Oferta política i vot

Acaba l'any natural 2014 amb bons desitjos polítics difícils de practicar. Per què l'home ensopega tantes vegades en la mateixa pedra? La supèrbia i l'avarícia humanes són pecats capitals per naturalesa.

Primera llei del mercat: sense oferta no hi ha demanda o s’empobreix molt. Oferta política no equival necessàriament a varietat de partits, sinó de continguts fiables i vàlids. Un excés de partidisme, palès a Catalunya, provoca empatx i confusió al ciutadà, tip de pluralitats egoistes i unitats artificioses. L’oferta democràtica en el marc d’un mateix full de ruta –el que sigui- té més garanties d’èxit quan afecta molts votants ansiosos per canviar les estructures inadequades del país. Quants fronts oberts té la política  catalana? Sobren camps de batalla. Si Mas i Junqueras –dos líders dels 12 partits- no es posen d’acord en el mètode per convocar eleccions anticipades o plebiscitàries, com han de coincidir en el contingut? Els 10 partits restants no tenen res en comú amb els dos majoritaris per simplificar el desenllaç enlloc de massacrar-lo? El missatge partidista del cap d’any va adoptar un to de prec, quasi apocalíptic. Per necessitat o ultimàtum? Qui avisa no és traïdor –venia a dir el president-  si el fracàs de les urnes arribés per falta de llista única. Va demanar més renúncies col·lectives i menys titulars abans el caliu sobiranista esdevingui cendra. Govern de concentració, la solució contra la divisió?  Sembla que el compte enrere de la data electoral ha començat i és qüestió de pocs dies. Amb acords i coalició o per lliure? Aquest tren de sortida, en vies paral·leles o divergents,  serà un mesurador de l’independentisme  per abastar el desitjable i necessari 50%. L’última paraula és del poble – recorda en Mas-, però el polític mai tindrà un descans merescut si no ha remat noblement al costat del votant. Serà el segon responsable directe per negligència si el futur del país fa fallida. Els partits polítics estan obligats a informar detalladament del seu programa en cada àrea social, en cada sector inversor i sotmetre’s a avaluacions posteriors sobre el compliment. No poden demanar la papereta a les palpentes confiant en la bona fe ni predicar la millor oferta al menor cost. Les gangues polítiques són fraus si no tenen garantia.

Catalunya està pendent d’un referèndum popular definitiu i legal sobre la independència sota el mantell d’eleccions avançades. Després d’un 9N aigualit per la judicatura, el ciutadà català prendrà consciència de la gran diferència entre les dues urnes? Una campanya multicolor serà prou explícita per distingir la trona partidista de l’arc parlamentari tradicional del Sí/No a una secessió territorial d’un poble? Podrà més l'oferta continuista de les dretes que la mobilització massiva i arriscada per una Catalunya diferent i segregada? El conservadorisme silenciós sortirà del seu refugi constitucional -sense recances legalistes- per alliçonar  sobiranistes i federalistes. Aquestes segones urnes no podran ser impugnades per ningú i el resultat serà vinculant per llei. Tal objectivitat pot afeblir més d’un partit pendent del seu mirall baromètric i fer oblidar la feina pedagògica més urgent: explicar el seu llibre blanc, verd o blau d’una Catalunya independent, federada o autonòmica i reformada. En tres mesos preelectorals, podrem rebre un curset accelerat per votar lliurament i a consciència? No tenim cap vareta màgica per intuir el futur immediat. M’acontentaria, tan sols, amb la seguretat de veure les urnes plenes no més enllà dels tres primers mesos del 2015.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 31/12/2014

Partidisme i voluntariat polític

Acabem l'any amb una divisió política catalana mai vista. Tots volen servir-se a costa de la causa sobirana. Cada dia aplanen més la feina dels unionistes amb el "divideix i venceràs".

Per edificar sovint s'ha de derruir. La regeneració política no és cap excepció. El ciutadà no vol les peces d'un puzle per muntar. Vol veure' l acabat per decidir amb convenciment. No vol que discuteixen el mapa -posició de cada peça- del poder per ocupar el millor lloc de la composició. El votant exigeix garanties i detalls del seu futur, abans d'un suïcidi col·lectiu a l'atzar i de confiar en discursos profètics egocèntrics. La necessitat popular de deixar enrere la situació endèmica actual està ben lluny del confrontisme sobiranista que ha derivat en tres eixos partidistes: centre-dreta (CiU), republicans i ex socialistes, constituents i CUP. Avantposar la motivació de grup al servei públic és sufocar el projecte independentista als ulls del catalanisme lluitador i del món. Llista única de país o transversals i múltiples són armes de destrucció democràtica perquè miren la trona del seguidisme. El voluntariat polític en moments excepcionals és l'única porta del sobiranisme possibilista. Catalunya ha viscut recentment tres exemples de servicialitat anònima: 40 mil voluntaris del 9N, la campanya d'aliments contra la pobresa i la marató. Tres  projectes exitosos sense vanaglòria ni lucre personal. Són models de renúncia i sacrifici del seu temps. Tot el contrari de la lluita política entossudida per captar vots propis. On està el seu voluntarisme que uneix objectius comuns de patriotisme?

