Cap a on camina, el PSC?

S’ha acabat pràcticament la legislatura catalana –només resta fixar la data electoral- i comença la diàspora parlamentària, per marcar nous territoris i fites segons la tendència partidista. Després de les darreres tempestes a l’hemicicle, propiciades per temes d’alt voltatge, urgeix un canvi de govern i de governants, sense menysprear la feina ben feta. Les tensions provocades per la sentència del TC amb tot l’enrenou social, les tibantors de les diferents comissions –en especial el cas Palau- i la prohibició taurina a Catalunya, entre d’altres, han encès els ànims populars. El mes d’agost serà de vacances relatives que els polítics aprofitaran per atiar les brases somortes. La precampanya, iniciada fa mesos, servirà per avaluar els adversaris i fer autocrítica. L’encert del nou full de ruta electoral serà clau a la tardor per convèncer un electorat desmotivat i amb poca esma política.

Em vull centrar en la crònica dels fets i declaracions del partit majoritari del govern sortint: el PSC. L’odissea dels últims esdeveniments comença amb el protagonisme de la manifestació 10-J exigit pel president, amb el pretext de solemnitzar la unitat catalana des de la presidència i fer palesa oficialment la protesta popular davant Madrid. Completa l’acció l’entrevista personal amb el president Zapatero després d’un acord reivindicatiu unitari al Parlament català amb la intencionalitat de suavitzar la nefasta sentència contra l’Estatut. Fins aquí res a dir. La desfeta arriba als pocs dies en la cambra del Congrés on el PSC s’aliena amb el PSOE votant contra la inclusió del terme “nació catalana” en la resolució que es votava a tal efecte, acordada en el Parlament. La unitat proclamada i compromesa a Catalunya es feia miques. On són els principis socialistes en pro de Catalunya? La força centralista del PSOE els abat per imposició o falta de convicció? Vuit dies després es dóna el foc creuat entre partits en la Cambra del país arran del conflicte taurí. Els socialistes, amb llibertat de vot, es decanten majoritàriament contra la Iniciativa Popular catalana antitaurina votant a favor de la no prohibició. Tot un cúmul de circumstàncies que faran bullir l’olla electoral abans de dipositar la papereta a l’urna. Quin sentit tenen les sigles PSC si són més d’allà (PSOE) que d’aquí? Els fets ho rubriquen. Tota la coalició respira igual o alguns membres utilitzaran la conjuntura per a una fugida o escapisme cap a altres formacions? Una incògnita digna d’apostar.

El electors i el poble volen clarividències en tots els partits abans de votar. Exigeixen als socialistes catalans un nou camí ben definit sense cruïlles dubtoses, com ells ho demanen als convergents sobre l’autodeterminació o la independència. Volen un socialisme autòcton de l’est del territori peninsular, no del centre i submís. Que pensin en català, actuïn i decideixin en conseqüència, en cos i ànima, sense duplicitats.

La situació política nacional ha canviat per raons identitàries, evolucionionisme natural i desequilibris econòmics. La relació d’igual a igual o bilateralisme entre Espanya i Catalunya és impossible, per més pedagogia que s’intenti fer. La desafecció mútua ha desbordat tot pactisme o enteniment estable sense canviar estructures i fonaments. El model autonòmic està esgotat. Aquesta afirmació, que semblaria gratuïta, serà el comú denominador dels mítings electorals de cada grup polític: confederalisme autonòmic, autodeterminació o independència, unitat espanyola renovada.

Els dos pols antagònics intentaran ser contrarestats amb un socialisme integrador per salvar els mobles, com ha vingut a dir Chaves amb el símil –fora de lloc i fals- de les respectives banderes dels independentistes catalans i els conservadors del PP, arran de la confrontació taurina. Un equilibri transitori, però intel•ligent, és tolerable. De forma permanent, és funambulisme mortal. Catalunya i Espanya s’allunyen o s’acosten en funció dels polítics que la governen i l’equidistància que marca la decisió popular. Les mitges veritats i mentides no tindran cabuda en les urnes. Els catalans volem les idees clares, però, la xocolata espessa, cadascú amb el que pertoca. És angoixós nedar i guardar la roba –més en aigües tèrboles- i deslleial servir dos senyors alhora. De tots els candidats dependrà el no donar la victòria al vot en blanc o a l’abstencionisme.

