Piruetes de llistes

La dispersió de partits està complicant la data i el contingut del plebiscit. La discussió sobre la unitat de llistes és la diana mediàtica i una arma poderosa dels antisobiranistes.

 Llista transversal, única, sense sigles i lema comú, però, també, amb candidatures diferents per no perdre vots. Paradoxal. La polèmica recorda l’estratègia unitària sobre la pregunta rebuscada del 9N per acontentar tothom. Si el país i el dret dels ciutadans està per davant de tot, ¿a què ve un nou sidral partidista per posar-se d’acord? Com si el tema no s’ho valgués. Prou camuflatges a l’ambició de lideratge i al patrimoni de qui aconsegueix més vots quan la meta és la mateixa. Volen amagar sigles i després les destaparan en el recompte? Pretenen una campanya plebiscitària compartida com a principi, però, singular per diferenciar-se. Què pot dir d’específic cada partit que aporti més independentistes que tots plegats? A més diversitat de camins, més fragmentació. No assageu fórmules einsteinianes per demanar un SÍ ple a la independència. El sobiranista del carrer no vol confrontar diferències de partit sinó veure la ruta clara del destí. Els pactes d’entesa entre parelles es fan abans, no desprès de passar pel jutjat o l'altar. És important captar indecisos, però, més encara, no perdre adeptes per falta de credibilitat i aiguabarreig dintre de casa. Ja seran prou complexos el projecte federal (PSC) i la nova proposta autonòmica (PPC, C's, Podem, UDC, ICV-EUiA). Almenys que siguin entenedors, sòlids i convincents els enunciats independentistes de CDC, ERC, CUP i possibles candidats de NECat. La formació política que pateixi miopia de futur i egocentrisme que deixi la decisió final als tecnòcrates neutrals de la societat civil. Fer una simbiosi perfecta de llista unitària i plural alhora, sona a quadratura del cercle, sense cap necessitat. Junqueras demana dos eixos més sota el paraigua de la candidatura comuna: la pobresa social i la corrupció. Són dos esquers propietat d’ERC i CUP per captar més vots? El lema “És l’hora” sembla prou significatiu i gens excloent de tot un poble, protagonista exclusiu. Dóna la impressió que confonen l’instrument amb l'objectiu que és la convicció sobiranista del canvi. Polítics aspirants, sentiu de veritat la secessió com una força ineludible per viure millor sense les pressions de l’Estat central? Quan s'estima una causa tot sacrifici és poc. Qui dubte de qui o de què? ¿Que el ciutadà no respongui prou bé –menys del 50%-  o que cada partit no obtingui el reconeixement esperat? La campanya única evitaria els dos perills, poblament, si el votant veu renúncia i generositat en el polític. Prou piruetes irrisòries i jocs equilibristes que empobreixen el procés i enforteixen l’adversari. Des del regne d’Espanya i Europa titllaran d’inconsistent i poc seriós el projecte del nou Estat, lluny del model escocès i quebequès, si no aprecien una seguretat estructural compacta i definida. Els contrincants del plebiscit no ho posaran gens fàcil. El tsunami de la unió espanyolista arremetrà pels quatre costats sense contemplacions, amb ofertes compensatòries d’última hora (PSOE, Podemos) o el rigor amenaçador de la llei (PP). Si troben febleses de procediment o veuen una brúixola tremolosa en el catalanisme sobiranista, tindran les escletxes suficients per afeblir la feina ben feta. Prou guerra de llistes si volem defensar el bastió de Catalunya després de tres segles d’esperança per aconseguir-ho. Ara o mai no sembla cap tòpic perquè els mitjans hi són. No els dilapidem. Esperem no haver-ho de constatar, malauradament, d’aquí uns mesos, sinó celebrar el contrari.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 1/12/2014

Polítics enxarxats, una torre de Babel

La història recorda la resistència numantina. El sr. Mas està abanderant el procés amb coratge a la catalana. Demana unitat política com la clau de l'èxit definitiu. No ho té fàcil amb la diàspora partidista. Li giraran l'esquena?

