La independència, la solució

Sona a lema partidista de somiatruites. Analitzant fredament la situació econòmica catalana s’arriba a la conclusió d’aquest titular per sortir de la crisi i ben a aviat. La prioritat popular no és qüestió d’idealismes sinó de butxaca ben entesa. Catalunya ha demanat formalment l’adhesió al fons de liquidat de la Hisenda espanyola per arribar a final d’any. Aquest rescat autonòmic té un preu de més endeutament que s’evitaria amb un pacte fiscal just (pagant un 4% del PIB de solidaritat enlloc del 8%). Amb la independència de l’estat central ni existiria el plantejament. Espanya no dóna sense res a canvi. El préstec, a més d’una pèrdua d’autogovern com a contrapartida, serà un nou apedaçament per mig any, i una gran humiliació: Catalunya es rescata amb els propis impostos que paga de més cada any. Pagarem dues vegades. Quan posarem fi al cercle viciós? Els pressupostos del 2013 necessitaran de noves injeccions dineràries estatals, a menys que es recaptin de més retallades autonòmiques. La promesa de Rajoy -feta per escrit al president de la Generalitat- , d’estudiar en profunditat el pacte fiscal, no deixa de ser una resposta evasiva o d’intencions amagades a llarg termini, perquè el tema no consta en l’agenda del govern espanyol.

L’onze de setembre pot ser una gran diada pro independentisme realista o un gran desencís per la  manipulació i volada de coloms. Seria un bon dia per exhibir al poble català el llibre de la comptabilitat com a futurible nació independent d’Espanya i comparar-lo amb els comptes que rendim cada any a Madrid com a satèl·lits de la seva economia. Només la clarividència del futur farà decidir un poble lliure, sense enganys i amb convicció. Què, com i on som ara, què, com i on aniríem tots sols. S’han fet estudis rigorosos de les dues vies. Per què no surten a la llum sense tabús? La veritat ja no està en les propostes dels partits polítics –mancats de credibilitat social- sinó en els expertes economicistes d’arreu, apolítics per més garantia.

La Diada Nacional de Catalunya és una exclusivitat de la ciutadania, sense governants? Dit altrament, l’onze de setembre ¿té celebracions institucionals protocol·làries a porta tancada, entre polítics, -per salvar les discrepàncies internes- i actes públics reivindicatius –la feina bruta- confiada a la societat indignada? Senyors diputats, les decisions legislatives s’han de dur a la pràctica fins el final, tots plegats, sense por de ser estigmatitzats al carrer. Com a persona, individualment, i com a corporació de classe política votada en qualitat de representant. Tenim una Cambra molt plural ideològicament. Quan la majoria democràtica ha volgut un determinat color perquè les seves propostes han convençut les urnes i les seves tesis són avalades en seu parlamentària, no es pot girar la cara al poble. Qui es trobi incòmode en una celebració que clama pels drets autonòmics, ocupa un lloc inadequat o s’estima poc la feina que hauria de fer. Prou debats sobre la conveniència de representació pública, a títol personal o de partit. Saber nedar i guardar la roba pot ser una mesura de prudència, però també una inseguretat i covardia en moments molt crítics. Quan el preàmbul de l’Estatut consagra Catalunya com a nació, ¿per què amagar-nos del dret sobiranista legítim i d’autodeterminació? Si la tramitació del pacte fiscal aprovada és una expressió del nacionalisme envers el progrés resulta poc comprensible defugir com a polític d’aquesta reivindicació en una diada autonòmica.

Ramon Mas Sanglas – 29/8/2012

El rescat espanyol, ratonera de l’independentisme?

El govern espanyol tremola per l’onada independentista a Catalunya i Euskadi. Utilitza la por per desdir la societat secessionista. Por a una regressió sobre el creixement nacional sense les dues locomotores industrials del país que creu imprescindibles durant dècades. No s’imagina la fragmentació de la unitat espanyola per saldar un deute exterior comú. Vol totes les autonomies atrapades en la ratonera del rescat europeu. La societat catalana, sotmesa a impostos sobredimensionats per foragitar la crisi global, sap a ciència certa i comprovada, que pot emergir tota sola d’aquest caos creditici com a nació independent. Que la productivitat catalana i basca no depèn del mercat espanyol exclusivament. Tenen fronteres obertes arreu del món (66% dels seus productes són exportats). Queda demostrada l’eficiència de les criticades i mal anomenades “ambaixades catalanes”. D’aquí els maldecaps espanyolistes per la seva desaparició.

