El govern desvela el programa del PP

Després de quaranta dies de les eleccions hem conegut el programa electoral real de Rajoy, aleshores aspirant. La majoria absoluta obtinguda, ¿ha estat fruit del carisma del candidat o de la fe cega del poble en un messies miraculós? Cap de les dues premisses són creïbles. Senzillament, va guanyar pel cansament generalitzat d’un govern sense full de ruta propi i sotmès a les directrius restrictives europees. Conegut “l’inici de l’inici ” del pla que ens espera, ¿en què hem prosperat perquè valgués la pena el “súmate al cambio”? De moment, la resposta lacònica és en res, o ben poca cosa. Cada dia despertarem amb noves incògnites fins no arribi el “principi del final”. S’enduriran les formes de la contenció, pròpies d’un partit de dretes. Ha estat penós el procediment: desgastar un govern fins usurpar-li el poder. La política és depredadora per naturalesa. ¿No és hora de canviar el model de governança dels pobles amb la selecció dels millors candidats i experts aliens als partidismes ideològics?
L’entrada al govern del partit conservador ha estat com una novel•la de suspens lliurada per capítols. Cada setmana o esdeveniment polític important hem rebut un toc d’atenció de sorpresa, d’esperança per alguns, fins arribar l’estocada abans d’acabar l’any 2011: el primer decret llei que marcarà història pel seu impacte negatiu en la butxaca dels espanyols, pel frau democràtic. Fer el què no s’havia explicat per guanyar-se les urnes, ¿és mala fe o picaresca política de veterania? Pretendre sortir d’una crisi sistèmica sense agafar la tisora grossa seria una ingenuïtat. El problema greu és el com i a qui s’aplica la cisallada, per una banda, i l’ incompliment d’una promesa reiterada de no apujar impostos, en segon lloc. L’excusa d’haver trobat una desviació pel dèficit autonòmic (fins el 8% global) no justifica unes mesures impositives dràstiques a costa de la classe mitjana i treballadora. Que cada Autonomia –totes del PP menys dues- carregui els seus costos. La sortida correcta hauria estat un gravamen exclusiu de les rendes altes i el control del frau fiscal sobre les grans fortunes. Cada dia coneixem nòmines escandaloses de directius banquers i les primes de jubilació que s’adjudiquen. Són entitats que han rebut fons públics (FROB). El silenci judicial sobre aquestes conductes delictives indueixen a sospites de corrupció a més de manca d’exemplaritat en plena crisi.
El camí governamental reformista iniciat per remuntar la recessió té aires alarmistes, no d’esperança. No hem vist cap mesura per engegar l’economia productiva i reduir l’atur, tema preferent de campanya. Només una exhibició de contenció via recaptació. No s’ha establert cap pont social per solucionar conflictes entre administracions. Després de les eleccions andaluses –mes de març- arribaran més retallades amb els pressupostos del 2012. Camuflar novament intencions de més impostos –com l’IVA- no colarà fàcilment per guanyar unes autonòmiques amb la mateixa facilitat. Per què el partidisme polític torna a jugar amb l’economia dels ciutadans i la falta de transparència? El govern actual està caient en els mateixos paranys de l’anterior: la improvisació, la covardia i la promesa de la retallada temporal. La devaluació adquisitiva mai té retorn.
L’economia de Catalunya està penjada de la impotència de recursos propis, per la falta de transferència del deute nacional i la sordesa negociadora amb el govern central. Malgrat la llei de consultes autonòmiques no vinculants, una majoria aclaparadora a favor del pacte fiscal no ens traurà de l’asfíxia fiscal si Madrid no canvia d’actitud envers Catalunya. Amb la doble clatellada, d’aquí i d’allà, l’esperança del motor català shttp://www.blogger.com/img/blank.gif’ha esvaït per anys. El cop de timó necessari del govern central només té un qualificatiu i una via de sortida: coratge per reformar el frau del país centrat en les economies submergides enormes, en les nòmines públiques escandaloses i sobreres, l’evasió de fortunes que escapen el control d’hisenda. Reduint subvencions socials, abaixant o congelant el poder adquisitiu salarial i augmentant les hores de treball, no s’afavoreix el consum ni millora l’atur. L’efecte més pervers és el distanciament entre rics i pobres i la conflictivitat social al carrer. Així no veurem mai la llum del final ni cap brot verd.
Ramon Mas Sanglas – 1/1/2012

http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/lectors/desvelat-per-programa-del/43138.shtml

Sense restitució no hi ha perdó

No és suficient reconèixer els errors polítics i les conductes perverses. Moral, justícia i política no sempre són bons aliats actualment. Ara tot és relatiu, oportunista i casuístic. La doctrina dels principis morals sotmesa a la consciència imparcial i universal del setè manament, “no robaràs”, s’ha esfumat. El lladre penedit només obtenia el perdó després de la restitució íntegra dels béns sostrets, amb el propòsit d’esmena de no reincidir i la penitència corresponent. Actualment, si ets atrapat i denunciat, sembla suficient reconèixer cautelosament la relliscada i encomanar-se a un bon advocat perquè el temps s’encarregui d’apaivagar els efectes conseqüents mitjançant un acord econòmic, com a molt. Els tòpics de la justícia lenta, però segura, (“las cosas de palacio van despacio”) i amb pocs recursos, s’encarreguen de postergar o anul•lar els casos que interessen i donar-los una llarguíssima demora. Tots tenim a la ment el casos Palma Arena, Gürtel, Pretòria, Palau (Millet),...de fa anys, per corrupcions milionàries. Comptats implicats han trepitjat la garjola i n’han sortit amb fiança. Altres, res de res. Tots estan pendents d’una suposada sentència, si arriba. Curiosament, quasi tots embrancats amb trames econòmiques de gran envergadura vinculades al món polític. “Qui oli remena, els dits s’unta”. Arribarà a tots els culpables el veredicte just amb la privació de llibertat o el retorn íntegre dels béns defraudats?
No marxem del present: el cas Urdangarín. La casa reial està ofesa i ha pres mesures protocol•làries d’allunyament per no rebre les esquitxades del gendre. El mateix monarca accepta (discurs de Nadal) que la justícia ha d’actuar i és igual per a tots. No sabem els efectes ni l’abast d’unes paraules ben intencionades. De moment, l’interessat no ha mogut fitxa ni coneixem cap devolució de quantitats per apropiació indeguda. L’escàndol social i nacional està servit amb tots els ingredients de desprestigi de la classe monàrquica sustentada per l’erari públic espanyol. La fugida a l’estranger serà suficient per tapar la falsificació documental, les desviacions econòmiques i eludir així un judici públic, prèvia imputació? El ciutadà es mereix tota la transparència, la restitució dels béns defraudats i un control més eficient de les administracions públiques en tots els àmbits.
De més rigorosa actualitat encara, l’error polític de la Generalitat: la sostracció de l’IRPF als funcionaris sobre unes nòmines no pagades. No té l’agreujant de corrupció, sí de desinformació greu sobre una sostracció indeguda de diners aliens abans d’hora. La crisi més aguda no pot tolerar actuacions públiques d’aquests tipus, si no rep el consentiment directe dels interessats o intermediaris. Poden ser o no procediments delictius, però inapropiats. Tindran una compensació econòmica adequada? Les disculpes del President de Catalunya són un reconeixement mínim de culpabilitat. Falta la indemnització dels efectes negatius, greus per a alguns afectats.
Les actuacions polítiques desviades no tenen via lliure ni justificació en un país democràtic. El contribuent no delega al governant per fer ús indiscriminat dels seus recursos fora de la legalitat, ni en moments crítics. L’abús del decret llei, sense consens social, podria crear conflictes a escala nacional. Les estadístiques parlen d’uns mil polítics espanyols imputats des de consistoris municipals fins altes instàncies governamentals per corrupteles diverses. Les conductes irregulars camuflades o mig tolerades creen precedents per la condició d’immunitat política. Els ciutadans tenen dret a uns representants amb dignitat personal inqüestionable, a més d’un nivell cultural professional competent. Un argument més per revisar la llei electoral actual a fi d’evitar l’opacitat dels aspirants sota l’amagatall del partidisme. La societat, cada dia més exigida i exigent, ja no permet que els seus líders polítics malmetin els principis ètics de la conducta humana a costa dels tributs comuns.
Ramon Mas Sanglas – 27/12/2011

Els poders de les crisis

Per instint apartem de la nostra vida el que costa i contradiu els interessos personals. Per això odiem les crisis amb tuf de retallada i nous impostos. Totes estan teixides de contratemps i revoltes col•lectives més o menys llargues i virulentes. Però totes s’han superat. Com? Amb la recepta de l’optimisme i a base de posar-s’hi el coll. Uns més que d’altres. Aquesta aportació d’esforç discriminat fa que variï la intensitat i la durada de cada transició. Les batzegades de la recuperació poden ser profundes, mai perpètues.
Les crisis no neixen soles. Estan provocades. Tenen causes remotes i personatges que mouen els fils per fer efectives les conseqüències a nivell mundial i territorial. D’aquí les diferents magnituds, les situacions geogràfiques de cada tsunami econòmic i els ritmes diversos de recuperació. Són com poders de la naturalesa manipulats per l’home amb visió limitada del futur, que desestabilitzen la societat canviant les estratègies polítiques i macroeconòmiques. Crisi, etimològicament, es canvi, favorable o pejoratiu. També és sinònim de jutjar i decidir encertadament a l’hora de prendre un criteri. No ho entenem així quan vivíem en els cims de la bonança. Només ens sentim les víctimes si patim l’estretor de les restriccions imposades.
Sembla absurd buscar les virtuts de la crisi negativa. Les té. Ens fa revisar el disc dur de la vida social i personal. Ens obliga reclassificar els esquemes mentals desordenats i posa cada xip al seu lloc com fa l’ordinador. Fem neteja d’allò prescindible i endrecem casa nostra de les inutilitats. Entrem menys trastos que la reducció salarial no ens permet i valorem més el què tenim. Hem d’agrair la visita de la senyora crisi de tant en tant, sense agafar-li gran estima ni conviure amb ella. Malauradament, no és l’amiga de tots. El capitalisme la coneix poc o d’esquitllada. La fa fora quan ensuma les seves flaires. Costa més vacunar als rics en èpoques dolentes. Passen de l’epidèmia general vivint en paradisos aliens als mortals de trinxera. No per això estan immunitzats, ni es lliuren de la seva hora final.
Canvien els polítics, les ideologies de govern alternen, però sempre juguem al mateix: al repartiment del benestar. Juguem a tenir més, no a ser més. El poder abusiu sobre la possessió ens desequilibra i necessitem de les crisis periòdiques per mantenir-nos a ratlla. No hauríem de qualificar de bon governant qui ens ho facilita tot, sinó qui ens ho racionalitza sense perdre els valors. En sabem molt de l’ utopia de la igualtat, mentre els humans ens devorem mútuament. Tots som responsables de gestionar el poder de la crisi per no dilapidar l’herència rebuda i deixar sense recursos les generacions joves.
Complicitat i actuació justa es disputen la convivència. Un govern d’excel•lència ha de ser plural perquè la societat ho és. Espanya amb més raó per la dispersió autonòmica. La uniformitat no sempre és més eficaç. Quant més apropament al ciutadà més confiança i control econòmic. Eradicar la misèria d’una crisi no es pot fer per decret, sense consens en les mesures, ajustades a les possibilitats de cada contribuent. Com no defraudar al fisc? Amb la inspecció propera a la recaptació. La proposta d’un pacte fiscal autonòmic no és gens descabellada. Seria la millor manera d’agermanar la solidaritat entre rics i pobres per proximitat. Les perspectives centralitzadores del nou govern no semblen gens esperançadores, quan els catalans ja portem un any picant pedra, reclamant els deutes pendents i buidant les butxaques. El poder de la crisi, ¿s’apoderarà també del poder i drets de la democràcia?
Ramon Mas Sanglas – 24/12/2011

