Autogovern compartit o independència

El mes de febrer serà clau pel procés: judicis polítics, carta blanca als pressupostos, via lliure al referèndum sense ombres d'eleccions. Madrid continua amb el silenci de catacumba. El diàleg penjat a les beceroles. Ens caurà el diluvi de les malediccions tot d'una?

 

Són dues categories governamentals diferents: la primera supeditada a un estament superior, però lluny de l’autonomia fictícia actual i la segona amb estat propi. No sabem què és ser autònoms de veritat. Hem viscut manipulats des del 1979 sota un eufemisme i una falsa realitat de dependència per llei. La limitació ens ha dut a l’efervescència independentista per necessitat, per viure ideològicament i amb fets la sobirania del poder com a nació. Qui aspira a menys es contenta amb el gaudi de la governabilitat compartida a imatge aproximativa a un estat federal europeu. La incògnita és saber quin percentatge de catalans es conforma amb el que té o aspira un nou estatus. Només un referèndum ens traurà de dubtes. S’ha d’acabar el ser víctimes dels tribunals i titelles dels polítics. Si ningú és profeta en pròpia terra, les tres sentències taxatives del notari López Burniol queden a l’entredit: “no hi haurà referèndum de cap mena, ni independència, ni xoc de trens”. S’intenta evitar la tercera per assolir les altres dues. Quantes s’aconseguiran? Tampoc comparteixo el vaticini d’una societat catalana fracturada en dues meitats, malgrat el recolzament feble d’Europa. La divisió política fa anys que perdura. No és preocupant per la seva volatilitat. Tenim una població madura i una gran cohesió immigratòria gràcies a la immersió lingüística de 30 anys que valora la riquesa conquerida. Això no pressuposa fer oïdes sordes a un hipotètic oferiment de l’estat espanyol –desitjable pels més moderats-  en contrast a les presses per proclamar una república catalana el més aviat possible. Part de la ciutadania està desconcertada per aquest esmicolament partidista intern sense garanties d’estabilitat. Per si eren pocs, acaben de néixer “Lliures” a Girona (Fernández Teixidó) i “Un País en Comú” (Ada Colau). Han tingut una inspiració salvadora popular per donar un cop de mà o busquen un subterfugi econòmic en la política? Estem patint les turbulències o xantatge de la CUP cada sis mesos. Els pressupostos 2017 de 7.5 milions de catalans estan en mans de 10 diputats cupaires que sotmeten les decisions a les seves bases assembleàries. Un “sí” condicionat a un referèndum del seu gust ens farà ballar al so d’unes probables eleccions? No tots els culpables estan a Madrid. Les trencadisses dintre de casa són pitjors per l’afectació de la proximitat als votants. A títol de record: la deriva cas Pujol, corrupcions múltiples, les declaracions inoportunes de Santi Vidal, com a colofó.  Però, ningú ha guanyat cap partida unionista ni separatista, encara. Com diu el notari esmentat, “l’independentisme ha vingut per quedar-s’hi”. No sabem en quin grau, ni quan i com. La fermentació com més llarga millor el vi. Les conviccions d’uns i altres no es dilueixen fàcilment ni es poden enterrar. El morro  polític fort és el que impossibilita el diàleg i l’acord, no la llei, a qui carreguen el mort. La passivitat d’un govern espanyol per reconèixer els errors del passat amb Catalunya tindrà un major cost quant més sigui la demora. Si la tossuderia d’Espanya en negar un referèndum pactat pretén provocar eleccions prematures agreujarà el conflicte, a menys que siguin oficialment plebiscitàries (vinculants) i substitut d’una consulta dual: independentisme o autogovern. La segona alternativa inclouria forçosament la identitat catalana com a nació, agència tributària pròpia, topalls de solidaritat i un Senat territorial compartit. Tant López Burniol com Herrero de Miñón (pare constitucionalista) comparteixen que amb una disposició addicional es pot tancar el tema sense modificar la Constitució. Si el retorn a un marc polític autonòmic pur -àmpliament  beneficiós- pot suplir els trastorns d’un contenciós segregacionista dubtós i fatigant, quin percentatge de catalans optarien per una o altra solució? El referèndum és inevitable de totes maneres, agradi o no l’Estat, per sortir de l’atzucac i acabar la cursa. Volem un final feliç tots, menys deixar Catalunya amb el cul a l’aire d’un continuisme degeneratiu. Un “no” a l’escissió a canvi d’un “sí” a l’autogovern complaent per a una majoria simple, allunyaria el papus independentista unes dècades, almenys? Però, si fora a la inversa, acataria l’Estat la negociació democràtica sense rupturisme de veïnatge ni cataclismes? Tot està a les nostres mans i en el vot de les nostres voluntats.  No depèn dels polítics en última instància. Estem preparats i prou informats per afrontar el futur del país?

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 31/1/2017

Pacte Nacional pel referèndum democràtic

El govern català i la moguda independentista ha posat la directa. Els fets que ens esperen  s'ho valen. Els mesos corren i el full de ruta no perdona. La pressió política i judicial s'ha d'administrar curosament per no errar.

