Pressupostos injustos del 2016

L'economia és el motor d'un país reflectit en els pressupostos anuals. L'eina administrativa principal és la recaptació directa dels impostos de la ciutadania amb una hisenda pròpia. Fins quan la dependència del centralisme?

Els pressupostos del 2016 seran “injustos” segons el vicepresident econòmic Junqueras perquè dels 24 mil milions directes que recapta Madrid dels catalans en retornen 20. Els quatre restants es destinen a les regions més deficitàries en virtut de la igualtat entre tots els espanyols (art. 2 de la Constitució). Fins els 11 mil milions de que parlen les balances fiscals, d’on desapareixen? El principi d’ordinalitat obligatori per llei, -cap autonomia rebrà menys del que paga-, ha mort.  El dèficit català s’ha de nodrir dels propis impostos interns quan no són impugnats pel Tribunal Constitucional com el copagament sanitari, la contaminació industrial i aèria, els dipòsits bancaris, l’impost energètic. Del total que retorna a Catalunya, el 80% es destina a educació, sanitat i al tercer sector. Com es poden atendre adequadament les altres 10 Conselleries, el funcionariat restant i el manteniment institucional? Què queda per expandir  l'economia catalana i fer front al deute del dèficit acumulat? No té sentit nous gravàmens autonòmics sobre el turisme, els petits estalvis de la classe mitjana, la contaminació dels cotxes vells i deixar lliure d’impostos els patrimonis importants i les grans herències. Mentre la solidaritat nacional sigui una rèmora per a una Catalunya dependent, les balances internes s’haurien de reequilibrar a costa dels més rics i dels beneficis desorbitats de les entitats energètiques i bancàries, provinents de la mateixa ciutadania, en gran mesura. Més de 200.000 ciutadans estan immersos en la misèria extrema. Caldrà crear un PER català per als altres 700.000 que toquen el llindar de la pobresa?

La dita metafòrica, “els catalans de les pedres en fan pans” és burlesca i ofensiva, tot i ser realitat. Ser titllat de creatiu i bon treballador és una honra i no un pecat històric, sense convertir-nos en burros de ningú. Tots els espanyols tenen dos braços, dues cames i un cervell. Qui rep ajut dels altres en podrien fer coques a més de pans. Cada regió ha de ser crítica amb la seva realitat laboral actual i passada. Catalunya té mitja població nouvinguda arreu d’Espanya i de fora. Ha estat sempre un poble integrador i d’acollida per principis i cultura, sense discriminacions. Els responsables regionals s’han qüestionat mai els motius de l’emigració dels seus habitants? Qui marxava fa unes dècades dels pobles i per què? No va ser la manca de recursos naturals sempre, sinó la injustícia entre les classes socials, la poca o nul·la inversió dels rics i la falta de reformes laborals productives per iniciativa dels polítics. El camp andalús i extremeny fa més d’un segle que encara espera la reestructuració agrària en contra dels terratinents intocables i mà dreta dels governants. Andalusia té 8,4 milions d’habitants, duplica en escreix l´extensió de Catalunya amb 250 km més de costa. Té ports marítims industrials i pesquers, turisme i sol a dojo, ciutats i centres d’interès atractius. Per què, doncs, la renda mitjana per càpita és tan baixa per encapçalar amb Extremadura la llista d’autonomies necessitades de solidaritat aliena? El PER no és cap solució, sinó una humiliació i empobriment per a qui el rep. És una mostra d’incapacitat política reformista i un llast per a les comunitats solidàries. A qui han donat comptes i què se n’han fet dels milions de tants anys d’aportació espanyola? Amb més recursos propis, els universitaris catalans ben formats que se’n van haurien trobat més possibilitats laborals aquí, per exemple.

Els pressupostos seran dolents perquè la Generalitat no té les eines legals per recol·lectar i elaborar els fruits de casa. En produeix sobradament, però els ha d’exportar i regalar a la força amb pèrdues. Aquí rau el full de ruta de la independència i tot el quid del procés sobiranista, que Espanya no ignora, però, que mai permetrà –civilitzadament- deixar perdre una vinya amb colons tan rendibles. El 1978 va tolerar l’escissió de la colònia basca i navarresa amb el concert econòmic sota pressions etarres. Un exemple encertat de progrés amb plena crisi amb un 12% d’atur tan sols. Qui dubte del model d’hisenda pròpia? Espanya no vol cometre un segon error perdent el motor de Catalunya. Els socialistes amb el somni federalista i els unionistes amb la bandera constitucional, ¿com pensen retenir més temps dos milions d’independentistes i dos milions més de contribuents que sense ser-ho, també paguen en excés i contra la seva voluntat? És el conflicte espanyol, no català.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 27/01/2016

 

Trilers i depredadors polítics

Si governar bé és tot un art, formar govern sembla una tragèdia. Fallen les urnes, el sistema, els intermediaris, els actors o els guions? L'espectacle quedarà sense públic si el teló s'abaixa definitivament.

