Referèndum de la democràcia

Es parla -només- de maduresa democràtica del país sense poder-ho demostrar. La mal entesa submissió de la democràcia a la llei feta a mida del governant ens deixa sense llibertat. La treva de la cimera 23-D serà l'últim reducte de trobada per obrir portes o tancar-les definitivament entre Catalunya i Espanya.

Vet aquí la gran transversalitat de la cimera 23-D sense sacrificar el procés ni les legítimes aspiracions independentistes i unionistes. Ha estat la primera praxis viva de l’operació diàleg de la Generalitat que la Moncloa predica i incompleix amb més citacions judicials. La unitat dels partits catalans pel dret a decidir (85%) és la clau per exigir al govern espanyol un referèndum pactat. És el diàleg fet realitat aparcant la pantalla de la unilateralitat en espera d’una resposta estatal congruent i positiva. El 15% restant –al costat de C’s, PSC i PPC- volen l’arbitratge de tots espanyols per decidir el futur dels catalans com si no fossin majors d’edat. Tornarem a gaudir del gerro sencer de porcellana fina com abans del 9-N? Fins quan? Catalunya trenca la barrera d’atrinxerament entre Madrid i Barcelona. Ara falta la reacció oficial del govern central dintre d’uns límits de temps després de 5 anys d’intents frustrats. La resposta oficiosa i lacònica es va sentir abans de la cimera: “No habrá referéndum de autodeterminación en Catalunya” (portaveu Ínigo Méndez). Mals auguris per a la democràcia i una entesa. Si el sobiranisme espanyol del fallit “café para todos”  i el  “peix al cove” s’ha d’imposar al dret universal d’autodeterminació dels pobles saltaran novament i d’immediat les línies vermelles. Puigdemont tindrà ben justificada l’absència en la reunió de presidents autonòmics. El sector radical de la CUP i l’independentisme d’ERC hauran reeixit  definitivament amb els seus plantejaments per falta d'alternativa espanyola. Poc haurà durat la treva de desconnexió i la benevolència envers el pactisme. La desobediència s’imposarà definitivament a la humiliació del catalanisme passant per les urnes amb noves eleccions plebiscitàries. Si el PDECat, republicans i cupaires han reculat a contracor amb la ratificació d’un referèndum pactat, davant la probable  oposició d’Espanya, ¿CSQP i els comuns de Colau acceptaran també  el camí de la unilateralitat com a única via de sortida? La seva ambigüitat  o “complexitat” (Rabell) tufeja a demagògia sota l’esperança que no es faci la consulta o poder esquivar així les conseqüències negatives que se’n derivin d’un mal resultat. Esperem que la comissió mixta de seguiment mantingui l’esperit unitari sense perdre cap component del conclave 23-D.

Ara comença l’última part de l’escenificació amb els nous convidats estatals a taula, si els plau participar amb una oferta, data i pregunta del referèndum. Menú a la carta. La democràcia no exclou ningú. Queda oberta als ulls del món internacional per evidenciar transparència lluny dels recels i radicalismes. El full de ruta ha entrat en la dinàmica d’un nou batec que en cas de fallida o de trencadissa esdevindria un procés electoral irremeiable per enfilar la unilateralitat amb permís de les urnes. Tant el pactisme com la independència tenen un preu. El govern de la nació té a les seves mans la reforma estructural del país per generar un marc més just i renovat de convivència si no vol perdre  el seu primer actiu  econòmic. Quan començarà la campanya espanyola pacífica, dialogant i sense complexos per dissuadir la societat catalana de tota secessió? A canvi de què? Quan sortirà el Manifest d’adhesió al catalanisme republicà  per incrementar el nombre d’adeptes? No es tracta de renunciar el referèndum previst per al setembre del 2017. Menys encara de demanar permís a Madrid per fer-lo. Se’ns demana coratge i unitat començant per casa nostra.  Només s’han d’omplir de continguts i propostes reals les dues opcions. Serà l'últim intent de bilateralitat per apaivagar la conflictivitat i una demostració palpable que la llibertat – primer  valor de la democràcia- s’exerceix votant, no imposant.  

