Pensions justes a debat

De petit em van ensenyar que amb el pa no s’hi juga, i que si trencava la guardiola, -aleshores de terrissa- , no la podria confegir. La consigna era que sense menjar és difícil sobreviure i sense feina no entren recursos. Una invitació molt directa a l’estalvi i al treball. Dues afirmacions casolanes, estretament lligades i dependents, que vivim en pròpia carn sense recórrer a la memòria d’antuvi. No té la mateixa sort qui pateix la penúria de no arribar a final de mes sense el subsidi de la caritat, sigui per la seva precarietat habitual, per la contrarietat laboral sobrevinguda, inesperadament, a efectes de l’atur i a conseqüència de la crisi o com a víctima d’un sistema de pensions desajustat a la realitat, malgrat haver cotitzat sobradament.
És el gran debat que els dirigents polítics han posat damunt la taula perquè la societat hi digui la seva. Qui ho interpreta com un globus sonda, es podria acceptar si és una estratègia per implicar tothom. No parlem d’un problema polític sinó del modus vivendi personal de la tercera edat. Volem veure l’estat de salut de la guardiola que l’Estat ens guarda i repartir-la millor. No confonguem les recaptacions per la via dels impostos, amb els estalvis per la via de la retenció laboral a compte d’una jubilació justa. Som amos d’aquesta inversió que l’administració pública ens reté per llei com a treballadors. Tenim el dret a conèixer el repartiment com hereditaris d’uns béns personals. Per què parlem de prestacions? És una recuperació o devolució dels diners propis que hem invertit a l’erari públic a canvi d’uns rèdits futurs com a pensionistes, com podríem haver dipositat en una entitat privada. Benvinguda sigui la reforma esperada si el sistema n’ha de sortir enfortit gràcies a la sensatesa, els consens i la complicitat popular.
La reestructuració és força complexa i paradoxal. Volen allargar genèricament l’edat laboral per norma, quan l’estrès és plurivalent en cada professió. La responsabilitat i la dedicació intel•lectual tenen un preu alt, sense menystenir la duresa física d’un peonatge permanent. Els empresaris mimen l’experiència dels seus operaris grans, però són reacis a pagar l’antiguitat i els acomiadaments, quan els joves desmotivats no troben feina i marxen a l’estranger els més ben preparats. Contradiccions del mercat laboral interior que té uns costos negatius amb pèrdues de personal qualificat. La il•lusió del món estudiantil es fa realitat amb el treball que pretenen. No els neguem l’oportunitat. Un segon grup de víctimes del sistema el configura el gruix d’aturats de 50-58 anys sense esperança de treballar. Havent cotitzat més de trenta anys es troben flagel•lats injustament per uns càlculs i un barem que els condemna a una pensió irrisòria i descompensada. En un tercer rànquing estan les vídues, sense pensió pròpia, que s’han d’acontentar amb el 52% del sou de la seva parella difunta per fer front a les mateixes despeses de la casa. Cada situació mereix un estudi minuciós. Les seves guardioles són semblants i reben un tracte molt diferenciat. No puc passar per alt la rancúnia social envers les grans pensions vitalícies inherents al càrrec, situacions privilegiades d’alts directius de l’administració pública i dels polítics -amb pocs anys de cotització per llei- , les prejubilacions molt prematures –no pel tancament de l’empresa- a compte privat, inicialment, però, que l’erari públic acaba assumint els costos als 58 anys. Aquests quatre col•lectius mereixen una restricció severa perquè són una causa perniciosa en detriment dels oprimits.
Els topalls han d’estar en les quantitats, no en l’edat, que hauria de ser flexible i voluntària per treballar més allà dels 65 anys de forma premiada. Si els salaris públics no fossin extralimitats i esperpèntics existiria una proporcionalitat entre la cotització i la prestació en base a un barem unificat i comú calculat sobre els paràmetres de la longevitat mitjana. Cadascú que es jubili quan vulgui mentre hi hagi aquesta equitat. És amo i senyor de la guardiola que ha creat. Així hi hauria una permuta de mà d’obra especialitzada en el pàrquing laboral del país , sense reducció o pèrdues d’ingressos.
En definitiva, i deixant de banda els plans privats de jubilació, qui ha tingut la sort d’haver treballat ha pogut guardar una pometa per a la set amb tots els drets a tastar-la quan li vingui de gust. La vida és la roda del temps que no para. El rol dels joves és treballar quan estan preparats i el descans és patrimoni dels grans amb els mèrits acumulats. Els valors humans ben coordinats esdevenen uns bons hàbits de convivència i benestar.
Ramon Mas Sanglas – 30/1/2010

