Presoners econòmics de la unitat nacional

La profecia del xoc Espanya-Catalunya és una realitat que dia a dia es complicarà a nivell jurídic. La solució estarà en mans del tribunal d'Estrasburg o internament en unes eleccions plebiscitàries vinculants.

Diguem la veritat que la història contemporània espanyola camufla sota la sagrada unitat constitucional i la sobirania indivisible (art 1-2). L'única realitat de la topada Espanya-Catalunya és el poder financer del país, el capital econòmic. Espanya sense Catalunya tindria un poder adquisitiu pitjor als anys previs a l’entrada en la CE. No és problema de banderes ni ideologies de partit que no omplen butxaques. Cap governant unionista deixaria anar del territori espanyol la regió que aporta una cinquena part de la riquesa nacional. Cap economicista nega que Catalunya contribueix amb el 20% del PIB a les arques públiques i que entre el 6-8% mai retorna. La solució no passa per la negació sinó la transigència negociada.  La col·lisió entre referèndum democràtic i l’imperi de la llei és pura enganyifa. Ni problema judicial, ni guerra partidista, ni diàleg hipòcrita. Simplement, és qüestió d’oligarquia dinerària. Espanya, com retornaria el bilió llarg de dèficit a la UE sense el concurs i el motor generador de riquesa dels catalans? El govern espanyol s'ha instal·lat en la postveritat, la creença en una falsa realitat de desitjos i poders per contraatacar el secessionisme amb més contundència, l'antítesi del diàleg. Rajoy ha tancat la porta per sempre.  Ha instaurat i legitimat per escrit la unilateralitat frontal entre els dos governs. Fins quan? La trampa del Congrés (8 abril 2014) no es repetirà. Estem en estat de suspens més que de xoc. Qui donarà primer la batalla davant d'un 80% de catalans que volen decidir? El desenllaç, inevitable, persegueix el lema de quan pitjor millor per reprimir amb més causa i rapidesa. Catalunya no perdrà l'autogovern i el Parlament, ni serà governada per un invasor centralista. Seria un cop revolucionari, descarat i intolerable. El doble error de l’Estat és negar que les democràcies estan subjectes a consultes -geogràficament diverses- i no acceptar que tota llei és efímera. Qualsevol decisió institucional que es prengui a nivell nacional passarà per un referèndum indefugible. Per què tanta tossudesa en la quadratura del cercle? Per la por a la derrota, únicament. Costa reconèixer la plurinacionalitat real d'Espanya amb dues conseqüències irrefutables: la asimetria econòmica del país i la riquesa idiomàtica i cultural que ens fa diferents. L’uniformisme autonòmic de 40 anys ha dit prou a ser súbdits de la transició superada. És un atac a  la igualtat pagar més que els altres per imposició legal d'una majoria receptora i oficialitzada per sistema. Una Catalunya autosuficient (amb concert econòmic) no necessitaria del FLA ni tindria l’obligació de sostenir un PER injust amb impostos desmesurats. La solidaritat a la força no es voluntària. La unilateralitat jurídica -castigada a Catalunya- s'ha imposat al TC com a recurs repressiu i és admesa. Han acordat votar per unanimitat contra tota mesura independentista. La democràcia interna  de l'alt tribunal ha mort com a conseqüència de la submissió i execució política. La neutralitat del conflicte Espanya-Catalunya és dubtosa en aquest àmbit. Només el tribunal internacional dels Drets Humans d’Estrasburg podrà dirimir sobre l’entrellat davant la indiferència dels Estats europeus en els afers polítics interns. En últim terme, unes eleccions plebiscitàries amb vots i escons favorables a l’independentisme serien el millor referèndum  inapel·lable i vinculant sota dos condicionants per reeixir: la unitat dels polítics sobiranistes i la claredat programàtica per als votants.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 30/5/2017

Bascos i catalans

En política tot sembla vàlid a l'hora de negociar vots per diners. Bascos i canaris venen la seva ideologia al PP pels pressupostos a canvi de favors autonòmics. On estan les fronteres de l'ètica, la justícia i la democràcia?

Dos pobles semblants pel caràcter lluitador dels seus drets respectius amb metodologies i estratègies diferents. Dues regions amb llengua mil·lenària i cultura pròpia històricament problemàtiques per a la marca espanyola que imposa i s'atorga l'exclusivitat del patriotisme. Són diferents pels orígens, les vicissituds passades i el règim financer dels darrers 40 anys de constitucionalisme. El concert econòmic arrencat per la por del terror etarra - recordatori desagradós- va segregar fiscalment bascos i navarresos de la resta d’espanyols sota el justificatiu foral. Ningú dubta de la magnanimitat del sistema com evidencia la renta per càpita de les dues autonomies molt superior a la mitjana restant. Catalunya ha intentat aconseguir, envà, un model paral·lel durant dècades per la via estatutària fallida (2005). D’aquí neix el front independentista fins els  límits del xoc actual, pacíficament sempre. Dos camins sense creuament de butxaques i mutus recels. Molts bascos envegen la via independentista catalana malgrat el seu estatus privilegiat que una part de catalans és veurien satisfets de tenir-lo sense més aspiracions sobiranistes. Què paguen uns i altres a l'Estat espanyol? Per reduir la quota basca anual o "cupo" el PNB dóna cobertura als pressupostos estatals del 2017 amb una contrapartida suculenta. Això és barrejar pau fiscal i mercat de concessions, una  transversalitat basada en el suborn. Qui pagarà als bascos el reintegrament de 1.400 milions de reajustaments passats i la reducció de quasi 500 milions anuals durant un quinquenni?  És la prova més fefaent que el sistema de fiançament ha fracassat  i necessita d’una reforma urgent sense favoritismes. A Catalunya se li deu 4.800 milions per l’incompliment acumulat de la disposició addicional tercera de l'Estatut i aporta el 19% de la riquesa nacional enfront del 6% basc.  La igualtat entre espanyols és paper mullat. La solidaritat és costejar estrictament  els serveis comuns rebuts de l'Estat o també ajudar les regions desafavorides? Les polítiques actives diferencials no enganyen sobre la bondat del concert econòmic:11% d'atur al País Basc i el 21% nacional de mitjana són greuges i realitats vinculades al finançament. La compra i venda de favors recíprocs amb vots  polítics i a costa de tercers sense ser consultats  és  democràtic? Canàries ha aprés la lliçó també. Catalunya no tornarà al vell estil de "peix al cove" per oblidar-se del full de ruta emprès després de pagar l’error polític de no haver acceptat el concert al seu dia. En definitiva, que els afers polítics i financers de la nació s'arreglen amb  xantatgisme i regateig (Typical spanish). Per això és diferent.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga 9/5/2017