Tots som Catalunya (NE)

La Catalunya de tots és la de 7.5 milions, geogràficament. Sense la integració social i lingüística, començant per l’escola, ens quedem en una Catalunya més reduïda. 

Un lema romàntic lluny de la realitat massa sovint. Què més voldríem. Va ser l'eslògan central de la manifestació unionista el 29-O a Barcelona. Potser ho serà en la seva campanya electoral. El verb "ser" compromet la identitat, la manera de pensar, fer i conviure de la persona amb el lloc on resideix. Implica una mínima fusió de sentiments i raó quan s'estima la terra on neixes o t'acull i a la qual contribueixes fent-la créixer amb el teu treball. Dos components que en política no combreguen quan s’insulta o s’agredeix  l'adversari. En aquest "tots" s'exclouen els  vandàlics i energúmens d’ideologies radicals. La falta de pràctica democràtica exalta molt sovint alguns ànims en concentracions aprofitant l'oportunisme o l’efervescència partidista amb la grogor bicolor de banderes. És la cara violenta de les manifestacions que defuig de l’esperit col·lectiu per falta de sintonia grupal degut a defectes organitzatius o de control. Els animadors del 29-O amb escassa dialèctica oratòria, improvisant el missatge van transmetre més descoordinació que serenor i confiança. No exposaven arguments que invitessin la reflexió i la concòrdia. Van cridar molt atacant i mossegant el contrincant amb cites puntuals –desafortunades-, que no són el reflex del pensament legítim de la majoria independentista. La Catalunya plural i transversal dels seus habitants, diversa  en llengua, cultura i història no justifica haver de renegar dels orígens dels país per acontentar la població sobrevinguda en les darreres dècades d'altres regions espanyoles. Catalunya ha estat, és i serà un model de cohesió social demostrat en el sistema escolar d'immersió lingüística. Quan una persona emigra del seu país o regió per voluntat pròpia o forçadament intenta adaptar-se a la nova ubicació geogràfica començant per la llengua autòctona. És la primera mostra de bona voluntat pel seu acolliment. A Catalunya hi conviuen dotzenes d'ètnies i és multilingüe. Per què algunes persones i entitats espanyoles aixequen el crit al cel i mostren reticència a escoltar o parlar català després de 30 o 40 anys de residencia? La excusa de la cooficialitat de dues llengües no els justifica i menys la unitat d’Espanya. S’ha d’evitar l’extinció de les llengües minoritàries. És la falta d integració social. Catalunya és de tots els que hi conviuen integrats, no solament com a dormitori o lloc d’enriquiment. Un immigrat espanyol resident a Londres, no turista,  exigirà se li parli o l’entenguin en castellà? Aquí s’ha imposar la tolerància dels catalans bilingües a un castellanoparlant que hi viu de sempre o fa molts anys? És un error de principis imposar més hores de castellà a l’escola en zones o barris on es parla habitualment les 24 hores. Seria lògic en la Catalunya interior on els catalanoparlants poden tenir dèficit de pràctica castellana. Sentir-se tant o més espanyol que català o viceversa és un discurs polític lluny de la quotidianitat vivencial dels pobles. Un és d’on viu i menja sense renegar de les arrels del seu passat. El contrari és dividir la Catalunya en catalana i castellana.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 31/10/2017

 

República Catalana i el155

El 21-D serà una fita de desafiament entre Catalunya i Espanya a través de les urnes. La situació crítica del sobiranisme català no pot faltar a la cita amb tota la força capaç per revalidar la República incipient als ulls del món.

Després de la tempesta política s'han de valorar els efectes devastadors per reparar-los. El dubte central que plana sobre el futur més immediat són les eleccions autonòmiques de Rajoy en el marc d'un 155 il·legal i coercitiu. Eleccions restrictives com a càstig o de normalitat democràtica? Va fer bé Puigdemont  en deixar escapar la seva convocatòria  d'eleccions anticipades? Era una traïció al votant de l'1-O no proclamar la república o un valor afegit per evitar el 155? S'ha enfortit el sobiranisme amb la DUI per superar el terrabastall que comporta l'aplicació d'un article repressiu?  Incògnites que tindran resposta en les actuacions de Rajoy contra un govern legítim que no es dóna per cessat. Les represàlies de l'Estat estaven pronosticades amb eleccions de Moncloa, de Puigdemont o sense comicis. La venjança contra el referèndum no aturat es va escriure l'endemà mateix de les garrotades. Es confirma amb el setge  a l'autonomia a les cinc hores de la DUI. Un 155 fet amb calçador ha transgredit lleis com la convocatòria electoral, competència exclusiva del president autonòmic. Buscant la cara amable de les eleccions, les presses a 50 dies vista són desfavorables als unionistes  amb les potents vibracions  republicanes pacífiques al carrer. Seria ingenuïtat i un error greu no aprofitar el suflé. El 21-D ha de  ser la revalidació de la República Catalana als ulls del món -que ara no reconeix- de forma legal i constitucional. La CUP no pot desentendre's o abdicar d'aquesta responsabilitat. No és cap humiliació ni retrocés. És plantar cara a un Estat desafiant. La gosadia de Puigdemont arriscant el seu partit mereix ser pagat amb la  moneda de l'agraïment. Mai es pot negar el diàleg amb les urnes, el poder del poble. Queden dies comptats per presentar candidatures i aparcar candidats indecisos. Madrid no pot censurar cap partit pacifista ni programes electorals havent negociant amb faccions espanyoles terroristes.  Si els republicans donessin als comicis el caràcter de constituents, s’estimularia la participació sobiranista? Els dos blocs antagònics tindran la rivalitat de Comuns i Podem, marca dels indecisos,  amb l'estrella d'un referèndum pactat. Qui vol recular pantalles amb més ambigüitat després d'una bipolarització viscuda durant 22 mesos? El dilema és diàfan: reafirmar la independència republicana  o continuar sota el colonialisme d'Espanya. Existeix millor referèndum? El federalisme retòric del PSC i el reformisme autonòmic de C's són músiques arxivades sense lletra. Son imprescindibles les entitats civils i la unitat política interna amb sigles diferents o repetides. Queda el darrer graó per pujar al pòdium internacional del reconeixement. A ningú li convé violència al carrer ni repressió policial. A més amenaces - com el 155 i empresonaments- menys vots i escons. La minoria silenciosa  catalana sabrà contenir-se? Té poca pràctica per fer-se sentir sense la col·laboració sobrevinguda i pagada d'Espanya. Caldrà originalitat, coratge i civisme per fer el pas definitiu, tres especialitats del poble català de fa anys.

 Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 31/10/2017

Aturem les bogeries

És lamentable que un poble s'hagi de jugar el seu futur lligat de mans i peus als tribunals. Que les urnes no puguin decidir lliurament. El 155 serà una espasa mortal en mans d'uns inventors que ignoren les conseqüències.

No voldria ser un esgarriacries amb aquest replantejament o joc més que superat. Amb  cartes marcades de la banca o mal repartides el perdedor té poc o res a fer. Fa pocs dies –segons Rajoy- tot estava a les mans de Puigdemont per aturar el 155 convocant eleccions autonòmiques i explicant-se al Senat. Ara se'l condiciona a la fidelitat constitucional, restabliment de la normalitat estatutària, enterrament de la DUI i de tota ombra de l’1-O. Això és humiliació, xantatge i rendició total sense cap garantia d’anul·lar el maleit 155, els empresonaments, les inhabilitacions, multes i tràmits judicials pendents. Si la porta de la normalització governativa de Catalunya fossin les eleccions obertes a tots els partits sense restriccions programàtiques, el referèndum pactat serà el pal de paller dels Comuns i CSQP i potser PSC. Seria l’entrada perfecta per replantejar la independència dels sobiranistes sotmesa a votació amb la contrapartida del nou estatus autonòmic que prediquen els unionistes. Aquest nou portal electoral trencaria muralles i voluntats obtuses actuals? El mot “diàleg” està per encetar en la pràctica i paradoxalment, gastat de tant pronunciar-lo. No busquem més culpabilitats, què i qui fou el primer d’aquesta trencadissa històrica, si l'ou o la gallina. Compartim responsabilitats i solucions abans d’una catàstrofe irreparable. Els ulls del món jutjaran quina de les dues parts en litigi manté el mur contra l’entesa pacífica. El votant de l’1-O i els que no van poder, sense desvirtuar la gallardia d’aquell dia, ¿estarien disposats tornar a les urnes per confirmar la plena legalitat i legitimitat d’uns resultats garantits, irrefutables i vinculants? Seria el compromís formal del model escocès per part de l’Estat, sobre la base d’una doble opcionalitat: independència territorial o creació d’un nou estatus català integrat, però singular. Res d’economies simètriques o equidistants entre totes les regions sota el paraigua dels vasos comunicants de la solidaritat desmesurada. La democràcia neta es dirimeix i consolida votant, no als tribunals. La normalitat també exigeix la sortida de les forces policials sobrevingudes. Que les empreses fugides, per la pressió estatal, la por o per dèficit democràtic intern que retornin si encara una Catalunya productiva els mereix confiança. Si aquesta treva i generositat del President per evitar l’apocalipsi del 155 és rebutjada pel Senat, la declaració d’independència unilateral quedaria més que justificada sota la responsabilitat d’una Espanya radicalitzada contra el diàleg.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 25/10/2017

Pagar i callar (NE)

La UE globalment ha girat l’esquena a la mediació del poble català. És el fruit de la llavor sembrada per l’exministre Margallo arreu de les ambaixades d’exterior. Favors econòmics pendents fins que víctimes mortals facin recapacitar tanta hipocresia política.

