Referèndum català, investidura i bipartidisme espanyol han paralitzat el país als ulls atònits d´Europa. Una marató electoral a l´horitzó no serà cap solució mentre la tossuderia del partidisme s'imposi a la llibertat dels pobles.
El
moll de l’os de la discòrdia no rau en aquesta mútua llicència política, sinó
en l’argumentari tossut de la sobirania nacional unida, indestructible i
continuista, quan interessa. Un axioma fals. Es va modificar la Constitució en
pocs dies per satisfer les exigències europees del dèficit espanyol i per
accelerar l’abdicació del rei Juan Carlos sense el consentiment popular. Ara,
probablement, es canviarà la llei electoral per esquivar el dia de Nadal com a
jornada d’eleccions. Per què no per aprovar un referèndum? Tota lletra escrita
és modificable quan la voluntat humana no es casa amb el poder partidista de la
conveniència. Fins i tot la llei divina dels 10 manaments fou reeditada. Moisés
va esmicolar les dues taules de pedra originals rebudes al Sinaí quan va
retrobar-se amb un poble corrupte i degenerat. Es van refer els mateixos
preceptes literals? Valgui el símil amb la nostra societat política actual
corrompuda. Cal refer-la amb una nova legislació i nous líders amb mans netes.
El vell partidisme de la transició està ancorat i xoca amb el regeneracionisme sui generis
de Podemos i Ciutadans. Entremig aflora l’autonomisme sobiranista català/basc ansiós
per autodeterminar-se després de múltiples negatives a ser escoltat. Si del
garbuix bipartidista no emergeix cap líder coratjós i demòcrata que satisfaci
espanyolistes i segregacionistes, no quedarà més alternativa que la veu de les
urnes unilaterals. És la ruta signada per molts catalans amb el procés de la
transició, convençuts d'haver optat per la viabilitat correcta després de 5
anys de temptatives pacífiques i defraudades. La Diada 11-S serà una mostra
reividicativa més als ulls d'Espanya i del món. Paral·lelament, per què la majoria unionista -silenciosa o
atrinxerada- no surt al carrer per escalfar motors d'un referèndum acordat que pressuposa
guanyat en escreix? Mai hem sentit el contrari, la seva derrota. El dret a
decidir dels Comuns i del PSC on s’amaga? Qui arriscaria més, Espanya amb la
tolerància d’un parapet jurídic o Catalunya amb la veu i el vot de la legitimitat
parlamentària emanats de les urnes? O són dos llenguatges rivals
inconfrontables? El ring d’unes terceres eleccions seria una
marató històrica. Posaria a prova el cansament del ciutadà donant la majoria
absoluta als populars, creixeria la riuada d’un abstencionisme descomunal per manca
de lideratge polític o renaixeria un descarat bipartidisme PP-PSOE frec a frec.
Queden dos mesos escassos per eludir aquests tres enigmes electorals amb una nova
investidura que acceptés el mínim risc referendari. Populars i socialistes tenen,
a més, el comodí de la contraoferta per dissuadir els secessionistes dubtosos i
decantar la seva balança: restauració de l’Estatut aprovat i votat el 2006,
reconèixer la nació catalana i la inviolabilitat lingüística. La negativa de
Sánchez i Rajoy a solucionar amb gosadia el gran conflicte nacional per
davant l’atur, la corrupció i el deute europeu deixarà el país en estat de
col·lapse i regressió permanent. En democràcia real únicament el poble ostenta
el poder del govern, no la manipulació dels polítics.
Ramon
Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga,6/9/2016
