Conflictes entre catalans

Els enfrontaments bèl•lics entre germans són innombrables des del relat bíblic de Caïm i Abel. Les vicissituds dintre d’un mateix país de parla comuna molt sovint han estat marcades per les discrepàncies dinàstiques, els interessos territorials o les herències patrimonials al llarg dels segles, quan encara no existia el concepte viu de partit polític, que dividiria encara més les ideologies entre pobles i famílies. No crec que cap nació europea se’n hagi deslliurat. Són les paradoxes de la política: neixen noblement per a servir al ciutadà i acaben entorpint o malmetent el benestar comú, per satisfer les ànsies personals de poder amb pocs escrúpols.

Estem a tocar d’un nou 11 de setembre molt singular. Una diada nacional farcida d’incògnites calentes que han ocupat l’atenció de la premsa i els mitjans de comunicació tot l’estiu: afers de presumpte corrupció en diferents punts de la geografia espanyola, trifulgues de suposades escoltes d’espionatge i darrerament opinions de tots colors sobre les actuacions davant d’una eventual sentència adversa del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut català. Tot plegat, un cúmul d’incidències gens favorables per a la situació econòmica del país, que contaminen la inversió actual tan crítica, frenen les millores del món laboral i el desenvolupament legislatiu.

Les controvèrsies entre governs i oposició a nivell estatal i autonòmic, els xocs dialèctics entre partits i les opinions sobre el mateix TC s’han enrarit tant, que el ciutadà és incapaç de discernir la llum de la veritat. Les invitacions polítiques d’uns, a manifestar-se en defensa de la integritat estatutària preventivament a la sentència i la prudència d’altres, que ho desaconsellen, han creat un sudoku tan enrevessat que instiga a la indiferència malgrat es tracti de la Carta Magna autonòmica. Si només la meitat de la població, anomenada catalana, vibrés pels drets propis en una diada de l’11 de setembre, Catalunya començaria a recuperar la serenor històrica que li correspon: el respecte per la llengua i la cultura pròpies en tots els àmbits, per part dels qui han nascut aquí o han vingut de fora, però, que hi viuen o treballen. En una paraula, qui s’identifiqui amb Catalunya. La pèrdua identitària seria la pitjor guerra fratricida sense sang. Portaria lentament el poble a l’agonia dels seus drets i llibertats.

Si busquem l’origen, causant de tants contratemps encadenats, hem de retrocedir tres anys, amb la denúncia de l’Estatut català per part del Partit Popular, que decideix portar-lo al TC amb l’afany d’una pretesa igualtat entre tots els espanyols. Contradicció insensata, perquè no fa el mateix amb la resta dels estatuts autonòmics reformats i plagiats del català en uns 60 articles. Per lògica, se’n desprèn una fòbia d’aquest partit envers l’autonomia pionera, on el PP hi té una representació minoritària en l’oposició. Un Estatut que va ser confrontat i acceptat en referèndum popular, després de passar pel sedàs del Senat i el Congrés i ser aprovat per la majoria dels partits representants de tota la nació espanyola, és una ofensa a la intel•ligència que un sol partit disconforme faci canviar el seu contingut. Per tant, la temença a un revés substancial del TC és poc consistent. De donar-se, aleshores, sí, que Catalunya tindria motius sobrats i de pes per expressar el seu desacord i fer canviar, fins i tot la Constitució, si fos aquesta la pedra angular.

En definitiva, l’espina dorsal dels problemes polítics és la degeneració dels partits i la seva lluita intestina per governar a costa del vot popular. D’aquí se’n deriva el passotisme de molts electors, una plaga generalitzada, que no veu el polític proper a les seves necessitats, sinó el governant aprofitat. En lloc d’unir-nos, ens divideix i enfronta. Qui representa l’autèntic estat de dret, si les tenebres de l’ambició partidista han suplantat la dignitat del servidor pagat pel poble? Aquesta reivindicació de la transparència política i el canvi del sistema electoral, conseqüentment, seria un dels millors arguments per sortir al carrer el dia 11 de setembre convençuts del què i qui som, tenim i ens pertoca.

