No juguem amb la llengua materna

Un dels llegats més sagrats d’un poble és la seva llengua materna vehicular. Forma part de l’estructura cerebral de l’individu i és la font creativa del propi pensament exterioritzat amb l’expressió verbal. Com a col•lectivitat, la llengua és el signe identitari més emblemàtic d’un país, que es perpetua amb la història escrita a través dels segles. Aquest distintiu sagrat de l’ésser racional mereix un respecte súmmum perquè és la garantia de la seva pervivència i evolució. Per destruir un poble no calen armes, mateu la seva llengua.

És preocupant el tracte frívol i voluble a què sotmetem la riquesa del saber, com si fos una joguina o un caprici a la carta. M’ha sobtat la notícia de l’enunciat “Els pares gallecs decidiran la llengua vehicular a les escoles”. D’entrada ens podríem felicitar pel to democràtic de la decisió en una comunitat bilingüe. Escola, pares i polítics seran els tres ingredients que han de configurar el decret en què s’impartiran les classes en els centres educatius gallecs. La dispersió de criteris serà més que evident i per tant la imposició afectarà al grup minoritari, malgrat les opcions plurals. Cada escola podrà definir unes matèries curriculars específiques, sigui en gallec o castellà, però dintre un marc autonòmic comú. Aquesta lliure elecció deixarà per inviable la immersió lingüística actual de la llengua vernacle, el galego, obligatòria en tots els centres. Els resultats de la tècnica, altament positiva a Catalunya després de trenta anys d’experiència, ha merescut el reconeixement per part de la UNESCO. Per què Galícia renuncia la metodologia o anteposa el dubte de l’eficàcia? No s’estima el país i la seva llengua? La resposta és política, únicament. El poble i la cultura és víctima del color polític de torn, que no veu amb bons ulls l’expansió lingüística regional per damunt del nacionalisme central. Idèntic fenomen s’està produint al País Basc, on desplacen l’èuscar de les ikastoles en benefici del castellà, des que el PNB va perdre el poder parlamentari. Podríem dir el mateix del valencià, amb forts opositors i el mallorquí. Al Principat, el català s’està mantenint ferm contra les tempestes dels conservadors i les sentències adverses del TC recorregudes. Sabem que les llengües minoritàries estan en perill d’extinció si l’escola no les mima i les ensenya formalment. No s’expansionen soles sense recursos humans i materials. Són víctimes del propi consum a la baixa. Una llengua ha de ser rendible per dedicar-li temps i inversió? Els bilingüistes hem de renunciar a la nostra estructura genètica de la parla per imposició política centralista o per què és menys comercial? La riquesa políglota ningú la discuteix, ans el contrari, tots l’envegem. Per què privar als fills en edat escolar de l’enriquiment d’una segona llengua quan hi conviuen permanentment? Si visquéssim a Londres ens negaríem aprendre anglès? La ductilitat mental infantil és molt superior als esquemes rígids de l’adult. Mentre les dues llengües cooficials de l’estat s’assoleixin sobren tots els entrebancs a la llengua materna i autonòmica de residència. Un país civilitzat no pot admetre ni permetre que la política trepitgi els drets culturals innats i seculars dels ciutadans.

Ramon Mas Sanglas
31/12/2009

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100104/comentarios_53861378631-1.html

Nova Renfe catalana insostenible

L’encariment tarifari tan desproporcionat dels trens de rodalies respecte de l’IPC interanual és injust i poc sostenible per als usuaris assidus. La imatge de la transferència ha tingut una estrena poc afortunada. ¿És fruit de la picaresca d’Adif per reduir dèficits previstos –al seu càrrec- o de la ingenuïtat catalana per tancar acords d’una vegada? Les mitges parts mai foren bones. ¿Com es pot millorar un rendiment en horaris, rapidesa i comoditat si les vies, andanes, traçats i maquinària no donen per a més? Un exemple històric de desídia i precarietat és la línia C-3, Barcelona-Vic-Puigcerdà. ¿Quants anys fa que se’n parla del desdoblament almenys fins a Vic? Per fer 70 kms un tren semidirecte triga 70 minuts. La velocitat d’un km per minut i de baixada es podria fer en bicicleta i pujar amb vagons-bicing. Suggereixo la creació d’un carril bici paral•lel per als amants de les dues rodes per col•laborar amb una Barcelona més sostenible i neta, si no es decideixen fer la doble via per baixar en 40 minuts, com a màxim.
Si el sr. Nadal vol canviar la imatge només, pot començar per fer desaparèixer els combois atrotinats i decorats de grafits de mal gust. No cal llegir el panell lluminós ni escoltar la megafonia de l’estació per saber quins trens van cap a Osona. Aquests viatgers no es mereixen el mateix tracte que la resta de catalans? Ah! Suposo que aviat hi haurà un canvi de nom. Renfe desdiu de la nova transferència per la significació de la sigla aplicada a Catalunya, sense cap intencionalitat de connotació política.

Ramon Mas Sanglas

Reconquesta de CiU

El dia 17 de gener del 2010 tindrà lloc el desembarcament de les forces polítiques de CiU en terres del Bages, per començar la reconquesta catalana nous mesos abans de ser proclamada oficialment la campanya electoral. O tot o res. A la tercera va la vençuda. És l’eslògan de l’ofensiva nacionalista per portar Artur Mas al Palau de la Generalitat. No vol més ensopegades ni que possibles pactes de l’adversari li barrin l’entrada per la porta gran. L’estratègia de casa per casa serà tot un atac terrestre en regla per convèncer al més incrèdul, que Catalunya necessita d’un redemptor per sortir del caos patriòtic en què viu. El mètode Obama –ideat pels estrategs de la iniciativa convergent “Idees pel canvi”- per forçar la participació massiva en els territoris de pocs adeptes, no és exportable aquí. L’electorat USA no és el català. El desencís polític del poble, molt justificat, no s’esborra fàcilment. Si la muntanya no baixa a Mahoma, encara que s’hi pugi, serà que és mariner.

Senyors, polítics, el poble no entrarà en els vostres interessos, ni amb calçador, si vosaltres no escolteu els interessos del poble. No és hora de repicar campanes electorals, sinó de treballar per sortir de la crisi amb el concurs de tots els parlamentaris. Les idees brillants de la campanya que s’apliquin ara, des de l’oposició, sense rancúnies ni partidismes. Això és servir la democràcia i guanyar vots. Tots els itineraris i projectes de futur, al seu moment, si és que el poble els accepta de bon grat. ¿No està pendent de tramitació una nova legislació electoral amb promeses de llistes obertes per vegueries o territoris comarcals? El nou repartiment d’escons ¿passarà quatre anys més al bagul de l’immobilisme partidista? El moviment populista, tip de paraules, demana un canvi radical del xip polític, que no es donarà amb un continuisme legislatiu electoral. Queden molts deures pendents abans d’anar a les urnes.


Ramon Mas Sanglas
27/12/2009

Carta als polítics desafectats

Benvolguts polítics poc estimats. Aquesta és la traducció de la paraula “desafecció”, que intenteu suavitzar amb una pedagogia tova envers l’apropament de la ciutadania. Qui crea el distanciament? El fill que no troba el caliu familiar dels pares se sent estrany i la convivència li resulta artificial. Les turbulències de l’edat juvenil en poden ser els causants quan els progenitors es desfan per evitar les divergències, fredor i rebuig entre els membres. Però, quan el fenomen és invers, degut a la despreocupació, desencís o mal exemple de l’adult, a quin salvavides s’ha d’acollir per evitar el naufragi?

Albirem l’horitzó dels propers comicis electorals. El baròmetre polític de la confiança popular es mou a la baixa, no per culpa del fred. El governant català està mancat d’afecte i estimació, ¿com a persona, partit, estament o càrrec? El ciutadà té molta paciència durant una legislatura, però, té necessitat de passar comptes i avaluar les promeses de fa quatre anys i degustar els fruits del seu graner, si en troba. La mala memòria interessada i la falta de diàleg, senyors parlamentaris, és la major crisi política del país, sense oblidar les corrupteles internes. Sort que les urnes intenten posar les persones i els drets mutus al lloc just, perquè l’harmonia entre governants i poble no grinyoli tant. És la grandesa de la democràcia quan no és manipulada o segrestada pel poder. El que preocupa són els mecanismes correctes per exercir-la.

El país necessita d’una reforma electoral urgent perquè els representants estiguin a l’abast del ciutadà, coneguts i votats des de la proximitat amb llistes obertes. És la pedagogia més sana i directa. Aquest requisit de base, suposa una redistribució equitativa d’escons en funció dels habitants de cada circumscripció geogràfica o vegueria. Sembla ser que aquesta llei, prèvia a la normativa electoral, està a punt de fer aigües per discrepàncies partidistes. Què s’hi amaga en tants desacords? Reminiscències del passat per no perdre el concepte de província i el control de les diputacions? Inquietud per retornar a les primícies geogràfiques de Catalunya? En definitiva, ambigüitat com a excusa, desconfiança partidista i submissió o centralisme per donar llargues a la reforma governamental imminent. Una legislatura més d’immobilisme -que no perdonarà el populisme renaixent- poden ser mortals, amb un Estatut esquilat i unes transferències que arriben a comptagotes.

Quan la ciutadania mana de veritat i delega el seu poder a uns representants honestos i experts, la veu parlamentària és la seva expressió. No la del partit. El fracàs polític, la desafecció, comença quan el vot popular no és respectat al Parlament. Per conèixer-lo, cal escoltar i consultar amb referèndums, sense temença a les respostes majoritàries, de tots els signes i colors. Si la pedagogia que intenta fer l’entorn polític català és la del diàleg i apropament reals, recobrarà la fe en els seus fets. Per contra, el separatisme, l’enfrontament i més abstencionisme serà la llavor que collirà, si anteposa la sordesa al clam popular i el seu servei.


