Balances fiscals de la independència

El rebombori de la confrontació entre Catalunya i Espanya ha tocat el voraviu dels comptes, que evidentment, no quadraran. Una nova deflagració? Canviar de mètode per evadir la independència, una aberrració més. 

El ministre d’Hisenda ha reblat el clau del sobiranisme. Per què vol marxar la majoria de catalans? Perquè s’ha cansat de pagar massa i rebre poc –convertits en pidolaires- com demostren les “balances fiscals”  publicades i acceptades pel ministre Montoro. Conegut i ratificat el diagnòstic busquem solucions equitatives. La pedra filosofal de la discòrdia que el govern vol enterrar canviant el nom per “comptes regionalitzats territorials” no canviarà la realitat. Amagant xifres no desapareixerà el greuge comparatiu amb les Comunitats receptores netes, graners de vots pel PP i PSOE. És palpable que “l’espoli català” no és cap invent separatista sinó una batalla econòmica perduda del govern central. No dir la veritat d’allò que succeeix a Catalunya perquè no agrada i causa pànic al poble espanyol se’n diu enganyar. Cada territori sap què recapta dels contribuents, què envia a la capitalitat i quant no retorna. Coneixem les balances oficials d’Hisenda (2005) i de la Generalitat (2011) amb unes variacions de mètode que fa oscil·lar l’aportació catalana entre 11 i 16 mil milions anuals, equivalent al 8% del seu PIB brut. El pic referencial de màxims europeus és del 4% per als estats federats alemanys més rics que traspassen als menys afortunats. Si a les Balears i Madrid –Catalunya és la tercera en solidaritat- se’ls reté més per subvencionar Extremadura, Andalusia, Galicia, Astúries i Castella, queda patent que el “cafè per tothom” no ha funcionat i urgeix reestructurar Espanya pel bé comú. Cadascú compri la cafetera i faci el seu cafè exprés. Tenien raó els experts preconstitucionalistes: El Regne d’Espanya és un país de tres nacions (Espanya, Catalunya i el País Basc). Federades, confederades, autonòmiques o interdependents. La nomenclatura és secundari sota el mateix paraigua europeu. Cabrien matisos sobre Navarra respecte els veïns bascos, o Balears i el Llevant valencià respecte Catalunya com a països catalans, conservant les variants lingüístiques. La reforma constitucional crida una segona transició com l’alternativa única a la segregació definitiva de Catalunya. Les infraestructures territorials febles no poden viure depenent eternament de l’aportació aliena sense recursos propis suficients. Tots els paràmetres de càlcul demostren que el sistema redistributiu actual és injust i ruïnós. Tot apedaçament una justificació tramposa. Les rendes per càpita han de tenir ànima productiva autònoma segons el nivell de vida local. La contribució sobrevinguda ha de ser un simple complement limitat, temporal i revisable.

El xoc de trens ja és evident en matèria econòmica i en desentesa política. Sense una teràpia adequada només queda la secessió física de territoris i el repartiment de béns i deutes. Si rectificar és de savis fem marxa enrere desfent dos errors desorbitats: l’estat de les autonomies i l’Estatut trinxat, llei orgànica votada per les Corts i els ciutadans el 2006. En breu, el PP i PSOE aprovaran que cap llei sortida del Congrés podrà ser recorreguda al Tribunal Constitucional. Apliquem-la amb caràcter retroactiu als estatuts vigents, denunciats i rectificats. El present es forja corregint el passat equivocat, no maltractant drets democràtics o amenaçant persones amb la presó i l’anul·lació autonòmica. Volen exterminar un poble? Com a catalans demanem rebre, com a mínim, el mateix que els altres, sense cap furt democràtic i fiscal. Prou excuses que ara no toca després de 35 anys de generositat abusiva. Seguir cuinant amb la indecència d’uns comptes camuflats no admetrà cap més sortida que la independència.

Ramon Mas Sanglas – 1/2/2014

Resistència numantina

Serà necessari trencar la corda per arreglar el problema Catalunya-Espanya? Cada dia apareixen nous impediments a la terrorífica consulta. Ara la negativa a cedir el padró municipal de les llistes.

