La justícia torna al carrer

La suposada arbitrarietat d'alguns jutges espanyols ha commogut la societat espanyola, no per motius separatistes, sinó per la violació més infame d'una noia a Pamplona. La democràcia autèntica del carrer ha de suplir els poders fàctics manipulats.



En l’època grega les decisions socials i d'Estat es prenien de forma conjunta a l'àgora, la plaça pública d’Atenes. D'aquí nasqué la vertadera justícia i l'autenticitat democràtica, el govern del poble. La democràcia contemporània ho va derivar tot als candidats sortits de les urnes a través de comicis electorals. Però, constatem que el model de la representativitat ha degenerat creant situacions polítiques i judicials poc justes per la inoperància, corrupteles o la parcialitat de les sentències. D'aquí ve el clam massiu quan apareix el factor maldat, degradació o violació dels drets humans elementals com la llibertat. La ciutadania és un termòmetre més fiable que un manual de jurisprudència per detectar errors  democràtics quan s'interposen els populismes o els interessos mediàtics i fàctics. Les protestes laborals per millorar la jornada de treball i els salaris s’emporten la palma fa moltes dècades. Ara torna a ploure sobre moll a tot Espanya contra l’Estat de Dret. Després de les pensions i la igualtat de les dones  toca el torn a la justícia o injustícia. A Catalunya, arran del procés sobiranista reprimit, s’han fet virals les manifestacions de l’11-S per reclamar el dret legítim a decidir. La maquinària del sistema democràtic  barreja poders. Obliga a la ciutadania -que bull d'indignació- ocupar pacíficament avingudes i places com en temps dels grecs contra els veredictes dels tribunals. Dos fets puntuals han fet saltar les alarmes: els presos polítics sense judici i la impunitat més aberrant d'una violació sexual a Navarra. On no hi va haver violència ni sedició se la inventen per empresonar líders i governants. On hi va existir una violació col·lectiva, brutal i flagrant de la “Manada” -5 bèsties fornides, irracionals i deshumanitzades- contra una noia indefensa de 18 anys, es nega. Només fou un simple abús sexual, com un joc morbós entre adolescents i de mutu acord. Els vídeos, -prou eloqüents- calien més explicitat per ser inculpatoris i no atenuants? El món de la judicatura gira al revés? Espanya manté lliures els culpables  amb sentència ferma de presó i a simples acusats preventius se’ls engarjola.  Sembla com si alguns jutges no sabessin interpretar el codi penal que van estudiar o estan manipulats o gaudeixen d’un passat polític repressiu no superat. Les resolucions són injustes en els dos casos. Els fills i familiars innocents dels presoners polítics veuen vulnerats els seus drets. En la violació sexual més vexatòria, la sentència és delirant i macabre contra el sentit comú. Un jurat de milions de persones llançat al carrer no pot ser més neutral, contundent i expressiu contra l’arbitrarietat d'uns magistrats qüestionats Cal revisar el codi penal o la integritat i competència d'aquests presumptes mals servidors de la llei? Qui és el causant de les revoltes i  la fractura de la convivència? El poble o la negligència d'alguns governants, fiscals i jutges? La deessa grega de la balança equilibrada i dels ulls embenats té feina a fer en un món malmès per l'ambició, l’epidèmia de la corrupció i la persecució de la llibertat en un país que es confessa democràticament madur amb orgull. Cal demostrar-ho amb fets, no paraules.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 1/5/2018

De fora vingueren...

Manuel Valls, polític francés destronat, està assetjant l'alcaldia de Barcelona de bracet amb Rivera i Arrimades de C`s. Tot un camuflatge del poder de dretes per enderrocar el sobiranisme català. La saviesa de la capitalitat catalana no caurà en la servitud d'un politic estrany i d'importació.