El nou govern ignora la pluralitat d’Espanya

El Partit Popular arriba al govern més per la feina mal feta dels socialistes que per la convicció ciutadana d’un programa redemptor, per desconegut en campanya. Canviarien els resultats de les urnes després del discurs d’investidura? La credibilitat va lligada als fets i aquests, a les possibilitats reals. Primer, s’imposa complir el mandat europeu de tapar el dèficit espanyol esperpèntic, a costa del què sigui. Després atendre als de casa, quan i com es pugui, ens ha vingut a resumir Rajoy. Fins el dia 30 de desembre no sabrem la lletra menuda dels seus plans per decret llei. La promesa de no apujar impostos i l’ IVA saltarà pels aires ben aviat. L’actualització de les pensions serà l’única partida amb noves inversions per al 2012. Les víctimes, una vegada més, els funcionaris públics i els afortunats treballadors que encara tenen feina. Els tres eixos reformistes queden centrats en la disciplina pressupostària per superar el dèficit nacional, el sanejament del sector financer amb menys dispersió i les reformes estructurals i laborals per ser més competitius i productius.
L’Espanya plural ha passat desapercebuda. Es reafirma per activa i passiva la homogeneïtzació nacional amb formes concretes: unitat educativa (bilingüisme-trilingüisme) i sanitat centralitzadora. Torna l’enyorança de les grandeses del passat? La crisi no està renyida amb la diversitat autonòmica i les solucions més adequades per sortir-ne amb consensos singulars, com seria un pacte fiscal, ja aparcat. Ni una paraula, tampoc, sobre el contingent migratori del país. La majoria absoluta no dóna dret a una política pura i dura, caigui qui caigui, per tal de dissipar el núvols negres i conservar l’honorabilitat als ulls europeus. Si el ciutadà veu una reestructuració de les administracions inútils i duplicades, una restricció en Parlaments i Consistoris, una supressió de legions d’assessors prescindibles, l’eliminació de sous vitalicis i prebendes polítiques petrificades, abans que sacrificar als mileuristes, entendrà que li arriba el seu torn auster, si encara continua la crisi. A l’ inrevés, no. Començar pel feble és injust per innocent.
El més sorprenent, en declaracions del mateix nou president, la confiança cega en la ciutadania. Les noves mesures seran “entendidas y aceptadas”. Que no sortirà al carrer si comencen a veure els fruits –la reducció de l’atur- d’aquí mig any. President, comprensió i acceptació no van lligades a la majoria de les urnes, ni aporten cap solució ràpida i màgica. S’oblida d’un condicionant clau: que les retallades recaiguin sobre totes les classes socials de manera proporcional a les rendes. És a dir, que la reforma fiscal sigui una prèvia a la reforma laboral o paral•lela. Qui li garanteix els efectes positius de les tisorades d’aquí uns mesos i la contenció d’una societat treballadora cansada de tanta crisi? El pessimisme podria ser caòtic si no arriba una sortida a mig termini. Es repetiria el cas italià i grec: l’entrada de tecnòcrates per imperatiu europeu a dit o per consulta popular - inaudit fins ara- , degut a la urgència. El servei de tècnics imparcials es va fent imprescindible per gestionar els governs. Les ideologies partidistes s’han de doblegar als requeriments dels savis per salvar les economies.
Per escurçar temps i en nom de l’eficàcia, ¿pensa utilitzar la majoria parlamentària monocolor, sistemàticament, creant dreceres legislatives? Sembla humà demanar comprensió popular i col•laboració a l’oposició. Però, la segona cara de la moneda exigeix coratge polític i equitat en les decisions. Són inseparables. La corrupció només es pot combatre amb la transparència comptable. Prou picaresques i fraus consentits per tractes de favor i partidismes. Així podrà demanar complicitat i comprensió al contribuent en les seves demandes d’austeritat, si l’exemple de governants i polítics va per davant.
Ramon Mas Sanglas – 19/12/2011

Catalunya model d’austeritat

El futur president de l’Estat està buscant la pedra filosofal per treure Espanya d’un deute infernal, fer front als pagaments quotidians del país i donar feina. Diu que haurà de prendre mesures gens grates per a la ciutadania. Posa d’exemple el president de la Generalitat de Catalunya, les seves retallades. Els catalans som els conillets de laboratori d’Espanya, de la dreta del país. El nacionalisme autonòmic model del centralisme ibèric. Increïble, quan interessa trobar un escut contra els cops. Som el motor parat i l’ovella negra alhora, però modèlics en submissió. El senyor Rajoy no valora o vol ignorar la situació deficitària extrema en què està sumida Catalunya. No viu en pròpia carn les conseqüències d’unes mesures que no aporten cap solució definitiva sacrificant la sanitat, l’educació i els salaris dels treballadors públics. Intuïm unes polítiques reformistes equivocades com ho foren les del govern socialista a costa del món laboral i els jubilats. La recaptació de moltes engrunes són apedaçaments per sortir del pas, la xocolata del lloro per a la Hisenda pública, incapaç d’eixugar els interessos estatals milionaris –cada dia més grossos- del deute emès.
El senyor Rajoy, comença amb mal peu, seguint les petjades del seu antecessor. Amb més duresa sobre la classe assalariada nomes obtindrà més misèria. El dèficit de coratge polític és més greu que l’econòmic. Les dues vies de sortida són: la reforma fiscal de les grans fortunes que no compleixen amb el fisc o evadeixen capitals substanciosos i el control de l’economia submergida de l’empresariat com a recurs per a sobreviure, camuflant impostos d’obligat pagament. En definitiva, el control total de la corrupció i el desviament de diner privat i públic. La victòria sobre aquests dos camps de batalla intocables –l’autèntic pastís- serà el ressorgiment de l’economia sense més víctimes innocents. No faci més assajos de proveta. Senyor Rajoy, aprengui de la fallida econòmica de Catalunya –que no pot pagar els seus treballadors- i no repeteixi la mala jugada socialista a nivell nacional. Amb restriccions populars per l’incompliment del govern central que no paga el què pertoca, els catalans fan front a situacions inaudites de misèria al carrer i en famílies que tenen a l’atur tots els membres. No vulgui aquest model, mentre entitats bancàries estan invertint els nostres tributs públics per treure’n benefici privat. Ens pot posar de mirall com a pagadors d’una solidaritat excessiva envers la resta d’Autonomies. Si en això Espanya ens imita ens veurem alleugerits de càrregues fiscals injustes de tants anys. Arregli les balances fiscals i comenci a negociar un sistema de recapta i distribució equitativa en tot el territori espanyol. És paradoxal que una de les Comunitats que més aporta a l’Estat hagi de fer suspensió de pagaments per falta de liquiditat. Patir estretors per pagar massa? El sistema comptable del país falla o és una estratègia per pressionar el pacte fiscal. És ètic i legal fer política utilitzant l’arma del xantatge segrestant una part de les nòmines dels treballadors? No perjudiqueu a tercers pels vostres interessos partidistes.
El nou president diu que els espanyols entendran les mesures de contenció. Segur que no, si recauen sobre els mateixos. El primer fonament de la democràcia és la justícia. Si els sacrificis no són compartits en proporció a la riquesa i els salaris es crea un greuge comparatiu que la ciutadania no perdonarà. La valentia política pot estalviar la provocació i el malestar socials si actua amb sensatesa i sense favoritismes de castes.
Ramon Mas Sanglas- 17/12/2012

