El govern desvela el programa del PP

Després de quaranta dies de les eleccions hem conegut el programa electoral real de Rajoy, aleshores aspirant. La majoria absoluta obtinguda, ¿ha estat fruit del carisma del candidat o de la fe cega del poble en un messies miraculós? Cap de les dues premisses són creïbles. Senzillament, va guanyar pel cansament generalitzat d’un govern sense full de ruta propi i sotmès a les directrius restrictives europees. Conegut “l’inici de l’inici ” del pla que ens espera, ¿en què hem prosperat perquè valgués la pena el “súmate al cambio”? De moment, la resposta lacònica és en res, o ben poca cosa. Cada dia despertarem amb noves incògnites fins no arribi el “principi del final”. S’enduriran les formes de la contenció, pròpies d’un partit de dretes. Ha estat penós el procediment: desgastar un govern fins usurpar-li el poder. La política és depredadora per naturalesa. ¿No és hora de canviar el model de governança dels pobles amb la selecció dels millors candidats i experts aliens als partidismes ideològics?
L’entrada al govern del partit conservador ha estat com una novel•la de suspens lliurada per capítols. Cada setmana o esdeveniment polític important hem rebut un toc d’atenció de sorpresa, d’esperança per alguns, fins arribar l’estocada abans d’acabar l’any 2011: el primer decret llei que marcarà història pel seu impacte negatiu en la butxaca dels espanyols, pel frau democràtic. Fer el què no s’havia explicat per guanyar-se les urnes, ¿és mala fe o picaresca política de veterania? Pretendre sortir d’una crisi sistèmica sense agafar la tisora grossa seria una ingenuïtat. El problema greu és el com i a qui s’aplica la cisallada, per una banda, i l’ incompliment d’una promesa reiterada de no apujar impostos, en segon lloc. L’excusa d’haver trobat una desviació pel dèficit autonòmic (fins el 8% global) no justifica unes mesures impositives dràstiques a costa de la classe mitjana i treballadora. Que cada Autonomia –totes del PP menys dues- carregui els seus costos. La sortida correcta hauria estat un gravamen exclusiu de les rendes altes i el control del frau fiscal sobre les grans fortunes. Cada dia coneixem nòmines escandaloses de directius banquers i les primes de jubilació que s’adjudiquen. Són entitats que han rebut fons públics (FROB). El silenci judicial sobre aquestes conductes delictives indueixen a sospites de corrupció a més de manca d’exemplaritat en plena crisi.
El camí governamental reformista iniciat per remuntar la recessió té aires alarmistes, no d’esperança. No hem vist cap mesura per engegar l’economia productiva i reduir l’atur, tema preferent de campanya. Només una exhibició de contenció via recaptació. No s’ha establert cap pont social per solucionar conflictes entre administracions. Després de les eleccions andaluses –mes de març- arribaran més retallades amb els pressupostos del 2012. Camuflar novament intencions de més impostos –com l’IVA- no colarà fàcilment per guanyar unes autonòmiques amb la mateixa facilitat. Per què el partidisme polític torna a jugar amb l’economia dels ciutadans i la falta de transparència? El govern actual està caient en els mateixos paranys de l’anterior: la improvisació, la covardia i la promesa de la retallada temporal. La devaluació adquisitiva mai té retorn.
L’economia de Catalunya està penjada de la impotència de recursos propis, per la falta de transferència del deute nacional i la sordesa negociadora amb el govern central. Malgrat la llei de consultes autonòmiques no vinculants, una majoria aclaparadora a favor del pacte fiscal no ens traurà de l’asfíxia fiscal si Madrid no canvia d’actitud envers Catalunya. Amb la doble clatellada, d’aquí i d’allà, l’esperança del motor català shttp://www.blogger.com/img/blank.gif’ha esvaït per anys. El cop de timó necessari del govern central només té un qualificatiu i una via de sortida: coratge per reformar el frau del país centrat en les economies submergides enormes, en les nòmines públiques escandaloses i sobreres, l’evasió de fortunes que escapen el control d’hisenda. Reduint subvencions socials, abaixant o congelant el poder adquisitiu salarial i augmentant les hores de treball, no s’afavoreix el consum ni millora l’atur. L’efecte més pervers és el distanciament entre rics i pobres i la conflictivitat social al carrer. Així no veurem mai la llum del final ni cap brot verd.
Ramon Mas Sanglas – 1/1/2012

http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/lectors/desvelat-per-programa-del/43138.shtml

