Indignitats del diàleg

El pacte CiU-ERC ha rematat el distanciament. Fins quan? El 2013 neix amb intencions d’apropament, però, amb propostes divergents. L'Executiu recorrerà al TC, pressionarà amb el dèficit i ridiculitzarà tota secessió en l'àmbit internacional. Tres sentències de mort al procés sobiranista amb una paradoxa ofensiva: “Jo mai he trencat els punts de trobada amb el govern de Catalunya i faré el possible en benefici de tots els ciutadans” (Rajoy). Tots? Donar la culpa a l’altre o la Carta Magna és un mal inici d’entesa. “Dialogaré en el marc de la Constitució”. Preguntat sobre la modificació d’aquesta, accepta la remota possibilitat, però no la prioritat. Aleshores, sense treure el mur pot donar-se per acabat tot pont de conciliació. Catalunya parteix d’uns principis democràtics d’igualtat: “Estem disposats a fer el primer pas per reunir-nos quan vulguin (Mas-Rajoy)”, diu Homs. ”No els demanem que deixin de ser el que són, però tampoc ens ho poden demanar a nosaltres”. La pluralitat es recolza en la democràcia popular, el dret a decidir que ens encalla per l’apropiació indeguda d’una Constitució intocable, sota auspicis dels patrocinadors, PP i PSOE. Les discrepàncies són comprensibles, no els mètodes d’assetjament perquè Catalunya aturi el referèndum.

Atribuir-se el poder de governar a espatlles de la democràcia és tancar la boca al poble. Avantposar un bipartidisme a la llibertat d’expressió coaccionada per una Constitució post franquista sense cap opció de canvi és un contrasentit a “tenir la mà estesa al diàleg”. Lleialtat recíproca a un immobilisme legislatiu és el contrari de “millorar moltes coses, recomposar consensos debilitats i acomodar les demandes de diversitat” (Rajoy). Si no traiem de la sabata la pedra que ens fa mal anirem sempre coixos. No ens caldria unes de noves en un marc just i de fidelitat recíproca.

La consulta no és un caprici. És una emergència nacional per falta d’alternatives i sordesa política. Espanyols i catalans hem trencat molts plats. En temps de vaques grasses Catalunya podia pagar-se la trencadissa i compartir l’aliena. En plena crisi, ¿per què hem de ser igual de solidaris i víctimes, a més, de la morositat estatal? Aquest maltractament va contra natura del pretès diàleg inexistent d’un govern mal pagador. Senyor Rajoy, encara no entén les raons independentistes? Si té dubtes deixi que cada català parli lliurament i acceptem tots el resultat democràtic. Les persones estan per damunt d’una Constitució que el 62% del país no ha votat. Entesa amb el poble és el que reclama el president Mas quan avisa -no amenaça- “que la consulta es realitzarà amb o sense l’acord de l’Estat”. L’Estatut i el Parlament tenen recursos legítims propis per preguntar als seus ciutadans, i decidir en conseqüència. Estem més al dia que tota la nació espanyola reaccionària a tota innovació?

El senyor Duran requereix l’anul·lació parcial del projecte educatiu que catapulta la immersió lingüística en català. Reclama un signe de tolerància vigent fa 30 anys. No és tema de butxaca, sinó de respecte històric i autonòmic. L’atrinxerament centralista és preocupant malgrat la “pulcritud democràtica” de les formes emprades. No mereixem per resposta el qualificatiu de “talibans radicals”. De moment, l’encaixada de mans no albira cap horitzó mentre l’esperit aperturista del país no s’imposi a la tossuderia política i a la lletra morta de la Constitució.

Ramon Mas Sanglas – 30/12/2012

Segona transició, alternativa al referèndum sobiranista?

La por i l’amenaça de l’espanyolisme recalcitrant amb les variants mediàtiques més punyents ja no impacten l’entorn independentista. Està vacunat dels atacs injustos i arguments europeus discutibles. Un poble madur no es deixa intimidar. La tàctica del xantatge i l’extorsió financera han fracassat. Intel·lectuals espanyols assenyats inviten aparcar tot desafiament polític. El camí rupturista d’uns i l’opressió d’un govern constitucionalista no tenen punt de trobada. Admeten que Catalunya no és compresa pels espanyols tancats en una identitat centralista que exclou els catalans menys espanyols o gens. La llibertat no té pàtria i molts amos. Si el PP i el PSOE apliquen el rol de la pluralitat, tots els pobles trobaran fórmules mixtes de confluència. Potser alienes a les tesis partidistes. Federalisme  autonomista o estats associats? Que el cafè per a tots s’ha acabat, és innegable. Una Catalunya productiva (20%) –que no volen perdre- és l’ànima del país, però la caritat comença per a un mateix. En altres paraules: és imprescindible i urgent la reforma del marc autonòmic caducat per ineficaç. S’imposa una nova transició espanyola envers la reestructuració nacional més simple, productiva i econòmica. Alternativa per aturar el secessionisme objectiu i legítim basat en el dret a decidir?

