Tots som deutors

Gastar més del que tenim és endeutar-nos. Ens fem amos virtuals dels béns amb préstec a canvi del gaudi anticipat. Realitat molt habitual, que sense una perícia administrativa pot esdevenir un desgavell personal o familiar. El món de les finances és un laberint on el deutor perilla quedar-se atrapat, doncs, el perdó no és un constitutiu o virtut d’aquesta religió capitalista. El negoci justifica la seva existència gràcies als interessos del favor. Es confirma sempre la regla, ningú deixa a canvi de res.
El nou govern de la Generalitat ha obert la caixa forta dels catalans. Hi ha trobat uns actius per afrontar les depeses més immediates. Només faltaria. Però, sobretot, un immens forat negre de 40.000 milions d’euros que entre tots hem soscavat tirant de veta del nostre benestar social, educatiu, estructural, sanitari, entre d’altres. No és un deute dels polítics, sinó del poble. Ells són els principals actors com a administradors dels impostos, però, tapar l’esvoranc serà feina de tots. Més de 5.000 euros de mitjana per català, inclosos menors, aturats i pensionistes. Quina proporció correspon segons la renda per càpita? És el cost d’una crisi i fruit dels excessos en època de bonança. La bola segueix creixent. D‘aquí un any s’han de retornar 3.000 milions de bons públics emesos amb el 4,75% d’interès, més les comissions bancàries. Si el calaix és insuficient, deute sobre deute. Mentre l’aixeta del crèdit no s’obri per generar liquiditat engreixarem el cercle viciós. Només faltava la cirereta del pastís: l’abusiu 9,8% d’electricitat.
Com treure’ns el mort de sobre? Les polítiques de dretes advoquen per l’aprimament social, retallades salarials, pujades d’impostos, reajustaments laborals, retard de les jubilacions. Les esquerres són partidàries de reformes fiscals apel•lant les responsabilitats dels culpables del daltabaix econòmic per especuladors i malbaratament del capital públic. No poden pagar justos per pecadors. Nacionalistes i independentistes hi veuen, a més, el mal català de la solidaritat excessiva que cal revisar. Diners que marxen i no retornen. Tres òptiques contraposades que tenim representades en el nou arc parlamentari de Catalunya. La confluència de criteris i actuacions no serà fàcil mentre el desequilibri fiscal ens vingui imposat de fora i no s’ajustin a la realitat demogràfica de l’Estat i de cada territori.
Seguint el fil sobiranista de l’autodeterminació, el govern convergent ha optat per la proposta i estudi assenyat d’una nova fiscalitat o concert econòmic català. Serà el terreny més relliscós d’una gran part de la legislatura. Comptarà amb el beneplàcit majoritari de la ciutadania, però, xocarà frontalment amb la rigidesa de la centralitat estatal i els diputats de l’oposició, que no admeten fissures sobre la unitat com a garantia de la seva raó de ser. Els arguments polítics -encara que constitucionals i discutibles- , ¿tenen prioritat enfront als econòmics i de l’equitat de les balances fiscals que s’incompleixen? Si els nivells de vida són asimètrics en cada regió, els poders adquisitius són variables com el mateix endeutament. La constància en el sacrifici és un hàbit de mal adquirir. Ningú és mesell per naturalesa. Únicament amb el bon exemple dels més benestants és faran menys insuportables les privacions bàsiques dels més necessitats.
Ramon Mas Sanglas – 30/12/2010

