No ens hi volen com som

El Tribunal Constitucional (TC) ha sentenciat el futur autonòmic que vol per a l’Estat espanyol: una nació única i indivisible. L’Espanya plurinacional i multicultural efectiva –requerida en la transició i expressada en la Constitució del 78- ha esdevingut inviable i efímera per a un Tribunal centralista enyoradís. Els separadors poden més que els separatistes? La integritat de l’Estatut català era un perill de confrontació i de competència deslleial al seu entendre. El progressisme de la Carta Magna catalana no té cabuda en unes estructures anacròniques i poc aclaridores. Però, paradoxalment, l’Estat espanyol necessita dels catalans, el seu progrés i economia. Una vegada més som imprescindibles. Ens hi volen a la seva manera: paga i treballa. Tenim les portes barrades a tota possible alliberació o revifalla econòmica, judicial i lingüística que faci ombra a l’hegemonia d’un Estat únic i sense alternatives. La justícia, la llengua i l’economia són els eixos neuràlgics i vertebradors de la indissolubilitat nacional, segons els articles vetats pel TC. Ignorem encara els matisos, gens alentidors, amb tota probabilitat.
Ens volen muts i castrats. La llengua catalana no pot ser preferent i viva en els mitjans públics de l’administració i comunicació. El bilingüisme – l’ús del castellà- ha de ser actor per igual. La TV autonòmica, la premsa, el cinema, l’ensenyament en català, ¿hauran d’emmudir després de mil anys d’història de la llengua? Si estem en un Estat de dret, un Estatut filtrat, aprovat per dos parlaments i referendat pel poble, no té els mateixos atributs legislatius? Un TC que parla després de quatre anys de desenvolupament de la llei orgànica catalana, la seva resposta és més que suspicaç. Durant una legislatura el govern català ha obert noves vies legislatives que han ferit la falsa transició democràtica dels grans magistrats: les vegueries -abolició de províncies i diputacions- , la llei de les consultes populars, una judicatura pròpia, la bilateralitat del finançament, les balances fiscals, la llei d’educació (LEC). Catalunya s’espavila i s’allunyava del marcatge centralista. Han volgut castrar unes aspiracions massa ambicioses, abans s’engendrin els gèrmens de la independència? La relació constitucional i estatutària ha rebut un cop mortal, difícilment reparable. Si només ens hi volen com a bous de feina o burros catalans productius, el poble sortirà motivat al carrer. N’està fart d’aquest estereotip. Mentre el tracte no sigui entre iguals i la ideologia castellana no accepti que conviuen geogràficament amb tres llengües multiseculars i cultures diferents amb els mateixos drets, el divorci serà inevitable i forçós. El silenci del passat és irrepetible. Si l’ uniformisme pretén viure tancat en un castell i entre murs institucionals caducs, l’ involucionisme serà cada dia més trepidant.
Catalunya vol caminar en el progrés cap Europa, sense entrebancs (PSC) ni ruptures violentes (ERC). Si el federalisme ja té l’acta de defunció signada, només queda el desplegament de l’autonomisme amb plenitud o l’autodeterminació i la independència. Un país amb democràcia madura confia el seu futur a la decisió del poble, que és sobirà, i no a l’acatament d’una sentència imposada per un TC de dubtosa constitució dels seus membres.
La sentència sobre el tercer Estatut marcarà de prop als polítics i als ciutadans en la campanya electoral. Tots estarem amatents als fets, més que a les propostes. Si a nivell nacional la resolució és una simple victòria del PSOE sobre els seus rivals del PP, per als catalans és un retorn al passat, que no podem acceptar sense recursos o interpretacions. La resposta massiva del poble el dia 10 de juliol serà contundent: El dret popular a decidir és inviolable. Si Catalunya no defensa la seva llengua pròpia de forma preferent, qui ho farà? Tenim la pilota al nostre camp. El clam multitudinari la retornarà a Madrid. Només la unitat dels polítics pot exigir una resposta als drets democràtics. La campanya de la tardor, ¿mantindrà el caliu per recobrar un Estatut digne o la disgregació d’interessos partidistes dividirà més el poble?
Ramon Mas Sanglas – 30/6/2010

