El diàleg oportunista i tardà de Rajoy

Paraula subtil, relliscosa i fonedissa en boca dels detractors o recelosos de Catalunya. El llop vestit d’ovella? “España ama Catalunya, no existiria sin ella, ni Catalunya sin España”. En moments decisius el cor fa dir a la raó insensateses que en plena lucidesa i en la praxis són el contrari. Curiosa forma d’estimar, a garrotades? La memòria no oblida fets nefastos del govern central disposat a parlar –ara- en situació límit de convivència després del 25-N. Els catalans han viscut actuacions antidemocràtiques contra un Estatut aprovat pel Parlament (86%), boicots i recollida de signatures contra Catalunya, denúncies contra la llengua pròpia i sentències adverses del TC promogudes pel Partit Popular, impagaments estatals pactats per llei, intent de segrestar la identitat catalana amb l’espanyolització dels escolars, etc. Un reguitzell d’humiliacions escrites i viscudes que no passen inadvertides en una campanya electoral plebiscitària. La petició de diàleg d’última hora, després de setmanes d’intimidació i pànic espanyolista contra el secessionisme, té poca credibilitat. Coneixem les estratègies ocultes i habituals dels conservadors en els comicis electorals nacionals i autonòmics.

Catalunya fa anys i segles que truca agenollat la porta de Madrid barrada al diàleg. El senyor Rajoy, ¿no va adonar-se el 20-S que Artur Mas venia a proposar-li un pacte fiscal i un referèndum aprovats per majoria parlamentària? De quin xantatge o ultimàtum parla, doncs, al cap d’un mes? Penediment oportunista? La simple cortesia diplomàtica no justificava una negativa en rodó. Va oblidar un poble català al carrer els dies 10-J i l’11-S. El problema greu d’Espanya és de sordesa crònica -eix del centralisme dogmàtic inflexible- i d’utilitzar Catalunya com a masover submís i bon pagador. Avesats a la imposició els ha trasbalsat sentir la veu i la plantada d’un vassall fidel. El segle XXI no ha arribat a tot el país? Les engrunes del senyor, l’era del peix al cove, s’han acabat.

La resposta del president Mas ha estat contundent, diàfana i compromesa. ”Molt tard, però benvinguda sigui l’oferta”, li ha contestat. Catalunya, en situació agònica, estén la mà al diàleg que mai ha negat, ni per pagar solidàriament. Però, senyor Rajoy, sense traïdoria ni jocs de malabarisme després del 25-N. És l’única condició per dialogar. El vot del ciutadà és sagrat per a tots els demòcrates del món. Sense murs constitucionals de cap mena perquè la democràcia està per damunt la Carta Magna, sempre modificable. Els sondejos indiquen que la majoria de catalans -inclosos molts empresaris- volen tirar pel dret, la creació d’un nou Estat sobirà. Per canviar tal convicció hauran de rebre un baptisme reparador de moltes ignomínies, resumit en la restitució íntegre de l’Estatut decapitat i el respecte a la singularitat lingüística i cultural de Catalunya sense pal·liatius. El 26-N Catalunya estrenarà – amb més atur i més retallades- un nou Parlament, amb majoria absoluta directa o pactada, que culminarà amb un referèndum –sí o sí- envers el nou estatus català que vulguin els ciutadans. Espanya tindrà una legislatura per negociar i aplicar un tracte diferent  envers Catalunya, sense ofecs, ni paraules buides. En cas de refer ponts, ¿quin seria el grau de diàleg, acatament pacífic del referèndum  vinculant i la relació Espanya-Catalunya d’acord amb les urnes?

Ramon  Mas Sanglas – 28/10/2012

Independentisme basc de segona?

El govern espanyol respirarà més tranquil –transitòriament- amb els resultats de les eleccions basques. No li ha sortit un segon competidor de primera divisió com Catalunya. El Partit Nacionalista Basc (PNB) vetllarà per l’aristocràcia basca i el seu empresariat sense trencar motllos amb Madrid, mentre continuï intocable el concert econòmic. Si Europa o Espanya el qüestiona un segon foc sobiranista seria més virulent. No obstant, els equilibris seran difícils per l’empenta parlamentària d’EH-BILDU com a segona força, obertament secessionista. Malgrat les distàncies partidistes la pressió cap a un Euskadi independent consta en l’agenda del poble basc fa anys. Tot dependrà del tacticisme polític de Madrid i el nivell de “contaminació” abertzale de l’esquerra. La renúncia definitiva a la violència té un preu d’autodeterminació que conquerirà, tard o d’hora. El referèndum del 2015 serà el primer encontre de referència.

