S'ha escrit i dit molt sobre la legalitat o no del 155. La realitat és que la seva aplicació ha canviat el modus operendi i vivendi dels catalans en detriment de la normalitat política, jurídica, social i econòmica sense albirar el final del túnel.
Aquest
terme tan pervers pel poder espanyol com la DUI, el color groc d’alliberament,
el nom de presos polítics i tot signe ideològic de sobiranisme té significats
polivalents. Ara, sota la benedicció constitucional, de ser un sacrilegi
autonòmic ha esdevingut la seva virtut nacional de retorn a la normalitat
catalana. Què és l’invent del 155? És la unilateralitat oficial i legal de l’Estat per supervisar la Generalitat de
forma exprés quan ho cregui oportú, una espasa de Damocles. La panacea miraculosa
contra tots els mals i contagis independentistes. És i serà l'arma
intervencionista per autoritzar o prohibir després del 21-D el que calgui,
guanyi qui guanyi la investidura parlamentària. Un article que ha vingut per no
marxar com un àngel custodi de per vida. Si governés l'unionisme el Parlament
esdevindria la reencarnació viva del 155, el terror de l’autogovern i de
l’oposició secessionista. Vivim dues realitats rivals -pseudodemocràtiques- amb
mitjans de resistència paradoxals supeditats a l’imperi del triumvirat dinàstic
(PP, PSOE, C’s), pares de la criatura. Fins on podrem arribar? El procés no
morirà i el conflicte d'interessos s'incrementarà amb dos milions de
sobiranistes arrelats. La ceguesa no serà eterna a Europa. El model escocès de
consulta trigarà aparèixer, però, s’aplicarà a Catalunya. Cada nova fita republicana és un neoprocesisme prudent,
un discurs combatiu que alimenta les noves generacions malgrat les actituds agressives que
sabotegen els fonaments
educatius, el sistema de salut, el tercer sector i geriàtric, cada vegada més empobrits pel creixement d'usuaris i
menys recursos. Moltes línies vermelles toparan contra el fantasma maligne del
155. No podran amb l’espoli cultural i lingüístic com han fet amb el botí de
guerra de les obres de Sixena. Les argúcies estatals emprades al país basc en
època etarra empresonant portaveus polítics i segrestant la premsa no
funcionarà aquí amb una població més que duplicada. La ira de l’1-O
descarregarà sobre nous investigats,
embargaments, més persecucions contra la
llibertat d’expressió, ràdio i TV3. El 155 farà pescar vots als unionistes
catalans entre els indecisos com feia el PP amb el terrorisme basc. Una estratègia
vella que també fa guanyar vots sobiranistes. La bilateralitat s’ha esborrat
del diccionari polític? És una música merament electoralista de dues setmanes,
amb lletra de retrets, sense continguts ni ponts de diàleg. El PP s’hi
troba còmode malgrat la recança d’una majoria absolutista perduda per la
corrupció. De tenir-la el caos seria apocalíptic a Catalunya. Estem immersos en
una societat revoltada fruit d’una justícia qüestionada per la llibertat
perseguida, la incertesa política i un progrés econòmic boicotejat. Cap poble,
però, pot conviure encadenat contra els principis universals d’autodeterminació. El 22-D podrem veure la
primera llum i recuperar la realitat d’una normalitat objectiva?
Ramon
Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 13/12/2017
La
democràcia creïble del país ha rebut l’ordre de formar govern parlamentari a
Catalunya per voluntat de les urnes. Amb candidats votats i empresonats, com
s'aplica i es restableix la democràcia real? Alliberació i restitució són els
dos encàrrecs sorgits del 21-D per refer la convivència malmesa l’1-O i pel
155. Suposa confrontació maliciosa d'un
perdedor polític i d'un cap d’Estat partidista, no reconèixer amb paraules i
fets la victòria innegable del sobiranisme català. Si ERC i JxCat, germans ideològics,
haguessin compartit llista unitària de partit, els 66 escons que han tret per
separat superen en escreix els 36 de C's. El poder d'un govern és la seva
majoria absoluta parlamentària. L'eufòria passatgera dels taronges amaga la
crua realitat de continuar en la bancada de l’oposició, haver d’assumir el
marcador 70-57 i el reconeixement de dos
milions llargs de votants que revaliden l'independentisme de l’1-O, després
d’una campanya desigual en recursos econòmics i candidats segrestats sense cap
judici inculpatori. No queden més alternatives numèriques ni democràtiques.
L’estat de salut del republicanisme actual és prometedor després del sisme
policial de les porres. El poble català és especialista en curses d’obstacles
aliens i en Diades pacífiques que ara la fiscalia considera fins i tot
delictives. En canvi, oblida els milions de signatures del PP contra un Estatut
legal i orgànic del 2006, el pecat
original i capital del conflicte que ens ocupa.