La nova escola de la crisi

Busquem la millor escola per als fills. El desig no sempre s’aconsegueix. Reculem una dècada, en plena bombolla immobiliària. Els adults -pares i professors- posaven pocs impediments als fills i alumnes que als setze anys o abans abandonaven els estudis sense titulació, quasi tots. La demanda laboral de la construcció ben pagada obria portes. Els valors de la formació passaven a segon terme amb l’excusa dels rendiments acadèmics deficients o la falta de motivació. S’ha acabat, afortunadament, el clàssic discurs: “Si no vols estudiar, a treballar”. La crisi ha capgirat el sentit de la vida i de l’escola: ”Si no estudies, no treballaràs”. Estudiar i fer carrera era el súmmum dels pares i avis. Hi tornem. Punt i final a la generació dels “ni-ni”. Molts dels alumnes pròfugues retornen a les aules per refer un camí inacabat abans de trucar una empresa. Serà la feina un luxe i el premi del bon estudiant? La competitivitat exagerada inquieta tothom, però esdevé l’estrella del mercat productiu. L’esforç imprimeix caràcter des de petits i serà el sedàs natural de la selectivitat laboral.
La cacera dels bons treballs serà ferotge, per escassos i l’alta qualificació exigida. Ja és un fet la fuga de joves ben preparats tècnicament i políglotes. Les perspectives del modus vivendi familiar farà canviar hàbits socials respecte l’habitatge i les relacions individuals. La dispersió de la feina, agreujada per la temporalitat dels contractes, fomenta el lloguer de pisos. Associar una residència en propietat per la proximitat al treball és utòpic, com impensable treballar tota la vida en el mateix sector. L’especialització i la tria dels millors s’imposa, sense oblidar la flexibilitat i adaptació laboral en àmbits plurals semblants o ben diferents.
La crisi marginarà un percentatge considerable de joves que no pugin al tren de la formació seriosa. Arriba l’etapa d’una nova militància sense discriminació de sexes, imposada per un capitalisme despietat. Els canvis socials seran radicals en el terreny dels subsidis, l’atur i les jubilacions. Els complements voluntaris d’una mútua privada s’imposaran per garantir un mínim benestar en el futur. Qui no disposi d’una motxilla personal d’estalvis laborals –model austríac- , tindrà moltes mancances, si ha de viure únicament dels recursos estatals públics. El nou cicle castigarà severament als pobres d’esperit i de butxaca molt temps. Cultura i bona remuneració s’agermanaran. La competència europea i asiàtica deixarà poc marge a la classe treballadora poc preparada.
Alguns polítics italians culpen a les tres generacions anteriors de la situació actual pel consumisme fàcil, enemic de l’austeritat. Benestar no és sinònim de posseir béns superflus. Estarem purgant molts anys el pecat dels excessos. Els pares i l’escola seran peces actives per reconduir als infants i adolescents cap un futur menys traumàtic. Caldrà ser especialment curosos amb els alumnes poc autodidactes o febles i restablir l’escola presencial de pares per unificar criteris familiars i escolars. Escola, família i professionalització, els fonaments per entroncar amb el món empresarial tecnificat.
Els pronòstics sobre la derrota del capitalisme són pessimistes. Mentrestant les diferències econòmiques aniran in crescendo fins el 2050, pronostiquen els futuròlegs. Aleshores començaria un reequilibri moderat per evitar una guerra de societats. Mai una claudicació dels rics, només un cert anivellament en béns bàsics i un retorn al consum estable gràcies a l’adquisició cultural de les classes mitjanes avesades a l’estalvi. És el repte que li espera a l’escola: que el benestar intel•lectual sàpiga sobreposar-se al material com a guia de les conductes humanes.
Ramon Mas Sanglas – 14/12/2011

http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/la-nova-escola-de-la-crisi/#more-2661

Pacte fiscal del poble, no dels polítics

La crisi no es pot engolir la llibertat dels pobles, la democràcia. El dret a decidir és inalienable. Estem acotats per Europa, el deute estatal, l’ofec autonòmic i la falta de recursos municipals. L’endeutament depredador absorbeix gota a gota el benestar al què estem habituats. La crisi ataca la butxaca que es rebel•la contra fets consumats: el terrabastall social i familiar de l’atur, les retallades a la classe treballadora i els nous impostos. La classe benestant, ¿ha desaparegut o és el pànic de les reformes i dels polítics?
El marc socioeconòmic català està desbordat. Ignorem, encara, el panorama restrictiu del govern central. Coneixem la segona tanda de reajustaments autonòmics sense cap garantia de ser l’última. Els profetes del 2012 anuncien gran cruesa amb més aturats i una altra reforma laboral crítica a la cantonada. Treball i salaris estan en joc a costa de les polítiques negociadores i el vaivé dels mercats. Queda algun salvavides? Per a Catalunya el pacte fiscal: fer arribar els ingressos que pertoquen i no deixar escapar més diners del compte. Se’ns exigeix saldar uns deutes externs esfereïdors sense desballestar un mínim confort universal ni paralitzar el creixement productiu del país per eixugar l’atur. Sense recursos és pretendre la quadratura del cercle.
El xoc entre partits i governs està servit. Conservadors a Madrid contra nacionalistes convergents avalats per tres victòries consecutives. El pacte fiscal n’ha estat la seva bandera. Començarà la negociació en plena sequera. ¿Com cobrar d’un Estat sense liquiditat i alhora morós d’una Europa cada dia més vigilant i desconfiada? Estem cansats de ser masovers de la solidaritat nacional excessiva. Catalunya no pot ser l’Alemanya d’Espanya sempre. Estem als límits de la supervivència. És l’hora de la prova de foc: negociació bilateral sense desafiaments o consulta popular sobre el pacte fiscal. On són les línies vermelles en democràcia i qui les posa? El dret a decidir dels pobles, via consulta no vinculant, serà la principal arma, contra una normativa adversa de la Carta Magna i un Tribunal Constitucional polititzat. Tenim els precedents amargs d’una desfeta estatutària malgrat un 90% del recolzament parlamentari català i l’aprovació del Congrés. ¿S’imposarà el seny del consens favorable, l’apedaçament del finançament actual o acabarà tot en un govern amb participació catalana a canvi de més peix al cove? Els catalans ens mereixem més que les engrunes si volem iniciar el camí cap a la transició envers un país progressista i ser motor de veritat.
Massa coincidències negociadores en plena crisi. És difícil ser condescendents amb les arques buides. Els resultats de les urnes 20-N imposen. No menys la força unitària autonòmica i la veu majoritària d’un referèndum aprovat pel Parlament. Serem ignorats i contradits novament? Qui té més a dir, ¿qui no vol pagar o qui exigeix per dret i necessitat? Les raons estan dividides i difícils de dirimir sobre les quotes de pagament i de retorn. Si Catalunya fos recaptadora aplicaríem els comptes de l’àvia per saldar les diferències. L’Agència tributària pròpia no és una panacea definitiva. Sí, el mecanisme directe per reajustar les balances fiscals. Tampoc és una escapada de la responsabilitat col•lectiva ni una excusa o refugi a l’autodeterminació. El discurs sobiranista seria un replantejament posterior, si Catalunya xoqués contra un mur espanyol infranquejable. Ja no ens faria falta per enllaçar directament amb Europa.
Seria absurd parlar de guanyadors i perdedors per canviar un sistema de recapta que es podria aplicar a totes les Comunitats que ho volguessin. La recaptació autonòmica és una garantia contra el frau –per la proximitat al contribuent- i les millores d’inversió contra l’atur. Euskadi n’és l’exemple (10% de parats només). És un dret i no un delicte demanar el què és teu sense negar la solidaritat justa amb barems europeus. Trenquem, doncs, motllos administratius caducats en benefici de l’economia. El poder polític s’ha d’agenollar davant del poder popular siguin comicis electorals o referèndums oficials. Sempre que parla el poble, és la veu de la democràcia real.
Ramon Mas Sanglas – 5/12/2011

Immersió lingüística i cultura política (NE)

La persona pública que no predica amb l’exemple ven fum. Molts polítics són venedors circumstancials. Justificar uns interessos de partit tergiversant la realitat a contracorrent, com la immersió de la llengua autòctona en el seu àmbit escolar, és una perversió. Sense recordar els plets judicials entorn del català els conservadors han utilitzat la llengua segons l’oportunisme de cada moment.
Per apaivagar les brases que va atiar fa uns mesos, el PPC es mostrà discret en campanya electoral en aquest tema. Va intentar minar amb tacte i subtilesa la llengua vehicular introduint un nou element: la llengua estrangera obligatòria a l’escola. El trilingüisme és un refugi camuflat de l’anticatalanisme polític. Una entrada pel darrere. De pas, deixa colar l’ intent de la imposició castellana per la porta lateral i paral•lela a la catalana amb un 50% cadascuna. De no aconseguir-ho, proposa un repartiment proporcional de les tres llengües en un 33%, respectivament, menys impactant que la immersió del castellà pel broc gros. El departament d’Educació i les escoles saben que explicar ara en anglès un terç de les àrees comunes és impossible, ni l’alumnat està preparat. Actualment gran part del professorat està en fase formativa de la llengua anglesa i requereix temps. No poden exigir de cop i volta als professionals uns canvis idiomàtics en el sistema didàctic de la seva especialitat. Ja dominen les dues cooficials de Catalunya, evidentment, però no una tercera per obligació curricular. Les noves fornades del gremi faran canviar el panorama arreu del país per exigència universitària de la professió.
Exigim professionalitat a tothom. Parlem dels polítics, especialistes en reglamentar la vida del altres. ¿Quins estudis universitaris mínims d’especialització es requereixen per formar part d’una candidatura electoral i ser membre d’un Congrés, Senat, Parlament autonòmic o Consistori local? Tot espanyol major i legal pot ser candidat, diu la Constitució. No parla de qualificacions mínimes, sí de partits. Vet aquí la coixesa intel•lectual de tot un muntatge partidista d’interessos. El poble rebutja la tecnocràcia imposada a dit, i amb raó. El polític la critica per ser la competència. Pitjor és, però, la ineficiència política. ¿Per què no passen tots els futurs governants pel sedàs de la formació política específica –un màster, per exemple- abans de passar per les urnes, nominalment i sense camuflatges ni amiguismes de partit?
El comú denominador del saber polític són els idiomes del país. A nivell nacional el castellà, el català i el gallec per a tot governant espanyol. L’ èuscara seria una excepció pel seu origen no romànic. L’obligatorietat de les tres permetria exercir la llibertat d’ús de les cooficialitats lingüístiques de la nació en les Cambres espanyoles sense cap despesa d’intèrprets, amb l’única excepció basca. L’anglès hauria de ser un condicionant cultural elemental i obligatori de tot polític soci de la Comunitat europea. És d’ús habitual com a llengua internacional d’informació i comunicació. Vist el panorama, ¿com gosen imposar un trilingüisme escolar sense donar-ne exemple com a polítics?
El més greu és la politització de l’escola des d’un centralisme uniformador en contra de les llengües perifèriques minoritàries. Mentre a Catalunya l’ús del castellà al carrer, als medis de comunicació orals, escrits i a casa superi en percentatge, el català s’ha de tutelar a l’escola sense cap reserva. Els adults que frenen l’aprenentatge d’una llengua cooficial als fills posen traves al seu futur professional i cultural si pensen treballar en una Autonomia amb llengua cooficial. La cultura no té fronteres. Només les posa la ment obtusa.
Ramon Mas Sanglas – 28/11/2011