L’enroc polític anticatalanista cada dia està més parapetat en la defensiva. No dóna el mínim pas endavant. Tancat en el bastió de les seves raons jurídiques immobilistes és impossible obrir clarianes de diàleg. El voler mai serà poder. Un posicionament sense cap treva ni finestra és buscar la confrontació i el xoc. El sobiranisme parteix d’una demanda democràtica expressada en tres macro manifestacions populars i el suport de dos terços del Parlament per canviar un status insostenible i decidir aquest futur viable. Mentre el govern central, entossudit constitucionalment amb l’abús d’una majoria absoluta no mogui fitxa, no desencallarem un sistema institucional injust i obsolet. La darrera missa laica del PP de visita a la seva colònia de Barcelona va consagrar envers l’electorat espanyol que ni pa i agua per a Catalunya fora dels marcs vigents. Una magnífica ocasió perduda de trobada amb líders catalans del govern enlloc d’enclaustrar-se en un conclave per enfortir un argumentari conegut i maquinar nous atacs.

La corda seguirà tensant-se. Després del “no totalitari” del Congrés a la sol·licitud formal per fer un referèndum legal vindrà el recurs al Tribunal Constitucional contra la llei catalana de consultes que s’aprovarà al Parlament. Malgrat la sentència adversa es farà sense cap valor vinculant. Serà bo saber-ne el percentatge exacte de ciutadans amb qui podran comptar els candidats independentistes en les eleccions plebiscitàries legals i vinculants posteriors. Tota una prèvia de gran riquesa democràtica per elaborar el programa sobiranista ajustat a la realitat d’un nou Estat. No obstant, quedarà per superar un escull més dels adversaris a la consulta: la cessió del padró municipal per fer-ne ús legal del cens. Els tres ajuntaments del PPC i alguns més regits pel PSC s’han negat a priori deixar les llistes el dia 9 de novembre. El PP de l’ajuntament barceloní recorrerà als tribunals si l’alcaldia de CiU el facilita. Aquests detractors cauen en tres errors: Primer, les dades personals del padró són de cada habitant, no de l’ajuntament, que n’és únicament el guardià i font informativa privada dels seus residents. Segon, només el ciutadà interessat pot permetre o impedir l’ús de les seves dades individuals fora d’uns comicis electorals oficials. Tercer, cap ajuntament o partit pot bloquejar unes llistes del padró coaccionant la llibertat de qui vulgui anar a les urnes.  Solució ben simple: qui no desitgi constar en el cens de la consulta ( és la minoria, sobre un 80% aproximat que la vol) que ho comuniqui a la seva alcaldia respectiva donant DNI, nom i domicili. Caldrà introduir també al llistat els majors de 16 anys si es preveu siguin consultats. Estadísticament té un valor afegit molt important per a un futur immediat de noves eleccions.

La resistència té límits com la paciència. Espanya està posant a prova ciutadans i polítics catalans que no escatimaran recursos democràtics per defensar-se en millorar. Si en lloc de proclamar totes les plagues més imaginatives contra Catalunya analitzessin com quedarà Espanya sense l’aportació catalana, ¿no s’adonarien de la necessitat de reformar el sistema fiscal autonòmic i l’obligació de garantir i bloquejar un respecte a la singularitat lingüística i cultural d’aquesta nació històrica sense segregar-se? Com podran aturar la voluntat majoritària d’un poble? Les batalles dialèctiques no convencen quan són absurdes i contradiuen sentiments i raons. Les persones són les creadores de la llei –sempre adaptable- i no a l’inrevés. Convertir l’interès polític de partit en un problema nacional no és governar al ulls d’un poble que s’ignora i maltracta.

Ramon Mas Sanglas – 28/1/2014

Espanyols a la força. No, gràcies.

La democràcia és el recurs polític més citat quan els serveix i la dictadura per desqualificar l'adversari. La llei és amable quan fa guanyar vots i s'ignora si perjudica interessos propis. La neutralitat política sovint és més fàcil trobar al desert que en discursos partidistes. 

