Acostumats al silenci polític durant el mes d'agost, enguany és una excepció, però, desagradosa. Per arribar a un acord d'investidura, poc probable, els líders han imposat la llei de la selva. Denigrant.
Parlar,
llegir i escriure sobre política i els polítics del país fastigueja. La premsa
i els mitjans visuals avorreixen pel tripijoc barroer entre els líders. La
lluita entusiasta per un país millor ja no és tema de conversa familiar ni al
carrer. La política participativa d’abans ha esdevingut un joc perillós entre
llops depredadors. El xantatge partidista, el canvi de bàndol per buscar cadira
permanent, l’engany de la promesa electoral, la justificació de la corrupció
crònica com un fet habitual i normalitzat, la traveta entre companys de partits
afins, l’amenaça judicial sistemàtica contra l’intent de diàleg democràtic, l’immobilisme
institucional antireformista, les genuflexions dels catalans per no ser
escoltats, el silenci i l’opacitat econòmica de les balances fiscals, el pactisme
brut per formar un govern de continuïtat. Són pinzellades d’aquest món estrany cada
dia més aliè als amos de les urnes temptats per la desentesa.
El
PP o terceres eleccions el 25 de desembre. Una alternativa excloent
antidemocràtica. La llei de la selva. Més fum,fum,fum
sobre un govern fallit. Oblida Rajoy que l´última paraula és del ciutadà lliure
o malauradament enganyat? Confia que per esgotament i aversió a un estat
paralitzat el continuarà votant. Que per culpa del seu adversari socialista en
sortirà més ben parat. Lamentable i probable. L’abstenció tampoc és una
solució. Més bé un premi estadístic per als conservadors més votats. Queden
altres opcions que les esquerres no s‘atreveixen plantejar per repugnància al
nacionalisme independentista que necessiten per formar majoria a canvi d’una
consulta. La por al trencament de la unitat espanyolista els fa mirar de reüll
al PP com si un referèndum fos sinònim de maledicció o de victòria
secessionista automàtica. Tant poc creuen en la gran majoria dels catalans
espanyols que diuen ser? Els polítics actuals han d’anar a l’escola europea de
la transparència, acceptar lliçons de pedagogia i beure de la font democràtica
dels països nòrdics on el corrupte és expulsat ipso facto. On els problemes
socials i econòmics bàsics són consultats en referèndum. On els partits fan
primàries per triar els seus dirigents i el sistema electoral funciona amb
llistes obertes. En últim terme i per incapacitat de la classe política sempre queda la solució italiana d’un govern tecnòcrata
independent fins el sanejament de la incultura del partidisme espanyol.
Catalunya
també viu un serial vodevilesc quan voldríem reviure un conte de fades. Les incomptables
plagues judicials caigudes els darrers dies contra el full de ruta
del procés independentista han creat les dissensions parlamentàries més inversemblants.
Tota una llavor que la Diada de l’11 de setembre farà visible arreu amb una
flora ben diversa. La calor estiuenca no minvarà en la tardor política. Les
paraules negociació, diàleg i pacte han perdut el significat originari en boca
dels polítics. Canvien de matís i de contingut en cada campanya electoral, en
períodes d’investidura, segons l’interlocutor, l’oferta i la demanda. L’electorat
té l’obligació de creure’ls i donar-los el seu vot sense saber com serà
administrat? El cert és que en patirem les conseqüències del seu ús, mal ens
pesi haver-nos equivocat per falta de garanties d’inviolabilitat de la papereta
dipositada el dia de Nadal, si arriba aquest límit.
Ramon
Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 22/8/2016
