La reforma laboral obra compartida

El treballador, l’empresari i el govern. Són els actors i guionistes. Quan fallen els dos primers, protagonistes centrals, l’escenari queda buit o l’obra inacabada. Es fa imprescindible el tercer actor, com a reconciliador o àrbitre. Ja és massa habitual al nostre país veure intents de negociació laboral sense entesa, comèdies amb regust tràgic, que desenllacen en un decret governamental a contracor. “La reforma laboral em costarà una vaga general”. Sentència del President que resumeix el final cru de la nova legislació laboral en tràmits d’urgència per les presses europees. Els dos interlocutors principals han estat incapaços d’arribar al consens total i s’imposarà un veredicte estatal desagradable -la pitjor de les solucions- , la guspira d’una vaga general probable. Si aquesta fos un mal menor, amb una mínima dosi d’eficiència a mig termini, no seria tan nefasta. Malauradament, ni les vagues són tocs propicis d’atenció ni les reformes laborals imposades han arribat a bon port en cap govern, en situacions límit.
Quin és el termòmetre per mesurar un bon conveni entre treballador i empresari en època de crisi aguda? Dit altrament, com s’han de repartir i compartir les càrregues per sortir-ne? Com que el capitalisme mai cedirà davant la feblesa del proletariat, la lluita de les classes socials sempre tindrà el mateix nom: el poder. Aleshores la democràcia queda a l’entredit, els partits polítics en conflicte de lluita permanent i el govern amb la responsabilitat de jugar a la ruleta de la conveniència mirant cap amunt el rostre amable dels potentats, o cap avall, i compadir-se fictíciament del votant que l’ha entronitzat. Difícil papereta per acontentar tothom. El mandatari veu la vaga amb resignació, com una resposta i actitud de mà dura per aconseguir una eficàcia governamental i no ser titllat de feble i tou. Des del carrer és l’expressió ferotge contra la incapacitat, la mala gestió o les desigualtats en el repartiment dels dret i deures. És una paradoxa democràtica, el desafiament dels seus mateixos electors.
El món laboral i el seu entorn és el nucli de la vida mateixa, l’eix que defineix el grau de benestar o malestar socials. Les possibilitats més o menys agredolces del present i del futur queden emmarcades pel poder adquisitiu i salarial que esdevé de la feina. En temps de sequera econòmica tenir treball és ser afortunat, com a empresari o com a treballador. A partir d’aquesta base queda la tasca del mutu equilibri i enteniment que diem marc laboral o conveni entre patró i assalariat. És en la cruïlla dels xocs frontals, dels malentesos, on el govern ha d’arbitrar i on s’hi juga la seva credibilitat o repudi.
Tots els ulls estan clavats en aquesta reforma, esperança i temença d’una part dels cinc milions d’aturats. Però, oblidem que els ingredients del pastís són diversos i la solució final complexa durant anys. Sense la fluïdesa del crèdit, l’empenta decidida dels emprenedors i la il•lusió productiva acompanyada d’un consum regulador equilibrat, el mercat ocupacional no trobarà sortides progressives. Sempre quedarà coix si no compta paral•lelament amb les dues crosses de la reforma fiscal i el control de la competència deslleial: l’economia submergida. La macroeconomia d’un Estat ha de coordinar els seus actius productors i la classe passiva amb superàvits per sortir de la recessió i fer net dels dèficits anuals acumulats.
Els ànims dels nostres governants autonòmics i estatals no són gens optimistes. Esperen massa de la comprensió popular, cada dia més disminuïda, mentre el ciudatà es qüestiona: no queden altres vies per explorar amb més recursos i deixar respirar els desfavorits amb menys impostos i retallades? La pobresa extrema ha envaït el 25% de la població. Per compartir beneficis s’han de crear. La font no està únicament en la contenció salarial i l’increment productiu sinó en el capital aturat que no flueix o ha desaparegut. És responsabilitat del govern legislar per a tots, no solament la classe treballadora.
Ramon Mas Sanglas – 1/2/2012