Territoris enfrontats no es reconciliaran amb premisses falses i contraposades. És absurda, ignominiosa i totalitària la sentència de Rajoy: “El respeto a las normas está por encima de los ciudadanos”. Ignora la resposta evangèlica que “el dissabte (dia sagrat jueu) està fet per a l’home i no l’home per al dissabte”. Les voluntats i necessitats de la persona són prioritàries i s’han de canviar les lleis quan ho demana una col·lectivitat significativa. El president no confessa que darrera la seva frase s’amaga el temor i fracàs del partit pel consentiment d’una consulta desfavorable a l’Estat.

La societat catalana  progressista i tenaç porta l’estigma del derrotisme i de la submissió fa 300 anys. Ha dit prou “peix al cove”. Vol ser el poble capdavanter d’abans, com són els alemanys després de dos cataclismes desafortunats. Senyor Rajoy, no pot forçar els catalans a ser espanyols per obligació si volen tenir un país propi. El DNI imposat en una Constitució post dictatorial és aigua passada. No ha après dels fracassos històrics d’aquell imperi espanyol sense cap posta de sol? Va perdre Portugal, tota Hispano Amèrica, possessions africanes i asiàtiques i aviat Catalunya –potser el País Basc- per no saber negociar amb tolerància i democràcia. Res més possessiu que “Catalunya és d’Espanya i Espanya és de Catalunya”. Allò que és teu és meu, no funciona així avui dia. ¿Qui pot explicar en democràcia que si una majoria de catalans no vol ser espanyola no deixarà de ser-ho? Ets d’on vols, vius i sents, si la integració és un fet. No s’ha d’espanyolitzar ningú, i menys l’escola. Les lleis són per servir, no ofegar i viure benavinguts. Aquesta falta de llibertat invita fugir corrents de l’espanyolitat d’altres temps.

No busqueu culpables, messies i líders de l’independentisme per castigar. Els actors, una societat majoritària. Quants? Votem i ho sabrem. Un 72% exigeix el referèndum. Confondre la voluntat popular amb interessos partidistes és un segrest del segle dinou. El discurs amenaçador del PP i PSOE amb convencions d’arrogància unionista per convèncer els catalans del seu espanyolisme està aconseguint l’efecte contrari. Els problemes s’afronten de cara i realisme, sense ignorar-los. Només amb arguments del senyor Cameron als escocesos canviaran les mentalitats dels catalans. Els germans no han de viure lligats sota el mateix sostre per estimar-se. L’emancipació és llei de vida i maduresa, els matrimonis de conveniència són medievals.

El Congrés va esmenar i ratificar l’Estatut 2006 aprovat al Parlament. El PP el va recórrer. A qui vol donar lliçons de legalitat si no va respectar una llei orgànica de les mateixes Corts i la votació del poble? Estem vivint les seqüeles d’aquell drama del Tribunal Constitucional contra les decisions parlamentàries i populars. Paguem un equívoc greu d’inversió de poders per demostrar la inflexibilitat del govern central. Un obscurantisme il·legal que es repetirà aviat amb les balances fiscals fraudulentes per no perdre vots del país. Els catalans no són propietat de ningú, només amos de les seves decisions per sufragi universal democràtic. És dur per a un president dir a Espanya que perdran el millor client i haver-lo tractat injustament. No li ha faltat ocasions de rectificació. Serà el preu de la seva unilateralitat tossuda i el cost d’una morositat asfixiant, per no consensuar l’entesa amb una autonomia massa solidària durant 35 anys. L’Espanya del “no” seguirà sent la seva presó – una dictadura “democràtica”-  i la por a les urnes. Aquests productes no tenen cabuda ni venda en una Catalunya oberta i lliure. Gràcies i adéu.

Ramon Mas Sanglas – 27/1/2014

Adversitats democràtiques dels catalans

El pronòstic d'un any 2014 políticament turbulent entre Catalunya i Espanya s'ha comprovat en la convenció del PPC a Barcelona. Tota una exhibició d'artilleria antisobiranista. On estan les promeses de diàleg i més diàleg de les dues parts? S'han ignorat mútuament. 