Ramon Mas Sanglas
24/12/2009

Separats, però no escindits

No fa dos anys que va començar l’espectacle de les balances fiscals autonòmiques. La seva publicació va semblar el punt definitiu de la concòrdia i el punt referencial unificador per establir els paràmetres comuns del finançament arreu d’Espanya. El vodevil finalment ha abaixat el teló amb algunes reticències de la comunitat de Madrid per part del PP. La resta, que encara no havia tastat i signat la seva parcel•la del pastís, amb aires de descontentament i mirant de reüll Catalunya, ha agafat el seu tros.

El baròmetre de les relacions convulses entre espanyols i catalans no és cap invent, com diu un editorial. La desafecció mútua té un nom: desconfiança econòmica. Tots els matisos ideològics dels -ismes o -istes son seqüeles del malestar inversor i recaptatori recíproc, causa dels desequilibris interterritorials a l’hora de pagar i rebre de l’Estat central. Les suspicàcies més subtils i refinades estan inventades per equilibrar les balances tècnicament, però, els diners compren i venen sentiments patriòtics i interessos polítics. Per mostra, el plet de l’Estatut català pendent de sentència, amb totes les contradiccions imaginables. Per a la majoria d’espanyols ara és constitucional, però, cal retallar-lo. Per estètica? No, conté un excés de prerrogatives. No obstant, són vàlides per a la carta magna andalusa i la Comunitat Valenciana plagiades de la catalana? Quines reaccions se’n derivaran del veredicte del Tribunal Constitucional? Encara no hi ha prou llenya al foc? Esperem que els independentistes no tinguin tota la raó i una sentència ponderada i raonable no provoqui més nerviosisme a la classe política i popular. Aleshores sí, que els referèndums pujarien de to i oficialitat.

Als darrers dies s’hi ha afegit la cirereta del debat parlamentari sobre la prohibició de les curses de braus a Catalunya. Per rematar l’embolic s’ha barrejat llengua i desafecció envers Espanya per la seva festa nacional. De tants còctels en surt el separatisme i divisió del país que aprova un 40% dels catalans enfront del 80% dels espanyols que s’oposa a l’escissió, perquè Catalunya no és cap nació. Tal i com som, ens hi volen i fem nosa alhora. Realment sabem què volem uns i altres? Tant els governants com els ciutadans vivim en un etapa de confrontació permanent. Tot comportament és qüestionable sempre que fereix o contrasta ideologies i ensuma economia i diner.

La premsa i els mitjans nacionals parlen molt poc o gens dels problemes econòmics del país basc i del poble navarrès, llevat d’exigir algunes transferències pendents. He arribat a la conclusió que ells tenen la clau de la concòrdia d’Espanya: el concert econòmic per a cada autonomia. Fora litigis comparatius amb una hisenda recaptatòria pròpia, transferències totals pagant a l’Estat central els serveis comuns de la nació, que podrien reduir-se substancialment, llevat de defensa, representació exterior, manteniment de la capitalitat. Tant parlar de l’Espanya federada i del model alemany, ¿no és hora de replantejar la Constitució amb una visió distinta, descentralitzada i plurinacional? Amb tantes raons que fan difícil la convivència pacífica és obligat buscar alternatives abans d’un divorci virulent. Els conflictes econòmics comuns troben solució en la divisió de béns perquè cadascú es responsabilitzi i s’autoadministri la seva productivitat. Les pandèmies o virus de la discriminació, nacionalismes, insolidaritat, fòbies, canviarien de color molt ràpidament, sense marcar fronteres. L’única exigència compartida ha de ser la democràcia a l’hora de prendre les decisions comunes.


Ramon Mas Sanglas
22/12/2009

Temo patir per morir, no la mort

Sobretot, no em deixeu patir. És la súplica del pacient agònic, i és el millor consol dels familiars veure’l complagut. La medicina contra el dolor ha fet passos de gegant que suavitzen el trànsit de la vida a la mort de manera més dolça, malgrat que indesitjable.
La vida humana i animal tenen en comú la sensibilitat al sofriment. El grau de racionalitat no ens distingeix aquí. Qui vulgui qüestionar-ho només hauria de posar-se en la seva pell abans de justificar la tortura animal, sigui per tradició, cultura històrica o font d’inspiració poètica i pictòrica. L’art de la tauromàquia i tota la seva litúrgia i bellesa radica en la bravura natural del toro, i no en la progressiva extenuació de forces pels càstigs implacables de llances i dards fins la mort més ignominiosa, lenta i cruel, davant un públic assedegat de sang. Han pagat per reviure una tarda multicolor i d’emocions fortes. El negoci taurí de la festa sanguinària, no pot ser més rodó, amb tortura i sacrifici cruent inclosos. És una festa?

La barbàrie dels gladiadors romans feia lluitar cos a cos, però, entre iguals, les mateixes armes i oportunitats. La imposició del cristianisme va abolir l’espectacle mortal per respecte a la vida. Al s.XXI , si els valors anteriors de creença, civisme i respecte a la vida no són prou vàlids, per què ens queixem de la necessitat imperiosa de prohibir la curses de braus per llei? El seny ens diu que la cadena alimentària carnívora demana el sacrifici animal, però, no la tortura com a plaer. També els animals tenen dret a morir dignament, sense patiments innecessaris i el maltractament evitable. Tots, no solament els de companyia. A qui li agrada patir? Si el toro pogués parlar, pobres de...
El recurs fàcil de recórrer als costums, les llegendes del passat i a la cultura ancestral dels pobles sobre la lídia, és pura demagògia actual que no justifica la crueltat. Per què no es poden exhibir toros sense sacrificar-los? Si és una festa, com fan altres nacions, es torna l’animal al seu estat natural novament. Aquí, llastimosament, és l’instint ibèric de domini i poder qui s’imposa sobre la bravura castigada de la víctima, però molt superior. Covardia o glòria?

Vivim en una societat empobrida de valors humanitaris. Pedagògicament, volem desterrar l’agressió i tota violència de l’entorn juvenil en els mitjans televisius, camps d’esport, videojocs, pel•lícules. Si fomentem una matança animal festiva, pública i sanguinària amb tots els honors i premis, ¿quin model de convivència pacífica estem inculcant a les generacions joves?
El Parlament de Catalunya ha donat el primer pas que aplaudeixen tots els braus espanyols, encara que no els seus propietaris. Avui, amb el dit enlaire (vot) dels diputats amants de la vida animal han perdonat algunes tortures, simbòlicament. Finalment ha arribat l’evolució a l’hemicicle, a semblança del circ romà, on l’emperador salvava la vida humana a qui era del seu grat. Esperem que l’exemple tingui imitadors en altres autonomies, perquè la vida animal, amb drets, no entén de política, afortunadament.


Ramon Mas Sanglas
18/12/2009

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091228/53857339460.html

Independència sense partidismes

L’endemà de conèixer els resultats de la consulta 13D la coordinadora popular Decideix va tastar el sabor agredolç de l’entusiasme barrejat amb la discòrdia entre els dirigents. Les corredisses d’uns, cap al Parlament per oficialitzar la moguda, la confrontació d’altres, sobre la mediocritat de la feina feta en algun sector, van posar en evidència la falta d’unitat. La transversalitat o aparent desinhibició dels partits, es va veure qüestionada per un cert afany del medallisme d’alguns líders organitzadors amb olfacte partidista. Llàstima! L’esperit del nou catalanisme es va contagiar lleugerament –com per art de mimetisme-, dels aires contaminats dels seus homòlegs. Una fràgil victòria amb regust a vot de futur va fer remoure consciències fins ara adormides, aparentment. La innocència de la criatura, nascuda en el si de la consulta municipal , aliena al muntatge propagandístic habitual dels partits polítics, es va veure tocada per l’avidesa de lideratge o excessiu protagonisme.

Tots els partit estan passant una mala ratxa. La impopularitat política és víctima de la corrupció partidista per falta de transparència. Per què impregnar-se d’aquesta ferum antidemocràtica? La democràcia està reclamant un canvi electoral de llistes obertes. No cal assignar uns capdavanters independentistes, a priori ( siguin Bertran, Carretero, López, Mora, Laporta...), si volem evitar dissensions internes. Aquesta missió de triar els candidats més dignes d’un Parlament catalanista està encomanada a les urnes de forma nominal i lliure. Les bases del moviment per a un Estat català, que podríem anomenar Plataforma per a la Independència de Catalunya (PIC) les ha d’establir tota la militància juntament amb els representants de la mateixa Coordinadora. La legitimitat d’una coalició de persones confederades no exigeix necessàriament inscriure’s com a partit polític. La promotora hauria de formalitzar un reglament amb les qüestions de forma o de funcionament intern i redactar els continguts del seu ideari unificat que han de conèixer els militants i tot ciutadà votant, amb els mateixos drets informatius i mediàtics que la resta de partits. Per dret constitucional tot elector té dret a ser candidat.

La integritat d’un poble es mostra en la seva noblesa política, antònim de l’opacitat. Unitat i eficàcia han d’anar de bracet per sortejar les dues grans temptacions: la falta de maduresa col•lectiva i la pressa per assolir l’objectiu final. El full de ruta s’ha de basar en el realisme, l’esperança de progrés, però, sobretot, en la constància del diàleg. Tot just s’escalfa el forn. S’ha de mantenir el caliu viu mentre el llevat va fermentant la massa. Quan arribi el moment de la cocció, les urnes determinaran qui haurà de dirigir la nova aventura en el Parlament com a diputats. Només, si la majoria parlamentària aprova el referèndum oficial i vinculant i el poble sobirà optés per a un nou Estat independent, Catalunya canviaria el rumb de la seva història. Totes les ideologies han de tenir cabuda en una nació sobre els principis del respecte mutu, en base a la prosperitat del país i de la ciutadania.

