Consulta popular a Sta. Eugènia de Berga

Amb finalitat informativa i promoure la màxima participació popular li agrairia publiqués la meva opinió personal sobre el tema en qüestió. Gràcies.

L’accés al poble pel “Pont de la Gatonera” és objecte de l’opinió ciutadana fins el 31 de juliol del 2016 mitjançant un díptic explicatiu. La controvèrsia radica en mantenir l’únic sentit actual de circulació en aquest tram a més d’una franja pintada per als vianants o bé retornar al doble sentit de circulació anterior amb unes suposades millores del pont i el paviment. Les reticències a l’eixamplament rauen en la pretensió de minimitzar el trànsit dels vehicles “de pas” –de fora- que creuen el poble esquivant la B-520 i els semàfors. Com s’ha comprovat la quantia d’aquests cotxes i el seu destí? Posant més obstacles a la circulació no s’afavoreix l’accés general als santaeugeniencs i als barris propers del lloc en particular. L’arrel de la solució està en el POUM presentat als ciutadans el mes de maig: substituir amb caràcter d’urgència la carretera B-520 del nucli urbà cap a Taradell pel traçat del Puigsacost. Quin taradallenc, disposant d’una comunicació directa al seu municipi des del Gener, preferirà fer un laberint per l’interior de Sta. Eugènia a través de l’estret carrer del Call? En canvi, tots els residents dels carrers sant Marc, les Escoles, el càmping i el barri veí estaran plenament satisfets d’una entrada espaiosa i adequada des del primer semàfor (Hotel Arumí). Seria la circumval·lació nord del poble. No hi hauria cap necessitat d’anar pel trencant perillós de Saladeures. La supressió dels dos semàfors de la B-520 convertiran la via en un enllaç est-oest del municipi i la segona circumval·lació interna –del sud-  pel tram de la ferradura o el carrer Canigó cap al casc antic i rodalies. Si cal, dues simples rotondes podrien substituir els semàfors en benefici del trànsit rodat intern i residual. El pas de la Gatonera en condicions seria una descongestió agraïda pel veïnatge del carrer Lleida i la Llar d’infants. Urgeix que els respectius POUMs de Taradell i Sta. Eugènia pressionin les entitats pertinents de Catalunya per engegar la nova variant extraradi de la B-520. Res d’apedaçaments transitoris o inversions provisionals. El polígon industrial i l’escorxador local fa anys que anhelen aquesta drecera des de la carretera de Vic. Quines excuses sorgiran per no fer realitat l’adequació d’un escàs centenar de metres de via pública? Si l’execució és de competència municipal com la restauració d’edificis propis (Vila Carmen) la demora quedaria supeditada als pròxims pressupostos. Si la viabilitat econòmica depèn de l’ordenació urbanística general, quant de temps haurem d’esperar? Tot és qüestió d’interessos i prioritats. Fa anys que l’Ajuntament té suspesa l’assignatura dels seus accessos municipals malgrat les múltiples promeses electorals de tots els partits polítics.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 18/7/2016

Els camuflatges socialistes de Miquel Iceta

En temps difícils de negociació política apareixen els laberints més inesperats per salvar la pròpia pell i especialment, ser el partit més demòcrata al costat del poble.

Després de renunciar al dret a decidir recolzat pel PSC en l’anterior legislatura al costat del 80% dels catalans, el seu secretari Miquel Iceta proposa un tripijoc per arreglar el conflicte Espanya-Catalunya. En primer lloc, una reforma constitucional federalista, com propugnen els seus germans del PSOE. Però, si aquest full de ruta amb el concurs imprescindible dels populars (dos terços de la Cambra) fracassés, proposa el pla B: un referèndum català a la canadenca fonamentat en la llei de la claredat, és a dir, la vinculació dels resultats a una pregunta pactada sense dilacions. Senyor Iceta, els dos projectes tufegen a trampa i a una sortida tardana de penediment, tot i saber que el PP té urticària a tal reforma. La unilateralitat (DUI-RUI) i el radicalisme que atribueix als independentistes no admeten subterfugis, malgrat la gosadia. És la solució límit quan es nega la compartida i negociada  o  una alternativa digna a la desconnexió, que no s’evitarà a cops de tribunal. Vox populi, és la definitiva, sigui secessió o pactisme.  La reforma del sistema autonòmic que conjugui la sobirania nacional intocable i la igualtat entre tots els espanyols és l’engany del cercle quadrat. Oferir als catalans una aprovació referendària del sistema financer estatal i millores constitucionals comunes a costa del mateixos de sempre amb 40 milions de votants espanyols contra 7 milions de catalans seria la més pura ingenuïtat de les urnes. La proposta d’igualtat que es reclama i la singularitat són termes contradictoris. Si Andalusia o Castella sense llengua i cultura mil·lenàries pròpies i diferents com Catalunya, Euskadi i Galícia pretenen la mateixa peculiaritat, com es posaran d’acord? On està la plurinacionalitat pràctica i la ordinalitat en el finançament? La simetria o dependència regional és l’error de base en economia, història i drets. El fracàs autonòmic no pot servir de model en una nomenclatura federal espanyola quan els inventors socialistes del mot no saben definir-la ni respondre a dues qüestions de primària: quants estats federals tindria Espanya i quins serien? Aquesta reforma és una entelèquia per falta de rigor basada en uns principis caducats i la manca de quòrum per convocar-la. Per al PP la transició vigent és l’oxigen del partit, intocable en la seva essència. No volen ni imaginar-se el mínim retoc de la sagrada unitat sobiranista.