La Cimera 23-D va proposar buscar a Espanya i al món la màxima complicitat per fer una consulta “legal, vinculant i efectiva”. El comitè executiu encarregat d’un Manifest presentarà el contingut a l’assemblea del Pacte Nacional l’1 de febrer. El 24 de gener el president Puigdemont, Jonqueres i Romeva van explicar a Brussel·les els eixos d’un referèndum català pactat amb l’Estat i en el marc europeu. Van explicar el periple històric de la resistència espanyola. Per això es demana l’aixopluc d’Europa com a part de la solució. El boicot del PP a la conferència va aconseguir l’efecte contrari –una vegada més- amb un ple a vessar. Van parlar de democràcia referendària, no d’independència, sota l’esperit del mateix Manifest. "No és més democràtic voler un referèndum que no voler-lo, però el que no és acceptable és amagar-se darrere un 'no' sense arguments". Això implicarà una campanya nacional combativa pels dos costats, no solament del 80% dels catalans que ho exigeixen. La gran transversalitat i pluralitat dels dos fronts -“sí” o “no” a la secessió- comptarà amb l’adhesió d’unes 4.000 entitats de tot color. De moment no s’han marcat dates, terminis ni la pregunta. La segona quinzena de setembre es manté ferma, prevista en el full de ruta. Amb tant rebombori dintre i fora de les fronteres espanyoles acabarà el govern de l’Estat presentant una oferta digna que satisfaci els indecisos per decantar-los cap a l’unionisme nacional? És evident que un referèndum pactat comptarà amb més participació que la modalitat unilateral in extremis. No esperem que Europa reconegui a priori la consulta vinculant. Està amatent als moviments polítics del govern i sobretot a la majoria democràtica popular. Una resposta àmpliament guanyadora del “sí” seria ratificada abans per Europa que per Espanya. Per aconseguir-ho en vuit mesos caldrà una pedagogia titànica dels partits i les entitats capdavanteres al costat dels tècnics de cada departament i conselleria.

Lluitar en el bàndol independentista no és cap moda ni un esnobisme. Fa cinc anys aquest col·lectiu no arribava el 20% de la ciutadania. Ara s’aproxima al 50%. El proselitisme s´ha fet tot sol? En gran mesura sí. Uns per convenciment propi, conseqüència de les pèssimes actuacions centralistes i del tracte injust envers Catalunya. Altres per obra i gràcia d’uns governants sense visió de futur, més obstinats per la judicialització i repressió que pel diàleg. La degeneració d’un sistema autonòmic erroni des del naixement ha fet créixer la mala llavor. Una societat creativa per naturalesa com la catalana no tolera les retallades inversores permanents quan no són de rebut. Per altra banda, els desencerts legislatius innombrables ens han dut fins aquí. Herrero de Miñón, conservador fins la medul·la, pare constitucionalista de prestigi internacional i detractor de tota secessió territorial, ens brinda  –per enèsima vegada- solucions lúcides per sortir d’aquest carreró.  “No caldria retocar  el model territorial ni la Constitució per solucionar el problema català, només es requereix un conveni entre partits”.  Reconeix l’equívoc de buscar la sortida en els tribunals, quan es qüestió merament política. L’origen fou el 1979 al multiplicar per 17 la singularitat de Catalunya. Es va agreujar novament amb el maltractament de la LOAPA i es va rematar amb l’Estatut trossejat i denunciat barroerament. Un cúmul d’errors encadenats, perquè la igualtat no existirà mai en un país plural en tots els àmbits. Som diferents per les llengües, cultura secular i economia. Cada comunitat autònoma és diferent i s’ha d’admetre en les reunions de presidents sense pretensions d’igualtat ni enveges. Si la zona del llevant necessita un corredor mediterrani per les seves mercaderies o més autopistes per la densitat de població, és un error implantar idèntics serveis en regions poc poblades del centre, igual que AVES o aeroports amb pocs viatgers. Tenir una identitat regional diferent no vol dir ser millor o pitjor, només desigual. No acceptar-ho  és buscar la conflictivitat per les dues parts. Reconèixer la peculiaritat catalana és redefinir la individualitat territorial plural. Sota aquests principis reals minvaria el fantasma de la dèria separatista i l’amenaça del referèndum unilateral. Per a Herrero de Miñón amb un nou estatut pactat, repetint l’experiència basca, només faria falta una mutació convencional del títol VIII de la Constitució. En definitiva, desfer un camí mal enginyat amb voluntat recíproca. Massa tard? La bola de l’independentisme ha crescut molt. Només es pot  aturar amb un referèndum amistós i una oferta generosa per a  la nació catalana reconeguda de forma democràtica i bilateral.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 25/1/2017

 

De la igualtat a la singularitat bilateral

L'operació diàleg amb Catalunya a l'estil Madrid va fallar en la conferència de presidents autonòmics. Puigdemont va complir la paraula de no anar-hi. Es perdé poca cosa:la foto. El tracte bilateral entre dos interlocutors requereix més que simples formes, exigeix parlar de tot.

