Independència i socialisme català

L'apropament de la Diada i la data de la consulta treuen a la llum la indefinició d'algun partit i molts polítics. L'aiguabarreig del PSC i el PSOE confonen la ciutadania. Un rebuig generalitzat pot ser nefast pel futur de la coalició. 

Incompatibles? És trist voler i no poder sense deixar el carnet del partit. Montserrat Tura i Joaquim Nadal, no feu patir més els vostres simpatitzats jugant la segona “puta i Ramoneta”. Amb la versió original de CiU en tenim prou. Allibereu-vos de la vostra angoixa expressant amb llibertat la vostra catalanitat on més clar ho tingueu, sense repressions.

Durant l’estiu polític les controvèrsies a nivell personal fan riure, per no plorar. Qualsevol racó de la geografia cultural catalana és bo per fer proclames i crear titulars. El Sr. Navarro ja ens té habituats que el tret li surti per la culata. Ara el Sr. Ballesteros rellisca estrepitosament afirmant que la posició del PSC sobre la consulta “no és tímida ni tèbia, sinó molt clara” quan fan aigües diversos membres històrics capdavanters del partit. Què més queda per veure en un  socialisme català sense llibertat interna de vot? El dogmatisme “qui no està amb mi, està contra mi” no té validesa en democràcia. Si el dret a decidir és una convicció socialista deixeu decidir lliurament, sumeu-vos a la cadena humana de la Diada sense miraments, penseu en català essent o no independentistes. Prou jocs de mans amb el PSOE i més respecte a totes les sensibilitats dins la coalició.

De clar, res de res. No insistiu més en una federació il·lusa. Es poden federar només dos o més estats independents. Comencem per la independència d’autonomies i nacions per buscar un acord federalista posterior. Amb la vostra Constitució actual a la mà cap de les dues vies és factible. No enganyeu els catalans. Quin projecte escrit ben elaborat penseu oferir abans de la consulta? El bloc sobiranista integrat per diverses formacions parlamentàries i desenes d’entitats civils tenen un manual molt avançat sobre una Catalunya independent, amb tots els pros i contres. Serà la guia del votant convençut, indecís i contrari. Si no hi ha més alternatives fiables i possibles quedareu fora de joc. Alguns dels vostres propis jugadors es plantegen no participar en la lliga o canviar d’equip. Mentre les directrius emanin de Madrid, oblidant que el PSC té arrelament estrictament català, quedareu fora de competició per manca de lideratge i de públic. Si equivoqueu l’objectiu, la golejada pot ser irrecuperable. En cas de dubte, mireu enrere i consulteu el cataclisme socialista progressiu en tres anys. Què preferiu, continuar políticament amb el poble o catapultar la història d’un PSC?

Prou globus sonda de colors i estats federals de somni. Com a molt una agrupació de “comunitats autònomes associades” –simple qüestió de nomenclatura- supeditades al mateix centralisme estatal espoliador, suavitzat, potser. L’autodeterminació plena no té límits democràtics ni fronteres de partit. No existeixen dos models d’independència o a mitges. La claredat envers la ciutadania comença per la transparència ideològica interna. Més autocrítica i menys teatre per salvar una situació d’equilibris en el poder. Si el partidisme no s’adequa al temps de cada generació i a les necessitats de supervivència social el poble prendrà les regnes de la governabilitat al marge dels polítics ineficients.

Ramon Mas Sanglas – 26/8/2013

Salari Màxim Interprofessional

La CEOE prendrà el relleu reformista al govern? La patronal vol acabar amb els contractes indefinits amb la promesa de potenciar els temporals. On està la trampa?

Les retallades imposades pels governs autonòmics i central han tocat les vores vitals dels febles. Les possibilitats de nous rèdits d’estalvi “empobrint més al pobre” són quasi nul·les. Contràriament, els tres sectors intocables –banca, esferes públiques de volada i l’empresariat arrelat- , treuen pit per continuar invulnerables. El polític veu amenaçat el seu futur si continua la confrontació amb el poble.  Per això la CEOE pren la iniciativa i el relleu parcial del govern en el reformisme laboral per treure’s les pròpies castanyes del foc a costa dels pocs treballadors indefinits que queden, guillotinant drets històrics. El president Rosell ha tingut la vergonyosa idea de replantejar el mercat laboral dual sacrificant els “privilegis” dels fixos per potenciar els temporals. Més encara. S'ha mostrat partidari de fer contractes més flexibles en funció de les necessitats de les vendes i serveis i contractar per hores, dies, mesos o anys, “sempre que puguem vendre". La mercaderia mana per damunt la persona, supeditada al producte. Aquell món asiàtic d’esclavisme laboral llunyà, horrible i misèrrim que deploràvem fa quatre dies està entrant casa nostra. S’oblida que la precarietat de retribucions i contractes són el fre del consum. El principi de la flexibilitat no pot aplicar-se als interessos del capital únicament, a costa de la submissió de la classe baixa. L’equilibri s’obté en la correlació entre els beneficis i la inversió posant també un sostre als guanys empresarials i les nòmines de la classe dirigent o alts càrrecs. El topall d’un salari màxim interprofessional és tan necessari i de justícia com el mínim.

