Retorn al segle passat

La convulsió política del país fa dubtar del segle en que vivim. Actuacions politiques i judicials contra Catalunya semblen el retorn a èpoques dictatorials del segle passat. La paraula democràcia s'ha buidat de contingut significatiu.

No és un parlar figurat sinó vivencial i de conseqüències nefastes que aixeca murs i allunya enteses. Estem immersos en una espiral de regressió ideològica, econòmica i social. La sanitat catalana, líder en investigació nacional, lluita amb bona voluntat i menys recursos enmig d’un malestar dels professionals sanitaris. Centres d’assistència social, com els Casals d’avis, han de renunciar activitats gratuïtes o pagar-se-les amb pensions regressives. Esperem que l’escola es deslliuri de la involució que patiria amb la destrucció del sistema vehicular d’immersió lingüística de 40 anys d’èxit. Estem en el clímax d'una aversió catalana sobrevinguda a partir del 2010 i agreujada pel 155. Després de diversos intents frustrats de diàleg –concert econòmic i referèndum pactat- , el procés secessionista aixeca el cap com a alternativa al menyspreu polític contra Catalunya. Els tribunals assumeixen les execucions per ordre legislatiu –llei mordassa de repressió-, gràcies la majoria del PP. D’aquella pols, el fangar d’avui.  Però, siguem rigorosos amb la història. Cal retrocedir fins l’origen, el cap nuclear i l’espoleta  explosiva: la dilapidació i el cop d’Estat del govern central contra l’Estatut del 2006 -llei orgànica de les Corts espanyoles-, amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010. Fou la bomba atòmica contra l’autonomia catalana que ha recordat cada 11-S. Segons la llei pendular potser ja tocava el bombardeig cíclic de Barcelona cada 50 anys (Baldomero Espartero - 1842), desig expressat per ínclits militars més recentment. Una bomba que ha expandit els efectes nocius malgrat l’esforç per aturar-los, fins la presó de polítics, suspensió del Parlament i la supeditació autonòmica al virregnat dels Ministerios monolingües entre reixes i estenalles del 155. Una macro reixa per on  traspua tota mena d’agressions presumptament legals contra la llengua preferent de l’escola, contra la llibertat d’expressió amb víctimes com els bufons, rapers, dibuixants, tuïters, expositors, cantants, escriptors, el color groc. Estenalles que emmordassen les institucions autonòmiques bàsiques (Oficines estrangeres, Infocat, DOG, subvencions), empresonen sense judici, obliguen l’exili per ser lliures, imposen vetos a diputats electes del 21-D, censuren TV3, condecoren policies salvatges. Per més inri prometen les mil i una inversions a Catalunya (AVEs a l’aeroport del Prat i Girona, soterrament de vies a l’Hospitalet i acabar el pla de La Sagrera) gràcies les bondats del 155. L’experiència de la línia R3 (Barcelona-Puigcerdà) de 40 anys d’engany no mereix cap credibilitat fins veure les obres inaugurades. Per què la mentida del polític és un recurs tan habitual? Per què confien en l’amnèsia del votant i com a mal menor. Respirarem una atmosfera contaminada –a més de la corrupció putrefacta- mentre el nou Parlament no camini sol i amb fermesa per refer les destrosses d’aquest bombardeig. L’estatus actual és un retorn autoritari al segle passat -amb 920 encausats- que pot perdurar llargs mesos de legislatura. Si el pitjor cec és qui no vol veure, serà imprescindible buscar  oculistes mundials per tractar la ceguesa política i judicial de l’Estat. Amnistia Internacional, la ONU i el Tribunal Europeu de Drets Humans ja han rebut  denúncies sobre les actuacions desproporcionades del govern central en matèria democràtica, policial i judicial. Els tempos poden ser llargs, però la justícia de veritat sempre triomfa.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 25/2/2018

Politització de la immersió lingüística

Que la guerra política i partidista entri a l'escola per segregar alumnes per la seva llengua és abominable. La immersió lingüística catalana és un model a imitar arreu. La cultura d'un poble després de 40 anys de reconquestes serà defensada feroçment sense cap concessió.

