Independència sense radicalismes ni represàlies

L'assetjament fiscal de l'Estat contra Catalunya faran més difícil confegir el trencaclosques català i la sortida del laberint espanyol. El 20-D serà el desllorigador de l'enigma o el remat final de l'independentisme?

L’Estat espanyol ha dut a terme la primera intervenció econòmica contra Catalunya amb la fiscalització cronometrada del FLA i un suposat dèficit no justificat de 1.300 milions de fa anys. És l’aplicació camuflada de l’article 155 per forçar el col·lapse autonòmic. Segon pas, la interposició política o inhabilitació personal tan aviat com el Parlament tingui president i desplegui la mínima operativitat legislativa del procés constituent. Única forma d’esquivar el cop: segones eleccions al març i capgirar les urnes per bé o per mal. El “radicalisme centralista” de la llei contra la “radicalitat independentista” de la democràcia és l’argumentari jurídic i governamental contra Catalunya. Les represàlies faran més complicat el trencaclosques català i la sortida assenyada del laberint espanyol. Les perspectives del post 20-D no semblen optimistes envers un escenari nou amb el mateix inquilí de la Moncloa. Miracles d’uns mateixos polítics entossudits no existiran. Sense majoria absoluta podrà renéixer el plançó d’un executiu mixt PP-C’s o PSOE-Podemos per afrontar el problema català “a la seva manera”. A gust de quants catalans? Què podria oferir aquesta tercera via (marca PSC-UDC) per emmudir un sector  separatista més transigent? Seria l’agafador d’alguns unionistes i de molts indecisos sota mínims: revisió del finançament autonòmic, recaptació de més tributs (no hisenda pròpia), rebaixa del mòdul solidari interregional, menys ingerència lingüística i estabilitat social continuista. Trist panorama, particularment  per a la CUP que denuncia el “neoautonomisme”,“més putes i ramonetes” i “peix al cove”. Res de reformes constitucionals d’envergadura, ni cap reestructuració autonòmica seriosa. Paraules majors que posarien en perill la sacrosanta unitat  i  la reialesa, intocables. Prohibit esmentar la plurinacionalitat i  singularitat catalanes. Seria una gosadia insinuar una economia asimètrica que menyspreï la igualtat entre espanyols o inciti la reflexió secessionista. El concert basc serà objecte de diana durant la campanya electoral? Si per error dels sondejos, Pedro Sánchez arribés a la Moncloa amb Podemos, l’artilleria contra Catalunya no s’aturaria sense la claudicació de l’independentisme. Ha jurat fidelitat a Rajoy contra els terroristes de la unió hispànica. Sobre les promeses d’una Espanya federal veurem fum, fum i més fum. Un canvi de nom,

 en lloc de dir-se “autonomies irreals”. Les regions productives seguiran sostenint les deficitàries a costa de més impostos en lloc de reagrupar-les i buscar fórmules reactives d’autosuficiència i menys dependència. Rendiran mai els comptes de la solidaritat autonòmica i el seu destí?

El conseller Mas-Colell s’ha rebel·lat contra Montoro amb tota legitimitat declarant-se insubmís a les seves exigències. El ministeri ha dictaminat només als catalans el com i en què han d’invertir els propis diners. El préstec de 3.034 milions del FLA no és cap obsequi. El regal el rep l’Estat dels catalans amb el recàrrec sobre aquests tributs pagats. Per què tan silenci sobre les balances fiscals i no sabem els resultats de cada exercici anual? Senyor conseller, vostè sap al cèntim què recapta Catalunya i què va a Espanya cada any. Canti, si us plau. Tenim dret a saber-ho. Més encara, tanqui l’aixeta, si el maltractament i la morositat persisteixen, que algú es queixarà. Això no és radicalisme, sinó el  realisme de la CUP i Junts pel Sí amb tota la raó de la majoria votant.

El Cercle Català d’Economia reclama estabilitat de govern en un marc legal per no marxar del país. Com es compatibilitza amb la voluntat popular expressada en les urnes? Se’n van a Madrid perquè paguen menys impostos. Aquí s’apugen perquè marxen i no arriben els recursos oficials. Com es trenca el bucle? Aparcant l’assetjament als catalans i tornaran, però no interessa tothom. Sabem que aquí està el moll de l’os empresarial i d’Espanya: el poder econòmic de Catalunya, la locomotora del país, no la pantalla patriòtica de rerefons. El tot o res és la pitjor estratègia negociadora. Per equilibrar l’estatus social sense  daltabaixos només queda la via de la consulta o referèndum vinculant, no la imposició esclavitzada a la llei. El Tribunal Internacional de Justícia (22/7/2010) ho explicita taxativament: “...Declarem que en una societat democràtica, a diferencia d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans sinó que és aquesta la que crea i modifica quan sigui necessària la legalitat”. Esperem que els altaveus electorals, propicis per a la confrontació partidista sense pal·liatius, ens invitin també al pactisme racional i pacífic. Amb voluntat política s’haurien estalviat tot l’engranatge jurídic contra Catalunya practicant el vell adagi: “s’agafa més mosques amb una gota de mel que amb una bóta de vinagre”. Senyors de la CUP, apliqueu-vos la dita també.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 23/12/2015

L’ou o la gallina, la llei o la democràcia

El Parlament català està paralitzat per falta de president i per ordre del TC. No és per culpa dels unionistes sinó pel desacord de la majoria independentista. Patetisme polític i humiliació democràtica.