La sisena conferència de presidents autonòmics -després de 5 anys d’oblit- va ser un formulisme protocol·lari una vegada més, llevat dels retrets mutus i la creació d'una comissió d'estudi sense calendari ni terminis. Si es resumeix en mantenir el mateix edifici autonòmic del segle passat  desplaçant simplement envans interiors sense tocar cap paret mestre, els presidents català i basc no van perdre’s cap esdeveniment històric. Només la foto. La mateixa del 1978 amb personatges diferents. El mateix escenari amb interessos uniformistes semblants. La immobilitat és la especialitat del bipartidisme espanyol, la poltrona del seguidisme. La gran excepcionalitat d’aleshores fou el concert basc arrencat de les files militars post franquistes amb la pressió etarra. Res de drets històrics dels “furs basco-navarresos”. Ara, Catalunya vol marcar territori exigint un tracte bilateral, és a dir, res de dependències colonialistes al regne d’Espanya. Res de supeditació fiscal impositiva com en temps immemorials dels feus castellans o dels regnes taifes. La radialitat viària de la capital de l’Estat no justifica cap vassallatge perifèric, econòmic ni fiscal. El privilegi constitucional de rebre la solidaritat d’uns no pressuposa el càstig del emprenedors a  pagar eternament. L’ invent del PER sureny de Felipe González per mitigar la plaga migratòria de la regió fou un fre a la necessitat reformista del camp andalús en mans d’uns pocs terratinents. Fou la gran singularitat andalusa negativa a canvi del vot comprat cada quatre anys. El “graner socialista andalús” té un cost fa dècades. Un segon pecat original de desigualtat nacional després del mal cafè autonòmic de la transició. On estan els impulsors del federalisme europeu i nord-americà com a substitut d’un autonomisme espanyol exhaurit?

L’harmonització fiscal no s’assoleix amb el transvasament interregional sistemàtic de diners o inversions de conveniència sinó amb la reestructuració interna fins el ple rendiment dels propis recursos humans i materials. Els estats federats i confederals són autònoms per definició, gairebé al cent per cent. Els lands alemanys rics no aporten més del 3,5% del seu PIB als més pobres, no el 8% que Catalunya traspassa sense cap retorn. La tendència progressista i natural de tota autonomia ha de ser la bilateralitat amb l’Estat, no la dependència pidolaire i subvencionada. Les aportacions regionals per sufragar les despeses del funcionariat estatal tampoc poden interferir en la fiscalitat centralitzadora de Madrid rebaixant impostos per atraure i deslocalitzar empreses  amb l’anomenat “dumping fiscal”. La peculiaritat d´una nació o regió rau en la seva independència econòmica sense perjudicar el veïnatge, per una banda, i en el desplegament absolut de tots els seus drets laborals, socials, jurídics i de seguretat, per una altra. Això no es cap competència deslleial. És un estímul excel·lent per a l’emprenedoria. L’exemple més patent, el País Basc i Navarra. El pacte fiscal o concert econòmic amb l’Estat central és el millor apropament al model federal. Per què tantes reticències a estendre’l arreu del país? El litigi Espanya-Catalunya hauria acabat fiscalment amb una reforma tributària: la regionalització o descentralització recaptatòria. La igualtat o simetria d’ingressos, inversions i despeses és utòpica, perquè el nivell de vida i la renda per càpita és desigual en cada província. La singularitat s’ha d’implantar com una característica de la diversitat hispànica. No ha de ser causa  d’enfrontament sinó d’enriquiment, dintre d’un marc de màxims i mínims, lluny del sotmetiment constitucional a l’uniformisme estructural. Però, malauradament, els gens del nacionalisme espanyol no són fàcilment mutables per naturalesa. S’ha comprovat en els darrers comicis electorals. Les crítiques populars més ferotges contra el PP no li resten vots. Preferim la seguretat d’allò conegut, malgrat que repel·lent, abans que el repte del mínim risc. Ens agafem a un clau ardent abans que llançar-nos al buit per por a caure en una piscina buida o només mig plena. Aquesta gran incògnita aplicada al referèndum, si arriba el cas, serà la incertesa més preocupant dels seu resultat final. Els desitjos no sempre esdevenen fets. L’esperança també es perd, malgrat l’adagi que diu ser l’última cosa. Catalunya fa anys que espera i demana canvis que no arribem. La nova era catalana anunciada per Puigdemont està en mans dels seus ciutadans, no dels governants encallats en el fangueig polític català, espanyol i europeu. El poder de les urnes solament és efectiu quan el votant veu la transparència i té garanties del seu full de ruta. La corrupció generalitzada –ni mencionada en la reunió dels presidents-és el major enemic de la confiança que els mateixos actors es resisteixen acceptar. D’aquí el gran descrèdit d’uns valors polítics ficticis perquè estan venent fum i no solucions.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 20/1/2017