Les manilles del FLA

Retallar els ingressos estatals d'una autonomia és tocar el voraviu més sensible. Molt més quan ha aportat  més del que rep. La incronguència del FLA és l'expressió d'un sistema injust i fallit.

El FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica)  -substitut d'un fracassat pacte fiscal d’Artur Mas- compleix 5 anys amb 67.000 milions que Catalunya ha percebut de l’administració central. Un deute sobre els propis impostos pagats? Exigir aquest retorn amb interessos aprofitant que no hi ha cap més aixeta al mercat exterior és un assetjament i boicot contra Catalunya. L’Estat esdevé un prestador usurer. Aquesta  irracionalitat  econòmica de maltractament és una part del conflicte -no tot- que el PP sap i fa servir d’arma defensiva contra la secessió.  Per què no s’exposa mai el revers de la moneda: ¿Quants mils de milions han pagat els catalans només en aquest lustre sobre el 8,2% del seu PIB i no han retornat en inversions? Corresponen 2.150 euros anuals per càpita. Per què Catalunya de ser la tercera autonomia en aportació passa a la desena com a receptora? Un nou colonialisme del XXI de servitud política entre amo i masover en forma de bloqueig dinerari. El referèndum busca l’expressió de la voluntat ciutadana i la clau per deslliurar el país de les manilles d’una economia fiscalitzada. La trama financera nacional s’aixeca, bàsicament, sobre la potència industrial de les autonomies més riques. Aquest desequilibri entre recaptació-inversió territorial ha comportat l’engarjolament econòmic dels catalans sense alternatives de negociació entre iguals. No saber quan ni com sortiràs d’unes restriccions imposades, quan tens autosuficiència productiva comprovada, és aclaparador. Quan veus que ets imprescindible per als altres, que col·labores i no ho volen reconèixer o et tallen les ales expansives de casa teva, és mala fe manifesta. La privació d’un concert econòmic propi fa de Catalunya una regió més regressiva. La simetria autonòmica ho empobreix quasi tot. És un error greu voler diluir les mancances interregionals tirant aigua al vi per aconseguir l’homogeneïtat. Catalunya té un pes específic definit diferent i no es barrejarà la seva identitat singular com no ho fan l’oli amb l’aigua per moltes sacsejades que rebin. La història ho ha demostrat. Si Espanya no aconsegueix aviat i de bones maneres incorporar Catalunya honestament demostrant-li que és escoltada, les noves generacions impulsaran un separatisme  radical de veritat. L’odi engendra més odi. El catalanisme sa mai es podrà eradicar com una plaga. Quaranta anys de franquisme no ho va aconseguir. La guàrdia civil, els jutges i la repressió no acabaran amb el mal anomenat “cas català” perquè el problema és espanyol. La força d’un poble creatiu, integrador i tenaç és il·limitada perquè creix, i més a garrotades. La supervivència és un instint inherent en tot ser viu.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 29/7/2017

Eleccions sí o sí

Unes eleccions autonòmiques es disputen la plaça del referèndum. No són incompatibles tots dos. Es complementen, reforçarien la democràcia i obririen les portes a una solució bilateral definitiva.

Després del referèndum, no com a substitutiu d’aquest. Seria la fórmula definitiva, bilateral i vinculant per a un desenllaç pacífic. Segons el CEO el triomf del SI independentista sembla obvi per la negativa dels partidaris del NO a concórrer a les urnes. Una victòria desvirtuada pel cúmul d’entrebancs jurídics, econòmics, polítics i el boicot participatiu. Però, tot un mèrit guanyat a pols i un demèrit per falta de contrincants. L'alta participació del 67,5 % -sobre el 71,4% pel dret a decidir- donaria un resultat favorable a la República Catalana. Aquesta és la realitat democràtica deduïble del baròmetre estadístic i la gran contradicció, per altra banda, d'un nou Estat sense garanties. Amb qui es negociaria la secessió si no hi ha ningú a l'altre costat per fer transferències? El president de la Generalitat amb l'as de la victòria 1-O alliçonaria l’oposició convocant les eleccions que demanen a crits amb el compromís mutu de jugar net i de guanyar-les novament en vots i diputats. No serien els comicis d’un fracàs sinó la reafirmació d’un poble convençut i tenaç.  Cap rendició ni cap frau als votants vencedors. Ans el contrari, un nou repte del sobiranisme. Una última oportunitat per al diàleg efectiu, no verbal, que Espanya ha estat incapaç d’oferir mai. Seria el màxim exponent del desafiament per fer sortir del cau l’unionisme amagat sense cap pla alternatiu creïble fins ara. La cursa parlamentària en idèntiques condicions democràtiques no podria ser acusada d’unilateral. Les igualtats, però, exigirien un compliment estricte, escrupolós i bilateral de les regles de joc, és a dir, el respecte absolut als programes de les formacions  independentistes i unionistes acatant els resultats. Per al guanyador del plebiscit en escons i vots suposaria la independència oficial i reconeguda o l'acatament a seguir en  territori espanyol d'acord amb les condicions pactades prèviament. La pregunta del milió persisteix, no obstant: ¿El poder democràtic i el dret a decidir és tornaria a qüestionar amb la música de l’imperi de la llei i la  lletra de la unitat sobiranista nacional indivisible? De ser així, les eleccions plebiscitàries quedarien anul·lades de soca-rel per l'autoritarisme del govern espanyol. No caldria perdre més temps ni ser objecte de més persecucions i controls. La proclama unilateral de la República Catalana (DUI) s'imposaria a la brava, sí o sí. Certament res quedarà igual després del tsunami popular de l’1 d’octubre. Què es trencarà abans, Catalunya fora d’Espanya o Espanya sense Catalunya?

