Set de poder

El PSC ha fet un pas molt important pel catalanisme. Felicitats. Decidir és la primera categoria de la persona: ser lliures.

La voracitat pel poder polític provoca deliris de grandesa al partidisme. On està la vocació de servei que pregonen? No mana el poble en democràcia? La funció i expansió de cada formació ha d’estar pautada per la societat, no per les esgarrapades deslleials internes de cada facció política. Si el poble català intenta emergir de l’opressió hispànica per trobar més oxigen, ningú li pot privar. El PSC porta 35 anys de marginació i sotmès a un centralisme ofegador. Creu haver conquerit la majoria d’edat per tenir veu pròpia al Congrés. No pot anar contra la voluntat d’un poble que desitja donar la seva opinió sobre el futur que aspira. La llibertat també és un dret  vinculant al polític –com a representant- i al poble com a subjecte jurídic de ple dret.  Les declaracions de Rubalcaba són esperpèntiques. “ Seria una bogeria deixar anar el PSC. Les generals no es poden guanyar sense Catalunya ni Andalusia. Si ens separem del PSC no guanyarem les eleccions en almenys una generació”. Trista vida la del polític si el seu protagonisme i raó de ser  consisteix només en guanyar eleccions. La corrupció política, la fam de jerarquia i l’obstinació en el sistema electoral tancat està acabant amb la poca credibilitat ciutadana. Volem una regeneració amb neopolítics ben formats, sense ascensos per mèrits d’ afiliació, amb consciència de servei temporal i despresos de tot privilegi posterior. 

Ramon Mas Sanglas – 28/2/2013
http://www.lavanguardia.com/politica/20130302/54367929639/set-de-poder.html 

 

Decidir qui, què, quan

Les guerres fraticides poden ser cruels o semblar-ho. Fa anys que les relacions entre PSC-PSOE patien tibantor. Celebro que el desencadenant recaigui en el dret dels pobles a decidir. S'ha evidenciat així el grau de qualitat democràtica de cada coalició.

El PSC puja, finalment, al tren del dret a decidir dels ciutadans. Ho fa per la porta ampla del Congrés des de Madrid, no del Parlament. Benvingut sigui. La coherència a favor dels catalans és un bon pas per recuperar la seva credibilitat perduda fa mesos. El desafiament al PSOE trencant la disciplina de vot -13 diputats dels 14-  ha estat un fet històric en benefici de la democràcia catalana. Espanya, amb el seu NO absolut a les consultes nacionals ha dit a Europa que no és directament democràtica des del poble. El bipartidisme espanyol prefereix una democràcia oligàrquica. La votació en contra de tot referèndum legal confirma la por a retocar la Constitució anacrònica i la mort democràtica de les decisions populars. Es consagra així la perpetuïtat en el relleu del poder.

El punt d’inflexió del socialisme català entreveu incògnites sobre la durabilitat o el divorci amb el PSOE. Deixarà de ser un partit sucursalista de Madrid i s’allunyarà del monolitisme del PP? Esperem no quedi en simple anècdota malgrat les sancions disciplinàries. Tota inhibició política – no votar- és covardia, pura indefinició per canviar la relació Espanya- Catalunya. Només el poder democràtic pot gestionar el futur unit o separat dels dos territoris en conflicte.

La Cambra catalana s’enforteix amb un 80% de diputats a favor del dret a decidir. Només PP i Ciutadans s’han marginat enrocats en el passat centralista, nacional i partidista. No han entès que la seva raó d’existir dimana de baix, no de les jerarquies autoritàries. Aquest qui decideix no té alternatives sense les urnes. La gent vol ser consultada lliurament com a amos del país. No es cap concessió del partidisme, és un dret inalienable de ciutadania.

El frontisme polític es centra en el què decidir. El PSC va presentar batalla al Parlament i va negar l’adhesió al grup majoritari pel concepte sobiranista implícit en la proposta votada. A Madrid la intencionalitat a decidir era oberta a totes les opcions del país: federalisme, nous estats, reforma autonomista. Aquí comença la pedagogia titànica per explicar la consistència d’aquestes modalitats i les derivades de cada estatus. L’independentisme ben entès, compartit i pacífic no pot tenir riscos indestructibles si té l’aval global. Un federalisme espanyol d’estats simètrics, sense interdependència econòmica de solidaritat per sistema, no faria escarafalls. De quants estats parlen els socialistes? No hem vist cap proposta de mapa federal peninsular. Si pensen en un simple canvi de nom de les 17 autonomies, el rebuig està garantit.

