Repagament farmacèutic abans que impost de successions

Els president de la Generalitat ha estat en campanya internacional pregonant les bondats i els dèficits de Catalunya. Està avergonyit de l’endeutament del país i orgullós de ser pioner en redreçar-lo o apedaçar-lo amb múltiples retallades autonòmiques abans que l’Estat prengui la iniciativa. Després ens vénen les segones loteries espanyoles d’austeritat pels mateixos conceptes, malgrat les amenaces de recursos inútils al Tribunal Constitucional. El cartell de catalans ploramiques a Madrid i de víctimes de la solidaritat ja forma part del currículum catalanista per imposició parlamentària i falta de coratge popular històric. Ens ho hem guanyat per excés de confiança, tolerància de l’engany polític i ceguesa en les prometences electorals.

L’eliminació de l’impost de successions i el pacte fiscal van ser dos puntals de CiU en les seves prèdiques electorals abans que la cruesa de la crisi imposés cap retallada perquè es desconeixia el pou que havia soscavat el tripartit. S’han desfet els pilars de la sanitat, educació i benestar social mentre continua intacte el privilegi dels més afortunats exempts de pagament per les herències molt elevades. Aquest 6% deixa d’ingressar 156 milions anuals. Amb la reforma del govern anterior ja es van condonar 744 milions anuals per les restants successions de rang inferior. Continua l’escalada d’empobriment popular –pensionistes amb baix poder adquisitiu i vídues- amb l’euro per recepta per recaptar 100 milions (sense comptar les despeses administratives addicionals) enlloc de carregar aquests ingressos als hereditaris rics del país. És de condemna sense pal·liatius el voler tapar un deute autonòmic a costa de la salut i dels ingressos dels més febles que no han triat estar malalts. L’orgull convergent de no incomplir temporalment una promesa electoral passa per sobre del respecte als més grans quan ja han pagat els seus medicaments durant la llarga vida laboral. La batalla dels conservadors ha estat fàcil amb la complicitat del PPC. Tindran el mateix terreny abonat per cantar victòria amb el pacte fiscal? De no aconseguir-ho esperem que surtin del govern sense esperar cap invitació forçada. Per la mateixa lògica se’ls obrirà la porta de sortida per decisió del poble.

Per què resulta tan car ser català i viure a Catalunya? Obligats a ser espanyols per definició territorial i constitucional amb totes les conseqüències impositives, comença ser hora de plantejar-nos amb fets els drets de pertànyer lliurament on vulguem. Pagar dues vegades per un mateix objectiu recaptatori –ara el farmacèutic- és un abús social, injust i sospitós. Si el problema rau en la doble administració, nacional i autonòmica, acabem d’una vegada amb les duplicitats deixant via expedita a qui tingui capacitat de caminar sol i s’ajuntin novament la resta de Comunitats sense possibilitats de futur exitós.

Ramon Mas Sanglas – 23/6/2012

La servitud espanyola al límit

La república socialista francesa ha aixecat el vol amb nous aires: reducció de l’edat de jubilació dels 62 als 60 anys i la creació de 60 mil funcionaris docents. Opta pel futur generacional culte, lluny de retallar en educació. Planta cara amb fets a una Alemanya intransigent i absorbent. Per contra, Espanya, continua amenaçada perdent posicions de creixement amb més deures i reformes estructurals de base recomanades pel FMI: apujada de l’IVA, més retallada de salaris públics i supressió d’ajuts per la compra d’habitatge. La resistència i apedaçament del govern espanyol no fa més que encarir el deute exterior i augmentar la prima de risc. Les tres mesures aconsellades, juntament amb la reestructuració de bancs i caixes –enfortint els resistents i tancant entitats tòxiques-, no són incompatibles amb les reformes institucionals de clam popular: reducció de polítics en tots els Parlaments autonòmics i les Cambres estatals, eliminació de duplicitats supèrflues (Ministeris, Diputacions, Consells comarcals) i simplificació de regidories unificant municipis petits. Tota una reducció de places administratives i càrrecs polítics que reduiria centenars de milers de nòmines molt significatives. Manca coratge polític per dir prou a l’extermini del benestar social bàsic, sense oblidar la reforma del règim subvencionista dels mateixos partits polítics i sindicats, el control eficient de l’economia submergida i l’evasió de capitals. Si són incapaços de trobar recursos dins de casa compartint el sacrifici de tots i el control de grans fortunes, que no somniïn en millores laborals i la reducció de l’atur per manca d’inversió.

