Manual d’Independència

Per què les suposades veus democràtiques tenen repics tan diferents? Són veus polítiques, mitges veritats o falsedats del tot? Comparem l'informe Margallo i el discurs del president Mas (Cap d'Any). 

El ministre espanyol d’Afers Exteriors s’ha convertit en missatger de les aspiracions catalanes encetant la campanya del NO, “d’una consulta que mai es farà” (Rajoy). El seu manual antisobiranista enviat a ambaixades i consolats exhibeix la marca Espanya en estat pur. El món sencer coneixerà millor què no és Catalunya, com la tracta la nació a la que encara pertany i els motius pels que vol segregar-se. Ha comès un error temerari nacional. La sospita del seu baix nivell democràtic s’ha ventilat més, arreu del món. Presenta un document sobre hipòtesis de desafiament sobiranista sense permetre conèixer la voluntat del poble. Crida la “convivència per viure millor tots junts” i evitar el “desconcert i consternació” entre el bon nacionalisme espanyol i la perversitat del catalanisme. El seu drama d’impotència, senyor ministre, és polític i econòmic, exclusivament. No utilitzi la llibertat de les persones com a arma. No barregi interessos patriòtics del centralisme hispànic amb la identitat d’un territori hospitalari i productiu adduint falsedats històriques, fiscals i jurídiques. Catalunya no hi perdria amb la secessió. Sí, Espanya, sense la fidel contribució catalana anual (8% del PIB), un topall abusiu. Amb arguments erronis la comunitat internacional només li queda el silenci compassiu o fer-li respectar els drets internacionals d’autodeterminació dels pobles.

Quina manera tan maldestre i desagraïda de guanyar-se la simpatia d’uns contribuents històricament generosos. El terme negociació no consta en el diccionari d’un govern conservador? Esmenta la carta oberta de Rajoy a Mas. Del cop de porta de la Moncloa al president, no se’n recorda? D’aquí van néixer les eleccions i el programa sobiranista recolzat  amb múltiples clams populars. Els problemes relacionals entre catalans i espanyols troben  solució preguntant què volen, sense negatives frontals de conveniència. Ministre, comparar el seu memoràndum amb l’informe de David Cameron és insultar la democràcia britànica favorable al referèndum escocès. Un argumentari inspirat en la por i menyspreu d’un país treballador, pacífic i perseverant és el revers del discurs de Cap d’Any del president Mas, tot un manual de democràcia oberta. Demana Espanya ser amics “deixant votar, que escolti la veu del poble i no aixequi murs”. ¿On està la bel·ligerància que justifiqui una moguda unionista internacional en contra, si estan segurs dels fracàs independentista? Simple mesura preventiva a costa de la democràcia? Sense  consulta no existiran guanyadors ni perdedors secessionistes. Només la negació de llibertats lícites que Catalunya no hi renuncia.

Ser independents no és una aventura ni va contra ningú, quan és una opció majoritària amb vocació solidària, raonable i constructiva, té capacitat d’autogovern i no vol dependre d’un colonialisme anacrònic per defugir de la postergació financera. Ningú neix per ser dependent eternament de l’altre. La dependència és una fase reversible de la vida i no un estat biològic imposat per sempre. Això és malviure, no conviure. La divisió i els murs els l’aixeca qui no accepta la màxima expressió de la democràcia sortida de les urnes o qui les segella, prèviament, per no sentir mai la seva veu.

Ramon Mas Sanglas – 31/12/2013

Govern de coalició i Estat sobirà

Massa sovint veiem l'enemic de fora i no albirem els perills propers de casa nostra. Em refereixo a la divisió política del partidisme català i la poca empenta en decisions sobiranes proposant un govern de coalició. 