La diversitat parlamentària catalana és capaç de trobar més vies comunes compatibles? La frontalitat sistemàtica basada en la Constitució no és cap sortida colateral vàlida. La manca d’opcions dóna ales a l’enrocament independentista. Un apropament centralista pacífic sense enganys seria un punt de reflexió per a la societat catalana menys radicalitzada. Als convergents, amb l’aigua al coll, se’ls obriria una finestra per refer l’alè de l’asfixia governativa. El president Mas es trauria un mal tràngol convertint el problema català en espanyol. Una reforma institucional de calat no perllongarà privilegis de concerts econòmics, doncs, cada territori federatiu disposaria d’hisenda recaptatòria pròpia. Un nou país d’estats confederals, a priori no pot crear diferències administratives entre ells, malgrat certa asimetria del poder adquisitiu.

La demanda d’aquesta remodelació –sorgida de molts àmbits polític-econòmics-   per superar la crisi, requereix un preacord PP-PSOE nacional i obrir el meló constitucional. El fre a l’independentisme, una excusa prou vàlida per iniciar la segona transició? Seria un pas històric sense precedents. Una trampa o un pols als sobiranisme? Un país independent té costos  i avantatges diferents d’un Estat amb territoris federats i autodeterminació total? Una consulta vinculant i democràtica als catalans faria decantar la balança final. El gran escull: quin model espanyol suportable es pot dissenyar a gust de tots? Les llengües cooficials de l’Estat, el veïnatge, la població i riquesa local -l'homogeneïtzació econòmica- poden ser criteris objectius per reconvertir i reduir al 50% o més les autonomies actuals. Un mapa d’estats autònoms equival a l’anul·lació total dels ministeris centrals, a excepció de l’estament presidencial. Un sistema equilibrat d’estalvi i de respecte identitari podria satisfer als unionistes hispànics més exigents i als nacionalistes més liberals amb el mínim de càrregues solidàries.

Ramon Mas Sanglas – 27/12/2012

Pedagogia del referèndum

Tenim la màquina i un vagó per començar la travessia. El Parlament a punt d’engegar. Falta perllongar les vies del trajecte i convèncer més viatgers. El camí toparà roca granítica que cal perforar i fer ponts per salvar valls fondes. Dos anys de trons i llamps, calamarsades i polseguera. És la intuïció d’una sessió d’investidura de mà oberta amb recels partidistes per encaixar-la. Molts s’han apuntat a un “dret a decidir” (108), no és el mateix per a tots. El ciutadà de l’11-S es va atribuir aquest dret per dir prou a la submissió centralista, que va recollir el programa electoral de CiU i ERC (71). Amb criteris semblants han rebut la confiança del poble per iniciar la ruta del sobiranisme envers un nou estat (25-N). Els matisos interns sobre el nivell de fractura territorial o interdependència nacional és la pedagogia nítida que esperem  dels dos socis de govern. Comença un llarg curs de formació i informació amb assignatures tan diverses com hisenda catalana, l’economia real que ens espera al darrere –guanys i deutes-, el mercat de treball i d’inversió fora d’Espanya, la garantia de les pensions, les relacions europees noves o continuistes, entre d’altres. El dia a dia d’un català independent, en definitiva. Volem uns professionals experts en cada matèria, no uns polítics de promeses. La desconfiança política i el partidisme els invalida com a tecnòcrates. Vosaltres aguanteu els cops i les ventades de l’espanyolisme i dels vostres col·legues parlamentaris sucursalistes de l’Estat, lamentablement. En tindreu de tots colors i força.

