Pronòstics i càbales

Torna la calma política, aparentment. No vol dir bonança òptima. Els polítics han rebut un seriós avís del poble. Vergonyosa la seva actitud egoista.

Entre les incerteses de la vida el futur polític n’és una per la variabilitat dels personatges i les tendències interessades dels partits en cada moviment electoral. La calculadora és el seu instrument habitual, malauradament. Després, els sondejos i l’opinió crítica de la societat que passa factura dels encerts i pífies. Política és estabilitat. Si trontolla el poble els ha de llegir la cartilla dels seus deures sense apropiar-se drets. El condicionant de la unitat ara és crucial. S’imposa la renúncia ideològica pel bé comú i fer pinya amb el clam popular. Sembla que el quan està força delimitat. Falta definir el què i el com d’aquest futur sobiranista català. El vaivé polític que viu Catalunya ja no està únicament en mans dels líders. És captiu dels votants 9N en primera instància –marcarà tendència- i de la campanya electoral plebiscitària abans de tres mesos. La primera volta o “primàries” del novembre serà el trampolí i assaig per decantar el vot indecís, malgrat el valor no vinculant. Queden tres setmanes decisives per afinar estratègies, rectificar situacions precàries municipals i sobretot, refer el gerro trencat de porcellana, en la mesura dels possibles. Un encàrrec explícit que han rebut els polítics de la societat civil. De no donar-se pot saltar pels aires el procés ben aviat. És l’hora de la unió i de les travesses, dels desitjos i les realitats.

La fractura de la unitat parlamentària pel dret a decidir i del primer model 9N farà minvar la participació prevista al voltant del 75%. Els mals auguris pronostiquen una davallada de 10 punts. Sobre aquesta base podríem fer mil càbales estimatives del segon 9N: 56% de Sí/Sí, 37% Sí/No, 7% de No, tenint en compte que PPC i C’S no faran campanya, directament. Uns resultats positius que donarien ales a unes plebiscitàries independentistes. Tot seguit vindrà el quid més problemàtic centrat en tres vessants: les llistes amb un programa unitari o dispers, la força de l’adversari (unit amb tota seguretat) i la tercera via o oferta de Rajoy, inevitable. Aquest tercer bloc (amb UDC i un sector del PSC) faria canviar de bàndol alguns conversos sobiranistes si la temptació fora forta. (“Más vale pájaro en mano...”). El risc del desconegut té un preu. En definitiva, que tornem als principis negociadors fallits de la Moncloa, indirectament, però, amb el veredicte de les urnes, no dels polítics ni dels tribunals.

Espanya farà mans i mànigues perquè Catalunya no es despengi amb un govern independentista de coalició. El rosari d’obstacles tot just comença. La batalla a favor del No tindrà ressò en tot el regne d’Espanya amb els greuges comparatius autonòmics que es derivin d’una hipotètica millora dels catalans. El govern espanyol es veurà involucrat –malgrat un sempitern no a tot- en la dinàmica del procés català a l’escocesa, amb l’esperança del mateix resultat negatiu. Es pot girar la truita de l’independentisme que pinten eufòricament els promotors? Lluny del meu desig, és una possibilitat de les voluntats –no l’atzar-, com el camí intermedi, un reformisme autonòmic espanyol. Anar a pitjor és poc probable. La independència és un bé preuat difícil d’abastar entre tots. De ser fàcil o Catalunya un destorb per a Espanya faria anys que seríem un Estat europeu. Els factors econòmics, fiscals i de mercat són rellevants, però, les persones i els sentiments també s’han d’avaluar per no fracturar la convivència catalana. En gran mesura dependrà de la negociació bilateral i de l’entesa pacífica recíproca. Una vegada més la voluntat política s’haurà de sobreposar a l’immobilisme legalista i donar fe a les urnes, per bé d’uns i a contracor d’altres. És el joc de la democràcia en estat pur.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 20/10/2014
http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/la-unitat-politica-catalana-ara-es-crucial-74547 

 

Falsa unitat i al·lèrgia electoral

Qui compra un gerro apedaçat? Qui creu en uns polítics barallats i egoistes? La societat civil catalana s'ha quedat orfe políticament? No oblidem, el poder està en mans del ciutadà, ara i sempre.