Voràgine de les crisis (NE)

Ni l’hàbit fa el monjo ni el canvi polític és la solució. Només l’esperança, el combustible que ens fa rodar cada dia, ens diu que no tot està perdut. De petites il•lusions neixen grans projectes amb constància i exigència. És l’esperit de la renovació i supervivència que ens empeny a trobar una porta de sortida quan la llum de dintre s’apaga. El 21-N va començar l’expectació. Haurem fet diana en els governats que diuen han vist la claror de sortida del túnel, o haurà estat tot un miratge de promeses sense contingut? Si la lluita ha estat una enganyifa entre polítics, per superar la seva crisi de poder, la nostra crisi econòmica i laboral tindrà caràcter vitalici. Si la immediata actuació del guanyador no encarrila la viabilitat del projecte compromès, el país, ¿suportarà més temps nous embats?
L’ull del dubte sobre la transparència econòmica està posat en el cor de l’Europa dels 27: Alemanya i el seu entorn bancari. Els països emergents asiàtics i llatins han penjat una gran incògnita en la seva confiança inversora vers Europa. USA comença a tremolar sobre la fermesa de l’euro. El mateix Banc europeu fa trontollar els mercats en funció de l’especulació entre creditors i deutors. Quin és el vertader barem per saber quan una nació està en perill objectiu i vora la intervenció? Tal inseguretat és l’amenaça d’una segona crisi monetària greu degut al desequilibri del capital malintencionat. La descapitalització dels febles pot fer saltar la democràcia pels aires, i més ràpidament en països regits per tecnòcrates, que no han passat per les urnes populars.
Cada dia prenen més cos els mals auguris dels visionaris quan afirmen que tenim crisi per a dècades. Es queden curts, potser permanent. La utopia d’un món millor, igualitari i globalment equitatiu, amb menys rics i pocs pobres és ciència ficció, evidentment. A escala europea s’està trencant la unitat de mercat i es posa en dubte l’ús de la moneda única i el ritme comú de creixement. A nivell espanyol tenim la societat fragmentada econòmicament, amb macro endeutaments entre l’Estat, Autonomies i entitats municipals. La nostra xifra d’atur, inaudita a Europa, fa insalvable la reubicació laboral de cinc milions de persones, ni en dues legislatures. Ni amb les reformes més radicals i precàries entre empresaris i treballadors, -deixant de banda el crit del sindicalisme- podran recol•locar tanta mà d’obra desenfeinada. El mercat de consum tampoc absorbiria un excés de productivitat quan la pobresa de salaris i la pèrdua de poder adquisitiu no permeten més liquiditat. Aleshores, la crisi es converteix en un enemic personal i familiar amb l’angoixa de conviure-hi com una malaltia crònica. És la nova societat del malestar que ens espera i ens aporta el neoliberalisme dels rics?
Governi qui governi sense canviar el sistema polític i administratiu, fiscal i electoral, el fracàs està quasi garantit. Només amb retallades i més impostos, sense controlar els capitals evadits i l’economia submergida és pretendre buidar el mar. Si no acceptem que la pedra filosofal està en el poble i no en la protecció dels interessos polítics i financers, el país girarà al revés, de vaga en vaga. Sobren ideologies i falten plans de govern elaborats per savis especialistes, no solament pels amateurs polítics premiats per la fidelitat eterna al partit. Partidisme i tecnocràcia no són rivals quan superen el vistiplau de la ciutadania.
El raig de claror i l’esperança de canvi demana sacrifici de tots, en proporció al benestar de cada classe social. Amb l’estricte compliment de tots els espanyols amb el fisc, declarant anualment tots els ingressos i béns patrimonials -una altra utopia- , sortiríem de l’endeutament en un o dos any. Les recaptacions posteriors permetrien grans inversions públiques i buidar la bossa de l’atur més aviat. Però, la condició humana ens ha fet cobdiciosos i corruptes quan l’ocasió ens ho posa fàcil, fent que la mà esquerra no sàpiga que fa la dreta.
Ramon Mas Sanglas – 23/11/2011

Catalunya i Euskadi marquen territori propi

“Si jo governo no acceptaré ordres de ningú”, va declarar el nou president del PP en un rampell electoral. Ni ell mateix s’ho creu, fidel deixeble del cervell Faes. Com pot imaginar-se una Espanya endeutada, evadida de l’Europa econòmica? Sap que els cercles alemany i francès lideren les normes legislatives de la Unió, que imposen les condicions financeres. Quan porti uns dies trepitjant la catifa de la Moncloa i comprovi l’estat ruïnós de les arques públiques entendrà les actuacions del seu antecessor. Comprendrà que guanyar no és sinònim de manar sense agenollar-se i estendre la mà a qui no pensa igual. Diàleg amb els de casa i de fora. No esborrarà del mapa els dos triangles amb colors de senyera catalana i d’ikurriña basca, malgrat incomodin el somni patriòtic de la unitat nacional indissoluble. Dos distintius en la pell del brau ibèric recorda que els nacionalismes amb llengua i cultura pròpies han dit prou al cafè igual per a tots. Si rebutja la veu de les urnes quedarà ben justificada la seva autodeterminació i segregació territorial. La democràcia té identitats plurals i drets seculars que Catalunya reclama aquest any amb el triplet convergent. Altrament, els bascos confirmen sense violència el clam de poble lliure. Tot plegat, ¿una premonició autonòmica cap a la segona transició i una reforma administrativa estatal? Els futuròlegs ja poden llegir la configuració territorial definitiva per boca del 20-N, sense cap més referèndum. Les singularitats històriques han marcat diferències de tracte i respecte, com a motors econòmics i culturals.
El model polític ideològic en solitari està superat. Cap partit, ni amb majoria absoluta, podrà tapar el nostre dèficit i deslliurar-se del precipici de la intervenció sense consensos. No salven les idees sinó els recursos necessaris ajustats a la redistribució del capital. L’especulació ha estat l’artilleria destructiva a escala mundial i la bombolla immobiliària espanyola la infanteria, que ha rematat l’esperança familiar de remuntar la recessió. Refer el doble efecte devastador compromet als ciutadans i tota la classe política a un esforç col•lectiu més enllà dels electes absoluts. Ha arribat l’hora de posar en pràctica un govern de concentració i unitat, tècnicament competent.
La governabilitat d’Espanya requereix la suma d’elements socioeconòmics i polítics. Primer, la interacció amb l’Europa de l’euro controlant amb transparència democràtica les condicions actuals del mercat. En el tren dels 27 en serem beneficiaris i deutors. Segon, la concertació amb tota l’oposició i els nacionalistes, amb la revisió de reivindicacions fiscals i el respecte a la pluralitat de criteris i llengües. Tercer, buscar el servei mixt de la tecnocràcia apolític sense radicalitat ideològica, però, a través de la democràcia, no a dit. Quart, control fiscal de tots els impostos dels contribuents -rics i pobres- , sense evasió de capitals ni economies submergides. Amb reformes exclusives dels treballadors –assalariats i jubilats- fragmentaran definitivament la societat del benestar i seguirem en els llimbs de la recuperació durant molts anys.
Si el nou govern s’obsessiona anant per lliure, tisora en mà i a costa de menys salari i més impostos, el mapa blau s’esmicolarà en mig any per les vagues dels mateixos que li han deixar el vot temporalment. La pèrdua de confiança farà la feina de l’oposició. Si els nacionalismes no són acontentats pacíficament, escoltant les demanades de reajustament urgent, tindran més arguments per formalitzar la separació geogràfica.
Governar com a partit, cada dia és menys rellevant. Si una nova llei electoral neutral i oberta desvinculés la política del poder financer, el comandament de la nació guanyaria en eficàcia, transparència i rumb. L’odissea i ortodòxia del bon polític radica en la capacitat d’unir els contrincants per empatia, mitjançant el carisma de la comunicació i la intel•ligència emocional, a fi de trobar solucions de país entre tots.
Ramon Mas Sanglas – 21/11/2011

Profetes de mals auguris (NE)

En el mercat del llibre cada dia hi troben noves visions sobre el futur de l’economia mundial i europea. Els pronòstics són poc engrescadors i molt preocupants quan repercuteixen al món laboral. Tots els referents a la productivitat espanyola tenen un horitzó llunyà i ple d’incerteses. Les xifres d’atur no han trobat el topall definitiu i la diàspora laboral juvenil cap a l’estranger augmenta amb més contundència. Evidentment, són els privilegiats que s’ho poden permetre amb una qualificació destacable en la seva especialització, amén d’un domini lingüístic imprescindible. Un exemple per a la joventut menys preparada i una pèrdua de valors científics del nostre país. L’emprenedoria local troba molts obstacles per obrir-se pas, com la segona porta de l’atur, malgrat les promeses oficials de simplificar la burocràcia.
Fa pocs dies hem sentit la veu de la senyora Merkel com a profetessa d’una crisi fins el 2020. Si els polítics capdavanters europeus, motors de la nostra economia, presagien un futur negre durant 10 anys, ¿quina ha de ser la reacció i les mesures dels països que estem en la corda fluixa? Les propostes polítiques de la campanya electoral són molt simplistes amb poques perspectives europees. Quin sentit tenen els retrets mutus del passat en lloc de buscar solucions compartides de futur? L’egocentrisme partidista allunya molts electors de les urnes. De complir-se el llarg període de sequera prevista, el suposat guanyador dels comicis 20-N, el PP, no resoldrà la papereta de l’atur en quatre anys. Quedarà un bon tros del pastís per al govern següent (2015 al 2019). Tal i com van els relleus de govern en aquest país, els socialistes tindran una segona oportunitat per completar l’obra inacabada dels conservadors.
Seguint aquesta tesi del llarg túnel que queda, els analistes polítics no veuen en mals ulls un govern de concentració i d’unitat democràtica com la salvaguarda de tots els interessos autonòmics. No podem fer ulls clucs a la realitat de les diferents identitats territorials, ni oïda sorda a les reivindicacions econòmiques de cada poble. La pretesa unitat nacional és una utopia impròpia del s. XXI, que acabarà amb l’ esmicolament i destrossa dels béns comuns si no es respecten els propis. Amb aquesta necessitat d’entesa el poble no entén el perquè de tanta confrontació partidista i divisió de criteris davant les urnes. Busquen el bé comú sense colors o el seu? El poder polític –com a essència de governabilitat i bon lideratge- s’ha desacreditat tant, que urgeix unes alternatives amb una nova llei electoral també apolítica i oberta a altres opcions de govern, com la tecnocràcia.
Ramon Mas Sanglas – 18/11/2011

