La simetria asimètrica

Vivim en un Estat deficitari en justícia econòmica que impedeix pagar deutes. Amb mitja Espanya sostinguda per l'altra mitja productiva no alliberarem un país de sis milions d'aturats.

La guerra entre presidents -barons rebels dels PP-  ha posat a l’entredit la sostenibilitat del sistema econòmic de les autonomies. La crisi no suporta més cafè subvencionat per a tots. El model ideat fa 35 anys amb reticències històriques per allunyar greuges comparatius ha de tornar a la incubadora constitucional per engendrar un nou estatus territorial. La malformació congènita que obliga compartir la riquesa relativa d’unes regions amb la baixa productivitat d’altres s’ha de refer. És el gran fracàs d’un autonomisme fals. L’ideal simètric assequible i confederal el trobem en estats europeus harmonitzats geogràficament –sinònim d’autonomies homogeneïtzades- amb subsistència pròpia. Necessitem del mecanisme asimètric per afrontar les disbauxes financeres del passat, impossibles d’amortitzar a curt termini, per culpa d’una solidaritat desproporcionada per llei. La fórmula màgica de l’equilibri -a la carta- no pressuposa cap condonació, només dilatació en el temps. És qüestió de flexibilitat. La política autonòmica espoliadora (8% del PIB) va contra l’equitat interterritorial.

La picaresca política -que continuïn aportant els mateixos per subvencionar als de sempre- és fer-se pagar les factures amb recursos aliens, a més de suportar la ironia d’haver fet els deures del dèficit anual. Els presidents díscols han dividit el país en dues zones: la mediterrània, productiva i solidària que tolera la asimetria i l’Espanya interior, sostinguda o receptora, que defensa el patró simètric. Dues excepcions irracionals criden l’atenció: Euskadi i Navarra –amb concert econòmic fet a mida- també reclamen simetria essent uns privilegiats històrics amb baix dèficit intern, menys aturats i sense quota solidària. És injustificable exigir paritat en el compliment del deute i asimetria en la solidaritat. Apliquem la igualtat en els dos àmbits, respectant certa diversitat en funció del cost de vida de les regions i dels salaris. El pecat dels excessos autonòmics ha d’assumir-lo cada ciutadà sense castigar-lo amb cruesa. Si s’aposta per una filosofia totalitària i uniformista  no té cabuda cap excepcionalitat fiscal. Si tots foren més solidaris, Catalunya i les autonomies generoses podrien reduir la seva aportació en benefici dels endeutaments propis. Congruentment, els catalans haurien de rebre el suport asimètric unànime en el dèficit com a compensació.

Costa creure que un conflicte clau per a l’economia del contribuent estigui en mans exclusives  d’un partit majoritari i faci grinyolar tot l’engranatge nacional. Incumbeix tots els parlaments autonòmics i és motiu justificat per consultar el poble. Els “barons” s’han donat un mes de reflexió. Per decidir la rendibilitat electoral del partit? O es fa una reforma estructural de l’administració estatal o es canvia l’organigrama de les autonomies. Millor ambdues coses. Es demana a crits la reforma d’una Constitució desajustada, anacrònica i amb el regust amarg d’antuvi. Apel·lar el refugi constitucional és una covardia reformista per seguir vivint anquilosats a costa de tercers.

Ramon Mas Sanglas – 1/6/2013

 

Força i feblesa de les consultes democràtiques

El sobiranisme català cada dia aplica noves vies de pressió per convèncer la societat del canvi necessari. El mètode de la consulta popular és el més democràtic per avancar, però ens cal la llei parlamentària que cohesioni les decisions municipals al respecte.

Tan cert és que “la unió fa la força” com el “divideix i venceràs”. Es condicionen inversament. La dispersió de fronts contra la crisi ens supera a l’hora de decidir el més convenient si som preguntats. Som presoners del cansament, la confusió, la desconfiança i l’engany. Un còctel d’ignorància i de vel·leïtats partidistes fa que la societat és torni passota, indecisa o reaccionària quan ha de prendre part activa en comicis i consultes vinculants d’obligat compliment amb tots els interrogants legals sobre les conseqüències.

