Febleses d’un autogovern indecís

La pell del brau ibèric no ha aconseguit tenir-se de blau amb la conquesta del reducte andalús. Una primera factura abans de la vaga del 29M? El Partit Popular ha sucumbit davant l’embat del bastió socialista, un afegit més al seu problema català i basc sempitern. L’assetjament continua, no obstant, entossudit per les regnes econòmiques absolutes. Els forats negres regionals li han generat desconfiança davant Europa. Catalunya, pionera en autocontrol fa un any, no necessita tants sentinelles. Ha donat mostres sobrades de suport a la seva política restrictiva, al Parlament amb el PPC i al Congrés, sense cap necessitat de suport numèric. Madrid, què tem dels catalans? Un intent de fugida, massa autogovern o vol el retorn a l’Espanya unitària preconstitucional? La ciutadania d’aquí sap que no existeix camí de tornada al passat. Potser ho desitgen certes Autonomies per necessitat, que es van trobar amb el pastís a les mans com un càstig inesperat o una pluja del cel. Si no s’ajusten les balances fiscals la independència consentida o forçada serà la sortida inevitable del calvari que viu Catalunya. El dia que cada “Autonomia” sigui el que vulgui, -units o separats- s’arreglarà l’economia. Fem honor a la paraula sense més enganys i camuflatges d’una hipotètica equitat a costa de la desigualtat.
El govern central cada dia tensa la corda amb més traves i actuacions regressives: obstaculitzant la prioritat del Corredor Mediterrani, més restriccions aeroportuàries i els seus accessos, trams finals de l’AVE sense licitació, transferències de Renfe penjades, morositat de deute diferit, obra pública viària paralitzada, rescat d’autopistes madrilenyes encarint peatges catalans, etc. El conseller d’Economia s’ha declarat impotent en una Generalitat intervinguda per Madrid i encara descarta la desobediència fiscal i un full de ruta per a l’autodeterminació. Cert que la crisi és fruit d’una especulació global i la butxaca foradada de governs anteriors. Però, sense un abusiu 8% d’aportació solidària a l’Estat, Catalunya estaria lliure de retallades i en un millor rànquing de renda per càpita. L’esperança del pacte fiscal serà un miratge més per al votant convergent ingenu o de bona fe, com totes les promeses centralistes que acaben en impagaments flagrants. Prou contradiccions i proclames irrisòries. ¿Com pot existir una “nació amb Estat propi” sense ser independent? A garrotades, acabaran amb el burro català. Sense més eufemismes, la situació política i financera catalana té tres noms: ambigüitat, indecisió i feblesa autonòmiques. Totes les turbulències responen a una pressió mediàtica recíproca que fa anar el país de corcoll i a les palpentes sense cap llum, aquí i allà.
Catalunya és un negoci potencial –envejat- que va a menys. El govern central el voldria en exclusiva per créixer tots uniformement. Tota iniciativa autonòmica es rebatuda o portada al Tribunal Constitucional pel mateix PPC. Aleshores, ¿com podem entendre una pretesa fidelitat entre CiU i PPC? La vocació de lideratge i sobiranisme català és antagònica a la servitud i al decreixement espoliador. Aquest casori polític –amb regal de noces de la vicepresidència de Ràdio i TV3 de Catalunya- és inviable, a menys que sigui de conveniència i transitori, per controlar l’adversari de prop. L’única sortida està en el coratge ciutadà dient prou a tanta usurpació i manipulació. Aquest dia, encara desconegut, començarà el calendari de la independència geogràfica real per convicció, passant dels polítics titellaires, amb referèndum o sense. Oblidem-nos d’un pla B. Només així el conflicte històric de Catalunya escriurà l’últim capítol. Cap poble del s. XXI, arreu del planeta, ha de demanar permís per ser lliure i decidir el seu futur. Amb la llibertat no cal suor, sang, ni llàgrimes quan la democràcia té vida pròpia. Exigim el lloc que ens pertoca per omplir de contingut el poder de nació i Estat (inclou Hisenda pròpia), pensant en la propera generació desesperada. Demostrem ser capaços d’exercir-lo amb plenitud sense defraudar el futur del país amb dependències, ni convertir el seu problema en el nostre malson a perpetuïtat.
Ramon Mas Sanglas – 26/3/2012