Les comparacions entre catalans i bascos són inevitables. Tenim una certa història comuna de sana lluita, la singularitat lingüística i cultural, el caràcter infatigable de creativitat i exportació. Aquest agermanament ideològic són punts de recel i preocupació de la resta espanyola. Els trenta-cinc anys de democràcia ens ha diferenciat en dos trets concrets: el finançament autonòmic i l’entorn terrorista. Mentre Catalunya s’ha alimentat del “peix al cove” i el “dia que passa any empeny”, Euskadi ha gaudit de l’estabilitat pròpia gràcies el concert econòmic constitucional. El baix atur (12%) i el creixement intern demostren la solidesa del sistema. La seva perla i enveja de tots. Per contra, la lacra del terrorisme la seva ombra, un camí equivocat per emancipar-se d’Espanya. Les eleccions basques han fet evident que per les urnes s’aconsegueix tot. Els vots de la por que alimentaven els governs bascos del PP i PSE en altres comicis han canviat de destinatari gràcies a la desaparició de les armes. La lliçó que n’hauria de treure el govern central és el diàleg, el mutu perdó del passat –tot i complint les penes de presó a prop de casa- i l’oblit de bàndols, com ells han volgut fer sempre amb els malsons de la guerra civil enterrant la memòria històrica.

La lluita històrica de Catalunya és econòmica, lingüística i cultural. La sordesa i negació a la seva singularitat malgrat l’aportació desmesurada de solidaritat (8% del PIB) és una ofensa. La trencadissa humiliant de l’Estatut, el cop de porta a la proposta d’un pacte fiscal i el clam de l’11-S han estat tres motius contundents per anticipar unes eleccions plebiscitàries. Les acusacions infundades no ajudaran trobar solucions d’entesa a l’ofec dels catalans. Que CiU, partit centre-dretà, de tarannà dialogant, pactista i condescendent a Madrid amb el PP i el PSOE durant 30 anys, hagi canviat radicalment de rumb, indica una summa gravetat. El poble no vol el sobiranisme per caprici, sinó per emergència i falta d’alternativa. És un reclam de primera mà, sense revolts, secundat per tres partits parlamentaris més.

Govern de Madrid, desperta’t i reacciona. Hi ets a temps. No aixequis murs defensius de cartró a la democràcia. La Constitució és efímera, mutable. Les lleis s’han d’adaptar al temps i  necessitats de l’home que les legisla de forma consensuada, justa i plural. Abandona la superioritat centralista, única i uniformista. El nou Parlament basc posarà a prova el teu nivell de diàleg. Els catalans el 25-N et diran quin tracte volen seguir amb tu. Els escoltes o començaran a buscar-se un nou camí. La democràcia no és un joc de poders, és el sistema de convivència de moltes generacions triat lliurement.

Ramon Mas Sanglas – 22/10/2012

Trampes de la immersió lingüística trilingüe

El govern del Partit Popular a València, Balears i Galícia està soscavant veladament els fonaments de les llengües autòctones respectives. A Catalunya no ha pogut enderrocar la solidesa de trenta anys d’immersió escolar malgrat nombroses denúncies. Escola i poble n’han fet de la llengua el  baluard del futur. La proposta trilingüista per la porta falsa –una aposta modernista del PP- no respon a la realitat. Sabem que el gruix dels docents no està en condicions, de moment, per impartir àrees comunes en anglès. D’aquí tres anys sortiran les primeres fornades de mestres que hauran fet tota la seva carrera en aquest idioma. És el parany en què van caure alguns centres del País Valencià donant compliment a la normativa autonòmica. Constatat el fracàs, van desfer el camí  per caure del foc a les brases. Enlloc de recuperar el valencià en les àrees comunes destinades a la immersió anglesa, algunes van acollir-se al castellà com a llengua vehicular. Els somni trilingüe s’esvaí a favor d’un 50% de les llengües cooficials. L’Escola Valenciana (formada per 26 entitats) estudia el replantejament. El dubte és el desequilibri lingüístic previst als 16 anys en detriment del valencià.

A les illes Balears s’ha agreujat el conflicte.  A contracor dels illencs s’impartien les assignatures en les dues llengües per iguals. Ara el conseller ho empitjora compartint el bloc  català amb l’anglès (25% cada llengua). L’ensenyament concertat  decidirà sobre el seu model i els sindicats s’han plantat per falta de personal qualificat. Es polititza amb l’excusa de la crisi i la situació  plural de l’entorn turístic.