“Un SÍ unànime dels veïns de Seva i Sant Miquel de Balenyà a ingressar els impostos a l’Agència Tributària Catalana”, fa encapçalar la llista de municipis insubmisos fiscalment. Gran satisfacció fins aquí. Però el gerro d’aigua freda cau en el comentari inicial: “Amb una participació de gairebé el 23%, aquests van dir de forma gairebé unànime, el 98%, que estaven a favor de pagar els impostos...”. Què pesa més, ¿aquest 98% del 23% de votants o el 77% dels abstencionistes? El poder del dret democràtic és evident. Tots hi estaven cridats, malgrat les incògnites sobre la legalitat d’una consulta municipal vinculant. Qui calla atorga. Si fóra una consulta nacional es requeriria un mínim del 35% dels cens electoral. Són diferents els criteris municipals? La legalitat jurídica i l’empenta moral o identitària d’una consulta són dos conceptes diferents. ¿Pot ser vinculant una qüestió deliberativa –a diferència d’un referèndum- per saber l’opinió popular? Sospito que la baixa participació, tot i el còmput dels majors de 16 anys, és fruit de la desinformació prèvia del tema o desconfiança sobre l’eficàcia de la mesura: no pagar impostos directament a l’Estat. Seria lamentable la divisió del poble per malentesos d’interpretació.

Les dissensions parlamentàries són les armes menys democràtiques i enemigues de les urnes. Els escons estan per servir, no per rivalitzar. Les controvèrsies sobre les consultes, siguin de rang municipal o autonòmic, seguirà soscavant el futur de Catalunya -amb gran satisfacció espanyola- , en tant la llei no estigui aprovada per amplíssima majoria. Necessitem pautes oficials emanades del Parlament per unir forces populars i enfortir conviccions. Als municipis catalans estan succeint fets i moviments pro sobiranistes valents, però, aïlladament, en detriment de la força independentista mancomunada. La descoordinació és perillosa i crema. No es tracta de veure qui la fa o la diu més grossa sinó de convèncer-nos sabent que anem pel bon camí. Esperem amb candeletes els informes del Consell Assessor de Transició Nacional. Volem una guia segura de pressió sobiranista efectiva. És útil la via de la insubmissió fiscal? Són simples assajos preventius i avisos formals a l’Estat central d’una segregació unilateral seriosa? Quant més propera sigui la data de la consulta general definitiva, més clars han de ser els objectius finals per exercir el dret a decidir massivament.

Ramon Mas Sanglas – 28/5/2013

 

Per què una llei de consultes?

La raó, tard o d'hora, troba la veritat. Cal paciència, com la del caçador, per tenir premi. Quan la llei de consultes sigui una llaminadura democràtica l'addicció serà inevitable. Quants anys han de passar?

Perquè no existeix a nivell autonòmic i la transparència és un valor afegit cabdal. L’Estat té l’exclusiva en les atribucions democràtiques vinculants. Espanya encara no és el Regne Unit en democràcia compartida. L’aval de 104 parlamentaris sobre el dret a decidir vol concretar-se en una llei de consultes obertes. L’estrena serà -possiblement- per saber quin model de país desitja el poble català a proposta de diferents alternatives: si vol ser independent, confederal o seguir en règim autonomista. Podria consultar-se sobre trilingüisme en educació, llei electoral, hisenda pròpia o qualsevol tema transcendent d’inquietud social. És de mala fe política creure’s i divulgar que l’única pretensió legislativa de consultes és el sobiranisme. La llei és de tots i tindrà moltes aplicabilitats dins l’àmbit territorial. El caràcter desvinculant no comporta canvis estructurals inherents. És equiparable a un sondeig personalitzat, controlat i oficial fet a tota la població adulta a fi promoure actuacions posteriors amb els resultats obtinguts. En quina coartada o il·legalitat s’incorre per denunciar-la al Tribunal Constitucional?