Ramon Mas Sanglas
17/12/2009

Cara i creu de la independència

Els sentiments voldrien fer remoure fronteres, però, únicament les idees, i consensuades, aconsegueixen modificar estructures polítiques. El blindatge legislatiu espanyol impossibilita qualsevol intent d’independència tolerant i lliure. Els juristes i polítics ens van emmarcar en una Carta Magna restrictiva i sense marge de maniobra. El repte d’obrir nous viaranys constitucionals és llarg, feixuc i pràcticament inviable perquè va a contracor dels partits centralistes majoritaris del país, el PP i el PSOE. Aquest mur infranquejable només té dues sortides de gran calatge: un Estat federalista amb concert econòmic propi, o la via popular de l’Estat independent. On està la llavor del canvi? En un hemicicle nacional progressista sortit d’unes llistes electorals obertes. Mentre els partits siguin els amos del país, la democràcia restarà segrestada. Amb el vot en blanc massiu podrem demostrar el rebuig a l’hermetisme estàtic actual, no amb l’abstencionisme.

El procés següent seria la reforma constitucional amb aquests representants ideològicament renovats. Sabem, sobradament, que amb la violència minoritària i accions incíviques no anem enlloc. Només amb la cordura del diàleg i el respecte a la veu popular, podrem fer els passos definitius cap a l’autogovern en diferents graus. Les dues opcions apuntades són molt diferents i amb conseqüències poc conegudes. El desplegament dels drets competencials, contrasta amb la il•lusió i el tremendisme, alhora, de viure en un nou país de l’Europa globalitzadora. Somnis del passat amb grans incògnites de futur. Ens avala la història recent del poble serbi, eslovè, txec, irlandès,...en situacions anteriors diverses i adverses, que la Unió Europea s’ha fet seva. Catalunya té parangó amb aquests models? Tenim trets semblants, no idèntics. Els motius que ens impulsen sortir d’Espanya, no són bèl•lics, sinó de limitació estatutària i d’ofec financer autonòmic. Suficientment greus i justificables per segregar-nos en nació pròpia? Si el catalanisme democràtic ho decideix, vol dir que l’alternativa d’un concert econòmic amb plenitud competencial, com a alternativa de l’independentisme, resulta poc convincent, inútil o insuficient i que l’Estatut íntegre no té cabuda en la Constitució espanyola.

La confrontació popular del 13D ha estat un toc d’atenció als nacionalismes, que tindrà noves edicions i fronteres l’any que ve. De moment s’han començat a recollir els primers fruits consultius a través d’una Coordinadora amateur, amb una acceptable participació de mitjana (27,5%) en 167 municipis, a causa dels recursos precaris d’informació, però, amb una majoria aclaparadora del Sí (95%). L’eficàcia del voluntariat popular -ben dirigit- ha quedat demostrada. A la falta d’oficialitat política de la consulta i del recolzament directe dels partits, s’hi han d’afegir dues novetats de reglament: el dret a vot dels menors des de 16 anys i dels immigrants, no legitimats a fer-ho en les votacions institucionals.

Les conclusions més realistes, per damunt dels idealismes patriòtics, ens porten a reconèixer ,el poder de la sobirania popular, però, a través del Parlament català. Aquesta implicació exigeix omplir els escons de diputats independentistes o vetlladors convençuts dels drets dels ciutadans, siguin del partit que vulguin. La selecció dels candidats adients mitjançant les urnes només es farà bé amb el model de llistes nominals, que no contempla la legislació electoral actual. Necessitem conèixer el tarannà de cada persona, que ens amaga les llistes tancades. Per què tanta reticència política en reformar la llei? La intenció renovadora de fa dos mesos ha perdut embranzida i l’excusa del temps deixarà en via morta el nou sistema per a la tardor electoral del 2010. Perdrem quatre anys més de democràcia viva? ¿Farà falta una sentència demolidora del Tribunal Constitucional contra l’Estatut per accelerar la pressió unificada de la classe política catalana? Amb aquests requisits parlamentaris la Cambra podria fer oficialment un referèndum general vinculant a l’autodeterminació, malgrat la Constitució hi jugui en contra. El dret dels pobles a decidir està emparat en Pactes internacionals anteriors i vigents.


Ramon Mas Sanglas
14/12/2009

La festa de Reis

En al•lusió al nou calendari escolar del dia 7 de gener, crec que la Conselleria s’ha quedat curta. Un dia més de classe, és un pedaç més. Només començant el dia 2 de gener, com a tot Europa, es justifica la setmana vacacional del febrer o març. La tradició de Reis no significa un dia més per jugar a casa amb els regals. No és incompatible el Tió del 25 de desembre i la tradició espanyola dels Reis i la cavalcada del dia anterior. Tot hi té cabuda sense desaparèixer, però el sentit lògic del 25 afavoreix el gaudi de les joguines totes les vacances. El millor regal que poden fer els reis als fills és estar més hores cada dia amb ells compartint més temps tot l’any, acabant la jornada abans i acompanyar-los en les vacances de nova implantació. Això exigeix racionalització i una redistribució de dates en el camp laboral i escolar. Començar el curs el 7 de setembre justifica un descans per Tots Sants (trimestre més llarg), més que el segon, si no es perllonga començant una setmana abans. Les tradicions són respectables, però no intocables. Les noves necessitats de rendiment acadèmic i laboral demanen adaptacions culturals a les vivències familiars. Fem memòria de les festes anuals sagrades i desaparegudes fa anys. Amb paraules soles no arreglarem la conciliació laboral i escolar.


Ramon Mas Saglas
7/12/2009

Independència a la força

El 13D serà recordat per alguns catalans com el dia democràtic de la sol•licitud de la sortida d’Espanya, per força major o desencaixament. Catalunya hi sobra, fa nosa o no la volen? Tampoc ho sabrem si els espanyols no es pronuncien. La història negra contra els catalans està farcida de llegendes i realitats. Els desequilibris econòmics entre autonomies és tan real com els desajustaments financers viscuts massa dècades, evidenciats en les balances fiscals, que molts titllen honestament d’espoliació fiscal. El desencís polític de l’Estatut i el vodevil del finançament han fet vessar la gota. Tanta pressió ha desencadenat la demanda de l’escissió territorial i la formació d’un nou país. Aquesta bandera, liderada per un moviment sobiranista mixt, ha somogut les consciències populars cap a la votació del “Decideix” el futur català. És la petita onada que creix, que puja i baixa segons la força i direcció del vent. Però, aquest entusiasme eufòric i vibrador d’un hipotètic Estat millor, ¿s’ha sospesat prou bé, enfront d’una Europa que no sabem si ens hi volen independents?

Ningú marxa de casa il•lusionat, quan s’hi està bé. Tota migració és imposada, per situacions límit, en busca d’un refugi acollidor. La qüestió es trobar-lo, i en bones condicions. Catalunya és, malgrat que menys, un gran motor industrial i econòmic d’Espanya, però aquesta, li proporciona gran part del combustible perquè funcioni. El mercat català no és autònom, ni en té prou amb l’exportació a l’estranger. Si perd la clientela espanyola, què en farà dels seus excedents de producció? Cal escoltar la resposta dels empresaris catalans i els seus treballadors abans de fer el darrer pas.

Em sembla necessari sondejar l’opinió pública, sense falses promeses ni volades de coloms, perquè els nacionalismes ben entesos siguin respectats amb modificacions legislatives. La Constitució no és intocable i cal adaptar-la al s.XXI quan la democràcia ho exigeix. Si l’independentisme d’un poble multisecular amb llengua i cultura pròpies és un pecat o extremisme als ulls del nacionalisme espanyol, ¿per què no busquem alternatives pràctiques i racionalitzem les estructures administratives de cada autonomia amb un nou model de concerts econòmics? Transferir totes les competències a les comunitats sol•licitants i simplificar la burocràcia centralista. No cal buscar raons històriques –que no fan cap falta- per autoadministrar les recaptacions autonòmiques pròpies i retornar a l’Estat central el cost dels seus serveis comuns. S’acabarien els recels entre territoris, creixeria l’estímul productiu regional i es volatitzarien els somnis d’independència. No cal parlar de mimetisme basc, ni de federalisme nacional. Simplement, respectar els pobles que demanin democràticament ser reconeguts catalans, andalusos, castellans o gallecs, amb plens drets i sense defugir de les seves obligacions contributives justes envers la capitalitat de l’Estat central. Seria l’exemple més viu i directe d’exercir el poder del poble de forma mancomunada i autonòmica alhora.

Ramon Mas Sanglas
9/12/2009

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091209/53839852086.html

L’escola ha perdut els papers?

Volem una escola viva i operativa, no revolucionada, desorientada, insegura i sense full de ruta conegut. El nou calendari escolar mig desvelat ens depara sorpreses que aixequen polseguera i la inquietud dels docents. És la nova tècnica del globus sonda del conseller? Les incògnites dels tres sets (de setembre, gener i juliol), vacances de febrer o març, jornada intensiva o no, són malabarismes o jocs d’endevinalla? Fa anys que l’ensenyament del país balla sobre la corda fluixa i és hora de posar-nos a treballar tots plegats per canviar els resultats acadèmics amb més exigències compartides. Si tenim una LEC a gust o a desgrat, però que cal desplegar, fem-ho de forma consensuada, sense partidismes ni amagatalls. Encomanem a la societat civil aquesta tasca. Ara els docents –artífex directes de la matèria primera-, pedagogs, sociòlegs, psicòlegs, economistes,...hi tenen més a dir, abans que els juristes i polítics. Ja tenim prou pedaços en un sistema que rutlla a batzegades i perillen més descosits. Per inèrcia no farem remuntades, ni cap cim. És hora d’aixecar l’empresa educativa amb l’esforç mancomunat dels professors, pares i alumnes sense els continus retrets de la feina aliena mal feta. La construcció d’un edifici exigeix l’ànima il•lusionada de l’inversor o propietari, els tècnics, el constructor, els paletes i els manobres. Tots són imprescindibles, sense escaqueig ni solapament.