Ramon Mas Sanglas – 30/7/2010

La Catalunya antitaurina imposa el seny

Prohibició absurda per òbvia. Ha calgut una llei, impulsada per la iniciativa popular, perquè la força parlamentària partidista farcida d’interessos hauria estat incapaç de tal abolicionisme sense la llibertat del vot personal que s’ha concedit. Sortida elegant, de compromís o covarda? La forma admet tots els matisos, davant d’un prohibicionisme plurivalent carregat de connotacions polítiques i contradictòries. El seny d’ERC i ICV, amb la majoria dels diputats de CiU, més l’aportació molt minsa del PSC, ha fet possible deixar fora de joc aquest abominable espectacle sanguinari de tants anys. S’ha evidenciat que la llibertat en el vot parlamentari és altament positiva perquè s’exerceix l’ètica individual, la representativitat popular singularitzada i la desvinculació de la submissió o disciplina partidista. Per deducció simplista, ¿on està la consciència individual del polític quan es voten les lleis –pràcticament totes- fent ús comú de la suposada consciència col•lectiva de partit?
Han estat deplorables alguns arguments parlamentaris en defensa del braus. Les tradicions cruentes amb animals, el negoci dels empresaris i professionals del sector xoquen frontalment amb les raons més assenyades –no purs sentiments- dels amants de la vida animal, grangers i ramaders, que fan de la dignitat la bandera de la vida i la mort sense tortura. Per aquests, el brau és un animal més de companyia amb beneficis per la criança, i no un enemic que s’ha d’explotar ignominiosament en una plaça pública. Pitjors arguments polítics han esgrimit, malèvolament, els diputats que han buscat la confrontació catalana i espanyola per defensar una mal anomenada festa nacional –al•legant èpoques ancestrals d’aquesta matança taurina- , com una tradició immemorial i patrimoni que posa en perill la unitat espanyola la seva abolició. La sensibilitat humana i el dolor animal innecessari també tenen color patriòtic i polític? Els criteris europeus i l’objectivitat sobre el tema s’han imposat. Ha calgut arribar al s. XXI per superar vituperis públics medievals que es practicaven també amb els humans malfactors o heretges com a escarment. Si la cultura, l’ art o la poesia són fills de cada època, no pressuposa que siguin tradicions sanes i perdurables quan són denigrants. Mentre el negoci sigui els substrat de les curses de braus, pocs seguidors tindrà el Parlament català arreu de l’Estat, llevat de Canàries, que ens ha precedit. Si la defensa de la vida animal i la mort sense patiment ens fa diferents, visca la diversitat.
Celebro enormement que hagi estat la llibertat de vot –rarament concedida als diputats- la triomfadora de la democràcia parlamentària. S’ha fet palès que la uniformitat partidista imposada no complau la voluntat ciutadana diversa i compacta alhora. Si l’electorat disposés de la llibertat de vot per triar candidats i no candidatures tancades, la pluralitat parlamentària seria més representativa a l’hora d’emetre el vot, seguint el mateix criteri lliure. Tot fa pensar i concloure que el sistema electoral, les formacions partidistes i les decisions legislatives del país tenen una eficiència qüestionable i s’haurien de sotmetre a revisió pel bé de la democràcia real.

Ramon Mas Sanglas – 28/7/2010

El negoci electoral trenca la unitat

Els polítics estatals, per boca del Tribunal Constitucional, han sentenciat i travat el creixement autonòmic. S’ha marcat el topall amb la regressió estatutària. El poble de Catalunya s’ha desmarcat sortint al carrer, mentre els polítics catalans estan en un carreró de difícil sortida. Uns volen caminar més enllà i no poden. Altres podrien avançar més i no s’atreveixen. El sistema estructural polític està exhaurit o emmurallat? Senzillament, està immers en una profunda crisi de govern i de governants per inadaptació al temps. La lluita partidista pel poder, convertida en un afer de negoci personal, mata la unitat dels interessos i els drets d’un poble democràticament segrestat. Dos mons o blocs en confrontació, ciutadans i polítics. Mentre els primers reclamen un servei obert, flexible i transparent, molts dels segons, -liderats per unes coalicions tancades- , busquen, prioritàriament, els rèdits electorals com un recurs de supervivència del partidisme. Un mal endèmic al que ens tenen avesats cada quatre anys sense cap antídot efectiu. L’abstencionisme i el vot en blanc són fugides i pal•liatius ineficaços per norma.