La flexibilitat sola no garanteix l’èxit escolar

El poder i el voler no és simple qüestió neuronal. Si la psiquiatria, acompanyada de fàrmacs, pogués moure els fils conductors de la voluntat humana des de fora, tal manipulació consentida seria l’elixir de l’èxit. No hi ha receptes. La decisió del fer o no fer és intransferible i va intrínsecament lligada als hàbits personals que es creen pel costum repetitiu d’uns mateixos actes. Un pacient pot està sotmès i tractat des de la diagnosi gràcies als avenços científics de la medicina. En canvi, l’estudiant, depèn del circuït i força de la seva voluntat, exclusivament. No podem mutar els seus gens. Pot comptar amb estímuls auxiliars tecnològics que facilitin l’aprenentatge, però no són substitutius del seu interès o perseverança. No existeixen teràpies, recursos màgics ni químics per implantar la saviesa per osmosis o contacte. La teoria del constructivisme pedagògic i del ludisme de fa mig segle – aprendre jugant sense cap imposició de l’adult, per pròpia iniciativa i quan vingui de gust - ens ha portat, possiblement, a l’abulisme actual, la repulsió i negativa al mínim esforç.

Els polítics de torn del país ja ens tenen habituats a buscar noves solucions del fracàs escolar canviant les estructures del sistema com a panacea. Una modificació estructural no és un maquillatge. Suposa un canvi vertical i transversal dels eixos vertebradors que comporten al docent una tasca burocràtica de programació en tres nivells de concreció; modificació dels materials impresos i digitals; reestructuració física de l’entorn i de l’aulari segon els mòduls i cicles. En definitiva, unes despeses que cal fer-ne balanç, prèviament. Pedagogs, docents i experts que han viscut diversos canvis de plans educatius en les darreres tres o quatre dècades, no són partidaris de grans mogudes. Altrament són els reajustaments. Els analistes del fracàs escolar estan d’acord que les causes són més individuals i socials, per manca d’esforç, dedicació, col•laboració familiar i desconcentració mental, que per la inadequació del sistema d’ensenyament. Amb un increment del cos docent en alguns casos i la complementarietat de recursos tecnològics en d’altres, semblaria suficient per als professionals menys proclius a les innovacions.
Els dos grups polítics nacionals majoritaris intenten un Pacte Social i Polític per l’Educació. El PP voldria reduir a tres cursos l’ESO i afegir-ne un al BAT. El quart d’ESO seria un curs pont per encaminar l’alumnat adequadament cap a la Formació Professional més específica i vinculada a l’empresa o cap al Batxillerat, rumb a la Universitat. EL PSOE es mostra reticent a la segregació prematura. No obstant, la reversibilitat de les dues vies pot posar fi al desacord. Si fem memòria, és un retorn al passat dels tres cursos de BUP i a la FP per aquells que volien integrar-se al món laboral més aviat. La novetat més eficient pot ser la mesura o avaluació periòdica del rendiment al final de Primària i a tercer de l’ESO amb uns exàmens externs, record de les temudes revàlides. Si el rigor dels controls es tradueix en fer repetir curs a qui no progressa adequadament, podrà pal•liar-se parcialment el fracàs escolar, -un objectiu del pretès Pacte- , més que l’obligatorietat fins els 18 anys per suavitzar les estadístiques d’atur del país.
Les arrels del mal no són conjunturals. Els valors estan en crisi fa anys. La possessió de béns materials en excés – víctimes del consumisme- i la falta de visió envers un futur amb treball, ens ha creat un panorama escolar d’alumnes desmotivats, indiferents o conflictius. Ni l’estímul del model francès de cobrar per anar a classe ha optimitzat la motivació. Quan veuen els pares o familiars a l’atur i amb menys formació, només els queda l’al•licient forçat d’una especialització per fer front a la competitivitat ferotge del mercat laboral. Malauradament, aquesta reflexió se la fan només els bons estudiants, que no precisen d’una reforma. L’intel•lecte es fonamenta, bàsicament, en la comprensió i la retenció, és a dir, la voluntat de voler saber, i no tothom té la constància i capacitació adequades. Per tant, un índex mínim de fracàs és inevitable.
L’estratègia innovadora queda tancada en el cercle ministerial d’Educació? Ignoro el grau d’implicació social a què aspira el Pacte. L’escola sola, per més recursos docents i materials que disposi, si no compta amb el concurs de la família i l’autoritat innata que emana d’aquests dos col•lectius –sense autoritarismes de cap mena- no recobrarà els hàbits de treball perduts que intenta inculcar. Dos requisits imprescindibles són: la millora de la conciliació horària o laboral i la renúncia dels adults a les necessitats supèrflues, en benefici i exemple dels fills.
Ramon Mas Sanglas – Docent
28/1/2010

