Carta oberta al millor alcaldable

Admirat i anònim aspirant: T’has ficat en un camp de batalla on els guanyadors s’han de fer mereixedors de la confiança. Són rebutjades les polítiques manipulades i els seus impulsors. No obstant, crec en els pocs alcaldables de bona fe que busquen una oportunitat honrada i posen la seva credibilitat en joc estampant la signatura com a cap de llista. Dic pocs, i no temo equivocar-me. Excloc els candidats que concursen per ambició política interessada o econòmica. Als contrincants que intenten seduir la ciutadania per fer la guitza sense treva des de l’oposició, enlloc de servir i apaivagar –si cal- les impertinències veïnals. Esborro l’alcaldable cansat de la seva professió actual, buscador d’aventures, del sou d’un càrrec, del refugi laboral oportunista. No vull votar al millor jurista, economista o metge. Busco el gestor més eficient, coneixedor del poble, dels barris, de la pagesia i la indústria, dels problemes quotidians de cada vilatà i de la xacra de l’atur. El meu alcaldable ha d’aplicar lleis existents, no inventar-ne de noves. Ha d’administrar els meus impostos amb transparència i per delegació, no arbitràriament.
Senyor alcaldable, ningú t’ha forçat encapçalar una llista. El calendari electoral et lligarà per bé o per mal. És un casament temporal, un compromís amb els teus votants i no votants. Afortunadament, no és vitalici, però, t’obliga a la paraula donada. A les verdes i a les madures decidiràs tu en última instància. En les adversitats no busquis subterfugis en la crisi, en el comodí de la secretària oficial o en la mà dreta del millor regidor o del partit.
Les paperetes estan enregistrades amb el teu equip. Et resta la campanya de les promeses fàcils i mitges veritats, la paperassa i estratègies partidistes, les arrosades de vuit euros, els berenars d’entrepà fred i les botifarrades amb el míting de torn. Els temps no donen per a més. Amb un coixí a l’estómac, ¿és ven millor el vot o s’entén més bé el programa? Estalvia’t el xàfec de sermons estèrils i afalacs de grandesa. El 22 de maig no és un sorteig electoral o un joc d’atzar. És un dia decisiu per a la ciutat i el meu poble, petit o gran. ¿Per què s’ajornen i silencien tantes decisions autonòmiques i estatals fins l’endemà d’aquesta data? Amic alcaldable, tens un poder màgic fins paralitzar el país. Tant importa el color polític? Apostarem lliurement pel destí municipal de la teva legislatura. El país es vestirà de blau, vermell, verd, taronja o de senyeres, per marcar futur. Fins i tot els jubilats creuen que mai és tard. També hi seran.
Home o dóna. No tinc preferències. Només pel millor, als ulls de la majoria democràtica. La Casa de la Vila és l’àgora grega municipal, a plena llum. El consistori, obert de bat a bat, és la veu de la ciutadania, sense trampes ni trampolins. Odio pensar en el més insignificant favoritisme. Futur alcalde/alcaldessa, invita i crida el poble als plens sense reticències. No siguis aleatori o discriminador quan agafis les inevitables i maleïdes tisores. Poda el personal sobrer i els salaris superflus o desproporcionats. Serà ingrat i dur, però, necessari, abans que gravar més al teu votant, client i amo.
Alcalde o alcaldessa, el 23 de maig comença la teva marató. Si ets de secà o terra endins, no somiïs en autopistes. Els vorals són estrets i el trànsit dens. Si ets de costa i amant de la mar et desitjo bona navegació. L’horitzó és llunyà i no s’albiren els esculls a primera vista. El creuer ha d’arribar a bon port amb maregassa o mar plàcida. Si la travessia o camí et resulta inhòspit, almenys, no t’untis els dits. Si caiguessis en la temptació i la debilitat et demano la decència de la dimissió voluntària. Si portes les regnes de l’ajuntament amb lleialtat podràs donar comptes ajustades al final de la teva administració. No et dic adéu, sinó felicitats, a reveure i molta sort durant quatre anys de mandat, senyor alcalde electe o alcaldessa. Cordialment.
Ramon Mas Sanglas – 1/5/2011