L’escola té una tasca primordial: impartir uns coneixements curriculars sobre la base humana de l’educació social. Tots els afegitons que cada dia li cauen al damunt desvirtuen la seva funció. Pot contribuir en paral•lel amb les obligacions familiars, però no, substituir-les. És el gran error del nucli familiar d’avui, immers en una societat competitiva estressada, que relega a l’escola deures paterns, com la informació sexual, la revisió sanitària, el tabaquisme, el comportament cívic, la normativa viària i un llarg etcètera. Els docents no són les minyones, cangurs o mainaderes dels fills, ni els centres educatius un local de lloguer per passar-hi la jornada sencera. Aquesta crisi educacional en la que estem instal•lats, amb uns progressos acadèmics llastimosos, ens ha trastocat l’ordre dels factors amb la permissivitat tova com a ingredient comú, fins a la pèrdua de l’autoritat ben entesa. Hem d’actualitzar mètodes i calendaris, sense oblidar les excel•lències del passat, ni confondre el fi amb els mitjans. Entren a l’aula els portàtils i els canons o projectors, que no tenen perquè enterrar el guix i la pissarra. El llibre digital i virtual faran més entenedora l’explicació amb la imatge i el so, però no podran suplir el resum i la memorització del concepte que expressa el text escrit permanent. No assumir aquestes realitats és perdre els papers o tenir-los molls.

Les institucions s’esforcen, a la seva manera, per renovar l’entorn educatiu amb més mitjans i personal, però, queden curtes. Les estadístiques nacionals mostren un alt índex d’idoneïtat d’alumnes que no estan al curs que els correspon. Què falla? Hàbits d’estudi i l’aprenentatge propi de cada edat, valors inherents al saber. La saviesa no s’adquireix sense esforç o per contagi, ni en la millor escola. Comparant un cotxe amb l’estudiant, té el motor de la família. Les rodes les posa l’escola i el professorat. Però, sense el combustible dels recursos, la constància i la coordinació no s’activen els dos anteriors. Això és recuperar el lloc i les funcions pròpies per fer un bon rodatge. Traduït al llenguatge de la praxis, es tracta de compatibilitzar els horaris laborals familiars amb els escolars, en la mesura del possible. La pedra angular de la flexibilitat demana un gran pacte sociolaboral amb l’escola per fer més assequibles la conciliació de les vacances anuals i els horaris de treball. El transvasament de funcions de la família a l’escola és la inoperància de totes dues. Només la complementarietat recíproca és beneficiosa i necessària per sortir de l’estancament que viu l’ensenyament.


Ramon Mas Sanglas
1/12/2009

Ramon Mas: "L'escassetat de recursos és el principal obstacle de la nova llei d'educació, perquè aquesta ha nascut en el punt àlgid de la crisi"

Professor i delegat sindical durant més de 30 anys, en Ramon Mas participa activament a la pàgina web del diari i escriu cartes per mostrar les seves reflexions sobre el dia a dia de la comunitat educativa

Ruben Izquierdo | 30/11/2009 | Actualizada a las 09:18h | Participación

Considera que la nova llei "marca un estil ideològic més gestor i propi a l'escola privada" i lamenta que "no s'hagi comptat amb els mestres" pel seu redactat, el que comporta que "pedagògicament sigui una llei discutible" tot i que comptar amb "un ampli suport de la classe política". Tot i això, creu que caldrà esperar un temps abans d'avaluar-la correctament. De tot això, i molt més, hem parlat a l'entrevista amb motiu d'haver estat escollit Lector del mes de novembre:
SUS CARTAS Y ARTÍCULOS DE OPINIÓN
Nuestro lector del mes de noviembre, Ramon Mas Sanglas, ha visto publicados numerosos artículos y cartas de opinión en La Vanguardia.es.

Acceda desde el siguiente enlace al histórico de resultados de búsqueda y consulte sus escritos disponibles hasta la fecha en nuestras páginas.
________________________________________
PALABRAS CLAVE
Mas, Tribunal Constitucional, La Vanguardia, TC, Maragall
- Als articles i cartes que ha escrit a l'edició en paper de La Vanguardia i a la versió digital parla sovint de l'educació. Quins criteris fa servir per tal de fixar els seus temes?
- L'opinió pública del dia a dia. Els mitjans de comunicació transmeten la inquietud dels docents que intento recollir i analitzar des de l'òptica contrastada dels polítics, sindicats i els docents. A més de l'experiència com a professor, he viscut més de prop l'evolució i els canvis educatius laboralment, com a delegat sindicat durant 30 anys.

- Vostè escriu indiferentment al diari i a la web. Quan publica a la xarxa és obvi que acabarà tenint una comunicació molt més pronunciada amb altres lectors. Quin dels dos mecanismes considera més oportú per fer arribar les seves opinions?
- Estic molt agraït a tots els comentaristes de les meves reflexions. La força del diàleg és molt enriquidora per comparar criteris discutibles, no sempre coincidents quan les ideologies són diferents. No sol passar en temes vinculats a l'ètica i els valors personals, que estan arrelats als sentiments. Moltes vegades he fet ús d'aquesta confrontació amb els lectors contestant les seves inquietuds i aportacions. La via del comentari a peu de cada carta és molt directa, però, queda morta a les 48 hores o abans. Un fòrum permanentment obert, amb temàtiques diverses, donaria peu a seguir la tertúlia –controlada- més dies. Un simple suggeriment. Quan es genera polèmica vol dir que el tema és viu socialment. S'ha d'aprofitar l"oportunitat de la confrontació. La política és una dels més candents, quan s'interfereix.

- Moltes d'aquestes reflexions versen sobre educació i ensenyament. Si ens permet un cop d"ull ràpid, ens podria dir com anem en educació?
- Estem en un impàs delicat a nivell espanyol i més sensible a nivell autonòmic. La crisi general ens està retallant recursos materials i humans. La remuntada del fracàs escolar generalitzat, diagnosticada fa tres anys, és lenta. L'harmonia entre les institucions educatives polítiques, els sindicats i el professorat grinyola tot sovint, fins i tot ,entre el ministeri i les competències educatives transferides. La denúncia de la LEC al Tribunal Constitucional és un mal símptoma de coordinació. Confio que aquestes discrepàncies legislatives no entorpeixin la funció docent directa. No és gens positiu polititzar l'educació, i menys quan fereix susceptibilitats respecte de la llengua o el lloc de treball. Hem de progressar més adequadament.

- La figura del mestre, apunten alguns experts, ha perdut autoritat i respecte per part d'alguns alumnes. Es recuperable o estem davant d'un punt de no retorn?
- Res és impossible, però, incòmode i lent. Parlem d'hàbits i bons costums tradicionals, -malgrat soni malament-, no exclusius de l'escola. La base del respecte i bona conducta és la família. El triangle pares, professors, alumnes és consistent quan funcionen a l'uníson. Deixa d'existir si es trenca un angle. La societat adulta està patint un dèficit general de convivència que repercuteix en les relacions mútues dintre i fora l'entorn escolar. És una de les conseqüències més greus de la descoordinació horària entre pares i fills. El professor ha de recuperar, sense autoritarismes, la imatge del docent que explica i és escoltat. Sense ordre i silenci l'aprenentatge és ineficaç i la principal font d'estrès. Val més predicar al desert sense aquests requisits.

- En algunes cartes parla d'inhibició paterna i desmotivació estudiantil, sensació que creix a mida que avancen els cursos escolars. Com encaixa en aquesta dinàmica el projecte d'allargar l'edat escolar obligatòria fins els 18 anys?
- La vida laboral cada dia es fa més exigent i competitiva. Quan els pares arriben molt tard a casa la preocupació pels fills és un afegit més d'esforç, malgrat se'ls estimin, i molt. Pitjor encara, quan no és la joia de la casa o un model poc recomanable a l'escola. Si els fills es veuen marginats a tot arreu, la desmotivació, el fracàs i la conflictivitat s'agermanen. Aquesta bola creix, normalment, fins la data esperada dels 16 anys. ¿Com podem parlar d'un perllongament obligatori de l'edat escolar per a uns adolescents que fa temps anhelen perdre de vista l'aula? No té sentit aquesta llei dels 18 anys, exclusiva per als fracassats. Aquest grup necessita un reajustament escolar als 13-14 anys envers al món laboral. La resta d'alumnes ja continua via BAT o Cicles Formatius.

- D'aquest problema parla amb certa freqüència. Vostè proposa prendre com a exemple alguns models europeus relatius a la conciliació laboral i familiar tot i admetre dificultats per executar aquesta via. És aquesta una batalla perduda?
- Els calendaris laboral i escolar dels país són irreconciliables tal com estan. Pateixen la mateixa malaltia dels horaris quotidians. No podem exigir d'un infant la jornada i les hores anuals d'un adult. L'Europa nòrdica i central tenen una latitud i climatologia diferents que els afavoreix per acabar la jornada a les cinc o sis de la tarda, fent les mateixes hores. El secret està en la concentració de la diada. Aquesta reestructuració implica la complicitat del món empresarial, comercial i escolar. Els beneficiaris serien tots. Una major elasticitat horària és més relaxada i productiva, afirmen els experts. La família retrobaria nous espais de trobada diària i els períodes de vacances interanuals podrien fer-se comuns, parcialment. Però, som mediterranis i amb una cultura horària nocturna que costarà molt de canviar.

- El fracàs escolar està lligat a l'absentisme i s'alimenta de la desmotivació a la que abans fèiem referència. Com podem combatre aquesta situació?
- L'absentisme escolar no és generalitzat, afortunadament, a Catalunya. És més propi de zones o barris marginals en poblacions grans. És una seqüela del fracàs escolar centrat en la secundària, bàsicament. Cada vegada la direcció escolar té més acotat aquest problema, fent un seguiment individual i avisant la família. La LEC dóna més autonomia als centres per combatre la indisciplina i el passotisme, però, a costa de la dedicació especial dels docents.

