Realisme independentista

La tercera tanda de consultes populars ha estat el detonant de noves interpretacions independentistes. Les patacades fan madurar, a la seva manera, l’esperit democràtic dels defensors més acèrrims de la segregació i confronta idees amb els convençuts de la unitat nacional. Uns i altres, amb el cor i el cap, la raó o els sentiments, busquen l’argumentació més concloent. Els criteris que justifiquen la moguda popular són de tots colors. Els més pessimistes, que interpreten la davallada participativa com l’estrèpit d’un futur sense èxit, contrasta amb l’optimisme dels moviments organitzatius tot i les dificultats circumstancials: la carestia de recursos informatius oficials i la densitat poblacional o urbana d’algunes ciutats consultades.
Els crítics i tertulians més neutrals convenen que la bona voluntat és d’admirar malgrat el resultat obtingut. El dia que els polítics decideixin fer un referèndum oficial vinculant a tot el país –una esperança independentista idíl•lica, de moment- el ciutadà s’hi bolcarà, majoritàriament, de forma decisiva amb un posicionament ben definit, a favor o en contra. Aleshores, amb tots els rigors legals i sense excusa, amb el diàleg forçós i menys controvèrsies subjectives, les raons d’uns i altres es faran valer en nom de la democràcia per les seves conseqüències. Sentiments i pàtria, encara que diferents, no són adversaris irreconciliables de la raó. El poder i saber decidir bé el futur del país amb sensatesa és signe de llibertat democràtica i punt de trobada. Fora escarafalls esperpèntics o anticonstitucionals. Un Estatut votat pel poble, ara contra les cordes, sembla que invita als nostres polítics a la reflexió comuna. Quelcom del passat està mal dissenyat, ha quedat estret o els elements caducats reclamen la renovació, per legitimitat i seguretat.
La confusió de les reformes legislatives amb les necessitats més precàries en època d’atur és una temptació fàcil i massa recurrent per aquells que temen els canvis i busquen motius per eludir-los. Són qüestions diferents i compatibles alhora, tal vegada complementàries. Està comprovat que les autonomies amb més recursos la crisi és menys severa, malgrat siguin titllades d’insolidàries. L’administració dels propis recursos són un estímul directe a l’estalvi, més que si provenen d’una subvenció aliena. Aquesta convicció està molt arrelada en el sector sobiranista que basa les seves dades per a l’autogovern en els impostos recaptats i pagats a l’estat central i que no retornen. L’alternativa d’un federalisme equilibrat i just o els plens drets autonòmics traspassats refredarien, segurament, els rampells segregacionistes, absolutament lògics. Però, mentre la bipolaritat política espanyola (PSOE-PP) no estigui disposada a compartir la plurinacionalitat real, estarem en permanents litigis històrics poc democràtics.
Tot canvi polític és un procés lent que requereix pedagogia, llibertat, acceptació i renúncies per millorar tots, de forma més equitativa. El desassossec social té el seu origen en la inseguretat envers el futur i el temor dels partits polítics a perdre la ideologia i la rendibilitat que els comporta. Les xifres de les consultes no alteren cap situació política, però, és una conscienciació que educa la responsabilitat ciutadana per prendre decisions sobre la hipotètica autodeterminació. És un baròmetre públic modificable, autonòmic, espanyol i estranger que posa de manifest la inquietud viva d’un poble i el seu nivell de tolerància i convivència.

