Campanya d’interessos, no de veritats

Per què els interessats són els últims en assabentar-se de la veritat? Ho diem dels pares respecte les aventures secretes dels seus fills adolescents. De la parella respecte la infidelitat d’un dels membres. Dels polítics respecte projectes del programa que anuncien i amaguen o no executen. En els tres casos els interessos personals o de grup són els arguments que forcen silenciar la veritat per seguir gaudint en silenci d’uns plaers o beneficis satisfactoris. No parlaré d’aquests tres. Quan un dia surt a la llum pública la veritat sigil•losament guardada, ¿quina actitud cal esperar? ¿La negació de les proves evidents, la humiliació resignada, la reacció violenta, l’acceptació de les conseqüències, el silenci i campi qui pugi?
El cavall de batalla de la campanya serà la crisi i l’atur amb un reguitzell de mesures per combatre la plaga de cinc milions d’afectats. Els amants de l’estadística podrien fer un estudi minuciós de les promeses dels partits participants detallant solucions donades a cada problema concret. Fora bo exhibir-lo d’aquí uns mesos i contrastar el nivell de compliment, les mitges veritats i les mentides més aberrants. No existeix cap vareta màgica ideològica ni econòmica per restablir la bonança del país. Sí, per reajustar el repartiment de costos i dèficits públics en què estan sumides totes les administracions entre tots. Fins ara la maleïda paraula “retallada” és la més emprada en boca de polítics i governants, com eina ràpida i eficient que fer quadrar emergències econòmiques. Com que les víctimes pobres no hi estan d’acord, les divergències de criteris han fet aflorar solucions a costa dels rics amagats i molt solvents, pocs per alguns, però més que suficients.
La següent certesa ens arriba de fora (New York Times), no per això menys verídica, ans el contrari, per ser una notícia rellevant i contrastada. En la nostra premsa estaria vetada. El frau fiscal anual dels espanyols rics (grans famílies, empresaris i banquers) és de 44.000 milions d’euros, que Hisenda espanyola deixa d’ingressar. Aquest import equival gairebé al dèficit de les despeses públiques socials d’Espanya (sanitat, educació, obra social). Dit altrament, suposa el 74% del frau fiscal nacional i correspon a 569 persones de nacionalitat espanyola, amb cara i ulls concrets. L’Estat no s’atreveix amb ells al•legant possible prescripció del delicte, falta de mitjans o inspectors, por a la investigació per evitar represàlies a través d’altes esferes mediàtiques. L’Agència Tributària es limita a perseguir als autònoms i professionals liberals que no compleixen amb el fisc, que representa un 8% del frau total. ¿Quin partit exhibirà la veritat en campanya i s’atrevirà amb la bèstia grossa que arruïna el país i mata el pobre? No es demana caritat, ni apujada d’impostos als poderosos, sinó simplement que paguin el que estipula la llei espanyola per a tots els ciutadans. La segona bèstia és l’economia submergida, tabú o escapatòria de cert empresariat petit i solució forçosa per alimentar moltes boques. ¿Lacra més justificada?
Lamentablement, Catalunya aglutina la majoria d’aquests defraudadors públics rics, on les retallades estatals són les més destacables. Si en aquest context o guardiola dels ingressos hi afegíssim els 17.000 milions (quota de solidaritat autonòmica) que els catalans veiem com se’n van cada any i no tornen sota cap concepte inversor, viuríem en el país de les meravelles en plena crisi. La frivolitat arriba als límits quan hem de sentir les declaracions d’un expresident: “Els rics no paguen impostos a Espanya” o d’un president autonòmic: “L’ increment d’impostos als rics és més un valor testimonial que pràctic, perquè són pocs”. Amics, lectors, valoreu les xifres i les mentalitats. Però, sobretot, voteu amb la ment freda, si la consciència us permet veure amb lucidesa, quin govern pot treure’ns del pou amb menys injustícies.
Ramon Mas Sanglas – 7/11/2011

Per què els polítics menteixen?

Durant les campanyes electorals la premsa i la informació pública van farcides de falses promeses i mentides de calibre gruixut. Sabent que els perjudica la credibilitat, ¿per què les diuen tan grosses i s’hi juguen el prestigi? És el rol estàndard de la política actual. Menteixen prometent el què no tenen a l’ abast, ni intueixen què passarà. La mentida política és congènita per innòcua: “ho puc prometre ara, però no ho puc complir després”, perquè el vent ha canviat de direcció. Promet, promet, que alguna cosa colliràs. L’atzar i la ingenuïtat del votant són aliats importants. Qui no s’arrisca perd la possibilitat del vot casual. El silenci –estratègia del PP- és eloqüent només quan les estadístiques auguren una mínima seguretat de reeixir en les urnes. Al seu líder li convé callar per no ensenyar les cartes negres que haurà de jugar. Amb l’alternativa d’un contrincant derrotat tindrà el passaport a la Moncloa sense grans discursos: “el ciutadà ja es trobarà la crua realitat del canvi”. No cal angoixar-lo, prèviament, per evitar més abstencionisme.
La mentida política és com un joc, una estratègia del convenciment fàcil, no una immoralitat. L’ètica abstracte del polític és la conquesta del poder com sigui. Per al partit tot és vàlid, mentre guanyi. La persona implicada forma part de l’engranatge i es deu al sistema. Els escrúpols personals passen a segon terme si és bon polític, perquè no ha de donar comptes a ningú com a individu. Aquí està el nucli de la indecència política: el governant sortit del poble té la poltrona quatre anys amb un projecte poc realista o camuflat. Sota l’empara del partit pot cometre errors -més amb majoria absoluta- , sense cap dimissió, malgrat els retrets públics. Només l’oposició podria vetar-los i contrarestar els efectes perniciosos, però, entre col•legues de professió s’ha de ser cautelós. “Avui per a mi, demà per a tu”. La bipolarització política és el pitjor enemic de la democràcia i la transparència, després de la majoria absoluta.
Els dos pecats capitals del sistema electoral són les candidatures tancades com a premi de fidelitat o antiguitat dels aspirants i la falta de rigor del programa sense un calendari i dates d’execució de cada objectiu. Com que no hi ha sancions ni dimiteix ningú per un incompliment programàtic, la falsa promesa i la mentida més solemne queden impunes. Diem que la culpa és del sistema que ells legislen, quan en realitat els culpables som tots els ciutadans per admetre’l i donar el consentiment del vot. Com trencar el cercle viciós? Exigint i votant escons buits (Candidatura “Escons en Blanc”) fins el canvi de la llei electoral o bé, que no pugui governar ningú sense un 50% mínim de participació. Aleshores l’abstencionisme seria comptabilitzat com una forma popular democràtica i vàlida. Repetir els comicis.
La classe política no hauria de tenir l’exclusiva dels parlaments. El partidisme sota la servitud de la banca i el capital manipula la llibertat ciutadana. Quan un govern es mou amb paràmetres de poder i no de servei a la societat la consciència política queda ferida de mort i els valors de la justícia, la veritat i la professionalitat s’esfumen. ¿Per què no encomanar la governació d’un país a la intel•ligència i sensibilitat humana d’experts economicistes i juristes aliens a la parafernàlia política corrupta i tramada? Si no podem decidir el mecanisme per triar els nostres governants sense cap imposició som titelles del seu món d’interessos i la paraula democràcia és pura filantropia i permissivitat passiva.
Ramon Mas Sanglas – 1/11/2011