Alcaldies en la picota

Vic i Ascó estan al bell mig de l’ull de l’huracà dels polítics autonòmics i de l’Estat. Uns com a botxins i els segons com a benefactors, si aconsegueixen els seus propòsits. A més dels contrincants de Yebra, no els falten acèrrims detractors , començant pels de casa. La democràcia local està en desgràcia. Queda palès que els interessos polítics no són generals ni comuns, encara que siguin del mateix partit. L’alcalde d’Ascó i els seus regidors fidels, no volen trair la majoria popular per salvar la riquesa i el futur del municipi, malgrat hagin de carregar amb l’expulsió o un expedient del partit. Si fins ara la zona ha sobreviscut amb una sequera inversora per part de la Generalitat, vol tenir l’orgull d’aixecar el cap econòmicament tota sola, amb els recursos que li depararà la guàrdia de l’emmagatzematge nuclear de l’Estat. És raonable no parlar de cementiri perquè no hi ha descomposició d’elements, encara que passius. La llarga durada és la connotació que revesteix més gravetat o inseguretat veïnal, que els fa suposar un revulsiu a la zona i la seva economia. Queda per demostrar, segons els guanyadors.
A diferència de Vic, la polèmica s’ha encès amb un ingredient nou: l’empresariat català recolza la decisió majoritària del Consistori. Per a Rossell és demagògia no acceptar un magatzem necessari, com ho són les presons, i que ningú vol al seu territori. La patronal és un bloc específic a tenir en compte en la balança ministerial final. No obstant, els polítics catalans unànimement aplegats -per una vegada i de moment- , faran mans i mànigues a Madrid perquè aquest dipòsit transitori, però, sense data de caducitat o autodestrucció, es quedi a Yebra amb el seu enrenou local i els polítics del Partit Popular, on es repeteix una odissea paral•lela.
El doble argument del govern català per rebutjar el magatzem: Catalunya ha pagat la quota de solidaritat nuclear amb tres centrals i que la decisió d’un poble no representa Catalunya, qüestiona els nivells i la força de la paraula democràcia. No ha arribat l’hora de fer referèndums oficials en qüestions transcendentals? Potser que el govern es posi les piles i agilitzi aquesta llei en tràmit per fer-la servir en ocasions similars i d’incumbència general, com ara la problemàtica immigratòria.
Ramon Mas Sanglas - 26/1/2010

Moments calents

Cada cap de setmana tenim alguna moguda política de volada. Ara els convergents encapçalen la cursa en reunions, eslògans, impuls mediàtic i agressivitat verbal, controlada, però, amb una força subliminal perillosa. El “construir Catalunya” de l’època pujolista inicial, s’ha convertit en “reconstruir”, per a l’Artur Mas, després de set anys de tripartit i de travessia pel desert. Hi hagut una devastació territorial? Sortosament, el lema “Si Catalunya suma, pot”, contraresta la sentència “sense set de venjança”,que va dir en el monestir de Manresa. Per a molts catalans resulta ofensiu que una dreta moderada nacionalista vulgui patrimonialitzar el catalanisme. Si no es volen proclamar obertament sobiranistes i ferms defensors de l’autodeterminació, els independentistes, sota sigles diverses –ara anomenats populistes -, tindran un paper clau en la democràcia electoral del país. Sigueu clars, convergents. Si voleu servir dos senyors, a la Moncloa i a la Casa gran, us fareu mal. Quadrat i rodó, alhora, un miracle. No pretengueu els vots d’uns, sense les exigències dels altres. El pitjor descrèdit d’una campanya és centrar-la en el propi ego en lloc de baixar al cor de la ciutadania i tocar el seu dia a dia per arribar a final de mes. Els esglaons de la baixada es recuperen al pujar al pòdium durant quatre anys. El polític ha d’aprendre a baixar per escoltar, no per enlairar-se tot sol.
Descrèdit polític – Després de l’atur i la crisi és el tercer ítem de preocupació social. Per què els mateixos polítics són incapaços de reaccionar per guanyar-se la confiança? Tenen el diagnòstic i no es volen medicar fent un canvi d’actituds: renúncies personals amb uns salaris més adequats als temps, compromís de complir la paraula donada, apropament al poble per viure la democràcia i menys partidisme d’interessos. Això és pedagogia aplicada. El ciutadà s’atansa, però rep l’esquena. La virulència política ha creat un estat febril durant els anys del tripartit, en contraposició a la hibernació pujolista. No volen més implicació del poble? Abans, un alcalde de poble gairebé era vitalici i sense contrincants per usurpar-li la plaça. Era una feina més vocacional que dinerària. Era l’autèntic polític de servei, amb menys burocràcia i dependència. Ara, l’atomització de partits alimenta la rumorologia electoral i la set de poder, sense haver fet molts dels deures pendents. La decepció de les urnes serà frustrant mentre la malaltia del món polític no es sotmeti a l’escàner de la transparència i entri per la via de la recuperació adequada.
Servitud partidista – El cas Ascó ha evidenciat el poder contra el poder. Democràcia al servei polític o polítics contra el poble? Hem vist les actituds imperatives del PP a Guadalajara i de CiU a la zona de l’Ebre contra la lliure actuació de dues alcaldies. L’obediència de partit quasi ratlla l’esperit monacal de Sant Benet d’antuvi, sota amenaça d’expulsió. On està la missió democràtica de la representativitat popular? Aplaudeixo i exigeixo aquesta intransigència només en els casos de corrupció. Però, si la discrepància popular en un territori concret en matèria social és majoritària, els seus polítics electes es deuen primer al poble, no al partit. La servitud no és obediència cega de monjo, sinó de servei als votants. El contrari és segrest de la democràcia. Aquest fonament de la llibertat individual és la base de les llistes obertes que reclama la societat, per no caure en aquesta imposició de candidatures de les cúpules. Quan la llibertat de vot ja no existeix dins el partit no estranya la negativa a un canvi electoral més descentralitzat. La participació de la militància en el partit i del poble en les urnes és la millor garantia de salut democràtica. Ens queda molt camí per recórrer encara.
Ramon Mas Sanglas - 26/1/2010