Unitat de programa i fracàs d’ideologies (NE)

Tots els assajos polítics dels sistemes ideològics han entrar en recessió com l’economia. La història política n’ha vist de tots colors, envergadura i durada. Fan fallida perquè les circumstàncies generacionals s’imposen a les ideologies que no evolucionen paral•lelament amb les necessitats del temps i les persones. Una nació no pot ser un oasi polític i financer. El món laboral mundial està interconnectat sense fronteres. Conseqüentment, el consum i l’ intercanvi de productivitat és la font de riquesa, no la política d’idees. Hem vist com canvien i cauen governs de progrés. Serà la solució retornar al conservadorisme neoliberal per estrènyer la màniga ampla dels socialdemòcrates?
Grècia i Itàlia ha optat per una nova via governativa: la tecnocràcia, teòricament apolítica. No ens enganyem quan és el capital qui està en joc, que vol salvar les economies nacionals només a cops de reformes laborals. El gran pecat d’aquests pretesos salva pàtries és el fet del seu nomenament a dit, sense passar pel sedàs de les urnes i el veredicte popular. És una emergència, justifiquen. El mètode no pot anar per llarg perquè els pobles italià i grec estan exigint eleccions anticipades. El més cert, que a la mínima relliscada o empitjorament, el país saltarà pels aires com un polvorí. Si la provatura fos satisfactòria a mig termini, tots els partits polítics en la corda fluixa podran endreçar les seves receptes en el bagul dels records. Quedaria demostrat que polítics i tecnòcrates qualificats no poden barallar-se mentre rebin el vist i plau de la democràcia. Quedarà per veure si la dita “qui oli remena els dits s’unta” serà una excepció per aquests que han de curar la mateixa malaltia dels antecessors, la malversació.
Ni els partits sols ni les persones són garantia de bona administració. Només la unitat de govern sota uns criteris consensuats de programa estatal. No per més pluralitat partidista més drets democràtics. Tanta diversitat i dispersió ideològica pot ser tan nefasta com la rotació d’un bipartidisme sistemàtic. El model perfecte no existeix. La clau governativa està en regular els impostos sobre els béns de tots els ciutadans. Intentar que el món financer capitalista no pugi a cavall de la democràcia i no converteixi els amos en súbdits és la regla d’or.
D’entrada, retallar és sinònim de governar malament en clau popular. Aquest visió esbiaixada neix d’un error injust i greu: no es retalla tothom per igual ni en la proporció deguda segons els guanys. La crisi exigeix reajustaments econòmics. El nou govern del PP es guanyarà la impopularitat ben aviat si no rectifica la vara mesuradora envers els rics, i podrem ser el tercer país que caigui en mans tecnòcrates. Tindrem un mapa espanyol tenyit de blau, menys Catalunya i País Basc. Una majoria absolutíssima no és cap principi del final de la crisi si no s’acull al consens de l’oposició com l’eina imprescindible de governabilitat. També existeixen dictadures democràtiques per ignorància o canvi de rumb pels silencis abans de les eleccions.
Els polítics espanyols coneixen els mals del país i callen perquè no s’atreveixen amb la solució, en singular. Saben que amb píndoles de més pressió laboral sobre les classes mitjanes i pobres tenim túnel fins el 2020. Amb descomptes de la Seguretat Social i gratificacions per cada nou contracte que faci l’empresari contribuirem a empobrir les arques públiques sense matar el fantasma de l’atur. La panacea real i directa és el control de l’evasió fiscal i de l’economia submergida. Sense l’aplicació d’una reforma fiscal amb coratge, com demana el poble indignat i treballador, no sortirem dignament de la crisi, amb polítics o tecnòcrates.
Ramon Mas Sanglas – 16/11/2011

Dues velocitats i menys retallades

Per què s’ha de competir sistemàticament en tot? La genètica ens ha fet ambiciosos per naturalesa. Mai en tenim prou. Fins aquí res a dir si no violem la honradesa i les vies legítimes d’enriquiment a costa dels febles. Però, la deessa fortuna no ens ha predestinat a ser tots rics. Aquesta dèria obsessiva per ser igual de poderosos, guapos i privilegiats sobrepassa la nostra condició d’éssers limitats. Qui abasta la glòria material –a vegades d’esquena a la pròpia felicitat- , no s’escapa de la mortalitat.
Sempre han existit grans diferències entre l’estament ric i pobre. Les ideologies més socialitzades no han pogut aparcar-les. En època de bonança vam perdre el control de la velocitat i l’equilibri. Ara, la crisi ens ha frenat, afortunadament i mal ens pesi, a nivell mundial, europeu, nacional, local i personal. El vaivé de la història és el pèndul de la saviesa que ens redreça quan ens passem de rosca. Ens recorda periòdicament que estirem massa el braç, el sistema no resisteix l’embranzida i peta.
La locomotora europea no pot amb els 27 vagons de la Comunitat. Reduirem tots la velocitat o cal desenganxar combois? França i Alemanya -la més cooperadora- , diuen prou a una pretesa unitat o cafè per a tots. L’experiment arriba al final? Dues eurozones diferents o compartides, amb moneda comuna o pròpia, però a dos ritmes. La transició del creixement progressiu de la Unió es va configurar amb vocació d’igualtat econòmica i de mercat. Els efectes de la crisi ha paralitzat en diferents graus les possibilitats competitives de cada membre. El rescat no pot ser la solució universal quan el desastre és irreparable. Caldrà baixar del tren i definir un nou trajecte? Qui, quan i en quines condicions? S’imposa una segona transició europea amb visió universal més realista i menys ambiciosa.
Traslladem el panorama europeu al mapa autonòmic espanyol. En dies de campanya electoral afloren silencis, es visualitzen esquerdes del sistema polític partidista, apareixen forats econòmics callats, es denuncien retallades suposadament equivocades i s’ofereixen panacees de bones intencions per no ferir susceptibilitats dels votants. Després del 20-N ens ja trobarem els efectes del bisturí, les cures intensives i les deshabilitacions. També s’ha acabat el cafè del 1978 fa temps. Les desigualtats productives autonòmiques són innegables i el ritme de manteniment a costa de les més solidàries és inaguantable. No és just decréixer i endeutar-se “in extremis” més anys per sostenir artificialment un benestar social igualitari. L’única sortida justa és un pacte fiscal regulador de la pròpia riquesa autonòmica per saldar dèficits milionaris interns i revisar els barems d’aportació amb criteris europeus. Per què pagar un 9% del PIB en concepte de solidaritat quan a Europa és del 4%? Les Comunitats Autònomes que no poden seguir soles sense un règim permanent de subvenció han de replantejar-se la reunificació per enfortir les seves economies. L’Estat central hauria de promoure els mecanismes legals democràtics per facilitar la modificació territorial -sense conflictes- , i reformar la divisió territorial constitucional. No parlem de dues velocitats sinó de coalicions geogràfiques i administratives. L’exemple més palès, que a millor economia autonòmica menys atur, és Euskadi (10%). Per què no extrapolar el model a qui el vulgui, deixant criteris històrics?
El tercer nivell de revisió en portaria als ens locals o ajuntaments més propers a les butxaques dels ciutadans. És on es viu més de prop el drama de l’aturat. Abans d’apujar impostos cal reduir organismes, burocràcies i consistoris. L’excessiu nombre de càrrecs, diputats, senadors i regidors està en la ment de tots com a primera mesura d’aprimament. Si per tenir més riquesa ens hem de privar de serveis bàsics la competitivitat serà font de problemes i malestar social. Afrontar el futur amb menys recursos equival a perdre uns graus de benestar, sense renunciar al dret d’exigir sacrificis en proporció a la riquesa de cada contribuent.
Ramon Mas Sanglas – 13/11/2011

Tindrem els polítics que ens mereixem

Ho seguirem dient -després del 20-N- , pels desacords en polítiques inadequades i poc agradoses. Vet aquí la qüestió: existeix un govern modèlic? Ja reconeixem la imperfecció humana en els nostres polítics. Si entre tots no encertem el bo i millor del mercat nacional hem de concloure que la maquinària electoral del partidisme està tocada de mort. El sedentarisme polític és una malaltia de la democràcia, com la tecnocràcia a dit i les llistes tancades de fidelitat. Tots i tot té data de caducitat. Si la democràcia és prioritària hem d’admetre que les eleccions primàries, la tria dels millors, no és un mal invent. La injustícia i les errades polítiques greus del sistema ¿no són motius suficients d’indignació popular? Per respecte als drets democràtics els ensurts econòmics evitables i els pecats capitals de negligència i corrupció no admeten perdó sense dimissió. El rentat de cervell i la desmemòria política ens fa animals d’hàbits repetitius. El poc esperit autocrític no pot amb la inèrcia instintiva i el pinyó fix de la bicefàlia estatal instaurada , com si els partits petits –amb persones tant o més capacitades- no tinguessin l’oportunitat de dirigir el país. Lliguem l’estadística i els sondejos al poder creant tendència de vot, oblidant la qualitat governativa i els bons programes dels candidats en minoria. Anar a votar perquè toca i ho diu la televisió, sense més informació objectiva, és una acció cega o instintiva. Molts abstencionistes –sense passotisme- , podran justificar culturalment i millor la seva al•lèrgia a les urnes. Si la rivalitat entre partits fos menys acarnissada aquest col•lectiu apolític i desencisat perdria adeptes. ¿Què impedeix formar un govern unitari de concentració dels més assenyats, ideologies apart? Aparcant interessos de partit estalviaríem despeses de campanya, confrontacions estèrils i tindríem un full de ruta comú.
La distribució de la riquesa és la pedra angular que mou l’entramat electoral i econòmic. Qui pot amb el capital? Controlar el diner d’un país vol dir ser amo del poder i de les vies d’inversió estatal mitjançant una legislació feta a mida. Tota la campanya ha girat sobre el nucli de l’economia central i autonòmica, sotmesa als ulls europeus, a fi de generar recursos per treure la nació d’un atur caòtic. Els partits d’esquerra busquen incentivar la productivitat sense tocar les butxaques populars ja escurades, sense apujar impostos ni reduir salaris. Els moderats i dretans furguen en les reformes laborals, facilitant les inversions empresarials a costa de menys benestar social i més treball. Ningú s’atreveix a plantar cara a l’evasió de riquesa suposadament incontrolada, però ben coneguda. Com se’n sortirà els nous governants d’un front trencat i divergent? Anar votar amb la sospita o recança que al 21-N tot continuarà igual sota una batuta de color diferent, el país no aixecarà el cap. La resignació i l’acceptació d’un sistema fallit seria la gran frustració de la nostra capacitat democràtica i del dret a decidir sense imposicions.
Si el PP i el PSC (PSOE) s’han tancat quasi en banda al Pacte fiscal de CiU per a Catalunya, i aquesta és la sortida òptima i més directa per salvar el dèficit i l’atur, tota economia invasora i fiscalitzadora serà contraproduent. Quins polítics menys dolents, que vetllin per Catalunya, ens mereixem? El mal menor, diuen els experts, es produirà evitant tota majoria absoluta i amb la presència dels nacionalismes autonòmics. En altres paraules, és vital trencar la bipolaritat nacional en benefici de la democràcia compartida en les dues Cambres. La nit del 20-N sortirem de dubtes amb l’esperança d’un govern competent i dialogant. Entre tots, farem diana?
Ramon Mas Sanglas – 12/11/2011