La cimera del G-20 de Los Cabos ha centrat l’ull reformista sobre l’euro i Espanya, en concret. El president espanyol ha quedat en evidència davant el càstig dels mercats. El sistema de rescat espanyol ha de passar per l’adreçador del control oficial i l’austeritat. Pocs bancs espanyols gaudeixen de bona salut als ulls exteriors. Europa no es fia de la seves malversacions històriques: la bombolla immobiliària especulativa, pensions vitalícies d’alts directius, inversions en paradisos fiscals. Sense el vistiplau de la Estat – el poble, en última instància- no deixaran diners. Per què el ciutadà ha de ser responsable del diner bancari privat? Qui no sigui solvent que tanqui. Quina empresa particular escanyada  té recolzament estatal garantit?

Espanya no està en venda als alemanys. És la incapacitat i desconfiança envers els governants espanyols que ens obliga ser administrats i supervisats per experts europeus. L’orgull de la casta política hispànica necessita una dosi d’humilitat per reconèixer actuacions nefastes del passat. És hora de canviar actituds incongruents, contradictòries, improvisades i d’abolir una dinastia de polítics obsolets. Urgeix donar pas a una generació universitària de politics de soca-rel ben formada. Prou d’herències partidistes a perpetuïtat i escalades per mèrits. La sortida de la crisi i de l’endeutament milionari dependrà més de l’administració política intel·ligent que de l’austeritat ciutadana permanent. S’han de purgar els pecats del passat a càrrec del pecador, els culpables de la desfeta social. La zona euro no pot ser la tapadora universal de la deixadesa política i les corrupteles de cada nació.

Ramon Mas Sanglas – 20/6/2012

Canal Català víctima de la catalanitat

El Canal Català (CC) de TV està sentenciat a la pena de mort l’1 de setembre. Són les darreres declaracions de la seva directora Marta Polo. Després de set anys de vida independent posarà fi a unes emissions de tarannà lliure, obert i transgressor de ments tancades. Malgrat l’aval de 15 milions d’euros dipositats al grup Godó per seguir transmetent a través de la cadena RAC 105, aquesta entitat no accepta els onze punts imposats pel Consell Audiovisual de Catalunya (CAC). Una vegada més els poders polítics, ideològics i econòmics es planten recíprocament contra el ciutadà. Catalunya no és tan lliure com ens pensem, ni les persones, ni les institucions. El segrest del poder de comunicació és la mostra més esfereïdora d’aquesta dictadura intel·lectual. Quina Espanya s’amaga darrera la Catalunya del mutisme definitu imposat al CC? No faltaran salts d’alegria per tal esdeveniment de molts adversaris declarats com Intereconomia.

El tancament de CC és una atac directe a la llengua catalana que sempre ha defensat, sense tancar-se en banda a la cooficialitat lingüística. CC ha estat plurilingüe entre invitats i tertulians. Fa nosa al monopoli dels mitjans estatals per la difusió de la cultura catalana sense embuts. No oblidem la clausura vergonyosa de TV3 en la Comunitat Valenciana per raons semblants. És propi d’una transició predemocràtica no saber  confrontar opinions, no voler escoltar veritats amagades i recórrer al cessament d’un mitjà d’expansió cultural popular, plural i participatiu.

Un dels programes diaris de més difusió que desapareixerà, després de sis anys d’emissió, és Catalunya Opina, dirigit pel franciscà Carlos Fuentes. Únic en el seu gènere en tot l’Estat pel format dels debats ideològics, polítics, oberts i diversificats en el contingut i els protagonistes d’arreu d’Espanya. Té gran audiència autonòmica i espanyola per la doble versió que emet. La interrelació amb l’espectador és permanent gràcies a trucades directes sobre temes de rigorosa actualitat per punyents que siguin. Les tertúlies posen el dit en nafres polítiques de centralisme espanyolista i en temes d’independentisme.  La revisió de canals TDT servirà de tapadora per eliminar la cadena. No n’hi ha prou amb la repressió econòmica. Cal l’opressió del poder intel·lectual lliure, arma més perillosa que el mateix control d’hisenda. Els fa por deixar crear ments, fer escola pròpia amb una TV de proximitat. La regressió als inicis de la transició és una immoralitat democràtica, res a veure amb la crisi de recursos que ens volen vendre.