Discursos polítics apocalíptics

Ha començat la cursa electoral catalana dels grans genets. Al cap convergent, després de “set anys de travessia pel desert”, li arriba l’última oportunitat de salvar el país - ell inclòs- i reconstruir Catalunya “després de l’anècdota del tripartit”. Paraules apocalíptiques per a molts oients –des dels murs de Sant Benet del Bages- com si un terratrèmol polític devastador hagués sacsejat casa nostra, a més de la crisi. Set anys de penúria a l’oposició -després de 23 anys de glòria- és molta penitència. És hora que arribi la redempció. La confessió és significativa, vivencial i sincera. “Set de reconstrucció i no de venjança”, va afanyar-se a puntualitzar. Els seus adversaris, actuals governants, no es donen per al•ludits i exhibeixen tota una cantarella de fets duts a terme en aquests set anys de progrés i conquestes. Aquest és el món polític al que ens tenen avesats a escoltar i aplaudir: la sumptuositat dels mèrits propis i l’ombra dels contrincants. Ens volen passar pel filtre dels seus interessos ideològics, però, n’obtenen l’efecte contrari tot sovint, el rebuig de les urnes. Motius no en falten. Si cap partit està lliure de culpa, quelcom important falla a més del tacticisme: el sistema. “La il•lusió del canvi encara no s’ha instal•lat entre la gent”, va concretar Artur Mas. Quin canvi? Si fa set anys es va produir el seu daltabaix perquè la data de caducitat ho exigia, i ara ens presenten el mateix contingut amb un embolcall nou, en què consisteix la renovació i el canvi?

Reconeixen que la ciutadania està desil•lusionada fa anys. No poden escudar-se sota el paraigua del sobiranisme d’uns o el federalisme d’altres per convèncer. Dues tesis ambigües inassequibles. Mentre el lideratge partidista sigui l’única força de la convicció sobre la servitud de la militància i del candidat, l’electorat estarà lligat de peus i mans. No vol votar candidatures sinó persones. Vol veure en el camp d’hípica tots els genets participants i no solament els caps més desafiadors o agressius. Vol apostar per cada un dels components de la cavallerissa electoral sense el risc de comprar un exemplar maldestre, coix o de segona. Com diu Joan Barril, “el ciutadà no confia en el primer xarlatà de pas”. Abans es queda a casa o diposita el sobre en blanc.

En tot aquest batibull d’ intriga partidista i desafiament, hi ha qui prefereix trencar els esquemes clàssics i sortir a la cursa com el genet més inversemblant amb la bandera estelada, la fal•lera immigratòria, l’àliga de l’enyorança o la simple popularitat. L’animació i la diversitat estarà garantida en els comicis del novembre. Qui aclapararà les mirades més apassionades i es quedarà amb les seves propostes mitingueres? El cert és que falten nou mesos de gestació i tots ja voldrien bressolar la nova criatura sense passar l’embaràs. El part ha de superar una mecànica electoral rovellada i una selectivitat obsoleta que intenten aparcar. Enmig de la controvertida llei de les vegueries els crema a les mans la principal eina parlamentària pendent de renovació. Per conveniències de lideratge i repartiment d’escons fan oïda sorda a la veu popular que exigeix les llistes obertes. Les apostes democràtiques sentenciaran els guanyadors que pujaran al pòdium. La saviesa del poble és l’expressió de les urnes que atorgarà la confiança als millors genets i seguirà castigant la prepotència i l’avarícia amb el vot en blanc o l’abstencionisme.