Acabem i encetem any amb incerteses i diatribes entre Rajoy i Mas sobre la consulta catalana. Ni terceres vies ni entrevistes a la vista. El foc creuat allunya posicions d’entesa i vaticina un any combatiu contra Catalunya segons veus oficials de Moncloa. El darrer atac: el manual espanyol del ministeri d’Afers Exteriors (de 210 folis) contra el sobiranisme català dirigit a tots els consolats i ambaixades del món.  ¿Com s’impedirà votar físicament? Podran impugnar idees, prohibir la legalitat vinculant dels resultats, però no, l’expressió presencial de la ciutadania. El govern central s’ha pres l’obligació de fer costat als espanyols per evitar la davallada econòmica d’Espanya amb la segregació de Catalunya. La seva campanya del NO evidencia que temen i creuen en un referèndum democràtic malgrat la seva obstinada inconstitucionalitat. De no fer-se amb seguretat, passarien olímpicament. Les incursions espanyoles antisobiranistes tindran efectes més contraproduents que positius envers els indecisos?

El tema visceral i més preocupant de l’independentisme el tenim dins de casa: l’estament governamental fragmentat i l’encasellament polític. La divisió ideològica que defineix el territori de cada partit fa témer la demolició d’un projecte més ciutadà que polític. Malauradament, el poble no pot fer lleis. La deriva de suport legislatiu que ha patit el Parlament el darrer any presagia una manca d’unitat i la trencadissa d’un front comú durant el 2014. Els cinc partits signants de la data i pregunta no estan lligats a cap renúncia a favor de la segregació. Simplement recolzen i demanen una resposta del poble. El compromís formal del partidisme català naixerà el dia 9 de novembre, si la majoria democràtica opta per la secessió. Com es mullarà cada partit o donarà l’esquena a la veu popular? Ja veiem seriosos dubtes d’Unió Democràtica per evitar enfrontaments amb la patronal i els poders fàctics espanyols i europeus. ICV-EUA, ¿s’alinearà amb els seus germans d’IU declarada contrària a la independència? Una segona mala jugada paral·lela al PSC-PSOE no estranyaria, quan els gens del catalanisme no són hereditaris. Només amb CD, ERC i CUP Catalunya tindria poc recorregut de futur nacional.

Tenim signes clars d’aquesta trajectòria poc unitària. La partitocràcia catalana no té vocació sobiranista global. La connivència amb partits d’arrel centralista fa que comparteixin dues consanguinitats. Els delata dos fets significatius recents: els recels per compartir un govern català fort de concentració i la negativa a formar una candidatura unificada en les eleccions europees. No solament ERC hauria de formar part del govern sinó les restants forces polítiques que han consensuat la consulta. Generositat per part de CiU i compromís sincer envers Catalunya de les altres coalicions fins les últimes conseqüències. Els equilibris de proximitat i distanciament calculat no responen a fidelitats electorals sinó al poder parcel·lari privat i sagrat. L’emmascarament polític té els mesos comptats fins que les eleccions plebiscitàries s’imposin per legalitzar el procés definitivament. Quants dels cinc partits avalaran una candidatura independentista única i convincent per als votants? La força de la unió no depèn exclusivament de les urnes sinó de la unitat del lideratge, en primera instància. Els governants espanyols són conscients de l’atomització del govern autonòmic i la seva fragilitat. És una arma més perillosa que tota l’adversitat jurídica escrita sobre un nou Estat català. En canvi, un govern previ de concentració seria tot un imperi d’autodeterminació contra les insídies més bel·licoses i un exemple de nació per fer obrir les portes d’Europa de bat a bat.

Ramon Mas Sanglas – 30/12/2013

 

Sobirania i generositat

El missatge nadalenc del rei ha anat de dret al catalanisme dissident proposant una reforma constitucional. Fem-ho bé, Majestat, i del tot. Cadascú al seu lloc i per voluntat democràtica.