Madrid frena la singularitat catalana

La vocació del poble català, portador d’una entitat pròpia, fa segles que perdura. La vivència com a nació és més viva que mai. L’obstinació constant del centralisme polític espanyol per combatre aquesta realitat territorial també és històrica i continua latent. L’obsessió persecutòria del franquisme contra la llengua i les institucions autonòmiques va ser l’ombra constant contra els avenços nacionalistes. Des que el Tribunal Constitucional va trinxar el darrer Estatut per iniciativa del partit governant actualment, no han faltat ocasions per escapçar les ales a tota iniciativa i desplegament singular. La tibantor econòmica permanent entre Madrid i Catalunya és el pitjor enemic per créixer i trobar el final de la crisi. Vet aquí el paradigma dels interessos i de l’adversitat ideològica aferrissada. Complementàriament, el rostre discriminatori del neocapitalisme opta per instal•lar-se en la recessió de la classe treballadora sine die. Les distàncies cada dia més notòries entre rics i pobres farà que la classe mitjana passi a l’àlbum dels records.
Un fet increïble dóna fe d’aquesta filosofia i discrepàncies vives: el govern central no vol que l’aeroport del Prat competeixi amb el seu homòleg de Barajas, trencant l’acord amb el govern anterior. Ni privatització parcial, ni administració pública autonòmica compartida. No vol cap rivalitat que enfosqueixi el centralisme econòmic del país. L’eficiència superior de tal singularitat catalana posaria a prova el protagonisme estatal del sector. Una mostra més de la prepotència política immobilista. Aquesta reculada formava part de les restriccions ocultes del govern abans que CiU donés el vot positiu al PP? Quin valor d’estabilitat tenen els pactes entre governants? Per què no es penalitzen els incompliments de tot tipus? No ens val el consol de l’esperança del diàleg, la provisionalitat de la frenada o que la crisi no permet competitivitats disperses. Som una excepció en aquesta liberalització aèria a Europa i USA. Quin sentit té disposar d’una gran terminal nova, expansiva, internacional i continuar sent satèl•lits sucursalistes de Madrid en vols, horaris i companyies? Ha de canviar el model de transport aeri, el sistema radial de carreteres i ferroviari.
La defensa de l’empresa privada sempre ha estat l’objectiu de la classe política conservadora. Totes les dretes -també nacionalistes- , tenen quelcom en comú. Què ha fet canviar el rumb ideològic en el cas del Prat? No és pel fet privatitzador, sinó el lloc i el context: Catalunya i la catalanitat. Per evitar greuges comparatius s’ha fet extensiu a Barajas. El creixement territorial desmesurat seria una competència deslleial, pensen. És un primer avís del partit governant per dir-nos que el pacte fiscal i l’autodeterminació administrativa és una línia vermella infranquejable per a l’Estat espanyol. Un idil•li autonòmic inabastable. Que els catalans s’estalviïn passos en fals, perquè trobaran les portes barrades. Que la nostra singularitat en buscar sortides pròpies a la crisi toparà amb un front polític hostil, previsible. En definitiva, volen ignorar-nos una vegada més, malgrat posar les coses fàcils, políticament, a casa seva. Quins són els límits vocacionals d’un poble massa resignat i les fronteres de la mà estesa?
La recuperació econòmica del país va per llarg, perquè la davallada no ha tocat fons. Si les reformes laborals i financeres exigides per Europa són de curt abast, tornem als orígens del mal: refer l’atomització autonòmica peninsular. Un territori regional sense llengua, ni trajectòria històrica pròpia, amb incapacitat de recursos autòctons i d’autogestió, que es torni a reagrupar. L’autoadministració del País Basc és una mostra de progrés en plena crisi, amb menys aturats (10%). I Espanya no s’ha trencat. Per què no és extensible el model? No té cap patent d’exclusivitat. Les lleis estan fetes per l’home, no l’home per a les lleis. Canviem-les, si cal. La història s’ha d’escriure amb la saviesa democràtica i no amb la tossuderia política despòtica, si el poble té l’última paraula de veritat.
Ramon Mas Sanglas – 25/1/2012

