Preludi de nous temps

Les majories absolutes del PP no han pogut suportar el pes de les urnes contra la corrupció. El llenguatge democràtic d'un dia ha acabat amb el poder abusiu de quatre. S'imposarà llum i saviesa?

 

Que l'electorat no s'equivoca i fa justícia posant cada partit i polític al seu lloc ha quedat palès en les urnes. Ara la pilota roda sense rumb en el camp d’uns guanyadors forçats als acords del seny i la responsabilitat per no defraudar les expectatives dels votants sense més immoralitats i governar amb realisme. La corrupció del PP espanyol ha decapitat les majories absolutes arreu del país. El poble ha fet de jutge implacable d'uns errors greus que ells coneixien i negaven burlant la societat. Catalunya no ha estat una excepció en la batzegada electoral. El tsunami de l'activista social Ada Colau ha envaït l’entorn barceloní amb totes les incògnites d'un programa discutible o poc definit. És tant enigmàtic confegir un puzle de tants colors amb cara i ulls com governar en solitari. La saviesa de l’equilibri rau al terme mig entre el ric i el pobre sense l’explotació de ningú. Del contrari, anirà del foc  a les brases. Conseqüentment la polseguera ha creat un núvol difícil d'esvair envers un sobiranisme confús i afeblit. Si el govern de la capitalitat catalana no enforteix el nucli democràtic del dret a decidir l'esquerda del 27-S pot ser irreversible. Si, casualment, Rajoy es despengés amb una oferta tàctica de pacte -tercera via d’última hora-  penedit del "no" sistemàtic, la independència veuria el precipici ben de prop. Preguem per la seva constància a la tossudesa i la santa ignorància o ceguesa. La nova alcaldessa, ¿farà la consulta promesa als barcelonins per saber amb quin actiu independentista pot comptar el catalanisme de la capital?

Les retallades socials i el retrocés laboral han estat altres  causes del daltabaix polític. El pitjor càstig, no obstant, la rebel·lió a bord entre la mateixa  tripulació. Perdre totes les majories autonòmiques és un contratemps dur de pair. Que els seus caps de llista encarregats de formar govern declinin  tal obligació  avessats al tot, contradiu el sentit democràtic bàsic d'una societat plural. On està la humilitat responsable que apel·la, senyor Rajoy? El votant  ja no ha caigut en l'esterilitat de la paraula buida. Els mateixos barons del partit han dit prou al victimisme i més enganys. La regeneració total d'Esperanza Aguirre no és creïble en les pròpies files. No volen liderar el seu Parlament, però, tampoc estan disposats abandonar el vaixell -Fabra, Cospedal, Bauzá, Rudi- agafats a una cadira feta a mida molts anys. El seu orgull podrà aguantar més invectives en l'oposició? L'aparició de Podemos i Ciutadans com a alternatives renovadores d'esquerres i dretes, respectivament, ha estat el flagell dels corruptes que el votant ha sabut llegir amb intel·ligència i coratge. La pèrdua de dos milions i mig de votants al PP i vuit-cents mil al PSOE no ha acabat amb el bipartidisme espanyol. És un bon preludi de maduració, però,  pels comicis generals de novembre. La sacsejada política de Barcelona és un stop al joc de cadires i motiu de reflexió seriosa pels polítics involucrats en el procés.  Apostar definitivament per la unió sota llista única el 27-S o acatar el fracàs. La dispersió és l’enemic  del pacte i del sobiranisme. Si resten poques esperances en la reforma d’un finançament espanyol i català just com a taula de salvament, menys encara l’acceptació bilateral d’un Estat Català. El poble solament secundarà un secessionisme en el benentès d’uns líders arromangats i convençuts, no dividits.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 1/6/2015

La independència de Catalunya en mans dels barcelonins?

Mai havíem viscut una campanya electoral tan plural i fragmentada. A què respon tan interès participatiu? Desig de regeneració política, voluntariat o afany per ocupar una cadira remunerada?

Si Ada Colau esdevingués alcaldessa de Barcelona -com pronostica algun sondeig- es veurà obligada a consultar el recolzament o rebuig de la independència als seus ciutadans. És un compromís anunciat públicament. Amb els socis d'esquerres que podria formar l'equip de govern es veurien involucrats en una consulta municipal legítima, que el president de la Generalitat no va poder dur a terme plenament el 9N, rebutjada pel PP i el Tribunal Constitucional. Tota una paradoxa que els dos partits independentistes impulsors -CDC i ERC- no siguin els protagonistes fins el 27N, si es fes abans d'aquesta data. La capitalitat catalana representa més d'un terç dels votants. ¿Quin pes específic tindrien les classes burgeses i empresarials barcelonines menys catalanistes i poc disposades a plantar cara quan la Catalunya central i els territoris gironins són el rovell de l'independentisme? Barcelona és el cor administratiu, comercial i financer del país amb un fort component de nouvinguts. El resultat podria ser un revés col·lectiu i una paràlisi del moviment nacionalista o una gran embranzida comarcal si la resposta fora positiva. Els sondejos preelectorals són tan insegurs com les promeses alimentades per l'efervescència d'una companya fragmentada i polèmica. Les conseqüències imprevisibles dels pactes posteriors i de conveniència també són capaços de capgirar intencionalitats, programes i consistoris.