 

“Homo homini lupus est” (L’home és un llop per a l’home). Al·locució d’origen romà popularitzada pel filòsof anglès Thomas Hobbes el s. XVII. Analitzant l’evolució de l’espècie humana des del primitivisme com un animal racional -qüestionat a vegades-,  és innegable l’instint de supervivència per l'agressivitat individual i grupal que traspua. Els enginys de lluita són invents de l'home des de la descoberta ancestral del foc. Som éssers carnívors a la defensiva per naturalesa, marquem  territori i propietat dels béns des que naixem. És la socialització i l’educació compartida que poleix els sentiments i les conductes més rabiosament egocèntriques. Les ideologies diversifiquen la raça humana en múltiples branques a l´hora de pensar, decidir i actuar. Avui vivim  comportaments terroristes inexplicables. Responen, també, a l’esperit animal cavernícola inherent a més del sectarisme religiós malaltís o radical. Els gens no canvien, es modulen o perverteixen com la matèria que es transforma, però, no es destrueix.

On vull anar parar? A l’actuació dels governants, evidentment. Manar, imposar als altres, és un atribut humà de superioritat, d'autocomplaença i d'inseguretat al mateix temps. El campus polític no és cap excepció. Els clans del partidisme es declaren rivals recíprocament per exigència del sistema cada vegada més plural. Per què apareixen tantes sigles polítiques noves? La diversificació d’idees  retroalimenta la confrontació per conquerir parcel·les de poder a costa del vassallatge popular. Forma part de la maquinària burocràtica i de l'engranatge democràtic de tota nació lliure. Ben cert, però, sota el paraigua proteccionista que s’han muntat els mateixos actors amb les eines legislatives estratègiques de pròpia fabricació. L'interès econòmic és el nucli i pinyó de tota la moviola política. Per què no han estat capaços durant 38 anys d’homogeneïtzar la interrelació partidista amb una llei electoral més racional, simple i menys competitiva? Perquè han preferit la pugna instintiva  per conservar el ring de la Moncloa o de la Generalitat amb tots els privilegis i la cohort  que envolta el castell de la governabilitat de l’Estat i l'autonomia catalana. Una nova aritmètica de vots els era desfavorable. Això sí, tot camuflat sota l’aparença del servei i l’amor patriòtic. De la reducció o la complexitat del partidisme no n’és responsable directe el votant com de l’estructura parlamentària, constitucional i monàrquica del país. Som súbdits obedients del viratge institucional, alhora que víctimes dels dirigents que refusem i paguem, paradoxalment. Cada cicle electoral aporta novetats i certes esperances. Ara patim un simulacre de canvi polític generacional post 20-D. L’enfrontament del bipartidisme (PP-PSOE) a l'esnobisme de C’s- Podemos i els seus satèl·lits regionals  ha paralitzat el govern espanyol per la combinatòria insuficient d'escons i les discrepàncies de programes irreconciliables. Dos elements que fomenten l'acarnissament, el xantatge i la desconfiança mútua lluny de l'avinença sota mínims. Ens fan apostar en la travessa aleatòria de les urnes mentre ells juguen al trilerisme partidista. Gallardegen durant la campanya fins l'insult  i s'amaguen quan han de moure la fitxa del compromís buscant la feblesa de l'adversari. Es palesa l'ambició desmesurada del poder tapada d'inseguretat. Reparteixen cadires i càrrecs sense ensenyar les cartes  al contrincant i subhasten els nostres vots sense escrúpols. La segona pel·lícula del 27-S en versió espanyola (20-D) està acabant la paciència del votant. La primera va ser monocolor amb un sol aspirant en litigi (Artur Mas). Ara es projecta en quatre dimensions, amb Catalunya a l'ull de l'huracà i dues dianes: la unitat nacional sense fissures o un referèndum acordat.  Fins quan serem objectes de manipulació i de  rifa colonial com les d'antuvi? Quin líder o coalició política tindrà la majoria convinguda per abanderar la llibertat dels pobles i el dret d'autodeterminació? Quan i com acabarà l’hostilitat dels tancs judicials (TC) encetada ja contra les votacions de la nova presidència (Puigdemont)? Moltes incògnites que només tenen resposta amb el llenguatge del diàleg referendat pel poble. El silenci i la incapacitat política estan condemnats al càstig vergonyós de segones eleccions. Les urnes no s'equivoquen, si els candidats aspirants i electes no enganyen.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 26/1/2016

Referèndum, sí o sí

El futur govern d'Espanya no troba l'encaix entre els aspirants a la Moncloa. La pedra angular és el seu conflicte català que no volen treure del camí mitjançant un referèndum acordat i vinculant.