El president Mas ha encarat la recta final cap a la independència. Convocarà urnes tan aviat com tingui una llista de candidats, negociada i tranversal integrada per polítics sobiranistes, experts i professionals de la societat civil. Tot un equip que durant 18 mesos de transició prepararan les eleccions d'un nou Estat Constituent que referendarà el poble de Catalunya.  Valentia, renúncia i claredat de principis seran tres valors cabdals per aconseguir la fita. L’objectiu central és proclamar la independència legal i pactada sense obviar que el ciutadà votarà un programa articulat i acordat sobre qüestions socials, econòmiques, fiscals, culturals, de seguretat i de relació europea.

L’estratègia i el tempo de la convocatòria trauran a la llum, finalment, les opcions d’un país federal (PSC-PSOE) i l’hermetisme de la nova Catalunya ben finançada i abraçada a una Espanya amiga (PPC i C’s), contrincants del sobiranisme. La fórmula unitària del president pretén evitar la dispersió, el "treure profit de l'embolic" i avaluar la vocació del polític  sobiranista separant el gra de la palla. La fragmentació parlamentària és la pitjor medicina, la recepta de l’aïllament per salvar la cadira i el lideratge. Coneixem les giragonses històriques i algunes esquerdes internes d’ERC. És més important la fidelitat després del compromís que l'argument -no demostrat- de no perdre cap vot amb llistes separades. Els republicans han trencant la paraula  d'estabilitat donada al govern CiU. Es van arronsar en el canvi 9N amb l’anul·lació del TC deixant sol en Mas. Per això, el president vol garanties d'unitat i de programa amb una llista única abans d'anar a l'altar o al jutjat i dir "Sí, volem anar junts". Ell donarà la cara per l’èxit del procés –no personal- amb companys de viatge complidors fins el final. ICV-EUiA s'ha desmarcat, una vegada més, sense saber què vol amb excuses subtils fora de context. UDC s'aplica el divorci silenciós del seu soci. Què vol CUP? Tirar pel dret -la DUI- cap al precipici de la il·legalitat. Queda el rei del desgavell intern, un PSC descol·locat que està buscant un reconeixement exprés per servir dos senyors alhora. Menys mal que NECat s’ha deslligat honorant el catalanisme. És baladí tot comentari sobre PPC, Ciutadans i Podem, espanyolistes de soca-rel. El full de ruta independentista no pot funcionar sota interès partidista aliè a la causa majoritària de la societat. En resum, la Catalunya política d’avui sembla una torre de Babel, tants llenguatges com partits, que indueixen la confusió ciutadana. Una fórmula guanyadora màgica no existeix, però, menys en la disgregació. El resultat dependrà, bàsicament, de la intel·ligència i generositat dels servidors polítics, a més del messianisme dels líders. El votant té clar que no vol ser víctima de l'engany amb promeses buides, un argument dels indecisos indignats que no se’n refien fins veure els fruits.

Estem parats en una cruïlla amb múltiples confrontacions dintre i fora de casa. Cal un manual d'instruccions, un llibre blanc de partit o un GPS per saber on ens volen dur per sortir de dubtes? La pressió mediàtica del PP,PSOE i Podemos, refredarà el procés sobiranista amb una oferta temptadora? Divuit mesos de reflexió obriran molts ulls. Els catalans -fatigats-  pretenen l’alliberació d’un setge i votar el què i com arribar millor a final de mes, separats o amb d'Espanya. Federats amb uns veïns no pidolaires o amb competències d’autonomia real i total. La fórmula del president Mas intenta esvair incògnites, negociar una entesa amb el món i Espanya, parlant el mateix llenguatge com a nació independent. Convencerà amb el quòrum suficient? Un bon general presenta batalla en el moment més oportú, quan està segur de la confiança i la capacitat del comandament del seu exèrcit excepcional.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 28/11/2014

Segona ronda de cafè o independència?

Catalunya és el motor econòmic i serà el motor del canvi autonòmic espanyol. Una segona ronda de cafè seria el súmmum de la irracionalitat. O neix una nova Espanya regional o Catalunya s'independitza.

