Viacrucis del PSC

La societat està convulsa pels afers polítics més insòlits i contradictoris mai vistos. Nou govern espanyol, futur del PSOE i de Catalunya. Tres angles d'un mateix triangle.

Icetistes i parlonistes no han superat la crisi crònica del partit català, ni s’han desvinculat de la tempesta socialista nacional. Si han endinsat. L’abstencionisme en les recents primàries (50%) ha  guanyat una vegada més. El fantasma del referèndum  i la radicalització contra el dret a decidir està deixant la coalició fora de la lliga del catalanisme. La gosadia en defensar el “NO és NO” del líder nacional defenestrat  honora, no obstant, un PSC desnortat. Plantar-se a la reedició d’un  president indigne del càrrec i votar contra els seus germans sociates -malgrat la multa per indisciplina-, dignifica mínimament  un socialisme català cada dia més residual. Senyor Iceta, els seus ex-companys que viuen en la diàspora política fa temps van entendre que ballar la sardana i un xotis alhora és incompatible. Llàstima que se’n adoni tard i en moments crítics. El PSOE s’està esmicolant per la imposició del baronisme d’una transició exhaurida. El lema com a fita oficial és salvaguardar la casta del bipartidisme en nom de la unitat patriòtica. La realitat és no perdre el “tercer rebost” d’Espanya –Catalunya-, després de les Balears i la Comunitat Valenciana.  Els tres remolcs o receptors nets de l’aportació autonòmica són Andalusia, Extremadura i Castella-La Manxa, acèrrims lluitadors contra l’escissió peninsular. No reparen en agenollar-se davant del PP per supeditar jurídicament els catalans a les seves necessitats econòmiques de benestar. L’espoli fiscal (pagar més del que reps) és ben diferent de la solidaritat interterritorial (igualtat entre espanyols). La gegantina corrupció del PP seria “peccata minuta” enfront del cataclisme nacional sense Catalunya. Davant l’independentisme regulat o unilateral les dretes i les esquerres unionistes no tenen color ni ideologia diferenciada. El comitè federal del PSOE es declara germà bessó del PP, malgrat s’odiïn a petons, renegant de les bases i la militància menyspreada. No solament seran la seva crossa, sinó el seu llit, si acaten la investidura de Rajoy.

Senyors Iceta i Parlon, Catalunya no trobarà cap “encaix” sense un referèndum a la canadenca (llei de la claredat) o a l’escocesa. Vist el panorama serà a la catalana. Les urnes sempre manen, amb consensos o soles. La reforma constitucional és tan utòpica com el somni del seu federalisme. No és qüestió d’amor o odi (Cospedal) sinó de democràcia universal amb el plantejament d’alternatives serioses i dignes. Puigdemont i Mas encara esperen una sola resposta als 46 i 23 punts presentats a la Moncloa, respectivament.  El PSOE s’ha declarat buit de principis democràtics i traïdor a les seves bases històriques. El dilema, l’abstenció a la entronització de Rajoy o terceres eleccions per esquivar als nacionalistes catalans a la taula del diàleg serà el taüt o trinxament del socialisme espanyol i el sorpasso triomfal de Podemos.

El viacrucis socialista tindrà el seu Gòlgota final en el congrés extraordinari a costa del calvari de Catalunya. La resurrecció del PSOE no té cap horitzó proper. Podran defugir de les eleccions nadalenques pujant al pòdium la sultana andalusa amb l’abstencionisme pro Rajoy. A canvi de res? Quatre any de restriccions no mereixen cap restitució ni contrareforma? Quant de temps aguantarà un govern peperià sense majoria? Abans d’un any s’intueixen nous comicis i el probable  retorn  de Pedro Sánchez o un col·lega fidel (Josep Borrell?). Punt final a la dictadura de la Gestora federal colpista. Si el PSC aprèn dels errors retornarà al camí del dret a decidir. Tot pot coincidir al voltant del setembre 2017 (data prevista pel referèndum català) amb la caiguda convulsa d’una legislatura espanyola inestable després d’una sentència Gürtel sense pietat (és d’esperar). El serial de denúncies al TC contra polítics i lleis parlamentàries catalanes activades i pendents, farà que Catalunya trobi la restauració que es mereix o es proclami la independència de la República Catalana sense més demora i per voluntat popular majoritària.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 18/10/2016

Cop d´estat socialista a l’independentisme

El còctel polític actual no pot ser més sofisticat per enverinat. Una barreja d'amor i guerra entre partits, regions i ideologies. La clau de la Moncloa i la diana dels dards, el full de ruta de Catalunya.