Candidatura “Escons en Blanc”

Les eleccions són un trencaclosques per a molts ciutadans i la televisió un suplici publicitari. Sobren peces, no encaixen o en falten. Són les respostes dels abstencionistes, vots blancs i nuls. El vot en blanc afavoreix la majoria guanyadora. Els nuls són perduts. Qui es queda a casa dóna la batalla per perduda. Quina alternativa queda per captar i convèncer aquests potencials electors desencisats? Raons de rebel•lió política no en falten, i més en temps difícils. Les urnes reclamen fets sobre les promeses. L’opció de la candidatura “Escons en Blanc (EB)”, d’abast nacional -poc coneguda per falta de recursos publicitaris- , pot ser una solució immediata, efectiva i amb fonaments legals per canviar l’apatia de l’electoral i l’immobilisme dels polítics instal•lats fa anys. Quan s’apliqui una nova llei electoral oberta – el gran objectiu d’aquesta promotora- es dissoldrà, perquè no és cap partit.
Els partits majoritaris defensen la reducció de senadors i diputats. En faran bandera durant la campanya 20-N per a la nova legislatura. En el millor del casos hem d’esperar els comicis del 2015 a veure la realitat. Quin candidat sacrifica la seva plaça de bon grat? Per a “Escons en Blanc” podria ser un fet en aquesta legislatura. L’abstencionista, per descontentament o perquè cap llista el satisfà, tindrà el dret a deixar buits els escons que aconsegueixi la sigla (EB), compromesa a renunciar tot tipus de remuneració personal. Una butaca buida no ocasiona despeses. Les conseqüències que se’n deriven podrien ser altament positives. Primer, reducció automàtica de parlamentaris i senadors amb els sous corresponents. Segon, canvi de les majories reals, perquè aquest vot no es repartirà entre partits. EB té un destinatari nominal no presencial, però computable a efectes estadístics i legislatius. No pot ser substituït per ningú. Tercer, el seu silenci serà la forma d’exigir un canvi electoral que reclama el poble fa anys, amb llistes obertes. Quart, serà una mostra de nitidesa per dir NO a un sistema sense llibertat individual. Diputats i senadors estan sotmesos a la disciplina de vot del partit. Cinquè, un percentatge considerable d’Escons buits donaria realisme a les Cambres i faria canviar els valors i la reflexió del polític com a servidor del poble, no dels propis interessos.
Proliferen els vots en blanc per desafecció política. Com a objectiu de protesta són comptables, però, només simbòlicament. Perquè tingui repercussió parlamentària legal és imprescindible votar amb la papereta legalitzada (Escons en Blanc) que estarà en les meses electorals. És normal que els partits tradicionals vulguin ignorar aquesta candidatura d’indignació. Desacredita les seves paraules de campanya i els resta vots reals al posar en evidència la falta de credibilitat ciutadana.
En les últimes eleccions municipals catalanes alguns regidors van perdre la seva cadira. Aquests consistoris han reduït nòmines personals que han repercutit en serveis del poble gràcies a Escons en Blancs que votaren els electors. Són bons precedents d’estalvi polític que Grècia i Itàlia han aplicat dràsticament eliminant ajuntaments i províncies. No és millor opció canviar les retallades socials per la supressió de burocràcies supèrflues i polítics sobrers? El 20-N tindrà una nova eina per fer avançar una nova llei electoral penjada en la cartellera de les bones intencions polítiques, però molesta. Per a més informació: http://www.esconsenblanc.org/es o bé http://votoenblancocomputable.org/