Sense restitució no hi ha perdó

No és suficient reconèixer els errors polítics i les conductes perverses. Moral, justícia i política no sempre són bons aliats actualment. Ara tot és relatiu, oportunista i casuístic. La doctrina dels principis morals sotmesa a la consciència imparcial i universal del setè manament, “no robaràs”, s’ha esfumat. El lladre penedit només obtenia el perdó després de la restitució íntegra dels béns sostrets, amb el propòsit d’esmena de no reincidir i la penitència corresponent. Actualment, si ets atrapat i denunciat, sembla suficient reconèixer cautelosament la relliscada i encomanar-se a un bon advocat perquè el temps s’encarregui d’apaivagar els efectes conseqüents mitjançant un acord econòmic, com a molt. Els tòpics de la justícia lenta, però segura, (“las cosas de palacio van despacio”) i amb pocs recursos, s’encarreguen de postergar o anul•lar els casos que interessen i donar-los una llarguíssima demora. Tots tenim a la ment el casos Palma Arena, Gürtel, Pretòria, Palau (Millet),...de fa anys, per corrupcions milionàries. Comptats implicats han trepitjat la garjola i n’han sortit amb fiança. Altres, res de res. Tots estan pendents d’una suposada sentència, si arriba. Curiosament, quasi tots embrancats amb trames econòmiques de gran envergadura vinculades al món polític. “Qui oli remena, els dits s’unta”. Arribarà a tots els culpables el veredicte just amb la privació de llibertat o el retorn íntegre dels béns defraudats?
No marxem del present: el cas Urdangarín. La casa reial està ofesa i ha pres mesures protocol•làries d’allunyament per no rebre les esquitxades del gendre. El mateix monarca accepta (discurs de Nadal) que la justícia ha d’actuar i és igual per a tots. No sabem els efectes ni l’abast d’unes paraules ben intencionades. De moment, l’interessat no ha mogut fitxa ni coneixem cap devolució de quantitats per apropiació indeguda. L’escàndol social i nacional està servit amb tots els ingredients de desprestigi de la classe monàrquica sustentada per l’erari públic espanyol. La fugida a l’estranger serà suficient per tapar la falsificació documental, les desviacions econòmiques i eludir així un judici públic, prèvia imputació? El ciutadà es mereix tota la transparència, la restitució dels béns defraudats i un control més eficient de les administracions públiques en tots els àmbits.
De més rigorosa actualitat encara, l’error polític de la Generalitat: la sostracció de l’IRPF als funcionaris sobre unes nòmines no pagades. No té l’agreujant de corrupció, sí de desinformació greu sobre una sostracció indeguda de diners aliens abans d’hora. La crisi més aguda no pot tolerar actuacions públiques d’aquests tipus, si no rep el consentiment directe dels interessats o intermediaris. Poden ser o no procediments delictius, però inapropiats. Tindran una compensació econòmica adequada? Les disculpes del President de Catalunya són un reconeixement mínim de culpabilitat. Falta la indemnització dels efectes negatius, greus per a alguns afectats.
Les actuacions polítiques desviades no tenen via lliure ni justificació en un país democràtic. El contribuent no delega al governant per fer ús indiscriminat dels seus recursos fora de la legalitat, ni en moments crítics. L’abús del decret llei, sense consens social, podria crear conflictes a escala nacional. Les estadístiques parlen d’uns mil polítics espanyols imputats des de consistoris municipals fins altes instàncies governamentals per corrupteles diverses. Les conductes irregulars camuflades o mig tolerades creen precedents per la condició d’immunitat política. Els ciutadans tenen dret a uns representants amb dignitat personal inqüestionable, a més d’un nivell cultural professional competent. Un argument més per revisar la llei electoral actual a fi d’evitar l’opacitat dels aspirants sota l’amagatall del partidisme. La societat, cada dia més exigida i exigent, ja no permet que els seus líders polítics malmetin els principis ètics de la conducta humana a costa dels tributs comuns.
Ramon Mas Sanglas – 27/12/2011