Més discrepància encara en el quan decidir. El canvi eficaç només pot arribar amb la llibertat del poble, per assumir noves estructures territorials, reformes del mapa autonòmic desequilibrat i pactes fiscals. S’imposarà la ruptura unilateral per majoria? Si es donés seria per sordesa envers uns ciutadans farts d’aguantar opressions històriques. Desqualificar, reprimir i fustigar Catalunya és una greu immaduresa política de desafecció. El millor exercici democràtic és practicar-lo a casa. Al partidisme li calen dues prèvies de reciclatge intern: acceptar la llibertat de vot en el si de cada coalició i aprovar urgentment una llei electoral oberta, nacional i autonòmica.

Ramon Mas Sanglas – 27/2/2013

Escac i mat

L´últim debat de la nació va recalcar el respecte a les regles del joc democràtic. Proposen lleis de transparència i la corrupció política aflora arreu del país. La societat està convulsa per tanta contradicció i cansada d'un sistema encallat per llei suprema.

La corrupció política ha convertit el país en un crematori de l’honestedat democràtica. Imputats i presumptes busquen escapatòries sigil·loses per no caure en les brases. Les maniobres més inversemblants fan del territori espanyol un joc d’escacs enrevessat. Fiscals, jutges, polítics i afectats mostren una habilitat malabarista tan prodigiosa que confonen l’opinió pública i provoquen debats sofisticats entre tertulians i periodistes.

Tenim una vintena de casos efervescents, però, quatre en plena erupció: Palma Arena y Nóos (Matas i Urdangarín) , Bárcenas (trama interna del PP), Gürtel (Correa, Camps i PP), Campeón (José Blanco, PSOE). Catalunya té punts focalitzats en CiU i PSC. Andalusia (falsos ERE del PSOE). El comú denominador és la brutícia política –apropiació de diner públic- per conservar el poder amb el finançament irregular dels partits a costa de favors empresarials, a més de l’enriquiment individual sense escrúpols.

Tota societat corrupta marca final de trajecte. Exigeix transició i canvi d’etapa quan el despotisme  polític inverteix els papers i fa vores al poble.  Descomposició nacional és manar amb sordesa i no ser missatger, creure’s amos de la nació amb dret a segrestar la democràcia. La història té moviments pendulars cíclics semblants d’anada i retorn. La dictadura va acabar solapadament –sota aires militars- amb una Constitució ben travada. Els mateixos partits d’aleshores, aferrats al continuisme, es neguen reformar-la ara. Es repeteix la jugada. Volen tapar les misèries polítiques amb la crisi i l’oblit, contra la memòria històrica. La nostra culpabilitat democràtica relativa és el seguidisme d’un model electoral tancat i dirigit que els protagonistes no han volgut canviar mai. Som víctimes del pany i forrellat de la Carta Magna. Quin sentit tindria fer nous comicis sense canviar la llei i els candidats instal·lats?

Han saltat totes les alarmes fins la petició d’abdicació del rei. Serà la traca final per obrir el llibre tabú que ens té presoners? És hora de democratitzar una democràcia irreal, votada només per un terç d’espanyols actuals. Cal moure les peces del tauler per implicar tota la nació, lliurament. Un simple peó amb un cavall o una torre pot ser decisiu per l’escac i mat. Quan la governabilitat no troba sortides i és poc fiable només queda la porta de la tecnocràcia selecta o un govern constituent transitori. L’esperança d’un poder judicial ràpid i implacable contra la corrupció s’ha esvaït en la pràctica per falta d’imparcialitat.

Tenim tants fronts que les solucions s’interfereixen. El camp obert és el millor camuflatge del corrupte i un bon refugi legislatiu per simular reformes d’Estat  ineficients. La culpa sempre és aliena al mandatari? No coneixem l’ètica de la dimissió voluntària i la temporalitat del càrrec. Cinc anys de retallades han aportat més atur i regressió. El camí està en abolir estructures empobridores, crear sistemes útils amb inversió controlada, no en repartir engrunes. La partida no pot acabar bé afavorint més al ric. La democràcia ha de recuperar el lloc que li pertoca i s’apagarà el foc de la indignació popular.

Ramon Mas Sanglas – 24/2/2013

Espectacle del Congrés dels Diputats

El govern s'autoavalua en el Debat de la nació, diu. Pocs passen l'examen si depén de la seva participació i presència física. Trista imatge de sainet al poble espanyol. Els missatgers polítics han oblidat que són els nostres servidors i cobren per una feina que pocs fan amb exemplaritat.