Asfíxia de l’economia municipal

Els ciutadans estem atrapats al final del carrer. L’administració estatal ha passat el mort financer a les autonomies i aquestes als municipis, que s’han quedat amb el calaix buit per no rebre els recursos pactats de manteniment. Llars d’infants, casals d’avis, Centres de Dia i serveis públics locals no disposen de liquiditat per pagar els proveïdors i el mateix personal. Últim recurs: apujar els impostos a la ciutadania com l’IBI i les taxes municipals. Després de les retallades salarials autonòmiques, nacionals i l’ increment desproporcionat d’impostos en aigua, gas, transports, IRPF,... només faltava l’estocada final a nivell de poble. Per triple partida el contribuent pensionista i assalariat és novament l’ase dels cops mentre continuen sense aprimar-se administracions públiques inútils (Ministerios amb funcions transferides, el Senat, Diputacions, Consells comarcals) i són intocables els impostos de grans fortunes i les nòmines escandaloses pendents d’una reforma fiscal que mai arriba. El debat més encès està sobre la taula: els sacrificis exhaustius del ciutadà ras han de salvar l’economia i als polítics espanyols davant Europa? Temença o intuïció: les restriccions socials del benestar, ¿pretenen la seva privatització lenta i definitiva?
L’escala d’endeutament progressiu no té més graons per baixar. L’acusació i excusa recíproca del “no pago perquè no cobro” no és motiu per asfixiar els pobles i cosir d’impostos les famílies que no arriben a fi de mes. Existeixen solucions internes. Fallen les polítiques econòmiques dels nostres administradors que no han sabut racionalitzar les despeses del seu respectiu àmbit, acostumats a malversar recursos quan entraven a cabassats. El ciutadà diu prou a més recaptacions desmesurades, si no s’eliminen serveis superflus i càrrecs prescindibles. Vol veure els pressupostos detallats, on i com es gasten els seus diners. Què dir dels ajuntaments que han apujat els sous dels seus polítics i regidors fa pocs mesos? En època de bonança grans alcaldies no dubtaven en contractar personal per a la brigada municipal per beneficència. És hora de reduir serveis complementaris de la ciutat, temporalment, com la jardineria estacional decorativa de parcs i rotondes, no la neteja. Si la construcció és nul•la, què pinta un regidor d’obres públiques i d’urbanisme en cada municipi? Per què mantenir despeses en personal tècnic si no hi ha projectes de nou habitatge per certificar? Tals càrrecs es poden unificar i simplificar entre diferents poblacions. La llei electoral municipal va engreixar els consistoris petits amb regidories de luxe que ara hauria d’assumir l’alcalde. Els més agosarats propugnen per una Mancomunitat o associació d’ajuntaments de nuclis poblacionals reduïts, deixant un delegat d’atenció al client o la secretaria oficial en els pobles sense batlle i regidors. Sense perdre l’autonomia actual, les decisions consistorials serien preses democràticament pel mateix veïnat de voluntaris, com fan els jurats populars de justícia. Això seria retornar a les bases reals de l’autonomia local de govern, sense costos i menys burocràcia.
El camí còmode es recaptar més per seguir gastant igual. Gran error. Fer més o igual amb menys, és la qüestió. Si el personal ja està reduït a la mínima expressió cal aprimar despeses de consum: supressió o reducció d’enllumenat públic en zones urbanitzades i no construïdes, manteniments esportius amb mínim cost, concentració horària d’activitats culturals si es dóna poca afluència i demanda. A l’hora del repartiment de les càrregues tributàries cal ser curosos en el concepte, quantia i destinataris. Recaptar de tothom, via IBI, per pagar llars d’infants i escola pública –per exemple- pot ser injust per aquells contribuents que mai han sigut receptors d’aquests serveis. Busquem aplicacions pràctiques a curt termini. No es pot paralitzar l’activitat municipal, però sí, buscar la reforma del sistema amb cohesió territorial, aparcant el poder partidista. La comprensió popular té uns límits, més generosos quan l’exemple dels mandataris va per davant amb uns salaris proporcionals a les hores de feina feta, sense dispendis oficials de protocols, ni preus desorbitats en dietes i reunions. Només així s’evitaran uns gravàmens extres del tot innecessaris.
Ramon Mas Sanglas – 22/1/2012

