Quota de solidaritat autonòmica

És l’hora del punt i final de les parcialitats autonòmiques. Volen imposar límits? Apliquem-los en tots els conceptes reguladors comptables del país. Que saltin els tabús obscurantistes de les balances fiscals i el controvertit espoli fiscal. S’ha cregut oportú obrir la Constitució per introduir noves modalitats sobre l’endeutament i la despesa pública. Que valgui la pena la reforma expressa amb tots els ets i uts sense deixar cap factor bàsic com és el repartiment proporcional de la quota solidària. És una fracció monetària autonòmica molt important que repercuteix en el seu nivell de benestar intern. Que es ventilin d’una vegada els malentesos espanyolistes, centralistes, nacionalistes i independentistes. Quina ha de ser l’aportació justa de les Comunitats més riques envers les deficitàries? Qui s’ho miri i dictamini, ho faci també amb ulls europeus -alemanys i francesos- , seguint el criteri de la reforma plantejada: la seguretat comunitària i l’equitat redistributiva de la riquesa. El poble és amo i senyor dels seus diners. ¿Per què se li nega la paraula de la consulta o la decisió final amb referèndum sobre l’administració del seus tributs?
Estem assistint a una palestra del nacionalisme -PSOE-PP- , contra el partidisme minoritari i autonòmic. Per no ferir sensibilitats es vol passar de puntetes sobre temes espinosos que els redactors constitucionalistes del 1978 van solapar sota motius històrics, com els drets Forals del poble navarrès i basc. Els més agosarats parlen d’intimidació i pressió política circumstancial. Catalunya va callar una vegada més. En ple segle XXI els valors constitucionals d’antuvi han canviat de signe. Són europeus i no admeten privilegis de “capellisme” històric. Tots som i tenim història. Els drets econòmics són universals i les obligacions públiques proporcionades sense excepcions. En quina mesura s’equilibren els drets d’uns i l’exigència dels altres? El barem just de la quota de solidaritat a nivell europeu s’estima en un màxim del 4% del PIB, mentre Catalunya i altres Comunitats capdavanteres estan aportant més del 9%. Tal desviació necessita d’una correcció constitucional i financera urgent. Sí, als topalls d’endeutament per no decréixer. No, a les limitacions de desenvolupament autonòmic i en perjudici del seu benestar. Els que més aporten no poden quedar per sota de la mitjana del que reben de l’Estat, i sempre en funció de la població real.
Les corredisses per tancar la legislatura creen la sensació d’efectivitat fictícia governamental d’última hora. Les veus més crítiques titllen de poca seriositat implicar precipitadament la Constitució en un tema econòmic obertament polititzat. Una llei orgànica degudament validada, de caràcter nacional i europeu -si té repercussions d’interès comunitari- tindria els mateixos efectes. Raó de més, si fins el 2020 no serà d’obligat compliment.
La Carta Magna perdrà pes específic si tanquen en fals i superficialment tot el tema macroeconòmic que tant indigna la ciutadania. Si l’eix de la ha estat la seguretat del Banc Europeu –del capital- i evitar despeses del mercat comunitari en un hipotètic rescat haurem fet el titella de forma institucional. Acontentar els de fora, sense deixar obrir la boca als de casa, serà la humiliació més imperdonable, utilitzant d’esquer la Constitució, intocable quan interessa i per fets més transcendents.
Ramon Mas Sanglas – 29/8/2011
http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/quota-de-solidaritat-autonomica/#more-2439