No restarem impassibles a les trampes amenaçadores sota lemes de mútua necessitat per vèncer la crisi. La política d’austeritat aplicada de forma equivocada a qui més aporta és una carta d’invitació a marxar. No saben governar mimant qui més necessiten, afavorint la inversió sense morositats. Ignoren o mal apliquen les tècniques de tracte mercantil envers els clients més rendibles. Catalunya ha obert els ulls després de 35 anys d’aparent ceguesa resignada i d’espoli. El 52% de la població està disposada a l’adéu. La legislació europea és prou explícita per no posar obstacles a la llibertat dels pobles que demanen noves fronteres. Tres-cents anys han demostrat que la germanor artificial ha estat un engabiament polític intern de repressió. El rescat econòmic espanyol globalitzat pretén ser una nova presó de la qual ens deslliurarem pels convenis europeus com a socis i membres de la comunitat individualment. Catalunya i la nova Espanya s’haurien de sotmetre a la Cort d’Arbitratge Europea, que repartiria els deures i decidiria la representació davant del Consell, la Comissió i el Parlament Europeu. Al 1978 es va aprovar la Convenció de Viena sobre la Successió d’Estats en Matèria de Tractats, on s’estableix (art. 2.1), el procés a seguir quan hi ha un trencament intern i es creen dos nous estats. A partir d’aquí, tots dos estan obligats a complir els tractats en vigor de l’estat predecessor automàticament. O sigui que Espanya no pot vetar res.

La por a la Diada de l’11 de setembre i a la campanya electoral basca són presagis de la desfeta d’una pretesa unitat ibèrica. Està naixent la segona transició amb la reestructuració territorial de tres estats propis i diferents: Espanya, Catalunya i Euskadi. Ni l’Espanya preautonòmica necessita de Catalunya i del País Basc, ni aquestes dues nacions s’ofegaran fora de l’actual estat espanyol. Separats tots aniran millor, sense picabaralles ni confrontacions, com amics o simples veïns de mercat. Tot dependrà de la llei d’oferta i demanda comercial. El més important és la llibertat democràtica, referendada pel poble amb majoria. Tots som majors d’edat per emancipar-nos i formar la nostra pròpia llar nacional.

Catalunya vol sortir de la crisi amb els seus propis mecanismes: el pacte fiscal just sobre els impostos. Sense intervenció abusiva espanyola Catalunya reduirà més aviat de l’atur. Euskadi ho corrobora (12% només) i així ho entén el contribuent que recolza el desig de separació pacífica. Qui radicalitza el discurs polític, senyora vicepresidenta Soraya? Un poble democràtic no tem res, perquè no imposa mai, consulta i acata les urnes sempre. La humilitat i el saber assumir errors del passat per millorar el present és l’abecedari polític del s. XXI. El contrari és continuar enquistat en èpoques de trist record.

Ramon Mas Sanglas – 27/8/2012

Espanya, Euskadi i Catalunya

Unes eleccions basques anticipades donaran molt joc en plena crisi espanyola. Marcaran una cruïlla de futur. Es repeteix la jugada de Zapatero a escala autonòmica. Abatut per la recessió i assetjat per una Europa exigent va preferir que el poble marqués el camí de sortida. En un país de bipartidisme polític majoritari el votant no va tenir més alternativa que lliurar-se al partit conservador del qual ara reneguen. El govern socialista basc, secundat pels socis del PP, ha llançat diplomàticament la tovallola davant les imminents i dures retallades estatals que incomodaran un poble privilegiat amb el concert foral durant 35 anys. Les raons personals d’avançar els comicis són ben simples: que el ciutadà decideixi què fer amb les reformes implacables de Madrid. Acatar-les, essent més pobres i solidaris, o acomiadar-se d’Espanya. La patata calenta està en mans d’una societat basca amb cicatrius del passat, però, lliure de la pressió etarra. Tant la dreta nacionalista basca com les branques abertzales tindran l’oportunitat de ser decisius enfront dels dos clàssics espanyolistes que no saben què oferir ni prometre per conservar un patriotisme unitari. Si el concert econòmic se’ls ha quedat estret i es troben encotillats per créixer, hauran de trencar fronteres interiors i obrir-ne d’europees sense intermediaris.