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 25/7/2017

Operació butxaca

Si la repressió per la via política i judicial fa poc mal al procés independentista, ara han decidit tocar la butxaca dels catalans, la pela. Les conviccions no tenen preu i aguanten les tempestes de tota mena. 

La desobediència a les sentències del  TC no ha pogut paralitzar el procés sobiranista de Catalunya. Un desencís de la Moncloa i dels tribunals. La ineficàcia  política no ha prestigiat gens la remodelació exprés del TC. La recent demoscòpia del CEO -2 de cada 3 votaran Sí (62,4%)- ha posat nerviós l'executiu central.  La immobilització del NO ha estat una estratègia equivocada. Un problema no s'afronta negant-lo. Les urnes intimiden tant Rajoy que ha canviat de tàctica ministerial repressiva, la via judicial per la via econòmica del patrimoni personal i la retallada d'ingressos autonòmics. Un art.155 velat, més tou. Tot un setge a les arques catalanes amb el control de la comptabilitat setmanal de despeses per evitar un euro de desviament cap al referèndum. Una operació mesquina contra els funcionaris  que carregaran amb més feina i una ofensa a la butxaca dels contribuents  sense distinció. Castiga als proveïdors de la Generalitat i als serveis públics. El fracàs dels polítics revertirà directament sobre els habitants sense culpa. Un joc del gat i la rata, qui atrapa a qui. En definitiva, l'aplicació efectiva de la guerra bruta de les clavegueres de l'Estat amb menys oxigen econòmic i justícia fiscal. Sabem que el diner del FLA és un fals préstec perquè prové dels impostos recaptats als catalans i gravats amb interessos per més inri. La competició recíproca de musculatura fins quan? Un ridícul sarcàstic i espantadís per als indecisos. Per mostra, les dimissions de polítics i directius rellevants. Les urnes les pot pagar un particular o la mateixa ciutadania compromesa a votar (67,5%). Cada població té locals comunitaris que no són de pertinença publica o estatal. Els cens estadístic està a l'abast de la Generalitat i de cada municipi. El batalló de voluntaris per a les meses  serà  imparable. En resum, que impedir físicament  la votació requeriria un desplegament policial sense precedents. Tot un escàndol antidemocràtic internacional indesitjable per a Espanya. De donar-se un fracàs relatiu de la jornada  sempre serà un èxit dels participants. La batalla  final està pendent de l'Onze-S,  l'encesa de la flama  de campanya, i de la moguda de 15 dies d' informació molt polèmica després de la convocatòria oficial en un context  legislatiu parlamentari. Els diners ajuden, però, no fan la felicitat, diu el clàssic. La llibertat d'un poble no té preu ni està en venda a canvi de favors sense el permís dels ciutadans.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 24/7/2017

Federalisme de cosmètica

Les emergències perquè siguin efectives no poden ser aparents. A 70 dies del qüestionat referèndum el PSOE-PSC no poden oferir un apedaçament al conflicte català. Arriben tard una vegada més.



Aquesta suposada enginyeria de l'esquerra espanyola revifada per P. Sánchez i Iceta com a panacea contra el separatisme català està ancorada en la transició del 78. Està més a prop d'un estat de dret unitarista permissiu que d’una plurinacionalitat reconeguda. Les declaracions federals de Granada i ara de Barcelona sobre un canvi estructural per a l'encaix de Catalunya són un envernissat cosmètic i superficial per alliçonar Rajoy. En una atmosfera d'indivisibilitat històrica no pot fructificar un renaixement democràtic autèntic. La primera evidència és la negació d'un simple referèndum de prospecció per comptar les voluntats populars sobre el futur dels catalans. Un segon indici de feblesa democràtica seria la prohibició de tot partit independentista que es postulés en unes eleccions autonòmiques. Com respondria Espanya davant d'un Parlament majoritari a favor de la República Catalana sorgit de les urnes legals i vinculants? No té sentit  parlar de federalisme a l'estil europeu nòrdic o americà sense trencar motllos immobilistes. És pura retòrica enganyosa. Falla la genètica regeneradora de país. La llavor democràtica sana no pot germinar ecològicament en un clavegueram de corrupció delictiva. Aquests transgressors no tenen legitimitat per exigir als independentistes el compliment de la llei que ells infringeixen sense rubor. L'esquerra -amb visió electoralista- tampoc s’atreveix contradir els conservadors en la qüestió catalana. Els suggeriments en veu baixa d'un nou reconeixement fiscal, cultural, econòmic i lingüístic per a Catalunya no aporten cap esquema legislatiu suculent. Caldria capgirar la majoria parlamentària del Congrés. La singularitat de Catalunya està renyida amb la simetria espanyola rígida que exigeixen les autonomies restants. Per què van normalitzar l'excepcionalitat basc-navarresa fa 40 anys i no accedeixen als mateixos paràmetres o semblants per als catalans? Es demana equitat. No pagar més del que es rep, simplement. Qui vulgui regir-se pel mateix model que ho proposi i es tregui les castanyes del foc amb els propis recursos autonòmics. Res de condonar deutes. Això és confederalisme efectiu. Catalunya vol administrar les seves recaptacions i pagar després de passar comptes. Està escarmentada del "puedo prometer", del "apoyaré el Estatut" i no complir ni amb la clàssica disposició addicional tercera, entre les moltes morositats d’Espanya envers Catalunya.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 22/7/2017