Constitució més centralitzadora

Si fins ara ens queixàvem d’una Carta Magna d’accent espanyolista, ara serà europeista, però més restrictiva i vigilada. El segell francoalemany imprimirà caràcter a la Constitució espanyola. A les acaballes de la legislatura escurçada el govern ha decidit obrir el sacrosant meló constitucional a corre-cuita, sense cap consulta popular prèvia ni referèndum posterior. La raó ha de ser greu.
La transició democràtica des de la dictadura és va fer amb reserves i peus de plom. Tot es va ben lligar amb una visió centralista intocable. Moltes vegades s’ha especulat i exigit la necessitat d’actualitzar temes desfasats referents a la monarquia, el senat, la reestructuració autonòmica. La reticència i la negativa ha estat sempre la resposta. Sorprèn que el govern socialista amb el vist i plau més absolut de l’oposició conservadora del PP hagi pres la decisió sobtada d’introduir canvis de caire econòmic per aquesta via: limitar el dèficit públic, simplement. Cal retocar la Constitució per tal afer o és una excusa camuflada per controlar el país esmicolat de les autonomies fruit del “cafè per a tots”? Les fronteres de la despesa i l’endeutament estan ben definits des del ministeri central d’economia i d’hisenda. La llei de finançament autonòmica de fa dos anys té uns llindars estrictes bilaterals clars i ben emmarcats. On està el secret de la urgència i la transcendència?
Catalunya ha aixecat la destral. La sospita d’una maniobra contra el creixement sobiranista del país amb un concert econòmic propi a la vista ha mobilitzat partits i govern. La solució d’una crisi no pot tallar ales autonòmiques des de la internacionalitat europea per evitar rescats. La responsabilitat ha de néixer des de dintre, com ha fet Catalunya, amb una retallada del 10% del pressupost anual. Si la resta de l’Estat espanyol autonòmic no està a l’alçada no hi ha motiu per clavar una clatellada de tipus institucional general. Les batzegades de la borsa i els mercats no justifiquen el calibre de la moguda. Remarcar més l’espanyolitat per la indignació dels independentistes? Ho ha de dir el poble, no els polítics.
Després de trenta llargs anys d’autonomisme federalista fallit les dues forces majoritàries de l’Estat han decidit fer marxa enrere per simplificar duplicitats administratives. Nous topalls, no solament d’endeutament, també de més solidaritat obligatòria, possiblement. Els recels contra una Catalunya que intenta evadir-se amb més quota econòmica d’autonomia serà frenada. Tot el contrari de les pretensions de CiU. Això explica la tramitació sigil•losa i ràpida entre els dos partits que vetllen per la unitat patriòtica. O potser els nacionalistes catalans ignoren que Madrid obeeix ordres de França i Alemanya o el Banc europeu? Si els dispendis inútils s’han fet arreu del país –Aves i aeroports sense passatgers i avions- que busquin la solució corregint nafres imperdonables, no a costa del ressorgiment amb més transvasaments d’impostos. La conflictivitat d’un poble rebotat no es suavitza amb menys autogovern, sinó amb més liberalitat i autogestió amb benefici propi i també comú.
Ramon Mas Sanglas – 24/8/2011

Els polítics tornen a l’escola

Les autocrítiques polítiques vessen a dojo quan s’acosten eleccions. Els candidats s’entendreixen i enyoren l’escola de la democràcia més genuïna. Repassen els apunts i manuals empolsinats durant la legislatura. Sense oblidar el partit, s’estoven per oferir benvolença, reformes generoses i apropament. Tots aspiren ser alumnes demòcrates retornant a les aules de la humilitat i el bon servei desinteressat. Tots aporten solucions als problemes. Ens faran tornar amnèsics? ¿On eren aquests mateixos personatges durant els tres anys i mig transcorreguts com a mandataris i a l’oposició? Les oportunitats reformistes que els ciutadans indignats mai han callat estaven a les seves mans. ¿Per què es dilueixen les idees de canvi quan són executables i ara emergeixen de les seves ments com a imprescindibles i originals? Les reformes institucionals caduques, la llei electoral tancada d’amiguismes, la corrupció econòmica dels partits, l’abstencionisme popular per desafecció són xacres polítiques petrificades i desoïdes per sistema. La resposta no pot ser altra que el muntatge democràtic és artificial, oportunista i desmembrat de la realitat.
En cada cicle electoral es produeix una sacsejada entre polítics i societat. Per renovar la credibilitat els aspirants perden l’oremus buscant la pedra filosofal amb les millors ofertes del mercat. L’acritud de la inestabilitat estiuenca per l’embogiment de les borses internacionals ha truncat les vacances de governants i diputats. Més mesures restrictives socialistes, ¿malmetran el programa electoral silenciat del PP? Quines aportacions realistes quedaran per desvelar en la pròxima campanya d’uns i altres? Tant és. Mentre la llei electoral continuï a les beceroles i la manipulació estructural sigui partidista, el poble romandrà sodomitzat.
Els bons alumnes destaquen al principi de curs i reïxen per la seva constància. Les curses maratonianes abans dels exàmens són efímeres per falta de fonament. La iniciativa política preelectoral no consisteix en anunciar eterns cants de sirena com la supressió de Diputacions i el Senat. És tracta de desmantellar tots els nius aferrats i vells que donen aixopluc a milers de càrrecs sobrers. Nòmines i jubilacions molt sucoses estalviables. No hi ha drets polítics sense deures satisfets. Traspassar una línia vermella és una violació flagrant que hauria d’allunyar tot governant de les urnes sistemàticament.
L’assignatura de la crisi ha enfrontat mandataris i votants. Retallades, manifestacions i la manca de treball creen crispació i tensió relacional. Les prioritats no són les mateixes als ulls d’un conseller i d’un aturat sense ingressos. Escoltant qui pateix la cruesa diària, ¿no s’aparcarien reformes improcedents per injustes o inoportunes amb millors alternatives? L’escola democràtica a peu de carrer alliçona tant o més que des del cim magistral del poder. Si el país visqués en estat permanent d’avaluació governamental, polítics i ciutadans –mestres i alumnes- evitaríem confrontacions radicals. Preparem-nos al sermoneig de la tardor. Però, sobretot, pensem en totes les conseqüències, catalanes i espanyoles, a l’hora de votar.
Ramon Mas Sanglas – 22/8/2011