Queden cinc vagons que defensaran posicionaments diversos. El PPC i Ciutadans no volen  via nova. S’han instal·lat en l’estatal amb un doble NO, al referèndum i a la segregació de Catalunya, sota el paraigua constitucional. S’esmerçaran en dinamitar tot objectiu diferent. Numèricament no és un cataclisme per a l’autodeterminació malgrat fos majoritària la fidelitat dels seus votants. La minoria de les CUP no ofereix especial resistència al sobiranisme, ans al contrari. Ben diferents, no obstant, les posicions del PSC i ICV que podrien malmetre definitivament les vies del sobiranisme que no recolzen. Volen un referèndum exprés. El vagó socialista restarà buit per la dèria federalista. Quan expliquin tal utopia espanyola, decebran algun militant poc convençut? També exigeixen canvis constitucionals radicals per refer l’estructura autonòmica. Estat federal simètric o asimètric no és homologable amb les autonomies actuals per la gran desigualtat productiva entre les autosuficients i les receptores. Al mateix comboi de la consulta hi puja ICV, però lluny de buscar una Catalunya lliure per convicció. No sabem l’abast de la seva proposta per definir.

Si ens refiem dels sondejos coneguts no aprovarem el curs sense classes particulars intensives. Calen lliçons de convenciment sobre la igualtat de drets –no necessàriament d’identitat- per captar abstencionistes aliens a la emergència catalana i sobretot als indecisos. L’Estat central ens donarà un cop de mà si persevera en l’estrangulament econòmic fins el 2014. La necessitat extrema estimula les neurones de supervivència. Per què no tots sols, si junts anem a pitjor? Si la independència fora dolenta ja la tindríem fa temps. Farem les vies conjuntament i en paral·lel entre governants, savis i ciutadans amants del país, si els polítics aparquen les divergències partidistes i desapareixen les traves del diàleg. Som a temps de pujar al tren. És l’hora d’exigir el respecte plural que ens mereixem com a poble abans de seguir deplorant trenta anys més d’empobriment.

Ramon Mas Sanglas – 23/12/2012

Què amaga la data del referèndum?

Tot just signar l’acord CiU-ERC s’ha disparat tota l’artilleria espanyola per terra, mar i aire. No s’han quedat curts de calibre. Des de recursos al Constitucional contra la consulta, passant per l’ofec econòmic estatutari d’obligat compliment, fins l’amenaça de suspensió de l’autonomia per desobediència, prèvia deshabilitació del president. On està l’oferta del Rajoy dialogant per refer els ponts del pacte fiscal fallit? Els seus ambaixadors incendiaris (Alonso, Montoro, Soraya, Margallo) fan impossible redreçar esforços comuns que demanen a Catalunya. El xantatge mensual en les nòmines transferides és mala fe reiterada, no per manca de recursos. Reben els impostos catalans en escreix i a temps. Actituds i fets d’un país enquistat. És la resposta a un govern abans que el Parlament pugui engegar la tasca per afrontar el miracle dels nous pressupostos, les retallades imposades i l’estudi politico-econòmic del referèndum. L’escalada d’aberracions centralistes evidencia una miopia política contraproduent i la por de perdre una Catalunya maltractada i decidida, que vol sobreviure i créixer posant mans a l’obra la voluntat de les urnes.

Capítol especial, l’anticatalanisme de la reforma educativa (Wert) que aprofundeix les arrels secessionistes. Tocar la immersió lingüística és tocar el pare i la mare, la identitat històrica creada des de l’escola. Intocable per sagrat i exitós. L’intent d’espanyolització una paradoxa per definició. Fins quan la resistència? És possible un segon assalt negociador a la Moncloa? El límit d’intoxicació avançarà el dia del referèndum? La fermesa del pacte CiU-ERC arribarà al final sense fissures o s’hi afegiran nous socis? Hi juguen tres factors: la sortida raonable de la crisi, amb qui i com s’afrontarà la consulta, la frontalitat espanyola i europea al sobiranisme català. Els tres secrets de la data movible. L’únic cert, que el ciutadà serà la peça devaluada durant i després del procés per la morositat extorsionadora de l’Estat, que podria reduir la vida parlamentària a mesos comptats. De rebre una oferta espanyolista perdonavides ¿serà una temptació per als indecisos i polítics poc amics de noves aventures?