Ramon Mas Sanglas – 27/4/2010

La Sínia, escola atípica de Vic

La singularitat dels alumnes d’aquesta escola pública (CEIP) del barri sud de la ciutat la diferencia del model estàndard català. Les 22 ètnies distintes de l’alumnat, amb trets multilingüístics i culturals ben diversos, fa estrany d’entendre la convivència amb una minoria de catalans del mateix entorn, que en teoria han de ser el motor. Aquesta peculiaritat sobta amb els resultats acadèmics obtinguts –curiosament en llengua catalana i castellana- , superiors a la mitjana dels seus homòlegs de Catalunya, que l’ha fet mereixedora del segon premi de la Fundació Cercle d’Economia. Felicitats a tot l’equip docent, artífex dels mèrits per la constància, dedicació pedagògica i vocacional excepcionals i la cohesió del projecte en el barri. El seu atipisme neix de les circumstàncies locals immigratòries heretades del centre escolar anterior que han volgut continuar en la nova ubicació, amb millors mitjans materials i bons professionals. Per força major la comunitat barri-escola s’ha forjat en el sentit més transversal i en totes les dimensions al seu abast.
Fent memòria històrica de l’evolució escolar dels nouvinguts a Osona, tant en la capital com en la vila de Manlleu –primerament- , es va repartir el flux migratori per igual entre les escoles públiques i concertades. Les famílies dels centres amb concert reben ara un suport econòmic de l’administració amb el Contracte Programa, en concepte de sisena hora, però, la plantilla del professorat està en condicions horàries inferiors respecte dels companys de la pública. L’ anomenat model Vic -aplicat actualment en 27 escoles catalanes de característiques similars- ha demostrat ser efectiu en la immersió lingüística i social al llarg de vint anys de vigència. Una prova més de què la llengua vehicular unificada no és cap obstacle per a l’aprenentatge d’una segona i tercera sense discriminació.
La Sínia defuig d’aquest sistema de repartiment equitatiu d’ alumnes. Associa el binomi escola i barri com un bloc indivisible, aplicat al Raval de Ciutat Vella de Barcelona, per exemple. Contrasta la seva idiosincràsia racial i curricular -totalment individualitzada forçosament- , amb l’esperit més plural de la llei educativa catalana (LEC) que invita a la redistribució de l’alumnat estranger entre els centres veïnals públics i concertats. Remarco l’excepcionalitat de la Sínia perquè el mèrit és exclusiu del factor humà gràcies a l’excés del voluntariat i bona harmonia -no extrapolable ni exigible-, com a norma, al col•lectiu docent català. Per motius d’adaptació a cada entorn i a les noves tecnologies ha canviat el tarannà dels ensenyants. Han passat a millor vida els eslògans del dret de càtedra o “cada maestrillo con su librillo”. La LEC configura uns centres públics pensant en l’autonomia directiva i curricular on la figura aïllada del professor és inconcebible. Per això es parla d’equip i comunitat educativa. Però, qui marca els topalls? La competitivitat pot derivar en zels i conflictes. Fins on arriba la professionalitat docent per llei laboral o conveni i comença el servei vocacional del voluntariat al centre o a casa? Si tots dos són complementaris, on són les fronteres i com s’apliquen? La missió educadora és inacabable. La família i l’alumne té el seu rol que l’escola no ha de suplantar mai, malgrat no l’assoleixi cada individu.
Aquests dilemes es debaten a nivell sindical, preocupats més pels riscos físics i la salut laboral dels mestres, -víctimes fàcils de l’estrès i la depressió- que per les reivindicacions econòmiques millorades. Les vagues dels funcionaris docents responen, una vegada més, a la divergència interpretativa de la LEC sobre el personal, bàsicament. Les restriccions de plantilla o les hores lectives de més en la concertada són motiu de fricció i tensió en perjudici dels rendiments. Les noves exigències de programació, control i avaluació de la qualitat de cada centre (ISO) no estan degudament compensades en temps dins l’horari escolar. La major transversalitat educativa o la dispersió acadèmica fa més difícil compaginar alhora, la relació humana amb la preparació, l’atenció i l’aprenentatge. Si la conciliació de la vida familiar i laboral no fos tan distant, uns i altres – pares, fills i professors- en sortirien més beneficiats.
Ramon Mas Sanglas – 24/4/2010

