ERC, partit català d’esquerra?

Una resposta la trobem en l’opció que ha pres aquest partit del tripartit davant la LEC (Llei d’Educació de Catalunya) en el tràmit final d’aprovació. Decepció total de molts docents. ERC s'ha venut políticament per continuar en el govern renunciant als principis bàsics d'un partit declarat republicà i esquerrà, de paraula. S’ha carregat la pedra angular i els pilars del PNE (Pacte Nacional de l’Educació) que eren la unificació de tots els centres catalans que cobren de fons públics en una xarxa única, la igualtat de drets i deures dels treballadors, el repartiment equitatiu dels nouvinguts entre tots els centres i la gratuïtat total per part de les famílies. Algunes de les100 raons d’ERC sobre la bona LEC són força injustificables. Què és això que "no es pot imposar l'obligació de fer aportacions a fundacions o associacions" (art.50.2)? No s'obliga, però, es deixa barra lliure al negoci educatiu en els grans centres elitistes subvencionats. Els que no puguin beneficiar-se d’aquests ingressos, ja tindran la caritat del contracte programa (art.48.5) sense incloure-hi l’equiparació del professorat. Mentre la crisi ho justifiqui les arques autonòmiques es veuran alleugerades a costa dels pares i la reducció de plantilles. Hi ha un marge de tres anys. Els arts.50 sobre les garanties de gratuïtat, el 201.1 que ofereix finançament addicional per assolir l’equitat i la qualitat als centres que apliquin la gratuïtat total, i el 205.11 que permet rebre quanties per activitats complementàries, donen continuïtat a l’obscurantisme en les quotes mensuals tan polèmiques. És incomprensible el recolzament a una llei tan laxa i oberta a interpretacions interessades i arbitràries. Què se n’ha fet de la coeducació republicana? L’art.43,1,d) diu que “l’escolarització mixta ha d’ésser preferent” per rebre el concert, però, no prohibeix taxativament la separació de sexes i rebre fons públics alhora quan es renovin. Tot és permissiu, sota criteris dretans de CiU dels quals combrega el PSC, l’impulsor legislatiu. ERC claudica de la seva ideologia i s’hi afegeix per amiguisme i consens. Li ha faltat coratge per desmarcar-se del PSC com ha fet ICV per crear una normativa laica i europea de qualitat. S’ha fet còmplice del blindatge d’unes fronteres entre rics i pobres enlloc d'eliminar-les, com proposava el PNE del 2006. S’intueixen més conflictes entre la pública i la concertada. Als jutjats, comissions paritàries i negociacions laborals se’ls girarà nova feina ben aviat per polititzar l’educació i no escoltar als docents i l'opinió ciutadana. Un servei educatiu de Catalunya unificat no exclou la convivència i agermanament de centres privats d’ideari cristià i religiós amb l’escola laïcista, mentre tots compleixin amb les normes d'igualtat econòmica, horària, ràtios d'alumnat, plantilles i gratuïtat. Aquesta és la grandesa de la democràcia. Per què ERC ha preferit segregar i defensar els interessos del classisme burgès abans que servir a la classe treballadora i popular? La seva obsessió i ceguesa centrada en la immersió lingüística del català com a llengua vehicular li ha fet perdre la brúixola. Aquest fet real de molts anys no és cap conquesta nova, malgrat les impugnacions. El principal objectiu era una LEC unificadora, clara, determinant, dels ensenyants (pedagògica), justa i gratuïta, amb més inversió programada. Tot plegat, s’ha editat un manual feixuc de gestió amb noves limitacions que perpetua el sistema dualista actual. Una vegada més el "campi qui pugui" o llei del més fort continuarà i amb més rivalitat. Això és fer pedagogia política de país? Dues evidències se’n desprenen: qui ha tastat el poder no el vol deixar (al preu que sigui) i que la desafecció i el rebuig envers al món polític és cada dia més extensiu, malauradament, per les incongruències entre el que prediquen, legislen i caldria fer.