Ramon Mas Sanglas - 30/10/2011

Catalunya, trofeu d’Espanya

Les armes maten, però les paraules inoportunes i frívoles aviven conflictes innecessaris, latents fa segles. El senyor Peces-Barba ha estat la persona menys indicada per recordar el contenciós espanyol-català del 1640. Si Espanya va fer una mala tria entre portuguesos o catalans, ha tingut moltes oportunitats per rectificar la història i deslliurar-se d’aquest llast agredolç que maleeixen, però necessiten. Per què no s’han desfet de Catalunya al llarg de 300 anys? No cal bombardejar Barcelona cada 50 anys per assegurar la fidelitat catalana al regne d’Espanya. L’espoli fiscal de 17.000 milions d’euros anuals ja impedeix tot intent de fugida. El subconscient de Peces-Barba l’ha traït. L’esperit conqueridor d’Espanya veu Catalunya com un botí de guerra. Un trofeu valuós que no pot deixar escapar a qualsevol preu. Catalunya està estigmatitzada per la història castellana com una pertinença o colònia de la Castella imperialista, a qui paga impostos de vassallatge. Mentalitat de domini de quan feia les amèriques.
Aquest senador il•lustre va tenir l’oportunitat de redactar una Constitució per a tots. Amb aquestes reflexions incendiàries reconeix implícitament que es va fer malament o va quedar inacabada. Si el seu paper, després de 40 anys de discòrdia franquista, era unificar criteris i respectar drets sota l’empara de la pau, no es mereix l’apel•latiu de “pare de la Constitució”. Els fills que no troben a casa el respecte de la seva identitat i el reconeixement de la llengua pròpia tenen necessitat d’emancipar-se. Qui provoca aquesta ruptura o divorci és un separador. Conseqüentment, ¿d’on prové la vocació independentista de tants pobles? En el període de transició del 1978 la comissió constituent i els catalans en desacord van perdre una ocasió d’or per llimar confrontacions. Mai van rebre l’oferta ni cap possibilitat de tria. Se’ls va imposar, una vegada més, el poder de l’Espanya unificadora i centralista.
Potser ara s’entén perquè volem una segona transició democràtica, quan la primera fou un simulacre o assaig. Durant 35 anys hem tingut massa conflictes evitables: un Estatut trinxat, la llengua vetada, l’economia fiscalitzada, la identitat burlada. No oblidem la infinitat de boicots. Portem l’estigma de la maledicció aliena com a poble que ha reeixit en la història per ser lluitador, creatiu i constant. Per això no celebrem cap derrota, sinó la victòria de cada aixecament.
Catalunya necessita un nou estatus econòmic i polític per sobreviure. Si l’entesa no pot ser pacífica és que la democràcia grinyola fort. Si és insuficient un reciclatge caldrà motor nou. No cabem tots en un sistema incòmode, tot i pagant bitllet de primera. No és un crim demanar una reforma constitucional. La democràcia, ¿fa més por que la dictadura? Si la primera transició es va batejar d’heroica, ¿per què tanta resistència a la segona? El rodatge de 35 anys de llibertat limitada ja és garantia de maduresa popular per saber què és decidir. Peces-Barba, no vingui amb hipòtesis humorístiques de la broma fàcil sense els catalans. Sense tanta solidaritat envers Espanya, Catalunya no estaria a la deriva en aquests moments. La porta de sortida continua barrada. Per què amaguen la clau de l’entesa tan sigil•losament? Catalunya no ha perdut l’esperança del trànsit definitiu a la llibertat plena dels seus pobles sense cap bombardeig.
Ramon Mas Sanglas – 31/10/2011

Eta, adéu per sempre

Punt i final al cicle d’ETA, a l’extorsió, el crim i el terrorisme. Sí, a les reivindicacions d’una societat que obre les portes a decidir lliurament. Ha finalitzat el mètode antidemocràtic de l’assassinat covard i absurd. El camí de la violència i les armes no porta enlloc. Només amb el diàleg i la democràcia –com sempre ha intentat fer Catalunya- poden entendre’s els pobles malgrat llenguatges diferents.
No hi ha victòries a celebrar quan hi ha víctimes innocents. Només comença una nova etapa, suposem que pacífica. Entre els vius no hi ha guanyadors ni perdedors. La llibertat i la raó no és propietat de cap bàndol, només del poble. La retrobada, no fàcil entre generacions, serà el millor gest per aplanar la ben entesa entre l’Estat central, la pàtria basca i el seu futur. A més reconciliació menys confrontació. Els partits polítics són simples interlocutors que poden facilitar o enterbolir la reunificació d’un país dividit. No pertoca només a l’Estat marcar pautes. La pilota que ha deixat la banda terrorista està en mans dels autèntics demòcrates, no dels interessos patriòtics d’uns i d’altres, amb el missatge clar de respectar el dret a decidir.
El moviment ETA va aparèixer per combatre el franquisme usant el terror quinze anys. Va continuar la mateixa estratègia a partir del 1975 fins ara, per alliberar Euskadi de l’Estat espanyol. Si el concert econòmic basc és fruit parcial d’aquesta pressió, amb la bandera dels drets forals històrics, continuar l’extorsió fins avui dia ha estat un error greu sense fruits. La memòria històrica no aplaudirà mai aquesta trajectòria, i menys, els recursos emprats. La fermesa de la ciutadania peninsular sempre ha rebutjat la violència de quasi mig segle d’existència etarra. Els hereus polítics de l’esquerra “abertzale” també s’han desmarcat per arribar a una solució dialogada. La llavor ideològica de l’independentisme té arrels profundes. La fructificació dependrà de tot un procés negociador, lent i racional. Amb l’anunci del cessament definitiu de la lluita armada i la dissolució de la banda s’inicia un període dur de confrontació política, que vol dir, refer el destí comú sota voluntats majoritàries nacionals i autonòmiques amb un referèndum popular final, si cal.
Tota la nació, malauradament, en sap massa de tragèdies bèl•liques civils. Sap que la restauració de les llibertats reprimides és un camí dolorós. La memòria dels camps de concentració i les rancúnies entre nacionalistes i republicans d’antuvi, es reviurà en moltes llars basques durant anys. Sense demanar perdó, difícil reconciliació. Lliurar les armes és un gest material important, però, imprescindible acceptar la culpabilitat. La pena de presó no és justificatiu de l’error comès, els morts no tenen retorn. Els familiars de les víctimes han de ser intermediaris per facilitar el retrobament, més que els polítics. La sobirania basca és una fita a costa de sumar llibertats, no de més repressions. Es demanen passos bilaterals de reconciliació: acostament de presos i claudicació etarra total amb reconeixement i perdó. Les dues fases condicionen una tercera: que l’Estat reconegui el dret del poble basc a decidir el seu futur lliurament.
Ningú dubta que al govern entrant del 20-N se li ha girat més feina de la prevista, a més de la crisi rabiosa que es resisteix de valent. Els dos focus sobiranistes de Catalunya i Euskadi posaran a prova de foc la saviesa política del consens i els valors de la democràcia real. Amb els dos grans territoris històrics de l’economia espanyola no és bo mantenir una rivalitat eterna. Si no aconsegueixen l’entesa política i financera amistosament no quedarà més alternativa que acabar la confrontació amb una consulta popular vinculant. En democràcia internacional el jutge imparcial final és el veredicte de les urnes.
Ramon Mas Sanglas – 24/10/2011