Catalunya torna a la transició

Hem retornat al cicle pendular de fa trenta anys. Molts catalans desitgen actualitzar la seva identitat peculiar, reflex de la singularitat històrica, però no té cabuda en el marc espanyol de la Constitució. Per això, el Tribunal Constitucional –dissenyat per salvaguardar el caràcter unificador de l’Estat- , no vol entendre ni admetre la nova configuració catalana que defineix l’Estatut del segle XXI. Ni els magistrats més progressistes aconseguiran la quadratura del cercle sense modificar la Carta magna. El fracàs de quasi quatre anys d’intents evidencia més la impossibilitat d’un projecte que la ineficàcia o perversitat política dels actors. Siguem indulgents d’entrada.
Tota la classe política catalana està vulcanitzada i treu foc pels quatre costats. Reclamen unitat d’acció, a excepció del gremi denunciant i causant de l’erupció. El poble, contaminat per les cendres de les corrupcions, només li faltava la literatura estatutària amb una cinquena sentència fallida. Un organisme amb el terç dels membres caducats, com pot dictaminar sobre un Estatut aprovat per dos Parlaments i referendat pel poble? Estem vivint encara amb l’esperit dels anys setanta i escaig quan la nació espanyola va començar a caminar en democràcia trencant el mur del franquisme. La tolerància legislativa tova amb els intolerants més reaccionaris va engendrar una criatura constitucional encotillada –vàlida aleshores- però, asfixiant ara. Les necessitats autonòmiques d’avui s’ofeguen perquè els sentiments nacionalistes d’antuvi, reprimits, han sortit de l’armari i requereixen nous espais i més oxigen. Ignorar o dubtar del fet específic català, no reconèixer els seus símbols propis com a nació és un insult equivalent a no acceptar una llengua i cultura mil•lenàries. Cada poble d’Espanya té el dret innegable a trobar el seu lloc per voluntat pròpia, perquè pugui volar lliurement sense impediments ni cancel•lacions.
Hem tornat a la confrontació predemocràtica, expressada en el respir del populisme independentista sense tabús. Si no hi cabem o no ens volen tal i com som, només queda el marc del federalisme o la segregació. Si presumim de democràcia madura, sobren els escarafalls, els falsos discursos i els esquinçaments ideològics. Un simple referèndum a tota la població espanyola i catalana ens traurà de dubtes. Si per arribar a un acord s’ha de retocar i adequar la Constitució, endavant. Cada poble és sobirà, no els partits polítics. Si els catalans decideixen ser una nació diferent, s’ha de poder articular aquesta realitat sense xocar frontalment amb la resta peninsular. Mentre no es restauri la llibertat ciutadana tindrem un nou mur infranquejable que, sense violència, s’ha d’enderrocar. La mútua tolerància és el millor signe de convivència. No poden estar permanentment atrinxerats, uns contra els altres, oprimits per unes institucions legislatives i judicials.
Vet aquí la gran feina dels partits polítics en època electoral. Si presumiu d’estimació i pàtria defenseu la unitat de Catalunya, els seus drets actuals i passats, arraconats potser, no caducats. Les pròximes eleccions marcaran una frontera diferent de la catalanitat, si aconseguim sortir airosos de la involució, bloqueig o ambigüitat autonòmica. És incòmode viure en un constant desassossec i atrapats en una xarxa de recessió econòmica quan el potencial i creixement del país permet remar més de pressa. No obstant, recordem que el pitjor enemic el tenim dintre de casa amb la lluita partidista descontrolada. Somniar és gratuït. Per què no un govern autonòmic de concentració? Seria l’exemple més universal del millor catalanisme ben entès, sa, pròsper i envejat.
Ramon Mas Sanglas – 19/4/2010

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100419/53910251099.html

Conteses electorals

Més proclames electorals de solemnitat. El socialisme català obre les portes a la societat per oferir-nos un nou José Montilla com a líder renovat i catalanista. Compta amb l’aval de quatre anys que pretén revalidar. Al bell mig de Catalunya , símbol de la centralitat política i d’acolliment universal, envoltat de la cúpula representativa del partit, fa la proclama més sentimental i personalista. El poder no té cara ni ulls, però, el cor i les paraules poden seduir la voluntat del votant desorientat. Tots presumeixen de ser catalans i catalanistes, des del PP, passant per Ciutadans, fins els convergents de soca-rel. Però, a ningú se li escapa les paraules tabús de sobirania, autodeterminació, independència o referèndum. Mots relliscosos en precampanya, fins ara. Tota mena de “dreceres, invents, sorpreses o passos enrere” estan prohibits en la família del socialisme. Seran propietat i d’estrena, probablement, per a Reagrupament i ERC. Esgrimir arguments de bon català ven vots, encara que sigui per reclamar el castellà com a llengua vehicular en les aules. L’efervescència per repetir legislatura fa prometre nous programes quan queden pendents compromisos d’anys anteriors. Estimen tant Catalunya que tots se la volen apropiar. Confiar en l’amnèsia popular és un agosarament. El mea culpa no és habitual quan es governa, però, necessari. La desconfiança i la poca credibilitat política està molt arrelada i les mogudes dels actors polítics ja no impacten ni sedueixen fàcilment. De fet, les claques dels grans moments encara es faran esperar. Possiblement, i en funció de la sentència del TC sobre l’Estatut, la societat catalana haurà de ser decisiva -més que els polítics- si cal capgirar el futur d’una Carta magna esmicolada.
Conscients de la soledat i el rebuig popular, cada dia més estès, els ha portat a psicoanalitzar les causes, per trobar unes solucions d’impàs o vies de contacte social. Per distreure i superar el fenomen de la corrupció sense miraments, s’han adonat que cal escurçar les distàncies del poble advocant les “grans avingudes de convivència”. Simples metàfores, allunyades d’una nova llei electoral que tots esperem - fa bastants anys- i que els partits han renunciat per donar ales al seu continuisme i el que comportarà: més abstencionistes i votacions de repudi en blanc o una dispersió en les noves minories populistes. Només el vot de la resignació, més que de convicció, mantindrà la majoria socialista i convergent.
Les corrupteles dels partits, l’obscurantisme del finançament i els seus efectes es volen pal•liar amb una llei antifrau de compromís, a última hora. Quan l’estructura de l’edifici trontolla, víctima dels rosegadors invisibles, no es poden apuntalar les bigues. S’ha d’enderrocar i redissenyar. Posar alarmes de perill i d’autodefensa és una protecció dels interessos partidistes descarada. Qui pot sortir net o impol•lut d’una bassa d’oli esquerdada pels quatre costats? La democràcia d’un poble no es pot sustentar en persones que han d’estar vigilades permanentment perquè no soni l’alarma si fiquen la mà on no pertoca. Per què un codi ètic polític de comportament? La moralitat i l’ètica no formen part de tota persona i més d’uns servidors públics? L’únic antídot de l’epidèmia del frau polític és la transparència amb llistes obertes, sense amagatalls de persones i el finançament privat dels partits a costa de la militància i els afiliats. Fora subvencions estatals i tràfic d’influències. Tot apedaçament propicia més camuflatges, que en lloc d’oxigenar la democràcia del país, contribueix a emmascarar-la més.
Ramon Mas Sanglas – 14/4/2010