Control del frau fiscal, la solució

La campanya del 20-N serà renyida, com totes, però esquivarà la solució més realista per covardia: el frau fiscal. El cavall de batalla serà la crisi i l’atur amb un reguitzell de mesures per combatre la plaga de cinc milions de parats. Els efectes es propaguen com un incendi devastador creixent, però la classe política no aplica cap tallafocs efectiu i radical. Proposaran pedaços, reformes i extintors casolans. Els amants de l’estadística podrien fer un estudi curiós de les hipotètiques panacees a cada problema concret. D’aquí uns mesos fora bo comprovar el seu compliment, les mitges veritats i les contradiccions més aberrants. No existeix cap vareta màgica ideològica, ni econòmica, per restablir la bonança del país. Sí, per reajustar entre tots, el repartiment de costos i dèficits públics en què estan sumides totes les administracions. La maleïda paraula “retallada” dels polítics i governants és l’eina massiva més ràpida per fer quadrar emergències econòmiques. Com que les víctimes pobres no hi estan d’acord, la injustícia i la divergència de criteris -la indignació social- ha fet aflorar la solució a costa dels rics amagats i molt solvents, pocs per a alguns, però més que suficients. El seu silenci els delata i també als encobridors. Es requereix coratge polític, absent fins ara, per fer sortir a la llum pública una infinitat de diners evadits del fisc, imprescindibles per extingir el foc sense més agonies. Per què els polítics no ens diuen tota la veritat abans d’anar a les urnes?
La següent certesa ens arriba de fora (New York Times), no per això menys verídica, ans el contrari, per ser una notícia rellevant i contrastada. En la nostra premsa no hi té cabuda? El frau fiscal anual dels espanyols rics (grans famílies, empresaris i banquers) és de 44.000 milions d’euros, que Hisenda espanyola deixa de recaptar. Aquest import equival gairebé al dèficit de les despeses públiques socials d’Espanya (sanitat, educació, obra social). Dit altrament, suposa el 74% del frau fiscal nacional i correspon a 569 persones de nacionalitat espanyola, amb cara i ulls concrets. L’Estat no s’atreveix amb ells al•legant possible prescripció del delicte, falta de mitjans o inspectors, por a la investigació per les represàlies o esquitxos a través d’altes esferes mediàtiques. Els favors tenen un preu. L’Agència Tributària es limita a perseguir als autònoms i professionals liberals que no compleixen amb Hisenda, que representa un 8% del frau total. ¿Quin partit s’atrevirà amb la bèstia grossa del capital negre consentit que arruïna el país i mata el pobre? No es demana caritat, ni apujada d’impostos als poderosos, simplement, que paguin el que obliga la llei espanyola a tots els contribuents. La segona bèstia és l’economia submergida, tabú o escapatòria de cert empresariat i solució forçosa per alimentar moltes boques. És una lacra més justificada?
Lamentablement, Catalunya aglutina la majoria d’aquests defraudadors rics, on les retallades estatals són més destacables. Si en aquest context o guardiola dels ingressos hi afegíssim els 17.000 milions (quota de solidaritat autonòmica) que els catalans veiem com se’n van cada any i no tornen sota cap concepte inversor, viuríem en el país de les meravelles en plena crisi. La frivolitat arriba al límit quan hem de sentir les declaracions d’un expresident: “Els rics no paguen impostos a Espanya” o d’un president autonòmic actual: “L’ increment d’impostos als rics és més un valor testimonial que pràctic, perquè són pocs”. Amics, lectors, valoreu les xifres i les mentalitats. Però, sobretot, voteu amb la ment freda, si la consciència us permet veure amb certa lucidesa, quin govern pot treure’ns del pou amb menys injustícies.
Ramon Mas Sanglas – 7/11/2011

http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/?p=2593
http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/lectors/lescandalos-frau-fiscal/38758.shtml

Campanya d’interessos, no de veritats

Per què els interessats són els últims en assabentar-se de la veritat? Ho diem dels pares respecte les aventures secretes dels seus fills adolescents. De la parella respecte la infidelitat d’un dels membres. Dels polítics respecte projectes del programa que anuncien i amaguen o no executen. En els tres casos els interessos personals o de grup són els arguments que forcen silenciar la veritat per seguir gaudint en silenci d’uns plaers o beneficis satisfactoris. No parlaré d’aquests tres. Quan un dia surt a la llum pública la veritat sigil•losament guardada, ¿quina actitud cal esperar? ¿La negació de les proves evidents, la humiliació resignada, la reacció violenta, l’acceptació de les conseqüències, el silenci i campi qui pugi?
El cavall de batalla de la campanya serà la crisi i l’atur amb un reguitzell de mesures per combatre la plaga de cinc milions d’afectats. Els amants de l’estadística podrien fer un estudi minuciós de les promeses dels partits participants detallant solucions donades a cada problema concret. Fora bo exhibir-lo d’aquí uns mesos i contrastar el nivell de compliment, les mitges veritats i les mentides més aberrants. No existeix cap vareta màgica ideològica ni econòmica per restablir la bonança del país. Sí, per reajustar el repartiment de costos i dèficits públics en què estan sumides totes les administracions entre tots. Fins ara la maleïda paraula “retallada” és la més emprada en boca de polítics i governants, com eina ràpida i eficient que fer quadrar emergències econòmiques. Com que les víctimes pobres no hi estan d’acord, les divergències de criteris han fet aflorar solucions a costa dels rics amagats i molt solvents, pocs per alguns, però més que suficients.
La següent certesa ens arriba de fora (New York Times), no per això menys verídica, ans el contrari, per ser una notícia rellevant i contrastada. En la nostra premsa estaria vetada. El frau fiscal anual dels espanyols rics (grans famílies, empresaris i banquers) és de 44.000 milions d’euros, que Hisenda espanyola deixa d’ingressar. Aquest import equival gairebé al dèficit de les despeses públiques socials d’Espanya (sanitat, educació, obra social). Dit altrament, suposa el 74% del frau fiscal nacional i correspon a 569 persones de nacionalitat espanyola, amb cara i ulls concrets. L’Estat no s’atreveix amb ells al•legant possible prescripció del delicte, falta de mitjans o inspectors, por a la investigació per evitar represàlies a través d’altes esferes mediàtiques. L’Agència Tributària es limita a perseguir als autònoms i professionals liberals que no compleixen amb el fisc, que representa un 8% del frau total. ¿Quin partit exhibirà la veritat en campanya i s’atrevirà amb la bèstia grossa que arruïna el país i mata el pobre? No es demana caritat, ni apujada d’impostos als poderosos, sinó simplement que paguin el que estipula la llei espanyola per a tots els ciutadans. La segona bèstia és l’economia submergida, tabú o escapatòria de cert empresariat petit i solució forçosa per alimentar moltes boques. ¿Lacra més justificada?
Lamentablement, Catalunya aglutina la majoria d’aquests defraudadors públics rics, on les retallades estatals són les més destacables. Si en aquest context o guardiola dels ingressos hi afegíssim els 17.000 milions (quota de solidaritat autonòmica) que els catalans veiem com se’n van cada any i no tornen sota cap concepte inversor, viuríem en el país de les meravelles en plena crisi. La frivolitat arriba als límits quan hem de sentir les declaracions d’un expresident: “Els rics no paguen impostos a Espanya” o d’un president autonòmic: “L’ increment d’impostos als rics és més un valor testimonial que pràctic, perquè són pocs”. Amics, lectors, valoreu les xifres i les mentalitats. Però, sobretot, voteu amb la ment freda, si la consciència us permet veure amb lucidesa, quin govern pot treure’ns del pou amb menys injustícies.
Ramon Mas Sanglas – 7/11/2011

Per què els polítics menteixen?