Els poders de les crisis

Per instint apartem de la nostra vida el que costa i contradiu els interessos personals. Per això odiem les crisis amb tuf de retallada i nous impostos. Totes estan teixides de contratemps i revoltes col•lectives més o menys llargues i virulentes. Però totes s’han superat. Com? Amb la recepta de l’optimisme i a base de posar-s’hi el coll. Uns més que d’altres. Aquesta aportació d’esforç discriminat fa que variï la intensitat i la durada de cada transició. Les batzegades de la recuperació poden ser profundes, mai perpètues.
Les crisis no neixen soles. Estan provocades. Tenen causes remotes i personatges que mouen els fils per fer efectives les conseqüències a nivell mundial i territorial. D’aquí les diferents magnituds, les situacions geogràfiques de cada tsunami econòmic i els ritmes diversos de recuperació. Són com poders de la naturalesa manipulats per l’home amb visió limitada del futur, que desestabilitzen la societat canviant les estratègies polítiques i macroeconòmiques. Crisi, etimològicament, es canvi, favorable o pejoratiu. També és sinònim de jutjar i decidir encertadament a l’hora de prendre un criteri. No ho entenem així quan vivíem en els cims de la bonança. Només ens sentim les víctimes si patim l’estretor de les restriccions imposades.
Sembla absurd buscar les virtuts de la crisi negativa. Les té. Ens fa revisar el disc dur de la vida social i personal. Ens obliga reclassificar els esquemes mentals desordenats i posa cada xip al seu lloc com fa l’ordinador. Fem neteja d’allò prescindible i endrecem casa nostra de les inutilitats. Entrem menys trastos que la reducció salarial no ens permet i valorem més el què tenim. Hem d’agrair la visita de la senyora crisi de tant en tant, sense agafar-li gran estima ni conviure amb ella. Malauradament, no és l’amiga de tots. El capitalisme la coneix poc o d’esquitllada. La fa fora quan ensuma les seves flaires. Costa més vacunar als rics en èpoques dolentes. Passen de l’epidèmia general vivint en paradisos aliens als mortals de trinxera. No per això estan immunitzats, ni es lliuren de la seva hora final.
Canvien els polítics, les ideologies de govern alternen, però sempre juguem al mateix: al repartiment del benestar. Juguem a tenir més, no a ser més. El poder abusiu sobre la possessió ens desequilibra i necessitem de les crisis periòdiques per mantenir-nos a ratlla. No hauríem de qualificar de bon governant qui ens ho facilita tot, sinó qui ens ho racionalitza sense perdre els valors. En sabem molt de l’ utopia de la igualtat, mentre els humans ens devorem mútuament. Tots som responsables de gestionar el poder de la crisi per no dilapidar l’herència rebuda i deixar sense recursos les generacions joves.
Complicitat i actuació justa es disputen la convivència. Un govern d’excel•lència ha de ser plural perquè la societat ho és. Espanya amb més raó per la dispersió autonòmica. La uniformitat no sempre és més eficaç. Quant més apropament al ciutadà més confiança i control econòmic. Eradicar la misèria d’una crisi no es pot fer per decret, sense consens en les mesures, ajustades a les possibilitats de cada contribuent. Com no defraudar al fisc? Amb la inspecció propera a la recaptació. La proposta d’un pacte fiscal autonòmic no és gens descabellada. Seria la millor manera d’agermanar la solidaritat entre rics i pobres per proximitat. Les perspectives centralitzadores del nou govern no semblen gens esperançadores, quan els catalans ja portem un any picant pedra, reclamant els deutes pendents i buidant les butxaques. El poder de la crisi, ¿s’apoderarà també del poder i drets de la democràcia?
Ramon Mas Sanglas – 24/12/2011