Matrícula d’honor

No fa mig any que vaig qualificar d’excel•lent el grau de democràcia de l’alcalde Vic i la majoria del seu consistori per encarar amb valentia el problema immigratori local. Davant l’allau de protestes del govern central i autonòmic per l’actitud de l’alcaldia vigatana i els criteris d’empadronament, va fer arribar el seu plantejament a la comissió europea corresponent de qui ha obtingut una resposta satisfactòria i aclaridora. La lògica i el bé comú s’ha imposat per damunt l’oportunisme polític i la negligència estatal. Més allà del color polític, com a governant responsable d’una ciutat, s’ha guanyat una distinció honorífica que crearà antecedents a nivell nacional enfront la tebior en aplicar la llei d’estrangeria i d’immigració.
Estem parlant d’un fenomen, no d’un problema, que sorgeix quan no es donen les solucions i actuacions adequades. La màniga ampla i la laxitud legislativa en època d’abundor s’ha traduït en misèria i manca de recursos en temps de crisi. La repercussió immigratòria és tranversal i afecta tots els camps socials. La infiltració dels irregulars era menys visible quan la recol•locació laboral era relativament més fàcil. Ara la feina és esgarrapar un lloc vacant, també per als autòctons. Com que de caritat no es pot viure permanentment els conflictes de convivència són inevitables quan la conglomeració de persones i les necessitats es multipliquen.
El veredicte europeu –no sentència jurídica- parla de zones grises dels immigrants. Una regularització correcta exigeix uns permisos i drets reals al treball i a l’habitatge digne perquè la relació amb l’entorn sigui integradora, pacífica i cívica. L’accés a l’educació, sanitat i assistència social són drets humans universals que van acompanyats del padró en un lloc de residència que té uns costos de manteniment, impossibles d’assumir sense uns mínims ingressos. Si aquest darrer condicionant no es factible per falta de feina o l’entrada és irregular, s’imposa un control de l’estat i el mateix ajuntament, que també és administració estatal. Exigir la legalitat immigratòria és una obligació administrativa local, comarcal i també autonòmica. Per això l’advocacia de l’Estat va donar la raó a l’ajuntament de Vic que s’ha interpretat amb matisos diferents. Per què els interessos polítics han de distorsionar o capgirar la integritat de les intencions sanes i objectives? Fer-ne foc xenòfob o racista a costa del ser humà transhumant és tan deplorable com qui l’explota laboralment en condicions discriminatòries.
Els primers agraïts d’aquesta reorientació i sanejament dels sense papers han de ser els mateixos immigrants legals, perquè els altres són usurpadors de la seva legitimitat que s’han guanyat amb esforç i diners. La barreja amb il•legals i el camuflatge tolerat repercuteix en la degradació del barri, l’amuntegament, la morositat del col•lectiu, la reducció o tall del subministrament de serveis bàsics i els conflictes de coexistència. Com a ciutadans reconeguts amb plens drets, també han d’assumir les mateixes obligacions que els nadius i esforçar-se per integrar la cultura i la llengua. Així l’acceptació serà recíproca. Sense deures no existeixen drets per a ningú, sigui del país o de fora.
Ramon Mas Sanglas – 12/4/2010