Ramon Mas Sanglas
20/1/2010

Vic, excel•lent en democràcia

Paraula màgica i espantall de certs polítics. Per això intenten desvirtuar-la en situacions difícils o d’interès personal. Què està passant a Vic? Polítics perifèrics han plantat cara a l’actuació governamental d’un poble sofert, integrador i exemple de cohesió social des de sempre. És lamentable encolomar una feina legislativa estatal mal feta a un alcalde i al seu consistori, que compleixen les obligacions d’escoltar la ciutadania que representen. Això no és xenofòbia, és justícia redistributiva de forma equitativa, en benefici dels autòctons i els nouvinguts legals.

Una llei d’estrangeria modificada per enèsima vegada (20/11/2009 l’última) resulta incòmode quan s’aplica, i que alguns voldrien ignorar. El passaport o el visat temporal ja no són imprescindibles per empadronar-se legalment? S’acosten eleccions i les lleis caduquen quan convé? La capital d’Osona –com altres ciutat catalanes- tenen un altíssim índex d’immigrants que tenien feina en època de vaques grasses. La crisi els ha marginat. On són els empresaris que se’n van beneficiar i els seus contractes de treball? Els drets i deures són bilaterals. Si van entrar sense papers per l’efecte crida i sense feina, correspon a l'Estat la regularització. Si no ho fa només els queda l'expulsió, amb tots els respectes i les atencions humanitàries si estan malalts.
L'empadronament no és substitutiu de cap identificació personal. Dos apartats de la darrera reforma d’estrangeria ho expliciten: “Serà una infracció greu mantenir un estranger en situació irregular i un delicte empadronar immigrants en domicilis on no hi viuen". Desapareix -com a tota Europa- “l’arrelament laboral” sense treball, que es substitueix per “un permís temporal que acaba quan s’han cobrat els mesos treballats amb l’obligació de sortir del país amb les despeses de viatge pagades per l’empresari”. El padró és un control viu del cens local per ordenar una població i s'aplica a tots, nadius i estrangers, per gaudir dels serveis comuns amb justícia i pagar els impostos corresponents. El ciutadà complidor no fa d’ONG permanent. Integració, sanitat i educació plenes, però, en condicions legals sempre. Ni l'extremisme de negar l'aigua, ni l'aprofitament polític del quedar bé i no perdre vots es justifiquen. En democràcia mana el poble assenyat que delega poders als polítics. L'alcalde de Vic no fa més que complir l’encàrrec que ha rebut de la democràcia local. L’exemple està guanyant adeptes.

La tempesta del cas Vic és insòlita i desvirtua la realitat, perquè està sotmesa a l’oportunisme polític. D’un cas local se n’ha fet una bola autonòmica i nacional amb declaracions partidistes de tots colors. Alguns exemples: “El govern de l’Estat demana a l’Ajuntament de Vic que doni cobertura legal a persones sense passaport o visat”.
"Un ajuntament pot conèixer una il•legalitat i no denunciar-la?" (Duran).
"La llei d'estrangeria s'ha quedat curta i fa falta una normativa unificada sobre immigració que eviti diferents interpretacions" (PPC).
“Vic ha obert el debat de l'empadronament en un moment equivocat”(José Zaragoza). Els preocupa un desplaçament de vots? Els polítics s’obliden del més important: la veu del ciutadà afectat. Si ells són incapaços d’unificar criteris en un tema humà, no és motiu suficient per a una consulta popular? Què fàcil és criticar des de l’estratosfera política centralista o simplement en defensa pròpia.

Prou fal•làcies polítiques i més governants de paraula i fets. Una llei aprovada no admet detractors, sinó el seu compliment al nivell que pertoca. No vulguem generar un tsunami social a costa de la immigració legal ben entesa i cohesionada. Seria deshonest i políticament incorrecte centrar una campanya electoral polèmica a costa de l’estrangeria, a menys que pretenguin l’efecte contrari: agegantar el vot independentista. Si com a colofó, no estrenem una reforma electoral, els oponents a les candidatures de llistes tancades tindran garantit l’èxit del vot en blanc i el triomf de l’abstencionisme novament.

Ramon Mas Sanglas
16/1/2010

Osona, model de cohesió immigrant

Integració i cohesió són dos termes complementaris i recíprocs. Qui ve de fora i s’adapta als costums locals, la llengua i al modus vivendi rep a canvi l’acceptació del seu entorn de bon grat. El fenomen immigratori no es converteix en problema sinó en mutu benefici, amb tots els drets i deures. Qui s’obstina en polititzar la immigració per obtenir-ne rèdits electorals no mereix cap responsabilitat governamental pel flac favor que fa a la democràcia.