Mancomunitat d’alcaldies

La fallida dinerària d’algun ajuntament –no poder pagar nòmines- ha forçat buscar solucions dràstiques. Aprenem a nedar amb l’aigua al coll. Les darreres eleccions municipals han fet surar dels calaixos factures impagades i xifres vermelles que treuen foc. Quan un bé comú necessari esdevé escàs, cal racionar-lo. La llarga permissivitat d’endeutament no posava fre a despeses innecessàries en salaris, personal i competències municipals impròpies. Per on començar la reforma i salvar les urgències? Nous impostos proporcionals, més repagament assistencial, reducció salarial, retallada en festes populars, supressió de serveis esportius i culturals, menys enllumenat públic, més crèdit a llarg termini, etc. En definitiva, sacrificar el benestar actual. Són mesures transitòries d’austeritat que poden ajudar sortir del pas. No sanejaran l’economia definitiva i créixer.
Hem d’obrir la finestra i veure més enllà per trobar opcions consistents. Un cas lamentable a imitar, Grècia: la reunificació administrativa d’alcaldies. Els grecs han donat el primer pas reduint la burocràcia i el sou dels alcaldes sense regidories. La mancomunitat de municipis ha absorbit moltes responsabilitats i càrrecs delegant serveis. Itàlia ha ensumat una mesura d’estalvi semblant. Berlusconi s’avançarà a la futura política conservadora espanyola? L’eliminació d’institucions supèrflues creades per la bonança és una regressió imprescindible en sequera econòmica. Mantenir-les amb més impostos o apujant l’IVA, a més d’impopular, -obligatori in extremis- és contraproduent: afavoreix el mercat negre, l’economia submergida i redueix el consum. A menys productivitat, més atur.
La mecànica d’ajustament municipal passa, ineludiblement, per canviar el model i l’estructura dels consistoris, la governabilitat dels pobles. Més participació directa, via voluntariat limitat, i supressió de regidories. Poblacions fins a cinc mil habitants amb un batlle, més un o dos tinents alcaldes competents i dedicació total, sortits de les urnes amb llista única, serien suficients per organitzar el funcionament municipal, convocar i dirigir els plens. La votació popular tindria l’última paraula, democràticament, cada dos o tres mesos, després de debatre les propostes de l’ordre del dia. Aquest és l’esperit originari de la governació, sense supeditació als partits. La burocràcia de l’alcaldia correspon a la secretaria oficial establerta per oposició estatal, més el servei tècnic municipal i l’administració auxiliar imprescindible. En ciutats mitjanes i grans caldria una distribució representativa per barris, zones o carrers. Mancomunar-se és associar serveis comuns amb finalitats d’estalvi i efectivitat. Un pas més, la concentració de petits nuclis poblacionals sota un sol alcalde votat per la majoria afectada. Els efectes econòmics positius serien immediats. Les solucions no poden ser mai tancades i universals. Poden sorgir excepcionalitats.
Actuacions similars, aplicades a escala autonòmica i estatal donarien un caire vital a les institucions polítiques desfasades, estàtiques, ineficients. La simplificació institucional de diputats i senadors –de dubtosa utilitat aquests darrers- seria la renaixença per a molts indignats que han marginat la política de les seves vides per raons òbvies. Aquest pas estructural definitiu és viable, únicament, amb una nova legislació integral dels partits polítics i de la maquinària electoral rovellada, amb permís de la Constitució.
Ramon Mas Sanglas – 15/8/2011