Durant les campanyes electorals la premsa i la informació pública van farcides de falses promeses i mentides de calibre gruixut. Sabent que els perjudica la credibilitat, ¿per què les diuen tan grosses i s’hi juguen el prestigi? És el rol estàndard de la política actual. Menteixen prometent el què no tenen a l’ abast, ni intueixen què passarà. La mentida política és congènita per innòcua: “ho puc prometre ara, però no ho puc complir després”, perquè el vent ha canviat de direcció. Promet, promet, que alguna cosa colliràs. L’atzar i la ingenuïtat del votant són aliats importants. Qui no s’arrisca perd la possibilitat del vot casual. El silenci –estratègia del PP- és eloqüent només quan les estadístiques auguren una mínima seguretat de reeixir en les urnes. Al seu líder li convé callar per no ensenyar les cartes negres que haurà de jugar. Amb l’alternativa d’un contrincant derrotat tindrà el passaport a la Moncloa sense grans discursos: “el ciutadà ja es trobarà la crua realitat del canvi”. No cal angoixar-lo, prèviament, per evitar més abstencionisme.
La mentida política és com un joc, una estratègia del convenciment fàcil, no una immoralitat. L’ètica abstracte del polític és la conquesta del poder com sigui. Per al partit tot és vàlid, mentre guanyi. La persona implicada forma part de l’engranatge i es deu al sistema. Els escrúpols personals passen a segon terme si és bon polític, perquè no ha de donar comptes a ningú com a individu. Aquí està el nucli de la indecència política: el governant sortit del poble té la poltrona quatre anys amb un projecte poc realista o camuflat. Sota l’empara del partit pot cometre errors -més amb majoria absoluta- , sense cap dimissió, malgrat els retrets públics. Només l’oposició podria vetar-los i contrarestar els efectes perniciosos, però, entre col•legues de professió s’ha de ser cautelós. “Avui per a mi, demà per a tu”. La bipolarització política és el pitjor enemic de la democràcia i la transparència, després de la majoria absoluta.
Els dos pecats capitals del sistema electoral són les candidatures tancades com a premi de fidelitat o antiguitat dels aspirants i la falta de rigor del programa sense un calendari i dates d’execució de cada objectiu. Com que no hi ha sancions ni dimiteix ningú per un incompliment programàtic, la falsa promesa i la mentida més solemne queden impunes. Diem que la culpa és del sistema que ells legislen, quan en realitat els culpables som tots els ciutadans per admetre’l i donar el consentiment del vot. Com trencar el cercle viciós? Exigint i votant escons buits (Candidatura “Escons en Blanc”) fins el canvi de la llei electoral o bé, que no pugui governar ningú sense un 50% mínim de participació. Aleshores l’abstencionisme seria comptabilitzat com una forma popular democràtica i vàlida. Repetir els comicis.
La classe política no hauria de tenir l’exclusiva dels parlaments. El partidisme sota la servitud de la banca i el capital manipula la llibertat ciutadana. Quan un govern es mou amb paràmetres de poder i no de servei a la societat la consciència política queda ferida de mort i els valors de la justícia, la veritat i la professionalitat s’esfumen. ¿Per què no encomanar la governació d’un país a la intel•ligència i sensibilitat humana d’experts economicistes i juristes aliens a la parafernàlia política corrupta i tramada? Si no podem decidir el mecanisme per triar els nostres governants sense cap imposició som titelles del seu món d’interessos i la paraula democràcia és pura filantropia i permissivitat passiva.
Ramon Mas Sanglas – 1/11/2011

Candidatura “Escons en Blanc”

Les eleccions són un trencaclosques per a molts ciutadans i la televisió un suplici publicitari. Sobren peces, no encaixen o en falten. Són les respostes dels abstencionistes, vots blancs i nuls. El vot en blanc afavoreix la majoria guanyadora. Els nuls són perduts. Qui es queda a casa dóna la batalla per perduda. Quina alternativa queda per captar i convèncer aquests potencials electors desencisats? Raons de rebel•lió política no en falten, i més en temps difícils. Les urnes reclamen fets sobre les promeses. L’opció de la candidatura “Escons en Blanc (EB)”, d’abast nacional -poc coneguda per falta de recursos publicitaris- , pot ser una solució immediata, efectiva i amb fonaments legals per canviar l’apatia de l’electoral i l’immobilisme dels polítics instal•lats fa anys. Quan s’apliqui una nova llei electoral oberta – el gran objectiu d’aquesta promotora- es dissoldrà, perquè no és cap partit.
Els partits majoritaris defensen la reducció de senadors i diputats. En faran bandera durant la campanya 20-N per a la nova legislatura. En el millor del casos hem d’esperar els comicis del 2015 a veure la realitat. Quin candidat sacrifica la seva plaça de bon grat? Per a “Escons en Blanc” podria ser un fet en aquesta legislatura. L’abstencionista, per descontentament o perquè cap llista el satisfà, tindrà el dret a deixar buits els escons que aconsegueixi la sigla (EB), compromesa a renunciar tot tipus de remuneració personal. Una butaca buida no ocasiona despeses. Les conseqüències que se’n deriven podrien ser altament positives. Primer, reducció automàtica de parlamentaris i senadors amb els sous corresponents. Segon, canvi de les majories reals, perquè aquest vot no es repartirà entre partits. EB té un destinatari nominal no presencial, però computable a efectes estadístics i legislatius. No pot ser substituït per ningú. Tercer, el seu silenci serà la forma d’exigir un canvi electoral que reclama el poble fa anys, amb llistes obertes. Quart, serà una mostra de nitidesa per dir NO a un sistema sense llibertat individual. Diputats i senadors estan sotmesos a la disciplina de vot del partit. Cinquè, un percentatge considerable d’Escons buits donaria realisme a les Cambres i faria canviar els valors i la reflexió del polític com a servidor del poble, no dels propis interessos.
Proliferen els vots en blanc per desafecció política. Com a objectiu de protesta són comptables, però, només simbòlicament. Perquè tingui repercussió parlamentària legal és imprescindible votar amb la papereta legalitzada (Escons en Blanc) que estarà en les meses electorals. És normal que els partits tradicionals vulguin ignorar aquesta candidatura d’indignació. Desacredita les seves paraules de campanya i els resta vots reals al posar en evidència la falta de credibilitat ciutadana.
En les últimes eleccions municipals catalanes alguns regidors van perdre la seva cadira. Aquests consistoris han reduït nòmines personals que han repercutit en serveis del poble gràcies a Escons en Blancs que votaren els electors. Són bons precedents d’estalvi polític que Grècia i Itàlia han aplicat dràsticament eliminant ajuntaments i províncies. No és millor opció canviar les retallades socials per la supressió de burocràcies supèrflues i polítics sobrers? El 20-N tindrà una nova eina per fer avançar una nova llei electoral penjada en la cartellera de les bones intencions polítiques, però molesta. Per a més informació: http://www.esconsenblanc.org/es o bé http://votoenblancocomputable.org/

Ramon Mas Sanglas - 30/10/2011

Catalunya, trofeu d’Espanya

Les armes maten, però les paraules inoportunes i frívoles aviven conflictes innecessaris, latents fa segles. El senyor Peces-Barba ha estat la persona menys indicada per recordar el contenciós espanyol-català del 1640. Si Espanya va fer una mala tria entre portuguesos o catalans, ha tingut moltes oportunitats per rectificar la història i deslliurar-se d’aquest llast agredolç que maleeixen, però necessiten. Per què no s’han desfet de Catalunya al llarg de 300 anys? No cal bombardejar Barcelona cada 50 anys per assegurar la fidelitat catalana al regne d’Espanya. L’espoli fiscal de 17.000 milions d’euros anuals ja impedeix tot intent de fugida. El subconscient de Peces-Barba l’ha traït. L’esperit conqueridor d’Espanya veu Catalunya com un botí de guerra. Un trofeu valuós que no pot deixar escapar a qualsevol preu. Catalunya està estigmatitzada per la història castellana com una pertinença o colònia de la Castella imperialista, a qui paga impostos de vassallatge. Mentalitat de domini de quan feia les amèriques.
Aquest senador il•lustre va tenir l’oportunitat de redactar una Constitució per a tots. Amb aquestes reflexions incendiàries reconeix implícitament que es va fer malament o va quedar inacabada. Si el seu paper, després de 40 anys de discòrdia franquista, era unificar criteris i respectar drets sota l’empara de la pau, no es mereix l’apel•latiu de “pare de la Constitució”. Els fills que no troben a casa el respecte de la seva identitat i el reconeixement de la llengua pròpia tenen necessitat d’emancipar-se. Qui provoca aquesta ruptura o divorci és un separador. Conseqüentment, ¿d’on prové la vocació independentista de tants pobles? En el període de transició del 1978 la comissió constituent i els catalans en desacord van perdre una ocasió d’or per llimar confrontacions. Mai van rebre l’oferta ni cap possibilitat de tria. Se’ls va imposar, una vegada més, el poder de l’Espanya unificadora i centralista.
Potser ara s’entén perquè volem una segona transició democràtica, quan la primera fou un simulacre o assaig. Durant 35 anys hem tingut massa conflictes evitables: un Estatut trinxat, la llengua vetada, l’economia fiscalitzada, la identitat burlada. No oblidem la infinitat de boicots. Portem l’estigma de la maledicció aliena com a poble que ha reeixit en la història per ser lluitador, creatiu i constant. Per això no celebrem cap derrota, sinó la victòria de cada aixecament.
Catalunya necessita un nou estatus econòmic i polític per sobreviure. Si l’entesa no pot ser pacífica és que la democràcia grinyola fort. Si és insuficient un reciclatge caldrà motor nou. No cabem tots en un sistema incòmode, tot i pagant bitllet de primera. No és un crim demanar una reforma constitucional. La democràcia, ¿fa més por que la dictadura? Si la primera transició es va batejar d’heroica, ¿per què tanta resistència a la segona? El rodatge de 35 anys de llibertat limitada ja és garantia de maduresa popular per saber què és decidir. Peces-Barba, no vingui amb hipòtesis humorístiques de la broma fàcil sense els catalans. Sense tanta solidaritat envers Espanya, Catalunya no estaria a la deriva en aquests moments. La porta de sortida continua barrada. Per què amaguen la clau de l’entesa tan sigil•losament? Catalunya no ha perdut l’esperança del trànsit definitiu a la llibertat plena dels seus pobles sense cap bombardeig.
Ramon Mas Sanglas – 31/10/2011