Sobirà ho és el rei, la nació espanyola i aspira ser-ho Catalunya in extremis. Tres homònims amb significació semblant i diferent. ¿Què implica la “generositat” que demana el monarca al poble espanyol? Els súbdits han de ser generosos envers ell, els polítics recíprocament i els ciutadans entre sí per conviure pacíficament. Proposa reformar el sistema constitucional que grinyola i sotragueja per envelliment, ¿o per la moguda independentista del poble català? Cap dubte, Catalunya s’ha fet sentir fins la Zarzuela. Però, la intencionalitat del discurs és clarament unidireccional: sobra tot desafiament sobiranista de secessió. Com no podia ser d’altra manera, el missatge  tufeja a indignació contra separatismes. Si hem de participar-hi tots, Majestat, tothom té quelcom a dir. Conseqüentment, s’espera la invitació formal a ser preguntats legalment com en tot país democràtic de veritat.

Si anem al fons de la qüestió el pastís s’ha de repartir bé, començant per la mateixa monarquia. El seu oferiment generós no ha de posar entrebancs al poble perquè contesti si vol una Espanya republicana o monàrquica i adaptar la Constitució al nou estatus nacional. Ara tenim una reialesa per imposició, no per votació democràtica. En cas de continuisme, la generositat de Joan Carles no exigeix l’abdicació en el Príncep? Les paraules majestuoses també han de ser traduïdes a la realitat temporal i aplicades quan és l´hora. Si guanyés l’opció republicana, caldria fer el traspàs sense escarafalls. El joc de la democràcia –quan s’hi creu i es practica- és la personificació del poder en el sistema que més convé en cada moment històric. El seguidisme per inèrcia i herència pot ser el pitjor dels mecanismes quan l’eficiència és escassa o l’exemplaritat poc imitable.

Respecte la generositat política, el rei fa esment del problema Espanya-Catalunya, -sense anomenar l’autonomia- i de la modernització del partidisme espanyol. El redactor del missatge és conscient que aquí pica pedra granítica. Sap que aquesta cuirassa és impermeable començant per una llei electoral intocable, contraposada a tot model de llistes obertes. Sap que el bipartidisme instal·lat és la garantia d’unitat patriòtica contra els nacionalismes perifèrics. Que una majoria absoluta conservadora és garant i blindatge del poder reial. Quin sentit té repicar campanes de renovació en un missatge clàssic i rutinari en la nit de Nadal? La sinceritat i la transparència amb fets ha de prevaler a l’exuberància verbal.

El rei dedica un record a les víctimes de la crisi invitant als agents socials a superar diferències. Reconeix que sense un compromís ètic, una recuperació del treball i la lluita de les institucions contra la corrupció, el diàleg serà de sords. Qui, quan i com s’ha de posar fil a l’agulla? La vella cançó d’un règim autonòmic obsolet i car fa temps que espera nova partitura.

El procés sobiranista de Catalunya està encarrilat amb pregunta i data. Les forces vives del govern estatal tenen el recorregut d’un any per brindar alternatives sensates, no per aturar el projecte, i  confrontar-les democràticament amb la ciutadania catalana –legítimament- en les urnes. Això és diàleg encarnat, generositat, transparència i llibertat. Quatre bondats que Catalunya està demanant trucant portes tancades arreu del país. El catalanisme està obert a la coherència digna, a la pluralitat política i a la negociació econòmica equilibrada. La segregació serà votada com a últim recurs, quan l’asfíxia del centralisme faci inviables altres camins d’entesa. La independència serà per obligació, no caprici. Un país modèlic en acolliment, integració, treball i solidaritat, ha d’estar molt maltractat perquè digui “prou” i “adéu”, després d’anys i segles de perseverança i esforç. Els sentiments patriòtics sempre queden supeditats a la raó en moments decisius. Per això serà difícil trencar un poble convençut malgrat les forces polítiques de la desunió.

Ramon Mas Sanglas – 26/12/2013

Catalunya no és Escòcia, és millor

Escòcia i Catalunya, dos pobles amb aspiracions paral·leles i senders democràtics diferents. La qualitat democràtica depèn de les veus populars o de la manipulació dels polítics que governen?