Les dues ànimes de CiU

Amb moltes reticències, a la segona tenim president. L’examen per aconseguir la novena legislatura catalana ha estat meticulós. L’amor propi de partit ara rep el nom de fidelitat als electors. Les similituds han estès mans de prudència. Ningú s’ha llançat als braços del guanyador per pactar. El nou president –que opta per anar sol abans que mal acompanyat- sabrà de quin peu coixeja cada coalició a l’hora de negociar puntualment. Tampoc ignora les pròpies flaqueses internes, de casa. La lluna de mel política no és eterna ni en els millors matrimonis. Sense mirar el tripartit perdedor, tots recordarem els grinyols –sense ruptura- en la federació Convergència i Unió Democràtica (CiU) per discrepàncies identitàries, no per ambicions personals. Desitgem als dos socis agermanats una harmonia llarga i fluïda per refer el país. No es preveuen fissures mentre tinguin en comú la sortida de la crisi en el marc autonòmic constitucional. Ignorem el com. Si el camí resulta estret i cal recórrer a les vies de la pressió independentista, ¿es trencaran les dues ànimes bessones convergents? Unió Democràtica es posa nerviosa quan ensuma un referèndum, que els seus companys més sobiranistes no descarten. Sortosament, ja no és pecat ser independentista declarat i conviure en una Cambra amb espanyolistes més radicals. Només faltarà l’acatament democràtic de les decisions més controvertides, que no és poc, en benefici del poble sobirà, si ho exigeix.
Un objectiu central de CiU és el concert econòmic, recaptació i administració dels impostos. Un model autonòmic reformat amb totes les transferències competencials farien més àgil el transvasament dels actius. Malgrat l’Estatut malmès faci al•lusió a un nou sistema fiscal sabem que els impediments legals són múltiples. Qui ens necessita a Madrid a canvi d’aquest favor? Només una mà esquerra molt sagaç pot fer-nos sentir útils davant la imperiosa necessitat d’un PSOE afeblit o un PP ansiós per abastar la Moncloa. La fiscalitat pròpia serviria de contravalor negociable? S’hauran de trencar molts esquemes consolidats, com l’últim pacte de finançament socialista. Tampoc imaginem un pacte desesperat de CiU i la reproducció històrica del 1996 amb un nou tripartit (CDC-UDC-PPC). El poble català no aprovaria una aventura deslleial contra les urnes. Aleshores, quines fonts externes de finançament li queden al nou govern altament endeutat per sortir-se’n? ¿Un gir sobiranista a l’esquerra amb ERC i SI com a ultimàtum de Madrid? Comença el joc d’escacs de quatre anys.
El bloqueig econòmic és innegable. El recursos propis esgotats. Després de criticar les actuacions dels seus antecessors d’esquerres –congelacions, retallades socials i pujades d’impostos- , el govern convergent no optarà per la mateixa porta d’emergència? Les reduccions burocràtiques i administratives, la disminució de conselleries i de càrrecs podran tapar forats transitòriament, però, no creen fonts estables d’ingressos. Mentre la sagnia fiscal no s’aturi, la balança productiva interna serà irrecuperable. El reajustament d’impostos, la reducció de la quota de solidaritat i l’autodeterminació, són tres reductes hipotètics, per refer d’estabilitat de Catalunya. Si la cultura de coalició parlamentària no creix en defensa dels drets ciutadans, la democràcia quedarà més qüestionada. És el repte de CiU: organitzar un govern amb pactes catalanistes ajustats, i d’aquí cinc mesos, els ajuntaments, on percebrem resultats electorals similars, si el bipartit convergent actua amb una eficiència palpable fins el maig vinent.

Ramon Mas Sanglas – 23/12/2010 – No enviat

La immersió lingüística, qüestionada?