Sistemes educatius desequilibrats

La diagnosi global sobre el model educatiu de Corea del Sud, presentat en el reportatge 30 Minuts de TV3 (15/1/2012), planteja seriosos interrogants a l’hora de ser imitat. Són els primers i millors estudiants del món en rendiment, segons l’informe PISA. És d’admirar el progrés del país en 30 anys: ha eliminat un 70% d’analfabetisme i aconsegueix que el 80% vagi a la universitat. Tot un rècord amb dos protagonistes imprescindibles de suport: la disciplina de la família i l’Estat. El comú denominador de tot l’entorn és la força de voluntat personal amb l’objectiu clar d’un futur amb feina qualificada. Sens dubte, el règim polític coreà, de caire militar, ha imbuït d’aquest esperit a tota la joventut a partir del nucli familiar.

La primera qüestió que plantegem: forçar més enllà dels límits personals, ¿és prou ètic o perillós? Aprendre a ser líders té riscos i premis. La rigidesa disciplinària uniformada quant a horaris excessius i continguts d’aprenentatge molt densos comporta graus diferents d’estrès i pressió perquè la intel•ligència i les habilitats de cada infant i adolescent són diferents. Dedicar més de 13 hores diàries de mitjana a tasques escolars no dóna per descansar ni mantenir les relacions socials de comunicació i de lleure.
Si analitzem alguns criteris dels mateixos pares l’autosuperació és la meta: “El resultat justifica treballar fins tant tard” (la una de la matinada). “Em fan llàstima –diu una mare- però, ho fem pel seu bé. Vull que les meves filles sàpiguen més que les altres”. Ideologia que cala en la consciència dels fills: “Per què estar jugant si podria estar treballant? No m’imagino la meva vida sense haver estudiat”. No obstant, els alumnes menys brillants són conscients que no viuen la vida: “la pressió sobre el futur no em deixa viure l’adolescència. Tinc ganes permanents de plorar i truco una amiga per plorar juntes”. Es reconeixen marginats: “fem pena a occident, perquè només vivim per la feina i els exàmens. Ens converteixen en titelles i ens fan tots iguals”. Confessions fortes, fruit d’un sistema que l’Estat recolza perquè ho exigeixen les famílies que encara paguen més hores extraescolars en centres privats cars per les mancances estatals i ser massa tous. Les discrepàncies sobre metodologies entre professors dels dos sectors són evidents. L’explotació de les classes particulars (4 hores diàries) com un negoci milionari és una sobrecàrrega que la societat subcoreana veu amb normalitat i assumeix el cost mensual (500 euros) com sigui. Un ritme trepidant que no tots els joves poden aguantar. Qui no segueix queda aïllat o emmalalteix per depressió, pel trastorn de la son i el cansament, que pot acabar amb la mort. Fa dos anys el país va comptabilitzar 202 suïcidis des d’infants de primària fins universitaris.
L’informe PISA contrasta resultats escolars també òptims en països amb horaris més racionals. El prototip és Finlàndia. La mentalitat sobre el rendiment i la qualitat no es basa tant en la disciplina individual sinó en l’esforç compartit entre l’escola, la família i la conciliació laboral dels pares. També és diferent tot l’entorn històric i polític de la nació. Sense oblidar que la voluntat és un valor imprescindible per reeixir, són diferents les formes d’acompanyament extern que reben els estudiants finlandesos i els subcoreans.
Per comparació, mirem el model espanyol, molt menys brillant, segons el rànquing dels resultats. Encara no hem sabut trobar l’encaix social de l’escola ni el sistema educatiu competitiu que estabilitzi els desajustaments. Ens falla la inversió nacional de recursos, la compaginació horària de la família amb el món laboral i la vocació d’esforç que no s’imposa per la poca convicció dels pares i l’Estat, afavorint els millors amb una garantia de feina i futur.
Treballar en el camp de l’educació és una tasca delicada per la fragilitat de les persones en període de formació i els diferents components socials que intervenen. Cada ser humà és diferent en capacitat, sensibilitat i caràcter. La uniformitat del sistema no pot despersonalitzar cada estudiant, malgrat els barems comuns i necessaris d’avaluació. Dels tres models ens emmiralla el segon. No oblidem que s’aconsegueix l’èxit amb renúncies, la implicació familiar directa i uns costos que potser no estem disposats invertir –com els coreans- en detriment del nostre benestar.
Ramon Mas Sanglas – 17/1/2012

http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/lectors/sistemes-educatius-desequilibrats/46098.shtml

Coratge polític de CiU?