Per aconseguir un referèndum plebiscitari a l’escocesa, un Sí/No a la independència, sobren les sigles distintives de partit, només necessàries per constituir un Parlament nacional, posteriorment. Marcar una data per votar sense saber el què, és l'anunci d'un fracàs de participació i la dispersió més sonada de resultats a la baixa. Ens creuen ignorants o volen temptar la sort entre líders a costa del poble? Porten setmanes discutint el seu camí per perpetuar-se, no el camí que els reclama la ciutadania. Per acabar en un no-res i  continuar l'immobilisme que vol Madrid practiquen l'esport més adient:  l'escalada individual i el salt al buit, el trencament definitiu de l'aspiració sobirana.

El vendaval de desconcerts entre polítics i la societat civil va in crescendo. El darrer tsunami arriba de Podem, instrument de la “casta espanyola” en mans de la indignació popular. Estan cridats -demagògicament-  a catapultar l'independentisme liderat per la seva “casta catalana” (CiU). Faran la feina bruta dels unionistes en nom del populisme crític amb les retallades? El progenitor d'un Estat Català només pot ser per obra i gràcia de les esquerres? El centre-dreta no pot barrejar-s'hi pels seus antecedents  socials, suposadament devastadors? Les batalles ideològiques són les trinxeres insalvables i més perilloses per aconseguir enteses. Si Catalunya reconeix fins ara una dotzena de partits, agrupats en cinc tendències identitàries en pro o contra la secessió, ¿com no  embogirà l'elector ben informat abans de dipositar el vot? Què farà el votant profà? Queden tres sortides d'emergència: la reunificació política urgent, la dispersió del vot sense cap majoria o el passotisme de les urnes.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 29/12/2014

Missatge reial realista i decebedor

Mentre la missió principal del polítics sigui predicar i no complir la seva credibidlitat serà mínima. El discurs nadalenc de Felip VI està farcit de bones intencions i buit de recursos per aplicar-les.

El discurs nadalenc de Felip VI ha decepcionat no pel reconeixement de la realitat sinó per la falta de propostes i nous reptes. No escapa al ciutadà la plaga de la corrupció -inclosa la família del monarca- , la desavinença greu entre Espanya-Catalunya i la xacra de l'atur amb totes les seqüeles de pobresa. El rei s'ha escudat en la Constitució, una vegada més, seguint la saga del conservadorisme polític i acatant la inèrcia immobilista. Ni la mínima insinuació per renovar la Carta Magna, pedra angular on topen els conflictes més vius del país. No és suficient condemnar  la corrupció i frau dels rics, dels ex polítics o en actiu amb responsabilitat pública i dels banquers defraudadors empobrint els més febles. Cal dotar el sistema dels mitjans per  jutjar amb celeritat els culpables i fer retornar capitals sostrets amb la pena corresponent. Tantes desigualtats fiscals obliguen tolerar l'economia submergida de parats i rendes baixes per sobreviure. Un refugi que aprofiten els poderosos per robar sense escrúpols.

Predicar l'estima fraternal dels espanyols envers Catalunya són paraules contradictòries als fets.  "Ningú és adversari de ningú", diu el rei. Fa tres segles que dura l'animadversió centralista envers els catalans palesa en múltiples persecucions de morositat econòmica i diferents tractes  jurídics, socials i lingüístics restrictius injustificables. Curiosament, les més agressives són recents a partir de la destrossa d'un Estatut orgànic aprovat per les Corts espanyoles i ratificat pel poble. Aquest és l'amor que professen els polítics, jutges i fiscals espanyols a la nació catalana que castiguen incomplint compromisos legals? Reconèixer la solidesa de Catalunya, la necessitat mútua de convivència i de  mercat fins vexar-la amb querelles per exercir la democràcia en les urnes és una forma d'estimar inusual i ben curiosa. Les emocions no admeten ruptures, però tampoc fets perversos. El monarca sap que el poble català ha sortit massivament al carrer tres anys seguits reclamant un canvi de finançament autonòmic, uns límits a la solidaritat i el dret a decidir el seu futur. La sordesa permanent a tota negociació va obrir el procés sobiranista cap a la independència. Per què es menysprea un terç dels catalans en les urnes del 9N? Si sortissin 15 milions d'espanyols demanant un canvi constitucional -per exemple- serien atesos d'immediat. Doncs, és la mateixa proporció de votants a Catalunya exigint ser escoltants i reconeguts els seus drets.