Ramon Mas Sanglas
Docent
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090601/53714807670.html

L’escola intenta formar persones, no robots

Una vegada més arribem massa tard en la implantació de les noves tecnologies: el portàtil. La taula digital (surface) vol suplantar l’ordinador individual. Aquesta obsessió del govern per informatitzar els nostres alumnes, no és una fal•làcia més per amagar el fracàs escolar, prioritzant la tecnologia punta per davant de l’esforç personal?
Abans de mecanitzar-se, l’alumne ha de moblar la ment, descobrir camins per potenciar capacitats i ser creatiu. L’ús comprensiu del regle, l’escaire o el compàs (per exemple), són habilitats de manipulació a priori. Després, la màquina agilitzarà l’execució del projecte. Calcular la superfície d’un espai o el volum d’una habitació requereix saber el perquè d’unes fórmules que la computadora aplica, però no explica. No podem convertir un instrument en un fi. Els hàbits de treball es solidifiquen amb la voluntat d’un aprenentatge basat en la memorització intel•ligent de les taules de multiplicar, el poema raonat i memoritzat, l’obra de teatre comprensiva i expressiva. La deducció matemàtica, la lectura eficaç controlada, el càlcul mental ràpid diari i la memòria positiva, entre d’altres, formen part del bagul del passat que hem de recuperar com a valors imprescindibles, que no aporten la informatització i les seves excel•lències.
Sabem pel què coneixem, aprenem o experimentem. Les fonts científiques i de consulta són gairebé il•limitades, començant per Internet. Però no és suficient saber on està, sinó què és el que busco i com assimilar-ho. No serà millor escola la més ben tecnificada, sinó la que més bé aplica aquests recursos, força complexos en un grup, com a eina habitual continuada.
No és tasca del docent crear llibres i classes virtuals o digitals. Per això estan els editors informàtics. El magister imparteix conceptes que ha de consolidar l’alumne amb diversos mitjans i procediments avaluats, amb el rigor de la dedicació i la constància. Els botons d’un teclat, d’una consola o d’un robot no creen sentiments o idees; només instrumentalitzen, faciliten i visualitzen la feina. La calculadora o un traductor de llengües no processen els coneixements ni poden suplir l’esforç memorístic i aplicar unes operacions i fórmules o l’estudi de la sintaxi gramatical i el lèxic.
No pretenem disposar de tècniques màgiques per formar bons estudiants. El consumisme més capdavanter en robòtica no ens posarà en la capçalera del rendiment acadèmic, si bé hi ajuda. Com diu un adagi clàssic de la pagesia: “Si l’ase no vol beure, l’amo ja pot xiular”. Traduït a l’argot escolar: qui vol, amb ordinador o sense, se’n sortirà.

Ramon Mas Sanglas
Docent
http://www.lavanguardia.es/lv24h2007/20090531/53714460146.html