En diuen “debat sobre l’estat de la nació”. Tot menys debat del bo, sincer, amb acords. És un circ –amb perdó dels pallassos- i una plaça de toros, amb permís de les pobres víctimes. Quin goig veure ses senyories expectants disposades al gaudi de l’atac! Comença la festa nacional amb el discurs del president exhibint les proeses de l’any. Els correligionaris de bancada esclaten en fortes ovacions cada dos minuts amb glamur exultant. La claca s’intensifica quan clava les sàtires més despietades a l’adversari o es penja les medalles més rellevants del primer any de govern. Es reserven els mocadors pel final victoriós. Un discurs que deixa bocabadats uns i perplexos a d’altres. La festa pren un to inicial pacífic quan surt a lidiar el contrincant, Rubalcaba. Continuen tots els seients ocupats. Emmudeixen les files del partit popular sense desaprofitar cap ocasió burlesca de l’estratega socialista. L’agitació passa a l’ala esquerra. Els esclats d’eufòria són més continguts i semblen més sincers i naturals. Les rèpliques i contrarèpliques dels dos protagonistes provoquen cops d’efecte, encenen ires, riallades i algun comentari pujat que el president de la plaça apaivaga. Es miren el propi melic constantment. Pensen poc en la democràcia del lloc que representen i en la funció de missatgers. Així acaba la primera part de la cursa amb tensió, humiliacions, diatribes. Més desunits per la corrupció, amb retrets mutus, sense cap acte de contrició i comptades propostes de futur. Quin partit ha perdut el debat? El poble.

Arriba l’espectacle més insòlit, execrable: l’abandonament massiu de diputats de l’hemicicle cap a la cafeteria. Els portaveus que resten per sortir (13) són irrellevants pel bipartidisme espanyol. Tot un boicot a la pluralitat de la nació. Duran i LLeida espera i contempla sorneguer –des de la tribuna- com es buida la plaça. Entre el 60-80% han complert el seu jornal en tres hores? Quin treballador abandona l’empresa quan li ve de gust o està fatigat i cobra el mateix? No passa en cap escola. Tot un flagrant insult a la dignitat democràtica i a la resta de partits sortits de les urnes. No tenen cap coartada. Els delata el seu retorn a corre-cuita quan arriba la votació i no ser sancionats. Trista llibertat política dintre les pròpies files sense poder fer ús del vot personal. Quin sentit té una Cambra baixa de 350 escons unificats per  disciplina de partit? Una paradoxa més com les llistes meritòries i tancades dels candidats imposats a l’electorat. El sistema fa aigües per totes bandes.

Els debats de la nació s’han convertit en vodevils i sainets. Es fa bugada sense fer net. Es ventilen draps bruts aliens -que tots coneixem- sense esmenar res, silenciant els pecats capitals. Un passatemps protocol·lari entre camarades per exhibir les coixeses del poder i les males gestions públiques. Prou trampes a la democràcia. Volem debats de dies o setmanes amb resultats immediats. Sessions de treball intens amb menys personal i qualificat. La regeneració política comença per dintre -eliminant estructures inútils i fulminant personatges corruptes-  o la democràcia es prendrà la justícia pel seu compte. El temps s’esgota per a tots. Catalunya vol un  horitzó clar abans de fer un viratge en fals. Millor sols que mal acompanyats?

Ramon Mas Sanglas – 15/2/2013

Sobiranisme en la corda fluixa

La corrupció del país ha trepitjat les línies democràtiques àmpliament El pitjor moment per a una Catalunya en transició. Tota una intencionalitat maligna? Les emergències tenen un límit per evitar la fatalitat. Hi som a temps encara?

Pocs votaran una nació catalana empastifada que no ens mereixem. Honestedat i corrupció no casen amb una Catalunya ufanosa i plena. És l’hora d’un bon cop de falç. L’assetjament polític de casa nostra de tot un cercle mediàtic espanyol no propicia una consulta popular neta. Rentem conceptes, fets i males conductes. El fangueig polític i empresarial a tot nivell ja no és delictiu als jutjats? Hi hem de conviure i veure-ho amb ulls de normalitat? Estem farts d’esmorzar, dinar i sopar amb el mateix menú televisiu, radiofònic, digital i escrit. Ens han capbussat en el diccionari bàsic de la corrupció amb les seqüeles més pejoratives: amnistia fiscal, atur, blanqueig, corruptela, delicte, denúncia, desnonaments, deslleialtat, diner negre, dossiers, escoltes, espionatge, favoritismes, fiança, immoralitat, impunitat, imputació, indult, infiltració, injustícia, paradís fiscal, presumpte, sobres, sobreseïment, xantatge. Ingredients i llenguatge de claveguera impropis d’una democràcia sana. Vocable tabú preferent: dimissió. La democràcia és sobirana i el sobiranisme democràtic. El món polític no pot capgirar l’estat de dret usurpant el poder amb un absolutisme segrestador. És l’hora de la paraula prou amb un cop de democràcia.                         