La realitat és tossuda i acarnissada quan es mira des del prisma capitalista. Els joves s’han d’emmotllar a la filosofia empresarial perquè els excedents d’universitaris qualificats estan en mans d’una patronal conservadora que segueix el joc a un govern paral·lel. O passen per l’adreçador dels nous convenis laborals simplistes i temporals o fan les maletes. És el camí per reduir un 56% d’atur juvenil? On està l’ímpetu sindicalista d’antuvi per exigir també una reforma empresarial? La petita parcel·la de contractes indefinits no pot destruir-se com s’ha fet amb el benestar en educació, sanitat i l’assistència del tercer sector. La dignitat de l’empresari emprenedor i modest no pot sucumbir a les ambicions desmesurades dels grans. Els drets laborals adquirits per conveni amb molts anys de servei en una empresa, no són “privilegis”, senyor Rosell. Són minses participacions dels beneficis que entre tots li han aportat. Perdre’ls seria com si vostè renunciés els seus guanys de patró, necessaris per sostenir i actualitzar el negoci. Hi estaria d’acord? El treballador porta sis anys de regressió salarial i dos de reforma laboral a la deriva. Ara és el seu torn per posar fi als ERES, generador de sis milions de parats. Prou desertors de la recuperació. Amb la supressió del parasitisme laboral públic, el control de capitals no declarats o evadits i l’aflorament de la macroeconomia submergida, el país reflotaria més ràpidament. La lògica de l’equilibri productiu i consumista no difereix de la balança de la justícia social. No és comunisme d’ultratomba. Volem un mercat liberal harmònic sense explotats i explotadors. Que no es confongui l’eficiència productiva amb els abusos d’horaris i salaris. Per a quan la reconciliació de la vida familiar i laboral? Continua essent l’assignatura europea eternament pendent dels ibèrics.

Ramon Mas Sanglas – 20/8/2013

Diada Nacional del poble, no dels polítics

Qui té el protagonisme en la Diada de Catalunya? És lamentable que la festa del poble i la democràcia s'enterboleixi pels interessos polítics partidistes aliens a la voluntat popular majoritària.

En democràcia objectiva els partits no imposen. Prèviament, orienten i escolten el poble per legislar sàviament i servir. Cobren per això. El terratrèmol polític de confrontació que sacseja Catalunya des de l’epicentre del país, afebleix la democràcia catalana. Per què s’ha de polititzar tot? Cada dia llegim declaracions eruptives que descomponen el ciutadà per tal de salvar la pròpia pell: “ERC marca el camí”, “Catalunya s’encamina a la independència si algú no frena el procés” (P. Navarro), “Ciutadans i PP volen liderar una ‘plataforma’ contra el sobiranisme amb PSC i Unió”. Tot sembla permès per minar l’opinió personal i assecar la saba que alimenta l’esperit i el dret de decidir en les urnes. El súmmum de la confusió rau en el si de les mateixes formacions polítiques. Veiem les dues ànimes de CiU en permanent litigi i un PSC amb un peu a Catalunya i l’altre a Madrid. On és la llibertat del partidisme i la proximitat amb el contribuent? No existeix la discrepància i el vot individual als parlaments, al congrés i en les assemblees internes sense represàlies. En quina òrbita democràtica viu la política ibèrica?

La governabilitat ha pres un ritme frenètic de descomposició per la radicalitat col·lectiva i la imputació de molts diputats. El votant fa creu i ratlla a un mecanisme electoral caduc i uns candidats estigmatitzats per la inoperància. Només ens faltaria una Diada nacional 2013 desvirtuada, erosionada i empastifada pel protagonisme partidista. Per què no pot ser apolítica i neta? És una festa tradicional del poble català, no dels polítics i les seves batalletes pel poder. El ciutadà surt al carrer a defensar lliurament el millor futur de la seva nació. És l’essència viva del dret a reivindicar. Qui es vulgui marginar amb l’absència legítima donarà més credibilitat als presents. Serà un nou assaig i baròmetre per a la consulta del 2014 si aconseguim deslliurar-nos dels torpedes anticatalanistes. Si per contra, cauen amb desaire, poden fer fructificar nous adeptes al sobiranisme.