El poble té l’última paraula amb permís del poder de torn. L’assetjament via Congrés, fiscalia i judicatura cada dia acota més drets autonòmics i enforteix una ciutadania reivindicativa. La repressió de les urnes –símbol d’entesa- ha portat querelles detestables en lloc de diàleg i respostes. El tempo del full de ruta del president Mas podrà variar, però, es complirà fil per randa malgrat els riscos. La falta de relació Espanya-Catalunya està sentenciada. Molts partits nacionals clamen una reforma constitucional, excepte un  PP apoltronat, una majoria absoluta amb els mesos comptats, afortunadament. Compartir o disputar tres ideologies –PP, PSOE, Podemos- significarà una oxigenació per actualitzar o abolir un estat autonòmic exhaurit. Per als socialistes, un simple bateig amb el nom d’estats federals? Si pretenen ser simètrics –com vol el PP-, qui i com es complementarà la insuficiència de recursos propis? Un simple rentat  seria la segona ronda de cafè aigualit, l’amargantor de les comunitats solidàries en escreix. Per quin ideari regional aposta el partit nounat de Pablo Iglesias? Si per reafirmar la unitat d’Espanya esquiva la singularitat territorial, lingüística i l’economia asimètrica, realimentarà l’independentisme amb més indignació. El dret a decidir, reconegut pel PSOE i Podemos, ha d’anar acompanyat de les conseqüències negociadores, amb la secessió o el desmantellament del nyap autonòmic.  El nivell de vida espanyol mai serà uniforme perquè els mercats regionals i la renda per càpita són molt dispars.  Els vasos comunicants s’han de regir pel principi d’ordinalitat, és a dir, no pagar més del que es rep, el topall de solidaritat. La transgressió restringeix la inversió del donant i empobreix el receptor per falta d’estímul emprenedor. Uns ciutadans estan expectants per veure un pacte global alternatiu al sobiranisme català, d’altres el llibre blanc del federalisme i la proposta revolucionària de Podemos. De les disset autonomies –irreals-, quantes podrien sobreviure soles sense pidolar? Balances fiscals en mà, deixant l’artificialitat de Madrid com a capital, només Catalunya, el País Basc amb Navarra i el Llevant espanyol amb les Balears, tindrien vida pròpia. Les restants comunitats s’haurien d’agrupar en un o dos blocs, compartir béns en igualtat de condicions sense dependències alienes o molt minses. Estats federals o macro autonomies? El nom no importa. Qui està disposat a canviar el xip històric per una nomenclatura més racional i justa? Aquest plantejament no dividiria la unitat de mercat intern i europeu. Respectaria plenament la idiosincràsia històrica i geogràfica dels pobles. Seria la base del referèndum definitiu dels catalans: autodeterminació plena sense escissió o independència? És hora de trencar tòpics de si som tan o més catalans, bascos, andalusos que espanyols i viceversa. Dels sentiments no es viu,  ni s’imposen, es respecten. Del contrari se’n diu colonialisme, tan anacrònic com viure de les macro extensions agràries d’origen sospitós i mal gestionades. Un Estat d’estats federals modèlic no és compatible amb la política del camp andalús i extremeny actual. Quin socialisme posarà el cascavell als terratinents del sud que omplen el seu graner de vots gràcies el finançament de les campanyes?

La llavor independentista esta germinant més que mai per la pèssima praxis relacional amb el govern espanyol. Ha passat del 20% al 52,3% en menys d’una dècada. La unitat nacional no s’aconsegueix amb decrets com la castellanització dels nens catalans en una autonomia admirada al món per la integració d’estrangers i castellanoparlants, la meitat de la població. En una riuada de confusionisme i corrupció política urgeix clarificar prioritats i programes abans de votar. Si la tripulació no sap com i què fer, no podran conduir a bon port uns passatgers mal instruïts o enganyats. Saltaran inevitablement per la borda abans del naufragi i veure’s ofegats. Catalunya es mereix més que una segona tassa de cafè descafeïnat després de tants anys de tirar del carro com a motor del país.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 23/11/2014

 

Vic expulsa cotxes del centre urbà

La circulació del tràsnist rodat de la ciutat està experimentant una restricció de vehicles en el centre urbà que serà definitiva el 7 de gener. A més de molts comerços, els clients que venim de fora també en sortim perjudicats. Aquest és el meu argumentari amb visió de futur.