Cara a la paret, cara al sol, cap al racó. Tres escenaris escolars impresos en les ments d’avis d’avui, deixebles de l’escola franquista d’antuvi. Records d’una etapa de penombra i submissió. En castellà, sempre, quan la paraula trencava el silenci. Novament, -en la primera dècada del segle XXI- , han tornat els malsons lingüístics espanyolistes d’imposició i censura que crèiem enterrats per la democràcia. El dret d’un poble a protegir la seva llengua minoritària, amenaçada, torna al banc dels acusats. Casualment, en la diada en què el nou president a la Generalitat –catalanista- és investit per dirigir el país, i la presidència de l’empresariat espanyol recau sobre l’aspirant català. Al dia següent s’interposa recurs contra la llei catalana que permet fer consultes populars oficials. Volen la paràlisi o apropiar-se del motor del país?
La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut va colpejar la societat catalana. L’expressió viva amb tot el poder i dret a decidir va sortir al carrer (10-J). La integritat de la llengua catalana va rebre una forta estocada. Ara, el Tribunal Suprem (TS) ha intentat rematar la feina amb tres sentències, que no aconseguirà dur a terme per irracionals. Abolir o compartir el català com a vehicular des del bressol escolar seria atemptar contra la pervivència cultural d’un poble mil•lenari i la cohesió social, molt especialment. La seva renúncia o canvi seria una insensatesa, a més d’inviable, per falta de recursos econòmics. Seria un suïcidi truncar els trenta anys d’èxit de bilingüisme gràcies a la immersió del català. Tota la feina de formació del professorat, l’organització del sistema, materials i textos en català són intocables per definició i fonament històric, com tota llei territorial segellada per un Parlament. Si cal reajustaments transitoris per atendre algun alumne nouvingut, la LEC ho té previst. Privar a un infant de les facilitats de la llengua autonòmica on viu i creixerà, només té cabuda en una ment adulta egoista, retorçada o insidiosa.
La garantia més plausible i universal de la immersió és que tots els alumnes catalans, castellanoparlants i de les ètnies més diverses que viuen arreu de la geografia catalana acaben els estudis obligatoris dominant les dues llengües oficials del territori. La mostra més evident, els informes Pisa de rang europeu i el reconeixement de la Unesco. Seria absurd anul•lar unes lleis consolidades. Imaginem-nos per un moment la situació inversa. Alumnes de Catalunya de parla castellana fent només tres hores de català a la setmana, parlant al carrer i a casa sempre en castellà, ¿quin nivell de català assoliran al finalitzar l’escolaritat? No oblidem que el català té més graus de complexitat.
Compaginar les dues llengües vehiculars a l’aula és impracticable. ¿La majoria hauria de sacrificar-se per una minoria? ¿Insinuen fer guetos lingüístics en un mateix centre separant alumnes? ¿Dedicar mitja classe a cada llengua vehicular repetint l’explicació, dos professors per aula o més reduïdes? Els alumnes xinesos, pakistanesos, marroquins, de països comunitaris... ¿no tindrien el mateix dret a ser atesos en la seva llengua materna? La cooficialitat de dues llengües en una mateixa autonomia o nació dóna preferència sempre a la pròpia, i més quan està en condicions d’inferioritat. És la regla d’or que suplanta i anul•la tot l’argumentari dels detractors.
La foguerada legislativa del TS cal titllar-la de desafortunada, fantasmagòrica i totalment polititzada. Un rebrot o cuetejada d’altres temps que no mereix més atenció que corregir algun petit error d’aplicació, fruit de la denúncia. Cada vegada que s’apropen canvis de governs corren nous aires desestabilitzadors i caçadors de vots. Només amb serenitat i equilibri seguirem pilotant la nau, esquivant les turbulències. Com si el país no tingués altres prioritats més urgents.
Ramon Mas Sanglas – 24/12/2010