Canal Català s’ha distingit per aportar una programació de país des de l’àmbit cultural, esportiu, de denúncia i confrontació al llarg de la seva trajectòria. El nacionalisme ibèric hi ha vist aquí un niu de separatisme, com en d’altres emissores s’exhibeix el patriotisme espanyol exacerbat i romanen vives. Els catalans volem expressar el més profund rebuig al tancament de CC per l’ofensa que suposa a una part de la Catalunya plural. Hem suportat i perdut recursos judicials contra l’ús de la llengua pròpia a l’àmbit escolar i municipal per la intolerància radical d’uns detractors del pensament autonòmic. Quan posarem punt final a la intransigència i persecució de la lliure comunicació oral, escrita i televisiva?

Ramon Mas Sanglas – 18/6/2012

Selectivitat de polítics, menys i eficients

La societat exigeix competitivitat laboral i eficiència. Per què fer-ne del polític una excepcionalitat? Quan l’eficàcia d’un sistema s’ha degenerat o diluït és difícil trobar qualitat entre la mediocritat dirigent. S’imposa la innovació total del mecanisme. Espanya és el país europeu amb més polítics per habitant. Paguem 300.000 nòmines més que Alemanya i el doble d’Itàlia o França. Per contra estem sense jutges. Disposem de 4.400 professionals (10 per cada 100.000 habitants) quan els germànics gaudeixen de 40.000 servidors de la justícia amb el doble d’habitants. Així ens va l’agilitat judicial. El desprestigi generalitzat del polític espanyol no treu mèrit al professional honrat. És la maquinària anquilosada de 35 anys de transició que cal depurar. La inèrcia d’un status sedentari de poder ha paralitzat la dinàmica parlamentària de la nació. Han estat incapaços de crear una llei de transparència i de control imparcial sobre les persones, els estaments públics i la bèstia especulativa del país. Necessitem una inventiva transitòria de polítics lúcids que paralitzin l’amortització del deute fins que el creixement estructural revifi. És impossible refer-se invertint el pressupost anual en pagar deute enlloc de produir amb superàvit.

Falla el sistema de reclutament de futurs líders municipals, autonòmics i nacionals, a més de la llei electoral. No tenim un planter polític sa, il·lusionat i format amb visió de futur. Actualment, el continuisme i l’escalada dins el partit és l’objectiu immediat. Necessitem un perfil del polític popular de proximitat, de barri, que expliqui el projecte i demani el vot a domicili, amb primàries, si cal. Sobra la parafernàlia partidista d’amiguisme, el llistat de candidats desconeguts per mèrits de fidelitat. Manca l’escola política universitària que prepari especialistes del saber governar sense lligams i bons políglotes. No volem polítics tot terreny per ser ministres del què calgui, ni personal de confiança a ditocràcia. Cal preparar-se per servir i deixar el càrrec a temps sense pretendre cadires renovables a perpetuïtat, ni sous vitalicis. Per què el polític tradicional està vinculat a una ideologia de partit? El bon tecnòcrata sortit de les urnes no està renyit amb el poder. L’honradesa d’un bon currículum no necessita avals partidistes. Mentre la impunitat o el refugi judicial sigui la principal arma del polític, la democràcia serà una fal·làcia. El contribuent té dret a rebre comptes dels seus administradors cada any, sense esperar el vistiplau dels comicis electorals.

Per fi, albirem una alternativa a les retallades del ciutadà: la reducció del 50% dels parlamentaris autonòmics. Madrid i Balears s’hi apunten. Haurà estat un globus sonda més? És urgent fer-ho extensiu i real a la resta de Comunitats, al Senat, al Congrés i a tots els municipis espanyols. Simplificació vol dir eficiència, estalvi i més control. Un sol polític capacitat en cada municipi fins 5.000 habitants i la delegació directa al poble de les decisions dels plenaris. És un enriquiment democràtic, no una pèrdua de representativitat. Per qüestions burocràtiques no calen regidors. Existeix la secretaria oficial per oposició. Quants milers de nòmines reduiríem? Estem cansats de veure sessions nacionals i autonòmiques mig buides de diputats. El ciutadà ha de conèixer els horaris laborals i salaris dels seus polítics votats, com tot amo dels seus treballadors. Un feina arrodonida seria l’eliminació dels estaments duplicats i superflus que tots sabem, com una gran font per aturar despesa baladí i retornar deute. És l’hora dels deures polítics, institucionals i financers. Pensionistes i treballadors han fet els seus. És l’hora de l’autointervenció sense ordres de fora.