Al País Basc ha crescut el bilingüisme del 22% al 37% en un quart de segle tot i la dificultat de la llengua. El predomini social del castellà (50%) i la llibertat total de les ikastolas (escoles basques) per fer-ho tot en euskera no creen confrontacions greus. Les noves generacions s’hi impliquen en el bilingüisme.

La política educativa del ministre Wert tindrà poca oposició a Galícia. El “bilingüisme harmònic” de  la Xunta de Núñez Feijoó va tombar les polítiques que protegien la llengua gallega. El professorat es resisteix a perdre la immersió tradicional. No accepten l´últim decret “que intenta eliminar el gallec com a llengua oficial”. En les grans ciutats un 90% de centres pràcticament no ensenyen en gallec, tot i el reclam del 40% de famílies. El govern s’ha negat al monolingüisme vehicular imposant el castellà en les àrees troncals, camuflant un “pla d’enginyeria social”. Per què tot tufeja a centralisme ideològic d’èpoques passades enlloc d’expandir la riquesa plurilingüe peninsular? La resposta és assetjament.

Al Principat la força del nacionalisme és la millor arma contra l’opressió política i l’aïllament. Tenim els exemples residuals de la Catalunya Nord i l’Alguer, el nostre destí si som envaïts. La cultura catalana desapareixerà quan l’escola deixi de ser puntal i bressol amb la immersió lingüística. El nou pla educatiu del Ministerio és denigrant si pretén “espanyolitzar els nens catalans”. Té clar que per sentir-nos “ tan catalans com espanyols” s’ha d’eradicar la llengua vehicular única de l’escola per  domesticar sentiments , imposar la versió espanyola de la història i compartir llengua pròpia amb el castellà i l’anglès per igual. Tres receptes per fulminar el virus contaminant de la independència. Només oblida el més important: que les persones som lliures, vivim en democràcia i el dret a decidir resideix en el poble, no en els polítics involucionistes.

Ramon Mas Sanglas – 25/10/2012

Complexos, teràpies i escletxes

Les ideologies polítiques neixen per raons concretes i la trajectòria històrica s’altera per créixer o desaparèixer. Espanya, partint del règim anterior, va entrar en una democràcia amb tics constitucionals marcadament impositius. En aquest entorn apareixen els partits majoritaris de la UCD, PSOE, PC i AP, el PP actual. Totes les variants sucursalistes -a més dels nacionalistes identitaris-  són satèl·lits del centralisme amb matisos regionalistes o acèrrims oponents a la uniformitat territorial de forma velada. La fragilitat democràtica no podia donar ales a l’independentisme sense tabús. Mentrestant, el relleu bipartidista PSOE-PP s’ha mantingut en la Moncloa com a guardians de la Carta Magna. La resta de formacions han rendit vassallatge i fidelitat per poder participar subtilment del pastís.

Després de 35 anys de llibertats polítiques controlades i el llast constitucional, s’intenta obrir escletxes en tal suposada fortalesa dogmàtica. Les confrontacions financeres i estatutàries, les retallades de la crisi, els desencerts reformistes del PP i els xocs entre autonomies també han tret de l’armari partits conservadors acomplexats o indecisos. La democràcia –el poble- els ha sotmès a una teràpia de vida o mort. CiU i PNB, emblemes del  nacionalisme respectiu, han estat empesos per la força popular a plantar cara, cansats de les bufetades de l’espanyolisme aclaparador. La via del pactisme s’ha esgotat per la tossudesa antidemocràtica de Madrid. S’han tret la màscara del doble joc per triar entre els de casa, els de fora o plegar. Qui s’entesta  nedar entre dues aigües, com el PSC, està pagant la fractura en pròpia carn. Les ambigüitats polítiques són la sepultura dels partits pel repudi social. Les urnes no perdonen candidats amb dos senyors ni l’opacitat del programa electoral.

El castell del conservadorisme s’ha blindat amb el bastió jurídic, la cuirassa de la impenetrabilitat constitucional, per resistir l’envestida. Ha postergat la democràcia a segon terme. El PSOE tolera una reforma autonòmica sense anar més enllà d’un federalisme aigualit. La resta de partits nacionalistes volen foc nou i reformes estructurals –una segona transició- per encabir Catalunya i Euskadi com Estats propis en el marc europeu.

