Crisis del PSC i el referèndum

Les diatribes entre els governs de Madrid i Barcelona s'aguditzen i multipliquen. Ara entren en joc les alcaldies i els municipis. Moltes batalletes sobre urnes, locals, funcionaris, cens... difícils de controlar alhora en 800 pobles.

La primera sotragada del partit s’incuba el 2012 amb el naixement de l'independentisme. L'anunci del secretari Pere Navarro (2011-2014)  de "no posar pals al full de ruta de CiU i ERC" era una revifalla aparent d’un tripartit en cendres. La signatura del Manifest sobiranista va separar el gra de la palla del partit amb la diàspora de figures rellevants pel desacord al dret de decidir real, no ideològic. Els principis democràtics de fidelitat no estaven tan arrelats com semblava per por al cisma de la família socialista nacional. Els dos extrems de la corda -el catalanisme dels convençuts i l'espanyolisme del PSOE- van tensar-se fins reduir el partit a uns mínims desconeguts.  D’aleshores ençà la bancada parlamentària del senyor Iceta s'ha trobat més còmode amb C's i CSQP. Amb el PPC manté distàncies fent pinya constitucional per no contaminar-se del sobiranisme català.  El pecat de desobediència votant contra la investidura de Rajoy enlloc d’abstenir-se amb el PSOE va ser perdonat amb una multa. El retorn a la casa paterna de Pedro Sánchez ha estat premiat amb càrrecs pertinents per a N. Parlon i M.Batet. La prohibició de somniar amb la consulta  de  l’1 d’octubre  els cou a l’anima. Per tradició han portat  sempre els gens de les urnes dintre –dos tripartits-, a diferència de la dreta impositiva per ditocràcia. Un PSC  proper al poble fins els anys 90, voldria escoltar-lo. Els lligams al PSOE no els permet despenjar-se. Eviten així transgredir la Constitució que voldrien reformar per encabir la nació catalana, però, necessiten del PP. Veus discordants d’alcaldes socialistes diuen SÍ a un referèndum per votar NO a la secessió. Ho faran a títol personal per no trencar la disciplina de partit  i evitar sancions.  Aquesta crisi de conviccions internes s’anirà estenent en positiu arreu dels municipis? Un consistori no pot prohibir les urnes ni el dret de participació dels seus habitants malgrat en minoria. La consciència  està per damunt de la ideologia política. Els mandataris locals no poden fer d’àrbitres i jutges del bé i del mal respecte el compliment o desacatament de la llei, catalana o espanyola. Podran regular l'ús de locals públics per impedir-hi la celebració consultiva, però mai en una ubicació particular. De donar-se tals extrems, les conseqüències no serien agradables per a ningú. Les properes eleccions autonòmiques o constituents passarien factura severa. El PSOE ha anestesiat el PSC. Si el referèndum no arriba a bon port, com esperen i desitgen, el socialisme català haurà de despertar per ressituar-se i tornar escalar.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 30/6/2017

El tramvia, el cotxe i la Renfe

El Tramvia de la Diagonal a debat dels barcelonins.  A costa dels veïns comarcals que van cada dia a treballar a la capital? Tenim dret a solucions raonables i a ser escoltats.