És la panacea i frontera del desenllaç del procés entre el continuisme espanyol  innovat  -no apedaçat- i la república d’un Estat català. Amb permís oficial d’Espanya o per lliure (DUI)? És la gran incògnita que impedeix formar el mosaic d’un govern post 20-D: el seu conflicte català. Els termes metafòrics o realistes de rupturisme, desconnexió, secessionisme, independència unilateral i segregació territorial grinyolen a l´oïda dels unionistes i dels suposats pactistes. Els intents de saber-se escoltar per cortesia entre partits i líders han estat nuls durant tres anys. La confrontació té dos murs infranquejables: la intransigència de la unitat espanyola sota l’imperi de la llei constitucional i la igualtat entre tots els espanyols, a excepció dels bascos i navarresos. La butxaca o concert econòmic és el llenguatge més primitiu d’entesa. Per què no s’exporta aquest model a les regions que el vulguin assumir, com a comú denominador d’eficiència? Massa tard per a molts catalans traïts o maltractats?

La reforma de reformes passa per donar veu al poble i obrir la portalada de l’autodeterminació. El vassallatge constitucional com a condicionant no deixarà desplegar les ales democràtiques mai. Un exemple de país inestable i convuls, és la incapacitat per formar govern. Cap jugada aritmètica encaixa o xoca per la ideologia i el full de ruta. Les fitxes del bàndol espanyolista – blanques o negres-  estan sobre el tauler dels tribunals, refugi de la covardia política. Són presoners de la pròpia gàbia legislativa, que no volen obrir, aferrats a la cadira exprés de 35 anys. Esgotats tots els laberints imaginables de consens, només queda el temut, maquiavèl·lic  i horripilant recurs de les urnes, sinònim de rendició a la democràcia real amb segones eleccions nacionals i el referèndum català, pedra angular del desencontre. O entrem en la dimensió democràtica europea o ens arrenglarem amb el Taiwan xinès, a les antípodes del Regne Unit respecte d’Escòcia. L’obligació de tot servidor públic, liberal o conservador, republicà o monàrquic, independentista o unionista és escoltar i acatar les reivindicacions, il·lustrar objectivament dels pros i contres de continuar plegats  o negociar la separació amigablement. Prou d’opacitats, amenaces i falses perspectives regeneradores, incoherents i vagues. Tan legal i noble és pregonar el SÍ d’una República catalana com el NO a la secessió, amb unes regles de joc nítides: 50% més un vot per al guanyador. El pes de les urnes no ha de recaure pensant únicament en els sentiments històrics, ideològics, cruels o agredolços del passat –tots legítims- sinó en les generacions que heretaran les conseqüències. Si el resultat exigeix noves estructures d’Estat s’hauran d’esborrar molts arquetips irrenunciables del centralisme com la hisenda única, recaptadora i repartidora. Mantenir l’eix dels serveis comuns –capitalitat, exèrcit, reialesa discutible, ambaixades i Cambra congressual, no significa menystenir altres competències legislatives i executives regionals amb total independència. El preu de no marxar suposa, també, molts costos i sacrificis per als unionistes. Hauran de compartir patrons de pluralitat parlamentària, diferents del tarannà autonòmic actual sotmès a la subsidiarietat. Prou de càstigs a la productivitat retallant inversions meritòries. Asimetria econòmica no és sinònim de desigualtat entre ciutadans, sinó de justícia, sense excloure el concepte de solidaritat limitada i justificada. Aquest canvi de xip, imprescindible per convèncer els catalans decidits a la desconnexió, imposaria canvis institucionals, estructurals, nou modus vivendi i una filosofia política més propera. En definitiva, una segona transició amb la instauració del món europeu actualitzat dins de casa. Hi ha voluntat política espanyola per guanyar el NO a l’independentisme en un referèndum vinculant mitjançant un reformisme de soca-rel sense enganys? Estarà prou preparat el poble votant per decidir el rumb definitiu quan arribi el dia D? El conflicte no morirà amb la negativa permanent. Amb la mateixa legitimitat de no voler pactar s’imposaria un referèndum unilateral en últim terme.

Els impulsors d’una República, tindran l’àrdua tasca de convèncer l’empresariat que una independència convinguda no divideix la societat ni minva els poders econòmics. Els farà més lliures i plurals –potser complementaris- en dos mercats veïns. Ara tenen el vent poc favorable al canvi, perquè l’estament polític conservador ha plantejat la segregació com un sectarisme i terror, a esquena de les urnes. Aquí rau la por d’Espanya i la negació a donar la veu al poble. És sectarista qui imposa i nega el diàleg. Si el referèndum esdevé una realitat formal i acordada la majoria d’emprenedors apostaran per un  nou Estat català europeu, consolidat i de progrés.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 20/1/2016

 

Jugada mestra d’Artur Mas: m´aparto, no marxo i puc tornar

El 10 de gener del 2016 queda marcat en la història política catalana amb la investidura del 130è president de la Generalitat i l'arrencada del procés constituent de la República Catalana. Només amb el compromís majoritari del poble ho podrem fer realitat.