Les dues locomotores industrials d’Espanya –Catalunya i País Basc- no poden ser responsables de la desfeta nacional espanyola i carregar-se la recuperació econòmica a les seves espatlles. Catalunya busca oxigen amb el pacte fiscal. Però, li tanquen l’aixeta. Euskadi, amb menys precarietat laboral (12% d’atur), ¿sacrificarà el nivell de benestar avantatjós per rescatar la resta d’autonomies en situació caòtica i un endeutament que fa basarda? L’ independentisme català no traurà ull de qualsevol escletxa que puguin obrir els seus simpatitzants bascos.

El govern espanyol ha llançat, finalment, un crit d’auxili a Europa. Tindrem un salvavides exterior -de lloguer i transitori- a preu d‘escàndol durant molts anys. A càrrec dels treballadors i pensionistes? Seria una eternitat. Per pagar-lo necessitem de l’autèntic rescat interior: la renaixença de la segona i definitiva transició. Cal refer allò que feren malament 35 anys enrere. S’ha acabat el cafè per a tots. Adéu a la pluralitat autonòmica insostenible, menys Catalunya i Euskadi, nacions de criança per la llengua, història i vocació. Navarra i Galícia, ¿entre quines aigües polítiques i econòmiques pensen nedar? S’han acabat els deliris de grandesa patriòtica, les monstruositats radials d’AVEs i aeroports en cada província, sense passatgers, avions i recursos propis d’autofinançament.

La nova fiscalitat d’un país passa ineludiblement per la reforma de l’entramat institucional artificial. Les èpoques de bonança van idear uns esquemes i costos sobrers en 17 parlaments, falsament anomenats “autònoms” –dependents de la solidaritat d’altres-  a costa dels drets més elementals en sanitat, educació i el tercer sector més desvalgut. Per desfer tanta parafernàlia inútil s’ha d’extirpar el mal de soca-rel retornant a l’economia sostenible i real de nació.

El polític pidolaire, a més d’endeutar-se a costa del contribuent, denota ser un governant incapacitat o poc coratjós. Pidola qui no pot menjar o pagar els deutes. També qui no cobra el què li pertoca perquè som molts a parar la mà. És hora d’endreçar la casa. De llançar trastos vells inservibles que ocupen lloc. De presentar un model governatiu amb nacions competitives, independents i autosuficients a nivell europeu. No tot va quedar lligat i ben lligat en el redactat constitucional de 1978 perquè ningú tenia la bola de vidre del futur.

Ramon Mas Sanglas – 22/8/2012

Pacte fiscal, demagògia política nacional?

Polítics i ciutadans volen el mateix pacte fiscal? Què en sabem uns i altres sense xifres reals? Fins ara és una batalla d’interessos partidistes en seu parlamentària (autodeterminació, sobirania, independència, federalisme, unitat estatal) lluny de l’únic objectiu del poble: millorar el benestar social i no pagar més impostos que els altres. Els catalans no juguen la ruleta de Madrid o de Catalunya fent apostes al millor postor. Tanta xerrameca sobre una hisenda pròpia fins ara és foc d’encenalls. El ciutadà vol una barbacoa amb caliu i brasa. El fum ni cou ni atipa. La diada de l’11 setembre preveu un clam unànime de pobles. Es trobaran per dir que no som moneda de canvi ni objectes de mercaderia. Prou de dards bel·ligerants entre CiU i PPC per repartir-se  el control del Parlament. Els retrets dels populars als convergents de ser  ”agitadors socials” i de portar una “agenda sobiranista” és la millor invitació a la divisió del país. Exigir el tancament dels centres de promoció comercial (les mal anomenades “ambaixades catalanes”) és un símptoma clar d’aniquilació del progrés econòmic, lingüístic i cultural de Catalunya. Prou dialèctica enverinada de submissió a un  patriotisme centralista esclafidor de sentiments i drets autonòmics legítims.