Ramon Mas Sanglas
Docent

Es busca polític desinteressat

Era un país molt especial i desconegut, sense aturats, ni pobres pidolaries. Només, per això, ja era un món meravellós. Tothom es guanyava la vida sense cap ambició desmesurada, sense avarícia o afany de lucre, ni el desig d’usurpació aliena. L’avinença era la font del benestar i la felicitat dels seus habitants. El seu estil de vida era l’enveja dels qui eren sabedors d’aquest tros de paradís terrenal.

Vaig decidir conèixer món i córrer noves aventures. Les sorpreses no es van fer esperar només arribar a un país molt luxós i amb gratacels de fantasia. Tot era velocitat, llum i sorolls eixordadors als carrers i avingudes. Les persones anaven ben vestides. Les oficines de treball, quasi robotitzades i emmurallades de vidre pels quatre costats, estaven repletes d’ordinadors i pantalles gegantines que ho controlaven tot. Deu ser fàcil treballar aquí, vaig pensar. Prement botons i prenent decisions, la feina es farà sola. Enmig del xiuxiueig del maquinari dominava un silenci absolut de paraules. Es parlava poc, i es reia menys, gens. Els nervis suraven a flor de pell. L’ambient tens, inquietant, era tan espès i dens, que es podia tallar. Em vaig atansar a unes pantalles cridaneres per les mides del seu missatge insistent: ”Es busquen polítics desinteressats. Des de l’1 de gener del 2010, els regidors municipals seran voluntaris sense salari; els senadors i diputats cobraran el sou mínim interprofessional, que serà compatible amb la seva professió habitual”. Perplex pel comunicat, vaig demanar una explicació. El conserge del mostrador informatiu va aclarir-me que era una campanya nacional per acabar amb la corrupció. Que la baixa dedicació laboral dels polítics a la seva tasca i els alts costos salarials era una disbauxa insostenible. Que per recobrar l’esperit del bon governant local i nacional s’apel•lava a la voluntat de l’autèntic polític, mogut per la vocació del càrrec i no per les altes retribucions. Aleshores, vaig copsar que la pompositat d’aquell país era un artifici on el sistema i les persones no s’entenien. No vivien per ajudar-se, sinó per enriquir-se a costa seva. La tristor del nou descobriment, aparentment enlluernador, em va deprimir tant, que vaig decidir retornar al meu país més senzill, però humà i feliç.

Va arribar la data del nou any. Encuriosit, em vaig assabentar dels resultats. En la majoria de les poblacions els alcaldes van quedar sols com a amos de l’ajuntament. En altres municipis, l’alcaldia va quedar desèrtica del tot. A nivell nacional, l’abandonament massiu dels diputats va obligar a convocar eleccions anticipades que van fracassar per falta de candidats. Gràcies a una junta gestora formada per prejubilitats i uns professionals en situació d’atur, van treure el país del caos governamental. Una vegada més, es feia evident que la invenció i el model dels partits és aigua passada, on prima el viure bé ells i posposen el servei del ciutadà.

Sobtadament em vaig despertar. Havia estat un conte de fades per a adults? Era un somni, dolç i amarg alhora, que no es podia fer realitat en aquest planeta tan egoista, malauradament. La gran decepció em va tornar a la memòria el meu país idíl•lic. Vaig caure sumit en una profunda son, que espero duri tota una eternitat.