És d'agrair l'esforç d'Artur Mas per dissimular la trencadissa amb l’eufemisme d'esquerda recuperable. El poble no es mereix tal frustració. Però, president, no s'enganyi. L'adversari també el té dins de casa. Al tren pel dret a decidir hi van pujar intrusos polítics sense bitllet sobiranista: UDC i ICV. A la primera ensopegada han decidit baixar trencant un consens aparent. No porten l'ànima del catalanisme cap dels dos. Punt final al joc de la Puta i la Ramoneta i a la  pesca ecosocialista en aigües veïnes. Han viatjat d'incògnit, infiltrats, per no alinear-se amb els col·legues fidels al carro espanyolista. Es confirma, novament, que cap partit pot servir dos senyors alhora, Catalunya i Espanya. Però, la falsa unitat ha saltat pels aires, també, per l'excés de zel independentista (ERC i CUP) i la imprudència no continguda. Si el mesuró mínim per fer la consulta 9N original -amb garanties democràtiques- era la legalitat catalana s’imposava un canvi d'estratègia sense aquests requisits abans de prendre mal. El culpable directe del naufragi col·lectiu hauria estat el capità, la tripulació en segon terme. Hi havia segones males intencions, tal vegada?

La diàspora política és llastimosa. Cada partit ha decidit buscar-se la vida i salvar la cadira oblidant-se d’un poble àvid de nova terra promesa. Trista imatge, la descomposició política de líders i partits. Final de cicle polític català? On està la regeneració que els omple la boca? No volen eleccions anticipades, ni programa unitari, ni govern de concentració. Estan lliurant les armes a l'adversari interior i exterior, satisfet de la desfeta i del tren buit sense col·lisió. Si cap partit és de fiar urgeix trobar lideratges de la societat civil. Juristes i economistes, tecnòcrates qualificats i valents que vulguin dirigir el projecte sobiranista al costat d’una joventut política renovada, il·lusionada i competent. Els votants no volen més polítics de calculadora, equilibristes d’escons i de promesa fàcil. Ens cal governants vocacionals i tecnocràcia democràtica, no a dit.

L’enquesta 9N era i és un termòmetre informatiu d’unes eleccions ineludibles que encaminin el futur de Catalunya, el final de trajecte. La societat catalana està divorciada de les institucions que els governants estatals es neguen actualitzar. Catalunya ha transmès el missatge de reformar Espanya des de l’autonomia, amb secessió o renovació integral, no un vernissatge. L’aposta catalana per un canvi d’estatus, sense marxa enrere, no trobarà sortida amb pedaços jurídics, la pastanaga inabastable i menys a bastonades. La legalitat segrestada exigeix l’alternativa vàlida i universal de les eleccions. Per què s’hi neguen els partits? La declaració unilateral d’independència seria l’estavellament als ulls d’Europa sense passar per les urnes. Els països civilitzats no funcionen per la rauxa dels dirigents ni dels tribunals. Després del 9N esperem es desencalli el contenciós seguint la via escocesa o quebequesa del SÍ/NO electoral. La victòria serà pel bloc polític més unit. Mirant l’escenari s’entén l’al·lèrgia dels partits sobiranistes a passar pel sedàs d’uns comicis. Queda un bri d’esperança pel retrobament de CDC-ERC-CUP i dissidents catalanistes del PSC? Si l’Espanya monolítica no ha entrat en la cultura del diàleg, que les urnes posin cadascú al seu lloc amb totes les conseqüències.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 15/10/2014

Els extrems es toquen

El ratolí no sempre és caçat pel gat. L'astúcia no és privilegi del més gros. El 9-N és un esquer sobiranista que pot esdevenir la ratonera d'Espanya. Els paranys són reversibles moltes vegades.