Pensions d’or i de llautó

La primera categoria fa pensar en banquers d’alt rànquing, empresaris afortunats o directius d’entitats financeres privades que han procurat per la seva vellesa amb visió de futur. Res a dir dintre la legalitat. Però, no. Parlem de les pensions públiques espanyoles que s’apliquen els nostres polítics, -blindades per llei- , des de la VIII Legislatura, aprovades l’11 de juliol de 2006. No és cap secret el Reglament de pensions parlamentàries. El resum d’aquests privilegis es concreta en dues àrees: dret a la pensió pública màxima i la indemnització per cessament de l’activitat política.
A diferència d’un ciutadà normal, el polític senador, diputat, ministre,...pot compatibilitzar dos o tres tipus de pensions públiques com a fruit del seu treball. Si ha jurat un càrrec com a membre del govern amb set anys d’exercici cobra la pensió màxima, en lloc dels 35 anys (fins ara) que els cal la resta de mortals espanyols. Els pressupostos de les Corts Generals abonarien la denominada “pensió parlamentària”, si el diputat no arribés a la màxima jubilació per la via normal. Tot surt de les arques dels contribuents.
Quant a indemnitzacions, com que el polític no té cobertura del subsidi de l’atur –ni és funcionari per oposició- , i és dificultós viure sempre de la política, quan cessa l’activitat parlamentària rep una mensualitat mitjana de 4.000 euros, més dietes i càrrecs, per cada any treballat, amb un topall de 24 mesades. Si és ministre, a més, té dret a la indemnització del 80% del seu salari durant dos anys. A part, queden els salaris vitalicis suculents dels expresidents.
La contrapartida són les pensions públiques de llautó o quincalleria, daurades també, però, paupèrrimes –de règim general o d’autònoms- i les de viduïtat amb el 54% de la pensió del cònjuge finit. Mereix menció especial, per injusta, la situació dels majors de 52 anys acomiadats i que reben un ajut mensual de 426 euros, havent cotitzat durant 35-40 anys. Si només 7 anys d’un càrrec polític són vàlids i suficients per cobrar la pensió màxima, ¿per què a un assalariat no se li computa sobre els anys treballats en lloc dels 15 darrers d’un subsidi misèrrim?
El govern retalla la despesa pública a costa de congelacions i reduccions salarials. El Pacte de Toledo, debat la jubilació als 67 anys amb 20 de mitjana o més, sobre la base mínima de 35 cotitzats. ¿No és de justícia la supressió de les prebendes polítiques d’or dels nostres exgovernants? Han tingut responsabilitats com molts d’ altres professionals en les seves decisions laborals. Ningú té garantida la feina – hi ha més de quatre milions de mostres- i hauríem de ser iguals davant la llei tributària. ¿Per què el sou real dels diputats, senadors i càrrecs de representació pública gaudeixen entre un 40% i 70% d’exempció fiscal?
Quan el polític vocacional, es pregunta per l’animadversió ciutadana, en aquestes realitats numèriques hi troba respostes. Quan el televident veu molts escons buits en el Congrés de Madrid –menys quan han de votar i no ser multats- , dubta de la dedicació laboral dels diputats. Quan la corrupció arreu de la geografia ha tacat la dignitat política en casos pendents de judici, molts votants es tornen al•lèrgics a les urnes. La llaminadura d’una pensió màxima amb set anys de cotització invita la proliferació de candidatures i la lluita pels primers llocs. Si la grandesa la política és servir, la transparència hauria de ser la primera virtut als ulls de la ciutadania. Partits i coalicions necessiten un rentat de les seves subvencions públiques i privades, en benefici de la democràcia, i una reforma electoral urgent. El poble identificarà al bon polític com a líder quan estigui al seu costat. Mentre tingui rang de casta privilegiada no gaudirà del respecte que es mereix, com el mestre dels seus deixebles o l’amo dels seus treballadors.
Ramon Mas Sanglas – 20/12/2010

http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/lectors/20101121/els-drets-dels-pensionistes/9371.shtml
http://blogs-lectores.lavanguardia.es/colaboraciones/pensions-d%E2%80%99or-i-de-llauto/