Durant 15 dies haurem suportat -a menys de fer vaga televisiva- tota mena d'informació i manipulació política a base de promeses, mitges veritats i calúmnies entre partits. L'insult és la pitjor defensa i enemic de la veritat. El votant no és ximplet. Sap destriar el gra de la palla de cada candidatura, les possibilitats reals del què promet i coneix el passat enganyós o corrupte que porta en la motxilla. És el moment de passar factura. Un sol dia cada quatre anys. Sense rancors ni venjances siguem jutges imparcials votant uns governants servidors i dignes del càrrec. No són moments d'amnèsia. És l'hora de la raó serena per damunt de les inèrcies i sentiments que poden trair. La prova d'aquest despertar ciutadà és el punt i final del bipartidisme espanyol i el naixement de dos homòlegs paral·lels de dretes (Ciutadans) i d'esquerres (Podemos) amb una suposada netedat democràtica.

Quin serà el mapa polític català més probable? La triple incògnita supeditada al càstig de la denigració política, als desacords interns envers el procés catalanista i la pressió  espanyolista sense treva, ho fa del tot enigmàtic. A ningú escapa que votar en clau plebiscitària és pura ficció o simple intencionalitat. Només seria detectable si CDC i ERC anessin units sota les mateixes sigles, llista i lema. El votant indecís té unes cartes difícils de jugar quan els dos partits esmentats ho podrien fer tan fàcil. Raó de més per exigir transparència i responsabilitat en cada compromís concret en moments històrics i decisius per a Catalunya. Està en joc una sola independència, no dues.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 12/5/2015

El reclutament escolar

L'escola ha tornat a ser la víctima electoralista a costa de la llengua. Què més queda per assetjar al poble català després de l'economia, la lliure expressió i els drets autonòmics? Ens obliguen a la independència.

La urticària espanyolista a la cultura catalana o la dèria “d’espanyolitzar nens catalans” ha rebrotat per enèsima vegada amb el setge lingüístic aprofitant els comicis electorals per diluir corrupcions internes i torpedinar el procés sobiranista. Especialistes en crear problemes on no existeixen, alimenten la secessió. Gràcies. La llengua vehicular de l’escola i la ràtio bilingüista és un tema solucionat jurídicament, políticament i socialment fa 35 anys a Catalunya per als autòctons, castellanoparlants i nouvinguts o immigrants. Oriol Junqueras va respondre agudament a la querella de Wert: “Qualsevol nen català al final de Primària parla el triple de llengües que els presidents de l’Estat espanyol”. Les prescripcions permeten atendre la pluralitat lingüística –individualitzada quan cal- a aquells alumnes sobrevinguts que ignoren el català. Fer servir 60 famílies (segons la Consellaria) o 362 (segons Madrid) de cavall troià per capgirar el currículum lingüístic contra la majoria de l’aula és una perversitat política. Desconeixem la procedència d’aquests sol·licitants. Probablement, funcionaris de fora destinats a Catalunya a la força –no integrats- per no perdre la plaça adjudicada.  Víctimes del partidisme amb una promesa remunerativa per secundar la seva batalla? Seran el fills, lamentablement, qui pagaran les conseqüències d’uns pares irresponsables. El poble català no permetrà mai que la seva llengua oficial per llei (LEC) i en inferioritat de condicions socials respecte del castellà, sigui víctima de la recessió en el bressol del seu aprenentatge.

Falten cinc  mesos pel 27-S. El govern central aixeca més catifes  casualment ara, a Catalunya. En dates electorals tot sembla vàlid utilitzant els tribunals per aconseguir allò que no s’obté per les urnes en els darrers dies gloriosos i agònics de  majoria absoluta. La campanya electoral és una batalla campal i verbal sense escrúpols. Sabem que hi hauran ferits polítics que perdran la cadira malgrat adversaris de  bona fe. Això no justifica tots els mitjans. Un exemple recent de Ciutadans –parents del PPC- és l’exigència d’anul·lar la manifestació sobiranista de la Meridiana proposada per l’ANC i Omnium Cultural en la Diada 11-S. Si els molesta una riuada d’estelades, que inundin la Diagonal de banderes espanyoles. Barcelona és gran i els catalans molt democràtics. Prou d’anormalitzar allò que és normal en un país lliure.