...I de casa ens tragueren. Manuel Valls, no Manel. Un francès  nascut casualment a Barcelona, vol ser l’alcalde de la capital catalana apadrinat per Ciutadans. La persona és d'on viu i es cria, no d'on va néixer. El llenguatge afrancesat el delata a primera vista. Què en sap per vivència personal de la capitalitat barcelonesa, de les rodalies metropolitanes i la idiosincràsia de dos milions i mig d'independentistes del país que vol aniquilar? Vol abolir el legítim nacionalisme català acompanyat de Societat Civil Catalana –el nacionalisme espanyol-, pura rivalitat del sobiranisme. Ningú dubte del seu bagatge polític sota el lema  “Liberté, Égalité, Fraternité” i dels vincles europeus, però, a Barcelona no li cal un alcaldable per supeditar més Catalunya als seus veïns. Els catalans volen mires europees més directes. Aquest filtratge polític que intenta colar C's amb personatges estel·lars de fora no passarà per les urnes. El currículum de Valls, marcat pel seu fracàs socialista i allunyat del president Macron busca refugi en les files de la dreta espanyola liberal. Qüestió de supervivència o d’asil polític? Un català de soca-rel fa segles que sap què vol i quins governants li convenen per autogovernar-se. L' independentisme "és guerra", ha afirmat Valls. S'ofereix de redemptor per portar la democràcia a Catalunya i combatre l'epidèmia europea  del separatisme.  Sarcasme polític? “Seria  increïble una Espanya sense Catalunya” i viceversa, ha dit. Ben certa la primera part perquè Catalunya és el motor econòmic nacional. Falsa, per lògica, la segona part. La deixarien emancipar -ben a gust- si fos un llast i una rèmora fiscal per a Espanya. On estaria França sense el dret universal i legítim de l'autodeterminació? Dependria encara de l'imperi romà d’antuvi? Valls somnia amb el seu imperi carolingi medieval de mitja Europa, com Espanya amb les colònies d'ultramar. Catalunya no necessita alliçonaments de messies estrangers. Potser li calen a C's per falta de lideratge propi, de casa, per enfortir les fronteres espanyoles a costa del veïnatge nacionalista d'importació. El PSC ja l'ha esquivat d’immediat amb el candidat Collboni. Malgrat que socialista, Valls no és sant de la seva devoció. Els minses fruits minucipals de Colau derivats de l’ambigüitat i la inestabilitat sobiranista per presentar un alcaldable de talla, facilitaran al centralisme espanyol la clau de l'ajuntament de Barcelona? Catalunya no necessita més flagells per apagar focs abrandats des de Madrid. Esperem que abans de les eleccions municipals del 2019, amb les turbulències autonòmiques apaivagades i la sotragada del 155 refeta, la ciutadania barcelonina posi els ulls en un candidat proper i coneixedor dels seus problemes reals en benefici de la ciutat i de tots els catalans.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 25/4/2018

Les cruïlles del destí

El temps ho cura tot, es deia, a falta solució. O bé, les coses s'han de ben espatllar per arreglar-se. Què més li queda a l'executiu de Rajoy i a la justícia espanyola per tirar-se els plats pel cap?. Els empresonats en són víctimes de la seva incompetència i falsedats.