Una gran incògnita per demostrar. És l’argument central esgrimit pels convergents en suport a la majoria absoluta del partit Popular amb l’aprovació legislativa de les primeres retallades del Govern central, malgrat haver votat contra la investidura de Rajoy. Les pluges d’incomprensió i enuig per tal actitud contradictòria arriben de totes bandes. La justificació donada per mateix president Mas, no satisfà tota la ciutadania perquè recorda les flaires del Majèstic, el pacte de les engrunes sobrevingudes o peix al cove. Es repetirà la collita dels mateixos fruits amb els mateixos adversaris d’aleshores o amics de conveniència d’ara? La poca fe del poble creu que el pacte ocult entre les dues formacions ha de ser molt consistent per no caure en el mateix parany. El president afirma que és “un dipòsit de confiança a termini”. Equival a un ultimàtum? Comprovem que les temporalitats de les retallades –i ara el gest de la mà estesa- és una estratègia per emmudir veus europees, sense cap garantia per a les víctimes, els contribuents. No sabrem els llindars i topalls de recuperació exigits per tornar a la normalitat salarial (prevista pel gener 2014), ni hem sentit mai el compromís ferm de recobrar el poder adquisitiu que haurem perdut. Hi hauran pròrrogues sine die?
La ciutadania catalana entén i vol un tipus de coratge polític diferent: cobrar de Madrid el què li pertoca sense morositats, dir la veritat abans d’anar a les urnes, ser justos en les càrregues tributàries entre totes les classes socials i ser transparents en els comptes sense malversació pública. Això és decència política elemental, imprescindible per governar. Però, s’han convertit en actes o valors d’heroïcitat cars de veure i amb escassa voluntat per aplicar-los. De regal entra el joc partidista dels interessos, el xantatge i les contradiccions quan s’arriba al poder. El PP de l’oposició no és el de la Moncloa. Si del vot de CiU se’n diu claudicació, a canvi de què? Si Catalunya no treu un profit immediat d’aquesta submissió a Madrid, totes les promeses i exigències del pacte fiscal, la sobirania i la transició nacional –gran bandera convergent- seran la decepció i riota popular. Sabem que la política centralista i l’autonòmica catalana estan contraposades fa anys. Tenen en comú l’obligatorietat d’eixugar els dèficits, però, discrepen en els mètodes per aconseguir els recursos, a excepció de les retallades.
El pinyol de la política actual és sortir de l’asfixia econòmica amb la recuperació productiva i la creació de llocs de treball. Si la recapta i administració autonòmica dels propis impostos és la clau per refer Catalunya, estem en la antípodes del pensament del govern central. La negativa estatal més rotunda al sistema fiscal territorial, per més unitat parlamentària catalana i consultes populars addictes, no variarà cap posicionament sense un permís constitucional. Els signes del nou govern denoten aspresa al respecte, com demostra la intenció de controlar els pressupostos autonòmics. Tot fa indicar que les tibantors s’incrementaran entre els mateixos partits catalans, si CiU es considera atrapat pel PPC com a soci permanent i confia tirar el país català endavant via Madrid.
El coratge nacionalista està en no defraudar els electors i complir els objectius de casa nostra: treure el país de la llista negra com la segona Autonomia més endeutada d’Espanya, abaixar el rànquing del nivell de vida més car de l’Estat i regular la quota d’aportació solidària segons els barem europeu. Si amb el pacte fiscal o la reforma de la llei de finançament no escurcem quantitats entre el què rebem i donem, Catalunya haurà de decidir definitivament una sortida digna tota sola. Serà el coratge final que haurà de demostrar el poble català, amb el beneplàcit o a contracor dels polítics de les dues bandes, abans de la ruïna total.
Ramon Mas Sanglas – 15/1/2012