Discuteixen un pacte o conveni econòmic bilateral de com i qui ha de gestionar els tributs dels catalans.  Parlen dels béns aliens –com si fossin seus- sense consultar els amos. Els impostos són inherents al contribuent i negociables amb el seu consentiment. Del contrari se’n diu usurpació. Han rebut la confiança de les urnes amb limitacions ben explícites de negociació, no d’expropiació o apropiació indeguda. En temes de butxaca no es juga. El dia que tinguem sobre la taula el doble pressupost realista de Catalunya –sistema actual compartit amb Madrid i l’alternativa amb hisenda pròpia- podrem comparar i votar el model de recaptació més idoni. Fins ara només plana la xifra vaporosa de 16.000 milions anuals d’espoli (8% del PIB). Com repercutiria en cada català la gestió directa dels seus impostos després de pagar serveis comuns estatals? Vet aquí els deures d’emergència de les consellaries de la Generalitat. Sense els números clars – inclosa la quota justa de solidaritat, exclosa en el règim foral basc- no demaneu un referèndum popular a les palpentes. La transparència numèrica és l’única arma contra un NO de Madrid. Totes les normes, sense excepció, són canviables en el temps i per necessitat. Les persones no podem ser víctimes de les lleis. És la sobirania de la persona i dels pobles que les imposen.

Ha començat el ball de dates i pressions per camuflar reivindicacions. Madrid no vol revisar el sistema vigent de finançament autonòmic fins el 2015. Catalunya pensa estrenar pacte fiscal a finals de legislatura. Vol obrir pàgina nova de la història per sortir de la crisi per propi peu, no amb més crosses de lloguer. Traslladem el Parlament al carrer amb veu i vot definitius. És el mecanisme individual més compromès per estalviar-nos el contrasentit d’unes eleccions anticipades carregoses. Europa esperona un canvi ràpid i profund. La paciència sola sense coratge autonòmic no ens traurà de la negligència administrativa del passat. Només amb la clau dels propis recursos regeneradors i el suport popular suficient afrontarem la dura reforma fiscal que li convé Catalunya amb o sense Espanya.

Ramon Mas Sanglas – 20/8/2012

Barcelona-Vic, una línia de Renfe massa rendible

Fa anys que és l’aneguet lleig de Renfe als ulls dels viatgers. L’any 1948 és va fer el primer projecte de la doble via. Després de 64 anys encara estem parlant de la mateixa mancança. Quan una inversió és rendible amb els mínims costos de manteniment, ¿per què s’han de gastar més diners? La resignació assolida dels passatgers ha contribuït massa a la suma de negligències de la companyia. “Fer 70 km en més de cinc quarts d’hora encara els indigna poc”, pensa. La comoditat de combois, rapidesa, freqüència horària i bon servei no entra en els paràmetres d’Adif o Renfe en aquest cul de món de la Catalunya central. No millora l’única imatge espanyola radial que els preocupa. Té prioritat un AVE a València, Galícia i Extremadura per captar nova clientela de Madrid cap a la perifèria. L’usuari local i regional Barcelona-Puigcerdà el tenen garantit fa anys per falta d’alternatives.

En les declaracions al 9NOU (13/8/2012), el director general de Transports de la Generalitat, Ricard Font, considera una simple immoralitat 14 averies en dos mesos a Balenyà. Només és immoral? Per això dubta que amb la liberalització del servei alguna operadora s’interessi per competir amb Renfe i millori l’abandó d’aquesta línia. El traspàs de R3 (Barcelona-Puigcerdà) al govern català va ser un frau, sense projecte ni la inversió prevista de 600 milions. Si el doblament viari entre Montcada i Vic era una prioritat vital de la línia, ¿per què no s’ha dut als tribunals l’incompliment de l’acord escrit? El mateix Ricard Font reconeix que l’actual instal·lació és una via morta per fer la mínima millora sense noves estructures. Cal pensar en un pacte de silenci polític interessat? Les queixes verbals i escrites pels retards i avaries omplen hemeroteques. Amb sancions penalitzadores a l’operadora Adif no s’arreglarà res mentre l’usuari no planti cara. L’actitud de Renfe provoca l’ús de procediments poc ètics i incívics massius, però convincents, com viatjar sense pagar, fins aconseguir una data ferma d’inici i termini de la remodelació. Aquests passatgers no es mereixen un tracte tercermundista que paguen com la resta de catalans. Tal comportament no seria un xantatge sinó una pressió solidària per la dignitat i justícia. Ara la culpa ja no és tota de Madrid. Està compartida amb la Generalitat que va acceptar la transferència parcial ferroviària per desencert o error. Desencalleu aquesta vergonya històrica començant per la base  -amb titularitat o sense- deixant de banda la demagògia del pacte fiscal. El ciutadà afectat –especialment l’estudiant universitari- ha donat prou mostres de paciència i d’aportació econòmica per exigir una injecció pressupostaria urgent en la línia.

