Per
què les suposades veus democràtiques tenen repics tan diferents? Són
veus polítiques, mitges veritats o falsedats del tot? Comparem l'informe
Margallo i el discurs del president Mas (Cap d'Any).
El ministre espanyol
d’Afers Exteriors s’ha convertit en missatger de les aspiracions catalanes
encetant la campanya del NO, “d’una
consulta que mai es farà” (Rajoy). El seu manual antisobiranista enviat a
ambaixades i consolats exhibeix la marca Espanya en estat pur. El món sencer
coneixerà millor què no és Catalunya, com la tracta la nació a la que encara
pertany i els motius pels que vol segregar-se. Ha comès un error temerari
nacional. La sospita del seu baix nivell democràtic s’ha ventilat més, arreu
del món. Presenta un document sobre hipòtesis de desafiament sobiranista sense permetre
conèixer la voluntat del poble. Crida la “convivència
per viure millor tots junts” i evitar el “desconcert i consternació” entre el bon nacionalisme espanyol i la
perversitat del catalanisme. El seu drama d’impotència, senyor ministre, és
polític i econòmic, exclusivament. No utilitzi la llibertat de les persones com
a arma. No barregi interessos patriòtics del centralisme hispànic amb la
identitat d’un territori hospitalari i productiu adduint falsedats històriques,
fiscals i jurídiques. Catalunya no hi perdria amb la secessió. Sí, Espanya,
sense la fidel contribució catalana anual (8% del PIB), un topall abusiu. Amb
arguments erronis la comunitat internacional només li queda el silenci
compassiu o fer-li respectar els drets internacionals d’autodeterminació dels
pobles.
Quina manera tan
maldestre i desagraïda de guanyar-se la simpatia d’uns contribuents
històricament generosos. El terme negociació no consta en el diccionari d’un
govern conservador? Esmenta la carta oberta de Rajoy a Mas. Del cop de porta de
la Moncloa al president, no se’n recorda? D’aquí van néixer les eleccions i el
programa sobiranista recolzat amb
múltiples clams populars. Els problemes relacionals entre catalans i espanyols
troben solució preguntant què volen,
sense negatives frontals de conveniència. Ministre, comparar el seu memoràndum
amb l’informe de David Cameron és insultar la democràcia britànica favorable al
referèndum escocès. Un argumentari inspirat en la por i menyspreu d’un país
treballador, pacífic i perseverant és el revers del discurs de Cap d’Any del
president Mas, tot un manual de democràcia oberta. Demana Espanya ser amics “deixant votar, que escolti la veu del poble
i no aixequi murs”. ¿On està la bel·ligerància que justifiqui una moguda
unionista internacional en contra, si estan segurs dels fracàs independentista?
Simple mesura preventiva a costa de la democràcia? Sense consulta no existiran guanyadors ni perdedors
secessionistes. Només la negació de llibertats lícites que Catalunya no hi renuncia.
Ser independents no és
una aventura ni va contra ningú, quan és una opció majoritària amb vocació solidària,
raonable i constructiva, té capacitat d’autogovern i no vol dependre d’un
colonialisme anacrònic per defugir de la postergació financera. Ningú neix per
ser dependent eternament de l’altre. La dependència és una fase reversible de
la vida i no un estat biològic imposat per sempre. Això és malviure, no
conviure. La divisió i els murs els l’aixeca qui no accepta la màxima expressió
de la democràcia sortida de les urnes o qui les segella, prèviament, per no
sentir mai la seva veu.
Ramon Mas Sanglas –
31/12/2013