L’aprenentatge de llengua en la corda fluixa

Els alumnes catalans de sisè de Primària han passat novament per la radiografia de les competències bàsiques. Es confirma que les llengües són el punt feble per a un 30% dels afectats, mentre en matemàtiques tres de cada quatre obtenen un nivell de suficiència. Es consoliden els millors resultats en àmbits socioeconòmics més alts de l’escola pública i en els centres concertats on la presència de la immigració és menor, en general. Si el català i el castellà han patit una regressió, la llengua estrangera –l’anglès per a la majoria- presenta una diagnosi greu d’ineficàcia després de 315 hores de classe en tot el nivell educatiu. Causants o factors externs de la davallada: l’entorn escolar i familiar, l’estructura del sistema o falta de rigor acadèmic, la devaluació social del saber. Factors personals que han decaigut: els hàbits de treball, la concentració i ordre, la responsabilitat progressiva de l’educand.
Experts i professionals estan d’acord que la lectoescriptura és el cor i motor de l’aprenentatge en totes les matèries. La comprensió lectora no és una exclusiva lingüística. El procés iniciat en l’etapa infantil, va prenent cos i seguretat en la primera etapa de primària i s’ha de consolidar en els darrers cursos amb la comprensió contextual madura i eficaç. És l’eix vertebrador de la comunicació, -fruit de la reflexió i la riquesa lèxica- , que culmina amb l’expressió escrita correcta, gràcies a la simbiosi gramatical i ortogràfica. La dispersió d’assignatures del sistema pluralitza l’atenció, fet que impedeix crear hàbits lectors sòlids per manca de dedicació horària.
No busquem culpables sinó solucions. Si la generació actual ha prioritzat l’afany de guanyar diners amb un abandó més prematur dels estudis, potser la crisi rescabalarà el valor de l’esforç que li cal al jovent per trobar feina basada cada dia més en la bona formació. La consciència del canvi social implicarà més als pares a través de les AMPES gràcies a l’autonomia dels centres adaptada a les necessitats de cada àmbit i zona, seguint l’esperit de la LEC. La immigració ben repartida farà més igual el grau de rendiment, tant en la pública com en la concertada.
La tecnologia informatitzada no és innovar. És un procés natural del temps, un canvi de forma en la comunicació del missatge que no garanteix la comprensió sense un hàbit individual d’esforç i concentració, arrel de tot aprenentatge. La feblesa humana demana premis, competitivitat i sancions quan cal. És el rol de la vida que el nen ha d’aprendre sense traumes. Aquestes proves oficioses de final d’etapa, sense cap valor acadèmic, no són prou estimulants. Faria falta un ressort meritori i oficial que acrediti la suficiència per començar secundària o repetir curs.
Si els responsables polítics han captat la necessitat de reestructurar el darrer curs de l’ ESO i la modificació dels cursos del BAT per encarrilar millor al futur universitari i potenciar els Cicles Formatius, no semblen preocupats per simplificar la dispersió que pateix la Primària. La lectoescriptura, centrada exclusivament als primers cursos, no té una continuïtat aplicada en les àrees lingüístiques amb un seguit de tècniques comprensives i la composició escrita exigent, amb estratègies lúdiques, si cal. La lectura eficaç, -que porta al plaer lector- està basada en la capacitació i la motivació. Hem marginat la memòria intel•ligent –no memoritzis res sense haver-ho entès – , companya inseparable de la comprensió contextual.
La innovació digital aporta mètodes de treball visuals més atractius que no comporta hàbits d’estudi i assimilació sense dedicació personal. Tant el mèrit com el fracàs alliçonen gradualment en cada edat. Els adults – professors i pares- no podem suplir les responsabilitats individuals dels estudiants. Han d’assolir -ben assistits- , la riquesa del saber, el nou consumisme cultural actual. No és més ric qui més té, sinó qui més sap.
Ramon Mas Sanglas – 23/6/2010