La falta de política nacional sana ha judicialitzat el govern del país. Arribarà el duel entre els dos estaments? Llarena, Montoro i la guàrdia civil estan acorralats per falta de credibilitat en una pretesa justícia imparcial. La fiscalia i la judicatura han de fer de polítics per la ineficàcia governativa, empassar-se molts gripaus i les declaracions de conveniència. L'acusació de malversació, rebel·lió i ara sedició  ha fet vessar el got de l’arbitrarietat per falta de documentació fiable. Europa al·lucina. Si no s'ha invertit ni un sol euro en el procés per què hi ha presos preventius per malversar diner públic? Volien de veritat una “massacre” amb l’enfrontament de dos milions de votants contra 6.000 policies per justificar la seva impotència? Es van quedar amb les ganes davant d’un pacifisme popular modèlic. Què més queda per tergiversar? Qui haurà de ser encausat, el jutge per acusar sense fonaments, el ministre d’hisenda per la ignorància sobre els comptes o la guàrdia civil per inventar-se informes? Falsejar la veritat és prevaricar. El ministre de justícia va ser profeta infal·lible fa dos mesos. Va predir el dia que Llarena cridaria els encausats, el motiu exacte de l'acusació i la data de reingrés a la presó? Queda algun dubte que tenim presos polítics i no delictius sota les directrius d’un ministeri? Ha estat un error anar de víctimes durant sis mesos, confiant que amb el penediment ideològic, la renúncia a la política i a l'acta de diputat aconseguirien la llibertat. Aquest Estat autoritari no entén d'imparcialitat perquè l'odi no perdona  la derrota 1-O ni la victòria 21-D dels líders sobiranistes. La llum de la sentència justa haurà de venir de fora? La justícia espanyola està a les fosques amb l'aiguabarreig dels tres poders. Aquesta cruïlla negra sense un govern central net, transparent i independent dels tribunals fa que Catalunya estigui sense govern propi, sota un 155  transgressor dels drets autonòmics. Per mostra, l’anul·lació dels actes institucionals i religiosos de St. Jordi celebrats durant 900 anys a excepció dels tres de guerra civil. Queda tot dit d’on vénen els mals. Quan veurem la boca final del túnel? Els acusadors seran víctimes de les inculpacions que encolomen als presos. No es poden engarjolar la veritat, el pensament, la llibertat d'expressió i el dret a lluitar sense violència per l'autodeterminació. Els organismes internacionals ho estan reconeixent sota l’empara dels drets humans. L’únic instrument democràtic és i serà un referèndum vinculant, les urnes. La repressió del 155 ha d'acabar amb una mediació neutral. El conflicte Espanya-Catalunya ha de morir per la decisió popular, no per resolucions judicials. Això és diàleg categòric i democràcia realista per falta d'altres opcions estatals reclamades i denegades molts anys. Mediació convinguda o desobediència -tesis de la CUP-, fins alliberar els presos i dilucidar el futur de Catalunya.  Al “procés en liquidació” ( senyora Soraya) li sobra el qualificatiu, és ben viu i camí d’una República naixent per la inoperància del poder executiu.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 24/4/2018

.

L'angoixa del "vull i no puc"

El sentiment de frustració neix de la impotència per actuar lliurament. No cal estar entre barrots, que és el pitjor. Tenir drets i no poder-los excercir és viure en una presó mental.

És el desconcert que viuen molts catalans provocat pel desgavell polític del país i l'absència de govern autonòmic. El guirigall que provoquen governants i jutges, invita engegar a rodar el compromís amb les urnes. Però, el passotisme seria un decisió equivocada. El primer impuls d'impotència sobre uns drets que s'esmunyen de les mans com un peix relliscós ha de passar pel sedàs de la raó i deixar fer el ridícul espanyol a Europa. És el trencaclosques caòtic que pateix Catalunya pel desencaix de peces, tot i tenir-les totes. Peces deformades de fora i de dintre. No constituir Parlament fins esgotar les possibilitats legítimes amb un repte portat al límit entre l'executiu i la judicatura,  compensarà les esquerdes institucionals i sobiranistes que generen les desavinences partidistes? A nivell nacional, el caos jurídic-polític per enderrocar Catalunya fins l'última pedra, quan tocarà fons? Fins quan el segrest de la llibertat de pensament, del cos i de l'ànima empresonats? Prou d'utopies sobre la fractura social pel trencament de la unitat patriòtica comandada per l'imperi de la llei. La primera llei inviolable és l’autonomia de l'ésser humà per fer-les i canviar-les quan calgui i per majoria democràtica del poble. Per què s'impedeix als catalans fer un referèndum pactat  com en altres països? Per por a perdre el motor de la seva economia que no han sabut tractar i administrar amb equanimitat, com a una colònia d’antuvi.  El xoc final és la resposta a una falta d’emancipació acordada –com fa un pare amb el fill major d’edat-, evitable fa dècades i segles sense cap secessió. La història és testimoni d'aquesta tossudesa hispànica a negociar. La trista criminalitat d'ETA mai hauria existit si Espanya hagués permès als bascos un referèndum  a temps per decidir el seu futur. "Si es pot parlar de tot en absència de violència", per què no s'aplica l’eslògan al poble català sempre pacífic en les seves manifestacions i sol·licituds? Polítics i jutges contribueixen ben  poc a desactivar l'escalada de rivalitats mútues. La ciutadania està esperant fa anys una alternativa que respecti la seva singularitat i el dret a decidir. Amb l'Estatut del 2006 Catalunya va referendar la seva vocació legal de "poder i voler" per viure en harmonia, però, el Tribunal Constitucional va truncar les aspiracions comunes de benestar amb la sentència nefasta del 2010 que ens ha dut al dia d'avui. Si és de savis reconèixer els errors, ens queda molt per aprendre i rectificar.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 23/4/2018