Què és abans? Vet aquí l’embolic polític d’una setmana negra per a l’independentisme català després d’una cursa frenètica per treure’n l’entrellat. No hi ha paràlisi. El procés té vida, encara. Hi ha hagut una topada de trens de rodalies, prevista i lamentable. Amb l’alta velocitat nacional fa mesos que Catalunya ha xocat. La pantalla del NO també s’ha projectat a casa nostra en els dos intents d’investidura del candidat guanyador de les eleccions. La darrera fórmula de Junts pel Sí amb tres grans àrees o vicepresidències i una moció de control a mig termini tampoc ha satisfet una CUP primmirada. El mapa de desobediències i la recuperació de privatitzacions que proposa té fronteres massa ambicioses, potser utòpiques. Què més s’exigeix sense mullar-se en el nou govern? El cap  d’Artur Mas, evidentment. Els fa nosa l’arquitecte del projecte perquè no és prou radical com ells i porta l´ombra d’un partit tacat de corrupció –no ell- i el segell de retallades imposades. Els preocupa més el passat que el futur? És una rebequeria d’amor propi guanyat a pols o un lleig als votants afectats? Resposta difícil. El darrer sondeig sortit del forn sobre unes eventuals segones eleccions, la CUP tindria 14-16 escons, sorprenentment. Junts pel Sí es mantindria igual. Això no treu la raó a les urnes del 27-S (62 contra 10). Un “no” tranquil contra una persona lluitadora és sinònim de martiri lent. La paciència popular de 300 anys no mereix la ignomínia d’un cos a cos entre polítics del mateix signe ni exhibicions de morro fort. El ridícul és un descrèdit exterior. No és suficient la humilitat d’un president sotmès a una avaluació a mig camí sense la capitulació? Quo vadis CUP? A canvi de què voleu el tot o res? Quina garantia tindrà Junts pel Sí (CDC-ERC) de la vostra  responsabilitat sense cap implicació directe de govern? Fer només d’àrbitres i jutges permanentment no és de rebut ni equitatiu. El joc d’una majoria insuficient lligada a un partit necessari, ideològicament diferent i amb la clau a la butxaca, podria esdevenir una ruleta d’infidelitats i de discòrdia.

Inconvenients i avantatges. Qui demanava eleccions catalanes després de les nacionals i menys preses, va camí d’aconseguir-ho si al 4D (inici de campanya) no hi ha fumata blanca al Parlament. Amb els resultats 20D, sense cap majoria absoluta, quelcom podria canviar: perspectives de referèndum legal, refredament o reforçament independentista, segones eleccions.  Li convé al procés mantenir el pols de les “picabaralles amistoses” entre dos partits secessionistes? Si els polítics són incapaços necessitaran el sedàs de les urnes per emergència. El poble està força fart de sortir al carrer a instàncies de l’ANC com a salvapàtries. Vist en positiu, però, el govern central i el TC  tindrà una treva contra la insurrecció parlamentària inexistent. No podrà tirar endavant cap resolució de desobediència aprovades en seu parlamentària el 9N.

Parlament esquinçat. És la realitat més viva.  L’espanyolisme més ranci fet “imperi de la llei” del PPC. C’s, una fotocòpia en color dels anteriors. La transversalitat del PSC renegant del dret a decidir per poder servir dos amos alhora. Catalunya Sí que es Pot surant entre un referèndum idíl·lic i els drets socials. Quatre blocs presentant batalla al sobiranisme en desacord. Lingüísticament, el castellà es va normalitzar per al PP i C’s en la Cambra, sense escarafalls de la resta. Tot un excés de tolerància democràtica. Per què a Madrid són amonestats els diputats catalanoparlants i censurades les llengües autonòmiques

Repte de 18 mesos. El procés constituent ha de culminar en referèndum sobre la Constitució de la República Catalana. Abans caldrà superar una transició dura i exposada a saltar-se la legalitat espanyola per ser fidels a la catalana segons el mandat de les urnes, a menys que el nou govern espanyol canviï el xip de la petrificació constitucional. És el moll de l´os del procés: DUI o  negociació. Tornem al titular. Què és primer? La resposta està en el Tribunal Internacional de Justícia (22/7/2010), font i fonament del naixement de molts estats europeus: “Declarem que no existeix en dret internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència. Declarem que quan hi ha contradicció entre la Constitució d’un estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona. Declarem que en una societat democràtica, a diferencia d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans sinó que és aquesta la que crea i modifica quan sigui necessària la legalitat”. Gràcies, jutge Santiago Vidal.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 13/11/2015

El federalisme espanyol, l’ambigüitat socialista

L'ambigüitat és el segell de totes les campanyes electoral. Aquesta vegada els socialistes s'emportaran la palma. L'amagatall d'un federalisme espanyol desconegut serà la tercera via enfront de la secessió i l'unionisme.