http://www.lavanguardia.es/colaboraciones/index.html

Final de trajecte i nova era

El vocable crisi, és sinònim de mutació o canvi respecte d’un estat anterior, per bé o per mal. No és cíclica, sinó final d’etapa. Traspassar-la suposaria l’autoextermini o empobriment progressiu. Una crisi socioeconòmica, política, estructural o sistèmica té repercussions col•lectives i nacionals, a diferència d’una crisi psicosomàtica que afecta la salut física o mental de la persona. La nebulosa de xifres que ens envolta sobre l’austeritat, retallades, congelacions salarials, pujades d’impostos és la validació del nostre tren de vida actual per un nou bitllet més restrictiu per seguir viatjant en una categoria inferior. Esdevé un trauma quan, no sent els guionistes del sainet, som les víctimes i els actors principals per decret.
El sistema està esquerdat, vessa i s’ha descontrolat. L’hemorràgia és de tal magnitud que exigeix el recanvi de l’estructura econòmica neoliberal i política amb la implicació de totes les classes socials europees, sense excepcions. Les primeres cures d’urgència s’estan fent a costa de la farmaciola casolana dels més febles, els treballadors públics i els jubilats, localitzables automàticament. El món laboral, mitjançant l’empresariat, serà el segon flanc d’atac a costa de la productivitat, la contractació més vulnerable i la reforma laboral mig pactada o decretada. Queda el bloc financer per renovar i tota la constel•lació de les rendes estratosfèriques. Les fusions bancàries són un símptoma de més seguretat, però, el temor que quedi en un simple maquillatge fa témer poca eficiència per a la mitjana i petita empresa exhausta i sense crèdit. Continuaran el trajecte pel desert o entraran en un oasi vital? La màgia del canvi està en els tacticismes i l’enfocament de la nova realitat.
El concepte de riquesa del segle XXI està canviant. No és més ric qui més treballa, o qui més té, sinó qui més sap. El saber i la formació aplicades seran els pilars que facilitaran la inversió pública i el benestar social. L’empresa renovada, la figura de l’emprenedor i la competència en tecnologia propiciaran un futur pròsper. Si l’Europa nòrdica és el nostre miratge o referent, comparem el seu status social, familiar i laboral. La flexibilitat dels tres ingredients és l’eix que defineix la conciliació.
El gran invent del sistema constitucional espanyol del 1978 va ser el repartiment autonòmic de l’Espanya única i centralitzada. Regions històriques i simples províncies van rebre el mateix tracte llevat d’alguna singularitat o concessió a les tres amb llengua pròpia. Aquells criteris de fa trenta anys segueixen essent vàlids? Les desafeccions i les pugnes internes demostren que no. Nous models administratius estan cridats a substituir la pluralitat canviant del país. L’autodeterminació lliure dels pobles s’ha de pronunciar sobre noves modalitats de federalisme, concerts econòmics o la independència, fins i tot. La crisi financera va lligada a la política i a l’estructura de la nació.
La crisi toca el vora viu de les persones amb la pujada d’impostos. La moderació recaptatòria municipal seria la millor sensibilització envers el ciutadà. Com? Reduint costos de personal amb menys regidories i més eficàcia gestora de l’alcaldia. No es tracta d’aglutinar tants pobles com ha fet Grècia, sinó de mantenir exclusivament la figura de l’alcalde, votat pel poble, una secretaria oficial per oposició i crear un flux de gestió mixt entre municipis petits. El sentit democràtic no impediria la participació de polítics o apolítics – tecnòcrates- per voluntariat. És el sentit més genuí de l’antiga figura del politikós grec, o servidor del poble per amor al compatriota, no al poder remunerat. Aquesta simplificació municipal, aplicada a la resta d’estaments autonòmics, corporacions comarcals, provincials i estatals, seria la remodelació més assenyada contra la burocràcia estèril i costosa del sistema organitzatiu vigent. Són imprescindibles tants milers de diputats, senadors, i regidors a tot l’Estat espanyol? Posem punt i final a tanta parafernàlia oficial i a les duplicitats de càrrecs.
S’ha acabat l’abundància supèrflua per a la classe mitjana baixa i pobra. Comença un modus vivendi estàndard basat en el petit estalvi –en els casos més afavorits - , i la nova flexibilitat laboral per als treballadors afortunats. El temps productiu serà més valorat i buscat per escàs. Competitivitat, creacionisme i lideratge seran tres elements exigits per destacar i surar en la nova era de la postcrisi. La història és revisable i reversible perquè no admet caràcters dogmàtics i eterns.
Ramon Mas Sanglas – 12/5/2010