Sant Jordi especial, encertat

Els presagis negatius sobre un sant Jordi atípic no s’han complert. Els vaticinis d’una climatologia adversa –finalment més benigna- , la data enigmàtica d’un dissabte sant i la diàspora vacacional dels catalans no han deslluït la diada del patró de Catalunya. Ans el contrari. Clients de sempre s’han donat cita en llocs diferents amb fidelitat. Hem estat a l’altura de cada any i amb rècords de difusió de la tradició. L’allau de turistes que en visitaren foren els millors missatgers dels seus països per difondre les nostres arrels populars i festives. Arreu del país ha vibrat la celebració del patró comú amb actes diversos, originals alguns, com l’homenatge al poble japonès sacsejat, gran seguidor dels costums i l’arquitectura local. La mostra d’adhesió a la seva tragèdia va ser tot un símbol encertat de germanor en la llunyania.
És d’agrair que la crisi no hagi pogut fer sucumbir el dia de la rosa i el llibre. Escriptor notables, autòctons i peninsulars han estat fidels a la cita dels admiradors. Les temàtiques de la reflexió i la història s’han imposat. El balanç provisional s’encapçala amb els escriptors catalans Espinosa, Solsana i Eduard Punset com mereixedors del pòdium i a Javier Marías, Javier Serra i Stéphane Hessel els rècords d’autors de fora. Una llarga llista de novel•listes demostren que els gustos lectors són variadíssims. Llàstima que l’addicció lectora no tingui més oportunitats populars semblants durant l’any. Necessitem excuses socials per llegir?
Si en les grans concentracions l’èxit va ser clamorós, les zones perifèriques i els pobles modestos reconeixen limitacions en vendes i la mateixa festivitat. El sector escolar s’ha trobat a faltar, clàssics clients animadors de les places populars amb les celebracions i concursos infantils. L’experiència sobrevinguda pel calendari ens previndrà pel sant Jordi proper, en diumenge, sense les circumstàncies irregulars i turístiques d’una setmana santa.
Ramon Mas Sanglas – 25/4/2011

