A una setmana de l'1-O la incertesa, confusió social i la pressió de Madrid ens porten a una major resistència i convicció a votar. De la llavor plantada naixerà una nova Catalunya reformada.
Quan
em pregunten com veig la “qüestió catalana” contesto que anem pel bon camí.
Segons la dita popular, una cosa s’ha de ben espatllar per arreglar-la.
L’espiral de confrontació pacífica i cívica –una especialitat catalana-,
marcarà la resposta intel·ligent a partir del 2-O, sense complexos de derrota.
El poble català té la missió de suplantar la incapacitat dels governants a
través de les urnes canviant la cultura política del país sencer, no de
Catalunya només. Es decideix amb el cap, no el cor. A més superposició de
legalitats i menys democràcia, més allunyament. A més policia, jutges i provocació,
major fermesa popular. A més censura mediàtica, verbal i escrita, més obertura
al món. A més persecució de llibertats amb rumors d’intoxicació, més entusiasme pel catalanisme sa,
independentista o no. Gràcies, Rajoy, per la llavor catalanista sembrada. Les
estratègies de multes diàries a canvi de claudicar del càrrec són indignants,
xantatgistes i retrògrades. Recordeu els màrtirs cristians del Coliseu romà.
Adores al Cèsar de genolls, ofereixes encens als déus o et tirem als lleons. En
versió espanyola, si no acceptes la legislació de la pàtria única i renuncies a
les urnes que demanen els conciutadans pagaràs amb el teu patrimoni familiar i
la presó, si cal. És el preu del joc brut contra la conciliació. Dos no pacten
si un no ho vol. L’imperi de la força no justifica el menyspreu als drets d’una
minoria. Els xocs que patim són imputables a la sordesa, ineficàcia,
prepotència, intolerància i certes presses. El desenllaç no consistirà en fer
rodar caps, suprimir l’autonomia camufladament, crear topades entre policies,
paralitzar el país i les universitats o dispersar la ciutadania amb tanquetes i
detencions. Vulgui o no el govern central, la porta de sortida única passa per
les urnes pactades i canvi de govern. Que busqui la solució en el Congrés i el
Parlament. No en les fiscalies, els jutjats i el Tribunal Constitucional.
Recórrer les forces armades i estaments judicials per sistema és prostituir la
democràcia real i reconèixer la incompetència governativa. Els factors
desencadenants de la crisi neixen, remotament, d’una transició mal gestionada el 78, i més recentment, d’un
doble daltabaix estatuari (2006 i 2010) que van ressituar Catalunya fora de la
legalitat autonòmica per sentència. Aquest maltractament trepitjat a
consciència pel nacionalisme
espanyol envers el primer motor
econòmic d’Espanya va esclatar el 20-S (2017) a Barcelona en la Conselleria
d’Economia amb 14 detencions d’alts càrrecs i 41 registres per aturar un
referèndum. Aquí està el moll de l’ós: el poder econòmic de Catalunya, no la
separació territorial. Espanya perdria el seu estatus sense l’aportació del 20%
del PIB i el 25% d’exportacions dels catalans. Però, com diu la dita, “qui tot
ho vol tot ho perd”. Per què no van acceptar un acord anomenat “pacte fiscal o
concert econòmic” proposat el 2012? S´hi arribarà, inexorablement, mitjançant
eleccions autonòmiques d’un govern, més catalanista encara, d’aquí dos mesos,
succedani de la república estacionada i d’una DUI innegociable. El programa
electoral marcarà les pautes i les aspiracions d’autodeterminació realistes
dins la legislació reformada. Haurà valgut la pena deixar corrompre un sistema
de bloqueig unilateral per aconseguir els
mateixos objectius: la hisenda catalana integral, el reforçament de la llengua
com a nació i la reducció fiscal de solidaritat impositiva. El reconeixement i
l’esmena de tres equívocs històrics negats fins ara. Quines novetats millors
aportarà el programari unionista per fer-se amb la presidència? La sobirania
dels drets d’un poble està per damunt de la ideologia, la territorialitat i les fronteres. Això no
implica cap renúncia –com Escòcia i Quebec- a un futur replantejament de
segregació. Temps al temps.