Segons la Viquipèdia, “immersió lingüística és l'exposició intensiva a una segona llengua, vivint en una comunitat que la parli de forma habitual, per tal d'aprendre-la més ràpidament i assolir així el bilingüisme dels aprenents”. Un espanyol que vagi al Regne Unit per estudiar anglès farà una immersió fluixa o dolenta si segueix parlant la seva llengua en un entorn poc favorable a la parla anglesa. No té cap sentit que un alumne castellà-parlant que viu, dorm, pensa, escolta i parla 24 hores en castellà -llevat de les 5 hores d’escola-, en demani més de les que ja té per normativa. El seu dèficit d’immersió és de català que cal reforçar  submergint-se més temps. En canvi i per lògica, qui podria exigir i marcar la casella de més llengua castellana com a vehicular, en tot cas, seria un català que conviu en un ambient de castellà escàs o nul, més propi de les comarques centre-nord o regions rurals que de les àrees metropolitanes amb molta immigració peninsular històrica. Si no ho demanen és perquè creuen tenir el nivell bilingüe assolit per l’entorn familiar, els mitjans de comunicació o per simple catalanitat legítima. Una minoria residual demanant més immersió en castellà no pot imposar-se a tota l’aula i viceversa. Davant del dubte que es faci un referèndum democràtic per escoles. Que parlin i votin pares i professionals. Aquesta persecució de la llengua catalana camuflada de drets d’igualtat i llibertat respon a una guerra catalanofòbica a costa de les famílies. No existeix cap raó pedagògica per canviar després de 40 anys d’èxit i de reconeixement europeu, base de la cohesió social integradora. Una llengua minoritària s’ha de protegir segons la pluralitat que confessa la Constitució. Els drets educatius legislats el 1983 són  explícits en les competències exclusives i preferencials. Espanyolitzar els catalans cap al retorn de l’esperit nacional i d’adoctrinament militar (FAES) via sistema educatiu (llei Wert) o via 155 és la involució més agressiva i contraproduent per a tothom. La riquesa cultural del país no serà destruïda per tornar a la clandestinitat d’èpoques franquistes dividint l’alumnat per motius de llengua. L’excusa d’un model trilingüista urgent és la cunya per  segregar i introduir el castellà en matèries comunes. El fracàs esperpèntic del sistema balear del PP no ha alliçonat prou al partit taronja promotor d’aquest disbarat de l’encasellament? Si la decisió d’uns pares polititzats impedeix l’enriquiment lingüístic dels seus fills que poden necessitar en el  futur laboral a Catalunya, no podran presumir mai de paternitat modèlica. Quina nosa fa ser plurilingüe tan fàcilment en un medi escolar i de proximitat? Quants ho voldrien! L’informe  Pisa de molts anys avala que Catalunya no discrimina cap de les dues llengües i les assoleixen per igual o millor el castellà. On està l’origen de la discòrdia? El PP i C's han triat l’aurèola de la immersió lingüística –després vindrà TV3- com el graner i pedrera per conquerir vots espanyolistes. Contra Catalunya tota espoliació sembla permesa a favor del centralisme aprofitant l’armament del 155 per aniquilar les joies més preuades i defensades del poble català, la llengua i la cultura.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 18/2/2018

La venjança de la presó

Després de 100 dies de presoners polítics la societat catalana està perdent la poca fe que li quedava en la justícia espanyola. Es pregunta a qui vol castigar el jutge sense cap judici. Dos milions no hi caben a la presó. Fins quan la justícia injusta?

El jutge Llarena no vol castigar solament al polític que creu rebel o tumultuós, sinó alliçonar la societat catalana amb un escarment públic i notori. Empresona uns líders perquè no ho pot fer amb dos milions de votants. La venjança sobre una col·lectivitat necessita ostatges i caps de turc. Si es fes justícia de veritat sobre uns polítics realment culpables, seria suficient la inhabilitació que truncaria la seva carrera. No cal la presó  preventiva sense cap judici. La parcialitat del jutge i la fiscalia es tradueix en una deshumanització dels drets personals sobre  innocents. Penalitza famílies senceres amb fills petits que pujaran orfes de pare. Quina culpa hi tenen les criatures? És qüestió de simple lògica justa, no de sentimentalismes misericordiosos. Així no es reparen els greuges ni s’atura un moviment social dividit. Amb més repressió la desobediència s’enforteix en contra de la reconciliació. S’ha d’arribar fins la il·legalització dels partits sobiranistes legítims? Si M. Rajoy i el seu govern anticatalanista pretén frenar el conflicte decapitant cabdills amb presó o depurant polítics republicans capdavanters amb la renúncia forçada, han equivocat el camí. La solució passa únicament per acceptar mutus errors greus del passat, esmenar-los i reparar bilateralment les destrosses fetes a Catalunya, bressol de l'economia espanyola, també perjudicada per les represàlies com els serveis institucionals catalans. L’engarjolament com a càstig polític és una venjança i font de més odis. Tampoc és el lloc sistemàtic i adient per als imputats de corrupció. La pitjor condemna del lladre i corrupte és restituir-ho tot amb multes exemplars, patrimoni propi, si cal, i començar de zero. Només té sentit l’empresonament per a delictes de sang, violadors i perills públics com els camells de drogues, mafiosos i terroristes. Això no ha de significar cadena perpètua quan la garjola compleix les funcions rehabilitadores que té encomanades. Els presos polítics catalans porten més de 100 dies a Estremera i Soto del  Real privats de llibertat i alguns dels seus drets reconeguts i no exercitats com a diputats electes del 21-D. Molts mitjans públics espanyols subvencionats, escrits i televisius, han tergiversat descaradament la realitat dels fets per tal d’empènyer la repressió que alimenta decisions judicials contradictòries. Valga d’exemple la traducció infame del comunicat de l’ANC: Emprendrem accions “valentes” per “violentes” (TVE/24H). Amb aquesta estratègia erràtica de combatre un sobiranisme unilateral, repetir eleccions a mida fins guanyar-les i el domini  d'un 155 de vaivé, hi haurà virulència durant anys. Si el partidisme tripartit de la immutabilitat constitucional pensa lluitar fins eradicar el dret de pensament ideològic dels republicans espanyols i catalans, Espanya ja pot donar per proclamada oficialment la primera dictadura  del segle 21 en tot el territori nacional. A la persecució  obsessiva i a l'aplicació d'una justícia tan desigual sempre queda  l'esperança de la justícia internacional d'Estrasburg malgrat el llarg temps en pronunciar-se.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 12/2/2018