Resignació per imposició

Amb vaga o sense. Amb retallada o congelació salarial. És la realitat del nostre avui desprès d’uns anys de glòria desmesurada. Tot just comencen les patacades envers un futur incert sense albirar cap horitzó ferm. Mentre vèiem l’estretor d’alguns veïns europeus no ens adonàvem que al nostre cinturó també li faltarien forats per no perdre els pantalons de l’abundor. Les butxaques foradades han estat la perdició de la bonança. Serem capaços de crear nous hàbits de privació?
Els governants eren i són els nostres guies econòmics. Ells recapten, ells administren, ahir i avui. Els mateixos que foragitaven els mals esperits de la crisi latent i real que trucava la porta fa més d’un any, ara ens decreten l’austeritat sense contemplacions, sense ser consultats. Només els benestants primmirats no han rebut encara la targeta d’invitació per no ferir susceptibilitats espantadisses. Se’ls demanarà solidaritat. La democràcia s’exerceix només per conveniència i sol•licitar el vot electoral cada quatre anys? La memòria caduca i la història és repetible mil vegades perquè estem immersos en la roda d’un sistema d’interessos lligats al poder. Pensionistes, funcionaris i treballadors públics els han tocat el crostó salarial per decret, que hauran de rossegar molt de temps amb el conformisme de no empitjorar. Si la reforma fiscal equitativa dels grans capitals i rendes sucoses arribés algun dia a bon port -somniar és ben gratuït- veurem també una mobilització dels rics?
Experts mundials del món financer no veuen el traspàs solidari d’aquest mur entre rics i pobres. El distanciament serà cada vegada més accentuat. L’esperit globalitzador entre classes socials es torna regressiu, víctima del capitalisme liberal. El món obrer s’atrinxera per esgarrapar un lloc de feina i poder menjar. Serà la reforma laboral imposada, al preu que sigui, el nou agraïment del proletariat del segle XXI a l’empresariat? Suor i llàgrimes –esperem que sense sang- seran imprescindibles per abastar una sostenibilitat, més que una recuperació. La unitat del sindicalisme està fent aigües i la seva credibilitat està en hora baixa. La vinculació amb el subvencionisme polític posa en dubte l’eficàcia de les reivindicacions i la crida a una vaga general útil per fer canviar el panorama estatal. Aquest mal europeu potser deixa dormir als nostres polítics. Mentre no aparegui el millor predicador, l’exemple solidari i convincent dels més afortunats i alts càrrec del país, les veus populars no s’apaivagaran. Qui es conforma a ser pobre a costa dels més poderosos?
Només ens quedava per sentir l’estat malaltís de la Salut Pública que estudia el copagament addicional del pacient per visitar-se. L’aportació durant tota una vida laboral ha estat insuficient? L’altruisme no és sinònim de targetes per a tots, malbaratament en medicaments cars, salaris directius innecessaris i gestió descontrolada. Sembla paradoxal. Els que més han contribuït a omplir les arques públiques treballant, la tercera edat, ara s’hauran de gratar més la butxaca per veure el metge per necessitat, no plaer. Només els faltarà que s’allargui la seva jubilació als 67 anys per trobar-se un pastís congelat i un IVA pels núvols. Pitjor podria haver estat, pensa l’optimista. Qui dia passa any empeny, doncs, l’esperança és l’últim que es perd, malgrat vinguin mal dades a tort i a dret. Ens tornarem conformistes i mesells per sobreviure? No cal fer-nos-ho mirar, perquè el pressupost no arriba per anar al psiquiatre.

