El bagul dels mals records

El viatges i xerrades d'uns i altres per evitar un desastre frontal es multipliquen 6 mesos abans d'ultimàtum pro referèndum. La confrontació de fets i de promeses buides és bona per evitar més enganys. El ciutadà sabrà què fer davant les urnes.

El PSOE,  germanastre polític del PP i germà gran del PSC en la lluita contra el sobiranisme català, vol obrir el bagul d'un passat fatídic: la recuperació de l’Estatut 2006 a canvi de sepultar un maleït  referèndum i negociar els 46 punts del president Puigdemont, excepte posar urnes. Senyor E. Madina, Catalunya no vol els encenalls estatuaris que Alfonso Guerra va  ribotejar de l’Estatut parlamentari del 2005. Se’n recorda de la burlesca promesa “apoyaré el Estatut”? (Zapatero). Catalunya no és amnèsica i vol la versió original. No busquin genialitats seductores per evadir un xoc previsible sense la voluntat política per evitar-lo amb el concurs popular. En la Constitució –imperfecta- hi cap tot sense retocs, tribunals i ruptures. No s’obsessionin per desactivar l’independentisme capitulant drets universals referendaris, consulta, eleccions plebiscitàries o com li vulguin dir. El nom no fa la cosa. Senyor Margallo, ha perdut el temps intentant comprar vots polítics internacionals contra Catalunya. Quina pobra imatge ha venut de la seva Espanya predemocràtica! Els països bàltics i el Vaticà no han de votar el futur dels catalans. Ha malgastat diners dels contribuents en els seus fatigosos viatges missioners anticatalanistes. Quins favors queden per pagar encara? Això és legal i la partida econòmica pro referèndum no? No calien missives als ambaixadors arreu d’Europa. La solució la tenia i té dintre de casa: convèncer als únics i legítims votants amb un oferiment just –no promeses buides de més inversions- i un tracte millor perquè no marxin. Així de fàcil. Des de la primera manifestació multitudinària 10-J del 2010  els ciutadans ho recorden en cada 11-S. El 80% del país i dels diputats exigeixen el dret a decidir. Com impedir comptar-nos? Inhabilitant tots els representants polítics del poble? No s'extingirà la llavor de la democràcia perquè la tossuderia del seu NO recau sobre independentistes i unionistes. No poder defensar l'espanyolisme de certs catalans amb el seu vot és tan insultant, injust i antidemocràtic com emmordassar el clam dels secessionistes. Ningú sap qui té la majoria legítima i vinculant. Canadà i Escòcia van veure i viure la frustració segregacionista. Qui garanteix el contrari a Catalunya? Només la convicció social massiva d'uns programes realistes que millorin el modus vivendi  actual  imposaran el canvi polític en el marc d’un nou Estat. És un repte de valentia legal de les dues bandes. Tan feble és el poder de convenciment del govern espanyol per dissuadir els independentistes del seu full de ruta i guanyar-se la majoria unionista? Sense les urnes no ho sabrem mai. Menys encara amb la repressió que alimenta allò que detesten. Amb més hostilitat no aconseguiran enterrar el primer conflicte espanyol d’avui en el bagul dels bons records per a un futur progressista.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 28/3/2017

Desenllaç en referèndum o eleccions

Falta mig any pel setembre. La conflictivitat catalana a nivell parlamentari i judicial està en estat d'ebullició. Referèndum o eleccions han de ser el detonant per iniciar la cursa del desenllaç.