R3: Les promeses de la vergonya

Fent honor al tema inicial del 9NOU del passat divendres sobre la línia R3 de Renfe vull reblar el clau com a usuari i patidor freqüent d'aquest mal servei. Confirmant les dades i dates molt clares em solidaritzo amb les queixes ciutadanes contra el mal endèmic d'aquesta línia de Rodalies.

El tema editorial del 9NOU (2/2/2018) portava per títol “Promeses per parar un tren”.  El titular més adient. Desgranava minuciosament les dates cronològiques més significatives  des de 1980 al 2016 de la línia R3. Un rosari de burles polítiques envers els usuaris de la pitjor via fèrria de Renfe a Catalunya. El primer esbós d’aquesta intencionalitat ferroviària  Barcelona-Puigcerdà data del 1948 quan es va fer el pont de Balenyà de doble amplada  pensant en el desdoblament de via. D’ençà fins ara s’han fet innombrables  projectes, estudis i pressupostos  d’execució –tots enterrats- després de 138 anys de funcionament amb la mateixa estructura ferroviària del 1880. Una valoració global del 2008 xifrava en 685 milions el cost de la nova obra sense comptar l’impacte ambiental. Després es va desglossar per trams (dos al Vallès i un a Osona). En el període electoral del 2006 es valorà en 250 milions fins a Vic amb un termini previst fins el 2012. L’ultima promesa de la vergonya data del 2015 amb una partida de 95 milions que donarà el servei doblat el 2020.  De moment no hi ha cap licitació coneguda i activada. El més singular del periple de quatre dècades és, que cada promesa i proposta va acompanyada d’un ball de milions d’euros reservats en pressupostos anuals diferents que varien molt i desapareixen sobtadament.  Això no són relliscades, sinó mal fe política o administrativa. Una presa de pèl al ciutadà contribuent. Esporàdicament, arriben per apedaçar trossos de catenària vella o canviar travesses malmeses. Quan més gran és la quantia més ràpida la volatilitat. Com i on es fonen?  La plataforma “Perquè no ens fotin el tren” ja no troba arguments per aconseguir que Renfe actualitzi aquesta comunicació de la capitalitat amb el centre i nord del país. El 1984 va està a punt de clausurar-se la línia per deficitària. L´impuls dels estudiants de la UVIC en expansió va salvar-la.  És indignant que els 10 darrers anys s’hagin executat molts km d’AVE –sempre radials des de Madrid-- amb costos cars de manteniment, rendibilitat negativa per falta de passatgers i que combois saturats de Rodalies caiguin en l’oblit més indiferent i burlesc durant 40 anys. Dades del 2015: Barcelona-Puigcerdà enregistra 21.000 passatgers diaris de mitjana que s’incrementarien amb una freqüència de 15 minuts i via doble. Les incidències, quasi diàries, són tantes que cal la reestructuració total del traçat per millorar horaris i rapidesa.  Els vagons són la deixalleria més incòmode dels ferrocarrils espanyols  llevat d’alguns combois renovats el 1990 amb unitats 440. Fer 70 km (Vic-Plaça Catalunya) en una hora i quart de mitja denota el pèssim estat de la via a més de les demores obligades per deixar pas alternatiu al tren de sentit contrari. Quin és el problema crònic de la deixadesa històrica? Inversió, rendibilitat, menyspreu, orografia? Resseguint les pautes del 9NOU hi trobem exministres de Foment implicats com Álvarez-Cascos (PP), Magdalena Álvarez(PSOE), Ana Pastor (PP), el president Montilla,  consellers (Nadal, Macias, Santi Vila) que es van cansar de prometre i mentir per força o compromís polític. Al 2010 apareix un espurna d’esperança quan la Generalitat assumeix les competències de Rodalies. Una falsa alarma més. Tots els alcaldes de les comarques afectades i les forces polítiques catalanes (1997) van conjurar-se inútilment per fer realitat el desdoblament.  Quantes vegades més es desarà aquest projecte d’enganys al calaix del ministeri o de Renfe? Per al 155 ja té el taüt fet. Si hem d’esperar ser independents per decidir sobre el tema potser el nostres néts en podran gaudir quan siguin pares o avis.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 5/2/2018