La democràcia té graus de maduresa que s'adquireixen amb la praxis, no amb paraules buides. La transició va imposar uns cànons legislatius de base  militar com la successió reial sense permís del poble. Admet, majestat, haver rebut mostres d'afecte de la  ciutadania en l’entronització. De pocs o la majoria? L'única manera de saber-ho és sotmetre’s a un referèndum nacional. Monarquia o república? Posaríem punt final a una transició esgotada plena d'interrogants i descrèdit. Un exemple democràtic d'aquesta envergadura seria la millor mostra de servicialitat d'una monarquia moderna i el bàlsam de moltes friccions del passat. En definitiva, que el vell proverbi castellà "consejos vendo y para mí no tengo" quedaria obsolet si comencés la reforma constitucional per la base de la institució monàrquica, un primer pas de la regeneració que reconeix imprescindible dels molts que necessita fer Espanya.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 26/12/2014

Cops d’Estat

Catalunya viu moments polítics decisius. L'equilibri de les enquestes no és un bon presagi per evitar ruptures posteriors. Les desavinences entre líders són les pitjors conselleres de les urnes i la democràcia.

Cops de governs. Cops de partit. Cops judicials. Cops a la democràcia. Són els camins que empenyen la fugida i els millors actius d’una independència regeneradora, ara en la corda fluixa. Massa vivències polítiques a cops de corrupció i poques dimissions de persones deslleials. Mentre aquí, uns desgranen el rosari de la unitat aparent amb trencaments d’acords oportunistes, d’altres guisen, allà, un menú tripartit (PP, PSOE, Podemos) per repartir-se els comensals d’aquí un any. Així és d’inestable la governabilitat de Catalunya i d’Espanya quan el poble segueix dessagnant-se d’una crisi que creuen superada els senyors del poder que mai l’han patit. Tot ciutadà és conscient del que té i ha perdut per culpa d’uns pèssims gestors que l’han fet còmplice d’una davallada sense ser-ne l’autor. A batzegades mal reescriurem la història del nou país a base de pedaços i capgirells. El poble ha donat sobrades mostres del què vol en tres 11-S consecutius. El 9N un terç de la població –proporcional al terç de vots del PP espanyol- va reclamar un Estat propi. A què vénen les giragonses i traïdories dels cinc partits signants del dret a decidir? Si llistes plurals o única, si d’immediat o més tard, si d’esquerres només o barrejats, són la desfeta progressiva i l’agonia del projecte sobiranista. La remuntada estadística de catalans independentistes dels últims mesos que sobrepassava el 50% s’ha invertit: “sí” a la independència (44,5%), “no” (45,3%), segons el darrer sondeig CEO. Un 10% d’indecisos dóna poc marge per millorar resultats. Reviurem el fenomen escocès? Què succeeix? No carreguem la culpa a la por de la incertesa futura, exclusivament. És la trencadissa partidista interna que està esmicolant l’efervescència de la societat civil més que el canvi de rumb del 9N imposat pel TC. Les baralles externament educades i pacífiques entre convergents  i republicans estan enfosquint el full de ruta d’una feina de tres anys. Si en època de vaques magres les reivindicacions són més alarmants i crítiques, per lògica, la recuperació econòmica apaivagarà veus independentistes que semblen haver tocat sostre. La suma dels dos factors -fragmentació política i la lleu millora social-, seran dos aliats que alimentaran el continuisme de la resignació i l’autonomisme retrògrada –segona ronda de cafè- amb un rentat de cara. És la porta discordant que obre la irrupció de Podem: decidir, sí, però, sense trencar territoris i ni un got d’aigua a la dreta catalana, braç de la banca. Pablo Iglesias ha declarat la guerra oberta a la “casta CiU” per defensar els catalans maltractats. Demagògia benèvola i compassiva de la nova incorporació? No, gràcies. Vivim en una immersió de reconquestes. La tebior envaeix el territori del catalanisme defensiu. L’esnobisme de la versió federalista es reforça encara que ningú hagi enginyat cap mapa espanyol. L’unionisme català brinda amb el còctel d’un nou finançament quimèric i la reverència constitucional per no revoltar susceptibilitats espanyolistes. Sense objectius comuns no hi haurà encaix de líders i programes. No perdem mai de vista que solament el poble és imprescindible. Es palès l’axioma més infal·lible en tots els camp de batalla: només la unió fa la força per reeixir. Aquesta eina se’n diu democràcia expressada en les urnes en un marc de majories. Mas i Junqueras són determinants per a l’èxit i el fracàs. Si la truita del baròmetre es capgirés els unionistes tindran que explicar sense enganys els seus avantatges i com Catalunya se’n sortirà del pou econòmic amb l’espoli fiscal oficial, fer de motor i sobreviure amb dignitat. Prou negatives a conèixer la veu del poble, stop a les pressions jurídiques i les imputacions als líders del 9N. L’únic cop d’estat legítim surt dels vots que vinculen voluntats lliures i governs.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 22/12/2014