El pla B, com a revenja de la negativa reformista seria el comodí del PSC per continuar  en el mapa polític català. Per què es refugien en el referèndum canadenc i no l’escocès? El primer pot jugar amb les majories absolutes mínimes (del 55% als dos terços, fins i tot) per tenir rang de validesa i com a justificant contra la divisió social. L’escocès es conforma amb el 50% més un vot. El senyor Iceta vol proves democràtiques garantides o li agrada posar els catalans contra les cordes per sepultar el secessionisme? És el propi poble –via Parlament- qui marcarà les regles del joc. Si el Brexit (52%) ha disgustat alguns britànics que pretenen fer un nou referèndum a mida dels perdedors, el CATexit –si es dóna el cas- serà congruent a les verdes i a les madures. Un referèndum vinculant i pactat no seria un segon 9-N. Per què tanta resistència o por i paradoxalment exigeixen reformar la Constitució a mida? De fer-se, que sigui en tot el que calgui, sense simulacres. Senyor Iceta, no disfressi el llop d’ovella que la ciutadania catalana porta tres segles aguantant les envestides espanyolistes, més radicals que la unilateralitat a que es veu evocada per salvar la pròpia pell. Cap solució serà fàcil, menys encara si l’imperi de la llei del sistema actual s’imposa a la llei de la claredat i la democràcia, que el nostre protagonista s’esmerça en salvaguardar.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 11/7/2016

 

El PP es carrega les pagues extres dels jubilats

El ressò mediàtic sobre la crisi de les pensions es dóna cada 6 mesos, quan arriba la paga extra. La guardiola de la SS toca fons perquè treballadors i empresaris no aporten prou. Què passarà d´aquí un any i mig?

En la guardiola del pensionista hi queden recursos per afrontar tres pagues extres: la del desembre 2016 i les dues del 2017. Tot plegat 25.176 milions dels 66.815 milions que hi havia el 2011 (PSOE). La menjada de 8.700 milions de cada paga extra deixarà buida la reserva acumulada per obra i gràcia d’una reforma laboral del PP que premia els empresaris amb exempcions o baixes cotitzacions a la Seguretat Social (SS) per cada treballador que lloga, en condicions precàries en un 90%, amb minses o nul·les aportacions a la SS. Així pot presumir del milió de persones rescatades de l’atur –a vegades contractades per hores, dies o setmanes- a costa dels pensionistes. Els 8 milions i mig de jubilats, vídues i orfes no es quedaran amb els braços creuats si els impostos de l’Estat no supleixen aquestes reserves mal revertides o sostretes per interès propagandístic polític i de partit. La mesada del pensionista és el pa a taula per a milers i milers de fills i néts. És un dret conquerit durant tota una vida laboral de suor i estalvi per la banda assalariada i empresarial. Podria desaparèixer el desglossament de les dues pagues del juny i desembre, però no, la quantia total anual corresponent per llei. De donar-se qualsevol retallada els jubilats addictes al PP no esperarien les properes eleccions per canviar el seu vot. La guerra social seria implacable i de conseqüències imprevisibles. El pacte de Toledo requereix una reunió d’emergència per trobar una solució immediata via nous impostos estatals o una contrareforma laboral més justa i realista sense enganys de maquillatge, ni esperar que la mortalitat natural ho solucioni. El sistema de la SS no pot viure amb més números vermells generats per un mal entès sosteniment de la tercera edat. No és cap regal. És el retorn dels estalvis laborals i beneficis del seu capital acumulat, administrats per un Estat de dubtosa responsabilitat i competència. Que els futurs pensionistes s’hagin de adaptar a la penúria econòmica del país ho tenen força assumit, malgrat difícil d’admetre en un caos de corrupció política de diners públics. Si els presumptes lladres i defraudadors fiscals retornessin els seus deutes el país canviaria d’imatge i d’estatus. Però, el cercle viciós que alimenta la por del votant ens té atrapats. El PP ha tingut més escons el 26-J en poblacions perseguides més darrerament per la justícia. Es vota els conservadors i al capitalisme com a presumptes garants d’estabilitat nacional, quan únicament un canvi radical d’estructures i mentalitats pot netejar les bases corruptes i defugir d’un continuisme ineficaç. Si la mensualitat del jubilat està penjada de les cotitzacions laborals no es pot desregular aquesta dependència vinculat premiant l’empresariat amb l’exoneració dels seus càrrecs socials per noves contractacions. Que el recompensi amb l’alliberació o rebaixa d’IVA en la productivitat, per exemple. Estem pendents d’un nou govern que no troba els aliats necessaris. Si el deute europeu se li grava amb una multa extra de 8.000 milions, Catalunya vol deixar de ser contribuent net d’Espanya i les arques estatals de la SS estan escurades per complir amb els pensionistes de la nació, ¿quina sortida airosa li resta al futur govern envoltat de partits resistents als pactisme?

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 5/7/2016