El segle XXI vol respirar democràcia pura per créixer lliurement. Tot encotillament econòmic i ofec de llibertat porta més nou sobiranisme. L’obsessió per la unitat patriòtica és irreconciliable i antagònica amb els sentiments plurals. La lluita de catalans i bascos contra el mur de la Constitució per fer un referèndum són un clar signe d’aquest espanyolisme anacrònic involucionista. La rectificació del camí  etarra és una mostra de maduresa i equanimitat del poble basc. Ha ratificat en les urnes la seva vocació independentista pacífica.  Quin sentit té la resistència centralista a la voluntat popular d’emancipació? No és una altra forma de terrorisme dictatorial, complexos no superats del passat? No tornem a caure en els mateixos paranys. Els canvis democràtics d’Euskadi i Catalunya obren la porta gran per desfer els errors de tres dècades. No són fantasmes, ni capricis, ni esquerdes superficials. Espanya no pot girar l’esquena a dos pobles seculars i solvents si volen fer el seu camí sols. L’egoisme econòmic d’Espanya no pot trepitjar el dret a decidir. S’ha acabat l’experiment de l’atomització autonòmica i del cafè per a tothom. La paraula independència deixarà de ser prohibida algun dia a Espanya?

Ramon Mas Sanglas – 21/10/2012

25-N, paga extra del pensionista

Simple coincidència i motiu de reflexió per als votants jubilats. Sabem que la paga extra de Nadal del 2012 s’ha fos per als polítics, funcionaris i treballadors d’entitats concertades amb l’estament públic. L’impacte en contra del consum nadalenc serà notori per l’afegit extra a l’austeritat de tot l’any. Algunes il·lusions de grans i menuts es veuran truncades en  celebracions familiars. Dades recents confirmen  l’augment de pensionistes que sustenten fills i néts. La pregunta que ens fem sobre aquest col·lectiu de 8 milions i mig d’espanyols té una resposta dramàtica. Què li passaria al país amb una reducció notòria de les pensions, el retard, la retallada total o parcial de la paga extra de Nadal? No voldria ser profeta de mals auguris.

Els afectats catalans podran consultar per via telemàtica o als caixers accessibles el seu compte a partir de les 00.01 hores -si cap mecanisme canvia- abans de dipositar la papereta a l’urna. Les oficines estaran tancades. Un ensurt inesperat canviaria resultats durant les 12 hores electorals del 25-N. Les modificacions de pagament vindrien de Madrid, no de la Generalitat. En cap programa de campanya constarà aquest hipotètic malson, ans el contrari, les bones intencions de revalorització. La picaresca de l’ocultisme i mitges veritats és el capítol bàsic del manual polític. El míting del pànic contra el separatisme per captar el vot pensionista ha començat. El PPC s’ha polaritzat en residències de gent gran i casals d’avis  advertint que 1,6 milions de jubilats no cobraran si cometen el greu error de recolzar un país independent d’Artur Mas. Que 600.000 aturats perdran les prestacions. Aquests dards enverinats falsegen la realitat aprofitant la desinformació ciutadana de la tercera edat, la font més nombrosa de votants. Madrid només administra les pensions i l’atur que paguen  treballadors i empresaris del país cada mes. La guardiola d’emergència de les cotitzacions laborals acumulades de 65 mil milions -un 20% correspon a Catalunya- és intocable per a altres finalitats. El 8% del PIB català que surt i no retorna mai en les condicions financeres actuals, va en detriment de prestacions socials. Per què no en donen fe públicament amb les balances fiscals oficials? Si la recapta de Catalunya fos insuficient per pagar els seus jubilats més insolvent seria la resta de l’Estat sense l’aportació solidària que rep. Primer els de casa. El xantatge polític pot tenir un càstig electoral.

La cartellera dels comicis es vesteix de negre per als presumptes perdedors –als ulls del sondeig d’opinió- i de rosa per als victoriosos. L’amargantor d’uns i l’ensucrament d’altres topen amb el realisme de l’endemà. Coneixem el discurs de la nit electoral -ningú ha perdut- i els justificatius del govern electe:  “M’he trobat que no sabia...”, “La crisi m’obliga...”, origen d’incompliments flagrants. El penediment del ciutadà equivocat –per la mala elecció-  no té esmena o solució fins d’aquí quatre anys, normalment. Són riscos de la democràcia, confiar massa cegament en qui no té la bola de vidre o ha promès el que no podia per abastar el poder. El vot de la incertesa i de la por ompliran moltes urnes per culpa d’un partidisme desunit, egoista i confrontat, un sistema electoral tancat i la falta de transparència programàtica. Qui opti –legítimament- pel vot en blanc o l’abstencionisme no arriscarà en la ruleta política del futur. Tampoc tindrà dret a queixar-se dels errors de govern, si ha renunciat a col·laborar en el dret a decidir quan podia.

Ramon Mas Sanglas – 20/10/2012