Les darreres enquestes sobre els dos països van acotant el perfil independentista. El poder productiu  i les garanties rendistes marquen l’epicentre. La comparativa estadística entre els dos aspirants a la independència resulta molt interessant. A Catalunya la vol el 44,9% enfront un 45% de rebuig i a Escòcia el 29% contra un 47%. El 24% d’indecisos disposen d’un any per madurar el vot emparats en el Llibre Blanc d’Alex Salmond o bíblia d’un Estat escocès. La riquesa territorial d’Escòcia és inferior a la productivitat i nivell adquisitiu dels catalans. La dependència financera dels respectius Estats difereix en quanties i qualitat. Molts escocesos temen la davallada econòmica interior començant per les pensions suportades majoritàriament pels britànics. Aquesta feblesa autonòmica explica el perquè el Regne Unit aprova un referèndum democràtic on preveu guanyi el NO. Així s’entén que el secessionisme escocès no sigui radical amb la moneda, admeti la monarquia anglesa i la continuïtat en la UE sense resistències. ¿Per què els cal, doncs, una independència poc exigent o descafeïnada? Per lideratge històric, gaudir de la recaptació d’impostos i administrar el seus recursos, bàsicament. Aquí en diríem pacte fiscal amb hisenda pròpia. Contràriament, Catalunya està més definida a l’hora de marxar, malgrat l’empat tècnic del SÍ amb el NO. L’exili pressuposa més avantatges que pèrdues. La imposició anual del 8% del PIB català de l’Estat espanyol és una sagnia financera que mai retorna. El gran argument és de butxaca, a més dels greuges històrics, culturals i d’identitat. Les disquisicions constitucionals i d’unitat nacional són excuses de conveniència. Espanya no pot permetre’s el luxe de perdre la principal font de riquesa productiva del país, el seu motor. D’on sortirien els dividends per subvencionar les regions deficitàries? La bondat britànica no afloraria si Escòcia fos un diamant de la seva corona, ni a Espanya li emportaria la segregació catalana sense els seus recursos o la demanés Extremadura. Seria un favor despendre-se’n.

Aviat l’Agència Tributària donarà conèixer les seves balances fiscals. Què paga i rep cada autonomia. Els desacords ja estan cantats quant a mètodes emprats i els interessos polítics interregionals. Els catalans independentistes no necessitem d’aquestes xifres fictícies per millorar les possibilitats de supervivència o refermar conviccions. Però, sí, estem encuriosits per llegir en detall els estudis del Consell Assessor de la Transició. El Llibre Blanc a la catalana: com naixerem, negociarem i deixarem la servitud d’un Estat. Volem votar coneixent el futur fiscal amb certesa, les dificultats inicials inevitables i el progrés que n’esperem. Durant el 2014 podran alterar matisos del projecte i del procediment, no les línies mestres. L’enquesta de La Vanguardia (22/12/2013) mostra dues dades significatives: el 86,1% exerciran el dret a votar i dos terços dels enquestats (67,1%) avalarien un pacte fiscal o un blindatge competencial millorat. La pilota entra de ple a la Moncloa. Un oferiment estatal plausible a la societat catalana no exclou la consulta. Què és millor, ¿la reforma constitucional per aixoplugar un federalisme d’estats, acordar un nou marc estatutari dintre l’autonomia o tirar pel dret amb unes eleccions plebiscitàries independentistes, també legals? Quin camí li convé més a Espanya i als catalans? Catalunya només persegueix un objectiu: canviar el seu status quo actual asfixiant. El nivell de qualitat democràtica d’Espanya i el Regne Unit és ben diferent en funció dels interessos que s’hi juguen els dos països, creant pressions desiguals sobre els demandants separatistes. Les discòrdies entre Catalunya i Espanya, justifiquen les tensions contra el diàleg? La conclusió sempre és la mateixa: no hi ha problema legislatiu sinó de voluntat política.