Decideix el poble, no el polític (NE)

No és cap acudit ni un insult a la intel•ligència política. Però, hem capgirat les funcions democràtiques. El sistema ens ha habituat a creure i votar el què decideix el mandatari per nosaltres. No hem assimilat la cultura del poder popular com la prioritat per dret. El mecanisme legislatiu electoral s’ha muntat a mida del polític –no de l’elector- , amb permís del capital. Conclusió, qui paga mana. Tots som ostatges del mecenatge neoliberal. Només un canvi constitucional valent pot redreçar l’ordre dels poders. ¿Està predisposada la classe política a renunciar el proteccionisme econòmic, viure només dels recursos del partit i afiliats, confiar en el poble sobirà i abandonar la servitud capitalista?
Un encadenat d’especulacions financeres ens ha dut al desert per falta de líders honrats. Trobar una drecera és demanar un profeta amb la bola de cristall. Les receptes dels ideòlegs no donen confiança després de tants fracassos. El ciutadà està més vehiculat als drets socials i laborals que als polítics. Censurem un govern que no admet canvis estructurals dels rics, ni electorals. El dret democràtic no tolera burocràcies absurdes, malbarataments i corrupcions que contrasten amb la pobresa. La sobirania popular no pot triar els governants sobre unes llistes tancades prèvies. Ens volen canviar la societat per anar millor ells o vetllar pel benestar comú? Passen de les veus indignades. Quinze dies abans del 20-N entraran en campanya -dies de zel intens- , on s’ho diran tot i blindaran el seu futur de quatre anys amb el vistiplau de les urnes.
El govern català es planteja deslliurar-nos del centralisme econòmic estatal per combatre l’endeutament. Maniobra difícil per les desavinences històriques seculars. L’única porta viable és la força del vot majoritari vinculant. Decidir, sí, però en tot i sobre tots, sense excloure els mateixos parlamentaris. La democràcia no delimita camps d’acció quan un poble ho reclama. Si la primera transició no contemplava aquesta possibilitat, obrim la Carta Magna novament i no tanquem en fals la segona. El nacionalisme no és una plaga ni el terror de les autonomies. Aquesta visió és pròpia del partidisme centralista, retrògrada i excloent. L’amalgama diversificada de catalans sobrevinguts no és cap obstacle si tenim expectatives clares a casa nostra. Si el dret a decidir és exclusivament dinerari no formarem una nació amb ideologia i cultura pròpies sinó un búnquer de riquesa, a base de treure’ns el fetge mútuament. La bondat política no pot estar renyida amb la justícia entre obrers i empresaris.
No invertim la piràmide. No són els polítics que decideixen quin Estat volem per salvar les seves conveniències. El votant confia en el polític digne per la seva exemplaritat, estil de vida i perícia. El poder del vot democràtic és manipulable fàcilment amb la promesa falsa: el camuflatge del vot captiu. Qui se’n deslliura de la captivitat? El sistema i el poder econòmic han falsejat la democràcia. Per això estem en el pou de la crisi. La societat enyora el líder altruista que s’oblida de si mateix per servir al bé comú. Trobar-lo és gairebé un mite, perquè el bon governant està enxarxat en múltiples interessos autonòmics, nacionals i europeus. Governar bé, és assumir el risc de decidir sense temor a errar sota la pròpia responsabilitat.
Ramon Mas Sanglas – 15/10/2011

Veritats a cau d’orella (NE)