Els barcelonins tornen a debatre un tema viari amb la patent de l’exclusivitat. Un error de vista curta. La capital catalana és una confluència d’habitants residents, forans i estrangers. La complexitat viària de l’eix urbà més important no pot simplificar-se amb un tramvia. Els tres mitjans de comunicació del titular estan estretament interrelacionats i faciliten o entorpeixen la mobilitat conjunta de Barcelona fins les seves rodalies en sentit comarcal molt ampli. La polèmica que envolta les quatre  propostes de remodelació del Tram de la Diagonal  –a part de la cinquena de no fer res- no té sentit sense una visió global del caos circulatori intern, les rondes i fora de l’àrea metropolitana. Sense analitzar totes les causes que el provoquen i les mesures preventives que cal emprendre a gran escala, en el temps i l’espai, el tramvia serà un nyap més del centre urbà. El cúmul de mals està encadenat, sense oblidar el factor contaminació in crescendo. Per encabir un Tram efectiu –sigui pel mig o lateral de la Diagonal- cal buscar-li un nou espai exterior, a menys que sigui soterrat. S’ha de prescindir d’elements rodats actuals, començant per uns possibles vehicles particulars. Aquests milers de turismes i furgonetes que entren, treballen i surten de la ciutat, per a on passaran per arribar al seu destí? Dues alternatives a canvi d’un transport públic, ràpid, eficient i freqüent: deixar el vehicle privat a l’entrada de la metròpoli en uns aparcaments gegantins en cada punt cardinal de Barcelona (a preu mòdic o gratuït) o bé deixar-lo a casa a canvi d’un servei ferroviari modèlic de Rodalies. Unes llançadores permanents de connexió entre el pàrquing i el centre serien més que imprescindibles, vitals. Convèncer al conductor que ve del Maresme, Vic, Manresa o el Tarragonès perquè agafi el tren es requereix abans una obra d’enginyeria de la Renfe, més que difícil amb unes estructures obsoletes i combois tercermundistes. Fer 70 km en 1.00h (Vic-St. Andreu Arenal) sense parar –teòricament-  és un rècord vergonyós de velocitat. Per més inri, només són dos trens al dia. La resta necessita 1.20h de mitjana fins Pl. Catalunya. Suposo que R1, R2 i R4 pateixen mals semblants. A qui entusiasma dedicar dues hores i mitja de la jornada per anar al treball sense comptar el desplaçament interior? No es demana la rapidesa de l’AVE, però sí un mínim de 120km/h. Planificar el tramvia en primera instància és començar la casa per la teulada. Si presumim de demòcrates, el consistori barceloní hauria de donar veu als ciutadans implicats en una qüestió quotidiana que afecta mitja població de Catalunya.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 28/6/2017

 

La Riera tanca en fals

Avui va de telenovel·la. He estat un seguidor habitual de La Riera. He de qualificar amb nota excel·ent tot el serial, guionistes, actors i actrius. Però, haig de ser més critic amb el desenllaç. Hauria pogut ser més objectiu i just, al meu gust.

El gran serial televisiu català de 8 anys ha dit adéu als seus espectadors addictes que trobaran a faltar. Només començar vaig augurar un futur poc prometedor del programa. Em vaig equivocar i rectifico. Aplaudeixo, primerament, la riquesa i vàlua artística d'uns actors i actrius de primera línia de casa nostra i la descoberta de nous valors del món del teatre, una fornada de noves promeses. En segon lloc, la capacitat imaginativa de l'equip de guionistes pel seu enginy creatiu en la trama individual i col·lectiva de cada personatge. Però, no comparteixo del tot  la recta final i desenllaç d'alguns fronts oberts sense resoldre. No s'ha fet justícia amb el pobre  Pasqual, divorciat a la força de la Mireia Flaquer per una falsa paternitat de la filla de la Sussi. Es carreguen un matrimoni per un pecat inexistent. Dono la raó a l'àvia Remei de la tertúlia de la Riera. Calia la llum de la veritat. El pare biològic de la criatura (Iñaki Avellaneda) tenia que haver donat la cara. Un nadó també té drets. Però, la decepció major de la intriga final és la impunitat de la Mercè Riera. Una  assassina reincident que no va pagar per l’ofegament impassible del seu primer marit (Ignasi) no és mereix l'amor d'un professor i escriptor romàntic. Encara menys després de matar el seu propi fill gran. La desfeta familiar la té merescuda com a càstig, però, no és cap eximent de la presó que s'havia guanyat a pols com l'Emili, per la mort de la jove Candela, no d’en Claudi, falsament imputada. Al llarg de la investigació de l’assassinat d’aquest mafiós no calia  posar en entredit la competència dels detectius policials deixant el cas mal resolt. No era de rebut encobrir la culpabilitat a canvi d’un final feliç de la mestressa de Can Riera. D'aquí la meva valoració com una tancada en fals d'una protagonista enigmàtica i sinistra. La seva nova parella (Robert) sabria mai la veritat? El silenci dels dos fils –còmplices del secret- sobre la mare assassina seria etern? El suspens dóna, evidentment, per a una nova temporada. Potser els guionistes han  volgut posar deures de reflexió al telespectador. Gràcies a tots pels 1534 capítols d'entreteniment ben divers i la gala de comiat de TV3, esplèndida i emotiva.

Ramon Mas Sanglas- Sta. Eugènia de Berga, 26/6/2017