Bilingüisme dels polítics

En el reportatge del programa 30 Minuts de TV3 del dia 12/12/2010 sobre el conflicte lingüístic de Bèlgica hi vaig veure reflectit el fals problema del bilingüisme català. Els flamencs del nord (neerlandesos) i els francòfons belgues meridionals (valons) tenen fronteres de parla –algunes difuminades- , motivades per la història nacional i l’origen dels dos idiomes, que poc tenen en comú. Mentre el neerlandès té arrels germàniques, l’altre és de descendència romànica. L’alemany hi té una presència minoritària. Deixant de costat els avatars industrials i econòmics dels darrers dos segles que es van capgirar, els dos blocs (Flandes i Valònia) han patit la manca de normalització lingüística unificadora. Només tenen en comú una filla, que evita el divorci, la capital de la nació, també de la Unió Europea: Brussel•les. En el si de la mateixa urbs es viu més la fragmentació lingüística -en certa virulència segons els barris- , més per l’agitació dels partits polítics, que per l’impacte de les classes populars. Són conscients que l’escola no hi va arribar a temps fent una immersió recíproca de les dues llengües. El flamenc resulta molt difícil d’aprendre, sintàcticament, per als adults. La tolerància social té uns límits que fàcilment es desborden i són font de conflictivitat. La llengua, ¿serà motiu suficient per dividir el país?
Catalunya viu el tema en carn pròpia, però, diferent. La discussió bilingüista és un llast crònic en la seva essència cultural. Sense anar més lluny, en les darreres eleccions ha estat el focus d’atenció de dos partits, esgrimint articles constitucionals. Sentirem la mateixa cantarella en les municipals? L’emigrant –nacional o estranger- que opta canviar de comunitat o país, no ho fa per imposar la seva llengua. Intenta, normalment, compartir-la amb l’autòctona que hi troba. Aquí neix el sentit de la immersió lingüística natural mitjançant el bressol de l’escola i l’entorn social acollidor. És al carrer on es donen les interferències vehiculars del bilingüisme, a vegades motivades per la cortesia o la necessitat imperiosa de la comunicació. És el punt d’encontre delicat que pot esdevenir polèmic si les dues parts no aporten l’esforç de comprensió i aprenentatge amb racionalitat. No cal dir que el grau d’integració del nouvingut hauria de créixer paulatinament, si té la voluntat de permanència.
Aquesta filosofia casolana té una versió diferent en boca del polític català no nacionalista. D’aquí les divergències ideològiques que obliguen legislar sobre la normalització comercial fins l’extrem de prendre mesures coercitives per als detractors. ¿Tan difícil és entendre el dret d’un poble a conservar i vetllar la identitat de parla quan està en condicions d’inferioritat? Català i castellà són germans d’origen i estructura. Les últimes estadístiques admeten que el 97% dels habitants de Catalunya entenen el català, el 85% el poden parlar i el 62% l’escriuen. L’escola porta més de tres dècades de feina lingüística ben feta, reconeguda a Europa. Tots els estudiants acaben l’ensenyament obligatori amb el domini de les dues llengües oficials. On està el problema social del bilingüisme? Pura creació nostàlgica d’interessos polítics. Avivar-los és crear recels independentistes, quan no calen per raons culturals, potser sí, econòmiques.
No es pot viure d’utopies lingüístiques. Catalunya és una terra acollidora de moltes ètnies per tradició. Cadascuna ha de tenir un racó en cada aula escolar? Ni els mestres són políglotes, ni els recursos ho farien mai possible. Senyors polítics, no feu més demagògia de la llengua per caçar vots. No creeu un problema quan no existeix i està comprovat que la cohesió social és una realitat a casa nostra des de l’àmbit escolar.
Ramon Mas Sanglas – 16/12/2010

PISA 2009 i teràpia lectora

Els resultats del darrer informe Pisa han aixecat l’ànim social de l’entorn educatiu de Catalunya. Subratllo social en sentit global, més proper al món polític i mediàtic que al docent. Els professionals coneixen les entranyes de la realitat perquè són els forjadors directes d’aquests avenços acadèmics. Saben que l’aprenentatge és molt dur i està fonamentat en hàbits de treball i no en resultats temporals que necessiten anys per ser consolidats. Els 20 punts de superació respecte el 2006 són una conquesta indiscutible i tot un rècord remarcable dins el referent europeu. La reflexió s’ha de centrar en el com i per on hem de caminar per seguir progressant. No és fruit de la legislació catalana recent, la LEC –que podria atribuir-se algun polític vanitós- , sinó de les teràpies lectores que molts centres han aplicat amb el mèrit de la constància i el rigor de la tècnica. La comprensió lectora és la mare de totes les ciències. Aquesta àrea és la que despunta en l’informe amb el barem més alt (498) , 6 punts més que el conjunt de l’OCDE, i 17 per damunt la mitjana espanyola. On és el risc que proclamen els detractors del bilingüisme o els inconvenients de la immersió lingüística tan sacsejada? Siguem autocrítics justos dintre i fora de casa.
Si reculem als anys 80 eren habituals mètodes grupals de lectura eficaç –que certament honoraven l’adjectiu- i procediments de lògica (PEI), que s’aplicaven en els primers cursos de l’ensenyament bàsic (EGB) i als darrers, respectivament, en molts centres concertats i públics de Catalunya. La implantació de la Primària i la discutible ESO van aparcar per decret una metodologia creadora d’hàbits lectors comprovats, complementats amb la biblioteca d’aula, clubs lectors i seguiments individualitzats. Ara anem sabent que molts centres estan reeixint gràcies a aquests recursos pedagògics de la lectura sistemàtica diària que mai van abandonar. Totes les aules tenen marcat un horari lector a la mateixa hora. Els educadors que han vetllat per l’assiduïtat de la pràctica lectora controlada per nivells com a teràpia de comprensió aplicable a totes les assignatures, s’han adonat que és la base del coneixement, el raonament deductiu i la memòria. L’assimilació és un valor individual, però, el sistema d’aprenentatge amb tots els components, una tasca organitzativa de l’escola que opta i creu en la cultura de l’esforç. El toc lector dels pares, germans i avis imprimeix caràcter al neòfit i és el segon braç dret. Malgrat les diferències - algunes substancials- , entre privada i pública o autòctons i immigrants, queda palès que la qualitat de cada centre està vinculada a la solidesa de l’equip i la implicació familiar.
L’informe Pisa del 2012 tindrà un nou repte afegit: avaluar l’eficiència de la digitalització de les aules i la informatització en les matèries de llengua, matemàtiques i ciències. Totes les escoles han entrat en aquest nou rol de la virtualitat aplicada. Si els recursos de la tecnologia contribueixen al desenvolupament pràctic en la vida quotidiana i laboral, benvinguts siguin. L’objectiu final és formar persones, no robots, socialment responsables i intel•lectualment més capacitades.
Ramon Mas Sanglas – 12/12/2010