El nou govern ignora la pluralitat d’Espanya

El Partit Popular arriba al govern més per la feina mal feta dels socialistes que per la convicció ciutadana d’un programa redemptor, per desconegut en campanya. Canviarien els resultats de les urnes després del discurs d’investidura? La credibilitat va lligada als fets i aquests, a les possibilitats reals. Primer, s’imposa complir el mandat europeu de tapar el dèficit espanyol esperpèntic, a costa del què sigui. Després atendre als de casa, quan i com es pugui, ens ha vingut a resumir Rajoy. Fins el dia 30 de desembre no sabrem la lletra menuda dels seus plans per decret llei. La promesa de no apujar impostos i l’ IVA saltarà pels aires ben aviat. L’actualització de les pensions serà l’única partida amb noves inversions per al 2012. Les víctimes, una vegada més, els funcionaris públics i els afortunats treballadors que encara tenen feina. Els tres eixos reformistes queden centrats en la disciplina pressupostària per superar el dèficit nacional, el sanejament del sector financer amb menys dispersió i les reformes estructurals i laborals per ser més competitius i productius.
L’Espanya plural ha passat desapercebuda. Es reafirma per activa i passiva la homogeneïtzació nacional amb formes concretes: unitat educativa (bilingüisme-trilingüisme) i sanitat centralitzadora. Torna l’enyorança de les grandeses del passat? La crisi no està renyida amb la diversitat autonòmica i les solucions més adequades per sortir-ne amb consensos singulars, com seria un pacte fiscal, ja aparcat. Ni una paraula, tampoc, sobre el contingent migratori del país. La majoria absoluta no dóna dret a una política pura i dura, caigui qui caigui, per tal de dissipar el núvols negres i conservar l’honorabilitat als ulls europeus. Si el ciutadà veu una reestructuració de les administracions inútils i duplicades, una restricció en Parlaments i Consistoris, una supressió de legions d’assessors prescindibles, l’eliminació de sous vitalicis i prebendes polítiques petrificades, abans que sacrificar als mileuristes, entendrà que li arriba el seu torn auster, si encara continua la crisi. A l’ inrevés, no. Començar pel feble és injust per innocent.
El més sorprenent, en declaracions del mateix nou president, la confiança cega en la ciutadania. Les noves mesures seran “entendidas y aceptadas”. Que no sortirà al carrer si comencen a veure els fruits –la reducció de l’atur- d’aquí mig any. President, comprensió i acceptació no van lligades a la majoria de les urnes, ni aporten cap solució ràpida i màgica. S’oblida d’un condicionant clau: que les retallades recaiguin sobre totes les classes socials de manera proporcional a les rendes. És a dir, que la reforma fiscal sigui una prèvia a la reforma laboral o paral•lela. Qui li garanteix els efectes positius de les tisorades d’aquí uns mesos i la contenció d’una societat treballadora cansada de tanta crisi? El pessimisme podria ser caòtic si no arriba una sortida a mig termini. Es repetiria el cas italià i grec: l’entrada de tecnòcrates per imperatiu europeu a dit o per consulta popular - inaudit fins ara- , degut a la urgència. El servei de tècnics imparcials es va fent imprescindible per gestionar els governs. Les ideologies partidistes s’han de doblegar als requeriments dels savis per salvar les economies.
Per escurçar temps i en nom de l’eficàcia, ¿pensa utilitzar la majoria parlamentària monocolor, sistemàticament, creant dreceres legislatives? Sembla humà demanar comprensió popular i col•laboració a l’oposició. Però, la segona cara de la moneda exigeix coratge polític i equitat en les decisions. Són inseparables. La corrupció només es pot combatre amb la transparència comptable. Prou picaresques i fraus consentits per tractes de favor i partidismes. Així podrà demanar complicitat i comprensió al contribuent en les seves demandes d’austeritat, si l’exemple de governants i polítics va per davant.
Ramon Mas Sanglas – 19/12/2011

