De l’immobilisme polític a la innovació tecnològica (MWC)

Política i revolució tecnològica tenen poc en comú, científicament, però molt humanament. Haurien de ser servidors de les persones i no viure mai a costa d'elles de forma deslleial.

Dues categories diametralment oposades com el dia a la nit. Els polítics espanyols estan buscant les escaramusses més laberíntiques per formar un govern a mida, mentre a Barcelona, en una setmana de tecnologia digital puntera i mundial s’està presentant a la societat internacional els avenços més insospitats de mobilitat científica aplicada en el Mobile World Congress (MWC). El món dels humans camina a ritmes diferents segons els interessos particulars i la visió del futur. La ciència no té aturadors. Quanta més innovació, més progrés, més inversió i rendibilitat. La creativitat de l´home s’expandeix al servei de la humanitat sense fronteres. L’amo és la llibertat sense traves. És negociable, compartible i dinàmica.  La tecnologia no és un clan tancat com la ciència política, limitada a la ideologia corporativista del partit. La majoria dels polítics, aposentats en la seu d’un partidisme garantit per no perdre el poder governatiu i parlamentari, s’han ancorat en un estament –d’esquerres o dretes- aferrats al menor  canvi possible. Són estàtics per definició. On està l’originalitat creadora dels apòstols del servei públic? El cor de la demokratos grega? La conseqüència de tants anys d’immutabilitat és la corrupció més descontrolada i ferotge, integrada a l’ADN d’alguns després de tants anys d’impunitat sobre una administració intocable. Quan s´ha aixecat la llebre, el mutu espionatge entre partits ha creat la imperiosa necessitat de renovar entitats, coalicions polítiques i càrrecs. No per voluntarisme, sinó per imposició dels límits insuportables. La cultura de la dimissió és desconeguda a Espanya. La reacció de les generacions rebels contra un sistema turbulent i mafiós ha creat nous partits de soca-rel, com Podemos i Ciutadans, o ha fraccionat  les baronies sagrades del bipartidisme classista dels renovadors, aparentment agosarats.  

Espanya, en moments crítics de desgovern, viu una fase negociadora de lluita contra l’aritmètica dels resultats 20-D, els programes que intenten salvaguardar per no trair els votants i els principis de tolerància que les bases històriques o assembleàries del partit els permet pactar. S’acaba el temps. El setge de l’escac i mat és va restringint en perjudici d’unes segones eleccions fatídiques per a la majoria. El poble està fastiguejat de ser víctima i esquer d’uns magnats del poder. L’abstencionisme pot ser el guanyador quan les cartes d’un nou repartiment ja estan marcades. Si durant dos mesos l’egoisme ha estat el causant del desacord per formar govern, què hauria de canviar en una segona volta per a l’entesa? De promeses soles no en viu el ciutadà.  El referèndum sobre l’autodeterminació dels catalans ha estat la punta de llança que no han volgut sortejar. Dit altrament, la por a la democràcia europea a l’estil britànic s’ha imposat. Si aquest comú denominador universal no fos un excloent del pacte el PSOE estaria a la Moncloa amb Podemos i altres minories nacionalistes. L’immobilisme constitucional més paradoxal paralitza la governabilitat del país. Els socialistes que proposen una reforma federal impugnen la consulta de com fer-ho per no desmuntar la comoditat autonòmica de l’edifici en el qual s’han instal·lat. La segona transició no passa de simple somni, que els apropa al PP. Neguen a Catalunya l’oportunitat de ser consultada per evitar un possible fiasco nacional. De triomfar el NO, el separatisme faria mutis absolut. Què passaria de guanyar el SÍ a la secessió? Impensable. Per altra banda, com combrega el diàleg de que presumeix Pedro Sánchez -a diferència de Rajoy- amb el dret a decidir? La vella política espanyola està arrelada, malauradament, als poders mediàtics, al lobbisme i a l’Ibex 35. Els cadells que emergeixen en el si del mateix patriarcat mamen d’una herència consolidada. No faran canviar l’estatus substancial dels progenitors. Parlen de regeneració fundacional del PSOE, PP,CDC, UD. No ens enganyem. És un rentat superficial de noms, ni això a vegades. Es preserva intacte el moll de l’os amb el canvi epidèrmic d’ algunes males praxis i conductes del passat. El 40% dels diputats del Congrés repeteixen (132). Dels 218 que s’estrenen, la meitat pertanyen a Podemos i C’s que no tenien representació anterior. Amb la renovació de quasi dos terços els aires del Congrés haurien de ser diferents, amb l’afegitó que 194 tenen menys de 50 anys. Si no és així, no serà problema de persones, sinó del sistema anquilosat i de la maquinària partidista que no vol renovar la saba de les institucions ni les formes de fer bona política sense l’auxili directe o braç dret dels tribunals.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 22/2/2016

 

Catalunya, el capital d’Espanya

La Moncloa del PSOE, de Pedro Sánchez, està en mans del referèndum de Catalunya. També les segones eleccions. En defintiva, la democràcia del poble català s'imposa o el procés s'encalla més.