- Quan escriu sobre temes escolar ho fa amb coneixement de causa i aprofita la seva experiència personal. Quin feedback troba amb els lectors?
- La compensació més agraïda és la convergència de criteris en un 90% dels lectors que em fan arribar la seva opinió. També les comparteixen la quasi totalitat dels companys i companyes de la meva escola a qui faig arribar les meves reflexions. Em dóna ànims i estímuls. No obstant, he descobert en vàries ocasions, que una idea contrastada per diferents persones en crea d'altres noves que enriqueixen el context o el complementen. Cada professional hauria de comunicar les seves aspiracions que no ha pogut viure, possiblement, per obrir noves expectatives.

- I si extrapolem aquesta situació fora de la web... hi ha diàleg entre pares i professors o cadascú batalla com pot?
- Cada escola té el seu ideari, programació tutorial i una normativa que estableix els vincles directes amb les famílies. Avui dia seria un fet inusual no tenir un parell d'entrevistes anuals amb els pares o tutors de cada alumne. Quan l'ocasió acadèmica negativa ho requereix poden ser múltiples. La conflictivitat entre escola i família és excepcional, normalment. La nova llei catalana cohesiona molt bé aquesta relació mitjançant les associacions de pares. La major dificultat radica en la coincidència d"horaris, una vegada més.

- L'actual curs acadèmic és el primer de l'era digital. En algunes cartes parlava dels riscos que podria comportar el suprimir la relació humana a l'àmbit escolar. Com es pot aprofitar a fons la utilització d'ordinadors a l'escola sense fer abaixar la seva participació a les aules?
- La informàtica personalitzada a l'aula sempre s'hauria d'aplicar com un instrument, molt útil, però, no un fi en si mateix. L'anomenada "nova era digital escolar" s"ha d"entendre com l'entrada a l'aula d'una eina didàctica –el portàtil- molt viva, per estimular els sentits, agilitzar un resultats, però, mai per suplir l'esforç de la ment i la memòria. La classe, per definició, és un grup relacionat, no la suma d'individualitats que coexisteixen sense conviure, és a dir, sense dialogar i compartir idees amb el professor. Cada àrea curricular ha de saber compartir el temps lectiu amb el text escrit o digital amb l'assimilació o estudi. El temps donarà fe de l'eficàcia digital i virtual sobre els resultats acadèmics. Gran part de l'èxit està en mans del professor.

- Parlem de la LEC. Quin balanç fa en aquests primers mesos? Creu que es van explicar be els canvis abans de començar?
- Fa un parell de setmanes el conseller Maragall va presentar el calendari del desplegament de la LEC fins l'any 2017, que pensa reduir a tres, en la pràctica. L'escassetat de recursos econòmics és el principal obstacle perquè la llei ha nascut en el punt àlgid de la crisi. Per si fos poc, ara li ha caigut l'amenaça del TC per sospites d'il•legalitat. Políticament, gaudeix de bona salut, perquè va ser aprovada per un 83% dels parlamentaris. Pedagògicament, és una llei discutible perquè no va comptar amb el suport majoritari dels docents i ara aniran sortint les nafres dels lapsus sobre el personal i la gestió. Ha de passar més d"un curs per fer un balanç just de tot el rodatge legislatiu.

- Com veu la relació entre la docència i internet? Creu que s'exploten correctament tots els recursos de la xarxa o encara falta molt camí per fer?
- El nivell de coneixements informàtics per part dels mestres i professors és molt divers. La majoria són autodidactes. D'altres han fet molts cursos de formació sobre les aplicacions informatitzades a l'aula o les gestions escolars i acadèmiques, per agilitzar la burocràcia. Darrerament ha crescut l'interès per necessitat pedagògica. Pensem que la nova generació de mestres, amb quatre anys de carrera, tindran una formació universitària més adaptada a la nova escola. Internet és un font inesgotable de recursos que cal saber trobar-los. Un bon professor no pot ser al•lèrgic a la tecnologia informatitzada.

- Falta espai de debat sobre educació a la xarxa?
- A internet s'hi troba de tot, però, de forma aleatòria i dispersa. No són comparables els recursos directes d'un llibre digital d'una àrea curricular estructurada i pensada per a un curs determinat, amb les múltiples pàgines desconnexes sobre el mateix tema. Quant a ideologia o cultura de l'educació, qui busca hi troba una relativa participació en fòrums, però, no és un medi habitual de diàleg, crec.

- Per acabar i com a curiositat. Alguns dels seus articles han passat fàcilment de la trentena de comentaris. Personalment, que li fa més il•lusió: llegir una carta seva publicada al diari o comprovar en línia la resposta que reben els seus escrits?
- L'ideal seria crear opinió crítica al carrer amb el suport paper, perquè corrin les veus, i al mateix temps deixar la constància escrita amb l'edició digital. Tal vegada és contradictori. Ho deixo com un desig.

http://www.lavanguardia.es/participacion/noticias/20091130/53834098123/ramon-mas-lescassetat-de-recursos-es-el-principal-obstacle-de-la-nova-llei-deducacio-perque-aquesta-.html

Video:http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=53834680205&ID_PAGINA=200806163&ID_FORMATO=9&PAGINACIO=1&SUBORDRE=3&TEXT=

La “ditocràcia” electoral

L’anunci d’un nou mecanisme electoral autonòmic ha fet saltar les lleganyes d’algun dormilega que no recorda el color de les paperetes, ni la transparència de les urnes. Avesats a les mateixes cares, veus, anagrames i colors polítics de sempre, el desitjat canvi, ¿serà la revifalla democràtica de la segona dècada del segle XXI que entusiasmi a joves i abstencionistes a retrobar-se amb les urnes?

No cal ser inventor, per ser un polític demòcrata. Només es demana ser persona lliure, honrada, competent, convençuda i servicial. És el perfil del candidat que volem trobar el dia de les eleccions abans de fer la creu als candidats que s’ho mereixen, no als que ens imposen. La llista definitiva, ja la farem entre tots, senyors polítics. No es trenquin la closca per premiar la fidelitat dels aspirants amb un ordre o rànquing meritori. Si doneu ales al continuisme tancat del partidisme, el presagi del fracàs està cantat. Els demòcrates som al•lèrgics a la “ditocràcia” dels partits cobdiciosos, font de la corrupció.

Les fórmules estan totes inventades, siguin per circumscripció territorial, per coalicions, llistes tancades, obertes o nominals. Una bona llei electoral és la que il•lusiona i empeny cap a la participació positiva i defuig del vot en blanc i nul. Quan el percentatge d’aquests dos vots negatius s’enfila, o l’abstencionisme és alarmant, és el símptoma inequívoc d’una democràcia malaltissa, sigui pel sistema endèmic o la infravaloració dels candidats. El diagnòstic popular no falla i s’ha d’interpretar honestament donant un valor significatiu real a la disconformitat del vot en blanc i nul. Aquests escons que es deneguen a tots als futurs parlamentaris, no mereixerien ser ocupats per llei. Si la participació no arribés al 50% de l’electorat, caldria fer una segona volta. Principis bàsics que no hauria d’oblidar una llei electoral imparcial, pensada i redactada per juristes expertes i no per la cambra de diputats, els beneficiaris directes del reglament. La transparència és la cara contrària de “feta la llei, feta la trampa”.

Si la neutralitat està en mans del ciutadà, aquest hauria de ser consultat, via referèndum, sobre la nova legislació. El règim o model electoral d’un país és la llei paterna que tria els autors de totes les altres que farà la cambra. El seu disseny farà història, per bé o per mal. Si el poble es fa seva la bona llei que els convoca cada quatre anys a ser decisius en el seu ajuntament, autonomia, estat i continent, canviarem el xip polític actual, marcat per l’ansietat de manar, en lloc de servir a la democràcia.

Ramon Mas Sanglas
Sta. Eugènia de Berga

Canvi total de formes i persones

Catarsi, penediment col•lectiu, ètica, purificació, …són paraules buides de realisme en aquest moment. La incredulitat en el polític actual és total, a nivell autonòmic i nacional. Les pures formes de protocol per quedar bé, la justificació d’actituds i fets negres del passat, són més contraproduents. Qui s’excusa, s’acusa. El ciutadà està tip de tanta brutícia. Amb les acusacions mútues no es farà net. Si tots no som igual, qui està lliure de la contaminació? La roba bruta personal es renta a casa, però, quan afecta els altres, s’ha de ventilar la seva ferum.

Els crits de desesperació del president en pro de la confiança ciutadana arriben massa tard. La corrupció generalitzada i soterrada de tantes legislatures ha fet quallar la desafecció popular envers la classe política. Només queda la solució quirúrgica del transplantament total del sistema per regenerar un nou estil polític: canvi del model electoral, amb llistes obertes i de forma nominal. Votar persones transparents, de diferents ideologies, però no coalicions tancades. Ells mateixos s’han propiciat la mort del partidisme descontrolat, ambiciós de poder i allunyat del poble. El segrest de la democràcia els ha girat la cara.

Volem polítics propers a casa, de carn i ossos, sense sous galàctics, guardaespatlles, ni cotxes oficials. Quina temença o inseguretat ha de tenir una persona honrada? Governants d’un sol càrrec i un sol dinar digne. Volem votar persones conegudes sense la imposició d’un menú de partit, sinó a la carta, sabent què i qui triem. Senyors polítics, mana el poble sobirà, no vosaltres. Sou els seus representants, mentre ho feu bé i l’escolteu. El vostre càrrec és transitori i avaluable com tots els mortals. Si la vostra ambició suplanta la voluntat popular, obtindreu la resposta del vot en blanc de la repulsió, o l’esquena de l’abstencionisme. El vostre mea culpa de cada nit electoral per la baixa participació i el propòsit d’una reflexió seriosa, mai l’heu feta, perquè l’objectiu del poder per quatre anys més ja el teniu a l’abast. El quedar bé del moment, us ha portat a la frustració del present. Per tot això, l’electorat ha dit prou a un estil corromput per unes persones sense escrúpols, vinculades a uns partits que fan del servei el seu pedestal vitalici. Queda un any per veure’ns les cares en les urnes. Si creieu que la recepta de l’amnèsia sigui la taula de la vostra salvació aneu errats, perquè el poble té memòria històrica i no perdona.