El cas censal de Vic, amb transcendència autonòmica i nacional, ha somogut certes bases interpretatives de la llei d’estrangeria. No és cap oposició del consistori a la normativa, sinó una aplicació local i objectiva sobre el padró real de les persones, seguint els criteris d’empadronament aplicats als autòctons. Quan un 25,5% dels habitants d’una població són estrangers, fa pensar en dues alternatives: és o era una localitat necessitada de mà d’obra o és un refugi fàcil per a la immigració per l’efecte crida. La crisi osonenca i general fa descartar la primera opció, sense voler afirmar la segona per exclusió. Fa anys que la comarca és receptora d’immigrants. La situació sociològica i el benestar comú centrats en la sanitat pública i l’educació gratuïta, imposen un ordenament, per vetllar la dignitat de cada persona, el seu status quo real i la justícia distributiva social. L’alcalde de la ciutat ha convingut -amb el seu consistori- sense cometre cap irregularitat penal, fer un seguiment personalitzat dels seus habitants que arriben o resideixen, perquè els seus drets i obligacions siguin iguals per a tothom, sense privilegis ni omissions. No es tracta d’una actuació populista o xenòfoba, com han titllat alguns interessats, sinó de simple justícia equitativa. Les crítiques baixades de l’estratosfera ministerial posen en evidència la ignorància sobre la realitat migratòria local o no saben aplicar degudament els requisits i criteris legals de la paperassa exigida per viure com a ciutadà reconegut. El dilema contradictori de papers per a treballar o treball per residir, encara cueja sense solució oficial i pràctica.

El fenomen migratori no és igual arreu de Catalunya, ni el seu tracte tampoc. Vic ha mantingut sempre un tacticisme exquisit amb l’estrangeria. L’exemple més palès el trobem en el camp educatiu. Les escoles comarcals, públiques i concertades, aglutinen un 34% d’alumnat nouvingut, repartit per igual. La Generalitat fa cinc anys aplica el Contracte programa en els centres concertats comarcals adherits, que suposa una reducció de la quota familiar per a tothom en concepte de sisena hora. No obstant, són els docents qui porten a terme l’obra integradora amb una dedicació quasi vocacional amb sis hores lectives setmanals de més (a l’ESO) que no tenen els seus homòleg dels instituts. Aquest col•lectiu porta tres anys insistint al Departament tal deshomologació horària, però, sembla que la crisi econòmica i el calendari del desplegament de la LEC són prioritaris als drets laborals d’igualtat. Serà aquesta segona generació migratòria, els fills, qui canviaran mentalitats. És clau la seva integració social i lingüística envers el futur d'Osona. Resulta confortable veure unes classes de Normalització lingüística repletes d’immigrants adults i amb llista d’espera, fet que mai havia inquietat tant als castellanoparlants emparats en la cooficialitat de les dues llengües del país.

És més que raonable la preocupació i actuació dels municipis amb un altíssim nivell immigratori. Compartir solucions comunes amb altres ciutats similars –malgrat l’oposició frontal de les administracions centrals- sembla una via molt assenyada. Qui no viu aquesta densitat poblacional forània de prop no és capaç de entendre-ho. Més llastimós encara, els partits minoritaris que van d’ONGs i en defensa pròpia, propiciant fins i tot el dret al vot dels nouvinguts amb uns requisits mínims d’incorporació. Contrasta aquesta facilitat d’uns amb l’exigència dels que tenen les regnes municipals instats per la força popular. Amb el mateix paral•lelisme s’hauria d’actuar des de l’àmbit escolar, perquè és diametralment diferent impartir la docència només amb autòctons o en un entorn mixt alt, ben demostrat en centres públics i en les 27 escoles concertades amb Contracte programa.

En definitiva, certes lleis poden tenir caràcter universal, però, s’han d’adaptar a la casuística de cada singularitat. Pitjor encara és, fer-ne llenya política per causes electoralistes per les dues cares del problema, a costa del victimisme migratori o els seus detractors. A més del diàleg, s’imposa entrar en l’atmosfera de cada nucli afectat, analitzar el marc sociològic local i actuar d’acord amb la dignitat de les persones, exigint el compliment de les obligacions d’uns i altres per gaudir dels drets comuns de forma justa.