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 26/12/2016

 

El referèndum, àrbitre del diàleg

Diuen que tots els mals tenen solució menys la mort. El conflicte Espanya-Catalunya no pot ser una excepció. Els límits arriben quan ja no donen més de si. Fins quan durarà el cas per veure la llum de la solució? 

Caldrà tensar tant la corda fins que peti o els extrems es toquin? Tots intuïm que parlo del contenciós Espanya-Catalunya. Diuen que la justícia és lenta, que no dóna l’abast. No és el cas. Al llarg del 2016 han surtin dels tribunals del país prop de 20 sentències o resolucions contra diputats catalans o lleis del Parlament, quan casos greus de corrupció política porten anys esperant als llimbs de la justícia. Altres són absolts o enterrats per la via ràpida. Però, el cas que ens ocupa ha topat amb una pedra granítica: el descontentament del poble català des del 2010 (sentència injusta contra un Estatut aprovat i recorregut pel PP). Conversió d’un interès polític en problema jurídic amb tot un llarg muntatge al seu entorn. D’aquí les plagues estatals contra una Catalunya cívica i pacífica, però inconformista i reaccionària enfront les injustícies centralitzadores. Fallits els intents negociadors  constitucionals durant 5 anys s’ha arribat a l’independentisme parlamentari del 48% (eleccions 27-S del 2015) que ha activat el full de ruta previst cap a una república catalana. El TC ha decapitat tota iniciativa parlamentària que beneficiés l’autonomia i l’intent d’una consulta legal. Això ha fet créixer la desafecció mútua al límit. Com i quan podrà començar el desglaç amb un diàleg de fets enlloc de recórrer als tribunals?

Els dos bàndols estan atrinxerats. Espanya en el castell del 78 fortificat sobre la unitat indivisible i la igualtat dels espanyols. El segon enunciat és erroni perquè bascos i navarresos són diferents i el principi d’ordinalitat autonòmica no s’ha aplicat mai.  Catalunya davant del bloqueig estatal s’ha estancat en la defensa unilateral de l’independentisme no absolut, però, majoritari en la societat. L’enfrontament és un risc de col·lisió. La desobediència a la justícia com a espanyols i al Parlament com a catalans és una doble arma mortífera. L’informe anual del grup “Amics del País” (M. Roca Junyent)  refusa la judicialització i el desobeir a canvi del diàleg. Continuen les flors i violes per més ambaixadors de Madrid a Barcelona. Diu que el catalanisme no vol “anticossos de desobediència” per no crear estrès i regressió econòmica. Oblida el senyor Roca –pare de la Constitució del 78- que va renunciar el pacte fiscal català al costat de Jordi Pujol? “D’aquella pols aquests fangs”. Ara proposen més autogovern i una oferta com la panacea de l’entesa. Com? “Sense renunciar les posicions pròpies s’han de reconèixer les de la part contrària”, afirmen. Difícil de menjar i pair. Sense populismes han de proposar un programa bilateral de mínims per satisfer les reivindicacions històriques justes. Falta el principal: que el poble, àrbitre de la democràcia,  accepti el menú. És a dir, el terrorífic referèndum és inevitable: la independència o l’oferta. Si els partits unionistes són incapaços d’aparcar la seva integritat sobiranista espanyola no hi haurà oferta, diàleg i menys consulta vinculant. S’ha tocat la Constitució quan ha interessat. Com que l’empat i desentesa estan més que pronosticats –després de tantes pròrrogues – caldrà la intervenció europea per arbitrar els xuts finals amb la imposició d’un referèndum legal. La cimera del 23-D serà un totum revolutum amb els ingredients dels pressupostos. Es reforçarà la majoria de celebrar el referèndum gràcies al grup CSQP, fet que donarà nova munició al govern central per recórrer al TC i empitjorar la hivernació política. Desitjo equivocar-me com el millor obsequi nadalenc.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 19/12/2016