Ramon Mas Sanglas – 9/5/2010

El somni del benestar

Qui renuncia ser ric per voluntat pròpia? La història compta amb molts exemples de sants i altruistes vocacionals que es van desempallegat de la riquesa terrenal. Però cap va renunciar ser feliç, a estar bé amb si mateix, en la pobresa o la riquesa d’esperit, física o moralment. L’atzar ens depara l’origen de la vida en una família i un entorn que no triem. Només la dissort o la deessa fortuna, la desídia o la constància, canvien el rumb personal del benestar que l’instint natural de supervivència estimula amb el concurs de la racionalitat. Tots volem ser lliures i feliços. Truncar aquesta aspiració seria la vida de l’ocell amb una ala o el barquer amb un sol rem en plenamar. Vet aquí els efectes d’una crisi, -diferents per a cada persona- amb conseqüències socials i familiars singulars. És just fer passar tots pel mateix adreçador o només als desafortunats?
Vivim temps difícils. Els polítics ens demanen estretor econòmica i congelació salarial. A qui va adreçat el missatge? No exclou ningú, teòricament, però, sí, en la pràctica fins ara. El respecte al dret del benestar, a l’equitat i als valors de l’ètica està sota sospita d’injustícia. El neoliberalisme capitalista ha pres decisions polítiques necessàries, però desajustades, precipitades, probablement insuficients, a càrrec dels més febles. Sobre l’espatlla d’aquests més desvalguts, que tenen el camí de la felicitat més costerut i estan marginats del somriure de l’abundor, ha recaigut d’entrada, el pes de la redempció deficitària del país. Tenim activada una primera tisorada econòmica a costa dels funcionaris i els pensionistes. Està al caure una segona amb la reforma laboral més restrictiva. ¿Quan arribarà la tercera, l’aportació financera dels benestants, de la classe alta i dels rics invisibles?
Els governants estan embolicats entre ells. No es posen d’acord. ¿Fallen els principis morals, els ideològics de partit o la temença de perdre el domini del poder? Els col•legues polítics, nacionals i europeus, no perdonen i exigeixen. El poble tampoc admet la pujada d’impostos. L’espasa de la justícia hauria de caure amb tot el rigor: que pagui més qui més té i més ha contribuït al desastre econòmic. Només així s’aplacaran les veus crítiques d’una democràcia lliure, no manipulada. L’eficiència administrativa de la maquinària estatal està a prova sobre les rendes evadides i descontrolades. Únicament amb una reforma fiscal seriosa, deixarà de grinyolar el sistema democràtic de la nació. És la promesa que hem rebut del govern central i autonòmic. No poden passar per alt les morositats a la Seguritat Social de les entitats esportives i continuar amb uns fitxatges milionaris escandalosos. Les baixes cotitzacions dels grans beneficis empresarials i bancaris posen malalt als quatre milions i mig d’aturats que no poden contenir la ràbia sense sortir al carrer. Només amb la reducció de la burocràcia ministerial, autonòmica i local supèrflua serà regulat el malbaratament de molts recursos públics.
El nostre sistema històric de subvencions ha estat el camuflatge de inversions desiguals, ineficaces i fraudulentes. Redreçar aquests dispendis i fer aflorar l’economia submergida seria el major respir de les arques públiques en benefici de les misèrrimes pensions de vídues i jubilats equivalents al sou mínim interprofessional. És el malson de qui ha perdut l’esperança d’un futur millor. Per què els amos i senyors de grans fortunes han d’ignorar una mica d’austeritat, proporcional a les seves nòmines i rendes? On comença el dret popular d’exigir-ho i l’obligació legal dels governants de controlar-ho? En una democràcia viva el poble té la clau de les fronteres i les persones, però, quan la corrupció política s’aparella amb el capitalisme dels poderosos, els drets comuns s’ofeguen en el silenci i la pobresa.
Ramon Mas Sanglas – 31/5/2010