On vas Catalunya?

Els fets del passat són història irrepetible. No podem recular. Després d'un any de l'1-O es voldrien canviar decisions mal preses, segurament. La millor rectificació és preveure el futur amb actuacions  correctes del present.

El primer aniversari dels episodis sobiranistes de l’octubre 2017 ha despertat un diluvi de reflexions profundes sobre hores crítiques. De poder recular, què canviaria d’aquests relats sobre unes decisions tan transcendentals amb conseqüències finals encara desconegudes? Pregunta que admet moltes respostes, també des dels presoners del procés, les primeres víctimes. No les menystinguem. Cap a on ens porten avui i ara els polítics del sobiranisme català? Minva, es manté o creix la majoria popular oscil·lant? La coherència ciutadana busca una sortida creïble, pacífica i encertada d’uns líders desconcertants i audaços alhora. Dialogar i desobeir al mateix temps per fer república són dos verbs incompatibles, no alternativament. El segon exclou el primer i s’empra quan s’acaba el camí abans d’una rendició fatídica. On està el terme mig i just entre una sobirania social exigible i les línies constitucionals permissibles sense trencar la comunicació? Fins aquí se’n diu tolerància mútua, insuficient en democràcia plena si no culmina amb la màxima expressió legal i legítima: la veu del poble en referèndum pactat. L'autèntica transversalitat i unitat independentista no es vesteix de poder i d´empremtes diferencials entre partits sinó de democràcia real a través de les urnes. Prou d'argúcies verbals, senyors d'ERC, de la Crida Nacional (post convergents) i la CUP. El poble exigeix una sola urna, una sola papereta i una sola Catalunya, no tres lideratges, tres models d’independència, tres poders partidistes. Units, però, separats? Deixeu el misteri trinitari diví (tres en un) per a la teologia i la lliure  creença. La política genuïna d’un poble (democràcia) és viva, tangible i única. Ni dretes ni esquerres. Diputats catalans, si la vostra política no és del i per al poble, plegueu. L'independentisme legítim i unit, no vol ser ostatge del partidisme egoista i dividit. Les urnes tindran l'última paraula sempre, no vosaltres, però no ho féu més difícil. El dèficit d’unitat està soscavant els fonaments de la catalanitat històrica. Es posarà a prova al Congrés amb el suport o l’obstrucció als pressupostos 2019 a costa de presos i exiliats? Un panorama gris que les entitats civils ANC i Òmnium intenten blanquejar forçant un bloc únic en les eleccions municipals i europees més immediates. Completa l’escenari el pastís trossejat d’uns tribunals espanyols tan embrollats com el món polític. La farsa de les hipoteques ha fet vessar el got ja ple del cas Llarena, entre d’altres. Enmig de tants daltabaixos el procés està forçat a navegar sense horitzons clarividents, que la dreta estatal aprofita per reclamar un segon 155 permanent amb l’abolició de l'autonomisme. Són les seqüeles de judicialitzar la política i polititzar la justícia. Durant vuit anys el govern del PP va intentar enterrar el conflicte espanyol-català en les catacumbes del silenci governamental encomanant a la judicatura una solució repressiva que ara podria capgirar-se. Com es desfà una ruta judicial errònia i es recuperen els drets polítics inherents i l’autodeterminació d’un poble? Un preu que mai han de pagar uns presos, exiliats, investigats, inhabilitats, multats i embargats com a moneda de canvi. La Catalunya lluitadora només podrà retrobar-se unida mitjançant les urnes per restaurar la democràcia veritable.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 29/10/2018

Monarquia socialista

Tocar el crostó a la figura de la corona reial espanyola  és tan antic com la seva existència. El mateix rei se sent incòmode i ha de recórrer a l'autodefensa constitucional.  El govern socialista, d'origen republicà,  l'ha volgut arropar reprovant la resolució antimonàrquica del Parlament català. Una paradoxa.