Paguem la malversació pública

El programa 30 Minuts de TV3 (dia 8/1/2012) ens va obrir la finestra de les despeses públiques dels aeroports espanyols. El documental recull opinions de polítics penedits de les seves decisions –cúmuls d’ especulacions i negligències- , que van ser incapaços de dir prou a una inèrcia d’inversió nacional il•limitada sense cap estudi previ de les necessitats reals i formes d’amortització. Totes les províncies havien de tenir el seu aeroport, per no ser menys, o més d’un. L’endeutament sense mesura, en plena eufòria expansiva, mai va ser una barbaritat. El govern i l’ajuntament més aplaudit era el què més invertia. No existia la consciència de què els diners són del contribuent i no dels governants. Es consideraven amos dels ingressos estatals i municipals. Avui dia té el qualificatiu de corrupció pública oficial. Causa de tal disbauxa: la falta de transparència gestora i manca de control legislatiu. La impunitat sobre l’ús i abús del diner estatal ha permès aquestes malversacions i fraus, com a conseqüència d’estar massa anys al poder. ¿Com era possible que la immensa majoria dels pressupostos es duplicaven o triplicaven a l’hora d’avaluar els costos finals? No barregem la crisi amb uns dispendis nacionals injustificables. Som víctimes de les dues coses.
Ara ens esgarrifem de la trentena d’aeroports deficitaris, inútils i tancats per falta de passatgers, sense cap viabilitat de futur, perquè estan en ciutats petites, d’entorn rural i amb escassa o nul•la indústria. Són uns monstres de vidre i formigó, buits i aïllats que el temps s’encarregarà d’envellir, després de pagar-los durant molt anys per res. Una nova col•lecció per afegir a la llarga llista de múltiples incongruències de l’ambició humana, com els Fòrums de la Cultura de Sevilla, Barcelona, Saragossa. Per què ensopeguem en la mateixa pedra repetidament? Perquè la culpabilitat queda diluïda en la globalitat, l’Estat som tots i no és ningú en concret. La justícia sembla que comença nominalitzar casos públics de corrupció, com Palma Arena i Gürtel. Sempre quedaran a l’ombra els polítics i autors d’aquestes execucions mastodòntiques recolzats per les seves ideologies partidistes i la fam de perpetuïtat.
La crispació social està sobradament justificada quan s’han de recaptar tributs per tapar tantes corrupteles i amortitzar muntanyes de ferralla inservible. Perdre poder adquisitiu, abaixar els salaris i pensions per pagar l’endeutament d’unes obres faraòniques inoperants és una estupidesa imperdonable. Pitjor, però, no esmenar l’error definitivament. Continuen actius trams d’AVE de dubtosa utilitat i sostenibilitat, així com el segon aeroport de Múrcia, per segregar-lo del militar. A Castelló s’alimenta l’esperança d’obrir l’aeroport –sense avions de moment- coronat per una escultura prescindible de trenta metres (de 300.000 euros), en honor al fundador. Els dirigents de l’economia del país, ¿encara no han pres consciència que estem sota mínims i en recessió?
El documental ensenya la cara negativa del panorama sense miraments. No amaga, no obstant, alguns esforços corporatius per buscar alternatives en diferents casos. Factibles, parcials i temporals algunes –cas d’Alguaire i Reus – i d’altres, totalment inviables per escandaloses, com l’aeroport de Ciudad Real, o de Badajoz, acabat de clausurar. Els polítics necessiten de la ciutadania en els comicis electorals. Aquesta mútua dependència cada dia és més distant per la pèrdua de confiança. Els errors que tenen un preu tan alt, a costa del benestar i la pèrdua de llocs de treballs, exigeixen un canvi de persones, de conductes i el sedàs imparcial de la justícia sense cap excepció.
Ramon Mas Sanglas – 10/1/2012