Contra tots els pronòstics més inesperats, l’art de la política pactista ens ha deixat bocabadats. Una doble combinatòria d’astúcia veterana d’última hora per evitar un possible fracàs partidista o personal en segones eleccions i una sagaç estratègia negociadora amb els companys de viatge massa exigents durant tres mesos, ha activat el Parlament amb la presidència de Carles Puigdemont. En definitiva, s’ha pactat una segona ronda de primàries del 27-S per triar president sense el concurs de l’oposició, assedegada per concórrer a les urnes el 6 de març i decapitar l’independentisme català. El desengany monumental de tot l’unionisme, inclòs l’espanyolista, corrobora l’encert del mutu acord in extremis del Junts pel Sí i la CUP. La cessió de dos diputats cupaires per tenir la majoria necessària en la investidura –en la pràctica foren vuit- i la garantia absoluta de fiabilitat governativa independentista, són els fonaments que requereix el full de ruta durant els 18 mesos constituents. Sense vencedors ni vençuts hi ha hagut rectificació de postures intransigents amb mútues concessions, dimissions i mea culpes. Artur Mas “no ha mort, matant”, senyor García Albiol. Els morts no retornen. Li dol, i molt, que el procés del catalanisme no quedi sepultat, sinó revifat. Que les campanes, en aquell dia històric no repiquessin a rèquiem, sinó a glòria. Artur Mas s’aparta, temporalment, per refer el seu partit i el que calgui com a missatger internacional del sobiranisme, per tornar agafar les regnes del nou Estat, si li plau. Deixa el seu llegat en bones mans, un testaferro ben proper, competent i fidel. El sacrifici personal és transitori i altament compensatori a canvi d’una estabilitat política ferma amb el control del poder de la CUP, impedint la temptació de l’abstenció i del vot contrari en moments clau. Sempre dintre la legalitat i legitimitat parlamentàries. El pactisme en període postelectoral, senyor Iceta, no és transfuguisme i menys una subhasta de càrrecs. Quantes i quants socialistes catalans han canviat de fila per conveniència els dos darrers anys?

És innegable que el canvi de rumb instantani de la política catalana ha trastocat els plans polítics i la confecció del trencaclosques nacional. Un govern socialista d’esquerres a la portuguesa ja no serà viable, senyor Sánchez? La unitat espanyola us crida al costat del PP per enderrocar l’independentisme?  Els focus i la diana torna ser Catalunya –per davant l’atur i la corrupció- després de tres mesos de paràlisi en la Moncloa i al Tribunal Constitucional. No podran inhabilitar Artur Mas com a president. Frustrant, oi? Gosaran anul·lar l’autonomia catalana sense consideració dels espanyolistes residents? No pretendran fer una Catalunya selectiva de patriotes bons i dolents. Prou de ridiculeses. No feu més difícil o impossible allò que és tan simple: un referèndum oficial i vinculant a la britànica, i podreu presumir d’autèntics demòcrates arreu del món. Pablo Iglesias i tots els partits satèl·lits pel dret a decidir, cureu la miopia democràtica d’aquest país donant veu i vot definitius al poble català. No perdem més temps buscant culpables i salvadors. Ocupem-nos del futur, inexorablement complex. Tots ens necessitem, polítics de bona voluntat i la societat civil sense exclusions. Afrontem nous estatus sense ruptures, com els fills majors d’edat que s’emancipen sense l’amenaça del pare. No forceu el laberint de la unilateralitat, mirant un altre costat, com ha significat la negativa de cortesia del rei Felip VI a rebre la presidenta del Parlament català. És el primer gest oficial de desconnexió envers Catalunya? De ser-ho, honora dos milions de votants. Si és per menyspreu polític, indigna una part de la població catalana, com l'omissió d’agraïment al president sortint pels serveis de cinc anys, que li reconeixem la majoria de ciutadans. L’imperi de la llei no oblida les bones formes i protocols. Necessitem un nova baralla de cartes sense marcar i canvi de crupiers que facin joc neutral en les urnes de la democràcia veritable, no amb el centralisme impositiu o les promeses de reforma constitucional futurible. Ens calen ponts nous i efectius d’entesa – no encaixos-, aquí i allà, per refer lliurement el què vol el poble, no els polítics.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 12/1/2016