Reformes i lleis justes per a tothom

És la primera conclusió de la premissa “tots som iguals davant la llei”. Cada consell de ministres ens depara noves sorpreses, poc agradoses la majoria. El govern fa una cursa de rècords legislatius. No li falten competidors autonòmics. Catalunya porta un any com a pionera en retallades de tota mena i creadora de nous impostos farmacèutics i turístics, darrerament. El rànquing de sorpreses l’encapçala la reforma laboral, mereixedora d’una vaga general de rebuig. Ja afloren els primers desastres de la seva aplicació, quan l’objectiu era crear més feina i productivitat. ¿És necessària una fase purgativa prèvia per desempallegar-se del llast que l’empresariat esperava fa anys? Actituds i comportaments que no responen a l’esperit de la reforma aprovada, si tot queda aquí, és la gran temença dels sindicats.
El govern s’ha proposat endreçar casa seva i les veïnes. Fer neteja a fons –no treure la pols- implica canviar estructures institucionals inútils i costoses, funcions vitalícies injustes, fer revisió d’una estabilitat improductiva. Instal•lar-se en la comoditat laboral estatal o autonòmica pot ser sinònim d’ineficiència. Les oposicions a la funció pública marquen diferències respecte del sector privat, que desdiuen quan els privilegis excedeixen en una mateixa feina paral•lela. La reforma obre portes a l’acomiadament més fàcilment per baix rendiment i absentisme. Per què el món polític professional i el funcionariat han de ser una excepció? És intolerable veure plens del Congrés mig buits durant sessions de quatre hores, llevat el moment de votar. Si el 50% fan la mateixa feina, podem reduir a la meitat el nombre de diputats i sous. El país necessita remodelar sistemes i canviar conductes poc exemplars de l’oficinista públic i de tot l’entramat polític del país. Els convenis sectorials marquen horaris, calendaris i salaris dels treballadors, degudament consensuats entre les parts. ¿Per què el ciutadà, amo i senyor teòric de la democràcia, no pot conèixer, dirimir i exigir les obligacions polítiques dels seus representants votats? L’autolegislació és imparcial? Aquí tenim una assignatura europea pendent: els referèndums. Les regles de joc del passat polític estan massa arrelades. Les normatives electorals ancorades en un sistema tancat perpetua persones per inèrcia. La generació actual, canviant en idees i tecnologia, demana aire nou en profunditat. Els governants no han de sortir segons l’ordre preestablert pel partit –premis a la fidelitat- , sinó de la tria directe de l’electorat, de diferents llistes aleatòries i obertes. La transparència democràtica no pot tenir paraigües. Ni el partit per al polític, ni la plaça de funcionari per aixoplugar una estabilitat de per vida. El treballador privat no té més refugi que les cartes de l’exemplaritat i l’eficàcia sota els criteris del patró. La nova llei és taxativa i massa contundent. La flexibilitat ortodoxa s’hauria de compartir més.
S’ha estigmatitzat la figura del funcionari pels antecedents i orígens històrics del sector. Sabem distingir els bons servidors públics dels repenjats. El govern s’ha proposat fer un toc d’atenció al funcionariat forçant el desplaçament laboral d’alguns. Canviaran també les estratègies opositores per accedir a la funció pública? El currículum personal seria la millor carta de presentació per demostrar capacitats, puntuacions acadèmiques, mèrits i experiències per desenvolupar unes tasques semblants als dos sectors. Ensenyament gaudeix de bons professional en la concertada i en la pública. ¿Té sentit convocar oposicions si l’estabilitat i el caràcter vitalici són qüestionats?
La Comunitat valenciana ha obert el meló laboral dels docents: restricció del calendari vacacional estiuenc. Tindran imitadors ben aviat. El tòpic franquista dels tres mesos de vacances, -“quan passaven més fam que un mestre d’escola” - deixarà de ser tema de safareig per llei. Gaudiran només dels 31 dies d’agost, a més del descans dels seus clients per Nadal i setmana Santa. Els legisladors al•leguen així una millor conciliació familiar i més reforç acadèmic. El sector hi veu una mà esquerra per desfer oficialment una mala imatge del gremi anul•lant el greuge comparatiu amb la resta de professions que treballen 11 mesos l’any. L’argument climàtic que permetia horaris intensius de matins i acabar el juny, ¿ha desaparegut o s’adequaran les aules per superar la canícula de juliol? Si els treballadors estatals i autonòmics queden regulats amb horaris, salaris i calendaris més restringits, només quedarà en entredit el col•lectiu polític. ¿Per a quan la reforma modèlica dels nostres mandataris? Si són els nostres servidors, la ciutadania -cansada de tantes corrupteles polítiques- , espera poder confiar algun dia en la renaixença d’uns governants qualificats i transparents, sense amagatalls de calendaris dispersos ni honoraris injustificats tan generosos.
Ramon Mas Sanglas – 19/3/2012