Hem perdut la dignitat de la paraula

Parlem molt, massa i se’ns va la credibilitat per la boca. La verborrea del firaire és banal si el producte no convenç. El polític es desacredita en campanya per ser infidel a quant promet i no deixa el càrrec quan no compleix. La contradicció o l’aiguabarreig dels seus pensaments i eslògans ha fet perdre la fe per la feblesa de la paraula. Els contractes d’antuvi, sense papers, l’encaixada de mans, era el signe més sagrat del compromís. Avui, els lligams notarials més estrictes són discutibles i objectes de litigis judicials. La mateixa paraula escrita és violada. Es compra i ven al millor postor sense escrúpols. La culpabilitat es nega amb el silenci o la mentida. Interessos perversos s’acullen a la relativitat ètica. La subjectivitat trepitja la interpretació més objectiva creant el dubte sobre fets evidents. El llenguatge de la falsedat. Ni l’entorn religiós –santuari de la veritat per definició- se n’escapa.
Els polítics tornen al púlpit electoral per convèncer-nos. De què? Que són els millors per al poble i dignes de fiar? No calen pregons als quatre vents. Una campanya en silenci i amb fets seria d’agrair. L’únic predicador convincent és l’exemple. Encara no hem sentit cap alcaldable que proposi la reducció del seu salari i dels regidors d’un 20 o 30 per cent, la disminució de regidories o l’abaixada d’impostos locals. La realitat és la contrària. Quan abasten el govern s’arreglen les seves nòmines, normalment. Les incongruències polítiques dia rere dia, per descoordinació o globus sonda, revolten el ciutadà més asserenat. Les retallades de serveis bàsics i el discurs de la reducció dels impostos als més afavorits tenen la societat catalana perplexa. La pitjor de les desconsideracions és la plena consciència de les proclames i les actuacions governamentals. A cap ciutadà escapa que les picabaralles entre autonomies i l’Estat són lluites del poder econòmic i partidista, emparats i a costa de les necessitats del benestar, educació i sanitat.
Passem a l’escenari sindical. S’acosta l’1 de maig. Seguint la tradició, els líders sindicals faran la crida reivindicativa rutinària al carrer. Justifiquen així el seu paper d’agents socials bons, malgrat la impopularitat per consensuar reformes laborals i de jubilació inapropiades. L’exhibició de pancartes i lemes contra les restriccions als més necessitats s’ha d’acompanyar d’actituds fermes i plantades a temps sense arrugar-se en la Moncloa. No convenceran al treballador que ingressa a l’atur mentre la classe sindical pactista tingui assegurada la subvenció anual del govern interlocutor. La megafonia del primer de maig restarà buida de missatge, una vegada més, si la paraula no va precedida de renúncies sindicals. Desapareixeria l’esperit de la diada sense escridassar al govern? Cal més lògica i eficàcia durant tot l’any.
A la crisi li hem carregat el mort, com si no tingués noms propis. Mentre uns fan el seu agost a costa del difunt, d’altres empenyen el carro amb rodes quadrades per sobreviure. Els intocables del país mai formen part de l’ordre del dia parlamentari. Serà per la majoria numèrica que la classe treballadora sempre està a l’ull de l’huracà quan les arques estatals s’empobreixen i necessiten reforços. Vist el panorama, l’esperança d’uns governants nets, messiànics i menys xerrameques és minsa. Estem travats per un cosit legislatiu que encotilla tot l’entramat social, laboral i electoral. La rebel•lió contra el sistema de finançament i els clams d’autodeterminació, s’ofeguen per la limitació decisòria del poble. Massa veus, massa paraules i poca dignitat –parlamentària- per ser atesos per aquells que poden i no volen.
Ramon Mas Sanglas – 25/4/2011