http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/?p=2683

Cada poble i nació és diferent

A l’hora de retallar, la uniformitat sembla la solució definitiva i més ràpida. El clàssic i comú denominador “cafè per a tots” no és la panacea per sortir de la crisi. Som iguals davant la llei, però, sense trepitjar drets, quan es compleixen els deures. Si cada nació europea té característiques pròpies en cultura i un poder adquisitiu divers, ¿per què la pluralitat autonòmica d’Espanya no pot conservar les seves singularitats? Alemanya, França i els països nòrdics gaudeixen d’unes rendes per càpita superiors a la resta de membres comunitaris. No els podem estigmatitzar de menys solidaris si no infringeixen la normativa amb la seva aportació justa. L’esforç històric diferencial de cada poble ha de ser reconegut. La crisi no pot menystenir els mèrits acumulats dignament, de la mateixa manera que procuren trobar vies pròpies de recuperació i sostenibilitat.
En anys de bonança ens vam descontrolar tots. Uns més que altres. Per tant no han de pagar justos per pecadors a nivell personal i de col•lectivitat. La supressió d’administracions té un significat quan es produeixen duplicitats i triplicitats d’organismes amb personal que fan una mateixa funció. Si el pecat original de les autonomies neix l’any 1978, cal revisar els fonaments constitucionals que van expandir-les de forma tan generosa, sense antecedents lingüístics, històrics i culturals peculiars, sense analitzar la seva capacitat d’autogestió econòmica. Desfer uns passos en fals, com les autonomies uniprovincials limitades no equival retornar a l’Estat administrador centralista. A nivell local no han de desaparèixer tots els consistoris. Sí, la reducció de burocràcies i regidories que podria dirigir un alcalde competent de forma mancomunada aglutinant municipis veïns petits. La supressió de càrrecs polítics municipals –a més d’un estalvi important- seria un retorn a la participació democràtica i real dels pobles. Les decisions dels plens, cada dos o tres mesos, les prendrien directament els assistents corresponsables, no l’autoritarisme del batlle ni el partidisme polític de torn. Tots coneixem l’eficiència dels jurats populars, amb veu i vot final. Per què no pot ser aplicable en petites i mitjanes localitats, sense cap mena de cost? No tot s’ha de mercantilitzar ni polititzar. La figura del mandatari local o un representant permanent d’atenció al client seria suficient en nuclis rurals reduïts. Diversitat i eficàcia no estan renyides amb la simplicitat governativa. Exigim menys Ministerios i càrrecs a nivell estatal, reducció de parlamentaris i diputats per aprimar nòmines oficials. Quants milers de polítics sobrers cobren de l’erari públic arreu dels pobles d’Espanya? L’estructura de la llei electoral actual és un monstre insostenible i un devorador d’impostos, cada any a l’alça.
Quan una autonomia o regió segregada ha de viure de la solidaritat aliena en excés, té un problema greu d’insuficiència econòmica. Ha de revisar el seu estatus quo feble i retornar a la font de recursos dels seus orígens per recuperar la identitat. No és cap humiliació, sinó un enfortiment regional i una solució a curt termini. Em refereixo al restabliment de l’Espanya preautonòmica reformada. S’apliquen dos tipus de retallades o d’aprimament a nivell nacional, autonòmic i municipal: l’apujada d’impostos directes o indirectes i la reducció d’ingressos via salarial o pensió. Els pobles només tenen competència local sobre la primera opció, i molt limitada. Busquem alternatives per sanejar els dèficits i tornar crèixer.
Ara que la Generalitat pot fer consultes no vinculants legalment, proposaria votar el següent dilema: ¿prefereixes pagar més impostos per mantenir els serveis actuals del teu poble o bé reduir despeses amb menys personal polític municipal? En cada municipi trobaríem múltiples exemples d’excessos inversors. ¿És lògic paralitzar un servei municipal necessari i acabat de construir –un centre de Dia- i donar prioritat al manteniment d’un flamant camp de futbol amb gespa? Qui determina les prioritats, ¿el ciutadà contribuent o el consistori? El súmmum de la contradicció seria augmentar les nòmines dels regidors. De tot hem llegit i sentit, en plenes retallades nacionals i catalanes. Defensors i detractors de la democràcia tenen el terreny abonat per fer safareig en positiu. Quan la crisi ens toca de prop, la butxaca, i per totes bandes, la resignació esdevé agressiva i el consens més difícil. La supervivència ens fa menys tolerants quan s’imposa la renúncia per obligació.
Ramon Mas Sanglas – 9/1/2012