Després de dos anys de marejar la perdiu, ¿tornarem al principi del camí del procés d'autodeterminació amb el pacte fiscal i reforma del finançament autonòmic? A tres setmanes del 9-N, amb garanties democràtiques bloquejades per votar, s’imposen unes eleccions plebiscitàries a curt termini (el 2014?) per diverses raons. Primera, la unitat dels partits pro consulta trontolla davant la suspensió cautelar del TC de la llei catalana i la convocatòria. Segona, la inseguretat ciutadana està creixent per les amenaces, la mateixa incertesa del govern català i la llibertat de vot de dos partits compromesos. La baixa participació és un risc greu. Tercera, un resultat aigualit o negatiu seria contraproduent, l’objectiu principal del govern central. No pot gaudir de tal satisfacció. Quarta, les propostes del PPC i C'S d’un sistema financer català més equànime serà la palanca per abastar vots indecisos que cal contrarestar amb un programa sobiranista únic de màxims, no solament econòmics. Cinquena, la brama popular cap a l'independentisme exigeix fets envers un catalanisme garantit. Necessàriament amb l'escissió territorial? Un simulacre de consulta o el traspàs de la votació als ajuntaments seria un fracàs de la Generalitat. Plantar cara a una suspensió -malgrat injusta-  és acatar-la als ulls del món i obligar votar als detractors de la democràcia en comicis vinculants. No s’anul·la el joc, és un canvi de portaria. El pols de la força està en la unitat del poble i dels  convocants, no en la prohibició judicial polititzada. Aquest és el final de trajecte per a uns i altres. Quin tribunal  revocarà  unes eleccions autonòmiques convocades en la legalitat constitucional?

La consulta 9-N, sense restar-li importància, no deixa de ser un espot publicitari del sobiranisme. Per això el segresten amb la intimidació jurídica manipulada com a referèndum quan és una simple consulta informativa. El canvi de calendari i d’estratègia no mata la convicció interna que aflorarà en unes eleccions inapel·lables. Es tracta d’agafar la drecera amb dos condicionants imprescindibles: un programa sobiranista comú o paral·lel i la formació d’un govern de coalició amb majoria sobrada. Si els sis grups signants pel dret a decidir van a la deriva per interessos partidistes, l’adversari (PPC i C’S més UPyD, PSC espanyolistes, dissidents UD i Podemos) té el partit guanyat. Realment CDC i ICV tenen vocació independentista? De no ser així, quina alternativa ofereixen? ERC i CUP poden afrontar el repte d’una Catalunya republicana sols? El PSC continuarà als llimbs? Si el mapa polític català rep reforços espanyolistes i perd diputats que van pujar al carro de la consulta, la societat mobilitzada, ¿amb quina esma anirà a les urnes? Si la foto amb vestit de decidir aplegava dos terços dels Parlament, ¿què els farà desdir d’unes eleccions vinculants inevitables més d’hora que tard? És l’única porta de sortida. No estan preparats? Covardia o egoisme? Si així fora, tindríem doble problema: el de casa i el de l’Estat. El futur del territori, ara, està més en mans dels seus líders polítics que dels votants. Uns comicis definitius han de ressituar Catalunya i Espanya en un marc territorial, fiscal i financer diferents. S’ha acabat el cafè de tothom a costa dels mateixos. Catalunya està cridada a inaugurar la segona transició o ser un Estat.