En moments d’ofuscació mental o falta de serenor la vida se’ns presenta amb cara poc afable. Malauradament no són fantasies per a qui les mancances i falta de treball és el malviure quotidià. L’evidència d’una crisi sense final ha posat en circulació el doble eslògan: “no podem créixer més” i “no hi cabem tots”. Semblen anatemes perversos contra el benestar actual i futur. Dos anunciats que podrien ser una invitació a fer fora els nouvinguts i un stop a les aspiracions de les noves generacions. Sentències que preses al peu de la lletra portarien la desesperació col•lectiva. Busquen matisos i atenuants a les mitges veritats del contingut, sense enganyar-nos.
El pecat original d’haver estirat més el braç que la màniga tindrà un llarg purgatori, si som capaços d’estalviar-nos un infern de lluita permanent. El planeta està limitat en recursos. La sobreexplotació va contra la sostenibilitat bàsica dels éssers vius. Com a racionals utilitzem la ment per fer entendre i aplicar el vocable compartir amb sensatesa i equilibri. La bogeria del neocapitalisme financer ha dividit el món. Que els financers d’USA s’hagin repartit quatre bilions de dòlars per salvar la seva prepotència és una mesquinesa humana com a entitats privades. Dinamitzar l’economia espanyola a partir dels Bancs, -mestres de l’especulació- , injectant diner públic, no és reajustar la despesa ni aprimar l’endeutament. Pagar sense res a canvi, ni crèdits raonables, és la humiliació del contribuent i un trepig de la democràcia. Els governants han capgirat els valors socials i els drets humans amb les retallades sanitaris i educatives. Donar més espai als rics a costa del salari i treball del pobre és sostreure el pa de taula. Amb aquesta filosofia cada dia serem més petits, evidentment.
La indignació contra tals polítiques neoliberals és mundial. No obstant, les mesures correctores han de néixer en el si de cada Estat. La plaga de l’atur no pot trobar solució definitiva amb una diàspora massiva d’habitants. Amb la fugida desesperada de cervells i personal qualificat empobrirem més el país. L’única sortida eficaç és el repartiment de treball, de capital i del temps. Cal repartir hores, reduir la setmana laboral i ajustar la remuneració, si la productivitat no compensa. Recordem les 35 hores setmanals a França, amb un suport mediocre de l’empresariat. Si el consens no és bilateral quedarem a l’estacada. Quan un bé escasseja s’ha de repartir entre tots. Principi contrari a la política nefasta de les retallades: reduir personal i treballar més hores. Més atur. Si no apliquem la cultura del saber compartir i viure amb menys, per evitar polítiques de subsidi, no acabaran les esbatussades. El consum és la mare de la productivitat rentable, en benefici de l’estalvi i l’eixugament del dèficit. Com més reduïm el cercle de la riquesa, més engrandim el de la pobresa.
Entendre que estem malalts econòmicament no vol dir viure fulminats pel pessimisme. Els serveis de subsistència s’han de salvar a costa de les burocràcies prescindibles, primerament, i amb els sacrificis del benestar personal després, si són insuficients, no a l’inrevés. Treballar anys i panys per pagar interessos d’endeutament –fruit d’unes alegries incontrolades- és poc estimulant, però, forçós. Pitjor pecat, però, que ho pagui injustament el treballador innocent. D’aquí la controvèrsia del “no podem créixer” per culpa aliena o del “no hi cabem” perquè ens faci fora qui sempre més ha tingut o només ens hi vulguin a l’hora de pagar el pastís. Estem en una cruïlla complicada i cal emprendre decisions encertades, no interessades. Un bon lideratge d’experts intrèpids és prioritari, més que de polítics. No poden créixer uns pocs a costa de decréixer molts d’altres. El 20-N els candidats que rebin l’encàrrec popular de pilotar l’Estat que mirin el futur del país amb consens, prescindint de tot interès partidista, si no volem naufragar estrepitosament.
Ramon Mas Sanglas – 21/10/2011

Xarxa de mercaderies i Rodalies

El món hispà porta el centralisme a les venes. Brussel•les ens corregeix la miopia històrica de les comunicacions ferroviàries. El camí més rendible cap a Europa no passa per Madrid. Els factors productius d’una nació no conflueixen necessàriament amb els interessos polítics. Per no contradir el sector conservador de la radialitat peninsular s’ha fet una concessió de dues xarxes d’interconnexió interior, complementàries. Les altres tres amb sortida continental directa (La Jonquera, Irun-Hendaia) són imprescindibles. Es prioritza el corredor del mediterrani on hi ha el gruix del teixit industrial espanyol (60%). Les grans incògnites: ¿arribaran els recursos europeus (20%) i nacionals per a tants quilòmetres i tots seran compensables a efectes exportadors? Les dates d’execució dels trams – el mediterrani (2020) – i els restants fins el 2050, ¿donaran marge per veure tot el projecte acabat? El calendari de preferències i pressupostos passaran a mans dels governs de torn. El color polític i els patriotismes regionals, ¿no canviaran els paràmetres econòmics segons les conveniències de cada traçat territorial?
Tanta ambició no quadra amb la febre d’aeroports buits i AVEs sense passatgers. Les retallades han fet palès que no som nous rics, que l’atur té prioritat i que va per llarg. Les valoracions partidistes sobre la nova xarxa són diverses. Moderació governamental central, alegries de les Comunitats mediterrànies, desconsol injustificat d’extremenys i aragonesos. Els criteris europeus de rendiment i amortització són clars. Les regions d’escassa activitat productiva i baix cens poblacional, amb molt subvencionisme per falta d’emprenedoria privada, no poden ser candidates preferents per exportar el què no existeix o és inconsistent. El pecat d’inversions inútils té noms propis: la Cartuja de Sevilla, el Fòrum de Barcelona, l’Exposició de l’Aigua de Saragossa, entre d’altres. Tenim una obsessió malaltissa del cafè per a tots. Posarem punt i final a més línies d’alta velocitat? Potser compatibilitzant el doble servei de mercaderies i passatgers s‘obtindrà una major rendibilitat de les ja existents.
Com i qui sufragarà el 80% de la macro inversió que pertoca Espanya? Compartir l’endeutament de la crisi amb nous pressupostos d’estructures sobrevingudes serà un trencaclosques complicat. Si recau proporcionalment a la renda per càpita de cada Comunitat autonòmica, el catalans no podrem assumir el cost sense reduir prèviament la quota de solidaritat actual sobredimensionada. El front inversor es convertirà en batalla política ben aviat, sense oblidar que el capital de l’empresa privada serà vital, principal beneficiària de la xarxa exportadora.
L’usuari de Renfe, davant el repte del corredor mediterrani, es pregunta: ¿el govern català passarà pàgina sobre el compromís de rebre i modernitzar el servei íntegre de Rodalies? Estem cansats de suportar avaries diàries, incomoditats, retards i lentituds. Els soferts viatgers de la línia Barcelona- Puigcerdà, la més vergonyosa de Catalunya, no tindran llum verda fins el 2015 (conseller L.Recoder). Ja no somien el desdoblament previst des del 1948. Però volen els drets ferroviaris propis del segle XXI quant a velocitat estàndard, servei i combois. Per exemple, reduir a 45 minuts els 70 Km Vic-Barcelona amb catenària i via més segures, malgrat una sola. Les línies de mercaderies, ¿es menjaran el pressupost anual destinat a transportar persones? No fiquem en el mateix sac de les comunicacions la dignitat humana i els interessos comercials. Les persones són els creadors i mà de la riquesa. S’ha potenciat el passatge privilegiat de l’AVE en perjudici de molts milers de viatgers diaris de les Rodalies. Esperem una rectificació d’aquesta política ferroviària equivocada i anacrònica.
Ramon Mas Sanglas – 22/10/2011