Catalunya no troba el seu model educatiu

Els desitjos disten de les realitats. Cada país intenta trobar les fórmules adients per crear un sistema escolar eficaç. Els models estrangers, com el finlandès, no són extrapolables a casa nostra. La seva latitud i clima, actituds familiars, horaris laborals, inversions educatives, selecció i formació dels docents, interrelació escola família –entre d’altres- , són components diferenciadors del nostre estil històric, familiar, pedagògic i econòmic. Sense capgirar tot el passat –l’experiència és la primera ciència- s’han d’obrir i consolidar camins nous d’adaptació, inversió i formació. Prou d’assajos curriculars de laboratori.
El programa 30 minuts de TV3 (17/4/2011) sobre dos models educatius ben diferents –EUA (Manhattan) i Finlàndia- ens va oferir unes mostres dignes de consideració. Les comparacions no són odioses si el missatge és alentidor i el disseny assequible d’alguna manera. Resumeixo en tres pautes temàtiques el fil conductor del reportatge:
Tipologia del professorat finlandès.- Els filtres per arribar ser mestre i professor són rigorosos. A més de la carrera específica i pràctiques, les avaluacions per part de la direcció, els professors i els mateixos alumnes són permanents. Cada escola forma un equip compromès i flexible alhora. La figura del docent és socialment admirada com un membre de la família. L’autoavaluació interna, més que els controls exteriors, fa que el projecte comú funcioni i el personal no es cremi. El pal de paller o lideratge del centre recau en un director ben format. No hi ha nomenaments per votació del claustre o sistema rotatiu de la direcció. Aquí, ser director no és gratificant per manca de recolzament social i de l’entorn. El sistema finlandès majoritari és públic. No existeix l’etern duel entre concertada i pública, ni temors de privatització.
Horari escolar.- La modalitat de la jornada intensiva dóna a l’escola un caire més familiar. Alumnes i professors mengen plegats i conviuen. Les actituds d’educació fora l’aula no es diferencien dels aspectes més formals dels conceptes i procediments de l’aula. Tot és formació integral. Crida l’atenció la laxitud del temps escolar: a cada 45 minuts de classe li segueix un descans de 15 minuts per preparar l’atenció en benefici de la sessió següent. Els nòrdics tenen comprovat que l’eficiència acadèmica depèn de la disponibilitat i el refresc mental per aprendre, no de la quantitat d’hores seguides. Altrament, la família continua la tasca escolar a les 5 de la tarda quan els pares ja han acabat la jornada laboral. És el vincle amb el professorat que es complementa, a vegades, amb activitats comunes en caps de setmana.
Inversió estatal.- Les inversions en educació són fortes i proporcionals als impostos. Econòmicament estable, el cos docent no té esperit reivindicatiu. És més vocacional perquè tenen la nòmina resolta. Quant més nombrós és el col•lectiu immigrant l’escola disposa de més educadors envers una atenció quasi personalitzada. Saben que invertir en formació i persones és el millor futur del país i la pobresa la causa més propícia del fracàs escolar. No miren prim per fer realitat el seu lema: “cap alumne quedi enrere, que tots siguin com el millor”. És la recepta que prestigia el centre i que molt pocs –menys del 10%- abandonin els estudis. El reforç personal es completa amb l’orientació del futur professional amb un assessor permanent que fa el seguiment acadèmic dels finalistes.
En conclusió, la dedicació a l’ensenyament no és un refugi laboral in extremis. La pedagogia és el seu fort i el com transmetre és la clau didàctica en cada àrea, més que el què. La connectivitat amb el grup no es dóna per pura inèrcia o casualitat sense implicació viva, dintre i fora del recinte. La nostra societat ha perdut la figura del professor educador reconegut. La família, si no s’estima l’escola com a cosa seva, sempre li serà feréstega i la culpable del fill fracassat. Mentre imperi un sistema educatiu de calculadora que ha de quadrar les places mínimes en funció dels recursos econòmics retallats, el país estarà lluny de trobar la fórmula i el disseny educatiu que necessita per fer canviar les estadístiques escolars adverses. Si l’etiqueta del fracàs persisteix (més del 30%, segons l’informe Pisa) no podem optar pel tancament de centres, com el cas de Manhattan. S’han d’explorar els conflictes buscant vies correctores en la formació i optimització de l’equip docent, l’articulació i flexibilitat interna d’horaris i el tracte més directa amb la família com a corresponsable de la comunitat educativa.
Ramon Mas Sanglas – 19/4/2011