La triple A del president Mas

Austeritat, Aprimament i Agilitat. A costa de perdre poder adquisitiu, benestar i llocs de treball uns quants anys, el president Mas haurà tret el país de l’endeutament. És la primera impressió popular de la seva actuació. La màgia de les retallades catalanes farà ressorgir l’economia interior tot i regalant el 9% del nostre PIB en concepte de solidaritat estatal. La resta de comunitats autònomes, ¿aixecaran un pedestal al govern català per la seva dilatada generositat? El model alemany a la catalana. Si tots solets ens traiem les castanyes del foc i en coem pels altres, prou ploriqueig. La coherència dels fets és aquesta.
Aleshores, senyor President, ¿quin sentit té formular un concert econòmic propi per recaptar més si com a ciutadans autosuficients ja ens en sortim del caos i la possible bancarrota? Prou regateig, ens diran. El missatge oficial transmès a Europa és que Catalunya compliria amb els objectius de dèficit si el govern central complís amb el fons de competitivitat i de cohesió. Donada per perduda aquesta batalla el govern està lliurant la més dràstica i al seu abast: imposar les tisorades que calguin, a contracor de la ciutadania, malgrat rebi bufetades per totes bandes. No cal tanta heroïcitat. Busquem prioritats, millor repartiment equitatiu del diner públic i cadascú el que sigui seu. Posem topalls salarials raonables d’una vegada.
Si l’argument principal d’un nou pacte econòmic amb l’Estat central és revisar la llei de finançament, excessivament generosa segons les balances fiscals, no caldrà quan la crisi es doni per superada, si ara la suportem sols. Cap més autonomia redueix un 10% el seu pressupost en salaris, personal i institucions. Per què Catalunya ha de ser redemptora de l’endeutament aliè? Si l’aportació per solidaritat estigués ajustat a la realitat del 4% del PIB – segons el barem europeu- , tindria sentit l’esforç permanent dels contribuents catalans en benefici de la resta espanyola, sempre i quan les comunitats receptores contribuïssin amb la part corresponent d’austeritat.
La raó que justificarà el reajustament nacional de l’anomenat espoli fiscal català serà l’equilibri europeu. Espanya, no solament deixarà de rebre subvencions de la Comunitat Europea a partir del 2013, sinó que haurà de pagar a les nacions més pobres incorporades darrerament. A Catalunya li tocarà una bona part per les rendes elevades. Serà el moment d’aturar i racionalitzar la doble sagnia: espanyola i europea. Sense les mesures adequades la involució catalana seria un risc d’empobriment més que notable.
Els clams socials i la indignació del carrer no són prou valorats. Els criteris polítics i financers de les altes esferes s’allunyen de la ciutadania. Els valors de la pobresa i la riquesa tenen prismes i butxaques diferents. El 20-N serà un mesurador a escala nacional i autonòmica de la mútua simpatia entre polítics i votants. Si d’aquest resultat depèn la futura força negociadora del país a Madrid penjarem l’economia de Catalunya d’un fil. Som quelcom més importants, al marge d’unes eleccions i les voluntats polítiques a favor o en contra de la sobirania fiscal catalana. La pinya partidista majoritària vetlla pels seus interessos en primer terme. S’obliden que els del poble no són coincidents. Que el rigor i la contenció s’han de compartir amb un sistema democràtic obert i consultiu sense pals a les rodes.
Ramon Mas Sanglas – 8/8/2011http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/la-triple-a-del-president-mas/

El pastís de les eleccions

La suposada bona fe de destacats polítics, quan s’acosten eleccions, fa dir autèntiques aberracions, impròpies de l’autor i d’un país que presumeix de maduresa democràtica. El senyor Bono, president del Congrés, “aposta per un govern bicèfal entre PSOE i PP”. Que els dos grans s’ho amaneixin i es cruspeixin els pastís. La resta de partits poden desaparèixer del mapa polític? Més clarament, les engrunes cap a l’oposició.
Aquest senyor, s’oblida o no aplica tres principis bàsics: que només el poble és sobirà i decisiu, que els partits no són imprescindibles per governar un país, que la llei electoral actual està denunciada milions de vegades per interessada, injusta i poc representativa. Per què es neguen renovar-la? S’atribueixen el dret a posar-se d’acord entre ells i repartir-se el caramel del seu govern. La inèrcia de tants anys els ha convertit en amos –es creuen- , quan són servidors temporals. Uns comicis serveixen per avaluar quatre anys de gestió governamental. Que el poble faci fora qui vulgui, i si cal, tots. Foc nou i barca nova. El poble no s’alimenta d’ideologies de dretes o esquerres, necessàriament. El poble vol gestors modèlics dels nostres impostos, menys i eficients. El patriotisme no justifica la bicefàlia i el millor enteniment, senyor Bono. Si té un mínim respecte per totes les opcions polítiques nacionalistes de la península i les illes el PP i el PSOE només en són dues, encara que destacades. Per què no entrar al govern sense pertànyer cap partit polític o minoritari?
Les presses per asseure’s a la taula del banquet crea aquest “nerviosisme electoral”. No fora cas quedessin sense cadira. Lamentable veure les eleccions com una cursa ambiciosa al poder. Pagar peatge, per tenir un racó com a invitat? Sí, li reconec, senyor Bono, molts pactismes postelectorals són peatges cars i contra la voluntat de certs votants. Els interessos i les solucions urgents del ciutadà no poden dilapidar-se alegrement per conveniència dels polítics. Si hem d’estar –diu- “abans amb el país que amb el partit”, ¿per què no escolta primer la veu popular de la indignació?
Ramon Mas Sanglas – 5/8/2011