La fortalesa d’un capital nacional rau en l’economia real autòctona, creixent i sostinguda d’un territori, no en l’eventualitat històrica d’un poder fortuït i sobrevingut. Catalunya sempre ha aportat més del 20% al PIB de la riquesa d’Espanya. Imaginem-nos la pèrdua aquest percentatge econòmic. Un drama nacional? Què fan, positivament, els detractors del sobiranisme català per evitar aquest desastre previsible? Al 1978 els polítics de la transició –sota l’amenaça etarra- van perdre el domini tributari sobre el País Basc i Navarra. Ara el PP i el PSOE, intenten evitar l’estupidesa de deixar anar una Catalunya tan estimada impedint un referèndum vinculant i legal (art. 92). El bipartidisme hispànic aquí hi està d’acord, contra la secessió. Uns al·legant la sagrada unitat constitucional  i els altres apel·lant un reformisme federal tan quimèric com impossible. Què volen federar? Si el qui i el què per formar govern el dia 5 de març no troba la porta de sortida, les segones eleccions tindran un objectiu espanyol comú i prioritari: NO a la independència catalana. L’assaig fallit del 20-D esdevindrà una cuirassa –incultura del diàleg- contra tot intent segregacionista. El talant emergent i demoníac de Podemos serà engolit per un PP-PSOE i C’s. La cultura europea del referèndum no traspassarà els Pirineus. No és qüestió de lideratges (Rajoy-Sánchez o succedanis) ni d’amor patriòtic o millor junts que separats, sinó de supervivència econòmica.

La regeneració podemita vol connectar amb l’Europa democràtica de les consultes a la britànica i canadenca  amb el risc de perdre el NO a la separació catalana que també fustiga. Sense comodins ni subterfugis vol donar la cara davant les urnes. Els 23 punts que Artur Mas va presentar tres anys enrere a Rajoy, no són negociables per res. Són recordatoris legals d’incompliments, no ofertes de tercera via a canvi d’oblidar o condonar el procés. Aquest tren de Rajoy va passar i no tornarà. El tren de Sánchez  està esperant a l’estació. Si no hi puja també marxarà per sempre. No jugueu més a la travessa dels vetos mutus. Les poltrones polítiques no estan en joc a costa de les urnes. Per a Podemos la consulta és imprescindible i Podemos  ho és perquè governi el PSOE amb permís o l’abstenció d’ERC i DiL. La quadratura del cercle és impossible en matemàtiques, no en política quan s’hi juga la força del ser o no ser. En política no diguis mai “d’aquesta aigua no en beuré”. On està ara el dret a decidir d’un PSC desaparegut? Si Sánchez no entra a la Moncloa no serà per desídia dels independentistes, sinó per covardia dels barons socialistes a pujar al ring de la democràcia. Uns nous comicis no enterraran aquest deute amb el poble català. El conflicte de la confrontació no morirà a cops de tribunals. Un Estatut aprovat i trinxat, tres anys de brama popular i un Parlament sobirà emanat del 27-S han escrit una història irreversible. La plurinacionalitat espanyola no té marxa enrere. Una catarsi política és l´única sortida a la repressió secular. L’eix de gravetat i de flotació econòmica d’Espanya no passa per Madrid sense Catalunya. La capitalitat no és per mèrits propis, sinó per conveniència radial d’equidistàncies i per decrets reials. La Catalunya sotmesa de sempre i negada a ser escoltada ha dit prou al colonialisme tributari abusiu. Si sembla una afirmació gratuïta, falsa o insultant, només cal preguntar-ho als mateixos contribuents i que decideixin lliurament el seu futur, aviat i sense embuts. Si no ho permeten els governants orgullosos d’un país suposadament democràtic i madur, de què estan recelosos? Errar és humà i de savis el corregir a temps. És l´hora exacta per fer-ho, pactar i consultar.

Ramon Mas Sanglas – Sta.Eugènia de Berga, 16/2/2016