Governar bé per a tothom és un objectiu tan difícil com improbable. El govern central -també el català- ho reviu cada dia en pròpia carn. L'equilibrisme estatal entre l'oposició conservadora  i els escons imprescindibles dels indepes el situen en un centre idealitzant i relliscós. El penúltim exemple, aprovar els pressupostos entre els murs d'una presó, la pressió d'uns tribunals i unes eleccions  compromeses. El darrer,  la defensa de la reialesa, suposem que  a contracor com a partit republicà segons l'esperit del seu fundador. La declaració antimonàrquica del Parlament requereix, al seu entendre,  una reprovació als ulls dels espanyols més que protocol·lària  per seguir vivint a la Moncloa. Argument: "la figura del Rei no es pot qüestionar en debats polítics d'una Cambra autonòmica". On es fa política, doncs? A les presons? No es pot parlar respectuosament de tot en una democràcia madura? També d’un nou-vell tabú com el referèndum. No s'enfoca  el tema reial  per convicció partidista sinó per temor constitucional i descrèdit electoral. A un partit republicà li sobra a priori la figura del Borbó donades dues circumstàncies adverses: procedeix d'una imposició dictatorial franquista i mai s'ha sotmès a una consulta popular. A què respon la inquietud de Sánchez per portar al Suprem la resolució catalana del rebuig monàrquic? Si el mateix Consell d'Estat, a qui consultarà per tràmit obligat, hi estigués en contra, tirarà pel dret cap al TC. Nova faceta  vocacional del PSOE o traïdoria socialista? Un rei estàtic que reivindica a Astúries la integritat constitucional original és refermar una corona hereditària intocable. Diu que la Constitució representa democràcia i llibertat, quan ell no ha estat entronitzat per lliure elecció democràtica. Un discurs involucionista, anacrònic, replet de tòpics i vaguetats, sense ànims d'actualització després de 40 anys d'autonomisme regressiu. Una defensa aferrissada del seu malson permanent. Per això, el govern es veu obligat llançar-li un salvavides en contra del republicanisme de partit per evitar mals majors contra una sacralitzada institució de la que ell també participa. El model d'estats federals que propugna un socialisme teoritzador  casa ben poc  amb el règim monàrquic. Quina por té Felip VI sotmetre's a un referèndum? Molt probablement el guanyaria a nivell nacional, malgrat les corrupteles internes de fa dècades. Una vegada més es comprova que el fort democràtic del país no són les urnes -com evidència  el procés català- per la reticència a saber la veritat del pensament popular. El TC avalarà el recurs governamental, però els sociates  s'hauran arrenglerat una vegada més amb la dreta -no s'oblida mai el tripartit del 155- renegant dels principis fundacionals d'esquerres, si encara continuen escrits a l'ideari de la formació. La doble  crisis  política  greu d'Espanya -Catalunya i Monarquia- té dues portes amb sortida única anomenada "referèndum vinculant”. Inimaginable, per tant, una segona transició  envernissada per la via judicial i més repressió. L'autèntic govern sempre surt i és del poble.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 22/10/2018

Pressupostos de Lledoners

Els recursos del govern Sánchez per aconseguir l'aval dels vots sobiranistes del Congrés són imaginatius in extremis. Pablo Iglesieas rep l'encàrrec de visitar Junqueras com a intermediari de l'independentisme. Claudicarà de les seves conviccions a canvi de més llibertat o penes menys severes?

Pablo Iglesias visitarà Oriol Junqueras a la presó. Trobada  humanitària, política, negociadora? Si és per parlar dels comptes de l’Estat, es deixarà entabanar l’Oriol per Pablo, el missatger del president Sánchez, per fer agenollar la coalició PDeCAT-ERC al Congrés a favor dels pressupostos 2019? El déu de la Moncloa  envia el seu profeta a comprar el vistiplau del líder republicà ostatge de l'imperi nacional. Per què no ve a Lladoners el mateix president a interessar-se, almenys humanament? És utòpic negociar condicions entre una persona lliure i una altra empresonada. No és la garjola el lloc idoni per parlar de suports polítics estatals sinó als Parlaments. Si als presoners polítics se'ls nega els drets legítims i legals de votar com a diputats, per què ara se’ls requereix com a  mediadors? L’Oriol sembla una peça clau per continuar o fer baixar Sánchez del Sinaí monclovita si fracassen els pressupostos, arma política mortífera d'un govern i porta electoral forçada. Els presos no són titelles per ser manipulats a conveniència del nombre d'escons necessaris. Tocarà Iglesias la fibra sentimental de Junqueras, afeblint i reduint a mínims les conviccions republicanes del líder d'ERC? Li oferirà el trencament de les seves cadenes o rebaixes de pena a canvi d'un Sí als pressupostos penjats del fil independentista? Si el punt fort de Podemos és la democràcia no pot parlar mai de fer claudicar a la força ni tampoc d'independència a canvi. No és de la seva incumbència. Si és demòcrata de soca-rel haurà de defensar un referèndum pactat sobre l'autodeterminació. No es demana a cap partit polític ni al mateix govern cap secessió territorial d’entrada, sinó la llibertat popular per deixar-ho decidir per majoria. La funció d'un Estat democràtic no és prohibir a priori sinó oferir alternatives a les urnes: més autogovern o independència. No solament autogovern i a mida. Una nació dialogant entaula converses entre estaments executius, no pressionant presos a costa de la seva covardia o responsabilitat individual. El complot govern-judicatura de l’era Rajoy no és vàlid ara per desmuntar la trama contra la suposada rebel·lia i sedició a través de Fiscalia? Per què Sánchez i Torra no parlen de pressupostos cara a cara sense intermediació dels presidiaris? Això són realitats, no gesticulacions i excuses de separació de poders quan interessa. Posar a prova la fortalesa moral, personal i patriòtica d’un ostatge a canvi de favors és recórrer la vilesa humana. El rebuig dels pressupostos del 2019, altament socials, serà un segon delicte del sobiranisme català? Haurà de carregar Junqueras amb el mort? Sabrem mai el contingut exacte de les converses entre murs i reixes? Espanya tindrà pressupostos dels Congrés, de Lladoners o sense cap? Entre presos, drets, polítics, jutges, governs i urnes està el jocs.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 17/10/2018