Neix amb la tensió política interna i bilateral. També amb la crisi econòmica més àlgida i  pressions d’estrangulament financer sobre el dèficit autonòmic i les retallades pressupostàries. La impossibilitat de noves portes de diàleg a Madrid, el clam popular de l’11-S passat i el resultat dels darrers comicis catalans són raons encaminades a una sortida unilateral del conflicte Espanya-Catalunya. El Parlament escodrinya amb lupa tota legalitat i legitimitat per no ferir susceptibilitats socials ni polítiques i trobar el màxim consens. La llei de consultes és l’instrument més idoni per fer participar obertament la ciutadania envers el futur. Ara ens cal clarividència i honestedat informativa dels polítics i assessors de les tres vies. Què hi haurà al darrera de cada porta? El mateix dret té el grup socialista a consultar quants catalans volen confederar-se amb la resta d’Espanya o els conservadors (PPC i Ciutadans) a conèixer qui prefereix continuar com estem. Per què tants escarafalls contra l’opinió pública dels catalans independentistes? És inconcebible oposar-se a votar lliurament. La tapadora constitucional ja no serveix contra l’epidèmia nacional antidemocràtica del passat. Feta la consulta, amb les voluntats reals a la mà, podrem decidir què fer i dir a Espanya i a Europa sobre les aspiracions de Catalunya. És l’única fiabilitat matemàtica per acabar amb els malentesos, amenaces i les hipòtesis. Per què tremola Espanya sobre la realitat de les urnes? La voluntat democràtica majoritària del poble –la que sigui-,  ¿també serà ignorada o denunciada als màxims tribunals de la nació? L’Estat central hauria d’agrair l’interès legal de transparència del parlament català amb la seva contribució bilateralitat negociadora o consultiva i no posar-s’hi d’esquena.

Les balances fiscals del 2010 presentades per la Generalitat són l’espantall i angoixa nacionals. És la millor arma independentista contra una Espanya agressiva i reticent a pagar. Per què amagar-se i negar l’evidència de la solidaritat catalana? Tots els errors són corregibles, no a qualsevol preu, amb l’assistència del poble. És el gran antídot de l’error polític: la consulta o referèndum. Pregonem ser europeus i estem anys llum de la democràcia directa de suïssos i països nòrdics que consulten el canvi més insignificant. Certs mals de butxaca que pateix la societat espanyola són deguts a la manca de claror governamental, de participació popular i a l’excés de penombra del partidisme polític.

Ramon Mas Sanglas – 26/5/2013

El sobiranisme salvarà l’escola catalana

El model d’escola és de la comunitat educativa i no dels polítics. No admetre la pluralitat cultural i lingüística d’Espanya és renegar de la democràcia. La LOMCE serà un nou mur contra l’entesa que agilitzarà el nou estat català. 

La llei Wert s’aprovarà per dictadura, no per democràcia. Catalunya no l’aplicarà perquè té competències educatives i lingüístiques plenes (LEC) avalades per la màxima jurisprudència estatal. La LOMCE les contradiu. La tempesta imperfecta del PP pels quatre punts cardinals de Catalunya no acabarà amb un poble que ha resistit 300 anys de vendavals. La llengua és l’ànima de l’escola d’un país. Per aniquilar-la cal l’extermini generacional. L’obsessió fanàtica del govern central per espanyolitzar Catalunya hauria d’acabar amb tres dècades de bilingüisme exitós extirpant la immersió escolar del català. La revifalla de croades militars del passat els delata: “Un modelo educativo vertebra a una nación y hace que los futuros españoles sepan lo que es su país y sepan que deben sentirse orgullosos y defender su país" (De Cospedal en una arenga assembleària als seus correligionaris). No accepten la pluralitat nacional ni la diversitat lingüística. Declaracions insidioses d’aquest calibre enforteixen les arrels independentistes i aixequen més murs a la sordesa del diàleg. Gràcies per justificar camins d’insubmissió.

S’ha revifat l’esperit dels 80 amb una llei educativa retrograda en continguts i controls. ¿Per superar el fracàs escolar espanyol? Se’ns imposen un pares ideològics patriòtics. Per què en volem d’adoptius si tenim pares biològics? Quina manera d’estimar és aquesta? A cops d’imposició i vexacions no s’educa cap ciutadà. Volen vacunar ments infantils amb ideologies uniformadores escrites en textos escolars censurats, esbiaixats, falsos o mutilats. Els nostres estudiants han de llegir, escoltar i aprendre en les aules la història verídica del seu poble i en català. No se’ls pot amagar les ignomínies comeses amb els seus avantpassats. És aberrant utilitzar 17 famílies  castellanoparlants com a víctimes de la politització cavernosa exigint una segona immersió vehicular a costa de desintegrar una societat cohesionada. Aquesta arma mortífera –Catalunya és Espanya- té els dies comptats, si no canvien el xip. No reconeixen que la feblesa del català al carrer – no en vies d’extinció, com voldrien-, és la llengua territorial i té prioritat en l’escola pel bé integrador i laboral de tots els residents a Catalunya, nouvinguts i nadius. Pensen que sabotejant la cultura autòctona sucumbirà el catalanisme. Fins quan la tolerància a tanta impertinència? Prou, ha dit el poble, el govern i els docents. “De fora vingueren i de casa ens tragueren” no constarà mai com a epitafi d’una Catalunya vençuda. Abans veurem la sortida democràtica d’una Espanya frustrada que l’espanyolització dels països catalans.