La politització de la LEC defrauda als docents i a la societat

La comissió de treball de la futura llei educativa de Catalunya (LEC) ha tancat la porta. Només resta la votació parlamentària per títols. Han transcendit els resultats pactistes finals. El joc d’apostes i malabarismes dels partits polítics ha primat per damunt del servei educatiu objectiu que demanda la societat. La subhasta del poder, domini i elitisme han enterrat definitivament el Pacte Nacional de l’Educació del 2006 (PNE). El somni d’una xarxa única, escola pública i concertada unificades, l’homologació plena dels seus docents, la gratuïtat total (dret constitucional) o exempció de quotes i el repartiment equitatiu obligatori dels nouvinguts, s’ha esvaït. Ans el contrari, es blinden les fronteres entre els centres públics i les entitats educatives privades concertades que allunyen tota expectativa d’un transvasament mutu de models i serveis comuns per vasos comunicants. Oportunitat històrica perduda i decebedora, és l’opinió molt compartida entre el professorat.
De poc ha servit la pressió dels ensenyants i funcionaris que han sortit tres vegades al carrer en el decurs d’aquesta tramitació legislativa. Calia una llei, si poc o res ha canviat? No era suficient un estatut del docent? Coneixem la satisfacció de CiU que avala la LEC sense reticències ni pal•liatius emparats per nombroses patronals i entitats del sector, patrocinadors de l’escola concertada. S’hi adhereix ERC, joiosa del blindatge de la immersió lingüística del català com a llengua vehicular. Però, oblida principis bàsics de l’escola republicana pública i laica. No es vol implicar més per no repetir la mala experiència de l’Estatut amb una negativa a la llei? Gens sorprenent és l’actitud del PPC i Cs per l’oposició legislativa a acceptar un bilingüisme escolar lliure. Únicament ICV planta cara a la sepultura del PNE amb diverses esmenes i defensa el reconeixement social que comportava la seva aplicació immediata.
No era necessari marcar noves barreres. No és incompatible la coexistència d’un centre de titularitat privada d’ideari religiós o laic amb l’ensenyament públic, sostinguts tots dos amb fons de l’erari autonòmic. Més estrident resulta encara, la concertació de centres que segreguen l’alumnat per sexes. A nivell europeu la coeducació és un principi fonamental de convivència que afavoreix la relació familiar i evita, possiblement, més violència de gènere.
Veus crítiques temen que la LEC sigui un escenari de nous conflictes de futur perquè no és el que exigeix la societat catalana i esperen els docents. Neix en un mal moment de crisi i sense l’acompanyament d’una memòria econòmica d’inversió pública del 6% del PIB que obligava el Pacte Nacional. La carestia de recursos fa posposar tres anys, com a mínim, el compliment dels compromisos de millora en l’escola concertada. Realitat que dóna ales per continuar amb la deshomologació horària del professorat i el cobrament a les famílies sense data de caducitat.
La ambigüitat d’una llei, més de gestió que de qualitat pedagògica, presagia una bipolaritat més acusada de l’aneguet lleig de la pública enfront del cigne blanc i ufanós dels centres elitistes amb un alumnat només autòcton. Solament la concertada pobra podrà pal•liar les ràtios excessives per la immigració de la zona o la població amb contractes programa d’emergència.
Esperem que el malson sigui lleu i les veus més discordants entrevegin una llum entre les ombres. Aquest xec en blanc que referendaran els nostres polítics i que cal matissar molt, com l’agència avaluativa externa i la participació municipal, es materialitzi en positiu almenys per a una generació.

Ramon Mas Sanglas
11 de maig 2009
http://sindicato.org/articulo.php?sid=20090515084111
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090513/53702000828.html

Fracàs escolar camuflat

Els informes Pisa i Bofill s’han quedat obsolets en menys de sis anys. Eren poc rigorosos i distorsionats o el nostre sistema educatiu ha fet un salt qualitatiu miraculós? Les discrepàncies estadístiques que ofereix la Conselleria pretenen amagar sota l’ala del mètode un fracàs camuflat de conveniència? Fracàs escolar, encara que parcial, és no assolir els objectius en el temps i el moment corresponents, malgrat que posteriorment se superin. No disposem de noves dades objectives i oficials de primària, perquè no s’han fet a hores d’ara les proves externes a sisè, per deduir-ne una millora a priori. Quant a l’ESO, un minse progrés en el darrer curs no pressuposa el mateix en tot el cicle educatiu de quatre anys. Amb un escàs 60% que superen el batxillerat no podem augurar un món universitari sobrat per afrontar el repte europeu de Bolonya.
Estem a les acaballes del curs i els docents sabem les realitats de cada centre: no hi ha places disponibles per fer repetir curs als alumnes que suspenen tres o més assignatures, per excés de ràtios. Opció forçosa: les rebaixes de juny amb uns exàmens extraordinaris de compromís i excusa en els últims dies de curs. Ja és vox populi aquesta realitat que desacredita i malmet més el sistema, l’autoritat del professorat, l’esforç i el rendiment global. Les estadístiques fictícies no ajuden a millorar el país, i sonen a interessos polítics per reduir la inversió en educació i desembocar en una LEC més permissiva i plural que pugui encabir les opcions de cada escola.
La millora dels resultats educatius és obra col•lectiva i compartida, llarga i àrdua. Parlem d’hàbits de treball, no d’encerts temporals. Només s’obtenen amb els mitjans econòmics i humans adients que envegem d’alguns països europeus que dediquen als fills més afectivitat i temps, gràcies a un horari laboral més flexible i compaginable amb l’horari escolar.

Ramon Mas Sanglas
19 abril 2009