Cada mal de la humanitat té el seu pecat original. Els desastres polítics també. Si tinguéssim una segona oportunitat per desfer decisions erràtiques del passat no patiríem molts infortunis del present. Centro la reflexió en el perquè, com i quan s’ha arribat al plantejament del sobiranisme català. No és un caprici casual, sinó el fruit d’un periple d’errors històrics seculars irreparables. Remeiables, però, els més recents. Les alternatives raonades sempre són bones conselleres si s’escolten. No, les friccions parlamentàries per desacords ideològics partidistes quan obliden el poble com a àrbitre finalista.

Passant de llarg 264 anys de vicissituds derrotistes i negres que disten del 1714 al 1978, el redactat constitucional de la transició va aixecar i ancorar la primera pedra del mur entre Espanya i Catalunya: la renúncia voluntària del concert econòmic per part dels “pares catalans” de la carta magna. La mateixa oferta  dels bascos era el reconeixement autonòmic més singular lluny del cafè per a tots. L’ambició d’una pròxima i millor oportunitat va quedar frustrada per sempre amb el pany i forrellat d’una Constitució votada democràticament. L’estratègia negociadora del “peix al cove” més de 25 anys ens va convertir en pidolaires vocacionals per necessitat i solidaris forçosos. Dos extrems incoherents. Per donar massa hem de demanar crèdit que cal retornar amb interès. El camuflatge de les balances fiscal ara se’n diu “comptes regionalitzats”. Més penombra i dispersió. És el nou pla B del PP? Un bé tan preuat com hisenda catalana, la recaptació i la caixa del propis impostos no ha estat negociable abans d’engegar la consulta del procés –últim recurs- després de la negativa formal de Moncloa:“No vull ni puc autoritzar un referèndum il·legal a Catalunya mentre sigui president, perquè les normes estan per damunt dels ciutadans”. Inconcebible.

Entremig vam entreveure una escletxa de llum: l’Estatut del 2005, aprovat al Congrés i votat per la ciutadania catalana el 2006. L’esperança d’una revifalla va truncar-se amb la denúncia de l’Estatut al Tribunal Constitucional per part del PP i la sentència agònica del 2010. La recollida de signatures va fer palès que als conservadors ofèn la majoria democràtica dels altres -no la seva- i que Catalunya és l’ull de l’huracà espanyol. Les regles de joc polític tenen camins d’anada i tornada. Ara exigeixen es retiri de la Cambra baixa l’aposta sobiranista davant la derrota previsible de sol·licitud d’una consulta legal. Per què no van acceptar les majories a favor d’un Estatut aprovat en lloc de recorre’l al TC? “Va ser l’embrió d’aquestes tempestes”, recorda el president Mas al PPC. El silenci i el temps no arreglarà el conflicte. El diàleg no té recorregut sense tòrcer voluntats polítiques aferrades a l’immobilisme. Mentre el poble no desencalli la batalla partidista, la unilateralitat s’imposarà finalment per exclusió d’entesa, començant per la independència econòmica, pilar d’una nació.

La Convenció i campanya del PPC a Barcelona contra la consulta confirma que n’hi haurà. L’argumentari “ex càtedra” contra la democràcia, les amenaces d’empobriment català, l’expulsió europea i la il·legalitat d’un referèndum no callaran el 72% de la ciutadania que vol decidir. El PP ha desembarcat en terres pacífiques creant més tibantor. Comparar els sobiranistes amb “uns etarres amb matxet” (Sánchez Camacho) pel fet d’anar a les urnes és provocar una divisió social inexistent. La sorpresa intel·ligent d’aquests detractors de la llibertat seria una oferta econòmica engrescadora  i de respecte a la singularitat de Catalunya com a contrapès de la secessió o l’autorització del plebiscit vinculant a l’estil britànic. Malauradament, “la marca  Espanya”, obsessiva pel centralisme, encara no està encunyada per a una democràcia d’alta mar.

Ramon Mas Sanglas – 26/1/2014

Reformisme polític emergent?