Ramon Mas Sanglas
Sta. Eugènia de Berga

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091116/53824880785.html

Olimpíades electorals (NO ENVIAT NINGÚ)

Els polítics catalans han iniciat l’escalfament de la cursa electoral un any abans. Ells guisen, amaneixen i s’ho maneguen tot, fins el dia de la votació, després de marejar la perdiu els darrers quinze dies. Només en aquella jornada és imprescindible el poble –la democràcia- per comprar el seu vot, moneda de canvi per quatre anys més de tranquil•litat i bon viure. Qui ho negui, com justifica tal desassossec maratonià, per abastar la cadira del poder a un any vista?

Per conquerir aquest dia de glòria s’imposa l’aparença, almenys, d’uns deures més ben fets que l’adversari, durant la legislatura. Ara urgeix endreçar la casa, fer bugada dels pecats amagats, si per mala sort albiren la llum de la veritat. Uns, estan obligats a fer actes de contrició i penediment, mentre d’altres veuen l’esperança del pòdium més a l’abast. Ara toca l’escenificació o paròdia de l’apropament per transmetre una imatge impol•luta als ulls de l’electorat. Quan la conducta poc desitjable del polític mereix ser reprovada pels seus mateixos companys de coalició, aconsellen als capitostos que “agafin el toro per les banyes” i “facin net”. Què és això? Que reestructurin el llistat dels seus subordinats segons la fidelitat i utilitat al partit? S’obliden que el poder democràtic del poble és qui els passa pel sedàs a tots, que els avalua per renovar o extingir el contracte, i no la cúpula de cada partit. Aquest és el pitjor mal, endèmic, de les candidatures tancades. Només els votants atorguen les medalles d’or, plata i bronze pel servei rendit al ciutadà, no el partit. Les negligències i la ideologia erràtica sovint passen factures cares.

És hora de canviar el xip i decretar l’extinció del mecanisme electoral actual que amaga dins l’anonimat persones ineptes i s’ignoren currículums de polítics valuosos que no tenen l’opció de presentar-se lliurement amb l’aval d’unes signatures. Defenso el rèquiem de les llistes tancades en pro de les obertes o nominals, sense ordre de candidats, encara que es presentin en coalició. Si fins ara, la manca de temps ha estat d’excusa per no fer-ne llei, proposo que els partits que no incloguin en la seva campanya electoral la urgència d’aquesta demanda popular, tinguin el rebuig en les urnes. Exemples del model no en falten arreu d’Europa (Suïssa, Luxemburg, Finlàndia, Anglaterra). Volem candidats cara a cara i de la mà del poble, sense l’antifaç del partidisme i la seva idiosincràsia. Prou d’opacitats polítiques emmagatzemades en el si de cada facció fins l’esclat de la bombolla, just abans de les cites electorals.

La veu del canvi que propugna la societat de l’abstencionisme o vaga del vot, és més potent i clamorosa que una manifestació general del país. El seu missatge és ben explícit: no volem els governants que ens autoimposen per ordre de llista i sota pressions mediàtiques. Volem concedir les medalles de la responsabilitat als polítics més professionals que s’hagin acreditat com a experts i siguin mereixedors de la confiança individual a través de les urnes.

Ramon Mas Sanglas
10/10/2009

Futbolistes a preu d’or (NO ENVIAT NINGÚ)

L’argot de l’esport podria editar un diccionari amb vocables exclusius, d’importació anglosaxona, sobretot. El català es queda curt lingüísticament per configurar el món futbolístic. Les mateixes estrelles del cinema són irrisòries al costat dels cracks futbolístics. Necessiten de tota una constel•lació per ser galàctics. Quan els contrincants són excepcionals el terme partit és misèrrim. Aleshores té categoria de derbi. Cultura de nova generació?

Les trifulgues clàssiques del dualisme esport o negoci es replantegen novament arran de l’amenaça tributària de més impostos per aquells jugadors que cobrin més de 600.000 euros anuals. La crisi ha de passar de llarg per a ells i els directius milionaris del país? Què i qui els justifica aquests contractes esperpèntics? L’habilitat prodigiosa amb l’esfèric, el suport i pagament dels socis, la grandesa del club, la vida laboral curta del jugador, la competitivitat internacional,...són raons d’exempció fiscal? Aquests paràmetres humans i materials mereixen les quanties astronòmiques salarials sense pagar més impostos proporcionals? Aquests criteris, -roïns en si mateixos-, són humiliants davant dels jugadors professionals d’altres esports, que no cobren aquestes quantitats, sent també autèntics monstres de la seva especialitat esportiva. Malgrat el futbol s’hagi convertit històricament, en el negoci astre i l’espectacle massiu, que alimenta l’avarícia i la rivalitat entre clubs, no són justificables aquests contractes escandalosos.

La història secular del futbol espanyol sempre ha estat lligada a la psicosis patriòtica, regional, local i política. És com l’aliment setmanal per donar corda i tema a la vida laboral i familiar. Fantàstic, si només fos l’amor propi del millor esportista i l’estímul de cada equip. Però, malauradament, els vividors i negociants a costa de l’esportista ha derivat cap a la creació de fortunes desorbitades. Com en tot, la corrupció ha malmès la puresa de la cantera del club amb la importació de jugadors estrangers. El negoci s’ha cruspit la integritat esportiva.

Les meravelles circenses han desaparegut per manca de recursos, per posar un exemple. No són uns professionals més valuosos, si d’habilitat es tracta, sense córrer darrere una pilota i amb més riscos professionals? I així tot un reguitzell d’activitats esportives que competeixen en els jocs olímpics i amb una remuneració raonable. Per contrast, veiem el galàctic de l’any, amb una fitxa retributiva rècord -amb peus de fang-, que sucumbeix per una lesió. Els creguts prohoms també són de carn i ossos.

És hora de fer tornar les aigües a mare i aturar la corrupció. De posar fre a tanta competitivitat econòmica entre clubs a costa de persones, reconvertint el negoci en espectacle. Menys contractes milionaris en publicitat, retransmissions i abusos en vendes d’entrades. Si en política la paraula del poble ha estat segrestada pel governant, els clubs s’han fet amos del socis. L’eufòria de les masses impulsa passions populars -com la “festa nacional” de toro, a base de sang i tortura- per fer oblidar qüestions més transcendentals els caps de setmana. La cobdícia posa a subhasta la dignitat humana, com es traficava fa tres segles amb el mercadeig d’esclaus, però, ara, a preu d’or. No critiquem als directius, quan la culpa radica en els mateixos espectadors i socis, que els omplen les butxaques amb les quotes i preus abusius que la demanda i la revenda imposen. És una addicció més de les moltes servituds crematístiques del nostre segle. Paguem, no per veure esport, sinó la rivalitat física entre els cracks galàctics i el poder de les entitats.

Ramon Mas Sanglas
11/11/2009

Una llei electoral a referèndum

Redactar la llei electoral dels pares legisladors d’un país és un repte històric important. La selecció dels representants més legítims d’un poble és la primera lliçó de la democràcia ben entesa. Ara, més que mai, el ciutadà desconfiat, vol garanties contra la corrupció i el partidisme tancat i opac. Una normativa pensada en uns candidats populars, és a dir, propers, exigeix posar aquesta tasca en mans d’un juristes experts o terceres persones, aliens al món polític directe. Quin treballador o empresari es redacta el seu propi contracte laboral? Per això estan els estaments del sindicat i la patronal, respectivament, que garanteixen la bilateralitat amb el consens.
La neutralitat és la primera regla de la imparcialitat, per evitar d’entrada, el contagi dels interessos de partit i l’eslògan “feta la llei, feta la trampa” o “guardar-se un as a la màniga”. Com a parlamentaris els pertoca el protocol legislatiu final, però, no assentar les bases legals a la seva mida. Els ciutadans són els actors insubstituïbles. Per què, doncs, el rebuig del polític a les llistes obertes?. Cobrir les aparences democràtiques, no és el que espera el votant. Uns diputats regionals (vagueries), comarcals, per districte o barri, és el simplisme del quedar bé. Quina força poden tenir els seus vots solitaris si continua el pes de les llistes tancades dels partits? Això és complementarietat, però no equilibri aritmètic just. Amb la nostra geografia territorial la proporcionalitat del sistema alemany no és del tot aplicable. Un model mixt no exclou que tots els aspirants puguin ser nominals, amb la votació de candidats de diferents partits. Són els electors qui configuren les llistes finals definitives –el futur govern-, i no els òrgans de cada partit a priori. No n’hi ha prou de conèixer els caps de llista en les parafernàlies de la campanya o els mitjans de comunicació. El ciutadà vol saber qui és cadascú, el seu tarannà personal i curricular, abans d’atorgar el vot a una llista de desconeguts.
Per evitar suspicàcies i decepcions legals, ¿per què no sotmetre a un referèndum popular la proposta de la nova llei electoral? El temps es troba, quan es vol. L’acceptació majoritària allunyaria, probablement, el fantasma de l’abstencionisme que ens té atrapats fa anys. Si es fa una llei sorgida del poble i per al poble, se la farà més pròpia amb la participació.

Ramon Mas Sanglas
Sta. Eugènia de Berga

Volem votar persones, no partits

Catarsi, penediment públic, ètica, purificació, …en boca dels polítics, són paraules buides de realisme i feridores en aquest moment. El mal ja està fet i la incredulitat popular ha calat fort, a nivell autonòmic i nacional. Els protocols per justificar actituds i fets negres, són més contraproduents. Qui s’excusa, s’acusa. El ciutadà està tip de tanta brutícia i amb les acusacions mútues no es farà net. Si tots no som igual, qui està lliure de la contaminació? Tot està a les seves mans: fer i desfer les lleis electorals, el control administratiu dels seus partits i l’arbitrarietat sobre les fonts d’ingressos. No saben què és la separació de poders, fins el punt d’immiscuir-se en els drets dels fiscals i gestors públics. Només els faltava el domini sobre les entitats financeres i bancàries privades per assegurar el futur econòmic del partit. No fora cas quedessin curts de recursos per a les fanfàrries de les campanyes electorals.