Catalunya no és Alemanya

Ni pel clima, ni econòmicament. Sí, per comparativa entre Alemanya i Europa i Catalunya respecte d’Espanya. Quan va caure el mur de Berlín la zona de l’est va rebre tot el suport dels seus compatriotes federals fins l'equiparació diferencial. Quan Espanya – en condicions singularment inferiors- va incorporar-se a la Unió Europea, la nació que més va contribuir al seu desenvolupament va ser Alemanya, llargs anys. Però, totes les magnanimitats tenen límit. La crisi ha dit prou perquè els de casa són primers. La generositat exigeix equanimitat. El rigor administratiu no admet festes alienes subvencionades amb diners sobrevinguts fàcilment. Per tot això s’han capgirat les relacions econòmiques i es van tancant les aixetes europees. La mateixa Alemanya –motor indiscutible- ha alertat d’abandonar la Unió si els més febles no es posen les piles i fan els deures tot solets i amb menys dependència.
Les comparacions són odioses, però, els fets tenen una similitud amb el comportament de Catalunya. La geografia autonòmica espanyola se sembla als lànders alemanys, excepte en la rendibilitat. Entre ells es donen poques diferències productives. Aquí tenim pols antagònics entre comunitats, que obliga el transvasament de quotes de solidaritat a les més deficitàries, amb els greuges palesos en les balances fiscals oficials. S’ha tirat de veta fins la sequera. Ara, els ens autonòmics capdavanters, endeutats en excés, han esdevingut insostenibles i també diuen prou. Entre d’altres, Catalunya. No per raons d’identitat, sinó de supervivència. Amb un milió de catalans al llindar de la misèria absoluta, no pot aguantar la seva aportació sobrevalorada al que rep. Vet aquí la pedra angular del concert econòmic que reclama CiU per boca dels seus electors. Si etiquetar la recaptació pròpia del impostos és una aventura i no una actualització justa, ¿què entén el PSC per un socialisme catalanista i de progrés? El canvi és dinamisme malgrat perjudiqui l’estabilitat partidista anquilosada. No es tracta de fer enrere històricament i emular el sistema basc o navarrès. Cal una adaptació fiscal a les noves realitats del país en funció dels canvis demogràfics i estructurals. Tancar els ulls i refugiar-se en la inconstitucionalitat de la reforma és covardia. Qui veu en aquesta mesura urgent i raonada la sortida de la crisi amb més immediatesa, no reclama la independència. Sí, que opten per la secessió territorial els decebuts a priori, que donen per tancada aquesta porta. Tindran aquesta satisfacció? Si el poble decideix de veritat i democràticament, ara no toca. Si la paraula última és del govern estatal i no escolta, sense cap mena de dubte, tard o d’hora serà inexcusable, forçosa i dolorosa per a les dues bandes.
Sembla que la investidura del senyor Artur Mas –promotor de la nova fiscalitat autonòmica- troba molts contratemps i esculls. El 76% dels ciutadans catalans accepten aquesta viabilitat. Si tots els partits s’han centrat en el eix prioritari de la crisi, per què no aparquen els temes secundaris que els divergeix? Unifiqueu esforços sobre les mesures econòmiques comunes que necessita el país i defenseu el camí més directe, la hisenda catalana pròpia i justa. Demostreu que Catalunya ha triat un nou rumb polític per majoria i sap què vol i on va. Ja tindreu temps de discutir la resta de cada programa durant quatre anys. Tots us heu omplert la boca de servei al país. Ha arribat l’hora.
Ramon Mas Sanglas – 6/12/2010

