Clavegueres del poder

Sembla com si els poders de la veritat  s'hagin conjurat per treure a la llum les foscors del passat al mateix temps. De fet una trama és un encadenat que afecta totes les baules del sistema.

Portem setmanes horribilis fent bugada de la corrupció política sense aconseguir fer net. La maquinària judicial no dóna l’abast en aquest galliner de rapinyaires. Jutges i fiscals han tenyit el mapa  polític amb centenars d’implicats de partits diferents. Catalunya, Madrid, País Valencià, Múrcia estan en plena efervescència amb l’exhibició de perles cèlebres, exgovernants la majoria. Altres Comunitats com Castella La Manxa i Andalusia (cas Eres) estan en la sala d’espera fa temps i les Balears en hibernació per aplicar la sentència dictada del cas Nóos. Fins quan en suspens? Ben cert que les coses de “palacio van despacio”, mai més ben dit. Si la justícia és igual per a tots com diu el monarca espanyol,  per què Rajoy –el president del plasma- declararà en videoconferència i no davant del jutge? Cada cas una paròdia teatral. De fet els telediaris ens tenen informats, avorrits i fastiguejats de tanta misèria humana d’uns oportunistes sense escrúpols a costa del ciutadà a qui no se li perdona cap irregularitat involuntària en la declaració de la Renda. Som contribuents honrats o idiotes? Tota una màfia que reviu la literatura de la picaresca espanyola d’antuvi. Herència genètica. Alts càrrecs ben coneguts –no “lazarillos” anònims- que han delinquit a consciència contra l’electorat no mereixen l’atenuant de “presumptes” perquè el seu modus operandi és més propi de l’hampa que d’un  executiu responsable. L’ apel·lació a la ignorància sobre els afers del marit és irònica, no compassiva. Cada trama corrupta entre el món empresarial, fiscal i oligàrquic denota intencionalitat malèvola d’encobriment mutu. El comú denominador, el saqueig de les arques públiques sota l’empara del partidisme i l’enriquiment personal. En definitiva, guanyar el poder de les eleccions sense menyscabar despeses de campanya. La desconfiança posa en perill la credibilitat dels candidats a les urnes. La presumpció de la seva innocència serà un requeriment polític per arrogar-se el dret de tirar la primera pedra? Si “els dit s’unta qui oli remena” segons el saber convencional, caldrà buscar la fórmula per evitar aquest risc limitant la temporalitat dels mandats. La normalitat de tot Estat és la transparència democràtica com la majoria de països nòrdics que desconeixen la lacra de la corrupció. Quan un govern ha de vetllar per la integritat moral de l’adversari i crear comissions d’investigació contra el frau la seva funció esdevé un espionatge recíproc en perjudici del servei públic que és legislar i administrar, no jutjar. Fins que la tolerància zero no sigui un fet real l’eradicació d’aquesta plaga tindrà molt camí per recórrer, malauradament.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 26/4/2017

Safareig polític

A mig any vista del referèndum anunciat el nerviosisme de les dues bandes no es pot amagar. Sense ponts de bilateralitat tan sols queda la repressió i la desobediència, la unilateralitat, també per les dues bandes.

Per la boca mor el peix. Traduït a l’ésser humà, ser bocamoll  i xerrar a destemps és imprudència, indiscreció i denota poca cohesió. És l’arrel de trencaments polítics i  base de malentesos. El cas Santi Vidal ha tingut  rebrots amb la proposta del voluntariat d’aturats (M.Rovira - ERC) i la cacera d’un candidat autonomista en previsió d’eleccions (D. Bonvehí - PDECat). Són declaracions públiques inoportunes  en benefici de l’adversari. Relliscades greus del tripartit que lidera el procés pot ser la seva desfeta, objectiu de l’Estat. D’això se’n diu quedar atrapats en la pròpia ratonera i menystenir la credibilitat popular. La gerra de porcellana esdevindrà un càntir de fràgil argila?  Està en mans del govern català agafar les regnes amb fermesa i redirigir la consulta o uns comicis plebiscitàries unitàriament. La penya independentista de Catalunya no perdonaria un daltabaix pel desori partidista. Prou d’assajos 9N. És el missatge que llança la nova directiva dels Comuns malgrat la tebior del compromís: un referèndum pactat o res i sense presses. Seran bons companys de viatge pel sobiranisme? Cal donar-los un marge de confiança pactant la pregunta per evitar més abstencionisme. Els indecisos trobaran, no obstant, en Colau i Domènech els sants de la seva devoció  per escapolir-se del Sí o del No. Nedar i guardar -el refugi de la vaguetat- per no perdre el pòdium. Si guanyés l’independentisme no els faria fàstics una república. Si perdés, s’alinearien amb el centralisme espanyol al·legant la moderació que predicaven contra la unilateralitat. Un panorama ombrívol on la discreció –dubtosa- i la desobediència són difícils de casar. La ciutadania que clama urnes no està per la infracció legal ni espera un as de la màniga de cap governant. Amb la indiferència internacional oficial per la repressió espanyola ¿l’ANC i Òmnium aparcaran el referèndum unilateral per evitar decepcions i una participació baixa? La campanya mediàtica de l’unionisme sobre una Catalunya amb competències blindades suplantarà la consulta? El voler majoritari –inestable- xoca amb el poder fer-ho legítimament. La fatiga del procés és palpable com el cansament del català emprenyat forçat a pagar més del que rep i l’incompliment de les inversions promeses. Una rèmora històrica que només podrà tancar-se bé amb el reconeixement de la dignitat catalana i l’abolició dels greuges que ens distancien. 

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 18/4/2017