Balances fiscals polítiques o de justícia?

Els errors històrics de càlcul fiscal tenen conseqüències a les butxaques dels catalans fa 24 anys. Amb una aportació solidària de 16.000 milions anuals a l’Estat sense retorn de cap mena, encara som titllats de garrepes i de pagar duros a quatre pessetes. Cada català regala anualment 2.251 euros proporcionals al 8% del PIB que reverteix en millorar estructures, més llocs de treball i el benestar social a la resta territorial. La generositat és una virtut que no dol quan és equitativa. Però, el greuge comparatiu s’accentua en moments de recessió i de retallades que ens estalviaríem si comptéssim amb aquests diners propis que ens sostreuen.

Si l’expressió “espoli fiscal” sembla insultant, diguem-li “pagament desajustat permanent”. Les bones maneres no treu de ser una flagrant injustícia discriminatòria. Des de quan el concepte solidaritat és impositiu i no voluntari? En èpoques de bonança econòmica el desequilibri existent no era tan notori, però real. La ciutadania catalana –massa confiada i tolerant per naturalesa- diu prou a tal excés de donació quan a casa seva ha fet acte de presència la pobresa en forma d’atur, reducció salarial, més impostos i retallades assistencials. Els polítics no tenen tanta pressa a posar-hi el punt i final.
La discrepància entre economicistes i polítics en aquesta qüestió no és novetat. El camp de batalla de les solucions sempre passa pel partidisme i l’eterna rivalitat entre Catalunya i el centralisme. La moderació del conseller d’economia descarta a priori la insubmissió fiscal i la independència. Apel•la la sensatesa del diàleg per aconseguir la caixa pròpia en forma de pacte fiscal. Vivim els pitjors moments econòmics i polítics per arreglar aquesta “deixadesa crònica”. Una majoria absoluta a Madrid no ho posa gens fàcil al govern català, argumenten. Si la raó i la lògica numèrica no s’imposen l’abús de la paciència popular forçarà solucions dràstiques indesitjables.
Ens exigeixen ser europeus. Siguem-m’ho a tots els efectes. També a l’hora de cobrar i pagar justament. Els lànders alemanys més rics aporten un 4% del PIB, que consideren excessiu. Catalunya demana reduir progressivament a la meitat el 8% actual durant quatre anys. Si la població catalana (el 20% d’Espanya) continua pagant 8.000 milions de solidaritat (4%), el 80% d’espanyols, ¿no poden assumir l’altra 50% dels 16.000 milions a raó de 2.000 euros per any? Un voluntariat abusiu té límits que tot receptor hauria d’agrair i comprendre. L’esforç també ha de ser compartit arreu del país amb un subvencionisme a la baixa. Si les economies autonòmiques estan tan atrofiades que truquin les portes d’Euskadi i Navarra que gaudeixen de privilegis fiscals fa 35 anys. La seva economia productiva i la quota quasi zero de solidaritat fiscal li permet esquivar la crisi més alegrement amb un 10% d’atur. Tota comparació és odiosa, però la justícia és un dret irrenunciable. Catalunya diu prou a una càrrega feixuga injusta que suporta més de dues dècades. És hora de repartir el cost real de la crisi que no tindríem sense aquest llast espoliador. Cal retornar a la reunificació territorial? No és cap proposta desorbitada per a les Comunitats pseudo autònomes.
La tenacitat compartida, l’ emprenedoria i la perícia inversora són portes de sortida, però si el problema històric no mou fitxa políticament, el manual més elemental d’economia queda obsolet. La via política dels dos governs negociadors és morta perquè els interessos nacionalistes estan oposats als centralistes. Què hi diu el poble? Donem-li la paraula amb un referèndum urgent sense dilatar més les controvèrsies d’un país asfixiat. La raó popular s’ha d’imposar d’una vegada al joc polític i a les distorsions equivocades d’un passat mal dissenyat.
Ramon Mas Sanglas -14/3/2012