La prepotència de Rajoy i el laberint que ha creat la cadena dels seus “no” serà històric i tindrà un preu molt alt, si els catalans decideixen no anar-se’n. Com més tenallats siguin els pressupostos estatals envers Catalunya més raons per fugir d’una pressió fiscal asfixiant. Els extrems antagònics es toquen: escanyar qui més t’ajuda. Irònicament, per què l’estimo. Haurà valgut la pena arribar als límits de les urnes per fer efectiu un diàleg impossible. Renunciar una consulta no referendària a canvi d’unes eleccions formals i vinculants és ficar tota Espanya –els partits del “no” crònic- a decidir obligatòriament el futur de Catalunya que han negat en nom de la Constitució. Qui haurà caçat a qui? Els polítics són part del poble que haurien de servir, no amos del ciutadà que els vota.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 12/10/2014

Unitat política i llibertat de vot

Claredat de conceptes i llibertat de vot no estan renyits si van acompanyats de solucions factibles. Que la unió fa la força quedarà demostrat abans del 9-N, i també el contrari.

La proximitat del 9-N i l’assetjament de Madrid fan aflorar el grau sobiranista de cada grup polític. Es garbella el gra de la palla envers un independentisme realista. El mirall de sis partits units aparentment  s’esquerdissa. Era una imatge fictícia o un engany democràtic? ICV-EUiA i UD han donat llibertat de vot a la seva militància en la segona pregunta. És més lloable que la imposició del PPC-C´s pel “no” o de CD-ERC-CUP pel “sí-sí”? Està fent llenya el castell 9-N amb l’increment d’indecisos? El quid de la qüestió no és la llibertat de vot sinó la manca d’alternatives creïbles i factibles d’aquests dos partits. És d’agrair la claredat d’un sector del PSC a favor d’un federalisme espanyolista, malgrat ningú sap què és. On és el seu llibre blanc? Somiar és gratis. Però, l’esquerra ecosocialista i els socis dels convergents, ¿quina sortida digna ofereixen a una Catalunya reprimida 300 anys? ¿No els impacta el clam popular repetitiu i un Estatut castrat per salvar el centralisme continuista? Confien en la promesa del diàleg de Rajoy? Els precedents del fenomen escocès d’última hora són més que improbables: la tercera via d’un plat calent de llenties aigualides –sense xoriço ibèric ni botifarra catalana- per acontentar estómacs i no perdre el rosegó de pa. Es pot comprar la indignació d’un poble tan fàcilment? Només existeix el sobiranisme de convicció, no de conveniència, amb totes les conseqüències. ¿Tornaran les aigües crescudes al seu llit polític de fa dos anys o es mantindrà el nivell actual de compromís fins l’objectiu final en una gamma de colors semblants?

El 9-N no és cap final de trajecte. És una estació d’abastiment de combustible. La fita és aconseguir l’Estat Català (EC) quan la majoria ciutadana ho demani formalment a través de les urnes. Si l’opció del Sí-Sí esdevé guanyadora, aleshores començarà l’autèntic repte polític i jurídic de la negociació amb Espanya –i Europa- per donar cos la nova república de l’EC. La prova de foc del partidisme català rau en les eleccions parlamentaries, siguin o no anticipades. La clau imprescindible serà la unitat programàtica i la perseverança dels partits conjurats en dur a terme la consulta 9-N i l’efervescència sostinguda del poble. Ara vivim un desafiament democràtic pacífic per complir la voluntat popular i parlamentària. Quan arribin els comicis s’imposaran les renúncies de sigles partidistes. No es tracta d’immolar sentiments interns històrics ni de trair el pensament diferenciador dels seus fundadors, sinó d’oferir el millor servei a la República Catalana per afrontar la visceralitat del regne d’Espanya contra la rescissió. No és una quimera parlar de govern de concentració si neix d’un projecte electoral unitari, regenerat i regenerador.

Són molts els tentacles que s’aferren al dubte de ser català o català i espanyol alhora en una població no autòctona superior al 50%. Una dicotomia absurda, quan tots som europeus, compartim territori i municipis, amb alcaldies enllaçades per una mateixa causa: la prosperitat del país amb millors pressupostos. Fer passar un poble per l’adreçador jurídic, quan la solució és merament política, agreujarà el conflicte quant més es posposi.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 7/10/2014