Els mals de tipus economicista dels catalans estan reflectits en les conclusions de dos experts del BBVA. Paradoxalment sembla haver trobat aigua al mar. Catalunya, la tercera comunitat més solidària segons les últimes balances fiscals de l’Estat –ara en un silenci monàstic-, ocupa el lloc autonòmic 12è i 14è en educació i sanitat, respectivament, segons els recursos que rep per càpita. Curiosament, el País Basc i Navarra encapçalen el rànquing dels més beneficiats amb el concert econòmic foral, després d’Astúries, la segona que més rep de la solidaritat autonòmica. Diferències injustes i contraposades des de la transició i que mai s’han volgut corregir  malgrat el compromís escrit de fer-ho el  2015. Ara no toca per electoralisme i de pas, castigar més els catalans rebels. Ningú oblida que els sobiranisme és fill d’un cop de porta oficial de la Moncloa on es demanava negociar un pacte econòmic català  semblant al basc-navarrès i regularitzar l’espoli fiscal o aportació abusiva de solidaritat. La negativa definitiva –tercera via morta- ens ha dut fins la demanda secessionista. La fugida està racionalment justificada per totes bandes, després de tots els intents democràtics fallits. L’informe destaca amb detall les desigualtats territorials –Catalunya no és l’única- que cal corregir urgentment per  evitar la inestabilitat financera i frenar el tsunami independentista. Fallen els mecanismes de finançament segons l’edat, població infantil i envelliment en el repartiment de les inversions. El criteris polítics i partidistes s’imposen injustament. En molts casos autonomies receptores i gens aportadores són les més beneficiades en serveis educatius i sanitaris per càpita. Barrejar nacionalisme, cultura i llengua amb l’economia és un artefacte explosiu. Pagar més del que reps és expropiar béns, si bé la solidaritat és lògica en situacions de superàvit. El nou mapa polític post electoral ha de canviar ments, actituds i actuacions. Del contrari, la independència de Catalunya serà ineludible per sobreviure.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 8/5/2015

 

El flirteig polític, un futur incert

Conviure amb l'eslògan "no hi ha un pam de net" ja és el modus vivendi en la esfera política. Estem contaminats per la informació, i malauradament per la realitat.

Els esdeveniments polítics malagradosos són de mal pair per les dues bandes. Madrid està combatent amb virulència totes les eines d'un futur Estat català estigmatitzant el procés sobiranista "d'obscurantisme, fanatisme i tirania", segons Consuelo Madrigal, fiscal general de l'Estat. Contra Catalunya tot sembla vàlid, fins i tot els qualificatius  inquisitorials. Però, siguem congruents. Carregar totes les culpes als de fora, quan els mobles de casa estan afectats pel corc polític de la desunió i l'egoisme que mata la germinació de la independència amb el desencís popular, també ens fa culpables. Demanem  drets autonòmics quan desaprofitem els que tenim a mà com el consens d’ una llei electoral catalana més favorable. Cada sacsejada parlamentària lluny de l'acord majoritari suposa una frenada de la maquinària del país. En una paraula, més inestabilitat i regressió per a un ciutadà que busca seguretat en la peregrinació electoral en un any decisiu. Cada dia ens sorprèn algun ensurt. Cada nova esquitxada de corrupció o topada amb el company de viatge és un sotrac per a la catalanitat que necessita d'un camí planer a casa. Raó de més per fer net de l'avarícia partidista. Els recels mutus i els vaivens polítics del present sota aparences amistoses del benentès han de sortir del cau de l'opacitat. Quants més desencontres entre col·legues de conveniència, més tibantors i feblesa envers el 27-S. Les cures intensives de tantes ferides encadenades no cicatritzen bé. Paraules i més paraules desinflen els globus d'una societat cansada de politiqueig i mancada de cultura del pacte sòlid. L'evidència d'aquesta superficialitat és palesa en  sessions parlamentàries entre suposats socis. Quan una parella d'enamorats discuteixen sovint abans de casar-se, fan i trenquen acords fàcilment i han de fer les paus sovint, s'augura un matrimoni fracassat, si mai arriba a consumar-se. Convergents i republicans, ¿estan cridats a entendre's si en la vida governativa no han compartit cap experiència mútua de governabilitat? Uns no hi volen participar -avesats a la comoditat de l'oposició sense desgast- i altres, no permeten la intromissió en la rutina del monopoli amb l'excusa de la legislatura curta. La fita comuna del sobiranisme és simplement idíl·lica quan es mantenen separades qüestions pragmàtiques i vitals com la llista única de país, emblema fonamental del mateix full de ruta. La lluita per la independència està basada en la democràcia i la voluntat del poble, més que en l'enfortiment del lideratge parlamentari. La prioritat partidista per damunt del servei al poble farà naufragar un procés engrescador. Del gerro de fina porcellana anterior al 9N en queda la força d'un voluntariat per refer les peces trencades. Serà suficient? Queden per superar molts entrebancs de l'espanyolisme fins la convocatòria autonòmica. Ara la possible coincidència -intencionada- de la data amb les eleccions generals per torpedinar el sobiranisme. La millor resolució d'un conflicte és evitar-lo quan està al nostre abast. Si la pluralitat excessiva del partidisme català és un fre a l'entesa, raó de més per evitar la dispersió que ens divideix. Diafanitat total: secessió pactada, almenys dintre de casa, o la submissió al continuisme. En un país lliure la resposta mai és política o jurídica, únicament democràtica. Tindrem la que ens mereixem?

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 1/5/2015