Les eleccions del 155 han estat un error tàctic i un fracàs col·lectiu
del tripartit centralista. Què hauria
succeït de convocar-les Puigdemont? Ens hauríem estalviat patiments, presoners,
exiliats, destrosses institucionals i unes eleccions anòmales, si l’Estat
hagués garantit l’absència total de mesures
repressives. A una culpabilitat compartida - la DUI i el 155- li
correspon un mea culpa bilateral per
refer ponts. No es constata cap treva
després d'uns comicis atípics amb el transvasament del vot útil entre
dos blocs que no obren barreres. Al contrari, noves amenaces de sis investigats
més -imputats- posen en evidència que continua el foc venjatiu. No aflora l’acostament de posicions malgrat
l’oferta de Puigdemont d’una trobada segura amb Rajoy. Senyora Soraya, els caps
visibles dels procés no estan “descabezados”
ni el procés en situació “caput” perquè
ho desitgi. Les urnes han parlat. Sense cap
DUI activada és l’hora dels 45 punts de Puigdemont amb el retorn lliure
de tots, demanar disculpes per l’1-O i normalitzar Catalunya. El seny
català, senyora Arrimades, fa segles que està arrelat a casa nostra com un
patrimoni. No s’atribueixi una falsa importació espanyolista. Senyor Borrell del PSC, per reconciliar-nos
només caldrà desinfectar les ferides
obertes pel seu 155. És el moment de respondre la mateixa pregunta de Santiago
Carrillo a la mort de Franco: “y después qué?”. Després del 21-D, què?
Rajoy sembla més disposat escoltar els seus homòlegs de C’s, l’oposició, que al
president amb majoria absoluta. Fa por la paraula “república”? Més n’hauria de
fer “dictadura i unió de poders” en una nació amb la justícia qüestionada per
la desigualtat. No es pot ser jutge, legislador i govern alhora. Contradiu el
seu exultant “imperi de la llei” per ser just. Queda per veure com i quan
plegarà veles el 155 als ulls d’Europa i de la democràcia. El post 21D no
suportarà el paraigua d’una segona transició i una Catalunya intervinguda. O
renovació integral bilateral amb plena restitució de tots els drets abolits o
secessió territorial és el mandat de les
urnes.
No
va reeixir l’intent de llista unitària independentista. S’ha optat per
candidatures separades amb objectius transversals i comuns. On són aquestes
bases unificadores de confluència sobiranista? En plena campanya els votants
reclamen un programa bàsic unitari desconegut: qui serà president, Puigdemont, Junqueras
o uns tercers candidats? Els dos estan fora de circulació electoral directa amb
un retorn qüestionat. Si les urnes proclamen Junqueras (ERC), el jutge no tindrà res a dir? Per la
mateixa regla s'hauria d'alliberar Jordi Sánchez, segon candidat de JuntsxCAT
amb Puigdemont a l’exili. Els sondejos mostren un empat tècnic d'escons dels
dos partits. Recaurà novament en la CUP dirimir el duel o fer noves eleccions
més enigmàtiques? Hem aconseguit el més difícil durant cinc anys de
perseverança. Ara defallirem per rivalitats internes? La unitat popular massiva
en pro dels presos polítics sortint al carrer quasi tres mesos i a Brussel·les
no mereix la bufetada dels polítics dividint el sobiranisme en benefici
espanyolista. La figura del líder no és tan rellevant com restituir les
institucions de Catalunya per la destrossa progressiva del 155. És l'hora de la
generositat partidista i de la democràcia forta d’un govern republicà de
concentració amb un relleu bianual del lideratge presidencial si calgués, no bicèfal
alhora. El fracàs de la unilateralitat no admet trivialitats frontals amb l'Estat
central ni cap renúncia dels resultats 1-O. Per restablir el retrocés
institucional del 155 es requereix aquest pas al costat un cert temps en benefici
de les necessitats socials d'emergència per recuperar el camí estable de la
catalanitat amenaçada, perduda en alguns sectors d’autogovern. Només un
Parlament agosarat podrà recobrar les regnes autonomistes primer –independentistes
després- i redreçar les reformes bilaterals
necessàries amb objectius socials ben definits. Tinguem per cert -tot i
guanyant les eleccions- que un presumpte diàleg amb Madrid seguirà sota
l'imperi de la llei, sense cap tolerància i amb la lupa posada sobre la mínima
transgressió. Queden judicis pendents de molts polítics controlats que poden
ser inhabilitats o empresonats novament. Catalunya sempre serà la primera peça
imprescindible de l'economia espanyola, i per tant, la diana permanent
d'explotació fiscal si no hi posem fre amb una hisenda pròpia recaptatòria i
administradora. Fem llista de prioritats des del poble, no des del partidisme. L’egocentrisme
dels polítics catalans posarà en risc les urnes del 21-D? L'estimació al país
es fa palès amb fets, no promeses. El poble ho ha demostrat fa anys. A què
espereu, polítics, per servir de veritat? 
