Eleccions anticipades i autocrítica

Un cúmul de circumstàncies del passat més immediat han precipitat els esdeveniments polítics després de la Diada. L’anàlisi de l’efervescència 11-S i el cop de porta de Madrid al pacte fiscal avalat majoritàriament pel Parlament català han dut el govern a unes eleccions anticipades, agosarades i temeràries per a molts ciutadans, polítics i observadors. L’anticatalanisme permanent des de l’Espanya més centralitzadora i la pressió econòmica estatal han creat el caliu idoni al carrer amb tres potencials sortides dels catalans: sobiranisme o independència, federalisme asimètric nacional o reforma financera autonòmica. El milió i mig (un milió, votants majors de 18 anys) de manifestants aglutinaven els tres corrents en proporcions ben diferents. La voluntat dels catalans restants amb dret a vot (uns 4 milions) només pot ser coneguda amb un referèndum o unes eleccions. La doble temeritat de la convocatòria radica en la inseguretat parlamentària d’una majoria suficient per formar un govern unitari cap a l’autodeterminació i el desconeixement del vot ciutadà per manca d’un referèndum consultiu sobre les tres opcions. S’han invertit els tacticismes perillosament. El president ha preferit llançar-se a la piscina sense mesurar el nivell d’aigua o la profunditat. Un repte i un risc en paral·lel.

Analitzem la situació del present. Catalunya té un gruix polític sòlid –com va aconseguir pel pacte fiscal- per afrontar la sobirania del país davant les urnes? No. Cada partit anirà a les eleccions per lliure, malgrat l’excepcionalitat dels comicis amb caràcter plebiscitari. Tenim una cambra desmembrada. Un partit convergent indefinit respecte la independència, una oposició conservadora tancada en banda (PPC i Cs), un PSC federalista dividit i ICV amb moltes reserves. Només ERC i SI tenen clara la secessió. Una consulta popular prèvia –primàries electorals o sondeig- hauria permès el reagrupament ideològic de tendències polítiques semblants i presentar un programa comú per esvair dubtes, un projecte nacional del nou Estat, independent o confederat. No valia la pena retardar uns mesos les eleccions en benefici dels candidats i la ciutadania consultada? La urgència fa pensar que l’asfixia és insuportable.

Ara tenim sobre la taula un futur més incert que mai. L’endemà del 25-N –desprès d’una duríssima campanya electoral plebiscitària, amb detractors interns i espanyolistes- el poble català pot topar amb el mateix continuisme o pitjor, sense horitzó ni sortida econòmica. Esperem el més desitjable, una majoria relativa o absoluta obstinada en posar les bases de la república catalana. El primer escenari suposaria el terrabastall convergent i la dimissió del president Mas. Només el segon supòsit agrairia l’avançament electoral. Cap líder és profeta ni messies garantit. El cabdill Moisès no va entrar en terra promesa i un poble embogit per Jesús el diumenge de rams, el crucificaven cinc dies després. Un referèndum posterior a les eleccions per a què? Canviar o ratificar el programa de la candidatura electa?

La pedra filosofal de la democràcia és la ferma convicció del dret a decidir dels pobles. El bloqueig i blindatge de la Constitució, fonament de la ideologia conservadora, perd tota la força. El poder polític i financer d’una nació no té estabilitat en la simple lletra de la Carta Magna sinó en l’esperit renovador que impulsen els ciutadans. La nova transició que neix passa factura al cafè gratuït per a tots. Catalunya no pot continuar vivint assetjada ni per un centralisme avassallador ni per una legalitat immutable. La llibertat lingüística i cultural històriques de Catalunya ha de recuperar el vol i acabar amb els impostos solidaris abusius. Una República Catalana té perfecta cabuda dintre l’Europa de l’euro sense presentar batalles incivilitzades de mercats. Les nacions les formen les persones. Poder parlar amb coneixement de causa i decidir el seu futur sense represàlies és la grandesa de les nacions.

Ramon Mas Sanglas – 26/9/2012

La democràcia del poble català sotmesa a l’economia

El poble ha obert massivament el camí del sobiranisme català al carrer. Les urnes l’han de tancar individualment. Els nostres polítics, desavinguts, han fet curt i tard. No poden, no volen, no s‘atreveixen. El clam independentista de la Diada 2012, sense retorn, espera la resposta majoritària en unes eleccions per triar els líders del nou Estat català europeu. On són aquests arquitectes carismàtics del diàleg, l’entesa i l’empenta final? S’acosta l’hora del lideratge per convicció, amb ideologia de servei, tecnòcrates o experts apolítics.

El gran repte del dia-D, i ara què? Llibertat política d’autogovern o seguir en les beceroles de la submissió? Sabem que Espanya i Europa han barrat hipotèticament el pas de la secessió. Espanya  –sense Catalunya- és una garantia menor, més insolvent, per retornar el rescat a Europa. Sense el motor econòmic del país, la gallina dels ous d’or de Catalunya, Espanya perd credibilitat exterior. Quan es tracta de la butxaca europea i espanyola s’obliden dels drets fonamentals dels pobles, el dret a decidir. El govern central té la pilota al seu terrat fins el dia 20 de setembre. Tots intuïm la resposta salomònica del president amb un premi de consolació: liquidar el deute pendent amb Catalunya i la promesa de reducció progressiva de l’1% de l’aportació solidària anual fins el 4% -paràmetre europeu- enlloc del 8% actual. Un apedaçament fiscal. Les senyeres i estelades no pidolaven les engrunes de Madrid (dos mil milions anuals). Serà l’escenari més probable, ben diferent de la veu contundent de la Diada. Conseqüentment el xoc de trens es preveu inevitable i durador.

Sortida catalana indefugible: nous comicis per formar un govern constituent unitari o de concentració, sense ambigüitats ideològiques contraposades. Serà el millor referèndum inequívoc de les voluntats populars. És hora d’acabar amb la Catalunya política de les dissensions i els interessos camuflats: sobiranisme fiscal pur o més espoli. El continuisme d’un mixt ha fracassat. Necessitem majoria absoluta independentista per engendrar el nou estat en el si europeu, sense reminiscències espanyoles colonialistes. El dret dels tractats internacionals diu que Catalunya és de facto membre de ple dret si no es dóna de baixa dels tractats signats per Espanya. S'està creant una nebulosa de confusió i pànic periodístic irreal. Prou psicosis de por. Som madurs per emancipar-nos i buscar la vida sols si fem nosa i no ens volen com som i ens mereixem. La majoria democràtica té la paraula, no la imposició. La història demana punt final a 35 anys de transició mal feta per iniciar una nova Catalunya.

L’embolic del senyor Rajoy és no saber què fer amb un Estat mal dissenyat, unes institucions inservibles. El problema no és Catalunya ni el País Basc, autosuficients. Són les falses autonomies dependents, artificials. La seva reunificació és l’única sortida realista, amb la segona transició. D’aquí el silenci, obscurantisme i tabús sobre les balances fiscals autonòmiques. Catalunya ha iniciat l’autodeterminació nacional. Les reformes anticrisi seran pals a l’aigua mentre un govern centralitzador remi a contracorrent del poble. En democràcia el ciutadà necessita saber on va, quants són, què vol i els terminis del full de ruta, de forma pacífica. Totes les portes s’obren i es tanquen. No hi posem forrellats constitucionals ni sordina a les veus quan presumim de llibertat, cultura i civilització.

Ramon Mas Sanglas – 12/9/2012