És probable que l’alcaldia de Vic estigui capgirant conceptes de sostenibilitat urbana tancant carrers i espais oberts al trànsit rodat contra la voluntat de botiguers perjudicats. La campanya per convèncer aquests adversaris de la moguda oblida, segurament, que Vic és capital comarcal i valora poc els visitants i clients assidus de fora que donen vida aquest comerç amenaçat. Si per a un veí del C/Nou, -publicat en aquest rotatiu el 14/11/2014-  el canvi és positiu i significa recuperar el carrer per als nens i aprendre en la via pública el que no trobaven abans a l’escola en la seva infantesa i els pares no els ensenyaven,  espero no pretengui tornar a l'època de la postguerra. Està descontent de l’escola o dels pares de la generació actual? Si li sobren els cotxes per jugar davant de casa, a pocs metres té la plaça dels Màrtirs, un antic pati escolar al darrere i un amplíssim parc verd preciós més avall.

Sospesant pros i contres de la reforma sembla una confabulació contra els comerciants amb la restricció implacable de vehicles. El tros del C/Manlleu sense cotxes, farcit de comerços i ben comunitat, de moment, no és un model que s’hagi d’imitar al barri o l’illa Morató. El  voltant de la plaça dels Màrtir és –era- un oasi de càrrega i descàrrega ideal per a la clientela de fora. Com a zona blava controlada no era un caos circulatori en absolut per la constant mobilitat que evidenciava una activitat comercial real. Pretenen fer tancar botigues tradicionals i de proximitat? La prohibició del trànsit al casc antic és més raonable per l’estretor dels carrers, desnivells pronunciats i manca d’espais. Tampoc afecta tant el C/Gurb més a l’extraradi i amb alternatives d’aparcament encara que lluny.

És d'agrair trobar una zona blava lliure en ple centre, però, és indignant ser perseguit en barris apartats, com l'Estadi, amb centenars de places buides. Si per comprar s’ha de pagar peatge, estem tornant als burots d’antuvi que cobraven als pagesos per entrar vendre. És compatible l’harmonia entre trànsit rodat, vianants i necessitats recaptatòries. La capital comarcal ha de servir al contribuent resident preferentment, i també a l’inversor visitant que col·labora, i molt, en la seva economia. Si troba entrebancs d’aparcament s’han de buscar alternatives assequibles. No és la més justa obligar recórrer al pàrquing soterrat, caríssim, amb places incòmodes i saturat en dies de mercat. Vic disposa de grans solars cèntrics sense cap utilitat i de fàcil arranjament: una parcel·la erma al mateix parc Morató, l’antiga fàbrica Genís i Rius, C/Montserrat davant l'Escorial, entre d’altres. Podrien ser gratuïts o tenir un preu simbòlic de manteniment (1€ cada 4 hores).  És qüestió de voluntat política i entesa. Si l’afany dinerari amb el control fotogràfic dels carrers o radars ambulants camuflats als accessos de Vic –Prat d’en Galliners, per exemple-  és prioritari, serà lamentable. Per honradesa, aquests infractors de fora caçats a l’entrada o sortida de la ciutat haurien de satisfer les sancions, parcialment, als municipis respectius, no a les arques de Vic, íntegrament.

De no compaginar la convivència entre els elements físics i humans implicats la propera reducció circulatòria serà deixar un sol carril amb vorals encara més amples a tot el Passeig, les Rambles i C/Verdaguer per al veïnatge, proveïdors i accessos a les boques dels pàrquings. I el darrer pas, convertir els aparcaments propers a la Renfe, rodalies universitàries i l’esplanada del Sucre en zones de pagament. Quin sentit té l'impost municipal  anual de circulació? Com  animals de costums ens habituen a tot, però, com a persones, senyor alcalde, el ciutadà vol exercir també el dret  a decidir i ser consultat en temes urbans, a més dels polítics, a l'estil centreeuropeu. Caminar carregats amb bosses de compra és saludable i sostenible? A mig termini s’haurà d’ampliar la flota del transport públic per anar al centre –pagant novament-  o somiar un Metro Vic? Abans són les persones o els ingressos de l'ajuntament?  On s’encabiran els cotxes que ocupaven diàriament les zones blaves desaparegudes? Hauran d’anar a les grans superfícies perifèriques que faran el seu agost permanent a costa del petit comerç del nucli urbà que vagi tancant? Sostenibilitat és viure i deixar viure de forma consensuada amb els mínims danys col·laterals de tots els afectats.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 16/11/2014

10N, la gran incògnita política

El temps polític està en joc amb noves cartes sobre la taula. Ha canviat l'entorn, no els jugadors. Falta jugar la final definitva de forma amistosa o imposada i més participativa, encara.