Ramon Mas Sanglas
Docent
21/8/2009

De professió, polític

Sabem que la política és una carrera universitària, originàriament prestigiosa i exigent. La persona que l’exerceix desenvolupa una funció pública, però, no hi arriba com a opositor sinó per votació, ni se li exigeix davant d’un tribunal cap nivell de coneixements legislatius, economicistes, administratius,...que formaran part del seu rol laboral. El contrasentit entre funcions i mèrits és ben evident en molts casos. El polític (que s’ocupa d’afers públics) diu el què s’ha de fer i el funcionari (un empleat expert de l’administració) aplica el com fer-ho. Si aquest darrer hi accedeix per oposició i solvència, per què es deixa dominar pel polític només potencialment competent? És un servilisme paradigmàtic. Renuncia drets a canvi de privilegis? No estranya el desprestigi general del funcionariat, per no assumir les competències amb plenitud. El polític, com podrà plantejar, discutir i aprovar lleis com a diputat de l’estat o autonòmic, si no és un professional reconegut en dret o especialista en economia, entre d’altres? Per més recolzament de persones de confiança o amiguisme que tingui al darrere, que suposa duplicitat de càrrecs i retribucions, el ciutadà vota la persona que ha d’assumir la responsabilitat de les seves decisions, encertades o fallides.
Per justificar aquest presumpte buit competencial, sorgeixen els corpus anomenats partits polítics que agermanen ideologies semblants, enforteixen actuacions comunes i tapen lapsus personals, tot formant un corporativisme polític sui generis. És aquí on comença la desviació professional, vocacional i compromesa de servei al poble, abans que als companys de gremi. La deriva progressiva pot desembocar en la corrupció, fàcilment, en diferents entorns socials i amb conseqüències imprevisibles, a costa dels impostos recaptats, per apropiació indeguda, distorsió o mala gestió.

Vet aquí incògnites amb mil respostes: els polítics actuals són honrats i bons professionals? Per què tanta cobdícia de domini i per mantenir-lo, des del petit municipi fins la Moncloa? Per què tantes confrontacions entre partits per captar votants rivals enlloc de servir-los millor? Els nostres dirigents governamentals mereixen el què cobren? El gran desencís en els comicis electorals amb baixes participacions no demostren respostes entusiastes. Aleshores, si no fallen les persones, falla el sistema. Potser les dues coses. Llistes tancades o llistes obertes, és el debat de fa dècades. Si el canvi l’han de legislar els mateixos que ens governen, anirà per a llarg, malgrat no sigui la panacea de l’abstencionisme. La falta de cultura política és el gran dèficit del país, que s’autoalimenta de la degeneració de la classe política. Quan regidors i diputats visquin més proper al poble i demostrin ser uns gestors eficaços i transparents dels béns comuns, retornarà la confiança en els càrrecs públics. Es busca polític professional honrat, seria l’eslògan que ho resumeix. Mentre l’enriquiment fàcil i l’ambició per la poltrona del poder sigui l’estereotip del polític actual, viurem en una crisi permanent de governants.

Ramon Mas Sanglas
Docent
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090824/53771597609.html

Nou model, nous polítics

Fa setmanes i mesos que la corrupció política del país ens amaneix la premsa de manera transversal. Ara el PP s’emporta la palma. Noves troballes d’actuacions irregulars farceixen diàriament les notícies periodístiques i televisives que inviten als polítics a fer proclames constants en defensa personal o a contraatacar, quan és el cas. Quina professió exerceixen realment, els anomenats polítics, a costa d’un salari suculent que cobren dels nostres impostos locals i estatals? Aquest és el gran escàndol que desdibuixa la figura del “politikós” originari, un servidor del poble. Què en queda del mediador pacífic entre el poder legislatiu i el serf treballador i contribuent? El model s’ha corromput per la desviació dels objectius ideològics i materials. Es compleix el vell proverbi que “els dits s’unta qui oli remena”. El polític, federat a un gremi, dit partit, rendeix homenatge cec als seus cabdills i vassalls abans que als seus electors. Quan els interessos gremials s’anteposen al servei popular, s’evapora i s’ofega la funció política, que és pública per definició, en benefici de l’autocomplaença i l’aspiració de poder. És la mort del sistema.