Estem sense diners, sense moral i ètica. Necessitem urgentment el rescat de la falta de moralitat. Sense aquest valor, per més injeccions econòmiques europees, continuarem despullats de transparència. Urgeix acabar amb les velles polítiques i desfer-se de la connivència amb el poder banquer i judicial. Els nous moviments transparents han d’entrar mitjançant el ciutadà votant per la porta d’una llei electoral oberta. Desmarquem-nos dels poders fàctics i publicitaris dels grans partits, del subvencionisme oficial i privat, i deixarem de ser esclaus del bipartidisme per convertir-nos en forjadors dels autèntics servidors a la ciutadania.

Ramon Mas Sanglas – 11/6/2012
http://www.elperiodico.com/es/cartas/lectores/selectividad-politicos/63061.shtml 

Bankia, model de covardia democràtica

La complicitat del silenci plural en aquesta estafa pública és un delicte pornogràfic. Qui tira la primera pedra i renega de la màfia financera? Tot intent és vetat i condemnat a l’exili del càrrec. El poder de la pressió mediàtica i capitalista s’imposa a la llibertat personal. El pacte de silenci sobre un botí llaminer posa a l’entredit moltes sospites. El ciutadà fa dies que espera ser deslliurat del rescat de Bankia i entitats adherides. Denegar una comissió oficial d’investigació és un retorn a la dictadura. Les retallades en sanitat, educació i salaris són incomprensibles i injustes, però que tinguem que pagar a fons perdut la malversació de Bancs privats per evitar la fallida col·lectiva -per culpa d’uns defraudadors blindats- , és de psiquiatria, no de jutjat. El silenci de l’estament judicial, involucrat, el principal culpable. El mestre Millet ha creat escola hispànica: si algú canta, rebrem tots.

El tema és demencial a nivell nacional i europeu. L'opacitat dels directius financers parapetada en la impunitat dels polítics no pot quedar sense una resposta popular contundent. Partits i sindicats,  emmudits, ¿estan en connivència pels mutus serveis rebuts? El silenci imposat al governador del Banc d’Espanya disposat a donar explicacions oficials al Congrés deslegitimitza al govern com a partit guanyador. L’abús d’una majoria absoluta el fa més ignominiós. On és l’oposició, els jutges imparcials i els defensors del treballadors? Fa por aixecar la catifa de la corrupció i sentir-se esquitxat per desagraïment? On s’amaguen els dirigents sindicalistes que reivindicaven fa uns dies els drets laborals i educatius? L’obra de teatre té un guió, uns actors i un victimari, clients del xantatge espoliador. Els 47 milions de contribuents estatals no tenen perquè regalar un capital a uns usurpadors després d’un rosari d’enganys, incompetències i promeses de solidesa bancària. El president no pot anar de salvapàtries a costa d’un espoli estatal antidemocràtic. Si vol eludir l’ajuda europea per no crear més dèficit, que busqui els culpables de l’evasió o convoqui eleccions anticipades.

El país s’ha impermeabilitzat a la corrupció arreu de la geografia sense condemnes exemplars. Com a molt, una fiança els obre la porta a la magnanimitat judicial. Paradoxa vergonyosa: el govern  decreta amnistia fiscal pel retorn de capitals evadits quan no impedeix la sortida de centenars de milions cada mes pel temor d’una intervenció europea. És la degeneració encadenada de l’entorn banquer. Al segle passat existia l’ètica de la crisi en moments difícils.  Ara el sistema bancari corrupte engreixa la llarg cua de la crisi amb la destrucció total del benestar. Quina educació de valors pot transmetre l’escola quan es roba impunement el comú de tots? Quin sentit té la cultura de l’esforç sense honradesa? Cal posar punt i final a una casta que s’autoalimenta a costa de la festa que paga el poble sotmès.

Que podem fer des de casa, el carrer? Denunciar públicament tot tropell amb la negativa a contribuir al sanejament privat. Posar de relleu el mutisme de les institucions oficials –Congrés, Parlaments, Senat, Tribunals- i la seva nul·la sensibilitat corporativa envers el capitalisme delictiu. Qui calla atorga. Cal salvar el poder mediàtic de la informació i la publicitat per trencar el blindatge del sistema polític, econòmic i jurídic del país. Prou jocs de males arts contra els sentiments i drets populars. Urgeix fiscalitzar el desviament polític amb el vot, desmitificar el culte pervers als partits i destapar els interessos bruts camuflats. Solució tàctica: canvi radical del sistema electoral polític i jurisdiccional. Llistes obertes amb el currículum de cada jutge candidat, votat directament pel poble, no els partits.

Ramon Mas Sanglas – 4/6/212