Ramon Mas Sanglas – 16/8/2012

Un treball, una nòmina, una pensió

Les tres joies de la vida fins que la crisi ho ha capgirat tot per l’ambició desmesurada. Ara són tres somnis que tots busquem i sis milions d’espanyols no troben. És l’aspiració ciutadana del mínim benestar: treballar, cobrar i cotitzar per a la pensió. Tot el que sobrepassa és un luxe i una injustícia quan s’ajunten dos o més salaris a costa dels béns públics, escassos i sotmesos a rescat. La primera obligació del governant -sota pena judicial- hauria de ser l’administració de la riquesa nacional compartida, en funció de la feina ben feta i no del simple càrrec. Qui pateix la crisi ignora l’abundància. És una irracionalitat social inadmissible l’acumulació de remuneracions escandaloses i dedicacions horàries solapades. El dia té 24 hores per treballar, menjar i descansar. Si a la jornada estàndard de 8 hores laborals pertoca un salari complert i digne, ¿com podem adjudicar més d’una nòmina al mateix temps? No cobrem pels títols honorífics ni la responsabilitat que inclou tota feina per principi ètic, encara que en nivells diferents. Es paga per la dedicació real i l’eficiència, segons la categoria laboral i d’acord amb un contracte bilateral. De cobrar pel grau de responsabilitat únicament, el cirurgià o un conductor que tenen centenars de vides a les seves mans no tindrien preu.

La llei ens iguala, teòricament. La vida laboral és un dret annex a la dignitat humana com la del jubilat a la seva pensió cotitzada. Tota desproporcionalitat esperpèntica entre salari i treball és imperdonable en moments d’extrema gravetat econòmica. Tenim el referent del SMI (salari mínim interprofessional) com a barem nacional. Quantes remuneracions del país el rebassen multiplicant per ics vegades aquesta base? Aquí estava la solució realista per sortir de la recessió i no la decapitació del benestar sanitari, educatiu i dels assalariats. La renda per càpita –segons els ingressos personals- hauria de ser el barem d’aportació per deixar la crisi enrere, sense caure en la socialització uniforme. Sense descapitalitzar l’empresa s’haurien de revisar els seus beneficis per reinvertir-los en més ocupació. Les engrunes de 400 euros recorden el racionament i les cartilles alimentàries de la postguerra. Quan veurem fluir d’una vegada el crèdit bancari per donar ales a l’emprenedoria i el ressorgiment?

Aniquilada la classe social mitja només quedarà el retorn a la societat medieval de les reverències. La mendicitat en les portes de les esglésies la veiem en els assalts als contenidors de deixalles, les cues en menjadors socials i en magatzems de beneficència. Mentrestant la noblesa econòmica amb plurinòmines suculentes giren l’esquena. Els mandataris polítics fan ulls clucs enmig d’una parafernàlia institucional de càrrecs i milers d’assessories inútils. Els privilegis de castes subvencionades és el robatori del segle a la ciutadania devaluada i aparcada. Cada pensió que entra en una llar és la millor benedicció de taula per a un terç d’espanyols. ¿Veurem també la usurpació d’aquests drets dineraris, acumulats amb la suor laboral de tantes vides, per pagar el deute estatal sense tenir-ne la culpa?

Ramon Mas Sanglas – 15/8/2012
http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/un-treball-una-nomina-una-pensio/#more-3065 
http://www.elperiodico.com/es/cartas/lectores/trabajo-una-nomina-una-pension/69225.shtml 

Prioritats polítiques i ciutadanes discordants

Poques vegades o mai són coincidents. Encara menys entre partits polítics. El més greu: han d’acontentar un sector de votants desconfiats de la seva gestió i del quals esperen el suport en cas d’un referèndum per pressionar Madrid. La guerra d’interessos i prioritats està dintre i fora de casa. El partit del govern català i els seus incondicionals a favor de la hisenda autonòmica tenen l’Estat d’esquena. Necessiten d’un aval popular ferm per reafirmar la votació parlamentària favorable com a contrapès dels detractors centralistes. Doble gran incògnita: ¿quin valor vinculant té un referèndum autonòmic amb majoria absoluta? ¿No tenen res a dir la resta d’espanyols? El consens bidireccional seria la sortida per la porta gran, constitucional. La més improbable, a curt termini. L’alternativa, la porta del darrera, la insubmissió.