Catalunya model d’austeritat

El futur president de l’Estat està buscant la pedra filosofal per treure Espanya d’un deute infernal, fer front als pagaments quotidians del país i donar feina. Diu que haurà de prendre mesures gens grates per a la ciutadania. Posa d’exemple el president de la Generalitat de Catalunya, les seves retallades. Els catalans som els conillets de laboratori d’Espanya, de la dreta del país. El nacionalisme autonòmic model del centralisme ibèric. Increïble, quan interessa trobar un escut contra els cops. Som el motor parat i l’ovella negra alhora, però modèlics en submissió. El senyor Rajoy no valora o vol ignorar la situació deficitària extrema en què està sumida Catalunya. No viu en pròpia carn les conseqüències d’unes mesures que no aporten cap solució definitiva sacrificant la sanitat, l’educació i els salaris dels treballadors públics. Intuïm unes polítiques reformistes equivocades com ho foren les del govern socialista a costa del món laboral i els jubilats. La recaptació de moltes engrunes són apedaçaments per sortir del pas, la xocolata del lloro per a la Hisenda pública, incapaç d’eixugar els interessos estatals milionaris –cada dia més grossos- del deute emès.
El senyor Rajoy, comença amb mal peu, seguint les petjades del seu antecessor. Amb més duresa sobre la classe assalariada nomes obtindrà més misèria. El dèficit de coratge polític és més greu que l’econòmic. Les dues vies de sortida són: la reforma fiscal de les grans fortunes que no compleixen amb el fisc o evadeixen capitals substanciosos i el control de l’economia submergida de l’empresariat com a recurs per a sobreviure, camuflant impostos d’obligat pagament. En definitiva, el control total de la corrupció i el desviament de diner privat i públic. La victòria sobre aquests dos camps de batalla intocables –l’autèntic pastís- serà el ressorgiment de l’economia sense més víctimes innocents. No faci més assajos de proveta. Senyor Rajoy, aprengui de la fallida econòmica de Catalunya –que no pot pagar els seus treballadors- i no repeteixi la mala jugada socialista a nivell nacional. Amb restriccions populars per l’incompliment del govern central que no paga el què pertoca, els catalans fan front a situacions inaudites de misèria al carrer i en famílies que tenen a l’atur tots els membres. No vulgui aquest model, mentre entitats bancàries estan invertint els nostres tributs públics per treure’n benefici privat. Ens pot posar de mirall com a pagadors d’una solidaritat excessiva envers la resta d’Autonomies. Si en això Espanya ens imita ens veurem alleugerits de càrregues fiscals injustes de tants anys. Arregli les balances fiscals i comenci a negociar un sistema de recapta i distribució equitativa en tot el territori espanyol. És paradoxal que una de les Comunitats que més aporta a l’Estat hagi de fer suspensió de pagaments per falta de liquiditat. Patir estretors per pagar massa? El sistema comptable del país falla o és una estratègia per pressionar el pacte fiscal. És ètic i legal fer política utilitzant l’arma del xantatge segrestant una part de les nòmines dels treballadors? No perjudiqueu a tercers pels vostres interessos partidistes.
El nou president diu que els espanyols entendran les mesures de contenció. Segur que no, si recauen sobre els mateixos. El primer fonament de la democràcia és la justícia. Si els sacrificis no són compartits en proporció a la riquesa i els salaris es crea un greuge comparatiu que la ciutadania no perdonarà. La valentia política pot estalviar la provocació i el malestar socials si actua amb sensatesa i sense favoritismes de castes.
Ramon Mas Sanglas- 17/12/2012