L’escletxa política de la llengua

La resposta unitària del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a favor de la immersió del català a l’escola avala, una vegada més, la solidesa i eficàcia del sistema. No podia ser d’altra manera quan quasi la totalitat ciutadana i el 86% dels parlamentaris ho reclamen i aproven. La LEC n’és la mostra oficial i la dedicació total dels professionals adaptats a les dues llengües cooficials. La societat no solament no hi veu cap problema, sinó que fomenta i agraeix el bilingüisme cultural. L’excepció de tres denunciants disconformes no poden imposar un canvi de la llengua vehicular general a l’escola catalana, ni la segregació de alumnes per raó de llengua materna i menys la creació de dues xarxes educatives per raons econòmiques insostenibles i la fragmentació social que provocaria. Catalunya sempre ha estat acollidora i integradora. De tot plegat se’n conclou que la moguda no respon a criteris pedagògics d’uns fills marginats sinó únicament als interessos polítics d’uns pares. És lamentable utilitzar els propis fills d’escut humà davant la justícia amb finalitats ideològiques i polítiques dels adults.
La mesquinesa de la política té moltes facetes. Ens ha habituat fa anys a la corrupció econòmica. Molt greu, però no la més perillosa. Soscavar la cultura arrelada d’un poble intentant aparcar o reduir l’ús de la llengua pròpia denota esperit destructiu per enveja o intent de domini. L’eslògan “de fora vingueren i de casa ens tragueren” respon a la ideologia reconquistadora que tots els hispans portem a la sang. Els gens colonitzadors no moren. Imposar fora de casa i per sobre la resta els teus principis és antidemocràtic i despòtic. A Barcelona, capital, certes escoles tenen alumnes de 30 ètnies diferents. Per què cadascuna no exigeix un ensenyament vehicular en la llengua pròpia? Moltes comarques tenen escoles públiques i concertades amb un 35% o més d’immigració diversa. Les aules d’acolliment han enllaçat perfectament els nouvinguts amb als autòctons, fa anys. El revers de la moneda confirma que el fals problema lingüístic és purament polític. La Comunitat valenciana té 70.000 ciutadans – no tres famílies- exigint més presència vehicular del valencià a les aules i tot segueix en castellà, a excepció de tres hores setmanals de la llengua autonòmica. L’aprenentatge lingüístic cooficial per igual, allà no és garantit ni decretat.
Fins quan hem d’estar amatents a l’amenaça del català? La democràcia encara no ha superat la prova lingüística. Suïssa, amb quatres llengües oficials, no viu en cap guerra idiomàtica. Si el conflicte és el rang o prioritat d’una sobre l’altra, fem-les totes oficials per igual. Aquests tres pares castellans que volen viure a Catalunya per iniciativa personal, pensen en el futur laboral i de convivència dels seus fills? Si anessin a París o Londres, haurien plantejat el mateix plet a la justícia parissina o londinenca? La cooficialitat no és cap instrument de lluita sinó una riquesa social que haurien d’agrair i no condemnar. Senyors denunciants, no vulgueu polititzar l’escola complicant la feina dels mestres. Ja atenen i cohesionen àmpliament la pluralitat social. No podreu eixamplar l’escletxa que intenteu obrir. No esquerdareu el sistema català per més recolzament polític minoritari que busqueu o més alts tribunals. Catalunya no busca la confrontació fora. Tot el contrari, s’enforteix de la llengua castellana que assoleix per igual al finalitzar l’ensenyament obligatori, a més d’altres llengües. Des de la discrepància sistemàtica sense raó ens empobrim i fem mal a les futures generacions que se’n riuen o passen dels nostres interessos polítics, inexistents per a ells a l’escola. Cada dia volen i hauran de ser més políglotes perquè el seu futur laboral així ho exigeix.
Ramon Mas Sanglas – 10/3/2012