El president de Catalunya pretén escombrar la brutícia dels organismes públics amb un decàleg impulsat pel Parlament. El tret de sortida seria una llei de transparència amb eleccions obertes, la fiscalització dels comptes partidistes i la democratització política interna. Massa tard? L’imperi de la corrupció arrelarà si no es regenera el codi ètic del governant polític i apolític. Stop a les reformes salvatges contra els innocents. Les retallades en educació, sanitat i benestar han obert més portes a la regressió amb més atur, mentre segueixen intactes els beneficis dels potentats. La complicitat política s’ha annexat als estaments putrefactes. Per on començar? La cirurgia plàstica superficial allargarà l’agonia democràtica. El punt neuràlgic de la reforma governativa  no consisteix solament en eliminar el 82% dels sous de regidors i alcaldes de petites poblacions. Seran els caps de turc de la perversitat remunerativa de les altes esferes polítiques institucionals i ministerials. Si no s’arriba al moll de l’ós de la maquinària estatal tocada de mort tindrem un nou maquillatge polític vergonyós.

És una fal·làcia distreure la corrupció, la baixa qualitat democràtica i el procés sobiranista de Catalunya amb preteses reformes anticrisi a costa dels febles i més morositat. Si la democràcia de les urnes no trenca els lligams entre els mecenes banquers i el partidisme el nostre món social serà una trencadissa irremeiable. Qui posarà el cascavell al gat? Es busca una mà innocent que s’atreveixi ficar-la al foc.

Ramon Mas Sanglas -20/2/2013

Cop de democràcia

El caos que viu la societat espanyola envers els seus polítics i governants es pot qualificar de bèl·lic. Poder democràtic contra poder polític. Cadascú amb les seves armes i secrets. Quin sentit té lluitar contra la democràcia per seguir manant amb les mans brutes?

Un cop d’Estat popular, és contradictori en una democràcia? En absolut. Gens fàcil, però plausible, desitjable i necessari quan impera el caos democràtic. És l’única arma del poble per conservar el seu poder, mitjançant la trinxera de les urnes. Contra qui? Els mals governants del país, lamentablement. Contra els polítics que enarboren una llei electoral momificada –la seva arma d’imposició- dins la fortalesa constitucional, votada només per un terç de la població. Presumeixen molt de demos (poble) i de kratos (poder) i estan afusellant la democràcia amb la corrupció, la sordesa al clam massiu de canvis institucionals i la degeneració del partidisme. Esclaten les bombes més antidemocràtiques sobre un poble lligat de mans i peus i ningú se’n fa responsable. Solament amb intel•ligència i unió salvarem els nostres drets. No tenim més sortides ni defenses. L’últim cartutx contra uns comicis que ens retenen presoners és votar en blanc, massivament, fins l’alliberament. Buidem els escons parlamentaris fins que una llei electoral oberta ens permeti triar els nostres mandataris, no els seus. Prou al radicalisme de les candidatures imposades.

Si la majoria de l’electorat votés en blanc (sobre buit) o la candidatura “Escons en blanc” ¿quina representativitat democràtica tindrien les càmeres parlamentàries? Votar en blanc no és abstencionisme ni vot nul (Llei Orgànica 5/1985, del Règim Electoral General, art 96,5). El vot en blanc comptabilitza en el total de l’escrutini. A partir del 3% (comicis generals) i del 5% (locals) els partits redueixen escons, que han de quedar buits amb plena validesa. La voluntat popular de les urnes és insubstituïble.

Les burles democràtiques fan feredat. Un govern absolutista ineficient i opac que no escolta les manifestacions contra la degeneració i les injustícies socials no pot manar. Una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) amb 600.000 signatures a favor de proclamar els toros d’interès cultural, ¿tindrà prioritat al quasi milió i mig de voluntats per implantar la dació d’habitatge amb lloguers socials? Abans els animals que les persones? S’ha de reformar l’entramat organitzatiu del país i enterrar un sistema que no funciona i segresta llibertats. Una maquinària governativa -sense legitimitat popular per fer consultes- , que es revisa cada quatre anys és obsoleta i abocada a la degradació. Ens imaginem l’eficàcia del 50% d’escons buits per llei?

La democràcia se salvarà amb més democràcia. La política dels polítics ha fracassat. La corrupció i el mutu xantatge és la caiguda al buit d’un poder que el poble ha de suplir directament. Agafem el tren de la regeneració o se’n va tot al carai. Llistes noves i obertes, cares renovades, savis expertes i sobretot mans netes. Fer neteja vol dir passar pel sedàs de la democràcia, no del partit. Arbitratge popular, no polític. Punt i final a la poltrona permanent (vuit anys, màxim), passar per la duana neutral dels comptes públics i fora prebendes posteriors. No ens mereixem una telesèrie de llibretes, espionatge, regals, sobres i paradisos. Un “Sálveme” polític diari. Fem rogatives perquè baixi foc del cel i converteixi en cendres tanta immundícia. Sense més excuses de la crisi econòmica urgeix italianitzar la nació amb la tecnocràcia democràtica més pura i dura.

Ramon Mas Sanglas – 13/2/2013