La derrota democràtica del govern espanyol davant l’històric 9N català té tres sortides: la dimissió del seu president, l’avançament dels comicis nacionals o presentar batalla electoral a l’independentisme català. Les dues primeres posposarien el problema, malgrat la utilitat com a camuflatge dels 165 presumptes corruptes i imputats del PP. La tercera opció serà inevitable. S’ha fet palès que el matrimoni del partit governant amb les altes instàncies judicials del país ha quedat obsolet i és perniciós en una societat lliure. La separació dels tres poders de Montesquieu està revifant. L’oxigenació política que ressorgeix amb Podemos en pren bona nota, origen del seu auge social, primer en estimació de vot directe. És la gran revolució que més inquieta el PP després del conflicte i victòria dels catalanisme progressista.

Comença l’etapa sobiranista definitiva. Demanar a Rajoy un referèndum pactat sembla bé com a cortesia amb uns terminis breus. Per protocols de legitimitat, que no es quedi, malgrat la pluja de represàlies i diatribes que segueixen caient contra el 9N,  la paradoxa del diàleg. Coneguda la suposada resposta no caldran més autoritzacions de Madrid. La proclama d’eleccions avançades o constituents és competència exclusiva del president de la Generalitat sense cap impugnació possible. La cursa electoral està en mans dels cuiners polítics catalans que han de servir un banquet al gust dels seus comensals. Esperem conèixer ben aviat els diferents menús sense més trencadissa de plats. Sabran oferir uns guisats combinats, lligant bé l’all i oli del país sense cap tipus de regust i amargantor del passat? Sabran destriar els ingredients que més convenen el territori sense oblidar la relació comercial i financera amb el veïnatge espanyol i europeu? Fins ara la palestra ha estat per deslliurar-nos dels lligams jurídics i fer una consulta. Ara inquieta i molt, com reunir forces de la mateixa corda política independentista per rebatre uns adversaris plurals que intentaran guanyar sufragis sense miraments. Si durant el procés consultiu s’han superat discrepàncies circumstancials per imperatius externs, ¿què podrà enrarir la unitat interna d’aquests mateixos concursants en unes eleccions vinculants? Què els preocupa més, ¿servir una societat inquieta per canviar l’estatus econòmic  o assegurar el nombre d’escons al Parlament?  Sembla evident que sense un programa sobiranista unificat a priori seran majors les desavinences posteriors. Qui fa ombra a qui? ERC a CDC o viceversa? El ciutadà mai admetrà rivalitats partidistes per un pastís que no és seu. Qui ha d’ostentar la presidència de la República? Si dirimir aquesta qüestió és el gran debat que entorpeix la unitat deixeu-ho en mans de la ciutadania en unes primàries prèvies. Si el poble ha fet el gran pas davant Espanya, Catalunya no es pot trencar –com voldria Aznar- per dissensions entre candidats. Ara necessitem un desenllaç harmoniós dins de casa, a falta d’alternatives sobrevingudes. No es pot  malgastar més temps sense decidir. L’escalf popular del moment mereix un lideratge polític d’alçada i un govern de concentració per negociar la secessió pacífica. Si guanyés el “no”  l’independentisme hauria de claudicar. Per què no el contrari, també? És el joc democràtic universal, com el britànic o quebequès.

No dubtem que els contrincants unionistes de tota mena formaran un pinya electoral amb un programa autonòmic blindat, creïble o no. La resta d’Espanya s’encarregarà prou de confrontar-lo amb protestes, si Catalunya en sortís afavorida. En definitiva, que la independència està en mans dels partits polítics catalans en primera instància i de la convicció popular demostrada, després, malgrat la possible seducció de promeses espanyolistes d’última hora.

Ramon Mas Sanglas, - Sta. Eugènia de Berga, 11/11/2014