El bastió de la catalanitat està sacsejat per l’absolutisme del PP en territoris valencians, balears i la franja catalana de l’Aragó. Prou espoliacions. Només un nou estat convertirà el català en llengua nacional única sense cooficialitats. Punt i final a la conflictivitat cultural. Els arguments per marxar cada dia són més expeditius. Tot segrest i repressió han de ser desobeïts per moralitat i democràcia. L’escola no està venda, ni amb subterfugis econòmics, perquè la llibertat i la cultura d’una nació no tenen preu.

Ramon Mas Sanglas – 20/5/2013

Opcionalitats del dret a decidir

Som un país complicat per decidir què volem i ens convé més. Tant costa respectar la pluralitat? La democràcia es parctica, no es proclama. Polítics, poseu les urnes a disposició del poble.

Vincular el dret a decidir al SÍ o NO només a la independència de Catalunya seria una limitació democràtica. És l’error en què va caure el PSC inicialment i el pou on dormita el PPC i Ciutadans cegats per una legislació estàtica de conveniència. Tota societat demòcrata i sana fa lleis amb la capacitat de canviar-les per consens polític o consulta ciutadana. Els partits són referents ideològics que marquen pautes, mai propietaris del dret popular. Centrar el poder nacional en majories absolutes dels comicis (PP-PSOE) menyspreant referèndums vinculants, és segrestar el poble cada quatre anys. Les consultes no són amnisties tolerades del dictamen absolutista sinó el termòmetre democràtic d’un país lliure i normal.

Catalunya està immersa en la reestructuració política, econòmica i social originada per llargues tensions històriques. La crisi conjuntural ha accelerat la necessitat d’acabar un estatus inestable mal gestat en la transició democràtica. S’han marcat tres possibles rutes legítimes: un nou estat europeu independent amb una República catalana, un conjunt d’estats federals competents sota l’empara espanyola, un règim autonòmic menys atomitzat amb la mínima dependència de tercers.

La segregació pacífica d’Espanya amb tots els drets i deures d’un divorci portat amb elegància, diàleg i sense estridències depèn dels votants catalans. Un pas en fals a les urnes per manca d’informació o engany de les bandes negociadores tindria conseqüències nefastes. El cor no pot votar contra la raó. El Consell Assessor de Transició Nacional és el far imprescindible per no topar amb l’espigó del port si el catalanisme majoritari optés per una República independent. Què farà i serà de Catalunya el dia-D?

Un Estat d’estats federats o confederals no depèn de la voluntat única dels catalans. Es constituiria per la interdependència dels territoris que volguessin federar-se dins Espanya. Cada part rebria competències pròpies i obligacions comunes envers el govern central. Aquest projecte avalat per la família socialista xoca amb el mur constitucional i els seus adversaris del PP. Sense acord de la bicefàlia majoritària del país el model federal és una repicada de campanes. Pere Navarro ¿on està el seu Consell Assessor federalista paral·lel per convèncer a catalans i espanyols per evitar la secessió? Cap ciutadà votarà a les palpentes ignorant el seu futur federal. Estalvieu-vos crítiques recíproques. Volem veure la feina de tots.

La tercera via és el retoc autonomista avalada per PPC i Ciutadans. Els més agosarats parlen d’autodeterminació amb hisenda pròpia, recaptació i administració dels propis recursos amb la mínima o nul·la solidaritat aliena. ¿Pactes fiscals centralitzats? ¿Reducció d’autonomies?

Per tant, la pregunta no pot ser única sobre tres opcionalitats ben diferents, ni exclusiva per als catalans, si es pretén implantar un federalisme espanyol o canviar l’autonomisme  descafeïnat  actual. Es posaran d’acord sobre què, quan i a qui preguntar? Tant probable és la continuïtat del conflicte català-espanyol, si Catalunya no se’n surt per la via directa de la independència, com improbable que el PP-PSOE renunciïn al seu poder rotatiu canviant l’actual model autonòmic del cafè per a tots.

Ramon Mas Sanglas – 20/5/2013