Ramon Mas Sanglas
13/1/2010

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100118/53873281471.html

La Riera, perfecte exemple del mal exemple

Hem vist el primer tast de la nova sèrie televisa. Una casa senyorial de bones menges que traspua exquisidesa de paladar en un entorn idíl•lic de la costa catalana. La pulcritud i detallisme de la mestressa de la fonda contrasta amb la fermesa d’un xef de cuina imperatiu que sap remenar les olles amb un equip culinari molt submís a les seves ordres. Tres dels quatre fills formen part de l’empresa familiar en nivells diferents de responsabilitat, motiu de discussió permanent, mentre el cap de família, absent temporalment, ha fet de les seves a Madrid, com a empresari restaurador. El quart fill, dedicat a les transaccions immobiliàries de dubtosa transparència, no té escrúpols en els seus afers comercials amb to autoritari sempre, contraposat a la dolçor aparent en el tracte familiar. La resta de personatges, vinculats a aquests eixos centrals, les seves parelles i fills, amics o clients, aniran teixint tot l’entramat que es preveu complicat, conflictiu i difícil de compaginar.

En un clan familiar tan dispar i nombrós les tensions seran inevitables. Només cal veure la tipologia de cada caràcter. L’exemplaritat de la mare dedicada en cos i ànima al servei del negoci familiar, se’n pot anar en orri en un no res per les actituds gens conciliadores dels fills, farcides d’autoritarisme, falsedat, xantatge, corrupció, alcoholisme, infidelitat, entre d’altres.

La sèrie vol ser el reflex d’una classe social benestant modèlica, però el mal fer de cada personatge els delata. No poden amagar uns vicis arrelats que afloren a la mínima contradicció. La realitat familiar no es correspon amb la imatge que intenten donar fora. Per sort, l’audiència infantil serà minsa en les hores de retransmissió directa. La hipocresia social no és cap valor a imitar. El vocabulari resulta groller quan el voltatge puja de nivell. El rosari d’infàmies que es propicien entre germans davant una mare que intenta cohesionar els ànims, és sobrer. Per contra, ens té perplexos la serenor subtil del pare que vol refer la seva vida tot sol i allunyat. L’excusa de no sentir-se realitzat després de quaranta llargs anys de matrimoni l’empeny a noves aventures. Comercials tan sols o amoroses també? Mals auguris s’acosten un cop encesa l’ira familiar. Degustarem cada dia els ingredients picants, àcids i agredolços -mancats d’ètica professional sovint- que amaniran les trifulgues de la mansió Can Riera durant una bona temporada. Per mitjans de rodatge, escenaris, actors i actrius de primera línia la sèrie no farà fallida. Però, si la trajectòria familiar deriva cap a extrems de violència i agressivitat ferotge, no crec que tingui l’acceptació o popularitat, ni la durada del Cor de la ciutat. Estarem amatents als periples i als guisats que s’aniran coent en la saga dels Riera cada tarda.


Ramon Mas Sanglas
12/1/2010

Escudella política

Tots els amants de la cuina tradicional catalana són bons coneixedors i consumidors d’aquest plat típic immemorial dels besavis i avantpassats. Un bon combinat de verdures, carn d’olla variada i un brou dens amb pilota, són els tres ingredients d’aquesta menja exquisida digna del bon paladar. Una cocció lenta i llarga dóna el toc final. Però no vull parlar de gastronomia sinó del ranxo polític del país.

Els tertulians radiofònics i televisius estan ben entretinguts cada dia i poden fer una escudella política divertida amb les vegueries de la discòrdia, la sentència pendent del Tribunal Constitucional (TC) amb algun membre de dubtosa constitucionalitat i la desídia per fer la reforma electoral pendent. Tres ingredients indigestos i de mal pair, que no deixen dormir a més d’un polític, que no sap com fer els deures davant d’uns comicis força propers. No gosen embrancar-se més en qüestions territorials per no ferir el veïnatge i els drets històrics de certes comarques en controvèrsia. Si per algun partit és un tema cabdal el recuperar els orígens de la nació catalana, d’altres opten per fer-lo madurar, com el bon vi, en el celler de la pròxima legislatura. Uns tercers, més pragmàtics i conscients de la crisi, prefereixen reduir despeses supèrflues suprimint la duplicitat de càrrecs, mentre les diputacions i els consells comarcals segueixin en vida.

Els angoixa una possible resposta adversa del TC sobre un Estatut tocat i ferit dues vegades amb la incògnita de la reacció popular. Tots en volen fer bandera partidista d’una Carta Magna qüestionada. Si la desafecció guanya adeptes en benefici del moviment independentista, el resultat de les urnes pot ser el dard mortal que faci diana en el cor d’uns partits polítics endèmics o controvertits. Per tant, el refugi més intel•ligent seria obrir portes a les candidatures nominals amb una reforma electoral substancial. Hi renuncien. Confessen que no els interessa més que nimietats de calendari i horaris d’imatge per satisfer el seu ego, per no donar més armes a l’adversari. ¿Aquest és el respecte i la resposta a la crida ciutadana? Vet aquí la cara i creu de la supervivència parlamentària que es cuina dins l’olla de pressió del país. Tot plegat, això fa escudella, però no de la bona.