L’objectiu del 155 per a Rajoy és recuperar l’ordre i la legalitat espanyola vulnerats per una desobediència conscient. Per a Catalunya és la restauració de la centralitat i la humiliació del sobiranisme català amb el cessament del president i els consellers. Busquem els orígens i preparatius d’aquest cop d’estat inconstitucional, fill d’un fracàs democràtic negociador. L’exministre Margallo va iniciar la feina bruta silenciosament i a consciència. “Margallo admite que se deben favores a países por hablar contra la independència” (23/3/2017). La campanya en totes les ambaixades d’Exteriors  buscava el recolzament de la unitat espanyola com un afer intern, rebutjant tota mediació o declaracions polítiques favorables al poble català. Només la brutalitat policial 1-O va enterbolir tènuement la tasca missionera de l’exministre, infatigable sembrador. La llavor engendrada ens ha dut finalment la criatura del 155 per fer companyia a la gallina d'or catalana que ha de pondre ous submisament dintre del marc espanyol pels segles dels segles. Qui pot imaginar-se una Espanya sense el 20% del PIB i del 25% de les exportacions? Catalunya, a més de les garrotades físiques i l'espoli fiscal de les empreses fugitives pagarà la pròpia regressió al ulls de Madrid, les destrosses policials, el manteniment milionari dels tres vaixells-hotel i les despeses dels 10.000 ocupants sobrevinguts (50 milions, de moment). El deute bilionari que Espanya ha contret envers Europa es difícil d’eixugar. Sense Catalunya impossible. No busquem més excuses de l’encadenament. Cal afegir-hi ara els favors desconeguts de Margallo.  És un engranatge més de la corrupció política i del rescat bancari (42 mil milions perdonats). L’estat espanyol s’ha embarcat en el 155 sense preveure els esculls greus. Ve a Catalunya en acte de servei per la seva incompetència governativa, com un pare bondadós que ajuda un fill poc capacitat, més que díscol. La mediació d’un referèndum pactat era una petita porta alliberant Catalunya d’ impostos solidaris excessius. Un concert econòmic basc tou. Però, s’ha instal·lat el forrellat d’aquest portelló amb la llosa del 155 a base de pa i aigua fins que unes qüestionades eleccions  acabin amb el règim quaresmal contra Catalunya. L'horitzó d'aquesta fustigació humiliant, financera i psicològica no s'albira. Hi hauran depuracions de partits sobiranistes o censura de programes perquè s’instal·lin còmodament els unionistes? El poble més  treballador i productiu del país no suportarà sine die privacions injustes. Mai esdevindrà una regió de ganduls que visqui d’ajuts estatals. Qui s'imagina un PER català treballant 29 dies l'any? La rebel·lió estarà servida perquè pagar i callar és impropi del segle XXI.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 24/10/2017

E l 155 al carrer (NE)

Somniar en una Catalunya republicana és gratuït. La realitat la imposa el poble en un país democràtic. Però, amb un 155 a la vista és la dictadura que es fa amb el carrers. És l’estima d’Espanya envers Catalunya.

Els polítics no saben com aplicar un article teòric de la Constitució que mai pensaven arribés el moment d'activar-se. Sense un miracle celestial la panacea del 155 serà la declaració de  guerra  contra la regió més rica d'Espanya. El problema no són les majories polítiques, els continguts que cal intervenir ni el cost econòmic elevat. El nucli dur serà la resistència popular al carrer i en les conselleries amb milers de funcionaris afectats. Una ciutadania mobilitzada i unida és imbatible.  Fer aplicar un 155 amb calçador i porres és lluitar endebades contra les flames d'una ciutat i pobles encesos. La violència i les víctimes inevitables seran la derrota de Madrid i l’argumentari lamentable  perquè Europa s’impliqui per fi com a mediadora, fins ara amb el cap sota l'ala de la unitat. Enderrocar un autogovern autonòmic des del centralisme espanyol és destruir de soca-rel la democràcia d'un territori que ha lluitat 300 anys per abastar els seus objectius. No es poden dilapidar els drets d'un patrimoni secular per decret. Els sentiments patriòtics conquerits no es trossegen  a garrotades i amb violència. Només amb el pacte pot conviure una societat comunicativa, malgrat discrepàncies i diversitats. Serà un error més activar el 155 impulsat pels partits dinàstics durant tres mesos per cobrir el temps legal d’unes eleccions salvapàtries exprés. Un error secundat per la monarquia, novament,  sense apel·lar mai el diàleg amb una Catalunya "esencial para España", com reconeix el rei. Així se la mima? La realitat la marcarà el poble, no el Senat i menys la Moncloa. Malauradament, el 2017 acabarà en tragèdia i el 2018 començarà amb la incertesa d’una Espanya políticament desencaixada que arriba tard, con sempre, per avantposar la llei petrificada a la veu de les urnes lliures, no selectives, ni censurades. Els catalans mai acceptaran un Parlament vetat als partits independentistes que no esborraran mai del Principat amb la repressió. ¿Quin model electoral pensa Rajoy idear per al 28 de gener sense excloure la família independentista cada dia més nombrosa? Ningú li garanteix cap passeig triomfal fins la data. El govern català i les entitats civils, malgrat que truncades, en l'exili parlamentari o la clandestinitat no restaran amb els braços creuats. Caldrà excarcerar els presoners polítics, aixecar inhabilitacions, indultar i restituir totes les multes abans de planificar una Catalunya digna a gust de la majoria. El preu de les humiliacions polítiques, policials i reials no passarà per alt en la negociació final. Com més llenya tirin al foc més cendres.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 20/10/2017