La maldat dels extremismes

Si els sindicats convoquen vaga general, el president Rajoy la respectarà. Només faltaria. Però, afegeix, “no solucionaran res perquè és injust i no ajuda ningú”. Sí, és injust crear dèficit gastant més del compte. Com també ho és, carregar la recuperació als més deprimits de la societat. Ens ve a dir, que ara toca la seva reforma laboral imposada per ordre d’Europa, agradi o no, i tota rabieta serà desoïda. Emparats en el llegat negre del govern socialista i la cruesa d’una recessió sense tocar fons, es pren barra lliure per fer i desfer, sense cap esperança de veure els fruits abans de dos anys. És la seva convicció d’obrar com un país “seriós i decent”. Aquí està el camp de batalla de la discòrdia. Una pregunta freqüent al carrer: els votants del partit popular, ¿esperaven d’un govern conservador unes mesures restrictives tan dràstiques o ara canviarien el vot? Si estan d’acord amb la seva austeritat, els presumptes vaguistes seran tots socialistes i d’esquerres o la crisi i la reforma afecta menys als de dretes.
Tot govern amb majoria absoluta, del partit que sigui, a mig o llarg termini, pot deteriorar-se en descrèdit de la democràcia, el diàleg i l’enteniment social. Mà ferma no és sinònim d’intolerància. L’absolutisme és una arma poderosa difícil d’administrar quan falla la sensibilitat i el contacte amb la realitat propera al poble. Tal distanciament crea progressivament fronteres i esdevé impermeable a la permissivitat democràtica. L’excés de confiança rebuda de les urnes pot ser contraproduent. L’ús descontrolat de poder pot fregar fàcilment la injustícia i la dictadura, origen i causa de les reaccions popular més contundents: les vagues. Aquestes no són objectius finals sinó mitjans socials de pressió sindical i ciutadana contra les desigualtats i l’extralimitació governamental. Cap vaga és positiva per se. És possible viure en algun país sense vagues? I tant. Existeixen dos coeficients mesuradors d’aquest fenomen. Primer, a més diferències socials entre rics i pobres més reivindicacions populars. Segon, el baròmetre de la disconformitat està relacionat amb el nivell de democràcia i d’equilibri entre les diferents formacions polítiques compartides. Comprovem, en general, que els països nòrdics europeus amb un ventall amplíssim de serveis públics, hi ha pocs moviments reivindicatius al carrer, tot i pagant alts impostos. Senzillament, l’equitat impositiva entre els contribuents i la baixa corrupció no dóna peu a la queixa. Per contra, en zones geogràfiques de major marginació social per culpa d’un capitalisme abusiu, la conflictivitat laboral és molt notòria. La profunditat de la crisi ha soscavat principis laborals intocables del benestar –sanitat, educació i assistència social- que aixequen el crit al cel.
La societat espanyola i catalana està confusa i pessimista. Veu un futur incert buscant resultats efectius de les reformes fetes o pendents a nivell nacional, autonòmic, local i personal. L’onatge crispat entre Catalunya i Espanya ho fa més conflictiu. Si les solucions no poden ser comunes s’hauran de buscar per separat. Caldrà posar a la balança popular la ruptura definitiva o la flexibilitat per les dues bandes mitjançant unes eleccions anticipades o un referèndum. La discrepància és un privilegi de la democràcia que pot ajudar trobar el punt de confluència entre dos extrems. Si el pacte fiscal és la moneda per vèncer la crisi, amb la reforma de la Lofca i la sortida del règim autonòmic general seria suficient. Però, posats a fer-ho bé del tot, reformem l’estructura autonòmica estatal segons la voluntat i possibilitats dels pobles. És evident que si tot ho supeditem al muntatge polític dels partits a esquenes de la ciutadania, el fracàs serà estrepitós i històric.
Ramon Mas Sanglas – 6/3/2012

http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/la-maldat-dels-extremismes/#more-2792