Els torpedes de fora impacten, els de casa no? De set partits només dos han sabut mossegar-se l’orgull partidista i brindar un servei comú al poble. Els restants s’han atrinxerat a la cadira ideològica i la submissió centralista. La desunió política interna no forjarà un nou país. No heu entès l’abecedari de la democràcia. El dret a decidir (estat sobirà, federal, autonòmic, independent) no és del polític ni del partit, el té únicament el poble. El vostre joc d’egoisme amenaçarà de cataclisme el referèndum per no saber pactar ni la pregunta inequívoca. La visceralitat hispànica (l’ADN polític) prefereix les discrepàncies a la coincidència. Les culpes no vénen totes de fora quan alimenteu la discòrdia interna amb algun judes de casa. Sense un empresariat més convençut i la fermesa política unitària la balança referendària del SÍ serà dubtosa. Si l’estrangulament mensual ha de ser la recepta per canviar d’opinió, el masoquisme no és cap teràpia positiva, només la convicció. Un fracàs polític pot induir una decisió popular errònia. La traïció tindria un preu immerescut molt car. Les ignomínies de la història no ens han alliçonat prou com a poble? “Espanya no vol ser canviada” (Artur Mas), però, nosaltres –afegeixo- ho necessitem per sobreexistir.

Ramon Mas Sanglas – 21/12/2102

Una cadena educativa polititzada

Assistim a una representació teatral dramàtica sobre la reforma del sistema educatiu amb un guió trucat i uns actors polititzats obsessius. El guionista de l’obra amb intencionalitat maldestre ha capgirat unes línies mestres de l’estructura educativa del país i les comunitats autònomes amb projecte propi sortit dels parlaments respectius. No es pot esbiaixar amb criteris polítics partidistes l’essència troncal dels drets i deures constitucionals i menys a costa de les tres llengües cooficials de la nació, tan legítimes com el castellà.

Ningú discuteix “els drets constitucionals de la gratuïtat, llibertat de triar escola pública o privada i per crear centres propis” (art. 13 i 27). Que “la llibertat va lligada a la llibertat ideològica dels centres, religiosa i d’expressió” (Sentència del TC 5/81). En cap moment s’atribueix als pares el dret a exigir a la carta la modificació del currículum escolar en funció dels interessos de llengua materna individual o criteris de privilegi no establerts per normativa parlamentària. La LEC a Catalunya té un marc competencial transferit i aprovat sobre la reglamentació lingüística cooficial i l’obligatorietat d’assolir per igual les dues llengües al final de l’escolaritat obligatòria. L’obvietat i el seny constaten que a més dificultat per aconseguir l’objectiu caldrien més hores de català o castellà en situacions anòmales. Un castellanoparlant, immers en la seva llengua materna a casa i al carrer és absurd que exigeixi més hores de castellà a l’aula en detriment del català que ignora del tot. El seu entorn extraescolar  no el beneficia gens. Tot el contrari d’un català respecte al castellà. Una mini minoria de famílies vingudes a Catalunya –no integrades-, recolzades per un espanyolisme polític retrògrad, va ser el detonant per cursar una denúncia al TC contra la immersió vehicular catalana. Paguen el favor cultural amb un recurs que passa a mans dels jutges de la mateixa corda. Què en podia sortir? Un conflicte lingüístic inexistent fins aleshores. Vet aquí la llenya de l’obsessió persecutòria del ministre Wert per reformar verticalment el model educatiu de l’Estat sota el prisma de la igualtat lingüística en la doble cooficialitat, malgrat la inferioritat del català escrit i parlat en la societat. Tot s’ha encadenat perversament.

Un projecte de llei totalment polititzat, sense arguments pedagògics, no té cabuda després de 30 anys d’immersió exitosa. La immigració castellana de Catalunya està orgullosa de l’escola dels seus fills que els ha fet tots bilingües. Han estat el vehicle perquè els pares aprenguin i parlin també el català sense complexos. Comptadíssimes excepcions no donen dret a incendiar un sistema que destrossi la ciutadania cohesionada amb més de cents ètnies diferents. Una obra mestra dels docents i la llengua pròpia. Ministre Wert, qui paga no mana per sobre la llei que vol la majoria. Si té dubtes de la voluntat majoritària al respecte, faci un referèndum a tota la comunitat educativa catalana. Ni les escoles privades de Catalunya –també amb immersió catalana- canviaran el seu currículum cobrant, ni la Generalitat (els contribuents) pagarà capricis ideològics d’unes famílies que prefereixen marginar-se. Ja veu que el criteri popular està anys llum del polític. Si el guió de la sensatesa i la raó dels fets no s’imposa, la insubmissió a la seva llei –no la nostra- serà la decisió final de la comunitat docent abans que la divisió faci més estralls en la llengua del país.

Ramon Mas Sanglas – 17/12/2012