Declaracions de primeres autoritats polítiques espanyoles han caldejat el tema. Mª Dolores de Cospedal ha propiciat un relat provocador. “Defensar el nacionalisme” no és prioritari. De quin nacionalisme parla, si cada partit té el seu, legítimament? Rajoy avisa a Mas: “La prioritat és reduir el dèficit, la resta no és important” Quin dèficit, només l’estatal, a costa de més càrregues autonòmiques? Dues afirmacions confuses, gens matisades i contraproduents políticament. El càrrec no dóna barra lliure quan l’exemple no va per davant amb l’austeritat personal, gaudint de vàries nòmines públiques i amb favoritismes familiars. Encara menys ostentant una presidència autonòmica endeutada i receptora de les més solidàries, com Catalunya. Qüestionar un pacte fiscal català, quan el PP conviu amb un concert econòmic basc productiu i creador de llocs de treball, és condemnar el creixement d’una Catalunya generosa envers Espanya. Quan s’esborrarà el xip catalanofòbic enquistat al passat? Cada Autonomia està buscant les sortides econòmiques més sensates. Si el turisme i l’exportació –per exemple- són recursos catalans favorables és una aberració obstaculitzar les vies de transport ràpid (Corredor mediterrani, accessos aeroportuaris). Se’n beneficia també Espanya pels tributs que rep. Demanar el control directe d’aquestes recaptacions no és cap privilegi nacionalista ni pressuposa el separatisme. És agilitzar els mecanismes productius de riquesa on existeix. Mentre no maduri el ple sentit del vocable “autonomia” el centralisme hispànic radial no entendrà que les regions perifèriques puguin créixer sense permís de la capitalitat. El recel espanyolista de manar menys per delegació de poders compartits crea tensions recíproques sense fonament.

Verbalment, la gran prioritat del PP és sortir de la crisi i afrontar el deute amb menys inversions i més retallades sense precedents. Però, continua fent vies d’AVE sense viatgers (Galícia i Extremadura), potencia aeroports buits (Castelló), salva bancs de la ruïna (Bankia), proposa vies fèrries de mercaderies sense futur (Eix Central). Critiquen les “ambaixades catalanes”, simples oficines comercials que promocionen productes locals. Ser pioners en exportació no és gratuït, Sr. De Cospedal. Ben diferents són les subvencions milionàries a entitats patriòtiques i polítiques privades (FAES) a fons perdut o les promocions culturals sota el paraigua de la lingüística espanyola.

Senyors polítics mesetaris: Catalunya amb el pacte fiscal no amaga més sobiranisme ni la independència. Els catalans no fan xantatge. El volen per emergència de supervivència. Per administrar millor el què és seu, sense deixar de ser solidaris de manera equitativa. Per no tenir que pidolar trenta anys més i rebre per resposta una morositat centralista immerescuda permanent. En democràcia les prioritats són del poble, els votants. Les urnes poden parlar en referèndum quan les circumstàncies ho requereixen, no solament cada quatre anys. Segurament ha arribat el moment de sentenciar democràticament el pacte fiscal dels catalans per la discòrdia entre governants.

Ramon Mas Sanglas – 11/8/2012

Focs polítics d’artifici

Aprofitant la distensió estiuenca apareixen declaracions de barons polítics de tots colors. El portaveu convergent, com no pot ser d’altra manera, treu pit davant la negativa centralista a favor del pacte fiscal:” Catalunya no estarà quieta davant un cop de porta al pacte fiscal”. Senyor Turull, Madrid ha deixat clar que el benestar i progrés comença per l’Estat, no les Comunitats, i a costa de totes. Per tant la resignació, l’autodeterminació o independència són tres alternatives molt diferents al ulls de cada ciutadà i polític. Espanya només entén la primera. Així ho ratifica el seu homòleg conservador dell Congrés, Alfonso Alonso: “S’ha d’ajustar el model autonòmic per torna-li la racionalitat”. Si la seva racionalitat fora respectar les regions històriques i agrupar totes les restants, benvinguda sensatesa. No és així. Agafen la cisalla grossa: “El problema és que les comunitats han volgut ser petits estats”. L’enyorança centralista d’antuvi sempre sura. Davant l’artilleria pesant d’un pacte fiscal català ja hem vist les primeres reaccions. Una incongruència total, quan un PP basc conviu amb un sistema semblant i fructífer governant amb els socialistes. Sabem que els funciona de mil meravelles amb una quota d’atur al 50% de l’espanyola. Per què no és exportable a les Autonomies que ho sol·licitin? Si el model és insolidari en època de crisi, ¿per què el mateix PP no revisa el concert basc i navarrès que consenten? La clau de la Constitució ja sabem que funciona quan  PSOE i PP els interessa. A què esperen obrir novament el meló i actualitzar tot el que calgui en benefici de l’economia?