El “Reino de España” ha d’aprendre a conviure sense Catalunya si és la voluntat democràtica d’aquesta ciutadania autonòmica. Empresaris i treballadors hauran de ressituar-se en nous marcs laborals sense rupturismes de mercat. La caducitat dels lligams és una propietat inherent en tot compromís com la llibertat humana. Res és etern quan una part o les dues diuen prou. Què fonamenta al polític detractor per plantar cara a la decisió democràtica? Raons de fum, com l’anacronisme centralista antidemocràtic. No juguem a més ambigüitats. ”S’ha de constituir un moviment interclassista, interpartidista i ampli”. ¿Com és menja aquest menú, senyor Duran? El seu miratge enganyós va més enllà: “Enfront l’assimilisme espanyol i la proposta d’independència fa falta una solució intermèdia justa i eficaç per a Catalunya”. Vol les engrunes d’un pacte fiscal fallit? ¿Té la vareta màgica per aconseguir la comprensió espanyola després de 300 anys de discòrdia amb un poble català solidari en excés? El poble no aguanta més i els polítics no tenen dret a satisfer la seves apetències de poder a costa d’una servitud ciutadana. Està agonitzant l’espècie política aferrada al règim electoral immobilista repudiat per una renaixença democràtica. L’onze de setembre d’enguany rebran aquest missatge de rebuig els polítics catalans que no viuen l’esperit de la terra que trepitgen i els governants espanyols que no es resignen canviar un mapa autonòmic per voluntat popular majoritària que tant els terroritza.

Ramon Mas Sanglas – 17/8/2013

El treball, una loteria

Dos símptomes evidents de regressió social: la intenció patronal i europea de retallar el 10% els salaris dels espanyols i una segona reforma laboral més restrictiva. Polítics, no enganyeu el poble amb miratges i falses expectatives. 

Amb tota la bona intenció de les rifes grosses a la catalana no serà cap panacea autonòmica. No jugarem a la sort el plat de taula, si encara hi és. Necessitem altres recursos inversors de gran calat, aixetes obertes al crèdit, més productivitat per minvar l’atur i menys impostos que agilitzin el consum. Qui pateix les retallades de cinc anys no viurà de quimeres i més pedaços. Les reformes dels que més tenen i cobren, encara han de començar, després de desfer un sistema sanitari, assistencial i educatiu de qualitat. Només faltava la recomanació europea –imposició- de reduir un 10% tots els salaris espanyols i la croada empresarial de convertir unilateralment els contractes indefinits de jornada completa en parcial. El colofó més vergonyós: obrir la veda a la limitació d’hores extres anuals en funció de la conveniència patronal per no llogar més personal. Posats a demanar, ¿per què no pagar-les en negre i a preu de saldo? Pretenen un país laboral de mini feines –model alemany- per desemmascarar la xifra escandalosa d’un atur rècord. Compartir una jornada sencera amb un desenfeinat serà una loteria per a l’afortunat i una creu per a la víctima que perdrà mig salari. Repartir el mateix pa amb més boques famolenques és una mesura fraudulenta, no una solució.

L’empresariat espanyol (CEOE) sol·licita una segona reforma laboral a la carta encobrint l’acomiadament lliure i la indemnització zero. Una flexibilitat interna total sobre el calendari i la mobilitat funcional del treballador que haurà de ser un tot terreny. Vol una col·lecció de baldufes al servei permanent, amb costos mínims i màxima disponibilitat. Cap comentari sobre redistribució de beneficis i el destí dels estalvis salarials de la reducció. Amb la seva proposta, ¿s’hauran acabat els ERES i el tancament d’empreses? El capítol de drets laborals ja pot desaparèixer dels convenis –en vies d’extinció- i de l’Estatut dels Treballadors. Han après que amb menys obrers i més contundència s’obté el mateix rendiment i més liquiditat. Són els ulls del capitalisme. Per què no es promou una reforma empresarial en paral·lel? Qui tingui diner no declarat en paradisos fiscals, actuï amb tràfic d’influències o s’empari en l’economia submergida sigui obligat a transferir parcialment el negoci als treballadors. Són els ulls del proletariat i la transparència. Dos extrems que només trobaran l’equilibri amb una innovació patronal creadora, participativa i compromesa per les dues bandes. La democràcia real no fa excepcions.

Més indignants són les insinuacions sobre les pensions i la viudetat. No s’amaga la privatització del sistema amb la mínima prestació pública sota els paràmetres de tota una vida laboral cotitzada. La CEOE hi està d’acord amb el govern actual, més preocupat per ingressar impostos directes de la classe humil que per la reforma d’una burocràcia política inútil, acompanyada de privilegis i milers d’assessors ineficients. L’estalvi de nòmines, sense un senat momificat i amb menys diputats estatals, autonòmics i regidors municipals, quan arribarà? El parasitisme polític i administratiu dels estaments públics són les sangoneres del país, no la improductivitat industrial fàcilment regulable. En definitiva, el capitalisme no ha mort. Es transforma en cada època amb nous subterfugis legalitzats pel mateix poder immobilista i subvencionat. El capital financer és el terror dels estats que acaben imposant l’austeritat als pobles.

Ramon Mas Sanglas – 12/8/2013