Requisits per a ser polític- El model polític actual està esgotat per la seva pròpia autodestrucció. L’assedegament per governar a nivell nacional, autonòmic i local ha desvirtuat l’essència del bon senador, diputat, regidor i alcalde. Ens calen dirigents d’élite que siguin professionals honrats, desvinculats de l’ancoratge que els esclavitza ideològicament. Fa anys que es parlen de llistes obertes, però, cap parlament del país s’atreveix a donar el pas i legislar un nou règim electoral. Demanem tècnics preparats en tots els camps professionals, que no sempre cobren en funció de la seva eficàcia i rendiment, per excés o per defecte. Per què no exigim especialistes en dret, economia, medicina, educació, seguretat, comerç,...per a dirigir els destins d’un estat i els seus pobles com a governants competents? Tots els funcionaris públics, -com fa el professorat docent- haurien de passar per un màster en pedagogia o en relacions humanes. La mentalitat de cobrar un sou pel simple fet de pertànyer a un consistori i assistir als plens de l’ajuntament dues hores a la setmana és absurd i d’aprofitament personal. Qui avalua l’eficiència política i municipal de cada individu a curt termini? Només cada quatre anys amb les noves eleccions és ridícul. Aplicat als estaments autonòmics i nacionals és gravíssim, perquè la responsabilitat pública recau sobre molts més ciutadans que es veuen desatesos i perjudicats quan l’exemplaritat del polític de torn i en funcions és negativa o insuficient.

Nou model -Urgeix un canvi d’eleccions democràtiques fora del partidisme per alliberar-nos del llastra que han impregnat a la societat. La capacitat intel•lectual, la professionalització i la convicció de servei han de ser els valors bàsics i ètics del polític compromès amb caràcter temporal i sotmès a l’avaluació de la seva rendibilitat, com tot treballador. Si no compleix amb les expectatives marcades en el seu programa presentat, hauria de ser substituït en el termini d’un any. És una immoralitat el caràcter gairebé vitalici del polític actual i la perpetuïtat en el càrrec com a recompensa de la fidelitat al partit. És un arcaisme més de les llistes tancades. La figura del polític s’ha de vincular a la de l’opositor a una plaça de treball que l’aconsegueix amb els seus mèrits i els vots dels ciutadans. Concurs obert a tots el candidats desvinculats gremialment de les entitats polítiques tot i respectant la pròpia idiosincràsia. Només en casos de molta confluència d’aspirants s’imposaria una segona volta electoral, a falta d’unes primàries prèvies.
El desencís polític, ja històric i demostrat en els comicis electorals amb un alt índex d’abstencionisme, només tornarà a il•lusionar el país si canvia de soca-rel el mètode de candidatures tancades que oxigeni l’ambient enrarit de tantes dècades de degeneració política. Mentre es miri la política com una font d’enriquiment fàcil entre partits rivals, viurem en permanent litigi d’interessos. Quan neixi el polític lliure i més conscienciat per servir que pels diners, també renaixerà una nova societat menys conflictiva perquè tindrà uns miralls on identificar-se.

Ramon Mas Sanglas
Docenthttp://www.lavanguardia.es/lv24h/20090817/53767545363.htmlhttp://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/20090815/carta-destacada-del-dia-nou-model-politic-nous-politics/134135.shtml