La normalització catalana de P.Sánchez

P.Sánchez ha après de Torra la tècnica dels ultimàtums basada ara amb  el xantatge de la butxaca. La "pela és la pela" no farà claudicar del dret a l'autodeterminació i l'oblit  dels presos. La llibertat humana per votar no té preu ni  es subhasta.

El president del govern ha revelat tres fases progressives per normalitzar Catalunya: calmar els ciutadans, oferir solucions constitucionals, votar més autogovern. Res dels presos i d’autodeterminació, els dos eixos independentistes claus per negociar. Més autonomisme i república catalana són antagònics. La diagnosi del mal és inequívoca i crònica, però, els remeis anunciats inapropiats. Per què implantar una pròtasi de genoll quan el pacient necessita i urgeix un transplantament de cor? Un referèndum unidireccional de més autogovern (Sí/No) sense alternativa de secessió pactada, dividirà i crisparà la població. Una tàctica per confondre més? Seria un simulacre de referèndum, no un model tipus escocès o quebequès. L'abstenció i el NO a més autonomia seran les guanyadores agreujant al conflicte. El poble sap què votar, uns i altres, sense impediments ni oferiments surrealistes de saldo. El pacte PSOE-Podemos de pressupostos socials ha estat una maniobra perversa del govern per posar els partits sobiranistes contra una gran majoria popular i fer-la claudicar amb “la pela és la pela”. Si els pressupostos són tan rellevants per què es tanquen en banda a parlar de tot? Les ofertes no desactivaran l'autodeterminació ni enterrarà el procés quan s’arrossega una morositat estatal de 7.750 milions des de 2010 (decapitació de l’Estatut). El dret a decidir no té preu ni està en subhasta. Alcaldessa Colau, no confongui necessitats de la ciutat amb els dons incommensurables de la llibertat d'uns presos innocents i el dret a votar amb els seus interessos. El diàleg de Madrid és un xec per comprar vots i silenci per un plat de llenties. Els 900 euros de salari mínim, un habitatge digne, permisos de paternitat equiparats no són pastissets de regal, són drets pendents de fa anys com a europeus. ERC i PDeCat –orquestra descompassada- defraudaran els seus electors amb terratrèmols al Congrés com al Parlament català? Millores socials són compatibles amb el sobiranisme, mai excloents. Barrejar la butxaca i l’oblit d’autodeterminació seria trair la memòria de l’1-O. L’escac permanent ens durà a eleccions nacionals i autonòmiques més complexes? Com s’enfrontarà un PSOE crescut, però insuficient, a la ferocitat del PP, C's i Vox assedegats per reeditar un segon 155 implacable, sense el concurs independentista? El món de la catalanitat resistirà el setge de Moncloa  sense  fragmentacions irreparables? La clau és política, no judicial. Unes sentències tràgiques aixecarien la ira popular. Si l’imperi de les togues va apropiar-se d’un problema polític, per què el govern fa escarafalls per exigir a la Fiscalia l'alliberament dels presos al·legant separació de poders? Ha arribat l’hora  històrica d’ assumir els cims sense defalliment i els sacrificis que calguin. La balança entre la llibertat i 2.200 milions “beneficiosos para Catalunya" no necessita cap contrapès. Ministra d'Hisenda, no s'esforci argumentant que els catalans viuran millor amb aquesta almoina. Pa per avui i fam per a demà. Això no és diàleg, senyor Sánchez, és regressió, frau i xantatge. Amb la llibertat no s’hi juga. La dependència injusta és la normalitat per al regne d'Espanya sota l’imperi de la llei i la monarquia autoritària. La normalitat per a Catalunya és votar entre autonomia passadíssima o la independència. El camí emprès no té més retorn que acatar la democràcia de les urnes per evitar un escac i mat mutu.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 15/10/2018