Por dels rics

Sempre han estat i seran els amos del món. Tot intent globalitzador de l’economia –cimeres G-8 o G-20 - per reajustar els països industrialitzats en pro dels desafavorits acaben sense acords. La història del mal anomenat tercer món, víctimes de l’explotació capdavantera del primer, no posarà punt i final a la tragèdia de la fam i guerra mentre el poder no s’humanitzi. Oblidem que el planeta és de tots els mortals sense exclusions.
La crisi mundial no ha estat una vacuna per aprimar la desestabilització. Els caps de govern estan atemorits i no gosen inspeccionar estaments d’alt nivell ni modificar estructures fiscals privilegiades. En sortirien malparats. Hem d’aplaudir alguns rics alemanys, francesos i portuguesos que han decidit, per pròpia iniciativa, aportar més impostos a les seves arques públiques. Per egoisme, més que altruisme. Saben que salvaran el seu patrimoni si tots plegats sortim més aviat del pou. És d’agrair el gest per l’adoctrinament als polítics. Amb l’austeritat dels pobres sols el camí serà més costerut. Obama fa mans i mànigues per reduir els seus marginats a costa dels rics. Els més reaccionaris hi veuen la mà d’un neosocialisme camuflat contra el creixement liberal de l’economia. Posar límits a l’enriquiment desmesurat, ¿no forma part de la condició humana per exigència de la mateixa racionalitat?
Tornem a casa nostra. Els polítics no comparteixen els criteris legislatius sobre els béns de grans patrimonis i les fortunes, legítimament acumulades, se suposa. Què dir de les corrupcions mafioses? La falta de liquiditat estatal i autonòmica obliga restaurar impostos sobre grans successions, després d’una recent abolició. El Parlament català aprova la mesura recaptatòria, però, passa la patata calenta a Madrid per falta de competència. Serà temporalment? Prou d’oportunisme electoral. Socialistes i populars es mullaran en la campanya 20-N abans de retocar més pagues de treballadors o jubilats? Els grans emoluments, públics i privats, haurien de tenir topalls i estar sotmesos a barems impositius de rang molt superior. Tothom s’esgarrifa dels fitxatges multimilionaris de certs jugadors i dels deutes impagats o perdonats dels clubs. Què dir de les plurinòmines esgarrifoses i pensions vitalícies? Els polítics no planten cara a la Banca –s’hi agenollen- , ni a l’empresariat multinacional. Paradoxalment, els impulsors i defensors de la democràcia són els servidors més fidels al capitalisme, no a la decisions del poble, que no gosen consultar. El segrest dels rics a través de les urnes, un poder fàctic massa arrelat.
Les retallades socials apedacen la crisi. Amb una reforma financera no caldria retocar sanitat i educació. Però el xantatge silenciat plana en les altes esferes econòmiques. Hisenda ha desat el ribot per aquests benaurats. La febre electoral d’esquerres picarà algunes crestes. Campanades al desert. Sabem que la porta d’evasió de capitals a paradisos fiscals no té clau. Que els favors polítics s’han de retornar per salvar la mútua connivència sense que la mà dreta sàpiga que fa l’esquerra. La indignació del 15-M s’estén al món, però, no traspua en la casta política impermeabilitzada. Són dos llenguatges culturals diferents. Una vegada més els comicis seran un simple relleu de governants: permuta de la Moncloa per l’oposició. Continuarà la cantarella de la crisi, ara per culpa de l’herència socialista rebuda. Música i lletra conegudes, fins quan? El director d’orquestra predestinat a canviar la partitura sembla no haver nascut encara.
Ramon Mas Sanglas – 15/10/2011

Els Bancs no fan els deures

Crisi europea i crisi espanyola. Crisi del capitalisme i crisi immobiliària. Vivim les dues, com a víctimes i a més, autors de la segona. Les entitats bancàries han canviat els euros pel totxo i dos milions de ciutadans la nòmina per l’atur. L’avarícia insaciable ha enterrat el futur generacional feliç que ens prometíem. Per què no aprenem la lliçó sense enverinar-ho més, sabent que va per llarg? Les mesures estatals inadequades estan gestant una crisi d’embargaments sense precedents. Bancs i Caixes sense liquiditat no poden complir la normativa europea i han de recórrer al Banc estatal per subsistir amb diner de l’erari comú. És tècnicament incorrecte i moralment injust. El contribuent no pot permetre l’enriquiment privat a costa dels seus tributs quan li treuen el pa i el treball.