O caixa o faixa

El poble se’n surt o ens donaran per vençuts. O trobem el camí definitiu per superar la recessió amb la implicació de rics i pobres o els primers cavaran la fossa definitiva als segons. Estem en mans de polítics amnèsics, instal•lats i també lluitadors. Però, el ciutadà té l’última paraula, si encara ens creiem demòcrates. Les urnes i les manifestacions pacífiques són dos termòmetres constitucionals legítims i fiables, a més dels referèndums, que tots els governs esquiven sistemàticament per por i manca de cultura consultiva. Quan la ciutadania parla insistentment al carrer alguna cosa es fa malament. Les mogudes socials mereixen resposta per cortesia i potser un canvi de rumb polític, per evitar mals majors. Error de manual confondre les accions incendiàries, la paralització del trànsit viari i la violència d’uns encaputxats covards amb la veu popular del civisme i del diàleg.

Cada partit marca territori ideològic en ares al continuisme. Mirem les propostes financeres –instruments de primera mà- d’uns i altres, per superar la crisi. CiU continua entossudit amb un pacte fiscal autonòmic a l’estil basc i navarrès amb pocs detalls. El PSC reclama la clau de la caixa catalana de manera federal amb un anivellament progressiu de recaptació fins el 2018. A nivell estatal, el PSOE no veu prioritari el canvi actual de finançament. Les Comunitats del PP opten per la privatització d’entitats públiques per ser més competitives en espera que passi la tempesta. Quatre guardians que anteposen la custòdia dels interessos partidistes a l’economia familiar ferida de mort. S’obliden que els impostos que volen administrar no provenen de les seves butxaques sinó del contribuent. Parlen i parlen de les interferències burocràtiques de 17 administracions i no rectifiquen el sentit irreal de la paraula “autonomia” quan moltes de les Comunitats depenen de la solidaritat de la resta. Falta coratge polític per fer una reforma territorial profunda d’Espanya. Les regions incapaces d’autofinançament amb la recapta i gestió pròpia, que s’ajuntin novament. Prou cafè per a tothom. Dit altrament, que comenci la segona transició fiscal sense administracions, institucions, càrrecs i parlaments que gasten i no aporten. Fem Autonomies reals amb criteris estrictament financers i productius, no de drets històrics. Prou de claus, caixes compartides i traves per sanejar l’economia. Compartir i pagar únicament a l’Estat els serveis comuns.
Els diners no vindran gratis d’Europa. Només l’exigència de complir amb el deute contret. L’estalvi provinent de retallades laborals són anestèsies temporals que no extirpen l’arrel del mal. Tenim dues sortides d’emergència: Una, plantar cara a l’economia submergida. Dos, revisar tots els sous escandalosos del país tallant de base la impunitat de la corrupció i el descontrol fiscal de fortunes envers Hisenda. Les cures d’emergència són transitòries i pal•liatives. Només simplificant l’estructura autonòmica de l’Estat s’obtindrà la pretesa igualtat i s’acabarà el dispendi salvatge de tantes administracions subvencionades, insolvents. El PSC s’adona de la gravetat i busca portes sense pressa. El govern de CiU té la pressió popular directa al damunt i no pot esperar sis anys. El PPC, d’espectador, navega amb placidesa entre les aigües de dos senyors: els catalans votants i el seu amo absolutista de Madrid. La història del PSOE-PSC es repeteix ara en el partit conservador. Urgeix aturar l’especulació bancària o el capitalisme usurpador ens enterrarà. Polítics, si sou incapaços d’un acord parlamentari, doneu la paraula al poble. Els seus clams a l’alça, demanen un repartiment just de la solidaritat després de 30 anys de generositat. Si el consens no arriba, esdevindrà una segregació nacional irreversible per necessitat. El pacte fiscal o com es digui, no és un caprici ni cap ambició catalanista sinó l’eina bàsica de supervivència: el revers de la moneda anomenada crisi. Ens ho juguem tot a cara o creu. Ens cal una nova maquinària financera, a Espanya i a Catalunya. Posem punt i final a la primera transició per ineficaç, mal dissenyada, rovellada i anacrònica.
Ramon Mas Sanglas – 5/3/2012