Ramon Mas Sanglas - 23/12/2013

Autodeterminació, l’estrella de l’any 2014

La data i pregunta de la consulta han enterbolit el final trimestral del Parlament i sense pressupostos. El 2014 neixarà amb l'estrella d'un sobiranisme renovador? 

Acomiadem un any polític nebulós. Una barreja de llums i ombres enfosqueixen per moments la claredat del firmament. Tard o d’hora el poder de la democràcia convertirà aquest cel ombrívol en una galàxia radiant. L’estrella central de la consulta irradiarà llum el 2014, especial pels catalans decidits a redefinir la història del seu país. L’estrella de la llibertat per dir SÍ o NO sense lligams, submissions i murs sortirà de les urnes el 9 de novembre. El Parlament ha acabat el trimestre amb les espases enlairades de l’oposició contra els pressupostos catalans. Una turbulència passatgera en aquest entorn grisós que intenta deslluir l’estrella polar que mai s’eclipsarà. Afortunadament, els cometes són cossos transitoris i fugissers, a més de fonedissos. És impensable retornar a la servitud del passat quan el provenir de Catalunya té vocació inequívoca de progrés. Una nuvolada semblant va aparèixer en el Congrés de la capital entre trons i tempestes. “Catalans, no marxeu , si us plau, us necessitem”, va sonar enmig de l’hemicicle. “No insistiu, -replicà una veu-, Catalunya no està en venda, ni a preu de xocolatines d’or”. L’última paraula sempre estarà en mans dels seus ciutadans, en una consulta legal, -mal pesi- o en unes eleccions inapel·lables, si la intolerància i la obstinació estatal a no dialogar persisteixen. Els núvols constitucionalistes no amagaran el sol de tots. L’amenaça d’abolir l’autonomia catalana no és més que una feblesa d’impotència democràtica contra el seu líder i les aspiracions d’una ciutadania àvida de renovació. El dogmatisme d’una legalitat encotillada, impropi d’una nació europea, no pot esclavitzar més temps set milions i mig de voluntats vetant el seu dret a votar lliurament.

Corporacions i veus jurídiques molt qualificades han analitzat fins el moll de l’os el problema castellà que enfronta els catalans. Totes les lleis, sense exclusió, són adaptables en el temps i l’espai. Difícilment les ideologies partidistes sense voluntat política. El Col•legi d'Advocats de Barcelona (ICAB) defensa la declaració unilateral d'independència si l'Estat prohibís la consulta. L'autodeterminació és un dret inalienable de Catalunya que està per sobre del marc constitucional en una societat democràtica. Superen en 20 el nombre d’estats sobirans europeus formats per secessió segons aquest dret universal. L’ICAB desmunta que la sobirania popular resideixi en la totalitat dels ciutadans de l'Estat espanyol, recordant que la Carta de les Nacions Unides atribueix el dret de decidir als pobles, no als estats. La negació constitucional al dret a decidir no pot segrestar la voluntat popular en nom d'una legalitat imposada coactivament. La comissió considera que el govern espanyol no té legitimitat per oposar-se al Parlament de Catalunya donant veu a la ciutadania per afirmar o negar la voluntat majoritària sobre un estat català sobirà.

La història es forja amb fets i personatges excepcionals. Fa pocs dies el món embogia enaltint la figura d’un gegant de la llibertat dels pobles: Nelson Mandela. Va ser fidel a la seva estrella després de 27 anys de presó per buscar igualtat, justícia i l’autodeterminació d’un poble maltractat. Celebrem la festa màgica d’uns reis mags confiats en una estrella desconeguda. Aquest astre lluminós del segle XXI té un nom comú: democràcia popular secular, més antiga que la Constitució. El poble català no perd l’esperança d’encetar un nou any amb horitzons polítics menys boirosos. Mai és tard per obrir la porta a qui truca amb bona voluntat.

Ramon Mas Sanglas – 21/12/2013