El poble n’està tip sense haver tastat el guisat. Si els cuiners no són prou competents caldrà fer foc nou i una ollada diferent. Aquesta era la democràcia originària de l’àgora, la del politikós grec, bon orador, però, amb saviesa, prudència i bon fer. Apropament, diàleg, perícia i eficiència. Quatre qualitats del polític, al marge de la seva ideologia partidista o coalició. És una proposta electoral assenyada per trobar les persones més idònies per regir un Parlament, poques i competents. Una ciutadania lliure vol votar persones, no llistes. Correspon al poble assignar els mereixedors de cada escó, siguin de la mateixa candidatura o diferent. Qui més noms votats obtingui d’un partit o grup que formi el govern per voluntat popular, no per pactes. Aquest brou seria l’autèntic, nascut del poble i destinat a alimentar les necessitats reclamades pel poble.


Ramon Mas Sanglas
9/1/2010

Els polítics s’autolegislen el poder

Ser polític en aquest país resulta econòmicament molt rentable, però, poc acceptable socialment. Les corrupcions i els litigis per governar han degenerat el sistema i l’estament als ulls de l’opinió pública. Quan s’acosten les eleccions aflora la mala consciència política i el nerviosisme, sota una pedagogia dubtosa de diàleg i l’apropament fictici al ciutadà. Canvia el seu discurs temporalment. El polític, que sempre es creu emissor dels seus dogmes, es vol convertir, esporàdicament, en un receptor servicial. El candidat deambula com un venedor de productes miraculosos, sovint utòpics, per assegurar un rànquing comercial –el seu escó- quatre anys més, amb la simple moneda de la promesa fàcil. És la litúrgia a què ens han avesat per comprar el vot durant quinze dies oficials de paperassa i propaganda mediàtica, a cops de míting i talonari. En lloc de presentar-se individualment i demanar-nos què ens falta o què volem canviar, ens imposen el pack del producte partidista. Si no t’agrada, te n’abstens, sense més miraments.

És un contrasentit que governants i oposició utilitzin un diccionari diferent, quan el llenguatge de la democràcia és comú. Si l’objectiu prioritari és salvar la pròpia cadira, a nivell autonòmic o nacional, a base de pactes i d’esquena al poble, s’entenen tants malabarismes. La saviesa ciutadana –defraudada- paga aquests desaires amb el rebuig a les urnes com a resposta de l’egoisme, la sordesa i l’ambició. Paradoxalment, donen més ales als moviments populistes descontents que busquen una alternança als drets que se’ls nega.

La implantació de la nova llei electoral reclamada posarà a prova tots els partits catalans. ¿Els preocupa de veritat trobar la fórmula democràtica que desitgen els ciutadans o simplement intentaran sortejar el fracàs d’unes votacions adverses? ¿Blindaran una llei a la mida del continuisme polític o faran net amb el passat abrupte amb unes llistes obertes o nominals? El treballador no es redacta el conveni laboral al seu gust, sinó que el pacta amb el patró i els representants sindicals. El diputat no és amo, sinó servidor. ¿Per què la llei electoral ha d’acontentar només als parlamentaris sense ser referendada pels amos? És la llei marc del funcionament legislatiu del país i els deures estan per fer. Nou mesos de gestació els sembla poc per posar-se d’acord sobre la divisió territorial, el repartiment d’escons, la proporcionalitat de vots i diputats, -per vegueries, comarques o barris-, les llistes obertes, limitades o tancades dels partits. El factor temps, ¿serà l’excusa perfecta per no renovar el mecanisme electoral actual? De models europeus no els en falta.

Tots concursaran per les medalles olímpiques al Parlament, però els votants condecoraran amb l’or, plata o bronze a les persones dignes d’un servei eficient. Les coalicions tancades, opaques o distants i els candidats desconeguts tindran reservat el vot en blanc. Com a demòcrates els ignorarem, si ens ignoren. Només el mereixedor de la confiança popular pujarà al pòdium el dia de la cita electoral. Mentre predomini l’afany per no perdre el càrrec, l’estimació a la classe política es mantindrà allunyada del poble.

Si la futura llei neix sota els auspicis del partidisme sense més horitzons d’oberturisme, tindrà garantida el fracàs de les urnes i la victòria de l’abstencionisme que pretenen evitar. El cultiu d’una societat més radicalitzada guanyarà nous adeptes. Les negligències, la ideologia erràtica i un sistema per imposició, passaran factures més cares novament.



Ramon Mas Sanglas
6/1/2010