Els serveis bàsics de sanitat, educació i obra social perden prestacions i personal per manca de recursos. Les empreses privades sanegen les seves economies acomiadant treballadors i fent expedients ERO. Els funcionaris han rebaixat els salaris amb percentatges diferents. S’han congelats pensions per segon any consecutiu. Si les empreses privades no tenen cap injecció financera de l’Estat per evitar tancaments definitius, ¿per què les entitats bancàries privades, fusionades o aïlladament, reben grans quantitats per conservar el seu rànquing expansionista? Dues raons justificarien els macro préstecs: primer, per salvar els dipòsits dels clients, però mai, per fer créixer els beneficis de l’accionista inversor a costa estatal. Segon, per obrir obligatòriament l’aixeta del crèdit amb criteris ajustats i sense especulacions, donant facilitats al consum, la productivitat i la contractació laboral.
A què respon aquesta política bancària de privilegis públics? Als poders fàctics mancomunats del neoliberalisme entre polítics i banquers. El trípode mundial de l’economia el forma la xarxa financera, l’entramat polític i l’empresariat de primera línia. El partidisme polític de tots colors –la partitocràcia- sense el recolzament monetari fort, no tindria consistència electoral ni futur. Però, aquests magnats de l’euro, sense una legislació favorable i un suport judicial treballarien sense garanties mercantils. El tercer peu, l’emprenedoria, serveix de via de transmissió cap al món laboral, sotmesa a l’aventura de la inversió, que sense beneficis no s’arrisca, lògicament. L’amalgama dels tres elements mou el capital – enverinat- al qui servim i ens sotmetem per les regles del joc imposades.
Tota entitat bancària sense futur cert i solvència autònoma hauria de tenir dues opcions terminals: la nacionalització temporal o la desaparició com tota empresa sense actius. L’endeutament de Bancs i Caixes a llarg termini serà un llast de la societat, amb pèrdues d’obra social i de confiança, que s’han guanyat a pols per la cobdícia. La descapitalització per una banda i els fraus directius en salaris i pensions escandaloses per l’altra, posen en dubte el continuisme dels serveis. El capítol diari de les retallades fa volar imaginacions. Si els economistes dels governs no són capaços d’aturar les sagnies autonòmiques dels interessos bancaris encadenats a l’alça i l’empresariat no engega la producció seriosament, una tercera crisi neocapitalista acabarà engolint el mínim benestar que ens queda. La reforma de les administracions públiques, l’estabilitat de les finances i una nova fiscalitat dels rics són imprescindibles per restablir les balances de la recuperació i detenir les tisorades sobre la classe més empobrida. Cal deteriorar encara més la situació dels jubilats, el funcionariat i tot el sector obrer?
Ramon Mas Sanglas – 10/10/2011

Autonomies fictícies

Estrictament parlant, el mot autònom significa lliure de l'autoritat externa. A efectes pràctics, que funciona per si mateix amb subsistència pròpia. En termes institucionals i de territori, les Autonomies de l’Estat espanyol són limitades per quant depenen econòmica i políticament d’un nucli central que les organitza, administra i legisla dintre un marc comú per mantenir equilibris d’igualtat. Aquesta és la lletra i l’esperit constitucional del 1978, llevat del cas basc. El pas de la dictadura a les llibertats regionals va ser positiu aleshores, insuficient avui. Patim l’enquistament de la casta política instal•lada aquí, malauradament. La crisi –amb veu d’indignació- crida noves vies de ressorgiment econòmic, aixecar la llosa de la Carta Magna que impedeix ser autònoms eficients, en perjudici de l’ocupació i la qualitat de vida. Les balances fiscals avalen que aquests vasos comunicants estatals maten l’empenta autonòmica capdavantera per les càrregues sobredimensionades.
El centralisme radical és poc democràtic, molt rígid i menys productiu. Un sistema subvencionista amb transferències dosificades, un retràs financer. Han d’arribar eleccions perquè es destapin els tabús i recels partidistes i s’aboleixin les institucions innecessàries? Cada cap de setmana preelectoral els candidats a la Moncloa ens descobreixen fórmules màgiques per vèncer la crisi i l’atur que no han aplicat governanat. Reconeixen duplicitats administratives a dojo, personal directiu sobrer, Ministerios estèrils amb continguts transferits, un Senat sense representació territorial, excés de diputats i regidors municipals, serveis ambigus de les Diputacions i Consells comarcals burocràtics, entre d’altres. Veuen els problemes transitòriament ara, però, s’obliden de les solucions quan arriben al poder. L’experiència òptima d’un concert econòmic basc-navarrès –només amb el 9% d’atur- no és extrapolable a la resta d’autonomies que el reclamin? No cal fotocopiar el model, sinó la mecànica recaptatòria i administrativa. La Constitució espanyola –canviada pels europeus- no pot dissenyar nous camins de gestió autonòmica? Urgeix la segona transició per esmenar moltes llacunes de la primera, sense cap desfeta del país. Només falta la voluntat política de diàleg i canvi. Què temen?
No hem d’entrar en cap competició territorial. Ni excloure ningú. Si Catalunya demana un pacte fiscal per sortir d’una via econòmica morta i aparcar actituds pidolaires, no impedeix que les restants regions s’ho plantegin dintre les seves possibilitats. I com no, qui vulgui associar-se per ser més forts sota la tutela directa de l’Estat, seria una opció prou vàlida. La micro regionalitat d’Autonomies sembla no haver donat els fruits esperats per igual. La redefinició territorial tindria en comú l’aportació proporcional a l’Estat pels serveis unificats: l’exèrcit, la representació exterior, la monarquia, despeses de capitalitat política. Prou reivindicacions competencials, transferències pendents o parcials i les duplicitats inútils.
Tot concert o pacte econòmic autonòmic no ha de suposar cap excepcionalitat, sinó la norma, per demanda popular. Un símptoma de majoria d’edat d’un fill és l’emancipació paterna, capaç de viure dels seus recursos. No és cap divorci familiar. La dependència forçosa de papà Estat és una mostra d’immaduresa política i de proteccionisme interessat. Les eines financeres pròximes són més controlables, valorades i eficients per combatre l’atur. Omplen de realisme el terme autonomia. No ho barregem amb patriotismes i deixem les rancúnies nacionalistes del passat. Política, història i economia mal interpretades formen un còctel explosiu. Que els recursos regionals són diferents, és obvi. Pretendre que tots siguem igual de rics amb el mateix benestar social òptim no és un repte imprescindible. Sempre hi hauran diferències, com ara, compensables amb una quota de solidaritat rigorosament estudiada i justa. En tota cursa no tots han de ser primers, i depèn més de l’esforç que de la sort, normalment. És hora de redreçar el camí sense escrúpols amb respecte i valentia. Llibertat i justícia són els dos eixos prioritaris que han d’encapçalar tota reforma –també dels rics- amb el vistiplau del poble, no dels polítics només. No acceptar una autonomia amb plens drets és una provocació a la segregació o una condemna a la rivalitat perpètua.
Ramon Mas Sanglas – 6/10/2011