Pedro Sánchez ha estat abatut per la baronia de casa seva. Els déus de l’Olimp sociata han descarregat la ira implacable contra tot intent d’alineació negociadora amb el catalanisme pacífic. Han preferit honorar el conservadorisme peperià. El NO és NO a Rajoy ha culminat amb el martiri del secretari general del PSOE, catapultant anys d´història del socialisme espanyol. L’obsessió fallida per abolir la corrupció política de soca-rel tindrà un preu molt alt amb dimensions i conseqüències desconegudes. La traïció a la militància  democràtica i l’amotinament de l’oligarquia socialista pot ser l´hecatombe del partit o la seva fragmentació en benefici de Podemos-IU, la nova esquerra regeneradora 15-M. Li arribarà, definitivament, el sorpasso com un regal celestial?

El doble fracàs del PSOE en les recents eleccions basques i gallegues i l’encallament de la investidura fracassada de Rajoy han propiciat la resistència desmesurada dels barons antisanchistes que esperaven aquest moment per defenestrar un agosarat capitost pactista amb els morats i el catalanisme. La sultana Susana Díaz ha estat la primera en facilitar el daltabaix. L’excusa oficial, que amb 85 diputats no es podia formar govern, ha justificat l'oposició ferotge al separatisme de Catalunya, tercer graner econòmic del seu PER i de les inversions que rep el camp sureny d’Espanya. El PP, detractor impertèrrit contra tota secessió, -i la seva marca blanca Ciutadans, - mai se’n han amagat torpedinant el procés i encausant els líders del full de ruta fins la inhabilitació. En canvi, el seus contrincants han estat dubtant de la unitat nacional sobirana temptats per l’estrada dels nacionalistes per necessitat aritmètica d’aquests escons. Les “vaques sagrades” sociates d’antuvi no ho han tolerat ni en broma. En què es diferencia un PSOE enyoradís del passat d’un PP? Ben poc o res. En breu – segona investidura- lliuraran la seva abstenció a Rajoy amb aires de generositat i diàleg per evitar uns comicis nadalencs. ¿Faran creu i ratlla a les múltiples causes judicials de corrupció que els dos partits porten en les seves respectives motxilles? No importa haver-se carregat un secretari general lluitador i els drets democràtics d’una militància honesta arreu d’Espanya. El bipartidisme de la transició continuarà viu i agermanat pels segles dels segles aplicant legislacions injustes i retrògrades. Seguiran intocables la reforma laboral, la llei mordassa, la d’educació Wert i els poders il·limitats del Tribunal Constitucional per saquejar els drets parlamentaris dels catalans i dinamitar cada pas cap a la independència.

Ser “crític” no és sinònim ni legitima el “saboteig”. La suspicàcia política sana si no va revestida d’una cuirassa democràtica autèntica és fariseisme. Només les urnes o la votació nominal són els jutges de la veracitat. No la mà alçada, poc més que anònima, que coarta la llibertat ideològica en situacions crucials. En què va diferir la deliberació del Comitè Federal d´una conspiració soterrada? El fidels a Pedro Sánchez, com el PSC, tenen l’oportunitat de rectificar i retornar al dret a decidir al costat dels parlamentaris catalans referendaris. Qui ha tastat el poder mai en té prou. Especialment aquells que es creuen els cervells, ideòlegs o caps pensants del partit. No vull nominalitzar. Són prou coneguts per mediàtics i promotors dels poders fàctics. La jubilació dels polítics divinitzats és utòpica perquè sempre els espera una porta giratòria. Continuen manipulant la tramoia i els decorats de l’escenari actual.

Ens deslliurarem de terceres eleccions, per bé o per mal de Podemos i del PSOE. Però ens tocarà rosegar quatre anys més l’animadversió d’un PP que la majoria repudia, però, segueix recolzant en les urnes. Ens haurem de creure que Espanya o els espanyols són diferents, realment, per contradictoris? Els independentistes  s’enfrontaran a més reforços adversos, però no barraran el camí. Tal vegada l’eixamplin més per manca de tacticisme, pedagogia i credibilitat. Les urnes d’un referèndum o referèndum pro independència ho decidiran d’aquí un any, a menys que un pacte miraculós sobrevingut de l’Olimp espanyol fes canviar el destí de la nació catalana, democràticament.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 4/10/2016