Catalunya és avantguardista en exportació estatal. Suposo que tindrà unes tàctiques de mercat que s’ha guanyat gràcies a les tan criticades “ambaixades catalanes”. Si tal inversió pressupostada anualment dóna fruits –i tributa la part corresponent a Madrid-, no hi ha  motius per eliminar uns mecanismes positius de productivitat. Ans el contrari, cal estimular-los. Les represàlies econòmiques contra Catalunya van en perjudici general del país, essent una de les Comunitats més solidàries. Titllar de “disbarat” o atemptat contra la unitat nacional la proposta catalana del pacte fiscal és una provocació a tot un poble treballador i generós històricament.

El capellà no se’n recorda de quan era escolà. Les diatribes de poca col·laboració que el govern central engega contra el PSOE, ¿no els fa repensar en la seva etapa a l’oposició basada en el desgast governamental sense cap aportació? Abans de criticar, obrin les vies del diàleg. Les enquestes ja estan castigant severament els abusos d’una majoria absoluta conservadora. La reticència social s’enfortirà la tardor quan la destral dels impostos i més retallades castigui noves llars espanyoles. L’ofec autonòmic portarà més misèria i obligarà forçar portes d’emergència en contra de voluntats populars pacífiques. Aquest estiu hem patit les conseqüències de molts incendis sorgits de petites guspires naturals o intencionades. El foc polític no afecta als boscos sinó les persones. La guspira és la desesperació per manca de feina i pa, quan d’altres intocables neden en l’abundància per negligència administrativa, poc coratge o la governança desencertada i no compartida.

Ramon Mas Sanglas – 8/9/2012

Condicionants per a la independència

Gran part de la societat catalana està revoltada. No li falten raons. El govern de Madrid li aixeca la camisa massa vegades aprofitant els vents de la crisi. Ministres i consellers s’han picat el bec mútuament i les tensions van a més. Les genuflexions de la Generalitat a la Moncloa han fet pujar més els fums del centralisme antiautonòmic. Prendre decisions fermes no és sinònim d’absolutisme. Les arques del govern català han fet net i els ingressos no cobreixen despeses de manteniment ni mensualitats del personal social més vulnerable. Política i desacords econòmics en litigi passen moments extremadament greus.

La canícula política estiuenca de confrontació continuarà al setembre amb la manifestació especial de la Diada nacional, 11 de setembre. No es pretén revifar l’esclat del 10-J de fa dos anys contra la sentència adversa de l’Estatut, sinó emfatitzar la nova etapa del pacte fiscal català aprovat al Parlament. Per a un sector molt destacat serà l’arrencada de la independència d’un poble cansat de donar més del compte i rebre clatellades a canvi. Dirà prou a l’Espanya que posa pals a l’expansionisme català. La gran exhibició de catalanitat serà un motiu de nerviosisme o una simple volada de coloms per als detractors d’una Catalunya ressorgint. No els nego la seves raons, fins ara, quan només han imperat les paraules. Ha arribat el moment dels fets, l’hora de les xifres i de les balances de la igualtat per no donar més del que rebem en temps magres. Les plantades físiques dels consellers econòmics a Madrid (Catalunya i Andalusia) són presagi de clara desavinença de les dues Autonomies més poblades d’Espanya. D’altres han ensenyat les dents amb reserves. En democràcia el consens és la regla d’or per damunt la majoria absoluta del partit governant.