El professor digital

L’era docent digital ha arribat a l’escola juntament amb la LEC (Llei d’Educació de Catalunya) fent realitat la disponibilitat d’un portàtil individual per al proper curs escolar 2009-10 en pla experimental. El somni d’un aprenentatge més a la carta, dirigit i personalitzat alhora, ja el tindrem a l’abast instrumentalment, en algunes aules d’escoles públiques i concertades catalanes. Queden pendents qüestions tècniques de connectivitat, la rapidesa navegadora, adaptacions de mobiliari i més programari de matèries curriculars. Els mitjans audiovisuals tradicionals i les aules d’informàtica passaran a millor vida en pocs anys, limitats per l’espai i el temps. Ara, escola i família, gaudiran d’un major feeling telemàtic a nivell directiu i acadèmic. El gran interrogant està penjat en els centres educatius: disposen d’un projecte tecnològic adequat per equilibrar les actuacions pedagògiques a l’hora de fer previsions de riscos, afavorir l’adquisició de nous hàbits i potenciar els esperats avantatges d’unes àrees digitalitzades de forma permanent tot el curs?
Quant al maquinari, s’haurà produït un pas inicial, malgrat la insuficiència inversora de l’administració. Però, les nombroses incògnites didàctiques de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) persisteixen i recauen, bàsicament, en el factor humà dels docents, pares i alumnes, si bé, els joves d’avui estan més alfabetitzats digitalment que la generació anterior.

La computadora, mai podrà suplir íntegrament la figura del mestre, per principi. No ens imaginem un professor virtual o robòtic com a substitut. L’ensenyant, com a mediador entre la creativitat de l’alumne i el seu aprenentatge, ha de ser el motor vehicular i missatger entre l’estudiant i l’ordinador, per fer-li el seguiment amb una avaluació continuada. En quina mesura la tecnologia s’ha de supeditar o coordinar amb l’explicació col•lectiva per facilitar la recerca i assimilació individual? Els procediments han de prevaldre sobre els conceptes i esquemes amb el perill de la mecanització temptada per l’atzar o el simple ludisme? La integració en grups, que enriqueix el raonament col•lectiu, no abocarà cap a l’aïllament, si l’alumne s’extralimita en l’ús temporal de l’ordinador? Els mecanismes correctors automatitzats per sistema i una menor pràctica de la grafia manual no perjudicaran les destreses de l’escriptura i l’ortografia comprensiva? Les habilitats lectores i de càlcul que s’han d’arrelar amb l’esforç personal no les pot suplir la robòtica més idealitzada. Per què tanta fòbia i rebuig sistemàtic a la memorització raonada? Vet aquí una sèrie de possibles nous riscos de preocupació i reflexió.

El futur que li depara a la tecnologia en l’àrea de l’aprenentatge no té fronteres d’edats i de temps. Coneixem els cursos on line de tot tipus, la UOC a nivell universitari, el sistema telemàtic de moltes professions i mecanismes de control aplicats al món de l’adult. És anar massa enllà predir un sistema educatiu auxiliar a primària i secundària des de casa exclusivament? És una pràctica habitual d’anys als EEUU sota el control familiar o en petits grups dirigits per un supervisor i adscrits a un centre escolar que els examina i tutela a distància. Aquesta cara positiva de l’estalvi d’un desplaçament i professorat, compensaria la manca de relació humana que comporta la barreja escolar d’edats, mentalitats i activitats que engloba el concepte social de l’educació?

La dialèctica del tema ens porta a qüestionar-nos l’ús de la gran biblioteca anomenada Internet com a recurs digital. És una de les fonts més habituals de consulta, sobre la que ens falta didàctica escolar aplicada i tècniques per treure’n tot el profit. La navegació per aquest oceà cultural és el complement imprescindible dels llibres digitals curriculars. No confonguem el camp virtual i la seva interrelació amb el voler ser autodidactes. El nen i el jove en edat de formació intel•lectual estan lligats a l’entorn plural de relacions i vivències que determinaran la seva personalitat futura progressivament. El model de persona no el trobarà en la xarxa. Aquest prototip es forja juntament amb els valors humans congènits uns, i adquirits d’altres, gràcies a la immersió social constant i diversa. En definitiva, així com el llibre digital no podrà reemplaçar de forma integral la riquesa i els valors del llibre imprès, tampoc el món virtual informatitzat de la docència podrà apagar mai la veu del “magister dixit”

Ramon Mas Sanglas
Docent