Les retallades discriminen l’ensenyament

La LEC –Llei d’Educació de Catalunya- va sepultar la lletra i l’esperit del Pacte per a l’Educació del 2006: la unificació de l’ensenyament públic i concertat conservant idearis propis i titularitats. Un intent fallit d’homologació i que ara intenta treure cap amb signes ben diferents emparats per la crisi, diuen veus sindicals. Les barreres horàries entre els professors dels dos sectors, i per tant, l’analogia salarial real, ha estat una utopia des de sempre. Tanmateix les excel•lències educatives no estan vinculades a unes oposicions ni als centres de pagament. A tot arreu trobem bons professionals i regulars.
La bola de la crisi i d’aprimament s’ha fet massa grossa, fins el col•lapse psicològic i físic del benestar. Ara comença a trontollar l’optimització bàsica del sistema educatiu català. La consellera ha resumit les retallades inversores en tres recursos humans: anulació parcial de la sisena hora, més hores lectives del professorat públic, redistribució de plantilles. El moll de l’os de tot plegat és la segregació dels drets comuns de tot l’alumnat i la desestabilització entre docents. ¿Es castigarà al bon estudiant traient-li oportunitats per ser millor amb una hora lectiva de menys? Les sorpreses de cada centre seran dignes d’un memoràndum si es capgiren interessos o objectius. Sortir una hora abans de l’escola, ¿serà un premi per als fills o un càstig per als pares?
La política educativa en moments restrictius té el gran repte de salvar el fracàs escolar amb menys recursos. És compatible amb el referent finlandès de sempre? Optimitzar el rendiment acadèmic no sempre pressuposa més hores, sinó més eficiència. El departament fa una crida desesperada a l’esforç de tota la societat. Només amb la recuperació dels valors perduts per culpa dels excessos -que amb menys també es pot fer més- , en podrem sortir airosos. No tot s’arregla amb diners. Docents i sindicats, ¿hauran de claudicar una vegada més –com en la reforma laboral i de jubilacions- reduint el personal de la sisena hora, malgrat un increment de 15.000 alumnes nous? Tot té límits. Veus suspicaces i detractors de les privatitzacions auguren un camí de l’equiparació horària –progressivament- entre tot el professorat, però, a l’alça. Escurçar les 24 hores lectives de la concertada fins una mitjana de 21-22 de la pública a secundària. A igual feina i carrera, iguals drets. Les oposicions donen estabilitat i millor jubilació, que no és poc. Retornarà per la porta de la dreta el pacte educatiu de l’esquerra, però, capgirat?
Quins jutges i barems s’aplicaran per triar l’alumnat que necessita o no de la sisena hora gratuïta? La picardia entre bons i dolents està servida, sense deixar de banda els pares interessats en tenir ocupats els fills més hores. Cada centre ha de gaudir de flexibilitat i autonomia per compartir les 175 hores lectives addicionals anuals. Podrien tenir caràcter rotatiu i de penalització per als alumnes que desaprofiten l’oportunitat. Si els pares de la concertada paguen l’hora complementària forçosament, ¿seria delictiu demanar una aportació temporal per tal concepte en l’escola pública? Alternatives no falten. Les propostes del copagament hospitalari són rebutjades frontalment, de moment. ¿Per què els mals estudiants que repeteixen curs per negligència o indisciplina, no copaguen simbòlicament els seus estudis? La imposició pecuniària podria estimular conductes en els fills i la responsabilitat dels pares.
Seria intolerable que el mapa educatiu català es fragmentés per falta d’inversió. L’ensenyament obligatori no pot ser discriminatori segons la Constitució. Les xifres de fracàs per àrees i nivells no ens permet recular més, malgrat la gravetat econòmica. Els passos en fals presos en decisions sanitàries no poden donar-se en les aules. Si el nou curs escolar no comença amb bon peu i bons acords socials pagaran les conseqüències qui menys culpa té del desori dels adults.
Ramon Mas Sanglas – 16/4/2011

Covardia política i falta de llibertat

La proposició de llei d’avançar o paralitzar l’autodeterminació del país ha obtingut els resultats esperats en el Parlament. La lògica s’ha imposat en els grups espanyolistes i federalistes amb el no més rotund, mentre la línia parlamentària catalanista convençuda i minoritària ha optat pel sí. No estranya l’abstencionisme del grup IU-ICV tenint en compte el doble vessant de les seves sigles. El major desconcert per a la ciutadania rau en l’actitud del partit de govern, CiU. Les seves dues ànimes podrien justificar l’ambigüitat i l’abstenció. No els falta arguments per decidir-se a favor de tramitar la llei, però, la disciplina de partit no els dóna carta oberta de vot. Trist, voler i no poder. La servitud del partidisme és la pitjor covardia del polític. El diputat no té dues naturaleses: la ciutadana i la política. A CiU li ha faltat la gosadia de deixar llibertat de vot parlamentari. Tots som madurs i no s’hauria trencar Catalunya ni el govern. A la nostra democràcia li manca rodatge. El resultat hauria estat ben diferent, i més encara, si els catalanistes socialistes no tinguessin les mans lligades per la mateixa regla de tres i la submissió a Madrid.
Ramon Mas Sanglas – 13/4/2011