Catalunya no està en venda

Tots els partits fan i faran més autocrítica del 28-N, sobretot els més sacsejats pel vendaval que s’endugué l’esperança de governar. El bloc d’Entesa ha estat la víctima després de set anys d’equilibris perillosos i tocs d’atenció freqüents. Ben cert que manar és arriscar. Governar bé en temps de bonança ja requereix empatia amb el poble; en moments de crispació i crisi, encert i valentia. El ciutadà ho ha trobat a faltar i la veu de les urnes ha demanat el canvi de rumb polític.
Els governs canvien com les modes, es diu, frívolament. El canvi de persones no és gratuït, obeeix a unes causes. Perquè la majoria dels països europeus estiguin regits per polítiques conservadores, no és justificant d’alternança si un govern d’esquerres afronta correctament els problemes de la seva nació. El boom polític global no descarta excepcions honroses. Les davallades tenen orígens singulars i múltiples quan desemboquen en la desconfiança popular. La convergència ideològica esquerrana dels tres components del tripartit no era un model de cohesió. Al llarg dels seus dos cicles de pervivència hem estat testimonis de molts avatars conflictius, per motius interns i de submissió externa, més perniciosa que efectiva. Un partit socialista que es proclama de progrés i catalanista i no pot deslliurar-se dels lligams centralistes espanyols, -sense veu pròpia amb 25 diputats al Congrés- , és el súmmum de la impotència per servir la sobirania de Catalunya. Les paraules no poden ser fets, sense el permís de l’amo. Aquest -quo vadis, PSC- tan qüestionat durant anys, el seu segrest, ha cavat la tomba política el 28-N, definitivament.
No és assenyat fer llenya de l’arbre caigut, però, sí, aplicar-se el conte. Si invertir a Madrid és un mal negoci, compte amb els pactes, senyors convergents guanyadors. No oblideu que el rol del polític és el contacte permanent amb el votant, el vostre amo. Catalunya té uns actius i unes persones que mai estaran a la venda. Us confien la rendibilitat d’aquest patrimoni humà per quatre anys com a administradors. No ens podeu hipotecar. No perdeu de vista les gestes estatutàries fallides del passat, i que en moments difícils sempre ens tindreu al costat per a ser consultats. No permeteu ser lacais del millor postor. En el pitjor dels casos, haureu d’escoltar els cants de sirena per buscar un nou refugi abans que sucumbir o naufragar, malgrat la independència no sigui el vostre ideal. Quants vots prestats poden defugir en els pròxims comicis per una mala gestió?
El poble català ha creat un Parlament contrastat i plural, ideològicament. Si tots afirmen estimar i treballar per Catalunya, és molt demanar un catalanisme transversal? Tan difícil és trobar el mateix camí per millorar el benestar comú? Si fer oposició és travar per sistema tot progrés cultural o econòmic, el desgavell serà la moneda de canvi. Per coherència i responsabilitat les decisions parlamentàries haurien d’anar més a l’uníson, malgrat les discrepàncies, si s’actua en clau de servei i no de partit.
Ramon Mas Sanglas – 1/12/2010