dimarts, 6 de setembre del 2016

L'independentisme català apallissa el bipartidisme espanyol

Referèndum català, investidura i bipartidisme espanyol han paralitzat el país als ulls atònits d´Europa. Una marató electoral a l´horitzó no serà cap solució mentre la tossuderia del partidisme s'imposi a la llibertat dels pobles.

Els dos goliats polítics (PP-PSOE) han vist decapitades les seves respectives investidures per desoir les veus de tres davids autonomistes insignificants, però, imprescindibles i decisius (ERC, PDC, PNV) per formar govern.  Van caure en el parany de l'ambició del tot o res, el cara a cara entre els dos grans. Rajoy i Sánchez han estat uns pèssims estrategues en el camp de batalla. Si les coneixien no han aplicat les tàctiques napoleòniques de combat més elementals. Es comença atacant els flancs laterals més febles (partits nacionalistes autonomistes) conquerint i accedint a les seves demandes, malgrat desagradoses, però, determinants numèricament. Un bon general mai s'enfronta al gruix dels combatents en plena lluita, on el foc creuat i la sang i fetge són inevitables en els dos bàndols sense cap vencedor. Així ha estat el resultat dels dos postulants al govern i així s’albira el camí de terceres eleccions. La concessió d'un referèndum d'autodeterminació –la clau i el carruatge cap a la Moncloa per a Sánchez o Rajoy- no és garantia de cap secessió terrorífica. Referèndum no és sinònim d’independència, mot tabú. Fins el present, cap votació pro separatisme nacional ha reeixit. Recordem el Canadà (dues vegades) i Escòcia. Si Catalunya comptabilitza 2,2 milions el nombre de vots separatistes (eleccions 27-S) sobre un còmput de 7 milions d'habitants, Espanya no ha de témer perdre la consulta. Els diputats catalans unionistes estan convençuts de tenir una gran majoria espanyolista arreu de Catalunya. Per què, doncs, a nivell nacional es rebutja l'oferta arriscada i pública d'ERC i de PDC d'un acord pactat a canvi dels seus escons? Acabaríem amb el conflicte espanyol/català, el xantatge judicial i tindríem govern de dretes o d'esquerres. Només s'exigeix lleialtat mútua al resultat de les urnes.
El moll de l’os de la discòrdia no rau en aquesta mútua llicència política, sinó en l’argumentari tossut de la sobirania nacional unida, indestructible i continuista, quan interessa. Un axioma fals. Es va modificar la Constitució en pocs dies per satisfer les exigències europees del dèficit espanyol i per accelerar l’abdicació del rei Juan Carlos sense el consentiment popular. Ara, probablement, es canviarà la llei electoral per esquivar el dia de Nadal com a jornada d’eleccions. Per què no per aprovar un referèndum? Tota lletra escrita és modificable quan la voluntat humana no es casa amb el poder partidista de la conveniència. Fins i tot la llei divina dels 10 manaments fou reeditada. Moisés va esmicolar les dues taules de pedra originals rebudes al Sinaí quan va retrobar-se amb un poble corrupte i degenerat. Es van refer els mateixos preceptes literals? Valgui el símil amb la nostra societat política actual corrompuda. Cal refer-la amb una nova legislació i nous líders amb mans netes. El vell partidisme de la transició està ancorat i xoca amb el regeneracionisme sui generis de Podemos i Ciutadans. Entremig aflora l’autonomisme sobiranista català/basc ansiós per autodeterminar-se després de múltiples negatives a ser escoltat. Si del garbuix bipartidista no emergeix cap líder coratjós i demòcrata que satisfaci espanyolistes i segregacionistes, no quedarà més alternativa que la veu de les urnes unilaterals. És la ruta signada per molts catalans amb el procés de la transició, convençuts d'haver optat per la viabilitat correcta després de 5 anys de temptatives pacífiques i defraudades. La Diada 11-S serà una mostra reividicativa més als ulls d'Espanya i del món. Paral·lelament,  per què la majoria unionista -silenciosa o atrinxerada- no surt al carrer per escalfar motors d'un referèndum acordat que pressuposa guanyat en escreix? Mai hem sentit el contrari, la seva derrota. El dret a decidir dels Comuns i del PSC on s’amaga? Qui arriscaria més, Espanya amb la tolerància d’un parapet jurídic o Catalunya amb la veu i el vot de la legitimitat parlamentària emanats de les urnes? O són dos llenguatges rivals inconfrontables?  El ring d’unes terceres eleccions seria una marató històrica. Posaria a prova el cansament del ciutadà donant la majoria absoluta als populars, creixeria la riuada d’un abstencionisme descomunal per manca de lideratge polític o renaixeria un descarat bipartidisme PP-PSOE frec a frec. Queden dos mesos escassos per eludir aquests tres enigmes electorals amb una nova investidura que acceptés el mínim risc referendari. Populars i socialistes tenen, a més, el comodí de la contraoferta per dissuadir els secessionistes dubtosos i decantar la seva balança: restauració de l’Estatut aprovat i votat el 2006, reconèixer la nació catalana i la inviolabilitat lingüística. La negativa de Sánchez i Rajoy a solucionar amb gosadia el gran conflicte nacional  per davant l’atur, la corrupció i el deute europeu deixarà el país en estat de col·lapse i regressió permanent. En democràcia real únicament el poble ostenta el poder del govern, no la manipulació dels polítics.
Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga,6/9/2016