Concert econòmic de segona

La polèmica d’un hipotètic pacte fiscal català o concert econòmic a la basca no és novetat. Amb el debat de política general s’ha revifat. Amb l’escenari electoral 20-N creixeran les tensions. Les equidistàncies buscades xoquen amb les ideologies oposades. És fàcil teoritzar sobre una segona transició nacionalista com la panacea de l’economia catalana. El realisme d’una crisi galopant i la perspectiva d’un pròxim govern centralista de dretes no són bons presagis per consensuar sobre autonomia fiscal.
Fem memòria. És dur recordar-ho. El concert basc va néixer amb turbulències post dictatorials i en un entorn nacionalista basc de dretes (PNB) i esquerres (EA) molt fort, una oposició nacional feble i la pressió etarra molt viva. Els drets històrics forals, encara que reals, van ser una excusa per tapar la pressió política autonòmica i un justificant per no votar la Constitució. Totes les regions tenen història, des de Castella fins Catalunya passant per la Corona d’Aragó. Per raons culturals i lingüístiques el català és més antic que el castellà. Aquesta loteria fiscal basco-navarresa serà vitalícia? La resta de Comunitats no tenen dret a un tracte similar si ho decideix la seva ciutadania? És la base d’una segona transició democràtica a fi de revisar “el cafè per a tots” amb més igualtat solidària, sense excloure ningú. Un referèndum vinculant i oficial podria esvair tota mena de dubtes.
Vies de legalitat. La Constitució ho va ben lligar tot, diem. Hem comprovat que no. Per simple iniciativa europea el forrellat constitucional s’ha trencat. Si els de fora poden intervenir en la nostra Carta Magna, ¿què impedeix als de casa modificar l’articulat per conveniència, necessitat i actualització? La sobirania popular ha de tenir l’última paraula en tot canvi, no un partidisme polític parcial quan interessa. Mentre les Corts i el Tribunal Constitucional puguin vetar i modificar la voluntat majoritària d’un Parlament autonòmic, la democràcia quedarà a l’entredit. Si una minoria parlamentària pot impugnar una llei aprovada per àmplia majoria –cas de l’Estatut- tindrem Parlaments de palla. Els poders legislatius autonòmics i estatal no poden restar presoners de cap institució judicial polititzada.
Perspectives realistes. Catalunya és una perla molt preada per a Espanya. Qui se la deixarà perdre? Si el poble català per majories del govern optés per una recaptació fiscal pròpia i una quota de solidaritat més restringida, ¿quina reacció podem esperar de l’Estat i les Autonomies beneficiàries? Tenen el dret democràtic a oposar-se i exigir uns mateixos ingressos? Un concert econòmic de segona generació, mai serà avantguardista perquè el Parlament català compta amb un tripartit estatal (PSC-PP-Cs) en contra. Les veus més crítiques es limiten a parlar de retocs del finançament actual i ajustament de les balances fiscals amb criteris més europeus. Dit altrament, si Catalunya redueix la quota d’aportació del 9% al 7% - a Europa és el 4%- , l’Estat seguirà aportant la diferència a les Comunitats desafavorides, que recaptarà de tots per altres vies. Un govern centralista no voldrà innovar motllos unificats a la baixa. Tolerarà canvis recaptatoris insignificants, però, no trencarà l’estructura econòmica de l’Estat central. ¿Caldrà el pas següent cap a la independència, si la negativa a una fiscalitat autònoma raonable és taxativa?
Mesures polítiques. Ser catalans i europeus sense passar pel sedàs estatal és un brindis al sol en la conjuntura actual. Catalunya i molts polítics veuen la necessitat d’ingressar més i pagar menys per sanejar el país. Però, ¿com superar la llarga cadena d’obstacles legals? No és suficient un lideratge nacional entusiasta cap el dret popular a decidir. Als ulls conservadors centralistes, un concert econòmic d’aquest calat seria com una privatització de Catalunya o exclusió fiscal dins el mateix territori espanyol. No és cap separatisme perquè seguiria l’aportació als serveis comuns de l’Estat. Llavors, què temen? Busquem solucions d’eficàcia. Qui vulgui seguir el nou model que s’hi apunti a les verdes i a les madures. És un alt risc ser autònom total. L’avinença de tots seria una expressió de grandesa democràtica dels hispans. Seria la renovació del sistema constitucional adaptat als canvis poblacionals i financers: la primera transició constitucional del segle XXI.
Ramon Mas Sanglas – 3/10/2011

http://www.elperiodico.com/es/cartas/lectores/pacto-fiscal-cambios-constitucionales/35720.shtml