Acord sobiranista o eleccions

El calendari imposa data, govern o eleccions. Nedar a contracorrent dels tribunals i dels governants que els manen és duríssim. El laberint no té fàcil sortida en un marc hispànic autoritari. La mediació europea arribarà a temps, abans de la descomposició democràtica dels país?

S'albira a l'horitzó un avís de navegants per evitar el naufragi d'Espanya i Catalunya. Govern efectiu sense més demores o eleccions. Espanya ha negat alternatives d'entesa amb una severitat judicial desmesurada. Des de quan un tribunal veta la investidura parlamentària en un país democràtic? La justícia espanyola per què difereix tant de l'europea? Puigdemont ha demanat paciència als ciutadans, unitat als partits i lògica  segons els resultats i drets del 21-D. És la recepta dels sentiments, de la raó i de l'eficiència. Urgeix una estratègia política resolutiva d’un govern o entrem en una dimensió electoral desconeguda. La batalla entre jutges arbitraris, fiscals  amb guions o relats fantasiosos i la maquinària trituradora de llibertats del govern no s'aguanta com a sistema polític de país. S'imposa la unificació independentista com a resposta sense cap esquerda o s’instal·la el nacionalisme espanyol per decret del 155. Ni adéu a l'autonomia ni a les esperances republicanes. Els daus de la sort confiats a l'atzar d'unes eleccions autonòmiques, multipartidistes, alimentades per l'ambició portarien Catalunya a un carreró de difícil trànsit. Les urnes del 21-D van ser una oportunitat d'or per reeixir amb una majoria més folgada. Fou culpa d'una llista unitària desestimada? Possiblement. Com s'ha administrat una victòria relativa fins el punt de no saber formar govern després de quatre mesos? Per la trencadissa d'objectius comuns o d'aspiracions desmesurades? La culpa no és exclusiva dels tribunals negant drets als candidats presidenciables. La falta d'unitat sobiranista va dur la derrota del pla C -investidura de Turull- que estaria o no empresonat, però, el 155 no  trinxaria més les institucions catalanes a hores d'ara. No ha estat suficient l'alliçonament? La paciència del poble no és infinita ni les manifestacions seran eternes. Prou de teories possibilistes si no volem que l'adversari en prengui candela i agafi la torxa del relleu al Parlament. Què en quedaria de la singularitat econòmica, lingüística, cultural i de TV3 a Catalunya? Només lamentacions estèrils. Els escarafalls de Pedro Sánchez que s'esquinça la vestimenta pel fracàs negociador de Rajoy són pura hipocresia recolzant la repressió catalana. Què faria si tornés a governar el socialisme espanyol? El mateix que no va fer o va fer tan malament com la destrossa de l'Estatut 2006. Aquesta triple cruïlla d'un govern autoritari, una judicatura polititzada i una oposició venuda a la causa patriòtica fan inviable una sortida airosa del litigi territorial. Només una mediació internacional mitjançant un referèndum legal i vinculant pot aturar mals majors. Instar la via del diàleg és una obligació de Puigdemont malgrat que sense fruits i l'oposició reial  amb discursos a porta tancada sobre les sagrades lleis intocables. Novament  s'actualitza el model  postfranquista disfressat de modernisme i de seguretat antiterrorista, ara contra els CDRs. Curiosa forma de combatre  el secessionisme  i de pretendre enterrar alhora la corrupció política.  Obliden que el poble té memòria històrica, no perdona maldats reiteratives ni renuncia els drets democràtics inherents.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 17/4/2018