La nova escola de la crisi

Busquem la millor escola per als fills. El desig no sempre s’aconsegueix. Reculem una dècada, en plena bombolla immobiliària. Els adults -pares i professors- posaven pocs impediments als fills i alumnes que als setze anys o abans abandonaven els estudis sense titulació, quasi tots. La demanda laboral de la construcció ben pagada obria portes. Els valors de la formació passaven a segon terme amb l’excusa dels rendiments acadèmics deficients o la falta de motivació. S’ha acabat, afortunadament, el clàssic discurs: “Si no vols estudiar, a treballar”. La crisi ha capgirat el sentit de la vida i de l’escola: ”Si no estudies, no treballaràs”. Estudiar i fer carrera era el súmmum dels pares i avis. Hi tornem. Punt i final a la generació dels “ni-ni”. Molts dels alumnes pròfugues retornen a les aules per refer un camí inacabat abans de trucar una empresa. Serà la feina un luxe i el premi del bon estudiant? La competitivitat exagerada inquieta tothom, però esdevé l’estrella del mercat productiu. L’esforç imprimeix caràcter des de petits i serà el sedàs natural de la selectivitat laboral.
La cacera dels bons treballs serà ferotge, per escassos i l’alta qualificació exigida. Ja és un fet la fuga de joves ben preparats tècnicament i políglotes. Les perspectives del modus vivendi familiar farà canviar hàbits socials respecte l’habitatge i les relacions individuals. La dispersió de la feina, agreujada per la temporalitat dels contractes, fomenta el lloguer de pisos. Associar una residència en propietat per la proximitat al treball és utòpic, com impensable treballar tota la vida en el mateix sector. L’especialització i la tria dels millors s’imposa, sense oblidar la flexibilitat i adaptació laboral en àmbits plurals semblants o ben diferents.
La crisi marginarà un percentatge considerable de joves que no pugin al tren de la formació seriosa. Arriba l’etapa d’una nova militància sense discriminació de sexes, imposada per un capitalisme despietat. Els canvis socials seran radicals en el terreny dels subsidis, l’atur i les jubilacions. Els complements voluntaris d’una mútua privada s’imposaran per garantir un mínim benestar en el futur. Qui no disposi d’una motxilla personal d’estalvis laborals –model austríac- , tindrà moltes mancances, si ha de viure únicament dels recursos estatals públics. El nou cicle castigarà severament als pobres d’esperit i de butxaca molt temps. Cultura i bona remuneració s’agermanaran. La competència europea i asiàtica deixarà poc marge a la classe treballadora poc preparada.
Alguns polítics italians culpen a les tres generacions anteriors de la situació actual pel consumisme fàcil, enemic de l’austeritat. Benestar no és sinònim de posseir béns superflus. Estarem purgant molts anys el pecat dels excessos. Els pares i l’escola seran peces actives per reconduir als infants i adolescents cap un futur menys traumàtic. Caldrà ser especialment curosos amb els alumnes poc autodidactes o febles i restablir l’escola presencial de pares per unificar criteris familiars i escolars. Escola, família i professionalització, els fonaments per entroncar amb el món empresarial tecnificat.
Els pronòstics sobre la derrota del capitalisme són pessimistes. Mentrestant les diferències econòmiques aniran in crescendo fins el 2050, pronostiquen els futuròlegs. Aleshores començaria un reequilibri moderat per evitar una guerra de societats. Mai una claudicació dels rics, només un cert anivellament en béns bàsics i un retorn al consum estable gràcies a l’adquisició cultural de les classes mitjanes avesades a l’estalvi. És el repte que li espera a l’escola: que el benestar intel•lectual sàpiga sobreposar-se al material com a guia de les conductes humanes.
Ramon Mas Sanglas – 14/12/2011

http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/la-nova-escola-de-la-crisi/#more-2661