Ramon
Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 26/10/2017
Per
arreglar errors polítics no calen jutges ni assalts policials brutals i atropellament
de persones i drets autonòmics. La primera negativa a una proposta de pacte fiscal
(2012) ens ha dut fins aquí barrejant els estaments del poder. Cinc anys
d’irreflexió, envestides i condemnes. Ara és tard, senyor De Guindos, per
oferir engrunes, potser trampes i més incompliments habituals. En parlem el dia
2-O sense represàlies. Deixeu parlar les
urnes. Potser ens diran que “la seva llei” ha caducat i s’ha de canviar per
negociar. Temes cabdals per a la
posteritat no s’acorden a la desesperada. Mariano Rajoy, doni vacances els seus
guàrdies civils, que marxin els vaixells i tinguem la festa en pau. La renúncia
del referèndum requereix, prèviament, la retirada de sentències, querelles i
multes precedents per estar en
igualtat de condicions. Si Espanya no vol
perdre Catalunya, què hi posa de la seva part sense repressions? Els catalans no abandonaran l'objectiu de decidir el futur.
Es una qüestió vocacional, històrica i genètica pendent. La unilateralitat és
fruit de set anys de boicot estatal i sordesa política fins l’actuació colpista
20-S. La unitat independentista enfortida és imparable. Els votants de
l'oposició sobiranista on estan amagats que no apareixen? Callen i acaten sota
l'imperi dels jutges i la llei mordassa del TC. La seva credibilitat està a
l’entredit. Rajoy no s'ha atrevit aplicar el 155 d'una Constitució que invoca
cada dia com a única legalitat. Ha tirat
pel dret sense els tràmits del Congrés que mai hauria aconseguit amb el PP i C’s sols. Té por de la majoria
parlamentària i a la resposta pacifica del poble català. Hi hauran eleccions
autonòmiques -constituents o normal- i
presumiblement nacionals. Esperem del referèndum poder-nos comptar i obrir el
camí més votat. Els unionista catalans, amb quin model de Catalunya pensen aconseguir
la victòria en vots i escons d'aquí pocs mesos? Units o separats? Potser preferiran
continuar sota el domini tutelar i
repressor de Madrid. El pitjor maldecap espanyol serà com prohibir les
eleccions als sobiranistes que portin propostes secessionistes. ¿Amb un segon
colpisme estatal, il·legalitzant els partits amb programes d’autodeterminació?
Dit altrament, aplicant la llei del terrorisme polític a l'estil abertzale, com
Batasuna? Continuarà la barrera
constitucional abaixada? Per aixecar-la
caldrà una moció de censura i foragitar
el PP fent eleccions nacionals. Després
de l’hecatombe 1-O no esperem cap dimissió voluntària del govern autoritari de
la Moncloa. L’escenari amb 4.000 policies antiavalots no és gens acollidor per
dialogar. Només el cost d’aquest manteniment ja repugna. El desafiament de
Rajoy, ajupir el cap "para evitar
males mayores" o anul·lar el referèndum és democràcia franquista que
el PP va heretar del seu fundador. L'atac a les urnes i la conquesta del carrer
amb tanquetes no serà la derrota del referèndum sinó la debilitació de la
democràcia espanyola que no permetrà la restauració d’unes eleccions lliures.
De ser restringides i a la seva mida, quina minoria aniria votar? Un PPC, PSC i
C’s residuals. Seria un Parlament invàlid sense la mínima representació
requerida. A quin preu seguiria pagant Catalunya la solidaritat per mantenir la
igualtat territorial? Sabent que el conflicte espanyol és perdre o continuar
amb el 20% del PIB dels catalans, el tema esdevé de supervivència espanyola, i també
política. On estan les pretensions d’uns estats confederals i la plurinacionalitat
amb hisenda pròpia? L'oferta dialogada de l'Estat seguirà essent un malson
sense un miracle negociador després de tanta trencadissa.