Les eleccions municipals de la crisi

Són les de casa per proximitat i coneixença dels aspirants. ¿Volem un bon alcalde per al poble o quedar bé amb el veïnatge? ¿És l’hora de l’objectivitat o del retorn de favors? Coherència amb el programa de la persona més qualificada o el vot útil. Dos grans enemics electorals: la utilitat de la papereta per decantar la balança partidista i les candidatures tancades. És la paradoxa del nostre sistema electoral, sotmès a unes llistes de partit reclutades per amiguisme, que el votant ha d’acatar en bloc. És temerari confiar en polítics desconeguts que utilitzaran el vot delegat en decisions consistorials –en cas de votació nominal- o el col•lectiu, per imposició.
Convivim amb corrupteles nacionals i la manca de cultura de la dimissió per decència. Però, a escala comarcal no ens quedem curts. Quan s’atansen les eleccions afloren denúncies i rebomboris polítics amb regust d’ambició. Potser malpenso i es disputen el lloc per millorar el servei del poble, sense interessos. No esmento cap municipi, només certs tràfics d’influències apareguts en mitjans periodístics. Requalificacions de terrenys industrials o agraris en edificables, expropiacions de finques forestals en benefici de consorcis, compravendes, segregacions o permutes de parcel•les públiques i privades, rectificacions cadastrals, adjudicacions d’obra amb comissions, privilegis o exempcions de pagament per aparcar, etc. Cada lector posi noms, exemples fefaents i tregui conclusions: “Existeix l’ajuntament modèlic?” Aquesta brutícia allunya l’electorat de les urnes i reclama un canvi de perfil. No votem ideologies, sinó programes i persones de fiar, per a un temps limitat i no vitalici, gairebé.
El 22 de maig coincideix al bell mig de les retallades pressupostàries conegudes. Sanitat i educació són i seran les víctimes més innocents. L’administració autonòmica s’ha compromès aprimar-se. Els ajuntaments, ¿no passen penúries econòmiques? Si canvia el color polític apareixeran sorpreses quan s’obri la capsa de trons del dèficit local. Qui vulgui entrar que s’ajusti al nou vestit fet a mida i amb cinturó regulable. L’abundor de regidories respon a èpoques de bonança, no de crisi. L’aprimament té dos vies: menys sou o personal –o tots dos. ¿És congruent la nòmina de 1.500 euros/mes per a un alcalde de dos mil habitants i menys, sense jornada política exclusiva i una segona feina estable? Sona a expolític remunerat, alhora que actiu en sectors privats. ¿Es cobra la dedicació o el càrrec? Cada població és una gran família que ha d’administrar els recursos del contribuent per no crear dèficits anuals acumulables.
El mal crònic dels llistats tancats persisteix en poques democràcies europees, en estat pur. La majoria combinen un model mixt o plenament obert i liberal. Així, el compromís personal adquirit en les urnes no es tergiversa ni s’empastifa amb interessos d’una col•lectivitat anònima i partidista. És la lògica de la promesa compartida amb l’eficiència individual. Els nostres poblets necessiten gestors qualificats, no serfs de partits, capaços de dir no a la seducció del poder. Falla la mecànica oficial, el dret a votar persones –els millors de cada equip- i no candidatures. El nou perfil electoral exigiria els mateixos drets de campanya pública, no en funció del poder econòmic de cada butxaca i partit. Caldria subvencionar aspirants -no coalicions- i crear ajuntaments a la mida de les necessitats poblacionals, sense una rigidesa estàndard. Democràcia municipal és la manera d’ajustar la pròpia autonomia de govern a la peculiaritat local.
Ramon Mas Sanglas – 11/4/2011