Pacte fiscal del poble, no dels polítics

La crisi no es pot engolir la llibertat dels pobles, la democràcia. El dret a decidir és inalienable. Estem acotats per Europa, el deute estatal, l’ofec autonòmic i la falta de recursos municipals. L’endeutament depredador absorbeix gota a gota el benestar al què estem habituats. La crisi ataca la butxaca que es rebel•la contra fets consumats: el terrabastall social i familiar de l’atur, les retallades a la classe treballadora i els nous impostos. La classe benestant, ¿ha desaparegut o és el pànic de les reformes i dels polítics?
El marc socioeconòmic català està desbordat. Ignorem, encara, el panorama restrictiu del govern central. Coneixem la segona tanda de reajustaments autonòmics sense cap garantia de ser l’última. Els profetes del 2012 anuncien gran cruesa amb més aturats i una altra reforma laboral crítica a la cantonada. Treball i salaris estan en joc a costa de les polítiques negociadores i el vaivé dels mercats. Queda algun salvavides? Per a Catalunya el pacte fiscal: fer arribar els ingressos que pertoquen i no deixar escapar més diners del compte. Se’ns exigeix saldar uns deutes externs esfereïdors sense desballestar un mínim confort universal ni paralitzar el creixement productiu del país per eixugar l’atur. Sense recursos és pretendre la quadratura del cercle.
El xoc entre partits i governs està servit. Conservadors a Madrid contra nacionalistes convergents avalats per tres victòries consecutives. El pacte fiscal n’ha estat la seva bandera. Començarà la negociació en plena sequera. ¿Com cobrar d’un Estat sense liquiditat i alhora morós d’una Europa cada dia més vigilant i desconfiada? Estem cansats de ser masovers de la solidaritat nacional excessiva. Catalunya no pot ser l’Alemanya d’Espanya sempre. Estem als límits de la supervivència. És l’hora de la prova de foc: negociació bilateral sense desafiaments o consulta popular sobre el pacte fiscal. On són les línies vermelles en democràcia i qui les posa? El dret a decidir dels pobles, via consulta no vinculant, serà la principal arma, contra una normativa adversa de la Carta Magna i un Tribunal Constitucional polititzat. Tenim els precedents amargs d’una desfeta estatutària malgrat un 90% del recolzament parlamentari català i l’aprovació del Congrés. ¿S’imposarà el seny del consens favorable, l’apedaçament del finançament actual o acabarà tot en un govern amb participació catalana a canvi de més peix al cove? Els catalans ens mereixem més que les engrunes si volem iniciar el camí cap a la transició envers un país progressista i ser motor de veritat.
Massa coincidències negociadores en plena crisi. És difícil ser condescendents amb les arques buides. Els resultats de les urnes 20-N imposen. No menys la força unitària autonòmica i la veu majoritària d’un referèndum aprovat pel Parlament. Serem ignorats i contradits novament? Qui té més a dir, ¿qui no vol pagar o qui exigeix per dret i necessitat? Les raons estan dividides i difícils de dirimir sobre les quotes de pagament i de retorn. Si Catalunya fos recaptadora aplicaríem els comptes de l’àvia per saldar les diferències. L’Agència tributària pròpia no és una panacea definitiva. Sí, el mecanisme directe per reajustar les balances fiscals. Tampoc és una escapada de la responsabilitat col•lectiva ni una excusa o refugi a l’autodeterminació. El discurs sobiranista seria un replantejament posterior, si Catalunya xoqués contra un mur espanyol infranquejable. Ja no ens faria falta per enllaçar directament amb Europa.
Seria absurd parlar de guanyadors i perdedors per canviar un sistema de recapta que es podria aplicar a totes les Comunitats que ho volguessin. La recaptació autonòmica és una garantia contra el frau –per la proximitat al contribuent- i les millores d’inversió contra l’atur. Euskadi n’és l’exemple (10% de parats només). És un dret i no un delicte demanar el què és teu sense negar la solidaritat justa amb barems europeus. Trenquem, doncs, motllos administratius caducats en benefici de l’economia. El poder polític s’ha d’agenollar davant del poder popular siguin comicis electorals o referèndums oficials. Sempre que parla el poble, és la veu de la democràcia real.
Ramon Mas Sanglas – 5/12/2011