Els xocs parlamentaris estan propiciant la vertadera imatge del cos polític que busca el ciutadà. És hora de depurar el sistema posant al seu lloc el poder de la democràcia, per damunt dels seus delegats polítics

La convulsió oberta al PSC ha sacsejat la votació parlamentària sobre el procés sobiranista. La contradicció entre la fidelitat al partit i al programa electoral, als votants i a la pròpia consciencia de diputat ha creat un xoc controvertit. Els tres diputats dissidents del PSC, “crítics” amb els compromisos del seu partit i erròniament estigmatitzats de “díscols”, han destapat una evidència camuflada: no es pot servir tres senyors alhora sense prioritzar. No s’estima més el partit deixant l’escó o marxant sense assumir les obligacions del vot personal. És compatible exercir-les i ser candidat a unes alcaldies sense donar l’esquena l’electorat. S’ha trencat la bombolla de velles formes polítiques intoxicades. L’ètica demana, per davant de tot, servir i complir amb el poble. La pluralitat ideològica del partidisme ha de permetre veus i vots diferents d’acord amb la representativitat. La política democràtica és ascendent. De dalt cap a baix és inquisitorial. La transversalitat de vasos comunicants del carrer al Parlament i viceversa només es donarà amb polítics de proximitat, no amb personatges llunyans i desconeguts de llistes imposades.

La moguda ha obert nous escenaris polítics cridats a la reforma nacional i autonòmica. Primer, sobren  parlamentaris, si només ocupen un escó sense poder discrepar amb el seu vot intransferible i parlar lliurament. Per escoltar el seu portaveu i aixecar el braç en nom de tots és sobrera tanta  presència callada. El “gregarisme polític” del silenci –en nom de la disciplina partidista- té regust dictatorial. La meitat d’aquestes nòmines s’haurien de  transferir a juristes i economicistes qualificats –tecnòcrates- com a ponents de les proposicions de llei rebudes del poble mitjançant els diputats de barri i poblacions. Segon, tot polític ha de ser un professional acadèmic, no per escalada de mèrits i antiguitat. La temporalitat del càrrec no mereix  privilegis vitalicis posteriors. És un treballador al servei públic per delegació. Tercer, es deu als seus electors amb coherència entre el que promet, legisla i aprova. Cada any s’hauria d’avaluar el seu programa i dimitir, si hi ha greus incompliments o contradiccions. Quart, el Senat, una duplicitat del Congrés, és una institució inoperant i cara que sobra, per manca d’implicació territorial directa. Cinquè, la democràcia viva de veïnatge exigeix la mecànica del referèndum habitual en temes menors significatius, seguint models europeus centre-nòrdics. La cultura de la consulta ha de ser una normativa constitucional primària sense temences de trencaments unitaristes artificials.

La crisi de credibilitat política és interna i font d’indignació popular. Per a quan les modificacions institucionals?  La guspira de la “rebel·lió socialista” ha desvetllat esquemes rovellats. Les desafeccions amb el PSOE no van cicatritzar a Granada. El “Manifest” d’una alternativa d’esquerres –signat per més de cent personalitats de solera-, vol regenerar el socialisme fundacional i català genuí per evitar més diàspora i secessió. Quin futur li espera l’involucionisme del PSC enrocat  al centralisme espanyol amb  el PPC i Ciutadans? Qui és realment el díscol als ulls de la societat? L’escó és del diputat, no del partit.  No poden ser penalitzats per indisciplinats, fidels a la consciència, al programa i a les urnes. Trair i suplantar el poder del ciutadà passarà factura a curt termini. 

La tesi de la CUP -no cal demanar permís a Madrid per exercir la llibertat de decidir- oblida  formulismes de procés i protocols oficials per tenir les mans netes el 9 de novembre. Que el món vegi a Catalunya el mirall de la transparència democràtica, res d’unilateralitat, enfront l’obscurantisme i forrellat de la marca Espanya: el “no” sistemàtic a tot. És temps de reformes, també dels governants, menys polítics i més selectes, que coneixerem pels seus fruits i el tarannà democràtic.

Ramon Mas Sanglas – 20/1/2014