Qui veu en el sistema electoral una cursa avariciosa per abastar el pòdium o un premi a la fidelitat de cada candidat segons el rànquing fixat en les llistes tancades, no s’equivoca. On són els al•licients vocacionals del polític desinteressat? Si foren la dedicació i la millora del país per damunt de tot, la pugna entre els milers d’aspirants en els comicis nacionals, autonòmics i municipals no crearien litigis. Els salaris llaminers dels polítics, -establerts per ells mateixos- són la diana comuna, amb poques excepcions. El concepte del polític servidor s’ha degenerat envers un treball burocràtic estàndard ben remunerat, desproporcionat, que cal sotmetre a la revisió dels seus amos i pagadors: els ciutadans.
La política –que no és una entitat de clubs privats- ha esdevingut un mercadeig de persones en funció dels vots. No escapa a ningú la vàlua de molts dels nostres mandataris, però, no és el comú denominador malauradament. Les estratègies per aconseguir un escó són legítimes, -encara que èticament discutibles- però, mai es poden fonamentar en la falsa promesa i l’ambició deslleial entre partits. És l’espectacle que ens ofereix el Parlament massa sovint, per no trencar pactes interns entre coalicions. Les lleis aprovades per conveniència i amb el segell del pactisme fràgil queden marcades amb data de caducitat, normalment. Només el consens general, per convicció, té garanties de futur.
És hora de canviar la mecànica i les estratègies del mercat polític amb una reforma electoral que faciliti l’encontre de les persones més adients, en un marc de llibertat de llistes obertes, alienes a les ideologies, si cal. La figura del polític professional, àrbitre i jutge imparcial dels béns públics, amb caràcter transitori de dues legislatures, com a màxim, seria un model que faria més difícil la corrupció, tan lligada a la longevitat, quasi vitalícia, de molts càrrecs i sous. Hem capgirat els papers: la sobirania popular s’ha agenollat als governants. La democràcia ha de rescabalar la missió que té encomanada per definició i manar amb la dignitat dels millors representants.

Ramon Mas Sanglas – 20/7/2010

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/lectors/20100727/carta-destacada-del-dia-els-interessos-electorals-trenquen-unitat-politica/406395.shtml

Com i quan decidirem de veritat?

El poble català s’ha expressat al carrer massivament. Ha rebutjat una sentència més política que jurídica, injusta i oportunista contra Catalunya. Quan dipositarem –individualment- en les urnes el vot del nostre futur amb un referèndum oficial i vinculant? Està en mans del Parlament i els seus diputats que han demanat la dignitat i els drets per a una nació retallada des del Tribunal Constitucional. La unitat parlamentària majoritària i la força de la societat civil amb la proclama reivindicativa del 10 de juliol ha estat prou contundent. S’ha marcat la ruta d’una gesta històrica que intenta obrir nous camins. Ara, tot el pes de la decisió i el coratge recau sobre les espatlles dels nostres polítics amb l’obligatorietat de plantar cara Madrid, i dir, prou silenci. Prou pagar i callar. Resistiran la temptació de l’individualisme electoral i esmicolaran la brama unitària de tot un poble exigint justícia i progrés autonòmic?
Sabem que restituir l’Estatut trencat és inqüestionable per impossible, malgrat les paraules de consol i els apedaçaments utòpics dels alts mandataris espanyols. Els PSC està al servei de Catalunya, ha dit el president Montilla i compliran amb la voluntat popular. És possible servir dos senyors alhora? Resulta difícil i compromès. Ser socialista català amb el pensament i el cor sense oblidar els principis ideològics centralistes del PSOE, és un doble joc paradoxal de bones intencions. A què ha de renunciar el PSC per servir lleialment als ciutadans? Ser catalanista des del centralisme espanyolista –d’intencionalitat federalista- implica confrontacions en el si de la coalició. Està disposat el partit socialista a renovar criteris en benefici comú de la Cambra catalana i del seu propi futur polític immediat?
Les declaracions nacionalistes de CiU envers l’autodeterminació del país no estan prou desvelades i compromeses amb la fermesa d’un referèndum explícit i proper. Només ERC ha proclamat un adéu a Espanya enmig del garbuix patriòtic dels tímids i els més exultants, amb una independència més virtual avui, que possibilista. Uns i altres fan palesa la pluralitat de nacions que Espanya nega reconèixer sense trencar-se. Espanya plural i comuna no és compatible en tot. Aquest missatge perifèric no arriba al nucli radial peninsular. Són els polítics catalans que han de proclamar unànimement en les Corts –amb totes les conseqüències- que la nació catalana ja ha sortit de l’armari d’una vegada per totes. Que estem tips de ser prudents en excés i que només s’evoluciona amb la intel•ligència, no per la força.
El mal anomenat problema català no el tenim aquí. És inherent a la concepció castellana errònia que plana sobre la culturalitat diversa no admesa o anacrònica i el plurilingüisme estatal mal qüestionat, després de tants anys d’uniformisme i restriccions jurídiques. El 10-J trenca motllos amb l’esclat democràtic que cal consolidar amb fets, com pot ser un govern de concentració i un concert econòmic propi a curt termini. Mentre els interessos o la sordesa entre partits i les barreres constitucionals s’imposin, no serà possible el diàleg i l’entesa, per més que la societat civil tingui el dret a decidir el seu futur. Estem a l’aguait permanentment.

Ramon Mas Sanglas – 12/7/2010