Balanç polític i desenganys

Fer balanç d’un any de govern és una obligació política i un dret del ciutadà. No coincidiran les opinions d’uns i altres. Les justificacions del President no convencen. Les retallades, moltes inevitables, són doloroses per injustes, mal aplicades i pitjor repartides, com educació i sanitat. Necessàries per eixugar dèficits, però incoherents per crear llocs de treball i augmentar el consum. Portem un any de restriccions autonòmiques i ara ens arriben les primeres tisorades del govern central. Dues administracions que no es posen d’acord i carreguen sobre les mateixes víctimes. Els dos governs de dretes han coincidit en què els rics són intocables a l’hora de la proporcionalitat dels impostos. Per la banda baixa l’escala impositiva s’aplica correctament on queda atrapada tota la classe mitjana, pobra i els jubilats. A partir dels 300.000 euros, gravats amb un 7% complementari, la resta queda exempta de tributació. Aquests milers i milers d’afortunats que escapen del nou tribut fiscal de la crisi són els diners que el país necessita per sortir definitivament del pou. La falta de moral i coratge dels polítics per aplicar de manera progressiva la reforma contributiva universal farà que tinguem que suportar una segona i tercera tanda de retallades amb un nou IVA i la cruesa de reformes laborals.
El desengany social ha estat més impactant perquè les ànimes de bona fe havien cregut en la paraula del candidat del PP: “no apujaré els impostos i augmentaré l’ 1% totes les pensions”. Més del 50% dels jubilats veuran disminuïdes les seves nòmines per l’increment del 2% al seu IRPF. On trobem la causa del trencament de la paraula donada? En el 8% del dèficit estatal i autonòmic enlloc del 6% convingut en el traspàs modèlic de govern. La urgència recaptatòria és una arma molt perillosa. Hisenda té ben controlats tots els ingressos dels contribuents, també dels poderosos banquers, els sous dels polítics, futbolistes i alts càrrecs de totes les administracions del país. Els càlculs i la retenció sobre la massa treballadora és automàtica. Però el calendari polític sobre el control de les grans fortunes i capitals evadits continua en suspens fa molts mesos. S’han conegut els salaris anuals escandalosos de directors bancaris. L’Estat pot intervenir i trencar convenis laborals abaixant nòmines i augmentar hores de treball per decret llei i ¿no pot modificar les remuneracions de directius bancaris sufragades amb diner públic del contribuent? Coneixem clubs de futbol de primera que es permeten fitxatges multimilionaris i deuen milions a la Seguretat Social del seu personal i jugadors. La sensatesa més elemental de la comptabilitat i la justícia ens diu que la gestió està mal repartida en perjudici del benestar social.
Tot polític hauria de representar els interessos del poble, no del partit. És la primera funció competencial d’un bon gestor. El bon polític, escolta i ensuma què cal fer, malgrat no li agradi. Aquest anar a contracor és el plus de valentia exigit en moments difícils. Amb el feble i pobre tothom s’atreveix. Però, plantar cara al prepotent, a l’amic deutor de favors rebuts i amb qui no es pot quedar malament, és dur. Aquí es mesura la talla del governant imparcial. El benestar té un barems de mínims, ¿per què no de màxims quan són drets universal i de l’erari públic?
Senyor Mas, Madrid no ens traurà les castanyes del foc. Sabem que el pacte fiscal no vindrà sol, ni amb una consulta popular favorable, perquè no és vinculant per a l’Estat. Aleshores, ¿fins quan serem pidolaires? Continuarem pagant la quota de solidaritat submisament i esperarem la bona voluntat d’una majoria absoluta centralista eternament? No és refugiï en el poble. Si Madrid és morós vers Catalunya, el Parlament ha de prendre decisions legals de tancar caixa i equilibrar les balances fiscals. Els catalans tenim seriosos dubtes sobre aquest impàs: som primer nosaltres –que paguem massa- o els espanyols receptors de la solidaritat excessiva? Si a nivell autonòmic, el govern de la Generalitat es mostra feble per exigir els impostos als rics de casa, ¿serà capaç de posar a ratlla el govern central malgrat sigui amb la desobediència tributària? L’asfíxia econòmica és irrecuperable com la vida mateixa i els catalans no som suïcides. És a dir, la paciència té un límit i els recursos un temps de caducitat.
Ramon Mas Sanglas – 3/1/2012