Laberints de la veritat

Què és la veritat? L’anvers de la mentida. Definició simplista, escorredissa, fràgil i subjectiva davant d’una veritat absoluta inexistent, quan la coherència o el pragmatisme s’hi anteposen. No tot és blanc, ni tot és negre. El relativisme de l’ètica té milions de colors com l’espectre cromàtic. Per la mateixa raó la justícia trontolla a l’hora de perfilar una sentència amb matisos d’extrema sensibilitat quan entren en joc les intencionalitats impenetrables del ser humà. És quan apareixen els recursos dels racons i viaranys, que intenten ofuscar la transparència sobrepassant els límits de la moralitat. Tot és relatiu i permès, fins ser atrapat. Aleshores, la figura de l’espavilat ha de buscar amagatalls jurídics per ensortir-se’n. Vet aquí el panorama de molts personatges públics que ocupen diàriament les primeres notícies de l’opinió escrita i televisiva. Conviuen amb la corruptela i la falsedat sense escrúpols, de forma compartida i complicitat. L’exemple més recent el tenim en el laberint enrevessat de 50.000 folis, que no amaga la misèria de setanta personatges polítics, com si el mecanisme del robatori i la malversació de l’erari comú fos un tripijoc més, oficialitzat i permissiu. Sense renunciar el càrrec s’imposen la penitència de perdre l’afiliació al partit, temporalment.
Diferents sondejos d’opinió es mostren del tot pessimistes sobre el com eradicar la xacra d’aquesta corrupció. Ni els polítics -de suposades mans netes- , ni el poder judicial més implacable, ni la mateixa societat, lligada als dictàmens del sistema pervertit podran regenerar noves formes de vida. No ho podem criminalitzar tot, però, és urgent defugir de l’arrenglerament amb la mentida i els interessos del capital. En un país democràtic el ric té les mateixes regles i deures del pobre. Per què les seves conductes són tan distants? D’aquí la desafecció cap al mal governant. L’única arma popular és la negació i la rebel•lió a la seva immoralitat hipòcrita mitjançant la denúncia i l’oposició electoral que ells volen perpetuar amb caràcter vitalici.
Totes les ramificacions corruptes dels casos Gürtel, Pretòria, Palma Arena, tenen en comú les arrels del partit polític i l’enriquiment amb fons públics. El sistema ha trobat en l’enganyifa social la perpetuïtat del seu futur a costa dels ciutadans i els seus béns. Volen fer creure que aquesta doble moral està normalitzada i és tolerable, jurídicament, sense escarafalls ni dimissions de cap tipus. L’amnèsia és la panacea del mal polític durant quatre anys, malauradament.
És hora de donar un cop de timó definitiu per eliminar els dos grans vicis del partidisme polític: la subvenció pública i la promoció dels candidats amb llistes tancades. Fins que les coalicions no tinguin subsistència econòmica privada –exclusivament- , gràcies als candidats, la militància o l’afiliació, no ens veurem lliures de la xacra de les influències dels càrrecs públics i el tràfic dinerari entre la banca i l’ambigüitat legislativa en el finançament dels partits. Prou escalades de poder per amiguisme. Només el vot personal i territorialitzat evitaria l’ intrusisme de figures ineptes i camuflades. Són les dues mesures correctores bàsiques per fer caminar un país en democràcia, si van acompanyades d’un poder judicial imparcial i desmarcat políticament. Després de trenta anys, les batzegades ens porta a una revisió constitucional en profunditat. La bona fe del seu moment ara és víctima dels seus propis actors.
Estem laminant i acabant amb els principis elementals del bé i el mal des de la cúpula, punt referencial del bon model i la confiança. Si tot és justificable i la injustícia queda impune, com podrem garantir els valors educatius, familiars i socials? La veritat objectiva no admet subterfugis ni laberints perquè és transparent.
Ramon Mas Sanglas – 9/4/2010