Catalunya no ha negat mai la solidaritat, només s’oposa a l’abús sistemàtic que se’n fa de la seva bona fe històrica. Fa anys que dura la palestra per fer quadrar raons d’equitat. Si els espanyols empenyen a sortir-nos no marxarem amb les mans buides. Però ens temem tot el contrari, no permetran la sortida perquè ens necessiten. És qüestió d’ideologia política, orgull patriòtic o independència de guardiola?  No caldrà cap segregació territorial si solucionem bé les diferencies de butxaca. Catalunya no ha rebut totes les transferències. Tenim en comú més d’un botí: el capital de les pensions catalanes acumulat durant molts anys, entre d’altres. De no ser reconegut així, el xoc de trens no vindria pel pacte fiscal sinó per l’espoli laboral de milions de catalans cotitzants. El poble no està disposat a començar de zero renunciant drets centralitzats. Qui farà els números? La proposta d’un referèndum vinculant sobre la independència seria pura frivolitat sense garantir uns ingressos fiscals propis i conèixer les despeses reals catalanes com a nació. La majoria popular, encara indecisa al respecte, espera dels polítics catalans i espanyols un joc net i clarivident, si cal fer el pas definitiu. ¿Seria sensat dividir l’opinió popular amb una majoria relativa o tímida com ha succeït al Parlament amb esmenes i dilacions?

“Ara ja toca” per sortir del túnel, sobre una base econòmica de criteris europeus, amb respecte a la història i la igualtat. Una Catalunya asfixiada per la morositat i restriccions de Madrid no pot suportar més pressió fiscal. Podem posposar la solució definitiva fins el 2014 sense més retallades?

L’onze de setembre serà un dia de gran embranzida independentista, carregat de simbologia i estelades. No passem per alt que el més important són les idees clares, els objectius i sobretot els recursos estables que han de donar seguretat i futur a la nació catalana. Només així, serà ferm el lema: no hi ha camí de retorn.

Ramon Mas Sanglas – 3/8/2012

Les nòmines de treballadors socials naufraguen

Més de cent mil treballadors no docents de centres concertats d’educació, centres sanitaris, residències de gent gran i de discapacitats a càrrec de la Generalitat no han cobrat el mes de juliol per falta de liquiditat. Els proveïdors d’aquestes entitats també es veuen afectats. Una vegada més la classe política ha carregat la crisi sobre els més vulnerables. Sobre el col·lectiu més indefens i vocacional que no poden sortir al carrer per manca de temps que la professió els absorbeix. La gravetat no té precedents per l’atreviment polític i la improvisació. La conselleria  sap que aquest gremi social poc més que mileurista, quan hi arriba, no té recursos per poder prescindir del salari mensual i enviar-lo fer vacances sense cobrar. Els líders polítics són conscients d’altres alternatives menys incòmodes començant per ells mateixos, posposant un mes els seus honoraris o destinant-hi transitòriament les subvencions anuals abonades als partits polítics el 6 de juliol 2012 (BOE). La conselleria de finances de la Generalitat té problemes greus d’ingressos, però pitjor és la mala gestió de prioritats. Sostreure el pa de taula d’un necessitat no és el mateix que privar d’un entrecot al benestant.

Seguint els símils mariners que tan plauen al president del govern català, quan un creuer fa aigües, la tripulació amb el capità davant són els darrers en marxar. No cal tocar el violí. La seva feina és procurar salvavides per a les criatures, les dones i la resta de passatgers, per aquest ordre. Si no en queden per a ells, com a experts professionals del mar, han de nedar. Això és lideratge amb responsabilitat. En l’actuació que ens ocupa s’ha invertit vergonyosament l’ordre deslliurant el llast amb salvavides defectuosos o sense, guardant-se les llanxes segures. Fa dies que la notícia ronda per les cadenes televisives amb imatges colpidores d’un personal dedicat en cos i ànima a la seva tasca cuidant avis, desvalguts físic i psíquics. Aquesta feina no té preu. Si també ho veuen així els dirigents polítics, ¿per què no actuen en conseqüència i a temps? La insensibilitat envers els cuidadors de la tercera edat i els més fràgils de la societat és un delicte. Així ho consideren els denunciats de La Taula del Tercer Sector Social d’aquesta moratòria flagrant pel greu risc de col·lapse en centres de discapacitats, gent gran, malalts mentals i les famílies dels mateixos afectats.

Urgeix una mesura correctora amb el pagament immediat i els interessos corresponents per la morositat com fa hisenda amb el contribuent endarrerit. Les picabaralles econòmiques entre el govern autonòmic i central no justifica que paguin els plats trencats els innocents. Per repartir-se 16 milions d’euros de subvenció entre partits no han tingut cap discussió. Polítics, deixeu de menysprear al ciutadà en crisi i de fer el ridícul als ulls d’Europa. Si no teniu més coratge i sentit equitatiu a l’hora de repartir els béns comuns pot ser us ha arribat també l’hora del relleu.

Ramon Mas Sanglas – 1/8/2012