Siguem realistes. Al referèndum de sí o sí a la independència li han sortit dos contrincants: el retorn a l'Estatut originari (2005) i la reforma del finançament autonòmic. Tres eixos pivotant sobre dues bases: referèndum vinculant o eleccions plebiscitàries. Les sentències condemnatòries contra líders i diputats estan precipitant el desenllaç i reforcen  conviccions tant unionistes com  autodeterministes. I més confusió als indecisos. La longitud de les tres línies només pot mesurar-se a les urnes. Les sorpreses poden ser d'infart pels efectes soterrats de la corrupció política. Per les enquestes, però, les contradiccions són desconcertants. El líder pitjor valorat (Rajoy) és el partit més votat. Problema de memòria curta o por a l’esquerra inestable i dividida? La prova de foc per a Catalunya  no estarà exempta d’una revolta pacífica de disconformitat contra l’oposició del front nacional. Els estatus empresarials i el pragmatisme social  -a més de la penya unionista- s'oposen a la unilateralitat i desobediència. Aquesta frenada en sec  pressuposa la renúncia d' un Estat propi, però mai a la Catalunya-nació que consagrava l'Estatut trinxat pel TC gràcies a les signatures insidioses del PP. La sentència regressiva va  ser el motor independentista d’arrencada que alimenta el procés secessionista. Restablint  les bases estroncades d'aleshores no seria possible el retrobament? Això implicaria anular la violació flagrant de l’art. 152.2 (Imposar un Estatut modificat sense previ referèndum) i negociar les ribotades del Congrés respecte la versió mare sortida del Parlament català. Els tres nuclis durs són la hisenda pròpia, el reconeixement de nació en l’articulat i la inviolabilitat de la llengua. No troben la fórmula del diàleg màgic perquè les democràcies del país són plurals i parlen  llenguatges diferents. Vivim la nova versió del “atado y bien atado” perquè Catalunya no albiri cap escletxa de sortida. Una consulta pactada queda descartada en aquest duel. La DUI no serà reconeguda a Europa. Més represàlies (art. 155) contra Catalunya seria la desfeta autonòmica vigent. Només queda la cruïlla de tres opcions sota el paraigua d'un referèndum vinculant  o  les eleccions plebiscitàries. La conflictivitat actual té data de caducitat. En el supòsit de no guanyar la independència caldria una consulta posterior per votar el nou Estatut refós o el sistema autonòmic reformat. El poble vol acabar el trencaclosques, veure les cartes en joc i votar amb totes les conseqüències per les dues bandes. Per emetre un vot responsable cal temps, transparència i lucidesa informatives. Estan els estaments de la societat catalana preparats per decidir a cara o creu el futur generacional? No es confrontaran partits  polítics ni simples escons autonòmics. Serà l'inici o paràlisi del projecte d'una nova nació amb Estat propi en el si d'Europa.

Ramon Mas Sangla-Sta. Eugènia de Berga 14/3/20

 

Concert basc per a tothom

No és cap novetat que el socialisme espanyol planti cara al sobiranisme català. Que ho faci un líder basc per exigir un concert econòmic català és denigrant i egoista quan prediquen la igualtat dels espanyol com el PP.

Concert basc o la "bogeria" del referèndum, aquesta és la disjuntiva, senyor Patxi López. Catalunya no es veuria obligada convocar-lo si tingués els privilegis bascos o l'Estatut que va votar el Congrés i el poble. No hi hauria l’imperatiu d’exigir un tracte just. Si PP-PSOE defensen la igualtat constitucional de tots els espanyols per què els bascos se'n desmarquen? Si volem l’Espanya asimètrica de dues velocitats  com proposen per a Europa que decideixi la ciutadania el seu model regional real i no l’uniformisme. Patxi  és  el personatge menys indicat com a missatger socialista per parar màquines i llegir la cartilla anticatalanista en campanya de primàries. Com a exlehendakari de la Comunitat menys solidària d'Espanya no admet els mateixos drets per als altres. Només paguen les engrunes que sobren  ("cupo vasco") revisable cada any enfront del 8% del pa anual dels catalans i altres regions. No pot acusar Catalunya de "estar fracturada en dos” i que “el independentismo tiene  secuestrado el espacio público" per reivindicar la seva singularitat.  Cal recordar els orígens de la discriminació i la pressió etarra? Que parlin els negociadors Jordi Pujol i Roca Junyent. La renúncia erràtica del concert català per interès partidista de les dretes, -en espera de millors temps-  ens ha dut a exigir massa tard els drets mal negociats d’aleshores. El referèndum és un retorn democràtic al 78, sense violència. La hisenda pròpia és la mare del ous del creixement autonòmic i la millor vacuna contra l'atur (22% aquí i 13% pels bascos durant la crisi). La historieta dels furs bascos del 1839 (1ª guerra Carlista)  no fonamenta cap excepció fiscal.  Els poders reials de la corona d’Aragó, les conquestes valencianes o balears i les gestes mediterrànies catalanes de segles passats, ¿no són poders sobiranistes històrics més contundents? Patxi, se li veu el llautó polític. L'acusació pretén salvaguardar els mobles residuals  del PSC penjat d’un PSOE dividit, crossa del PP. Si Catalunya es segrega, el País Basc li seguirà els passos o romandrà impassible?  Prou de camuflatge  socialista com el somni federalista. La letargia catalana de 40 anys s’ha acabat. Benvinguda bogeria de les urnes. La veu del poble és la resposta a la manca d'alternatives i de coratge. Senyor López, apliqui l’equitat constitucional,  el compliment de la llei i la unitat patriòtica que proclama. Però, no apel·li el seu partit com a model d’unitat.  Demani un concert econòmic basc per a totes les autonomies que el vulguin i s’acabarà la moguda independentista perniciosa i esbojarrada al seu entendre. No jugui amb l'anacronisme de  nació cultural sense Estat. Catalunya és nació política. El referèndum vol ser i serà una constatació democràtica de les voluntats majoritàries, no el trencament d’un poble pacífic i emprenedor. De no fer-se, unes eleccions plebiscitàries tindrien el mateix fet sobiranista o unionista vinculant. La democràcia no és cap  “bogeria” i és imparable.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 11/3/2017