El ciutadà català del carrer sap què vol dir el mot independència. Molt més si hi està en desacord. Coneix els obstacles polítics i jurídics que comporta desenvolupar aquest procés en l’àmbit espanyol i autonòmic. Amb la mateixa intensitat, el català unionista i convençut que la separació és pejorativa lluita per la indivisibilitat d’Espanya. Dos fronts oposats igual de legítims, amb el suport de les urnes 27-S uns i el paraigua del sobiranisme nacional els altres. Els primers exigeixen  un referèndum pactat a l’estil europeu per confirmar la realitat popular, mentre els segons s’hi oposen per por a perdre l’hegemonia sobirana –que creuen tenir- emparats en una Constitució inamovible. Dues visions ben definides i discordats de democràcia, la progressista i l’enquistada per la llei. Queda un tercer bloc. Cap governant federalista –molt menys el ciutadà- s’atreveix explicar com seria in situ una Espanya federal real. És una paraula buida de contingut. Només tenen els referencials d’una Alemanya, Suïssa o uns EUA idíl·lics inaplicables aquí. Cap polític del PSOE-PSC ha fet mai una mínima insinuació al mapa espanyol federal o confederal. Tots esquiven l’explicitació de quants i quins estats hi haurien.  Pensen en les mateixes autonomies actuals amb noms diferents o es faria una reducció numèrica en funció de la capacitat productiva regional i de l’autosuficiència econòmica? Aquest silenci per covardia o ignorància interessada, si perdura durant la campanya electoral serà un engany greu al ciutadà desnortat que confia en un canvi  d’estructures del país en clau federalista sense saber en què, quan i com. Aquesta tercera opcionalitat enfrontada al “Junts pel SÍ” i al “Junts pel NO” porta el segell de la ambigüitat o indefinició política per confondre més a l’indecís, amb un agreujant: el socialisme espanyol no recolza el dret a decidir en referèndum. Reformar la Constitució en abstracte és apedaçar-la sense reconeixement explícit de les nacions històriques. Retocar el model autonòmic existent no és crear un Estat d’estats federals. Reafirmar la igualtat econòmica entre tots els espanyols és sinònim de simetries fiscals en base a un finançament de vasos comunicants, on la imposició de la solidaritat prima sobre l’ordinalitat (no pagar més del que es rep). La nova transició nacional reclama un procés constituent profund on hi tingui cabuda la pluralitat de nacions amb els drets lingüístics intocables, la recaptació i administració dels seus impostos. El sistema basco-navarrès també és exportable per justícia per damunt del drets històrics respectables.

El mapa polític post 20-D serà divers i de moltes coloraines, però, un tripartit ideològicament: independentista, unionista i reformista en una sala d’espera sine die. La suma d’interessos del PP i els seus homòlegs de C’s tindran més  propera la Moncloa si l’aritmètica els acompanya. De ser insuficient i el terratrèmol secessionista fos un perill nacional, PSOE-PP no dubtaran pel casament, com en èpoques terroristes. No s’imaginen una Espanya decapitada sense Catalunya. En nom de la seva democràcia les aliances més absurdes són vàlides per no perdre la batalla. Aquest puzle presagia gran tibantor electoral amb el focus sobre Catalunya, amb o sense Parlament o un executiu en funcions pendent d’unes possibles noves eleccions catalanes sota l’espasa d’una CUP que censura, ordena i mana sense mullar-se. Tot un espectacle. On està la responsabilitat de govern dels cupaires sense implicar-s’hi? Madrid mira Catalunya i el sobiranisme català les urnes del 20-D, amén de les rèpliques i actuacions del TC que no restarà impassible. Cap partit es resigna a ser la trista figura en hores decisives. CDC, ERC, Podem en Comú, UDC, IU, Podemos i la resta de partits autonomistes s’arrenglaran per separat pel dret a decidir i arrencar de les noves Corts un referèndum català. L’últim cartutx del diàleg –inexistent- per aconseguir una resposta política. No busqueu en la corrupció l’escut per atacar el contrincant. Ningú està net ni és cap solució política de futur, només una premissa imprescindible per governar. L’estrella electoral serà Catalunya, polaritzada en un referèndum sí/no per separar-nos o continuar units i reformats o camuflats en un simulacre constitucional. No oblidem, cap problema s’arregla enterrant-lo, només afrontant-lo.

Ramon Mas Sanglas, Sta. Eugènia de Berga, 3/11/2015