Eleccions d’una transició pendent

Busquem canvis positius i perdre de vista la crisi. Sense mirar el color polític. No serà fàcil. Ens espera una legislatura de continuisme sotmesa a l’oligarquia d’uns partits, llistes dels coneguts. A estructures velles, mecanismes governamentals clàssics, fins no arribi una llei electoral oberta i la reforma constitucional referendada. L’espera de la segona transició portarà més apatia i allunyament que originalitats. La solució definitiva és estructural, no política. Ha de néixer el model democràtic simplificat en persones i honest en conductes. Que doni feina o faciliti crear-la i trobar-la. Quin partit actual reuneix aquests requisits per damunt dels seus interessos? Els antecedents i prejudicis dels polítics en circulació ens omplen de dubtes, incertesa i temeritat. Apostar per quatre anys és un joc d’atzar. La promesa d’avançar els comicis ha obert el cel a l’oposició, un regal de loteria. Vet aquí la mentalitat feble d’un sistema que veu les eleccions com el premi d’uns quants i no l’obligació de millor servei públic. Una part del poble decidirà –poc més del 50%- sobre el futur del país. Mentre la participació escassegi tant, la delegació rebuda en les urnes serà abusiva, amb les conseqüències de la corrupció per falta de control d’una majoria votant exigent. La gran representativitat és l’única força d’un govern.
Rajoy demana un mandat clar als espanyols, és a dir, una majoria absoluta. Que no hagi de pactar amb ningú per fer i desfer. Vol un govern –si guanya- , "creïble, previsible i solvent", instal•lat sempre en "la moderació, el centre, el diàleg, la veritat, la responsabilitat i la transparència". Pot oferir tot això el Partit Popular arreu de la geografia espanyola? Hem estat testimonis de la seva actuació com a partit opositor més de set anys i del servei minse per sortir de la crisi. Aportarà ara totes les panacees callades? Si no sap convèncer amb un programa molt explícit la sorpresa pot ser significativa el 20-N. El votant no ignora les qualitats i febleses del candidat popular. Per contra, queden per desvelar moltes incògnites de l’aspirant socialista malgrat els entrebancs com a mandatari actiu. Més que persones, el poble vol realitats de programes decisius –que castigui poc als desafavorits- per sortir del pou econòmic i laboral.
Centralisme polític o més aperturisme autonòmic. Serà el camp de batalla per enfrontar o guanyar la simpatia del nacionalismes perifèrics. Si per a uns el remei és replegar concessions autonòmiques i per altres és completar transferències, ¿tindrem dues visions irreconciliables envers la crisi financera? La solvència és la combinació del diàleg, la transparència i la responsabilitat governamental, tot embolcallat d’exemple personal. És la ciutadania qui aprova l’èxit o recrimina el desencert amb el vot. La bipolarització PSOE-PP sembla l’únic destí. No és el cas a Catalunya i el País Basc, on els nacionalistes podran ser decisius a Madrid, sense una majoria absoluta. Els indignats han obert portes de reflexió. Unes cap a la segregació i d’altres envers la reestructuració aglutinadora de la nació.
Com no pot ser d’altra manera, l’eix programàtic serà la superació de la crisi, de la morositat i l’endeutament. A costa de qui i de què? Si la maquinària del Senat i el Congrés continuen inamovibles les solucions seran pals a l’aigua. Si el protagonisme s’estanca en la casta política només canviaran de lloc els personatges del mateix engranatge i la burocràcia seguirà essent estèril. La paraula “retallada” agafarà més cos en parlaments i consistoris a costa del contribuent, enlloc d’eliminar o reduir corporacions innecessàries. La ruleta de la fortuna o del desencís ha començat a rodar. Bona sort a tothom.
Ramon Mas Sanglas – 1/8/2011