Eta, adéu per sempre

Punt i final al cicle d’ETA, a l’extorsió, el crim i el terrorisme. Sí, a les reivindicacions d’una societat que obre les portes a decidir lliurament. Ha finalitzat el mètode antidemocràtic de l’assassinat covard i absurd. El camí de la violència i les armes no porta enlloc. Només amb el diàleg i la democràcia –com sempre ha intentat fer Catalunya- poden entendre’s els pobles malgrat llenguatges diferents.
No hi ha victòries a celebrar quan hi ha víctimes innocents. Només comença una nova etapa, suposem que pacífica. Entre els vius no hi ha guanyadors ni perdedors. La llibertat i la raó no és propietat de cap bàndol, només del poble. La retrobada, no fàcil entre generacions, serà el millor gest per aplanar la ben entesa entre l’Estat central, la pàtria basca i el seu futur. A més reconciliació menys confrontació. Els partits polítics són simples interlocutors que poden facilitar o enterbolir la reunificació d’un país dividit. No pertoca només a l’Estat marcar pautes. La pilota que ha deixat la banda terrorista està en mans dels autèntics demòcrates, no dels interessos patriòtics d’uns i d’altres, amb el missatge clar de respectar el dret a decidir.
El moviment ETA va aparèixer per combatre el franquisme usant el terror quinze anys. Va continuar la mateixa estratègia a partir del 1975 fins ara, per alliberar Euskadi de l’Estat espanyol. Si el concert econòmic basc és fruit parcial d’aquesta pressió, amb la bandera dels drets forals històrics, continuar l’extorsió fins avui dia ha estat un error greu sense fruits. La memòria històrica no aplaudirà mai aquesta trajectòria, i menys, els recursos emprats. La fermesa de la ciutadania peninsular sempre ha rebutjat la violència de quasi mig segle d’existència etarra. Els hereus polítics de l’esquerra “abertzale” també s’han desmarcat per arribar a una solució dialogada. La llavor ideològica de l’independentisme té arrels profundes. La fructificació dependrà de tot un procés negociador, lent i racional. Amb l’anunci del cessament definitiu de la lluita armada i la dissolució de la banda s’inicia un període dur de confrontació política, que vol dir, refer el destí comú sota voluntats majoritàries nacionals i autonòmiques amb un referèndum popular final, si cal.
Tota la nació, malauradament, en sap massa de tragèdies bèl•liques civils. Sap que la restauració de les llibertats reprimides és un camí dolorós. La memòria dels camps de concentració i les rancúnies entre nacionalistes i republicans d’antuvi, es reviurà en moltes llars basques durant anys. Sense demanar perdó, difícil reconciliació. Lliurar les armes és un gest material important, però, imprescindible acceptar la culpabilitat. La pena de presó no és justificatiu de l’error comès, els morts no tenen retorn. Els familiars de les víctimes han de ser intermediaris per facilitar el retrobament, més que els polítics. La sobirania basca és una fita a costa de sumar llibertats, no de més repressions. Es demanen passos bilaterals de reconciliació: acostament de presos i claudicació etarra total amb reconeixement i perdó. Les dues fases condicionen una tercera: que l’Estat reconegui el dret del poble basc a decidir el seu futur lliurament.
Ningú dubta que al govern entrant del 20-N se li ha girat més feina de la prevista, a més de la crisi rabiosa que es resisteix de valent. Els dos focus sobiranistes de Catalunya i Euskadi posaran a prova de foc la saviesa política del consens i els valors de la democràcia real. Amb els dos grans territoris històrics de l’economia espanyola no és bo mantenir una rivalitat eterna. Si no aconsegueixen l’entesa política i financera amistosament no quedarà més alternativa que acabar la confrontació amb una consulta popular vinculant. En democràcia internacional el jutge imparcial final és el veredicte de les urnes.
Ramon Mas Sanglas – 24/10/2011

Decideix el poble, no el polític (NE)

No és cap acudit ni un insult a la intel•ligència política. Però, hem capgirat les funcions democràtiques. El sistema ens ha habituat a creure i votar el què decideix el mandatari per nosaltres. No hem assimilat la cultura del poder popular com la prioritat per dret. El mecanisme legislatiu electoral s’ha muntat a mida del polític –no de l’elector- , amb permís del capital. Conclusió, qui paga mana. Tots som ostatges del mecenatge neoliberal. Només un canvi constitucional valent pot redreçar l’ordre dels poders. ¿Està predisposada la classe política a renunciar el proteccionisme econòmic, viure només dels recursos del partit i afiliats, confiar en el poble sobirà i abandonar la servitud capitalista?
Un encadenat d’especulacions financeres ens ha dut al desert per falta de líders honrats. Trobar una drecera és demanar un profeta amb la bola de cristall. Les receptes dels ideòlegs no donen confiança després de tants fracassos. El ciutadà està més vehiculat als drets socials i laborals que als polítics. Censurem un govern que no admet canvis estructurals dels rics, ni electorals. El dret democràtic no tolera burocràcies absurdes, malbarataments i corrupcions que contrasten amb la pobresa. La sobirania popular no pot triar els governants sobre unes llistes tancades prèvies. Ens volen canviar la societat per anar millor ells o vetllar pel benestar comú? Passen de les veus indignades. Quinze dies abans del 20-N entraran en campanya -dies de zel intens- , on s’ho diran tot i blindaran el seu futur de quatre anys amb el vistiplau de les urnes.
El govern català es planteja deslliurar-nos del centralisme econòmic estatal per combatre l’endeutament. Maniobra difícil per les desavinences històriques seculars. L’única porta viable és la força del vot majoritari vinculant. Decidir, sí, però en tot i sobre tots, sense excloure els mateixos parlamentaris. La democràcia no delimita camps d’acció quan un poble ho reclama. Si la primera transició no contemplava aquesta possibilitat, obrim la Carta Magna novament i no tanquem en fals la segona. El nacionalisme no és una plaga ni el terror de les autonomies. Aquesta visió és pròpia del partidisme centralista, retrògrada i excloent. L’amalgama diversificada de catalans sobrevinguts no és cap obstacle si tenim expectatives clares a casa nostra. Si el dret a decidir és exclusivament dinerari no formarem una nació amb ideologia i cultura pròpies sinó un búnquer de riquesa, a base de treure’ns el fetge mútuament. La bondat política no pot estar renyida amb la justícia entre obrers i empresaris.
No invertim la piràmide. No són els polítics que decideixen quin Estat volem per salvar les seves conveniències. El votant confia en el polític digne per la seva exemplaritat, estil de vida i perícia. El poder del vot democràtic és manipulable fàcilment amb la promesa falsa: el camuflatge del vot captiu. Qui se’n deslliura de la captivitat? El sistema i el poder econòmic han falsejat la democràcia. Per això estem en el pou de la crisi. La societat enyora el líder altruista que s’oblida de si mateix per servir al bé comú. Trobar-lo és gairebé un mite, perquè el bon governant està enxarxat en múltiples interessos autonòmics, nacionals i europeus. Governar bé, és assumir el risc de decidir sense temor a errar sota la pròpia responsabilitat.
Ramon Mas Sanglas – 15/10/2011

Veritats a cau d’orella (NE)

En moments d’ofuscació mental o falta de serenor la vida se’ns presenta amb cara poc afable. Malauradament no són fantasies per a qui les mancances i falta de treball és el malviure quotidià. L’evidència d’una crisi sense final ha posat en circulació el doble eslògan: “no podem créixer més” i “no hi cabem tots”. Semblen anatemes perversos contra el benestar actual i futur. Dos anunciats que podrien ser una invitació a fer fora els nouvinguts i un stop a les aspiracions de les noves generacions. Sentències que preses al peu de la lletra portarien la desesperació col•lectiva. Busquen matisos i atenuants a les mitges veritats del contingut, sense enganyar-nos.
El pecat original d’haver estirat més el braç que la màniga tindrà un llarg purgatori, si som capaços d’estalviar-nos un infern de lluita permanent. El planeta està limitat en recursos. La sobreexplotació va contra la sostenibilitat bàsica dels éssers vius. Com a racionals utilitzem la ment per fer entendre i aplicar el vocable compartir amb sensatesa i equilibri. La bogeria del neocapitalisme financer ha dividit el món. Que els financers d’USA s’hagin repartit quatre bilions de dòlars per salvar la seva prepotència és una mesquinesa humana com a entitats privades. Dinamitzar l’economia espanyola a partir dels Bancs, -mestres de l’especulació- , injectant diner públic, no és reajustar la despesa ni aprimar l’endeutament. Pagar sense res a canvi, ni crèdits raonables, és la humiliació del contribuent i un trepig de la democràcia. Els governants han capgirat els valors socials i els drets humans amb les retallades sanitaris i educatives. Donar més espai als rics a costa del salari i treball del pobre és sostreure el pa de taula. Amb aquesta filosofia cada dia serem més petits, evidentment.
La indignació contra tals polítiques neoliberals és mundial. No obstant, les mesures correctores han de néixer en el si de cada Estat. La plaga de l’atur no pot trobar solució definitiva amb una diàspora massiva d’habitants. Amb la fugida desesperada de cervells i personal qualificat empobrirem més el país. L’única sortida eficaç és el repartiment de treball, de capital i del temps. Cal repartir hores, reduir la setmana laboral i ajustar la remuneració, si la productivitat no compensa. Recordem les 35 hores setmanals a França, amb un suport mediocre de l’empresariat. Si el consens no és bilateral quedarem a l’estacada. Quan un bé escasseja s’ha de repartir entre tots. Principi contrari a la política nefasta de les retallades: reduir personal i treballar més hores. Més atur. Si no apliquem la cultura del saber compartir i viure amb menys, per evitar polítiques de subsidi, no acabaran les esbatussades. El consum és la mare de la productivitat rentable, en benefici de l’estalvi i l’eixugament del dèficit. Com més reduïm el cercle de la riquesa, més engrandim el de la pobresa.
Entendre que estem malalts econòmicament no vol dir viure fulminats pel pessimisme. Els serveis de subsistència s’han de salvar a costa de les burocràcies prescindibles, primerament, i amb els sacrificis del benestar personal després, si són insuficients, no a l’inrevés. Treballar anys i panys per pagar interessos d’endeutament –fruit d’unes alegries incontrolades- és poc estimulant, però, forçós. Pitjor pecat, però, que ho pagui injustament el treballador innocent. D’aquí la controvèrsia del “no podem créixer” per culpa aliena o del “no hi cabem” perquè ens faci fora qui sempre més ha tingut o només ens hi vulguin a l’hora de pagar el pastís. Estem en una cruïlla complicada i cal emprendre decisions encertades, no interessades. Un bon lideratge d’experts intrèpids és prioritari, més que de polítics. No poden créixer uns pocs a costa de decréixer molts d’altres. El 20-N els candidats que rebin l’encàrrec popular de pilotar l’Estat que mirin el futur del país amb consens, prescindint de tot interès partidista, si no volem naufragar estrepitosament.
Ramon Mas Sanglas – 21/10/2011