 

Metamorfosis política i parlamentària

L'huracà de les desavinences independentistes in crescendo ha provocat els primers estralls al Parlament perdent la seva majoria.  La deriva pot ser caòtica fins unes eleccions anticipades. El procés està mans de l'atzar enmig d'un desconcert popular extrem.

Una barreja de legalitat, supèrbia, confrontació i covardia ha tornat a trencar el gerro de porcellana fina del procés (metàfora d'Artur Mas) amb molts enigmes. Una decepció molt greu per al memorial popular i una satisfacció del govern Sánchez. L'independentisme català no pot acabar com un castell de focs artificials. La lluita  social pel sobiranisme -Òmnium i ANC-  no es mereix una minoria parlamentària mal enginyada. L'epicentre del terrabastall  ha estat el president  del Parlament, Roger Torrent, al passar la patata calenta del jutge Llarena als lletrats de la casa rebutjant la fórmula de JxCat de delegació -i no assignació- dels seus quatre diputats. Torrent (d'ERC) i la Mesa s'han protegit esquivant una hipotètica presó a diferència de la seva predecessora Carme Forcadell que va donar la cara contra els tribunals. Covardia de Torrent o insensatesa perdent la majoria independentista amb totes les conseqüències que es deriven de quatre vots perduts? Premi a la tossudesa dels quatre diputats contra els acords de la Cambra per repudiar les ingerències judicials en un estament polític? Estratègia exprés d'ERC per provocar eleccions avançades? A què responen tantes visites llargues a la presó de Lladoners i entrevistes a Oriol Junqueras? Traveta camuflada a Quim Torra per guanyar els nous comicis amb la moderació negociadora d'ERC a Madrid -contra l'ultimàtum del PDeCAT-  per mediació  del vicepresident Aragonès?  De no ser així, per què tanta reticència  republicana a fer llista única per a les eleccions municipals i possibles autonòmiques? Qui es presentarà com a cap de llista, senyor Torrent? Per què tantes desavinences durant un estiu i el trencament d'un acord intern –fictici- d'última hora? Massa incògnites que tufegen a  interessos partidistes soterrats contra la voluntat democràtica del 21D. La desintegració de la majoria parlamentària s'ha carregat dos pilars del sobiranisme: l'autodeterminació i la reprovació del rei, antítesi del republicanisme que pretenen implantar en el nou Estat. Sense fonaments i amb votacions insuficients o disperses serà difícil. Senyora Artadi, no revesteixi de cotó fluix la trencadissa dels dos partits  -visible fa mesos-, ni confirmi que el govern no es veurà afectat de retruc. Fins quan la pròxima i enèsima crisi interna o regeneració dels dos socis? La CUP es va despenjar fa temps. Ara entren en joc els pressupostos del 2019. Esperen la clau salvadora i necessària dels Comuns? A canvi de què? Aguantaran fins els judicis dels empresonats? Quina actuació i resposta  donareu a una sentència adversa? Els mal pensats van més enllà. Visionem un nou tripartit (ERC, PSC, Comuns) deixant JxCat/PDeCat a l'estacada. Qui tot ho vol, senyors exconvergents, a vegades tot ho perd. Llançareu  per la borda l’excel·lent  feina internacional feta des d'Europa? Reconsidereu els vostres errors mutus  amb humilitat i transparència fent  llista unitària per afrontar el repte definitiu per la porta única d'un referèndum vinculant i pactat. Si no penseu en el poble tip de tripijocs simbòlics i d'autonomisme ranci us demanarà i exigirà des de les urnes electorals que  plegueu tots d'una vegada.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 10/10/2018