La crida del president Montilla en pro de la confiança ciutadana arriba massa tard. Si l’encobriment de tanta corrupció no hagués vist la llum, hauríem sentit el mateix discurs d’urgència? Ells mateixos s’han delatat. Només queda la solució quirúrgica del bisturí, del transplantament íntegre de sistema per regenerar un nou estil polític: un model electoral nominal. Necessitem persones transparents, professionals de diferents ideologies, però, no coalicions tancades. Ells mateixos s’han propiciat la mort del partidisme descontrolat, ambiciós de poder i allunyat del poble. El segrest de la democràcia ha invertit i pervertit els drets ciutadans. Menys lleis i més estrictes en complir-les.

Abans de convocar eleccions volem veure les cartes sobre la taula i boca amunt. Ni arranjaments provisionals, ni una llei electoral transitòria per sortir-nos del pas. Si la manca de temps és l’excusa -queda quasi un any-, que una gestora mixta assumeixi la funció governamental mentre duri el tràmit legislatiu, si no és legal una pròrroga. El ciutadà no admetrà més trampes si no tenim llistes obertes i les garanties idèntiques per a tots els candidats. La democràcia no està en venda al millor postor.

Volem polítics propers a casa, de carn i ossos, sense sous galàctics, guardaespatlles, ni cotxes oficials. Quina temença o inseguretat ha de tenir una persona honrada? Governants d’un sol càrrec i un sol dinar. Volem votar persones conegudes, a la carta, sense la imposició d’un menú de partit, sabent què i qui triem. Senyors polítics, mana el poble sobirà, no vosaltres. Sou els seus representants, mentre ho feu bé i l’escolteu. El vostre càrrec és transitori i avaluable com tots els treballadors mortals. Si la vostra ambició suplanta la voluntat popular, obtindreu la resposta del vot en blanc de la reprovació, o l’esquena de l’abstencionisme. El vostre mea culpa de cada nit electoral per la baixa participació i el propòsit d’una reflexió seriosa, mai l’heu feta, perquè l’objectiu del poder per quatre anys més ja el teniu a l’abast. El quedar bé del moment, us ha portat a la frustració del present. Per tot això, l’electorat ha dit prou a un estil corromput per unes persones sense escrúpols, vinculades a uns partits que fan del servei el seu pedestal vitalici. Queda un any per veure’ns les cares en les urnes. Si creieu que la recepta de l’amnèsia sigui la barca de la vostra salvació aneu errats, perquè el poble té memòria històrica i no perdona.

Ramon Mas Sanglas
8/11/2009

L’escola obligatòria dels 18 anys

Sí, les aules obligatòries em faran major d’edat. Contra la meva voluntat? Un desig, una sort o un càstig. Tres opcions ben diferents segons cada client. Des que va saltar a l’opinió publica aquest globus sonda del ministre d’Educació poc queda per escriure sobre les seves hipotètiques intencionalitats ocultes: nova forma de reduir l’atur, control dels joves en un recinte escolar, formació de bons treballadors, enyorança d’una mili abolida, etcètera.

La solució més plausible per eliminar el fracàs escolar no radica en la quantitat d’hores sinó la qualitat. Aquest principi està sobradament comprovat en molts països europeus on les jornades lectives i els calendaris anuals són més reduïts i tenen menys fracàs. “Escolaritzar” no és sinònim d’estudiar. Voler encapçalar el rànquing europeu amb un ensenyament obligatori fins els 18 anys, és un repte agosarat. Políticament, són noves medalles de llautó amb rèdit electoralista. Pedagògicament, una ingenuïtat, si no compte amb el diàleg i el concurs dels docents. Econòmicament, un somni més, perquè la LEC ja no té recursos per ser activada amb plenitud fins d’aquí cinc anys, mínimament.

Fer una llei d’aquest calibre és editar una normativa per als fracassats. La via de la imposició, “la lletra amb sang entra”, no és el mètode redemptor de l’abandonament escolar dels 16 anys. El símil del servei militar obligatori és prou eloqüent i una mesura intel•ligent la supressió. Si el patriotisme i la captació de “vocacions militars” depengués d’aquesta experiència obligatòria de tants anys, s’hauria redoblat el període militar en lloc d’eliminar-lo. Ara es comprova que només amb el voluntarietat assalariat l’exèrcit té recursos humans.

Apliquem-ho al camp educatiu. Els bons alumnes ja tenen una trajectòria definida via BAT –no exempt de revisió de continguts i durada-, o via Cicles Formatius, amb uns itineraris encarrilats al món laboral. En aquest objectiu final s’ha encallat l’aplicació perquè la connexió amb el camp empresarial s’ha quedat molt curta o en suspensió. Refer aquest tram, fins i tot a partir dels 14 anys, en alguns casos, -figura de l’aprenent-, aportaria més solucions que l’obligatorietat fins la majoria d’edat. L’escola no és un reducte tancat per encabir-hi a contracor uns adolescents sense feina i desmotivats.
Deixar la porta oberta per a qui vulgui, amb els docents i recursos dineraris suficients pot ser una mesura assenyada, sense destorb o llast per a la resta de companys. El professorat dels grups finalistes de l’ESO saben quin pa hi donen quan la seva tasca es veu boicotejada per un grup d’alumnes impertinents i sense alternatives. Segurament, amb unes mesures correctores anteriors –exàmens externs a final de primària i secundària, amb valoració acadèmica real o repetició de curs a temps-, s’estimularia millor a uns quants potencials fracassats.

Si prospera la iniciativa, esperem que el consens entre totes les parts s’imposi començant pel cercle familiar i docent, seguint per l’empresariat i acabant amb les administracions. Parlar de la conciliació d’horaris i calendaris en benefici de la convivència pares i fills, és una invitació a la sordesa en alguns àmbits. Si de veritat volem inculcar uns hàbits de treball i uns valors de responsabilitat i esforç als nostres joves, donem exemple de renúncies recíproques com a adults.

Ramon Mas Sanglas
6/11/2009
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091106/53819559833.html

La balança de la corrupció política

Tots els partits espolsen les puces al veí. Tant el PSC com CiU, trasbalsats per l’agulló del frau i la corruptela, miren de minimitzar l’impacte social entre els seus militants i diputats. Les acusacions mútues –jo sóc corrupte, però tu ho ets més, perquè hi tens polítics en actiu-, resulta un joc inaudit. La contaminació s’ha estès a tots els òrgans vitals del sistema perquè la transparència ja no forma part d’una democràcia, que funciona a mig gas. Cadascú ha marcat territori evitant que els altres fiquin el nas. Tal obscurantisme i encobriment de la veritat ha estat la seva perdició per excés d’ambició, descontrol i mala administració.

Cada formació fa una mini política concèntrica amb els càlculs matemàtics a la mà, per pactar en funció de la parcel•la de govern que necessita del contrincant. Tàctica antidemocràtica que ensorra els fonaments de servei al poble, anteposant els seus interessos. Les incursions judicials als partits encara són poc acurades. Si les actuacions fossin més severes i periòdiques -segons el Tribunal de Comptes-, la corrosió no hauria transcendit a l’exterior dels partits i la ferum de la metàstasi no augmentaria la desconfiança. L’afany de poder els ha delatat, amb un balanç final encara desconegut, fins la trobada amb les urnes, que algun partit reclama de manera anticipada, com si estigués net de culpa. No és tan fàcil fer foc nou.

Després de 30 anys de partidisme reglamentat i ben lligat, on els líders encasellen a cada parlamentari sense llibertat interna de vot, de quina democràcia gaudeixen? Que ningú es mogui, si vol sortir en la foto. Principi absurd que s’aplica en la llistes tancades, on la vàlua de les persones és menystinguda per sota la fidelitat, càrrecs i mèrits de militància. Per això no donen la talla en els seus afers de govern. Els votants no poden triar els bons professionals de cada coalició, separant el gra de la palla. No poden votar a la carta i escollir els plats més gustosos de diferents menús. Aquest imperiós canvi de model electoral de les llistes obertes és la via de la regeneració política. Cal esperar més estralls i que s’esmicoli tot?

La condició humana pot tolerar debilitats, però no tants forats negres. Com podrem diferenciar el polític virtuós del viciat? Haurem d’esperar que els dolents quedin atrapats i enxampats? El clam del canvi ve de fora, perquè els de dintre ja estan parapetats en el poder. Potser alguna peça política es mou. Per quedar bé o simplement marcar aparences de renovació? Amb la maquinària obsoleta dels partits, sense el respecte a la persona individual i amb el vot disciplinari de partit imposat, les institucions estan paralítiques. El mur de la corrupció demana justícia urgent per obrir un futur renovat amb nous actius capaços de posar final a l’usurpació dels drets democràtics.

Ramon Mas Sanglas
4/11/2009

Calendari escolar i laboral amb lògica

El món laboral i escolar del país divergeixen per naturalesa quant a horaris i calendaris. Tots admetem que els infants no poden estar sotmesos a la jornada de l’adult i al seu ritme anual. Dues premisses que exigeixen conciliar al màxim -sense idealismes ni confrontacions-, els períodes de treball i descans d’uns i d’altres.

El Consell Escolar de Catalunya, òrgan consultiu segons la LEC, voldria rebatejar les clàssiques vacances de caire religiós de Nadal i Setmana Santa amb els noms de vacances d’hivern i de primavera, més propis d’un estat laic i aconfessional. Al•leguen la desvinculació del calendari religiós i acadèmic per raons pedagògiques, doncs, els dies lectius del segon trimestre són molts oscil•lants en funció de la data variable de la Pasqua. Per contra, el cercle eclesiàstic, i alguna veu política afí, no admeten modificacions d’unes tradicions molt arrelades al nostre poble.