De la grandesa a la feblesa

Portem anys buscant la porta de sortida a la mal anomenada qüestió catalana. Sense retrobar la porta d'entrada o causes del conflicte secular estarem atrapats en un laberint tancat. Cal recular i reconèixer errors per descabdellar tot l'embolic.

"Espanya no seria Espanya sense Catalunya” (F. González). No podem  capgirar els termes perquè aniria contra la història secular. Catalunya s’ha forjat sola. És difícil d’entendre el conflicte espanyol-català sense recórrer a les bondats i errors d’un passat llunyà que entronca amb un avui real i esfereïdor com un1-O. Qui busqui els orígens de la unitat hispànica fa 500 anys en la unió matrimonial de conveniència política dels Reis Catòlics per justificar la indissolubilitat territorial de l'Espanya actual, fa un salt mortal al buit i d'amnèsia crònica. Mentre Castella feia les seves amèriques per l'Atlàntic, els Països Catalans -no solament el Principat-  eren amos i senyors de totes les aigües mediterrànies. Les grandeses sobrades d'uns i d’altres no donaven  motiu a rivalitats internes fins que la  descolonització gradual dels països d'ultramar van posar en risc la riquesa de l'Espanya imperial acostumada a omplir les arques abundosament sense límits. Les aspiracions dels territoris catalans, més moderades, van perdre posicions de conquesta, però, saberen administrar els recursos propis i els adquirits. El desequilibri econòmic en el marc peninsular va fer-se aleshores més notori a principis del XVIII amb els primers conflictes interns. Els litigis successoris entre dinasties reials van provocar topades fins que Felip V -Catalunya no el va recolzar- va arrasar els drets catalans històrics (1714). D'ençà que plora la criatura. Un poble avesat a l’emprenedoria  va ressorgir amb una potència industrial creixent que no tenia la resta peninsular. Fou la marca pròpia  d’un segle llarg, causa d'una forta immigració interior, sempre ben acollida i integrada. Va ser el règim franquista que  desestabilitzà  novament el territori regional per un afany d’uniformisme unitarista amb repressions de tota mena. D'aquells principis reguladors militars va néixer la Constitució autonòmica que algunes regions  va resistir-se acceptar conscients dels recursos propis molt limitats. Obligades sota el paraigua de la solidaritat aliena que l'Estat central no volia cobrir, van néixer 17 autonomies –falses la majoria- en perjudici de les autosuficients. Només el País Basc i Navarra es lliuraren de la uniformitat fiscal  per la pressió etarra i el camuflatge dels furs històrics. Les dissensions van pujar de to els darrers 40 anys per raons econòmiques més que ideològiques. El “peix al cove” dels 23 anys de pujolisme van suavitzar discrepàncies notables fins que va saltar la impugnació contra l’Estatut del 2006 votat i publicat. Els mínims intents de millora autonòmica com un concert econòmic (2012), referèndum (2014) o lleis pròpies de finançament van saltar pels aires gràcies al TC. Així nasqué el procés fallit d'independència amb la paralització de la Generalitat i les víctimes empresonades. La dispersió i confrontació entre partits ha contribuït la mobilització ciutadana bidireccional. D’aquí l’esclat reivindicatiu dels drets perduts (5 Diades 11-S) contra els poders fàctics estatals i els tres estaments  conxorxats. No estaríem aquí sense un 1714, una Constitució mal engendrada i un Estatut orgànic avortat perquè mai s'hauria plantejat un procés separatista in extremis. Tot s'hi val contra Catalunya per tal de ser sotmesa? Si aquesta regió és vital per a la subsistència d’Espanya per què és maltractada?  Quin pare retindrà o castigarà els fills majors impedint el seu desenvolupament apel·lant la unitat familiar? Que marxin de la casa pairal no és cap desamor, sinó un signe de maduresa i motiu patern de sa orgull. La grandesa no és patrimoni del més fort. Una Catalunya afeblida i subjugada pel 155 no enfortirà una Espanya unida per l’autoritarisme. El fet de ser persones ens fa lliures per determinar pacíficament el modus vivendi de cada poble sense impediments judicials. La llei està feta per i per a l’home. Siguem també lliures per canviar-la quan una majoria nacional, autonòmica o municipal hi està d'acord sense perjudicar tercers.   

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 4/2/2018