La lògica i els objectius dels descansos anuals no han de crear conflicte entre tradició, religió i el camp laboral, si anteposem el diàleg raonat a l’immobilisme. Els models europeus són imitables quant a la filosofia dels cinc períodes lectius anuals, que permeten quatre interrupcions interanuals. La proposta del Departament d’educació de començar el curs la primera setmana de setembre exigeix un primer descans per Tots Sants (vacances de tardor). El primer trimestre dura tres mesos i mig fins el Nadal. En el segon trimestre, -variable, però més curt-, es justificarien unes vacances a mig febrer (setmana blanca, mal nomenada en un país meridional), si comencés el dos de gener (calendari europeu estàndard) en lloc del dia vuit.

La nomenclatura de noms de tipus estacional, religiós o tradicional és irrellevant, mentre s’aconsegueixi la confluència horària entre pares i fills. Aquesta és la praxis més generalitzada a tot Europa, on també les tradicions nadalenques hi són molt vives (el pare Noel, parent del nostre Tió), tot i respectant la data tradicional de Reis, incís festiu. Seguint el fil del realisme popular espanyol, la setmana Santa fa anys ha esdevingut una setmana folklòrica i turística. Raó de més, per desvincular unes vacances aleatòries de la pasqua cristiana, si l’equilibri racional del calendari ho exigeix.

La novetat de la moguda (dos períodes més de descans) modificaria la distribució actual dels docents, dels centres i els esquemes organitzatius familiars. Si no s’harmonitzen les franges horàries quotidianes, almenys que els períodes vacacionals seguin comuns, al marge de la política, la religió i els costums, si convé. Tema apart, les festes locals i els ponts festius, sempre susceptibles de ser modificats o suprimits, si manquessin hores per fer el còmput anual.

Queda palès que les institucions educatives d’un país no poden decidir unilateralment. Implantar un nou status convencional sense la convergència bàsica dels dos calendaris, seria voler guanyar una cursa a peu coix. El sector laboral s’ha de mullar canviant el xip productiu, paulatinament, apostant per la flexibilitat en benefici de la mateixa empresa i sobretot les persones, el nucli familiar. Parlem de reajustaments, sense reducció o increment d’hores lectives i laborals marcades per conveni, a fi de combatre millor i a l’uníson, l’estrès que ens imposa el ritme competitiu i la mateixa tecnologia. A més d’estimular la convivència, la Generalitat s’estalviaria els costos de molt personal que requereixen unes vacances addicionals.



Ramon Mas Sanglas
3/11/2009

Tremolor dels polítics davant les llistes obertes (Falta 9NOU)

Per què cap partit les proposa en el seu programa electoral? És la por a la transparència individual o la temença de perdre el rànquing quasi vitalici assignat en la pròpia llista del partit? El ciutadà està clamant un canvi de model electoral, esgotat per inoperant i opac. Vol també l’opció d’unes persones desvinculades del partidisme amb clara vocació de servei democràtic al poble, lliures del servilisme doctrinari d’una coalició.

El tema és tabú per a la classe polític. Només comptades excepcions han exposat públicament aquesta innovació urgent com a un antídot a la corrupció i regeneració d’un sistema desencisat. Posar la professionalitat política nominal en mans de la confiança del votant és un risc per a molts parlamentaris que no gosen ser examinats individualment. Ja els va bé l’anonimat d’una candidatura tancada. Per què els mitjans de comunicació no els emplacen a fer un debat públic sobre la qüestió? La resposta fàcil, que la llei està regulada per la Constitució, és un subterfugi per evadir la seva obligatorietat del canvi legislatiu. Qui ha de trencar el cercle dels seus interessos? Per què fan pinya al respecte amb el silenci i el corporativisme? La via creixent de l’abstencionisme només serveix de laments hipòcrites i parapet del continuisme. Cada partit ja compte amb els seus fidels de sempre. Només amb el vot en blanc vàlid, amb tot el pes específic significatiu - escons sense ocupar-, faria trontollar més d’una cadira immobilista.

Si el canvi sistèmic no ens arriba per llei, s’ha de forçar per imperatiu popular. En els darrers sondejos el vot en blanc està guanyant adeptes. Donem-li el valor democràtic que es mereix com a eina de protesta. Què passaria si el percentatge dels votants vàlids no arribés al 50% del cens? Que la saba de nous missatgers polítics omplin d’il•lusió l’electorat que vol votar persones concretes qualificades, no ideologies, ni llistes tancades.

Ramon Mas Sanglas
2/11/2009

Partits polítics a la rentadora

La indignació popular davant la corrupció política va in crescendo. Qui demana una revolució entre partits sap que somniar és gratuït, perquè l’autodestrucció va contra l’instint natural de pervivència. L’espècie política és molt corporativista quan interessa. Qui voldria la descomposició sistèmica total, per regenerar un nou estil de vida política, es proposa fites desconegudes. Però, tampoc és vàlid el conformisme, perquè el mal de molts, és la misèria de tots. Ja no ens esquincem els vestits davant de tanta brutícia. Ens hem acostumat a conviure en la il•legalitat i en un buit d’ètica racional? Com volem crear i exigir una generació responsable i participativa de joves amb valors? La seva actitud és la resposta crítica a la realitat de la malversació, el frau i la mentida dels adults, tant en el món empresarial com el polític i jurídic. Les aigües tèrboles s’han fusionat en un mixt sense fronteres que fa més fàcil el camuflatge i més difícil trobar la veritat. Són ben encertades les afirmacions “no hi ha un pam de net” i “cal fer foc nou”.

L’essència contaminant és el poder del diner, més assequible en les administracions i entitats públiques. L’ambició humana fa bogeries per tal d’abastar el que sigui a costa del ciutadà. Aquest segrest de la democràcia és la pitjor malaltia social que s’expandeix per metàstasis fins ofegar la llibertat d’un poble doblegat i emparat en l’abstencionisme. Qui i com posar fre al descontrol econòmic dels partits? Per què el ciutadà ha de contribuir, obligatòriament, a sufragar les despeses electorals i el manteniment organitzatiu intern dels partits en funció dels escons i els vots?

Des del 1977 reben subvencions públiques i privades per llei (art. 6 de la Constitució). Després es van potenciar les aportacions dels particulars per no gravar tant el contribuent. La reforma ha propiciat més el tràfic d’influències sota l’anonimat individual o les fundacions, difícils de controlar pel Tribunal de Comptes. Els arriben les donacions a canvi de no res? La ingenuïtat no cola, com revelen les troballes corruptes del país, sense cap oasi. Ha arribat l’hora de fer bugada i un centrifugat profund de la cobdícia.

El sistema del finançament polític ha fracassat. Els grossos es mengen legalment la bona fe dels petits. Competitivitat deslleial sota criteris injustos. Només canviant el sistema electoral amb llistes obertes i derivant el pes econòmic dels partits sobre les espatlles dels seus afiliats, renaixerà la consciència individual del votant convençut. Això implica una reforma interna dels partits, del salari del polític i la seva funció com a servidor. La bicoca de la poltrona política ha desprestigiat la noblesa del càrrec. L’autèntica palestra del bon governant únicament ha de tenir cabuda en les llistes nominals com a opositor o funcionari. Volem votar persones, no ideologies, ni el partit que més promet. Tots els candidats han de tenir la mateixa oportunitat d’oferir el seu programa, individualment o en coalició. Amb menys recursos i la paritat de drets entre els aspirants minvaran els costos electorals, desapareixerà el caire vitalici dels poderosos i es renovarà la saba política amb bons professionals.

Si els mateixos polítics no són capaços d’implantar una nova llei electoral, serà imprescindible la pressió popular del vot en blanc, mentre calgui. El poble és sobirà. No deixem truncar la plenitud de la democràcia viva i lliure, amb imposicions interessades de cap mena.


Ramon Mas Sanglas
31/10/2009

Fem net d’una vegada

És la màxima prioritat del país. Qui i com? És l’interrogant que pesa sobre la democràcia del poble sense resposta fàcil. Els vasos comunicants de la corrupció han envaït les institucions, els partits polítics majoritaris i fins i tot els mateixos estaments judicials. “Si hi entrem, tots podem prendre mal”. Si hi fiquem el nas, ens haurem de tapar per la ferum. Sort que ara no toca. Una confessió més, casolana i natural, però, amb una llarga cua, que s’afegeix al col•leccionable del tres per cent del senyor Maragall, el tirar de la manta del PSC, el qui estigui sense pecat de l’Àngel Colom, el cas Millet, etcètera. No cal sortir de casa per ensumar el socarrim i veure fogueres. Dotze hores després d’aquestes declaracions profètiques de l’expresident Pujol salta a la llum pública una mostra més de la misèria política a Sta. Coloma de Gramanet. Per si faltava combustible en la campanya preelectoral, ja estem ben servits un any abans. Potser la presó ja no espanta cap ric o polític, perquè només hi tenen cabuda els pobres. Un bon advocat fa miracles.

La bona fe de l’expresident i la defensa dels seus (CiU) el poden haver traït per excés de paraules. També podia haver estat una teràpia d’alliberament inconscient davant la justícia –els mitjans de comunicació- perquè no sigui dit que qui calla atorga. El cert és, que va dir la veritat, com altres ho han escrit del seu propi partit, i se’n surten per coherència. Els dos estils no deixen impune ningú i evidencien que molts mandataris, que es diuen demòcrates, estan amb l’aigua al coll.

Davant d’un vodevil tan grotesc, el poble, essència i senyor de la democràcia, ¿ha de callar i anar a votar aquests representants? No estranyem que la ferum ens allunyi dels candidats i del sistema. La resposta a l’interrogant és la urgència d’un canvi de candidatures en pro d’uns aspirants lliures de la corruptela partidista mitjançant les llistes obertes. Mentre no arribi, l’opció més vàlida, neta i justa és la resposta del vot en blanc, no l’abstencionisme. Hem de donar l’esquena a tot mecanisme de finançament opac i als beneficiaris que han segrestat la democràcia i l’honradesa del poble per mantenir-se al poder.

Ramon Mas Sanglas
27/10/2009